Castellots - Amics del Castell de la Floresta

número Any V. Desembre de 2007
09
REVISTA DE L’ASSOCIACIÓ AMICS DEL CASTELL DE LA FLORESTA

2
La revista Castellots és oberta a la participació i llibertat
de tothom que vulgui expressar-s’hi i no es fa
responsable ni s’identifica amb els articles d’opinió,
teories i ideologies publicats a les seves pàgines.
Coordina: Jaume Salla
Han col·laborat en aquest número per ordre alfabètic:
Montse Bernat
Pilar Boldú
Fèlix Martín
Pilar Quintana
Aleix Ribal
Família Ribal Quintana
Jaume Salla
Dibuixos:
Jaume Salla
Portada:
Mestre Francke (1380/85) Niederrhein
Fragment del retaule de San Tomàs (1424 - 1436)
LLAR DE JUBILATS
Comissió de Festes
Castellots.
Associació d'Amics
del Castell de
la Floresta
2. Sumari
3. Editorial
4. L’ajuntament informa
5. Notícies
6. 1700-1725
8. De la Nostra Història
11. Festa Major al nostre poble
12. Curiositats
Feina de Tardor
13. Diether Rudloff
14. La història del Pare Noel
15. La pell del bou
16. IV Premi Artístic i Literari de Gent Gran de
les Garrigues
17. L’arbre que volia explicar una història
18. La nit de desembre
Anuari 1922
19. Exposició d’Edith Schaar
20. Bolets
21. Tortell de Reis
Entreteniments
22. Solucions

Editorial
Els fets aparentment més senzills, són els més difícils d’entendre.
Ens movem en una societat on la propietat i els bens que adquirim són un signe extern de
prestigi, i per a molts és l’única manera d’amagar la seva pobresa d’esperit.
Amunteguem bens que de vegades, lluny de omplir el nostre espai intern, el buiden de contingut.
Tenir cobertes les necessitats bàsiques és un dret del ser humà, i augmentar el grau de satisfacció
i benestar és un privilegi al que tothom hi té que accedir, i més quan els estats ho
promouen amb les seves polítiques.
Saber de quantes propietats t’has de rodejar per ser feliç varia molt en funció de cadascun i al
meu entendre, l’estat ideal seria aquell que l’augment legítim de riquesa material anés acompanyat
d’una riquesa espiritual que permetés valorar el que es té i el que es desitja.
Aquesta comunió podria ser la clau per trobar la felicitat. Concepte abstracte, difícil d’aconseguir,
ni que estigui recollida com un dret constitucional en la carta magna d’alguns països.
Quelcom que no es pot assolir com un objectiu a llarg termini, sinó en un esforç personal de
dia a dia que demostra la capacitat humana per superar les adversitats.
Només quan se és més ric interiorment que no pels bens que s’han acumulat, som capaços
de desprendre’ns d’aquells que menys falta ens poden fer i en canvi més útils son per la gent
que ens envolta.
Aquesta era la reflexió que em feia quan pensava en dos fets dels que n’he sigut testimoni
privilegiat al llarg d’aquest any.
Un d’ells, i com ja es va comentar en l’anterior número, era la donació que la Sra. Edith Schaar
i el seu fill Wermer van fer de les seves propietats al poble de La Floresta en el mes d’abril i
l’altra és també la donació a la comunitat de la part del castell de la Sra. Ursula Grube i la Sra.
Sigrun Reimers, ambdós germanes del Sr. Diether Rudloff.
Quan aquest va morir l’any 1989 sense testar, la seva casa en el castell va passar a mans dels
seus tres germans, les dos esmentades i al Sr. Harmut, també mort, amb la qual cosa ara
només queda una petita part del castell que té per propietària a la seva vídua.
No havia tingut el plaer de conèixer-les fins que no van arribar el dia 6 d’octubre des de
Alemanya a La Floresta, expressament per firmar els papers a la notaria dos dies desprès.
Un any abans, aprofitant l’estada del Sr. Nikolai Grube, de vacances al poble, havia començat
a parlar-li de la possibilitat de la donació com un camí per resoldre dos fites concretes, una
que representa la única possibilitat d’aconseguir els ajuts institucionals per part de l’Ajuntament
per la restauració total de l’edifici, i l’altra que es deriva de l’anterior i que estableix l’ús
que se li ha de donar.
Al llarg de l’any es va mantenir una constant comunicació, i la sensibilitat manifestada vers
el castell i La Floresta per part de la família Rudloff es va materialitzar amb la signatura dels
documents el dia 8 d’octubre.
Avui soc conscient que son més propietaris que mai, doncs com aquells que també se l’estimen,
ho son de tot el castell, no sols d’una petita part.
Participen de la il·lusió d’un col·lectiu que vol tirar endavant un projecte que ha de satisfer a
molta gent i això enriqueix l’esperit.
L’espai es plena.
Jaume Salla

L'AJUNTAMENT INFORMA
Redacció: Pilar Boldú
L’Ajuntament us desitja a tots els
veïns i veïnes de la Floresta que
aquestes tradicionals festes de
Nadal signifiquin el millor per a les
vostres famílies, els millors sentiments
i les millors intencions, i
que el sentit profund del Nadal
el sapiguem mantenir la resta de
l’any.
Bones Festes i pròsper Any
Nou 2008!
També us informa dels següents
esdeveniments:
Nova pàgina web de l’
Ajuntament.
Es troba disponible a l’adreça
d’Internet:
www.floresta.cat
la nova pàgina de l’ Ajuntament,
amb un nou disseny i en la qual
podeu trobar les novetats i informacions
relatives al municipi.
Sala de vetlles municipal
En el mes d’octubre es va iniciar
la 2a. fase de l’obra Sala de vetlles
municipal, i es preveu que estigui
acabada a finals d’aquest any.
Local de Joves
Ha finalitzat la segona fase de les
obres que s’han dut a terme en el
local destinat als joves. Les actuacions
han consistit en enrajolar
el terra de tota la planta, arreglar
els serveis i restaurar una paret
de pedra.
Nou escut municipal
D’acord amb les instruccions rebudes
per la Direcció General
d’ Administració Local i segons
el que disposa el Reglament
de símbols dels ens locals de
Catalunya, i atès que el municipi
de la Floresta no disposava d’escut
oficial, s’ha iniciat l’expedient
d’oficialització de l’escut heràldic.
Properament s’obrirà un termini
de 30 dies d’exposició pública
en el qual es podrà consultar a
l’Ajuntament la proposta de l’escut
del municipi.
Aprovació definitiva del
POUM
El dia 29 de novembre està previst
que la Comissió Territorial
d’ Urbanisme de Lleida es reuneixi
per tal de valorar l’aprovació
definitiva del Pla d’ Ordenació
Urbanística Municipal de la
Floresta.
Creu Roja
Creu Roja Les Garrigues ha engegat
el projecte “El Carrer és
Vida”, que consisteix en el servei
d’un vehicle adaptat per acompanyar
a la gent gran i a les persones
amb mobilitat reduïda.
Per més informació, podeu trucar
al telèfon: 973 14 34 93

Notícies
Donació de la part del castell
de la família Rudloff
En l’anterior número ens fèiem ressò
de la importància que suposava la
donació de les propietats de la Sra.
Edith Schaar i el seu fill Wermer al
poble de La Floresta. En aquest,
hem d’ esmentar el fet de la donació
de la part del castell de la Sra.
Ursula Grube i la seva germana
Sra. Sigrun Reimers. Tot i que encara
queda una petita part en mans
d’un particular, el cert és que amb
aquest acte, el poble de La Floresta
és més a prop d’aconseguir la total
propietat del castell que des de fa
molts any anhelava. La família, hereva
del Sr. Diether Rudloff, referma la
seva voluntat de facilitar al poble de
La Floresta el que es duguin a terme
totes les restauracions i intervencions
necessàries per tal d’engegar el
projecte d’ús del monument.
nument.
Donació Família Grube: Alcalde de La Floresta
Ilm. Sr. jaume Setó, Sra. Ursula Grube,
Sr. Nikolai Grube i Sra. Sigrun reimers
Noves restauracions del
castell
Mentre continuem treballant amb
la preparació del projecte del Pla
Director del castell, es van fent
sense pausa intervencions puntuals
per la seva millora.
En aquest sentit, les properes actuacions
consisteixen en el reforç
del paviment de la torre principal,
en el projecte de construcció de
serveis en l’espai de recepció i la
restauració del finestrals de les
plantes primera i segona i torre
principal.
D’altra banda, l’entitat Caixa
Sabadell ens ha atorgat un ajut
per la restauració de la sala de la
torre principal que conté els dibuixos
i incisions, per tal de descobrir-ne
de nous.
Finestral de la sala noble del Castell.
Sortida al País Basc
Un any més i amb el mateix èxit
d’edicions passades, s’ha fet la
sortida al País Basc. El dia 27
d’octubre es va arribar fins el
poble de Labastida, on es realitzà
una visita guiada. El següent
destí, Vitòria, no podia deixar
indiferent a ningú, car es tenia
l’ocasió de conèixer la capital erigida
com a model europeu per la
seva harmonia entre urbanisme i
naturalesa.
Es va poder visitar el museu d’art
contemporani Artium, i gaudir de
les obres exposades. Per la tarda,
es va fruir de les explicacions
d’ una visita guiada pels racons
plens de història, les esglésies,
places i palaus.
Al poble de Laguardia, últim lloc
que es visitava, es va celebrar
un dinar a la bodega Alabarte
que va comptar amb l’actuació
del grup d’Ochotes de la Coral
Manuel Iradier de Gasteiz.
Concert de Nadal
El dia 23 de desembre a les
12:30 del matí, es farà a l’Església
de La Floresta un concert de
nadales a càrrec del cor infantil i
d’ adults de l’escola ACADÈMIA
de les Arts Musicals (Escola de
música vinculada al Conservatori
Liceu) que dirigits per la professora
Sra. Montserrat Virgili interpretaran
les següents cançons:
Coral Infantil
Molsa, pi i branques
Trad. Gal·lesa
Eltrineu Pop. Nord-americana
We wish you Pop. anglesa
Cançó de bressol W.A. Mozart
A la nanina nana Pop. castellana
Josep diu a Maria Trad. catalana
* Les dotze van tocant
Trad. catalana
*El noi de la mare Trad. catalana
*Fum, fum, fum Trad. Catalana
Coral Adulta
Gonna sing Negre Espiritual
Ding, dong! Merrily on high
Trad. anglesa
Doneu-me el guirlando
Trad. valenciana
El desembre congelat
Trad. Catalana
Les cançons (*) seran cantades amb
llenguatge de signes pel col·lectiu de
sords.
Curs d’escultura
Del 10/5/2008 fins al 16/5/2008
tindrà lloc un curs d’escultura
que com en altres edicions, organitza
la Sra. Susanne Rivoir.
En el mateix, hi prenen part alumnes
vinguts d’Alemanya, Suïssa i
Espanya que tenen l’ocasió de
passar uns dies allotjats al castell
i de treballar la tècnica de la talla
de la fusta i la pedra.

Articles
1700 - 1725
Autor: Jaume Salla
Civitas Ilerdae in revelione prima fuit; sed capta a suo
Rege Philipus Quinto. Anno 1707, punita fuit.
La ciutat de Lleida, que fou la primera en rebel·lar-se;
després d’haver estat presa pel seu rei Felip V l’any
1707, fou castigada.
Amb aquesta inscripció en pedra quedava palesa la
voluntat del comte de Louvigny. L’home que ocupà la
ciutat i que inicià la seva brutal repressió.
La que era una gran guerra europea, hauria de continuar
set anys més, però per Lleida s’iniciava la seva pèrdua
de llibertats, drets municipals, Universitat i destrucció
de barris sencers. Castellots era arrasada i Les Borges
Blanques perdia el privilegi de ser carrer de Lleida.
Com en totes les guerres cada bàndol va practicar la
confiscació, la despossessió de càrrecs, empresonament,
execució dels partidaris de l’enemic, la delació,
l’espoli, l’aspiració dels bens de l’altre i tantes barbaritats
com puguem imaginar.
I com sempre, els grans perdedors seran la gent del
poble.
Amb França com frontera i assegurat el pas dels Pirineus
per les tropes borbòniques, aquells que fugien de Felip
V en el seu avenç, es dirigien cap l’est de Catalunya on
quedava la possibilitat pels més afortunats i amb recursos
d’escapar per mar.
Els que no tenien aquesta fortuna o bé volien continuar
la lluita, es van unir a les bandes de guerrillers, molt ope-
Arxiduc Carles Felip V
ratives i eficaces, a les que les tropes borbòniques van
enfrontar-se creant unitats lleugeres de cavalleria que ja
s’havien manifestat útils en la campanya de Castella. El
comandament dels guerrillers estava en mans d’homes
com:
Antoni Desvalls, Marquès de Poal que lluità a les comarques
de Lleida, adherit a la decisió de continuar la lluita
fins al final. A la caiguda de Barcelona passà a Viena i
es posà al servei de l’emperador. L’any 1716 comandava
una divisió imperial contra els turcs que ocupaven la
zona oriental d’ Hongria.
Manuel Desvalls, germà de l’anterior, fou responsable
del front de Lleida i Governador de la plaça l’any 1707.
Anomenat Governador de Cardona, col·laborà amb
la resistència que duia el seu germà. S’exilià també a
Viena
.
Pere Barceló “el Carrasclet”, carboner i llenyataire de
jove que en acabar la lluita s’acollí a l’indult. Per un petit
incident fou empresonat. Aconseguí fugir i aixecà una
partida amb la qual va combatre pel restabliment de les
institucions catalanes. L’any 1718 ajudà a França que
s’oposava a la política d’expansió espanyola. Acabades
les hostilitats, passà a Viena on va ser nomenat Coronel
de l’exèrcit. L’any 1734, quan Felip V va atacar Nàpols,
es va formar una companyia de catalans amb el seu
comandament per lluitar contra el borbó. Embarcats en
un vaixell, varen ser capturats i portats a Cadis. No sent
reconegut, va ser alliberat i pogué tornar a Àustria.

El general Josep Moragues, va ser pres i executat
quan fugia a Mallorca.
El seu cos va ser exposat en una gàbia de ferro penjant
d’ una de les portes de la muralla de Barcelona
durant catorze anys.
Bach de Roda, dirigent popular. Participà en diverses
accions militars al Lluçanés i a la plana de Vic i de qui
es diu que les seves últimes paraules al ser executat
el 1713 foren: ”No em maten per ser traïdor, ni tampoc
per ser cap lladre, només perquè he volgut dir: que
visca sempre la pàtria”.
Veurem com la presència de catalans a Àustria és força
important i, prova d’aquest fet, és la fundació l’any
1737 de la ciutat Nova Barcelona. L’ ara Emperador
Carles VI, afavorirà als qui el van ajudar com Arxiduc
en les seves pretensions al regne d’Espanya. El que
a l’abril de 1711 morís el seu germà, aleshores emperador
Josep I, va donar un gir inesperat al curs de la
guerra.
El 6 de setembre, la Generalitat i el municipi de
Barcelona van ser convocats pel Duc de Cardona,
Almirall d’Aragó i majordom de l’Arxiduquessa, per
manifestar-los que en Carles es trobava en la necessitat
imprescindible d’atendre l’imperi. El dia 8, l’Arxiduc
atorgà a la seva esposa la condició de Governadora i
Capitana general de Catalunya i els regnes i dominis
d’Espanya.
A partir d’ara a molts catalans marxaran a la Menorca
anglesa, Sardenya, Gènova, Sicília, Nàpols, Roma
i sobretot a Viena, com Maria Josefa Pignatelli,
Comtessa d’Althann, de qui es va dir que mantenia
relacions amb l’Emperador des dels dies que aquest
estava a Barcelona i que trobem vivint en el palau anomenat
“de la favorita” i que avui és conegut com el
Theresianum.
Tant és el nombre dels qui trobem en aquesta ciutat,
que el seu record encara perdura en el carrer
Schwarz-Spanierstrasse, anomenat així per l’església
erigida a la Mare de Déu de Montserrat que ara ja no
existeix.
Els més il·lustres els trobem en el Consell Suprem
d’Espanya, organisme que té com a funció el govern
dels antics territoris espanyols d’Europa i que passen a
la casa d’Àustria en els tractats d’ Utrecht-Rastadt i on
els seus membres representaven als regnes d’Espanya.
El seu secretari era el Marquès de Rialb i la seva presidència
fou ocupada successivament per l’ Arquebisbe
de València, Antoni Folch de Cardona i els comtes de
Montsant i Oropesa.
El tractat de Viena del 30 d’abril de 1725, entre l’Imperi
i Espanya units ara contra França i Anglaterra, va donar
l’oportunitat a que s’anul·lessin les sancions i penes, es
restituïren patrimonis confiscats i es reconegueren mútuament
els títols de noblesa concedits durant la guerra i
anys següents fins a la firma d’aquest nou tractat.
Entre d’altres hi trobem com vàlida el títol dels Cardona.
Moneda de l’arxiduc Carles
Croat
Metall: Plata Diàmetre: 21 mm Pes: 2,34 gr.
Aquesta moneda es va fer prenent per model el croat
encunyat a Barcelona durant l’Edat Mitja.
En l’anvers, l’Arxiduc proclamat Rei a Barcelona l’any
1705, mira cap a l’esquerra com en les velles monedes
catalanes, mentre que al revers apareix la mateixa creu
amb la que encunyaven els croats en els segles XIII i XIV,
com a mostra d’afecte pel suport català.
7

DE LA NOSTRA HISTÒRIA
Autor: Fèlix Martín
El passat mes de setembre s’ha complert el tercer centenari
de la destrucció de l’antic poble de Castellots. L’
efemèride, comprensiblement, ha passat desapercebuda
pels qui amb tota raó, ens hem de considerar
descendents d’aquell lloc: altres records més propers
en el temps, i altres necessitats reclamen la nostra
puntual atenció, i ja sabem que al sac de la memòria
no hi cap pas tot.
Efectivament, era el setembre del 1707 quan
les tropes del rei Borbó, l’invasor de Catalunya i provinents
de Lleida, anaven eixamplant la seva conquesta
en direcció cap a Barcelona, deixant al seu pas una
estesa de mort i de destrucció en aquella miserable
empresa d’imposar-se per la força de les armes al poble
català que el rebutjava.
No es pas que el vell poblat esdevingués cap
mena d’objectiu militar per l’enemic, ni que els pocs
habitants que hi romanien poguessin constituir un
focus de resistència que dificultés el seu avanç; però
no podem oblidar que Castellots es trobava ubicat a
la vora mateix d’una antiga via romana (el “camí de
Lleida”). Bé que de segon ordre però, era un punt de
pas freqüentat per la soldadesca, fet que per si sol, ja
suposava un notable perill per a la seva integritat física.
La destrucció fou total. En un antic document que hi fa
referència hi llegim el següent : “que el antiguo pueblo
de Castellots, situado entre la villa de Borjas de esta
diócesis y la de Arbeca diócesis de Tarragona,quedó
destruido y arruinado con motivo de las guerras de
Sucesión, habiendo solamente quedado una casa y
su Iglesia Parroquial.”
La breu referència documental ens dóna idea
de la magnitud del malastre que va posar fi a un poble
certament antic, l’ origen del qual es perd en la llunyania
del temps dels ibers, dispersant els escassos supervivents
d’aquella brutal escomesa cap els pobles
de la contrada on s’hi van establir malgrat la precarietat
de la situació.
Castellots ( o bé els Castellots com hem llegit
més d’una vegada), deu el seu nom –segons ens
va informar el prestigiós historiador Sr. Josep Iglésies
i Fort -, a un molt antic castell o casalot ja arruïnat als
temps de la Reconquesta i no va ser mai un poble
gran com hem sentit dir tantes vegades. Si en canvi,
era extens el seu terme municipal que fou repartit entre
les Borges i Arbeca a mitjans del S. Xll, quan les forces
de Ramon Berenguer lV aliades amb les del seu
familiar Ermengol Vl, Comte d’Urgell,van reconquerir
aquestes terres per a la causa cristiana, foragitant els
àrabs que les posseïen des de feia alguns segles.
El territori cedit a les Borges, nomenat “la part
reial” pertanyia al comte-rei, i el d’Arbeca, conegut
com “la part comtal”, pertanyia a la noblesa. Així ho
van decidir els aliats conqueridors el 1149.
Per tal d’atendre les qüestions administratives que
afectaven el terme de Castellots, tant la universitat
(l’ajuntament) de les Borges com la d’Arbeca, nomenaven
sengles regidors, que s’encarregaven expressament
d’aital comesa – val a dir una mica conflictiva-,
que va donar lloc a incidents més o menys greus en el
decurs de la història.
Malgrat la partició del terme, la línia divisòria
passava pel bellmig de l’església parroquial. Els habitants
en una i altra banda eren feligresos de la parròquia
de Santa Maria de Castellots, sota l’autoritat eclesiàstica
del bisbe de Lleida.
Més endavant, entre els segles XlV i XV, es
va canviar la titularitat patronal confiant la protecció
espiritual de la feligresia al bisbe-màrtir Sant Blai, que
promptament va assolir una gran devoció no solament
entre els pobladors de Castellots, sinó també entre la
gent dels pobles de la contrada. Devoció demostrada
de forma inequívoca fins els nostres temps, ja que encara
que més endavant la parròquia fou traslladada a
la Floresta, aquesta va seguir conservant les mateixes
prerrogatives de quan era al vell poblat.
Més amunt havia dit que Castellots mai no va
ser un poble gran i és ben cert que es quedava molt
lluny de les 4oo cases que algú, sense cap mena de
fonament, li atribuïa. Dades de la màxima credibilitat,
ens indiquen que el 1378 s’hi comptaven 21 “focs” (cases);
el 1497, n’hi havia 7; el 1515 s’hi enregistraren 8
“focs” i el 1553 el cens baixà fins els 6 “focs”. Aquestes
tres dades últimes, possiblement es refereixen només
a la “part costal” de l’antic poble, i que les cases i els
habitants de la “part real” fossin incloses al cens de les
Borges. En tot cas, la solvent font informativa no hi estima
més de 10 cases al moment de la seva destrucció
en considerar que Castellots havia entrat en franca decadència
a partir de la guerra dels Segadors ( 1640).
La brutalitat emprada per la soldadesca invasora per
derruir l’ indefensa població i assassinar la gent que hi
van trobar, ( a finals dels anys 40 del segle passat, es
va localitzar un enterrament on hi van trobar cinc caps

humans sense els cossos de les víctimes), ens confirma
la maldat; i amb el triscar del temps es va generar
un seguit de llegendes derivades d’aquest trauma històric,
la majoria incertes, o si més no, allunyades de la
veritat objectiva. Ja se sap que la fantasia popular no
coneix aturador quan es tracta de transmetre oralment
esdeveniments d’aquesta gravetat.
Sens dubte, la llegenda més coneguda és la
que afirmava que els veïns de Castellots, coneixedors
del perill que s’acostava, van dipositar comunitàriament
totes les seves pertinences de valor, monedes
d’or i argent, joies i altres objectes preuats en una pell
de bou degudament condicionada i que van enterrar
en un lloc determinat del poblat, només conegut per
unes poques persones de tota confiança. Un veritable
tresor….si hagués estat certa la recapta.
Amb aquesta premissa, va néixer la llegenda
de “ la pell de bou” que amb el pas dels anys s’anava
autoalimentant per la fantasia i la cobdícia humanes,
donant lloc a que l’esmentat tresor fos cercat en moltíssimes
ocasions d’una forma més o menys discreta,
però persistent. Ens consta que els de “cal Quico” de
la Floresta, que tenien una finca en aquell indret, l’havien
buscat en diverses ocasions, fins i tot de nit amb
la claror d’un llum d’oli. D’altres en va haver del poble i
dels pobles veïns que hi van furgar, amb la dèria per
localitzar “la pell de bou” amb les prop de dues tones
de tresor que calculaven que contenia….Déu n’hi do.
La recerca més espectacular de totes, però, es va organitzar
a mitjans de la dècada dels 50 – 60 del passat
segle quan el florestí Benjamí Felip i Gras, fill de
cal “Blasi mestre” del nostre poble, resident des de
molts anys a Castelló de la Plana, va saber “ vendre” la
comentada llegenda a un senyor d’aquella ciutat que
disposava de bons recursos econòmics. Un bon dia
es van fer presents a Castellots acompanyats d’un
especialista dotat amb un modern aparell de detecció
de metalls. Un cop arribats, van llogar mà d’obra
autòctona per excavar allà on els indicava el tècnic,
iniciant d’aquesta manera la caça del tresor amb un
entusiasme quasi bé infantil. Al cap d’una setmana de
revoltar per aquells costers, la fortuna localitzada no
anava més enllà d’uns trossos de metralla de quan la
guerra i una ferradura de ruc ja molt gastada.
Malgrat que el resultat de l’operació va ser un fracàs
rotund ( es va dir que el detector no era prou eficaç ), el
Benjamí Felip i el soci capitalista van repetir l’empresa
al cap d’un parell d’anys : ara acompanyats d’un acreditat
radiestessista - que havia d’ésser traslladat al coll
d’un lloc a l’altre d’aquell accidentat terreny perquè era
invàlid – i d’un detector de metalls d’última generació
accionat per un expert en feines d’aquesta guisa.
Altre cop es va contractar abundosa mà d’obra local
per excavar on calia i es va prendre per quarter general
de l’operació la masia del Barberet ( avui derruïda).
Aquest desplegament logístic va despertar gran expectació
entre el veïnat de la Floresta, que acudíem a
l’indret encuriosits per aquella activitat singular. També
hi venia gent forastera a veure-ho i, no mancava algú
que bromejava sense dissimular davant d’aquell solemne
despropòsit. Més d’un tip de riure ens hi vam
fer.
Es van fer excavacions en diversos punts de Castellots;
alguna fins i tot ben costosa que va precisar un esmerç
de temps de pic i pala prou considerable, però en cap
moment no es va trobar ni un mins “croat” que pogués
compensar, almenys moralment, la costosa despesa;
la llegendària “pell de bou” no va aparèixer enlloc….
senzillament perquè no hi era. En vista del repetit fra-
9

0
càs, el desencisat florestí i l’escamat soci capitalista
se’n van tornar cap a Castelló amb el morro eixut i ja
mai vam saber res més d’ells.
El suposat tresor que comento, però, ha estat
recercat en moltes altres ocasions donada la proliferació
de detectors de metalls de moderna tecnologia
que poden aconseguir-se a un preu raonable. Els “caçadors
de tresors” doncs, han freqüentat i freqüenten
Castellots encara actualment. En conec alguns i es
comenta que un d’ells fa pocs anys, hi va trobar un tupí
de terrissa ple de monedes, la naturalesa de les quals
no s’ha divulgat ( la gent és discreta en el referent a troballes
d’aquesta naturalesa per raons òbvies). D’altra
banda, també hi cap la possibilitat de que la quantitat
i la qualitat de les monedes trobades –si és cert que
s’han trobat-, vingui també deformada per la fantasia
popular; en qualsevol cas, la llegenda encara és ben
viva. Potser és l’ única motivació que acosta gent cap
a aquell lloc, que per a nosaltres esdevé el més sòlid
referent històric dels nostres orígens com a poble.
La mort física i demogràfica del vell poble
de Castellots, va suposar el naixement de la Floresta
actual, establint-se les primeres cases a la vora del
castell comptant, és clar, amb el vist-i-plau del duc de
Medinaceli el qual segons llegim en un document, “eligió
una pequeña cuadra o dehesa, que habia conservado
dentro del término, que era conocida dentro
del propio término de Castellots con el nombre de
Floresta del Barón de Arbeca,por lo delicioso de su
sitio y amenidad”.
Potser algun lector que m’ha seguit fins
aquí, es pregunti perquè un cop acabada la guerra
de Successió, el poble de Castellots no es va reedificar
en el mateix espai físic on havia estat sempre
des de temps immemorials, podent aprofitar el materials
constructius dels mateixos enderrocs i gaudir
de l’església que fou respectada pels invasors. Ben
segur que no hi ha una única raó que ens ho pogués
explicar, però sembla que la més sòlida és pel fet que
tant el poble com l’església estaven ubicats just a la
partió que dividia el terme en els dos senyorius abans
comentats, curiosa situació generadora de tota mena
de conflictes intraterritorials de jurisdicció.
Aprofitant l’avinentesa, el duc de Medinaceli
va preferir “patrocinar”que la nova comunitat s’establís
i creixés en la seva Floresta de la que ell n’era l’únic senyor,
acabant així d’una vegada amb els inconvenients
dels temps precedents, convertint de retop, els veïns
del nou Castellots en tributaris exclusius de la seva hisenda.
Dos pardals d’un sol tret, vaja!.
Cal tenir present, per altra banda, que el duc
era Patró temporal de la parròquia de Castellots, privilegi
molt antic heretat de la casa de Cardona, que
li atorgava, entre altres, el dret de nomenar el rector
encarregat dels serveis espirituals de la feligresia; per
això va cedir graciosament el terreny per construir-hi
l’església nova (1768) i el cementiri al costat mateix,
aportant, demés a l’empresa la quantitat de “cien pesos
de oro” segons trobem documentat.
A la nova església, integrada al conjunt monumental
del castell, el Sr. bisbe va autoritzar-hi el trasllat
de les imatges, retaules,relíquies, vasos sagrats,
roba de celebrar i la resta d’objectes de culte que fins
aquell present havien pertangut a l’antiga església de
Castellots, ja molt malmesa pel pas del temps. Dit trasllat,
suposava la darrera alenada de vida per aquell
vell temple, quines parets ferides per l’ implacable
escomesa dels elements, mal suportaven el pes de
varis segles d’existència: la nova església de la Floresta
n’havia agafat el relleu espiritual. Aquest fet va suposar
la mort definitiva del vell poblat de Castellots, mentre el
nou seguia creixent en franca progressió….
La Masia de Castellots:
Possiblement l’última casa que va restar
dempeus després de la Guerra de
la Secessió

LA FESTA MAJOR AL NOSTRE POBLE
Autora: Montse Bernat
Quan tots comencem a estar tristos perquè s’acaba
l’estiu, encara ens queda un fet molt important
per tots, que és la festa major.
Tots hi posem interès perquè ens surti bé, collaborant
en tots els actes programats.
Aquest any va començar amb un sopar que feia
molt temps que no es feia. Varem preparar el típic
entrepà de llonganissa o de pernil, l’èxit va ser total.
La festa va començar a la tarda al Local Social. Allí
els homes vam coure llonganissa i les dones l’ anaven
posant al pa, varem fer tres-cents entrepans.
Però el goig va ésser a la nit, quan després de fer
la cercavila amb tots els nens i nenes acompanyats
pels seus pares, fadrins i familiars i amb un cap gros
que representava l’escut de La Floresta, vam entrar
a la plaça i varem veure tot allò, a mi se’m va posar
la pell de gallina, ja que la plaça estava plena de
gent, semblava fins i tot que era molt més gran.
Vam sopar la mar de bé i desprès varem ballar.
Quan es va acabar la gresca a la plaça, encara hi
quedava pels més valents, una estona de música al
recinte de les piscines.
A l’endemà, tots amb cara de son, vam anar a la
inauguració de les pintures del grup “Laberint blau”,
sempre tan originals i exposades a les entrades
de les cases. Acte seguit teníem la Missa de Festa
Major i al sortir un bon vermut i a dinar, que si varem
fer el que ens recomanava la Teresa Torres a l’anterior
revista, havíem de quedar d’allò més bé.
Per la tarda i nit vam tenir sessions de ball, que van
continuar a les piscines amb la discoteca mòbil.
L’endemà era diumenge i la cara ja no era la mateixa
“tot el bo s’acaba”. Vam tenir sessions de ball de
tarda i nit.
I per finalitzar, tot el dilluns vam tenir espectacle per
tots els nens i nenes, després varem donar els premis
a tots els qui van participar al concurs de dibuix
que aquest any duia per tema “el carrer de San
Blai” i per acabar-ho tot, ens vam menjar un got de
xocolata desfeta amb el que sempre ens llepem els
dits (no val a perdre la recepta).
Ah!!! Hem deixo l’escuma dels bombers amb la
que la canalla s’ho passa d’allò més bé i la guerra
d’aigua que ells també l’esperen amb candeles.
Donem les gràcies a tota la gent que hi posa el seu
ajut, ja que amb bona voluntat i harmonia tot sempre
ens sortirà bé.
El President del Consell Comarcal de les Garrigues, Sr. Lluís
Balsells i Balsells amb l’Alcalde de la Floresta Sr. Jaume Setó visitant
les exposicions de les entrades i cellers del poble.

2
CURIOSITATS
· Menjar api cru consumeix més calories de les que aporta.
· Percy Spencer (1894-1970) va inventar el forn microones l’any 1946, quan va
comprovar que al passar per un tub de radar, se li va fondre la xocolata que
portava.
· A la casa de l’actor Paul Newman (1925) hi penja un cartell fent referència als seus hostes que diu:
“Tots porten la felicitat, uns quan arriben i d’altres quan se’n van”.
· Per demostrar l’efecte perniciós del cafè, el Rei Gustau III de Suècia (1746-1792) va ordenar donar a
beure sota vigilància mèdica, grans quantitats de cafè a un pres i te a un altre. Els metges van morir, el
monarca fou assassinat en un ball de disfresses, el pres que va beure te va viure fins els 83 anys i el que
va beure cafè els va sobreviure a tots.
· Als castells medievals, les escales de cargol sempre giren a la dreta. Així els guerres enemics al pujar
porten l’arma a la mà dreta i tenen poc espai per manejar-la.
· El concepte del Betlem actual el devem a Sant Francesc d’Asís (1182-1226) que durant el Nadal de1223
va celebrar la missa dins d’una cova a la ciutat de Greccio, on hi va instal·lar un pessebre amb una imatge
de pedra del Nen Jesús amb un bou i un ruc vius.
FEINA DE TARDOR
Autor: Pilar Quintana
Molta gent es pensa que una vegada em arribat
als mesos de tardor- hivern, no cal preocupar-nos
del jardí ni de les plantes d´interior, és una equivocació.
Hi ha feines que el moment ideal per fer-les
es durant aquests mesos. Anem a recordar algunes
d´elles:
Traslladar les plantes subtropicals de test dintre les
cases.
Plantar les polinitzadores per les pomeres, pereres,
cirerers, ametllers,..
Plantar els bulbs que floriran a la primavera: tulipes,
narcisos, anemones, jacints,..
Trasplantar els arbres i arbusts de fulla caduca.
Fertilitzar arbres i arbusts.
Aplicar fungicida a la gespa i resembrar la gespa.
Tallar la lavanda, sàlvia i santolina a ras de sòl.
Propagar amb estaca o esqueixos els arbusts com
la Clivia, Chrysanthemum, Gazania,...
Em de tenir present que mentre les flors de l´estiu
es van descolorint, em de plantar les plantes amb
color com els pensaments, crisantems o bé els ciclàmens.
Aquests últims, coneguts també com Violeta persa,
és un gènere de planta bulbosa, originària d’
Àsia Menor, amb vistoses flors que poden ser de
diferents colors. Això fa que sigui una planta perfecta
per plantar i gaudir d’una combinació de color
durant els mesos grisos de l’any.

DIETHER RUDLOFF
L’arquetip espiritual de Catalunya. 1ª xerrada. Cunit, 12 de març de 1982
Crec que aquest arquetip espiritual de Catalunya
es pot il·luminar gràcies a l’antroposofia. El primer
que hem de veure és: ¿Què és l’antroposofia?.
Quelcom amb molts nivells, però un d’ells, és un
camí metòdic adequat a la vida intel·lectual per extreure
a la llum, el germen espiritual de cada poble.
M’agradaria partir d’un punt buit i parlar de la geografia
espiritual d’ Europa. Si prenem els tres continents:
Àsia, Europa i Amèrica, ens trobem amb
una tripartició fonamental.
Es pot dir, que quan parlem d’ Orient, estem en la
terra de llevant, del naixement del sol.
Europa seria la terra de ponent i Amèrica es pot dir,
de cara al futur, que és la terra del dia o de la nit.
Dit d’una altra forma: Àsia és el continent del passat,
terra de races. Europa, del present, terra de
nacionalitats i Amèrica, del futur, terra on aquests
dos nivells (el de la raça i nacionalitats) seran superats
i elevats a un nivell superior.
Es podria dir que Àsia té més a veure amb el brotar
de la vida, la mare, d’ on surten els primers
impulsos, la infantesa de la humanitat, l‘ element
vitalista.
A Europa, sorgeix la consciència.
A Amèrica, apareix la forma, la realització.
Si parlem d’ Espanya, ens basem en la comparació
entre Europa i Àsia. Un geògraf del segle XIX,
Heinrich Ritter, pensava en imatges, seguint el mètode
de Goethe, i va descobrir que els dos continents
eren dos formes simètriques, com un efecte
d’espill.
La península Ibèrica es correspon amb l’aràbiga.
És interessant descobrir aquí que la presència dels
àrabs no és casualitat. Varen tenir una missió històrica
molt especial en el desenvolupament espiritual
del país i dins de la mateixa Europa.
Vull acabar ara amb aquesta imatge comparativa i
passar a un segon pas: la psicologia dels pobles
europeus des de el punt de vista de l’ antroposofia.
Europa és un organisme de nacions. Cadascuna
amb una missió espiritual concreta. Goethe ho representa
amb una imatge d’ Europa com una orquestra
simfònica, en la que en moments determinats
pren preponderància un instrument concret.
Ja sabem que cada poble té un esperit, i hi ha
moments puntuals en que un de aquest esperits
està desenvolupant al màxim una activitat que
concorda amb la seva missió en el temps.
A Espanya es va produir aquesta concordança en
els segles XVI i XVII.
Diether Rudloff

LA HISTÒRIA DEL PARE NOEL
Autor: Jaume Salla
La figura simpàtica i grassa del personatge que
ens acompanya en les festes de Nadal tot passejant
per aquelles voreres on hi trobem més botigues
i ens anima a entrar-hi i comprar.
Aquest personatge que no aconsegueix, tot i jugar
amb l’ avantatge d’ avançar-se en el calendari nadalenc,
de que ens oblidem dels nostres tres reis
mags, s’ha anat dibuixant al llarg del temps fins a
arribar a la seva actual imatge.
Els seus orígens els trobem en el sant cristià
Nicolau de Bari, que en el segle II abandonà Itàlia
per evangelitzar els pobles d’Àsia i va morir el 6 de
desembre de l’any 345 a la ciutat de Mira, on havia
estat destinat com a bisbe.
El mite i el seu culte es va estendre per tota l’
Europa medieval, enriquint-se amb aportacions de
contingut pagà, com ara la mitologia del déu Odín
que vola pel cel muntat en el seu cavall de vuit
potes, Sleipnir.
La tradició del dia de Sinterklaas, nom que se li
donava a Holanda, va arribar als Estats Units l’any
1621 quan els emigrants provinents d’aquest país,
van fundar la ciutat de Nova Amsterdam, avui coneguda
com Nova York.
L’any 1809 l’escriptor Washington Irving va publicar
el llibre “Història de Nova York”, li dona rellevància
a la figura importada i adapta la paraula holandesa
Sinterklaas a la pronunciació anglosaxona Santa
Claus.
L’èxit popular del personatge va augmentar amb
un poema de Clement C. Moore publicat l’any 1823
que va acabar d’inventar el mite.
Però qui ens dóna l’ imatge que avui visualitzem
de Santa Claus és un gran dibuixant, Thomas Nast
(1840-1902).
Va néixer a Landau, ciutat alemanya de Baviera, en
un campament militar on el seu pare era músic militar.
Tota la família es va traslladar als Estats Units i
la seva habilitat pel dibuix li va permetre tenir el seu
primer treball al diari “Leslie’s Illustrated” que era
molt popular a Nova York.
En aquella època encara no hi havien fotos als diaris,
(no serà fins 1880), així que la feina d’un bon
dibuixant era l’única manera de captar un esdeveniment
o un personatge concret.
Aquest és el motiu pel que va ser enviat com a corresponsal
a Europa per seguir la figura de Giuseppe
Garibaldi, en la lluita per alliberar Itàlia.
Aleshores el seu treball va ser encara molt més
reconegut, i la fama aconseguida el va duu a ser
contractat per la prestigiosa publicació “Harper’s
Weekly” per cobrir la guerra civil dels Estats Units.
L’impacte dels seus dibuixos fou extraordinari i l’artista
usava aquest poder per combatre la corrupció
i la injustícia, lluitant contra el Ku Klux Klan, i
sempre a favor de les minories.
Els dibuixos nadalencs que va anar realitzant al
llarg de la seva vida, van ser recollits en un llibre
imprès l’any 1890 amb el títol “Dibuixos Nadalencs
per a la raça humana”.
El ja molt popular personatge, tornarà a creuar
l’Atlàntic a mitjans del s.XIX fins Anglaterra i desprès
a França, on es va fondre amb la tradició del
Bonhomme Noël, que vestia de blanc i daurat, i
que serà l’origen del nostre Pare Noel.
Encara faltarà una última sessió de maquillatge,
que ens donarà la seva imatge més moderna. És
la donada pel cinema nord-americà i la publicitat
de la marca Coca-Cola, que va utilitzar les obres
realitzades entre 1931 i 1966 per l’artista Habdon
Sundblom.
Aquest s’inspirà en l’aspecte d’un venedor jubilat
que es deia Lou Prentice, per realitzar les pintures i
on també hi retratà als seus propis fills i néts quan
la composició ho requeria.
Dibuix de Thomas Nast

LA PELL DEL BOU
Joan Bellmunt i Figueres. 500 històries i llegendes lleidatanes. Pagès editors.
Explicada per Fèlix Martín Vilaseca
Tota la comarca vivia temps difícils, i el so del tam-
bor era pràcticament so de destrucció. L’esglai
s’anava apoderant de tota la colla d’homes i dones
que encara romanien vivint en aquesta feréstega
terra.
Les noves que els arribaven deien que per arreu on
passaven els exèrcits invasors, tot ho arrasaven,
tot ho destruïen. Per això no ens ha d’estranyar
que cada albada dugués el temor de si aquell dia
arribarien fins al petit poblat els retrunys del casa
dels cavalls, o si pel contrari, es podrien deslliurar
de les urpes destructives.
- Bon dia!
- Que sigui així, i que Déu ens guardi d’aquests
brètols que tot ho malmeten.
- Esperem que tampoc no vegem avui l’invasor, i
que passi de llarg d’aquest petit poble. Feina tenim
a sobreviure perquè aquests ens ho destrueixin
tot.
- Oh, si sols fos destruir...! He sentit contar que
després de saquejar-ho i d’apoderar-se de tots els
béns, passen per l’espasa tot ésser viu, sense mi-
rar si és home, dona, vell o infant.
- Es veu que la maldat els habita al fons del cor.
- Encara que feréstega i pobra la terra, almenys
vivíem en pau i amor dintre de la família, res no
volíem perquè aquesta maleïda guerra ens vingués
a contorbar i destruir.
- Escolta, he pensat que avui, aquest vespre, si
durant el dia no arriba l’invasor, ens podríem aple-
gar tots a casa meva i parlar de què podem fer
del poc que posseïm. No ho hem de deixar pas a
mans dels brètols, no et sembla ?
- D’acord, parlem-ne entre tots i trobem-hi una so-
lució, perquè sí que és cert que si arriben fins aquí
ens ho prendran i ens mataran.
- Doncs avui, tots a l’aguait com cada dia, per si
cal fugir. I a la nit, si de cas, ens apleguem tots a
casa.
Era la guerra, la Guerra de Successió, la guerra
que com totes només porten el dolor i destruc-
ció. Aquesta conversa es produïa al petit poble de
Castellots.
Aquell vespre, doncs, i després d’haver passat el
dia amb l’ai al cor en fer-se fosc, la gent s’aplegà al
voltant de la llar de foc, mentre al defora quedaven
dues persones de guàrdia per tal de prevenir si
sentien algun soroll sospitós i tenir temps així de
fugir vers els camps.
- Mireu, si ens trobem aquí és precisament per
parlar i mirar a veure si trobem una solució prou
vàlida que ens permeti salvar els nostres béns da-
vant l’avenç destructiu.
- Sí, hem de salvar les nostres vides, però si és
possible, també els nostres béns, per tal que, una
vegada fora l’enemic, puguem refer la destrossa
que arreu s’escampa.
- I què podem fer ?
Aquella gent, veritablement aterrida, segurs que si
els trobaven moneda els
la prendrien i desprès els matarien, decidiren, a
partir de l’endemà, anar-se’n pels camps disper-
sos, però abans reuniren tots llurs béns monetaris,
principalment les monedes d’or, i les posaren din-
tre de la pell d’un bou, i anaren després, aquella
mateixa nit, a enterrar-la en un lloc apartat, que
només ells sabien, tot esperant que un cop passat

el fet destructiu poguessin tornar i recuperar cases
i diners.
No trigaren a arribar els enemics. Feia tres dies
que la gent havia fugit del poble, quan retrunyí una
forta veu:
- Endavant ! A veure què trobarem aquí !
En arribar el poble estava abandonat. Entraren din-
tre de les cases, però res de valor van poder tro-
bar, car els seus posseïdors ja s’ho havien endut.
- Han fugit, aquí no hi ha ningú !
- Doncs si han fugit, mai més no podran tornar.
Destruirem el poblat !
I així fou, el poblat restà totalment destruït, desfet
Davant l’avanç de l’enemic molt nombrós, i per tal
de salvar llurs vides, els habitants es veieren en la
necessitat de fugir de la contrada.
Amb el temps, aquella gent que enterrà la pell morí
sense haver pogut retornar, i quan els més joves
tornaren, en veure tantes runes, tanta destrucció,
en lloc de refer el poble decidiren fer-ne un de nou
un xic separat d’aquell. Fou, i és, el poble de La
Floresta. No obstant això, avui encara, hi ha la cre-
ença que la pell de bou, plena d’or, roman colgada
en algun lloc del terme. Així almenys ho explica la
llegenda que acabo de contar-vos.
IV PREMI ARTÍSTIC I LITERARI DE GENT GRAN
DE LES GARRIGUES
Autora: Montse Bernat
Com sempre, em quedo impressionada amb aquesta
gent.
Uns dies abans del lliurament de premis, ens varem reunir
la Junta de la llar de Jubilats de La Floresta, la Junta
del Consell Consultiu de la gent gran i l’assistenta Social
del Consell Comarcal.
Allí es va parlar de com s’ havia d’organitzar l’acte de
lliurament i com arreglar la sala per poder encabir-hi tothom.
Es va parlar de les pintures, treballs manuals i escrits en
prosa i poesia que
s’ havien presentat. Uns dies després ens van portar les
obres al local per exposar-les i, com he dit abans, em
vaig quedar parada. Hi havia unes pintures que no sé
com qualificar-les de tant precioses, uns treballs manuals
que si hom m’hagués dit de triar-ne un, no hagués
sabut quin.
Perquè eren quelcom fora de sèrie els treballs fets amb
fusta, ganxet i alguna manualitat feta amb objectes reciclats.
I ni què dir de com saben expressar-se amb poesia
i prosa.
Per tots va ser una tarda bonica.
Es va fer el lliurament de premis amb l’assistència del
President del Consell Comarcal, el nostre alcalde i el
President de la Llar de Jubilats de La Floresta.
Era emocionant veure’ls anar a recollir el seu premi amb
una expressió que reflectia agraïment.
Tot va acabar amb un berenar la mar de bo, allí vam poder
felicitar als guanyadors i guanyadores del concurs.
Cal remarcar que del nostre poble van haver-hi dos participants,
esbrineu qui són i que us ensenyin el que van
fer, és digne de veure.
Seguiu així, que això és el que dóna vida!
Moment de l’entrega de premis.

L’ARBRE QUE VOLIA EXPLICAR UNA HISTÒRIA
Autor: Jaume Salla
Fa ara ben bé tres-cents anys que em va faltar poc
per començar a parlar.
Quan vaig obrir la boca, no sense esforç, després
d’ haver-ho rumiat aquells altres cinc segles, vaig
sentir tant enrenou de crits, gemecs, plors i corredisses,
que em vaig esporuguir i vaig decidir callar
i desaparèixer un altre cop, no fos cas que em tallessin
i fessin de mi vés tu a saber quin estri.
Amb el pas dels dies vaig sentir a dir que aquells
que vingueren, com quatre genets de l’apocalipsi
portant la destrucció a la gent que jo estimava,
imposaven per la força de les armes a un nou
rei per Espanya en la que anomenaven guerra de
Successió.
A mi sempre m’ha estranyat molt que els països
on viviu s’hagin forjat amb guerres i reis imposats
per la força. Es perpetuïn les dinasties en el temps,
que sent aquest llarg es torna costum i acaba sent
llei.En el meu món d’arbres, tots prenem part de
les decisions i escollim a aquell més capaç d’entre
nosaltres, que tractem sense més privilegis que el
respecte que sentim per la saviesa dels seus consells
i tots ens inclinem els uns davant dels altres
per la força del mateix vent.
I us ho explico així perquè som éssers de pau, us
donem més del que rebem, i quan ens maltracteu,
plorem per vosaltres perquè haureu de patir les
conseqüències.
Era un tronc ben plantat i ja sentia parlar de les
nostres virtuts. Els romans consagraven les nostres
branques al déu Júpiter i a la deessa Minerva,
els cultivats grecs a Atenea, en terres llunyanes els
xinesos es guarien dels verins amb la nostra escorça,
al Japó som un símbol d’èxit i per l’Islam
som l’arbre que amb el seu oli dóna aliment i llum,
i així, podria anomenar tantes altres cultures que
ens veneren.
I amb tot, no ens sentim millors que els nostres
altres amics, doncs tots compleixen la seva missió
en aquest món. Castanyers, roures, cirerers, faigs,
figueres, presseguers...
Tantes paraules dites en orri i encara no m’he presentat.
Com m’anomenen els meus no sabria com
dir-vos-ho. El so del meu nom és el del vent que
juga amb les fulles i per cada un de nosaltres és
diferent. Així ens comuniquem, i en la distància, els
ocells s’emporten entre les seves ales el vent que
guarda el nostre missatge.
He après el llenguatge dels humans de tants que
n’he vist passar, i si avui parlo, és perquè tota la
vida he estat escoltant.
Sé que ens dieu olivera, vosaltres que tot ho heu
d’etiquetar, ordenar i ficar nom. Us fan por els esperits
lliures i quan en trobeu un entre vosaltres, l’hi
dieu extravagant, quan no, boig.
Fa anys que sóc aquí i pocs m’han vist.
Aneu sempre a la desesperada, en una fugida endavant
i no us atureu un moment per observar espais
molt petits que amaguen un univers infinit, ni
us seieu en el meu tronc per contar-me histories
mentre dormiu.
Vull recordar a tots els que he vist durant aquests
anys, als qui amb les seves pitjades han dibuixant
el paisatge que m’envolta.
Començaré explicant-vos els primers éssers humans
que vaig veure, però deixeu que tanqui els
ulls.
Va ser fa uns...
7

LA NIT DE DESEMBRE
La nit de desembre
Que alegre es torna
Una nit de desembre.
Quina alegria
D’infants i pastors!
El món s’omple de llum
I el cel de melodia
i al test del finestró
una rosa mig s’obria.
Jacint Verdaguer
Nit de Nadal
Jo vull la taula parada
com al temps en què era nin
a prop de la llar fumosa,
baix el sostre revellit.
Poseu un cap de taula,
la cadira del padrí,
i en l’altre cap la del pare
i la de la mare al mig.
Àngel Guimerà
GRAFFITI
Primer Graffiti d’Aleix Ribal
Refranys Populars
Si per Nadal fa lluna blanca,
posa al llit un altra manta.
El vi de Nadal,
ni emborratxa ni fa mal.
Les dolçaines de Nadal
solen dur mal de queixal.
ANUARIO GENERAL DE ESPAÑA I922
(Bailly-Baillière-Riera)
Facilitat per la família Ribal Quintana

EXPOSICIÓ D’EDITH SCHAAR
Autor: Jaume Salla
Es fa difícil avançar.
És tard i la selva es torna a omplir dels sorolls dels animals
que es preparen, els uns per amagar-se, els altres
per iniciar la seva activitat.
No els veus, però ells si que se n’adonen de la teva
presència.
No hi ha més camí que el que es fa amb l’ajut d’un
matxet. Tallant aquí i allà, t’amares de la humitat que es
desprèn per tot arreu.
Com cada dia, a les quatre de la tarda ha plogut molt
fort al petit poble de Monteverde.
I dins del cap, ressonen els sons de tot el que ha viscut
en aquest món tan diferent d’on ella ve.
Li neguiteja que els seus fills pateixin amb aquella calor
densa i pesada, i l’abundor d’insectes que sense arribar
a picar, et molesta només de sentir a la pell.
El millor és no pensar-hi i aprofitar la poca estona de
llum que queda.
Els fills han trobat un arbre vell i foradat, amb prou espai
per encabir-hi als quatre i passar-hi la nit. Mentre que
ells l’arrangen el més be que poden, l’Edith treu un paper
més, i es fica a dibuixar.
Porta un equipatge lleuger, una mica de menjar, llapis i
aquarel·les.
Aquí no necessita res més, la natura és encisadora i
hom es sent un ser minúscul on els troncs, com immenses
columnes d’un temple fastuós, s’eleven cap el
cel i, et recorden que sense màquines que els destrueixin,
no ets res.
El seu cervell és un brogit de sensacions mentre pinta.
Ha viscut en l’amazonia una cultura massa arrelada a
la gent com perquè d’una manera o un altra, no deixi
d’afectar-te.
I quan sent l’espetec del foc que han encès els fills,
es recorda dels homes ballant la capoeira a la seva
llum, aquella lluita disfressada de dansa portada pels
esclaus. I del candomblé, religió que tant es diu de ressemblança
amb l’ànima de la natura.
I dels tambors de la macumba, màgia que porta a
l’èxtasi després de cridar els esperits i complaure els
desigs.
Son els anys seixanta, i la cultura i el pensament d’aquest
indret són molt diferents de tot el viscut a Alemanya.
Aquesta visió nova de la realitat, la plasmació d’unes
emocions enriquides pel contacte directe i absorbent
de l’exuberant natura, donarà lloc a una col·lecció de
pintures que seran un punt d’inflexió en l’obra i la vida
de l’Edith Schaar.
L’obra, perquè a partir d’aquell moment experimentarà
encara més amb la llum i el color de la natura.
I els dibuixos, fets en aquell temps dins de la selva, i
que ara s’han pogut veure penjats a la cafeteria Slavia,
seran els estudis que donaran lloc a la realització de
tapissos amb preocupació per la llum i l’ incloure ob-
jectes o elements naturals.
El seu art s’enriquirà amb l’aprenentatge en el país sudamericà,
i aquesta influència esdevindrà un fet decisiu,
des d’ aquest moment, en tot el seu procés creatiu.
La vida, perquè l’experiència viscuda al Brasil i la comunió
amb la natura, crearà un lligam per sempre.
Des de aquell moment la seva evolució com a persona,
estarà vinculada amb un compromís amb el món que
l’envolta, i els seus actes seran sempre honestos, coherents
i lleials amb el seu pensar.
Prova d’això son els tapissos “Palmera de Brasil” i
“Picnic”, fets ambdós expressament per l’exposició, on
en el primer es rendeix homenatge a la llum, mitjançant
la degradació dels ocres a blancs, i en el segon, on el
record de l’aigua esdevé l’ús de llanes blaves, integrant
en la trama del teixit, plats i utensilis amb fusta d’ús
quotidià en aquella regió.
Tanmateix, és com si ella encara fos en aquell lloc, treballant
amb les mateixes condicions i entusiasme per
la vida, les cultures, els colors, olorant la terra humida i
sentint els mateixos sons.
L’estada a Brasil i l’empremta deixada en la seva ànima
i en el seu art, es manifesta avui tant fresca i rica com
quaranta anys enrera.
9

20
BOLETS
A l’hora de buscar bolets cal tenir present dues coses:
Primera: no malmetre el bosc.
Segona: conèixer bé les espècies que recollim.
El que si cal fer: aixecar la pinassa amb compte i tornarla
a deixar com estava.
Arrancar o tallar els bolets amb compte de no destrossar
res.
Col·locar els bolets en un cistell amb les làmines de
cara avall.
Bolets comestibles: rovellons, que n’hi ha de dues espècies;
els de “sang”, de color taronja (Lactarius deliciosus),
que en altres llocs anomenem pinetells o rojalets
i els de “sang” més fosca, de color de vi (Lactarius sanguifluus),
generalment amb taques verdoses.
Vigileu de no confondrel’s amb les lleteroles (Lactarius
chrysorrheus), que tenen aspecte de rovelló però amb
la “sang” blanca grogosa i que són tòxics.
També són força abundants els fredolics (Tricholoma
terreum), més petits, amb un barret gris o marronós,
molt bons per acompanyar rostits o fer-los en truita. Les
llenegues o mocoses (Hygrophorus Limacinus), amb el
barret cobert d’una substància enganxosa quan estan
humits, i els pebrassos (Russula delica), que cal collir
ben tendres ja que fàcilment són envaïts per larves.
Dites:
“Si a l’octubre plou, el rovelló es mou”
“Lluna nova, vés-hi amb un cove; lluna vella, amb una
cistella”
Per la nit de Sant Joan, els follets s’apleguen en junta
sota els bolets, especialment d’aquells la copa dels
quals forma una caputxa o cucurull.
És necessari abstenir-se de collir bolets en aquesta màgica
nit, per tal de no fer enfurismar els follets.
Si aneu pel bosc, també podeu trobar:
· Petites dames: Són molt petites, entre 3 i 5 cm, aspecte
de xicalles menudes amb les orelles punxegudes
i ales a l’esquena, vestits amb pètals de flors i fulles
de plantes.
Viuen en els boscos, en nius construïts dalt dels arbres.
El seu poder és una pols màgica amb la qual poden fer
volar la mainada. Quan surten de nit, porten una llum
petita per il·luminar el camí amb el que es poden confondre
amb cuques de llum.
· Follets: són molt menuts també, entre 3 i 10cm. Tenen
orelles punxegudes i ales a l’esquena com les papallones
que poden amagar quan ho desitgin.
Es vesteixen amb robes fetes de les plantes on neixen.
No tenen poders, però si molta habilitat fabricant instruments
musicals amb materials vegetals i fent músiques
que nosaltres no podem sentir.

TORTELL DE REIS
Ingredients:
1kg de farina
1 cullerada d’aigua
100 g de mantega
ratlladura de llimó
75 g de sucre
fruites confitades
2 ous
15 g de llevat premsat
¼ 1 de llet
Amb 100 g de farina, 3 cullerades de llet i el llevat es fa una bola de massa tova deixant-la en un
lloc temperat. La resta de la farina es posa en un recipient fons, deixant un espai per posar-hi els
ous, el sucre, la resta de la llet, l’aigua i la ratlladura de llimó.
Es treballa bé la massa, s’estén i es posa, al centre, la mantega, amassant bé.
Fem el mateix amb la massa del llevat i es deixa 3 hores a reposar en un recipient profund.
Es bolca a la taula espolsada de farina i es fan 2 parts.
Es preparen 2 boles que es col·loquen en plaques greixades, s’aplanen i se’ls dóna forma.
Es guarneixen amb carabassa i taronges confitades.
S’ envernissen amb l’ou, s’ensucren i es couen a foc mig durant 20 minuts fins que estiguin
durats.
Entreteniments
El matrimoni sol evolucionar com la tecnologia...
Etapa cassette: ella queda encinta
Etapa CD: ell CeDeix en tot
Etapa DVD: DiViDim la casa, DiViDim els estalvis,
DiViDim ...
Matemàtgica. Lluís Segarra. Pòrtic
Les quaranta esposes infidels
(Problema clàssic àrab, segle XI)
Fa molts i molts anys, el sultà de Bagdad va
reunir quaranta cortesans que eren enganyats
per les seves esposes. Tots els personatges
de la cort ho sabien, amb l’excepció que cada
marit ignorava la seva pròpia situació.
El sultà els va dir:
- Almenys, un de vosaltres té una dona infidel.
Un matí, al cap de 40 dies, els quaranta cortesans
enganyats van expulsar les seves dones
de Bagdad.
Sabríeu endevinar el perquè ?
El problema de les tres filles
En Joan i en Lluís es troben pel carrer.
En Joan li diu que té tres filles, i que el producte
de les seves edats és igual a 40, i que la suma
és igual a 14.
- Suposo que ja sabràs quines edats tenen les
meves filles –diu en Joan.
I en Lluís li respon:
- Encara no t’ho puc dir. Em falta una dada.
- Tens raó –li diu en Joan -. La més petita encara
no parla.
- Ah! Bé, ara ja està clar. Les edats són…
Sabríeu endevinar quina és l’edat de les tres filles
d’en Joan ?
L’aigua i les gerres
Una persona va a la font amb dues gerres, una
de 7 litres i un altra d’11 litres. Com ho pot fer
per recollir 6 litres ?
2

22
LA FLORESTA, CAP AL 1920
SOLUCIONS
Les quaranta esposes infidels
Si hagués estat un sol marit l’enganyat, hauria
expulsat la seva esposa el primer matí, ja que
no coneixia cap dona infidel, i sabia que almenys
n’hi havia una. Si haguessin estat dos
els marits enganyats, cadascun hauria sabut
que l’altre era enganyat, i hauria esperat que
aquest últim expulsés la seva dona el primer
matí.
Però com que al primer matí això no va passar,
cadascun va deduir que l’altre pensava
el mateix, i que per tant hi havia dues dones
infidels, de les quals una era la seva.
Així els dos marits haurien expulsat les seves
dones la segona setmana.
De la mateixa manera, si hi haguessin hagut
tres marits enganyats, cadascun hauria sabut
que els altres dos ho eren, i hauria esperat
que els seus marits expulsessin les seves dones
el segon matí. Com que això no va passar,
cadascun va deduir que hi havia una tercera
dona infidel, que no podia ser altra que
la pròpia. Els tres marits, haurien expulsat les
seves dones la tercera setmana.
I així successivament, els quaranta marits expulsen
les seves quaranta esposes al cap de
quaranta dies al matí.
El problema de les tres filles
Es descompon 40 en factors primers, així:
1×2×2×2×5. D’aquesta manera obteniu diferents
possibilitats que el producte de les edats
de les tres filles doni quaranta.
1×1×40 1×8×5
1×2×20 2×4×5
1×4×10 2×2×10
D’aquest productes, només n’hi ha dos que sumin
14. Són:
1×8×5 2×2×10
D’aquestes dues possibilitats, n’hem d’escollir
una. En Joan diu que la seva filla petita encara
no parla. Si només hi ha una filla petita i no parla,
per tant, només pot ser la primera possibilitat.
Les edats seran: 1, 5 i 8 anys, respectivament.
L’aigua i les gerres
Omple la gerra de 7 i la buida a la d’11. Torna a
omplir la gerra petita i amb aquesta aigua acaba
d’omplir la gran. D’aquesta manera, li queden
3 litres a la gerra petita. Buida la gerra gran i hi
aboca els tres litres que tenia a la petita. Torna
a omplir la gerra petita i la buida a la gerra gran.
Ara té 10 litres a la gerra gran. Omple altra vegada
la gerra de 7 litres i aboca l’aigua a la gerra
gran. Com que aquesta ja contenia 10 litres,
només n’hi pot posar un. Així, a la gerra petita hi
queden exactament 6 litres d’aigua.

Butlleta de subscripció a l’Associació
d’Amics del Castell de la Floresta
En/Na amb NIF
Domiciliat a Població
CP Telèfon
Expresso la meva voluntat de fer-me soci de l’Associació d’Amics del Castell de al Floresta
Entitat Oficina DC
Número de compte corrent o llibreta
(Recordeu que són imprescindibles els 20 dígits)
Quota anual de 36 euros
Des de que es va crear l’Associació d’Amics del Castell de la Floresta, pensant en la rehabilitació i lluitant per impedir la pèrdua
d’un edifici tan singular i únic com és el Castell, la cuota de cada soci va permetre de dur a terme iniciatives per donar a
conèixer el patrimoni històric, artístic, cultural, humà i de natura del municipi de la Floresta.
És un lloc que enamora al visitant sensible que pot percebre aquesta riquesa.
Cada vegada hi ha més interès, visitants que vénen de prop i d’altres de més lluny, però son molts els que quan marxen ja
fixen la data de tornada.
Tenim molta feina per fer i volem que tots ens ajudeu a assolir èxits.
C/ Església, 3 · 25413 La Floresta (Lleida) · secretaria@castellfloresta.cat · Tel. 659 294 542
2