Castellots - Amics del Castell de la Floresta

0
càs, el desencisat florestí i l’escamat soci capitalista
se’n van tornar cap a Castelló amb el morro eixut i ja
mai vam saber res més d’ells.
El suposat tresor que comento, però, ha estat
recercat en moltes altres ocasions donada la proliferació
de detectors de metalls de moderna tecnologia
que poden aconseguir-se a un preu raonable. Els “caçadors
de tresors” doncs, han freqüentat i freqüenten
Castellots encara actualment. En conec alguns i es
comenta que un d’ells fa pocs anys, hi va trobar un tupí
de terrissa ple de monedes, la naturalesa de les quals
no s’ha divulgat ( la gent és discreta en el referent a troballes
d’aquesta naturalesa per raons òbvies). D’altra
banda, també hi cap la possibilitat de que la quantitat
i la qualitat de les monedes trobades –si és cert que
s’han trobat-, vingui també deformada per la fantasia
popular; en qualsevol cas, la llegenda encara és ben
viva. Potser és l’ única motivació que acosta gent cap
a aquell lloc, que per a nosaltres esdevé el més sòlid
referent històric dels nostres orígens com a poble.
La mort física i demogràfica del vell poble
de Castellots, va suposar el naixement de la Floresta
actual, establint-se les primeres cases a la vora del
castell comptant, és clar, amb el vist-i-plau del duc de
Medinaceli el qual segons llegim en un document, “eligió
una pequeña cuadra o dehesa, que habia conservado
dentro del término, que era conocida dentro
del propio término de Castellots con el nombre de
Floresta del Barón de Arbeca,por lo delicioso de su
sitio y amenidad”.
Potser algun lector que m’ha seguit fins
aquí, es pregunti perquè un cop acabada la guerra
de Successió, el poble de Castellots no es va reedificar
en el mateix espai físic on havia estat sempre
des de temps immemorials, podent aprofitar el materials
constructius dels mateixos enderrocs i gaudir
de l’església que fou respectada pels invasors. Ben
segur que no hi ha una única raó que ens ho pogués
explicar, però sembla que la més sòlida és pel fet que
tant el poble com l’església estaven ubicats just a la
partió que dividia el terme en els dos senyorius abans
comentats, curiosa situació generadora de tota mena
de conflictes intraterritorials de jurisdicció.
Aprofitant l’avinentesa, el duc de Medinaceli
va preferir “patrocinar”que la nova comunitat s’establís
i creixés en la seva Floresta de la que ell n’era l’únic senyor,
acabant així d’una vegada amb els inconvenients
dels temps precedents, convertint de retop, els veïns
del nou Castellots en tributaris exclusius de la seva hisenda.
Dos pardals d’un sol tret, vaja!.
Cal tenir present, per altra banda, que el duc
era Patró temporal de la parròquia de Castellots, privilegi
molt antic heretat de la casa de Cardona, que
li atorgava, entre altres, el dret de nomenar el rector
encarregat dels serveis espirituals de la feligresia; per
això va cedir graciosament el terreny per construir-hi
l’església nova (1768) i el cementiri al costat mateix,
aportant, demés a l’empresa la quantitat de “cien pesos
de oro” segons trobem documentat.
A la nova església, integrada al conjunt monumental
del castell, el Sr. bisbe va autoritzar-hi el trasllat
de les imatges, retaules,relíquies, vasos sagrats,
roba de celebrar i la resta d’objectes de culte que fins
aquell present havien pertangut a l’antiga església de
Castellots, ja molt malmesa pel pas del temps. Dit trasllat,
suposava la darrera alenada de vida per aquell
vell temple, quines parets ferides per l’ implacable
escomesa dels elements, mal suportaven el pes de
varis segles d’existència: la nova església de la Floresta
n’havia agafat el relleu espiritual. Aquest fet va suposar
la mort definitiva del vell poblat de Castellots, mentre el
nou seguia creixent en franca progressió….
La Masia de Castellots:
Possiblement l’última casa que va restar
dempeus després de la Guerra de
la Secessió