Descarregar en pdf - Arquebisbat de Tarragona

413. Gaudium et spes:
el document més característic del concili Vaticà II
26 d’agost de 2012
El 7 de desembre de 1965, la vigília de la clausura del concili Vaticà II,
va ser aprovada la seva Constitució més característica, la que millor expressa
el seu esperit genuí: la Gaudium et spes, per la qual l’Església se solidaritza
amb les alegries i esperances (d’aquí el títol) i també amb els dolors i les
preocupacions de l’home modern.
Que no s’aprovés fins al final mateix del Concili dóna idea que no va
ser fàcil elaborar un text que expressés de manera adequada, com per fi
es va aconseguir, la relació entre l’Església i el món.
El papa Joan XXIII va ser l’impulsor d’aquest document que va encarregar,
en un primer esborrany, als cardenals Montini i Suenens. En el
segon esquema que es va fer van intervenir-hi Rahner i Congar, dos dels
teòlegs perits conciliars. I al llarg de la seva redacció i debats van agafar
la ploma o la paraula Henri de Lubac, Jean Daniélou i dues personalitats
que arribarien a ser Papes: Karol Wojtyla i Joseph Ratzinger.
De Lubac comentava: «He sentit durant el Concili bisbes de gran valor,
però amb monsenyor Wojtyla hom advertia que les coses quedaven situades
en un nivell excepcional.» Pel que fa al cardenal Ratzinger, ell mateix
narra en la seva autobiografia l’emoció que va sentir quan, com a ajudant
del cardenal Frings, va rebre el nomenament de perit oficial del Concili.
M’he detingut en la importància de la participació dels teòlegs, extensiva
a altres debats conciliars, perquè pot ajudar a entendre que la Gaudium et spes
trobés termes nous i feliços per a expressar la seva voluntat de cooperació
amb tota la humanitat, com «els signes dels temps» o fórmules ja clàssiques
avui com aquella d’«el misteri de l’home només s’aclareix veritablement
en el misteri del Verb encarnat».
La millor aportació de la Gaudium et spes va ser contribuir a aclarir el
perquè de la vida de l’home i el seu destí. Cada persona té una dignitat
radical, independentment del seu pensament i la seva religió, com creat
per Déu a imatge i semblança i cridat a ser salvat per Jesucrist.
Amb la doctrina de sempre es va trobar una expressió més feliç i adequada
a l’Evangeli: el món ja no pot ser considerat sinònim de pecat, com
feien alguns escriptors antics, sinó com a pàtria comuna del gènere humà.
I l’Església no rebutja, sinó que beneeix el progrés humà, tècnic i científic,
sempre que estigui al servei veritable de la humanitat.
I per evitar qualsevol malentès, aclareix: «L’Església no es mou per cap
ambició terrenal, ans pretén una sola cosa: continuar, sota la direcció de
l’Esperit Paràclit, l’obra del mateix Crist, que vingué al món a donar tes-
364