Full informatiu - Gran Teatre del Liceu

Full informatiu
Núm. 107 27 de febrer de 2012
Fiorenza Cedolins i Ramón Vargas
Giacomo Puccini: La Bohème
La Bohème evoca l’ambient dels artistes bohemis del París dels anys trenta del segle xix amb la voluntat
d’explicar que sota la capa d’un alegre desordre, i dels costums lliures, hi ha sentiments i també hi ha
les dramàtiques conseqüències de la pobresa en què viuen.
L’òpera està estructurada en quatre quadres de costums –d’acord amb l’estètica de les Scènes de la
vie de bohème (1848) de Murger– que tenen com a fil conductor els amors de Rodolfo i Mimì. Cada
acte, així, mostra alguna de les facetes de la vida bohèmia: l’alegre camaraderia (quadre I); les relacions
personals lliures i alegres al marge de les convencions socials (quadre II); el preu –la malaltia– de la
seva marginació i pobresa (quadre III), i un fet dramàtic –la mort per tuberculosi de la protagonista–
que tenyeix de dol i dolor els amics i camarades (quadre IV). La Bohème és una evocació nostàlgica i
sentimental d’aquest ambient.
El to faceciós amb què és presentada la pobresa, els enamoraments fulgurants, la supressió dels
aspectes més punyents –prostitució, enganys– de l’obra literària en què s’inspira, la sentimentalització
del drama i, sobretot, el bell i amable melodisme de Puccini aconsegueixen que un argument
potencialment amarg esdevingui una evocació benigna i plena de bons sentiments de la vida bohèmia,
fet que ha afavorit, segurament, l’extraordinària popularitat d’aquesta òpera.
Puccini intentà adequar la música a la manera com es produeixen les converses reals entre les persones,
tot atenuant l’artifici operístic dels números tancats. Responen a aquesta voluntat realista, la supressió
de l’obertura, una ininterrompuda textura orquestral, la imitació de les cadències del llenguatge parlat
i l’assignació de les notes més altes a les exclamacions emocionalment més punyents. Era la manera
com les òperes veristes –La Bohème ho és– volien donar als espectadors la sensació d’estar veient
fragments de vida real per contrast amb la inversemblança dels drames romàntics. L’essència, però, de
la música de La Bohème és la qualitat melòdica, la brillant estructuració dels seus temes i el refinament
de l’orquestració.
Representacions
27, 28 i 29 de febrer, 1, 2, 3, 6, 7, 8,
9, 10, 12, 13, 15, 16 i 19 de març,
a les 20 h;
4 de març, a les 18 h;
18 de març, a les 17 h.
Fitxa artística
Direcció musical: Víctor Pablo
Pérez
Direcció d’escena: Giancarlo
del Monaco
Reposició: Marco Carniti
Escenografia i vestuari: Michael
Scott
Il·luminació: Ulrich Niepel
Producció: Teatro Real (Madrid)
Rodolfo: Ramón Vargas / Roberto
Aronica (29 de febrer; 3, 6, 9 i 12
de març) / Saimir Pirgu (16 i 19
de març)
Teodor Ilincai (28 de febrer; 2, 8
i 15 de març)
Schaunard: Gabriel Bermúdez /
Manel Esteve Madrid (28 de febrer;
2, 8 i 15 de març)
Benoît / Alcindoro: Valeriano
Lanchas
Mimì: Fiorenza Cedolins / Inva Mula
(29 de febrer; 3, 6, 9 i 12 de març) /
Angela Gheorghiu (16 i 19 de març)
/ Maria Luigia Borsi (28 de febrer;
2, 8 i 15 de març)
Marcello: Christopher Maltman /
George Petean (29 de febrer;
3, 6, 9 i 12 de març) / Àngel Òdena
(16 i 19 de març) / Borja Quiza
(28 de febrer; 2, 8 i 15 de març)
Colline: Carlo Colombara /
Felipe Bou (28 de febrer; 2, 8 i 15
de març)
Musetta: Ainhoa Arteta / Ainhoa
Garmendia (29 de febrer; 3, 6, 9
i 12 de març) / Eliana Bayón
(28 de febrer; 2, 8 i 15 de març)
Parpignol: Omar A. Jara (27 i 29
de febrer; 2, 4, 7, 9, 12, 15 i 18
de març) / José Luis Casanova
(28 de febrer; 1, 3, 6, 8, 10, 13, 16
i 19 de març)
Sergent: Gabriel Diap (27 i 29
de febrer; 2, 4, 7, 9, 12, 15 i 18
de març) / Xavier Comorera
(28 de febrer; 1, 3, 6, 8, 10, 13, 16
i 19 de març)
Duaner: Dimitar Darlev (27 i 29
de febrer; 2, 4, 7, 9, 12, 15 i 18
de març) / Pierpaolo Palloni
(28 de febrer; 1, 3, 6, 8, 10, 13, 16
i 19 de març)
Venedor: Graham Lister (27 i 29
de febrer; 2, 4, 7, 9, 12, 15 i 18
de març) / Josep Lluís Moreno
(28 de febrer; 1, 3, 6, 8, 10, 13, 16
i 19 de març)
Fonàmbul: Mariona Moya
Malabaristes: Jordi Pujades,
Albert Ubach
Camallargs: Jordi Dorado,
Diego Garrido, Olga González
Titellaires: Andreu Martínez,
Amaya Minguez
ORQUESTRA SIMFÒNICA I COR DEL
GRAN TEATRE DEL LICEU
Direcció del cor: José Luis Basso
COR SAVINA DEL CONSERVATORI
DE CERVERA
Direcció del cor: Núria Mas
Conferències
Prèvies
Tres quarts d’hora abans de
l’espectacle, s’ofereix al Foyer una
sessió informativa sobre l’òpera.
Retransmissions
1 de març, a les 20 h
Catalunya Música i Radio Clásica
(en directe)
13 de març, a les 20 h
Òpera Oberta i Cinemes
(en directe)
Atesos els ajustos pressupostaris de les
darreres temporades, el Gran Teatre del Liceu
es reserva el dret de retransmetre en pla
general els espectacles a les pantalletes
de la Sala, a les del Foyer i a l’Espai Liceu,
amb la voluntat de recuperar el servei habitual
properament.
Llibres
· Henri Murger: Escenas de la vida
bohemia. Alba editorial, 2007.
· Giacomo Puccini: La Bohème.
«Grafiche step editrice», núm. 20.
Éditions Premieres loges, 1994.
· Gustavo Marchesi: Puccini. Vida e
imágenes.«Grafiche step editrice»,
2007.
www.liceubarcelona.cat

Fotografies: Antoni Bofill
De la història:
El llibret de La Bohème està inspirat en una
novel·la d’Henri Murger publicada primer com
una sèrie d’articles de costums al diari
«Le Corsaire» (1845-48); després s’estrenà com
a obra de teatre amb el títol de
La vie de Bohème (1849), i, finalment,
s’edità com a novel·la amb el títol d’Scènes
de la vie de bohème (1851). Reproduïm
el retrat de Mimì tal com apareix
a la novel·la i que palesa la idealització
a què el llibret de l’òpera sotmeté l’argument.
«XIV. Rodolfo va trobar finalment la jove Mimì,
a qui havia conegut, feia temps, quan era l’amant
d’un dels seus amics. I la va fer seva. Al principi
els amics de Rodolfo van bramar al saber la notícia
de la seva relació; però com que la senyoreta Mimì
era molt simpàtica, gens reservada, i suportava
sense mal de cap el fum de les pipes i les converses
literàries, es van acostumar a ella i la van tractar
com una camarada. Mimì era una dona encantadora,
la naturalesa de la qual encaixava perfectament
amb els gustos artístics i literaris de Rodolfo.
Tenia vint-i-dos anys; era petita, delicada, eixerida.
El seu rostre semblava l’esbós d’una cara
aristocràtica; però les seves faccions d’una
extremada finor i dolçament il·luminada per la
brillantor dels seus ulls blaus i límpids, prenien
en certs moments d’enuig o de mal humor un
caràcter de brutalitat quasi salvatge, en les quals
un fisiòleg hauria reconegut tal vegada indicis d’un
profund egoisme o d’una gran insensibilitat. Però
generalment el que mostrava era un cap molt bonic,
un somriure fresc i juvenil, i unes mirades tendres i
impregnades d’irresistible coqueteria. La seva sang
jove fluïa ràpida i ardorosa per les seves venes i
ruboritzava el seu cutis transparent amb blancors
de camèlia. Aquella bellesa malaltissa seduïa
Rodolfo [...]. Però el que va contribuir sobretot
perquè Rodolfo s’enamorés bojament de Mimì,
van ser les seves mans, que a pesar de les feines
de la casa ella sabia conservar més blanques
que les mans de la deessa de l’ociositat.
No obstant aquelles mans tan delicades,
tan petitetes, tan suaus al contacte dels llavis,
aquelles mans infantils entre les quals Rodolfo
havia deixat el seu cor, aquelles mans blanques
de la senyoreta Mimì, ben aviat havien de ferir
el cor del poeta amb les seves ungles rosades».
De l’espectacle:
Fiorenza Cedolins Christopher Maltman, Felipe Bou, Ramón Vargas i Marco Carniti.
«Un muntatge escènic que recorda i transporta al París del xix, de la vida artística i
bohèmia, romàntica, transgressora i revolucionària. [El muntatge] porta l’escena a
les últimes possibilitats del gran teatre de La Rambla barcelonina. Combina espais
d’interior i de carrer i en fa una unitat. No seria possible una Bohème sense realisme
escènic, però el muntatge que presenta Giancarlo del Monaco té tots els ingredients de
les produccions cinematogràfiques»
Jaume Busqué i Barceló: En cinemascop i tecnicolor. («Diari de Girona», 10 d’octubre de 2001)
«La producció de Giancarlo del Monaco [...] ha estat un dels grans èxits del Teatro
Real, i amb raó, ja que té tots els elements per ser el que els anglosaxons anomenen un
“crowd pleaser”. El punt més espectacular és el pas, sense pausa, del primer al segon
acte, de les golfes atrotinades dels bohemis al bulliciós Quartier Latin i a l’interior
del Café Momus. Però si aquesta escena amb profusió d’extres evoca certs excessos
zefirellians [...], la sordidesa del tercer acte, evocadorament il·luminat, ens recorda el
dur ambient en el qual se situa l’acció»
Xavier Cester: Emoció sense llàgrimes. («Avui», 8 d’octubre de 2001)
«La puesta en escena [...] es diáfana, clara. Mezcla bien el clasicismo de las escenografías
con algunos detalles de dirección de escena inteligentes que alejan a Rodolfo y Mimì
de la pareja de tortolitos cursis»
Joan Anton Cararach: La Bohème. («El Periódico», 8 d’octubre de 2001)
«La producción [...] triunfó no sólo por la belleza del marco sino por la concepción
global del espectáculo»
Albert Vilardell: Protagonismo escénico. («El Mundo», 9 d’octubre de 2001)
«Vistosa y excelente producción [...]. Un espectáculo fiel al original pucciniano»
Fernando Sans Rivière: “La Boheme”: fiel al espíritu de Puccini. («La Razón»,
9 d’octubre de 2001)
Marco Carniti, Felipe Bou, Gabriel Bermúdez, Valeriano Lanchas, Christopher Maltman i Ramón Vargas

La dramatúrgia
de Giancarlo
del Monaco
per a La Bohème
La dramatúrgia de Giancarlo del Monaco
trasllada l’acció de l’època en què la situa el
text literari (1848) a l’època de l’estrena de
La Bohème al Teatro Regio de Torí (1896).
És a dir, situa l’òpera al París fin-de-siècle.
Aquest canvi, però, resulta merament
circumstancial perquè, de fet, la dramatúrgia
de Giancarlo del Monaco és literalment fidel
al text de l’original.
La Bohème de Puccini –llibret de Giuseppe
Giacosa i Luigi Illica– és, com la novel·la
de Murger, un retaule costumista. És a dir,
el seu argument està construït per una sèrie
d’anècdotes realistes integrades pel fet de
tenir els mateixos protagonistes. Això exigeix
una dramatúrgia realista. Costa d’imaginar
un tractament que no fos literalment
costumista d’una òpera com aquesta, que
explica una història basada en l’anecdotari
de la bohèmia postromàntica. Més encara,
La Bohème com a òpera verista –el verisme
va ser un moviment paral·lel al naturalisme
literari– tenia l’objectiu de reflectir la realitat
sense maquillar-la, ni idealitzar-la. Per tot
això, l’opció realista de Del Monaco és la més
adequada per representar La Bohème.
Aquesta ha estat l’orientació de les
representacions de La Bohème de Puccini
des de la seva estrena, amb molt poques
excepcions. Hi ha una llarga tradició en
la utilització dels mateixos recursos: una
mateixa gestualitat, un vestuari similar i un
espai escènic amb poques variants. I és a
aquesta tradició que Giancarlo del Monaco
ha estat també fidel, però introduint-hi, això
sí, un sentit de l’espectacle molt brillant.
El decorat de Michael Scott respon també
a aquesta tradició, tot i que es val d’uns
recursos tècnics –substancialment en el
pas del primer al segon quadre– que el
fan més àgil i més afí també amb el curs
ininterromput de l’orquestra. L’attrezzo és
ple d’un minuciós detallisme que sintonitza
també amb l’estètica costumista de l’original.
Víctor Pablo Pérez:
«És clar que La Bohème és
tan popular. Ho té tot:
emocions portades al
paroxisme»
GTL– Per quina raó La Bohème s’ha
acabat convertint en una de les òperes
més populars del repertori?
V. P. P.– Té, en efecte, la seva gràcia,
tenint en compte que l’estrena de La
Bohème no va ser gaire ben rebuda.
Hi ha un seguit de raons per explicar
la popularitat extraordinària de l’obra,
però la més important crec que és el
seu potencial emocional. Tracta de
relacions humanes i fa una fotografia de
tots aquells lligams que es poden donar
entre els éssers humans: amor, tristesa,
patiment, gelosia, possessió, sentiment
de pèrdua. Són emocions portades, en algun cas, al paroxisme. A part d’aquesta
dimensió humana, cal tenir present que es tracta d’una obra extraordinàriament
ben construïda des del punt de vista teatral: tot quadra dramàticament. A sobre,
és una obra d’una inspiració emocionant, el tractament de les veus és perfecte i la
part orquestral és d’una bellesa, d’una contundència simfònica en alguns moments
i d’un refinament cambrístic en d’altres, que fa que sigui una partitura que és un
autèntic miracle. Per al director d’orquestra el gran problema és que la luxúria
simfònica de Puccini no ha de fer perdre de vista que som al teatre i que dalt de
l’escenari hi ha cantants que s’han de fer sentir amb naturalitat.
GTL– De vegades s’ha vist Puccini com un compositor de melodies fàcils i
ensucrades que busquen acaronar l’espectador. ¿Entra això en contradicció
amb l’afirmació que som davant d’un gran compositor?
V. P. P.– En absolut! Puccini va ser un gran mestre i només cal veure que gairebé
totes les òperes del seu catàleg estan posicionades als llocs més alts dels rànquings
de popularitat. I no sempre la popularitat està renyida amb la qualitat. Ni la bellesa
de les melodies ha de portar-nos a la conclusió que són fàcils. Això són esnobismes.
Evidentment que hi ha altres compositors, altres estils i altres formes d’entendre
l’òpera, però pocs creadors han aconseguit fins al punt que ho aconsegueix el Puccini
de La Bohème aquest encaix de paraules i música que és simplement perfecte. Sovint
Puccini demana coses realment insòlites, com els cinc pianissimi que exigeix als
violoncels i als contrabaixos al final del primer quadre per fer la sensació d’un so
que flota en l’espai i que remet a la sensació de l’enamorament amb una precisió
i amb una bellesa colpidores. És una partitura plena de detalls d’autèntic geni.
També ho és la utilització del leitmotiv en un sentit molt diferent del wagnerià, però
amb una contundència semblant. Els motius de Puccini no són algunes notes que
s’integren en el discurs, sinó autèntiques melodies d’àmplia volada que corprenen
l’espectador i que quan reapareixen provoquen un gran impacte emotiu.
GTL– Què aporta Puccini al verisme?
V. P. P.– No és estrany que s’hagi considerat La Bohème com un monument de
l’escola verista: hi ha situacions de la vida real, personatges autèntics, emocions
i una fotografia molt viva del París de finals del segle xix que fins i tot Debussy
va trobar impecable. És una gran òpera verista, però crec que també és una gran
partitura cinematogràfica avant-la-lettre. La millor música de cinema de les dècades
posteriors a l’estrena de l’òpera de Puccini ha tingut aquesta partitura com un
model. A més, és una obra idònia per a grans cantants com els que tenim en
els repartiments d’aquestes representacions del Liceu. No només són tots grans
cantants, sinó que els repartiments estan perfectament equilibrats i tenen en comú
la capacitat de cantar amb refinament, amb classe i sense els excessos que s’han
associat al verisme i que han estat la raó del seu descrèdit en alguns moments de
la història de la música i de l’art del cant.
Damià Carbonell

Full informatiu
Núm. 107 27 de febrer de 2012
e l petit liceu
Venda de localitats:
Informació: www.liceubarcelona.cat
Mecenes
Patrocinadors, Protectors i Col·laboradors
Guillem Tell
Al Gran Teatre del Liceu
La llegenda a ritme trepidant!
Març de 2012 Dies 3, 4 i 10
A partir dels 6 anys
Preu:12 €
Els músics de
Bremen
Al Gran Teatre del Liceu
Un ruc, un gos, un gat o un gall volen ser
músics i van cap a...
Març de 2012 Dies 17 i 18
A partir de 3 anys
Preu: 12 €
La petita Flauta
Màgica
A L’Auditori de Cornellà
Un clàssic del Petit Liceu que no us podeu perdre
Abril de 2012 Dies 21, 22, 28 i 29
A partir de 6 anys
Preu: 12 €
L’orquestra dels
animals
Al Teatre-Auditori de Sant Cugat
Òpera a Secundària
Maig de 2012 Dies 5 i 6
A partir de 6 anys
Preu: 7 €
El gato con botas
Al Gran Teatre del Liceu
Centenari del naixement de Montsalvatge
Maig de 2012 Dies 19, 26 i 27
A partir de 8 anys
Preu: 18 €
The original Glenn Miller
Orchestra
Març de 2012 Dia 17, a les 20.00 h
Organitzat per Promoconcert
Informació: www.promoconcert.es Tel. 93 587 89 60
Sílvia Pérez Cruz
Abril de 2012 Dia 13, a les 21 h
Organitzat per Concertstudio
Informació: Tel. 93 363 25 10
Venda de localitats
ABANTIA, ABC, ACCENTURE, ALMIRALL, BARCELONA TELEVISIÓ, BASF, BON PREU, CESPA, CHOCOLAT FACTORY, COCA-COLA, COFELY, DANONE, ENAGAS, ERCROS, EUROMADI, EXPANSIÓN, FERRERO IBÉRICA, FIATC ASSEGURANCES, FLUIDRA, FUNDACIÓ CATALUNYA CAIXA, FUNDACIÓ LLUÍS CARULLA, FUNDACIÓ PUIG,
FUNDACIÓN ACS, FUNDACIÓN BANCO SANTANDER, FUNDACIÓN CULTURAL BANESTO, FUNDACIÓN LOEWE, GENERAL CABLE, GFT, GRAFOS, GRAN CASINO DE BARCELONA, GRUP PERALADA, GVC-GAESCO, INDRA, ISS FACILITY SERVICE, KLEIN, LABORATORIOS INIBSA, LABORATORIOS ORDESA, MEDIAMARKT, METALQUIMIA,
MYLAN, NATIONALE SUISSE, NETAPP, PEPSICO, PORT DE BARCELONA, SAGA MOTORS, SAN MIGUEL, SANOFI-AVENTIS, SOGEUR, SUMARROCA, TRANSPORTS PADROSA.
Membres de la Fundació Gran Teatre del Liceu
Festival Bayreuth 2012
al Liceu
El millor Wagner interpretat pels millors wagnerians
Us avancem els cantants que interpretaran al Liceu,
junt amb l’orquestra i cor del Festival de Bayreuth,
els tres drames wagnerians de l’1 al 6 de setembre de 2012:
L’holandès errant (Der fliegende Holländer) En versió de concert
Direcció musical: Sebastian Weigle
Daland, un marí noruec: Franz Josef-Selig
Senta, la seva filla: Ricarda Merbeth
Erik, un caçador: Michael König
Mary, dida de Senta: Christa Mayer
El timoner de Daland: Benjamin Bruns
L’holandès: Ievgueni Nikitin
Lohengrin En versió de concert
Direcció musical: Sebastian Weigle
Heinrich, rei dels saxons: Wilhelm Schwinghammer
Lohegrin: Klaus Florian Vogt
Elsa de Brabant: Annette Dasch
Friedrich de Telramund, noble de Brabant: Thomas J. Mayer
Ortrud, muller de Telramund: Susan Maclean
Herlad: Samuel Youn
Tristan und Isolde En versió de concert
Direcció musical: Peter Schneider
Tristan: Robert Dean Smith
Rei Marke: Robert Holl
Isolde: Iréne Theorin
Kurnewal: Jukka Rasilainen
Melot: Ralf Lukas
Brangäne: Michelle Breedt
Un pastor: Arnold Bezuyen
Jove mariner: Clemens Biber
Un timoner: Martin Snell
Patrocinador principal:
e s p e c t a c l e s D’altres promotors
Amb el suport de:
El Gran Teatre del Liceu ha obtingut les certificacions:
ISO 14001 (Internacional Standard Organization), EMAS (Ecomanagement and Audit Scheme)
i UNE-EN 16001 (Sistema de gestió energètica)