guia de lectura la bogeria.pdf

Guia de lectura
La bogeria,
de Narcís Oller
a càrrec de Pep Paré

Índex
1 Contextualització 3
1.1 La construcció d’una consciència literària en equilibri precari 3
2 Anàlisi estructural 5
2.1 La fesomia personal i el marc històric 5
2.2 La presentació d’una tesi 6
2.3 De l’exterior a l’interior del desequilibri 7
2.4 L’acumulació d’informació significativa sobre la vesània 8
2.5 El pinyol del debat sobre els deterministes 8
2.6 El calidoscopi augmentat del cas Serrallonga 9
2.7 El reconeixement del desequilibri 10
2.8 La humanitat del cas 11
2.9 La revelació del cas i la ciència ineficaç 12
3 Anàlisi temàtica de personatges 14
3.1 Les tesis naturalistes com a eix temàtic 14
3.2 La colèrica rojor d’en Bandereta 15
3.3 La universalitat anònima del narrador 15
3.4 La univocitat del dogma científic 16
3.5 El contrapunt del narrador i el lector 16
3.6 L’univers femení 17
4 Anàlisi formal 18
5 Guió per al comentari de l’obra 19
5.1 Contextualització 19
5.2 Anàlisi estructural 19
5.3 Anàlisi temàtica i de personatges 20
5.4 Anàlisi formal 21
2

NARCÍS OLLER
[TiC] · C.5 · P. 99 - 103
NOVEL·LA REALISTA I NATURALISTA
[TiC] · C.4 · P. 77 - 82
NOVEL·LA HISTÒRICA
[TiC] · C.4 · P. 74
NOVEL·LA DE FULLETÓ
[TiC] · C.4 · P. 74
COSTUMISME
[TiC] · C.5 · P. 99
MARTÍ GENÍS AGUILAR
[TiC] · C.5 · P. 99
JOSEP YXART I JOAN SARDÀ
[TiC] · C.5 · P. 98 - 101
ÉMILE ZOLA
[TiC] · C.4 · P. 79 - 81
Guia de lectura de La bogeria
1 CONTEXTUALITZACIÓ
1.1 La construcció d’una consciència literària en equilibri precari
Quan apareix publicada La bogeria (1899), Oller és un valor més que consolidat de la
narrativa catalana del segle XIX. De fet, ell, juntament amb Guimerà i Verdaguer, són
els estendards que sustenten la normalitat literària d’un país i l’equilibri dels seus gèneres
literaris, novel·la, teatre i poesia respectivament. En el cas de la novel·la, Oller
impregna de normalitat un gènere que havia cimentat les seves bases en la importació
dels models de la novel·la realista i de la novel·la històrica, i en l’adaptació de tot
el substrat fulletonesc, i que havia desenvolupat un gènere narratiu molt fructífer com
ara el costumisme. Els autors del moment dibuixaven les seves coordenades estètiques
en funció d’aquest mapa, i per això tenim una literatura, principalment en castellà,
que s’exercita en la història com a matèria literària i progressivament la
catalanitza. També tenim una colla d’autors que treballen un gènere en aparença
menys ambiciós com és el costumisme –Vilanova, Robert Robert–, que permet un redescobriment
de la realitat i fomentar les bases discursives per a una manera peculiar
de narrar, des de l’observació directa de la realitat i del seu verb popular, que
tintarà bona part de l’obra dels narradors no costumistes, com la del mateix Oller. Deixem
pel camí la narrativa d’orientació romàntica com la de Martí Genís Aguilar durant
els anys setanta. De manera molt succinta, aquest és el coixí literari des del qual Oller
compon la seva aportació a la literatura catalana.
En aquest context, Oller s’exercita en la narrativa curta supeditada a l’observació del
natural i al reflex de la realitat. L’autor està preocupat per documentar literàriament el
seu temps amb una inflexió de versemblança. El substrat costumista li és de gran utilitat
en aquests moments, tot i la seva ambició de superar-ne les limitacions, alhora que
actua com a obrador de proves per a obres posteriors: la narració «On són els boigs»
és l’avantsala de la novel·la que comentem aquí. La presència de la realitat, el fort
contacte amb el seu cosí Josep Yxart, que representa la màxima visió panoràmica de
la literatura europea del moment, i amb el seu amic Joan Sardà, així com la lectura dels
clàssics encaminen Oller a treballar segons les directrius balzaquianes del realisme i
a interessar-se progressivament per les tesis naturalistes. Aquests dos pols estètics
són els que carreguen les piles del corpus ollerià.
Després de la narració «Isabel de Galzeran» (1880), amb premi als Jocs Florals, la publicació
de La papallona (1882) suposa la consagració d’Oller com a escriptor de prestigi
que entronca amb els grans corrents literaris europeus, amb Zola concretament.
Tot i els llastos dels gèneres anomenats menors presents en la novel·la, Oller supera
els límits literaris de la tradició novel·lística immediata. Tot i això, no es tracta pas d’una
obra enterament naturalista, tal com el mateix Zola s’encarrega de remarcar a la cartapròleg
de la traducció francesa. Però les portes al gran món literari són obertes. El
1884, amb L’escanyapobres, Oller confegeix un novel·leta en quinze dies que serà el
primer maó d’una certa modernitat: la brevetat, la capacitat sintètica de l’anàlisi fisiològic
d’acord amb les teories positivistes derivades de les teories d’Auguste Compte i
de Taine, i la capacitat simbòlica de les seves descripcions fan avançar el vaixell de la
novel·la catalana. Ja en aquests moments, i en posteriors, Oller no oblida mai la seva
base intensament realista ni la seva textura romàntica, pròpia del gust burgès de què
ell mateix és fruit. Això vol dir que Oller navega per les diverses aigües estètiques del
moment sense formar part pròpiament de cap. Aquest joc d’equilibris serà, en ocasions,
motiu de crítiques que l’acusaran d’indefinició literària i d’una certa manca de
convicció estilística. Especialment per a una determinada crítica de principi del segle
XX. Una bona mostra d’aquest joc partit d’influències és Vilaniu (1885). Reprenent la
base de la narració «Isabel de Galzeran», Oller posa en joc el descriptivisme realista i
l’entendriment de filiació romàntica. Probablement és massa digressiva i enumerativa
la seva voluntat de documentar i reflectir un món burgès sotmès als avatars dels nous
3

HONORÉ DE BALZAC
[TiC] · C.4 · P. 77
EDMOND I JULES GONCOURT
[TiC] · C.4 · P. 80
Guia de lectura de La bogeria
temps que sotraguen Valls, el correlat real del topònim fictici de Vilaniu. Potser aquest
és un dels motius que permeten entendre que Oller no valorés massa aquesta novel·la.
En tot cas, l’obra ens ajuda a entendre la seva evolució estètica fins a arribar a la seva
obra més extensa, La febre d’or (1890-1892).
La novel·la és la consecució de la seva ambició balzaquianament realista. De fet, la
protagonista subjacent en la narració de la «pujada» i l’«estimbada» d’una classe social
encadenada a la muntanya russa de la consagració de la burgesia, és aquesta
mateixa societat desglossada en la galeria dels personatges que la poblen. Aquesta
obra culmina l’etapa més fèrtil de l’autor i suposa el zenit de l’aventura que havia començat
amb La papallona. L’esforç per construir una obra amb voluntat de globalitat
realista esgota el seu autor i l’acaren amb dubtes estètics que no li permeten veure clar
quin és el camí que cal seguir. És en aquest estat dubitatiu que s’engendra La bogeria
(1899). I aquest dubtes tenyeixen les perspectives sobre el determinisme, esperó
de proa de l’escola naturalista –que ha França ja havien posat en dubte alguns deixebles,
com els germans Goncourt–, que esdevé el tema central de la novel·la. Arribats
a aquest punt, Oller ja no pretén construir una obra que s’atingui a les preceptives
de l’escola francesa, sinó que exposi els seus propis dubtes sobre els preceptes, sobre
tota mena de preceptes. Conscient del moment de canvis estètics i d’atzucacs literaris,
el nostre autor experimenta també amb la presentació formal de la matèria
novel·lada i, com en el cas de L’escanyapobres, s’arrisca moderadament amb un tipus
de narració més tallada, mes dialogada, més suggerent simbòlicament i estèticament.
El 1906, amb Pilar Prim, ja tenim un Oller força fora del seu temps i que treballa l’aprofundiment
psicològic dels personatges, d’acord amb els nous vents de la literatura
europea. El model realista-naturalista ja està definitivament esgotat i l’obra d’Oller,
completa.
A les Memòries literàries (1962) confessa que l’èxit de l’obra que ens ocupa no deixa
de sorprendre’l, tot i que aquest èxit queda reduït a un públic de lletraferits. El mateix
Oller atribueix el fet al gust d’un públic burgès massa avesat a dosis de sentimentalisme
i romanticisme mal entès i al poc costum d’enfrontar-se a anàlisis psicològiques
aprofundides. En negatiu, doncs, Oller estableix la seva intenció en la novel·leta: la de
superar les limitacions d’una novel·lística massa autocomplaent i destinada a entretenir.
És curiós que aquesta percepció provingui de qui tot sovint ha estat considerat
un autor mancat de dedicació professional i excessivament diletant. Sigui con sigui,
l’obra compleix una funció important en el retaule literari català en la mesura que
cerca camins nous, tot i el seu pas dubitatiu en equilibri precari entre estètiques diverses.
4

FLASHBACK O RETROSPECCIÓ
[TiP] · C.1 · P. 27
ESTIL DIRECTE
[TiP] · C.1 · P. 44
LEITMOTIV
[TiP] · C.3 · P. 60 - 61
Guia de lectura de La bogeria
2 ANÀLISI ESTRUCTURAL
La novel·leta que ens ocupa germina a partir d’una «nota presa del natural» i de l’escriptura
del darrer capítol. La nota que és literaturitzada en el primer capítol i el to reflexiu
i profund sobre la natura humana que tanca el llibre són els marges que inclouen
una gradació de temes i tesis. L’estructura de l’obra, doncs, té molt d’acumulativa i
s’organitza entorn de l’epicentre caracterològic de Daniel Serrallonga i de les confluències
en l’acció dels personatges que «narren» i perceben la història. En aquest
sentit, el protagonista sovint desapareix de l’acció en temps present, malgrat que capitalitza
absolutament tota la novel·la. Per això hi ha qui veu una estructura global organitzada
en un plantejament que s’interessa per la presentació del protagonista (els
tres primers capítols), la seva evolució degenerativa (els tres següents) i les conseqüències
de la bogeria (els tres últims). Nosaltres preferim fer una exegesi pautada capítol
per capítol, com a sistema desgranador de totes les implicacions de les tesis i dels
fets que construeixen aquesta breu però intensa història sobre la desraó humana.
2.1 La fesomia personal i el marc històric
La funció del capítol primer de La bogeria és clarament la presentació del personatge
principal. Per tal de fer-ho amb eficàcia narrativa, Narcís Oller injecta en aquest inici
de la novel·la una velocitat narrativa que no sol ser habitual en la seva obra. Ens situem
en un flashback que rememora els fets de l’any 1867: fets individuals referits al
caràcter de Daniel Serrallonga i als esdeveniments històrics que donaran peu a una
part de l’explicació del seu «desequilibri». Convé destacar que una arrencada com
aquesta, amb una retrospecció, suposa un cert distanciament respecte als personatges.
Això és important si tenim en compte el tarannà «sentimental» del narrador al llarg
de tota la novel·la. Aquest recurs fóra més propi de les estratègies pròpiament realistes
que no pas de la «proximitat» analítica naturalista. L’obra, doncs, s’inicia amb un
doble joc que es mantindrà en diversos aspectes al llarg del desenvolupament. Ara bé,
no se’ns pot escapar que el discurs directe que construeix la primera escena és un recurs
literari que intensifica la «sensació de realitat» que Oller vol donar a la seva obra.
En efecte, aquí tenim una «nota presa del natural»: el pinyol germinador de la novel·la
és construït des de les primeres persones del narrador i de l’Armengol.
Com si es tractés d’un travelling temporal i espacial, l’escena de la trobada d’en Bandereta
incorpora el món coral i el marc de la Barcelona del moment en llocs emblemàtics:
la Rambla i la Ciutadella. Els espais on es desenvolupa l’acció suposen
l’«impost» realista que Oller paga en encetar la narració. Tot i que l’epicentre del capítol
és la presentació de la «fesomia» del protagonista, no podem perdre de vista el
marc escenogràfic on es produeix ni la llengua amb la qual és referida. Aquesta llengua
és una llengua que vol mostrar documentalment una Barcelona i uns estrats socials
determinats. Oller, des de bon començament, en la seva obra més teòrica sobre
el corrent naturalista, no desatén les seves bases realistes. Aquesta dualitat caracteritza
bona part de la seva producció.
La presentació d’en Serrallonga, al seu torn, també es fa des d’un doble vessant: per
una banda, observem la clàssica estratègia de la descripció física, la fesomia, en boca
del narrador, i, per l’altra, la narració de l’actuació del personatge. Ambdós fets ajuden
a configurar la seva caracterització. Pel que fa a la fesomia, podem observar que
Oller posa en solfa les seves habilitats descriptives dels «tipus» que ja havia perfilat
amb gran precisió a L’escanyapobres, posem per cas. I amb la narració de la platxèria
i la preocupació per les ulleres del personatge introdueix la inquietud «contextual»
per l’estatus social i la situació econòmica, leitmotiv de l’obra, del personatge i de Barcelona.
Aquest segon fet ens permet subratllar com Narcís Oller va introduint, des del
principi, la història general de la Barcelona d’aleshores com a substrat narratiu. És
així com s’anticipen els fets de la revolució del 68 i la implicació de Serrallonga en la
«gran història». Aquest és el sentit que un personatge d’entrada tan exigu i nimi esti-
5

Guia de lectura de La bogeria
gui tan interessat en els diaris i els «fets generals». D’alguna manera, des del principi,
el personatge ja està escindit entre el seu destí personal i el destí col·lectiu del país.
Aquesta tensió ajudarà a sospesar la magnitud de la seva tragèdia posterior.
El caràcter introductori del capítol permet al lector de fer un recorregut per la història
recent de Barcelona: des de 1835 fins al moment present de l’escena. Oller posa ara
les bases documentals que li serviran per a l’exegesi posterior de la «vesània» del protagonista.
És clar que l’autor està construint un marc d’informació històrica «externa»
i general per tal de crear la primera situació catàrtica del relat: l’escena amb els mossos
d’esquadra al Cafè de les Delícies. Més enllà dels recursos narratius amb empelts
costumistes, Oller estableix la gradació narrativa i caracterològica entre l’escena de
les ulleres i el tumult final. El lector ja ha començat a bastir l’evolució psicològica del
personatge i està en condicions d’arribar a conclusions respecte al messianisme d’en
Serrallonga empresonat a la Ciutadella, a la dèria redemptora dels seus escrits que no
es publicaran i a la visita en què reclama els escrits inexistents. En aquest aspecte, el
primer capítol de l’obra està concebut con un conte en si mateix: un exercici prou
reeixit de creació d’un caràcter. Però també compleix la funció de plasmar els punts
de vista del narrador i de l’Armengol. Oller, doncs, també es preocupa de bon començament
d’evidenciar dos temperaments en la percepció del cas. Posa les bases
de seu sentimentalisme respecte a «l’estudi d’una passió». No es pot pas dir que
aquest inici vagi coix d’informació o de tesi narrativa.
2.2 La presentació d’una tesi
El segon capítol s’encadena amb l’anterior en la mesura que tracta les conseqüències
dels actes d’en Serrallonga. Més enllà de l’afer sarcàstic dels articles revolucionaris,
el primer fet significatiu és la mort del pare del protagonista. La introducció d’aquest
personatge in absentia és significativa, atès que permet iniciar el tractament de la tesi
fonamental de la novel·la: l’estudi i l’argumentació dels orígens de la «bogeria» del
protagonista. Aquesta subtrama, per dir-ho així, també permet introduir el tercer personatge,
en Pròsper Giberga, que completarà el punt de vista des del qual «s’estudia»
el cas del Bandereta. Aquest capítol compleix tots els requisits d’una «novel·la de
tesi»: es presenten tots els personatges imprescindibles per a l’anàlisi científica del cas
–l’Ignasi Serrallonga i les seves filles, Adela i Carolina–, es desgranen els antecedents
familiars de tots els implicats, es cerquen les relacions de causa-efecte entre la desgràcia
del protagonista i els seus familiars.
Tota aquesta operació és focalitzada principalment des dels ulls científics del jove
metge, que capitalitza la interpretació dels fets. Els altres dos personatges, l’Armengol
i el narrador, es dediquen a fer les rèpliques escaients per tal que la «tesi» de Giberga
vagi agafant cos. Oller construeix aquesta escena des del discurs directe, que
li permet impregnar l’escena de vivor dialèctica. Fixem-nos que, si durant el primer capítol
hi ha una narració de fets que ocupa un període de temps prou extens, ara hi ha
una voluntat d’immediatesa en la presentació dels fets. Però la narració de l’estudiant
de medicina ens porta també a una regressió al passat que explica la situació present
d’en Serrallonga. El dinamisme discursiu i dialogat d’aquest capítol, però, contrasta
amb la narració més clàssica del primer. Sigui com sigui, Oller mostra molt d’interès
a posar tots els elements deterministes en aquest capítol: el lligam entre els defectes
físics de la Carolina i les malformacions psíquiques del germà i del pare; la inestabilitat
emocional i sexual d’Adela; el suïcidi del pare com a conclusió del sofriment de la
saga familiar. El determinisme hereditari queda en primer terme com a tesi positivista
del destí de la família. També s’insinua el determinisme social en referir-se als avatars
econòmics de la família. Oller juga fort al segon capítol de la seva novel·la: exposa les
tesis de l’escola determinista i crea un horitzó d’expectatives en el lector respecte al
6

LOCUS AMOENUS
[TiP] · C.3 · P. 69
IN MEDIAS RES
[TiP] · C.1 · P. 26
Guia de lectura de La bogeria
desenllaç del protagonista i respecte a si aquestes tesis són certes o no. És per aquesta
raó que Sergi Beser va afirmar que els principis del naturalisme «passaven a ser matèria
temàtica del text». 1
2.3 De l’exterior a l’interior del desequilibri
En el tercer capítol hi ha la presentació del marc escenogràfic dels orígens d’en Serrallonga,
Vilaniu. És interessant de remarcar la perspectiva burgesa des de la qual
som conduïts a can Torner: l’estiueig burgès del narrador, que fa de caçador amb el
seu cosí, ens mostra el lloc ideològic des d’on es narra tota la història. Això és important
en la mesura que aquesta és la perspectiva mateixa d’Oller, un professional liberal
acostumat a la moderació ideològica i estètica, des d’on retrata una realitat i la seva
deformació. Aquesta és la primera dada que percebem, però també cal destacar que
hi ha, com a L’escanyapobres, la paradoxa d’una mena de locus amoenus, Bondelit,
que amaga una tragèdia luctuosa. Des del context bucòlic passem a la casa i al seu
interior. Oller mostra subtilment com cal que ens anem introduint en un interior familiar
i psicològic per tal de capir totes les implicacions del cas de bogeria del protagonista:
aquesta és una de les funcions del capítol. El recurs realista de fixar els espais
i els objectes, element clau en la novel·la Vilaniu, ara és ampliat fins a la fixació de l’obsessió
del protagonista per la figura de Prim: els retrats de tots els estadis del prohom
reusenc, la seva exageració, és el procediment per fixar documentalment la idolatria.
Ara entrem dins de l’interior simbòlic d’en Serrallonga en penetrar a la seva cambra
d’ídols. Si abans havíem vist Serrallonga en un marc extern i urbà, ara l’espai de la
cambra, sense en Daniel, suposa la intensificació del que s’apuntava al primer capítol.
Notem com el protagonista apareix i desapareix físicament de la trama tot i que n’és
l’eix principal.
Aquesta intrusió del narrador desencadena la presentació in medias res i en carn i
ossos de les germanes anticipades en el capítol anterior. Les germanes seran presentades
com a ressò amplificador de les exageracions ja conegudes d’en Serrallonga.
De totes maneres, continuant amb el joc de dualitats establertes per Oller, ara les germanes
suposen també una dualitat ben particular: nuades ambdues a la falsificació
social, són antitètiques en la representació d’una determinada feminitat. Adela representa
una determinada harmonia des de lluny, tot i el seu desequilibri facial, i Carolina
és contrafeta estèticament i moralment, a més d’epilèptica. No deixa de ser
sarcàstic que aquests personatges prenguin classes de piano! Oller, en aquest capítol,
té l’objectiu clar de presentar les fesomies i el caràcter de les germanes com a
correlat objectiu de la figura del germà protagonista. Novament és amb la descripció
externa del narrador i amb la veu de les germanes, principalment de l’Adela, que observem
el compendi de desequilibris de la família: una subtil referència incestuosa, l’epilèpsia,
la confusió entre fanatisme i intel·ligència, l’obsessió per la representació
social. I encara Oller aprofita per fer un cap mas de tota la seva obra en introduir les
referències a personatges, els Galceran i els Rodon, que ja apareixien a Vilaniu. El capítol,
doncs, a més a més, demostra com l’autor concep aquesta obra com la culminació
d’una galeria de personatges i de pulsions que lliga bona part de la seva obra
anterior.
1 SERGI BESER, «La bogeria dintre el món narratiu de Narcís Oller», dins NARCÍS OLLER, La bogeria. Barcelona: Editorial Laia, 1980, pàg.
13.
7

UBI SUNT
[TiP] · C.3 · P. 63
Guia de lectura de La bogeria
2.4 L’acumulació d’informació significativa sobre la vesània
El salt temporal de quatre anys que imposa el quart capítol serveix per donar més consistència
a la idolatria i el fanatisme d’en Serrallonga i per densificar les perspectives
de l’Armengol i el narrador. Observem que la vida dels dos amics és en primer pla i
suposa la plasmació de la normalitat d’una classe social benestant en el marc convuls
de la tercera guerra carlina. Això és necessari per tal d’investir d’autoritat el seu punt
de vista respecte al cas del «trastocat», com a garantia d’imparcialitat per al lector. Novament
el narrador i els seus amics esdevenen protagonistes actants i alhora narradors
«externs» de la història. No cal dir que aquest recurs narratiu suposa una novetat
en el panorama literari del moment. Les referències als trasbalsos de la guerra carlina
no només s’utilitzen per resituar l’itinerari del narrador a Barcelona, sinó també per
construir el marc necessari del determinisme social que actuarà sobre l’itinerari d’en
Serrrallonga. En l’àmbit del narrador, el pas del temps li serveix per exposar un ubi sunt
respecte a la vida de joventut, una plenitud enyorada que s’escau molt amb la perspectiva
moral d’Oller; en l’àmbit del protagonista enfollit, serveix per accentuar la seva
tendència al desordre mental o al caràcter fort, segons com es miri.
La narració de l’evolució del protagonista per part de l’Armengol és ràpida i té com a
objectiu plasmar la descomposició econòmica i familiar dels de can Torner. En aquest
sentit, el capítol és bàsicament informatiu, de cara a fer una interpretació de les causes
d’aquest estat en el capítol cinquè. També ens adonem que, en el relat, el narrador
mostra un to commiseratiu i sentimental envers el destí d’en Daniel. Aquest
entendriment del narrador, que fou retret per Zola a propòsit de La papallona com un
impediment per figurar en la galeria dels naturalistes, ara representa un element de
riquesa en el calidoscopi de la percepció tripartida dels amics. Oller, ara i en les pàgines
següents, podrà entendrir-se en la pell del narrador sense témer les crítiques per
no seguir el dogma naturalista i positivista, perquè ja no es proposa fer una novel·la
pròpiament naturalista, sinó una novel·la sobre el naturalisme.
Però com que el que interessa en aquest capítol és la profusió d’informació significativa,
Oller crea el pinyol narratiu de l’assassinat de Prim (1870) i els efectes nocius que
té en el protagonista: contra la normalitat distant del narrador quan mira la realitat històrica
i social, Serrallonga és presa de l’obsessió per descobrir l’assassí. Tots els esdeveniments
que es desprenen d’aquest fet en el marc de Madrid serveixen per
acabar de construir el caràcter del protagonista. Ara el ridícul que fa Serrallonga és
d’àmbit estatal, i així es va ampliant el cercle de representació de l’obsessió malaltissa.
I aquesta evolució va de bracet amb l’itinerari desequilibrat de l’Adela. Nou fermall
en el determinisme biològic i social.
2.5 El pinyol del debat sobre els deterministes
L’aparició d’en Giberga, metge ja consolidat a Vilaniu, en el capítol cinquè força una
inflexió en la novel·la. Ara, després dels afers de Madrid, en Giberga ens torna a introduir
en el clos familiar que havíem conegut en el capítol segon; però en aquesta ocasió,
com a contrast amb l’emulsió externa de les manies, trobem Serrallonga sotmès
a la passivitat i a la desídia. Amb un joc dinàmic de contrastos duals, Oller aprofita
aquest episodi de deixadesa per introduir el pare, també metge, d’en Giberga. Aquest
fet accentua la tesi del determinisme hereditari en la mesura que ara tindrem dos metges
construint la tesi naturalista. De passada, la idea de nissaga pròpia de l’estètica
realista apareix subtilment i és desplaçada fins a complir els requisits naturalistes dels
observadors impassibles de les passions. Aquesta impassibilitat és nítida en la percepció
del jove metge. A més a més, és en aquest capítol on apareixen profusament
els termes tècnics i científics per tipificar el cas: vesània, logorràgia, malenconia vesànica,
neurastènia, vesània hereditària, etiologia...
8

WILLIAM SHAKESPEARE
[TiC] · C.3 · P. 52
Guia de lectura de La bogeria
El capítol que ens ocupa és més florit de recursos narratius que els anteriors per la funció
que li atribuïm d’eix interpretatiu del tema de la bogeria. D’una banda, destaca l’acarament
de punts de vista entre el vell doctor i el malalt; d’altra banda, el discurs
entretallat d’en Serrallonga com a sistema nou de caracterització. Oller, és clar, fa una
gradació estructural de recursos i estratègies narratives fins a aquest punt de la història.
Tampoc no podem passar per alt que els dos metges, pare i fill, esdevenen una
sola figura des del moment en què el jove reprodueix amb un discurs reportat l’acció
referida. La tècnica dels punts de vista deterministes també permeten argumentar per
què aquest personatge canalitza les tesis naturalistes que es debaten. El procés acumulatiu
d’indicis malaltissos ara arriben a situar el protagonista enfrontant-se amb tot
el món. Oller, aquí, construeix definitivament un caràcter que té a veure amb les grans
figures obsessives de Zola, i amb els personatges, menys dogmàtics però igualment
passionals, de Gogol, Balzac i Shakespeare. El metge vell, menys teòric i canònic que
el fill, procura el contacte emocional amb el seu pacient. Aquest procediment de proximitat
emocional, Oller ja l’havia utilitzat a L’escanyapobres; el recurs augmenta la
dimensió tràgica de la novel·la.
Un cop establerta la tesi científica d’en Giberga, l’Armengol i el narrador procuren
apropar la figura del malalt als casos de caràcters que, tot i estar en tensió, es mantenen
dins de la normalitat i desenganxar-lo del determinisme. Però la posició materialista
d’en Giberga és implacable, i els esdeveniments també: en Serrallonga inicia
la seva lluita particular amb les germanes i es proposa el casament amb la filla d’en
Genís Argila per punt d’honor. El motor d’aquesta subtrama continuen essent les paranoies
dels anònims i la construcció malaltissa d’un complot. El complot, malgrat tot,
existeix, però la resolució del protagonista és certament perillosa. Aquesta reacció d’en
Serrallonga té el suport de ser comprès pel «medi», Vilaniu, la qual cosa encara fa
més tràgica la circumstància i explicita la tesi naturalista de la perspectiva científica.
Oller ha arribat en aquest capítol al zenit del debat sobre els determinismes subjacents
en l’estètica naturalista.
2.6 El calidoscopi augmentat del cas Serrallonga
El capítol sisè actua com a tram de transició narrativa. Després del gruix teòric i analític
d’on venim, Oller retorna a una situació moderada: el narrador ens situa tres mesos
després de l’escena anterior i se centra en la construcció de la felicitat del seu casament
en una casa benestant de Barcelona. Cal parar esment en el fet que la construcció
d’una idea de felicitat vuitcentista és significativa pel contrast amb el
descarrilament progressiu d’en Daniel. Novament, el punt de vista distanciant socialment,
però proper emocionalment, del narrador ens fa pensar en la passivitat de l’estètica
narrativa del moment, així com en un recurs per intensificar la dimensió tràgica
del destí del protagonista. Això provoca una reacció emocional i mental en el lector,
que prova d’entendre i sentir el fatum d’en Serrallonga. D’alguna manera, el narrador
i els seus amics es van construint una identitat social i ideològica a una velocitat inversament
proporcional de com es destrueix la identitat d’en Daniel Serrallonga: ells
van accedint a la «normalitat» burgesa i en Daniel va caient en la figura de l’antiheroi.
El narrador, però, encara té una posició tèbia respecte a les teories analítiques d’en Giberga:
entén i tem que aquest estat de felicitat i plenitud emocional que viu tingui a
veure amb les passions excessives i que la felicitat també podria ser entesa com un
estat malaltís. De fet, de manera subjacent, hi ha una diferenciació entre les passions
que cohesionen un grup social i les passions que dilueixen i separen l’individu del
grup. Certament, Oller fa, al llarg de l’obra, un seriosa disquisició teòrica sobre les
bases del naturalisme.
9

MODERNISME
[TiC] · C.7 · P. 121 - 123
Guia de lectura de La bogeria
L’escena de l’àpat amb el narrador, els seus pares, la muller i l’Armengol, compleix la
funció de presentar els personatges secundaris relacionats amb el narrador i de fer una
anàlisi del casament d’en Serrallonga. No és casual que coincideixin el casament del
narrador i el del protagonista; més aviat es tracta d’establir una nova dualitat de perspectives
vitals. Els personatges dels pares i la muller ens permeten un nou distanciament
en la percepció del cas Serrallonga. El quadre s’aprofita per presentar la figura
desvalguda de la dona d’en Daniel: el medi, altre cop un Vilaniu dividit, mena la noia
al casament. La contraposició d’aquesta figura femenina amb la de la Matildeta és
obvia. El pare compleix la funció d’insistir novament en l’«originalitat» del caràcter del
protagonista i per relativitzar les tesis d’en Giberga. De fet, amb el relat de com va el
matrimoni de l’Adela, Oller insisteix en l’acarament de figures femenines: l’Adela, el
seu caràcter despòtic amb el marit, ens recorda ara el perfil de la Tuies de L’escanyapobres.
Finalment, la figura de la mare resulta més «esportiva» en el seu posat
displicent i sardònic, que l’acosta al punt de vista de l’Armengol. Per tot plegat, doncs,
podem concloure que, en aquest capítol, Oller diversifica els punts de vista sobre el
tema que l’ocupa i força el lector a valorar les posicions dels diversos personatges; la
seva estratègia insisteix en la descomposició calidoscòpica de la història i del caràcter
del protagonista absent que capitalitza la novel·la.
2.7 El reconeixement del desequilibri
El capítol setè fa un segon salt temporal, de sis anys en aquest cas. El pas del temps
elidit dóna novament consistència tràgica a la història del fanàtic. I encara més quan
ens adonem que és aquí on apareix la figura madurada d’en Serrallonga. El protagonista
in absentia durant tants episodis de la narració ara fa acte de presència dins
dels espais acomodats de la felicitat del narrador. El cas patològic entra dins dels espais
de la normalitat i del narrador: actant elidit i narrador-personatge coincideixen en
la història i la trama. Els recursos utilitzats per presentar en Serrallonga en aquesta reaparició
són similars als dels primers capítols: ara, però, tenim en primer terme la descripció
del pas del temps en la fesomia del protagonista. Oller utilitza els tòpics estètics
finiseculars, que ja són presents en l’incipient modernisme, de la iconografia dels «tarats».
Més enllà del «quadro», el que interessa és veure com els personatges que s’havien
mantingut com a observadors més o menys distants de la realitat ara esdevenen actants
que s’impliquen en la catarsi final que es prepara. En aquest capítol torna a tenir
importància el fet de fer avançar la història: el narrador defensa el plet del protagonista
i esdevé antagonista jurídic i narratiu d’en Giberga. Ara predomina l’acció narrativa
per sobre del debat conceptual o teòric. Ara la tensió ja està definitivament situada en
la confrontació entre en Serrallonga i les seves germanes pledejant pel patrimoni. El
desgranament del plet ens presenta situacions ridícules, però Oller ens obliga a veure
la dimensió humana del protagonista com a pare: el sentiment com a via d’humanització
i atenuant de les passions desfermades, un motiu recurrent en la narrativa olleriana.
Malgrat l’entendriment del sentiment, el narrador, per primera vegada, admet
la natura folla del protagonista. Aquesta és la conclusió del capítol: el debat es comença
a resoldre en un determinat sentit. En Serrallonga admet que si no fos pel fet
que té un fill hauria solucionat el plet eliminant tots els seus contendents; l’amenaça
de l’assassinat com a asseveració de la manca de sentiment per la natura humana és
la constatació, per al narrador, de la bogeria. El pes i el poder de les passions de vanitat,
honor, poder i representació, revenja i gelosia s’imposen.
10

NARRADOR OMNISCIENT
[TiP] · C.1 · P. 34 - 35
VICTOR CATALÀ
[TiC] · C.7 · P. 126
Guia de lectura de La bogeria
2.8 La humanitat del cas
El capítol vuitè s’inicia amb una narració ràpida i sumarial de tres anys que, d’ençà de
la trobada amb el narrador, relaten la construcció d’una nova idolatria per part d’en
Serrallonga. Observem la funció del temps històric com a context del creixement de
la nova passió: els moments àlgids de la «febre d’or», els primers anys vuitanta. Encara
un altre cop, doncs, a més de la trama particular de la història, Oller té interès a
anar recollint els punts, contextos o personatges de les seves novel·les anteriors. Ara
ens situa en el moment històric de la La febre d’or, en les dinàmiques oscil·lants d’un
moment social i econòmic i d’uns personatges que actuen com a correlat de la nostra
història i del protagonista. A la manera dels clàssics realistes, malgrat tot el debat
sobre el naturalisme, Oller no perd de vista que vol construir una galeria a la manera
discretament minimalista de la gran comédie humaine.
Per aquesta necessitat d’anar recollint elements ja dibuixats en obres o capítols anteriors,
Oller dissenya en aquest moment un capítol que concreti i ampliï les passions i
els fets anteriors. Pel que toca al determinisme del medi, ara tenim la passió «econòmica»
del foll, que perd la proporció i està a punt d’arruïnar la «família». Això suposa
un increment diversificat de l’estudi de les passions que, tot i el distanciament teòric,
es proposa l’autor. En referència a les passions «estomacals», a l’aparició de la gelosia
desfermada que enterboleix la percepció que té en Serrallonga de la seva dona sofrent,
Oller fa un altre cop de canell al tornavís de les dicotomies: ultra l’aparició d’una
passió irracional, en Giberga és novament el seu antagonista en l’àmbit personal i teòric.
D’alguna manera es nuen els temes: si en Giberga ha estampat el dictamen científic
«contra» el protagonista i ha esdevingut part jurídica en el cas, ara és la diana d’un
Serrallonga desfermat que resol en l’àmbit personal els seus problemes de dimensions
socials. Els diversos estrats del debat s’unifiquen en aquest capítol. I encara,
com s’escau en el document realista que fixa una realitat rural, Vilaniu es divideix i presenta
una facció que culpa la dona. És clar que Oller rebla el clau del medi naturalista,
però també intenta repetir el document de la societat provinciana i retrògrada que
ja havia tractat en novel·les anteriors.
El joc de divisions i enfrontaments dels personatges-narradors del cas es palesa en el
fet que la Salomé, la dona d’en Daniel, demana a l’Armengol que porti el seu cas i que
es posicioni davant del narrador. Finalment els «narradors» esdevenen personatges
implicats i compromesos en la trama. Oller ha desintegrat la màxima del narrador omniscient
extern propi del realisme. Certament, aquí podem tornar a afirmar que l’autor
de la història fa una recerca de noves maneres narratives que superin les escoles
ja periclitades. En el transcurs d’aquests dualismes, el narrador encara manifesta el
sentiment de commiseració pel gelós: és interessant que Oller insisteixi en aquest aspecte
just abans del clímax, quan en Serrallonga lluita contra la multitud al carrer. Observem
que el narrador aprofundeix i es debat sobre les causes de l’estat del fanàtic
i reporta la impossibilitat de descobrir els motius d’un tal desequilibri: «és un misteri
tan gran, tan insondable, com el de l’essència i funcionament de la raó mateixa». 2 No
ens podem estar de recordar que un plantejament similar és el que hi ha en la narració
«Ombres», de Víctor Català, publicada dins dels Drames rurals tres anys després
de La bogeria. La narradora, ja dins del corrent estètic modernista, esgrimeix la figura
de les Erínies com a representació de les fúries humanes que desballesten les ments
sense una explicació lògica, racional o científica. És en aquest sentit que el narrador
fa servir la paraula «misteri». No volem dir que Oller s’instal·li dins l’univers de les preocupacions
modernistes, però sí que recull un estat d’opinió que ja és present en l’imaginari
literari de la Catalunya de final de segle XIX. Això també es pot demostrar en
l’escena culminant que tanca el capítol: la presència d’un multitud irracional que es
diverteix amb l’espectacle del desequilibrat que lluita amb els seus fantasmes al carrer
no deixa de recordar, ni que sigui en una escenografia sense consistència teòrica,
2 NARCÍS OLLER, La bogeria. Barcelona: Editorial Laia, 1980, pàg. 112.
11

Guia de lectura de La bogeria
el retaule de «multituds» que Raimon Casellas pinta el 1906. El centre de l’atenció,
òbviament, se situa en el cas d’en Serrallonga, però el paper de la multitud que no
comprèn i juga cruament amb l’espantall humà s’ha d’entendre com a referent tràgic
i irresoluble del cas, que fa actuar el narrador i l’Armengol per salvar el que queda
d’humà en la desferra que és definitivament en Serrallonga. Oller, però, utilitza l’escena
per crear una lluita interna, també, en l’ànima del narrador i per tancar definitivament
el cas i abocar-lo al manicomi. La bogeria s’ha convertit en la desintegració de la identitat:
«Es veia ben bé que l’home havia perdut el record, la noció de sa existència, la
facultat perceptiva de la vida exterior; que era sord i cec a ella, com si se li hagués escapçat
l’ànima [...] Quina cosa més retrista, més misteriosa, més punyent, Déu meu!». 3
Notem que Oller, tot i haver construït una disquisició detallada sobre els motius de la
malaltia, ara, prop del desenllaç, es deixa portar per la manca d’explicació i per la impressió
insondable del cas humà.
2.9 La revelació del sentiment i la ciència ineficaç
Tres mesos després de l’incident que porta els ossos d’en Serrallonga al Paradís, el manicomi
d’Horta, ens assabentem de la mort del protagonista. Així s’inicia l’últim capítol
del llibre. Oller elideix un altre cop un fet per tal de centrar-se en els efecte sobre
els seus «narradors». Aquesta és l’operació que posa en marxa el narrador: experimenta
la buidor i la mala consciència per les plagasitats comeses contra l’Armengol
en els primers capítols. El sentiment intern de pèrdua d’humanitat és en primer terme
i eclipsa les teories i tesis positivistes d’en Giberga. Aquest és el to que inicia el capítol
i que el clou. Malgrat l’escena truculenta de les germanes d’en Serrallonga acarantse
i buscant el tumult amb la vídua, recurs intensificador de la irracionalitat pràctica
dels paràsits, el que interessa a Oller és la construcció d’un discurs intens sobre el significat
de la mort dels qui no formen part de la normalitat social. El sentiment és en
primer pla, i també la interpretació de la malvolença del gènere humà instal·lat en la
representació de la normalitat.
La tragèdia estrictament humana d’en Daniel Serrallonga –l’home, no el boig– és construïda
des de la descripció impactant del recinte que acull les seves despulles. La
fal·làcia patètica ens comunica la dimensió còsmica que té el deseiximent del món per
a un antiheroi fora de la llei i de la raó. El món extern s’impregna de tristesa; la mateixa
tristesa que inunda l’esperit del fill del fanàtic. És des del seu món interior que
es fa un repàs de totes les dimensions de l’ànima d’en Serrallonga; és aleshores quan
apareixen totes les dualitats irreconciliables: la tendresa del pare acarada a la monstruositat
del gelós, posem per cas. Aquest to és el marxapeu de la conclusió emocional
que tanca la novel·la. El narrador s’imbueix de tristesa i de desolació, pel mort
incomprès, però també per la fredor del món i per la impossibilitat de trobar un motiu
raonable que expliqui el descarrilament psicològic. En Serrallonga acaba els seus dies
en un estat d’animalització que té serrells nihilistes. El manicomi, aleshores, esdevé
un símbol de com funciona el món: «L’ordre, el reglament, una habitud rutinària, el
lucre hi ofegaran sempre el sentiment. Això és un hospital que acull els ferits de la batalla
eterna», 4 diu sentenciós l’Armengol. Retreu al narrador que no s’adoni del motor
insensible que mou el món i que encara pateixi per això: «Sempre serà un noi!» Oller
utilitza els retrets que li feren pel seu sentimentalisme en iniciar la carrera «naturalista»
i ara el gira com a valor positiu de la percepció humana del món. Paradoxalment, el
màxim representant del naturalisme a Catalunya, batejat pel diví Zola, fa una defensa
subtil de la sensibilitat com a procediment de captació fins i tot de les passions irracionals.
L’estudi científic i positivista no dóna totes les claus del funcionament intern
de l’ànima humana. I això després d’haver debatut conceptualment tots els enfoca-
3 Op. cit., pàg. 114-115.
4 Op. cit., pàg. 126
12

Guia de lectura de La bogeria
ments possibles. Aquesta conclusió no és menyspreable si considerem que aquest
darrer capítol és el primer que Oller redactà i d’on germina la resta. Aquest és el to literari
que impressiona Oller i activa la màquina narrativa que construeix una exegesi
teòrica i sentimental d’un cas patològic, o bé de la patologia humana, ras i curt.
13

SIGMUND FREUD
[TiC] · C.8 · P. 143
RENAIXENÇA
[TiC] · C.5 · P. 88 - 91
IL·LUSTRACIÓ
[TiC] · C.3 · P. 54 - 55
Guia de lectura de La bogeria
3 ANÀLISI TEMÀTICA I DE PERSONTATGES
3.1 Les tesis naturalistes com a eix temàtic
La bogeria és una obra temàticament unidireccional. Oller es proposa des d’un principi
l’anàlisi de les tesis naturalistes sobre el determinisme com a eix vertebrador de l’obra,
i tots els elements circumdants van referits a aquest eix. Això no permet desplegar una
rastellera de temes. Amb tot, sí que s’insinuen alguns subtemes que cal anotar.
En efecte, Oller deixa clar que la seva intenció principal és la d’establir tres punts de
vista bàsics sobre els principis deterministes com a explicació de la derivació vesànica
del protagonista: la perspectiva dogmàtica d’en Pròsper Giberga, la superficial i displicent
de l’Armengol i l’entendrida del narrador. Ja hem argumentat més amunt el
sentit d’aquest tema en un moment de trànsit del propi autor i de les estètiques del
moment. El tema és treballat des de la concepció teòrica i distanciada del jove metge
i des de la proximitat dels altres dos personatges-observadors. Observem que Oller es
preocupa de documentar amb autoritats científiques les argumentacions i que exigeix
una certa profunditat en la digressió. Però també li interessa el contrast que marca el
dubte més existencial del narrador per relativitzar els dogmes positivistes. En aquest
debat acaba guanyant el «misteri» del dubte, que no pot explicar amb cap suport teòric
la denigració humana. Tot i que treballa amb lupa les diferents tipologies del determinisme
–hereditari i de medi principalment–, Oller sap desplaçar l’atenció cap a
la massa humana i la seva insensibilitat envers les desferres psicològiques que poblen
el món de final de segle. I és que la temàtica, a més de constituir una explicació per
la banda del naturalisme, també respon a un estat d’opinió sensible als estudis criminològics
de final de segle, que posen el focus sobre tot tipus de desequilibris psicològics
i les seves implicacions sociològiques. La criminologia i l’interès per
l’esoterisme, que també està en auge durant aquests anys (l’atenció a tot allò que no
es pot explicar amb les lleis de la lògica), es complementa amb els primers estudis,
durant els anys noranta, de Sigmund Freud. No volem dir que el psicoanalista austríac
influís en l’obra d’Oller, però sí que contribueix, juntament amb els positivistes, a crear
interès per les etiologies de les diverses disfuncions psíquiques. Oller recull tota
aquesta sensibilitat i construeix un debat sobre quines explicacions i reaccions provoquen
el desequilibri mental.
Oller desplega també alguns subtemes relacionats amb la temàtica principal, com ara
la clàssica dualitat entre la Catalunya urbana i la Catalunya rural. El tema, estimat per
la narrativa del segle XIX, és tractat aquí de manera molt subtil, però no podem passar
per alt que el marc urbà és l’espai de la confrontació directa amb l’ordre racional de
la burgesia del moment i que l’espai rural de Vilaniu actua en determinats moments
com a bàlsam de les convulsions. El temps històric i la seva relació amb els espais de
la novel·la també actuen com a correlat temàtic d’acord amb el que sol fer Oller en
bona part de les seves obres anteriors. Així, les figures femenines d’ambdós àmbits li
serveixen per introduir el tema de la feminitat i de la seva funció social. El «pubillisme»,
que era present en les comèdies burgeses, és aquí latent en la construcció dels personatges
femenins rurals i de les seves antagonistes barcelonines i burgeses. En un
cas i en l’altre, però, s’imposa una visió burgesa conservadora en què la feminitat és
un clàusula de seguretat per a la preservació del patrimoni i la dona es concep com
un ens passiu dins del clos familiar. La societat que pinta Oller és clarament masculina,
burgesa i conservadora. Novament, no podem consignar cap representant del
proletariat, que en aquells moments tenia una presència activa en la societat barcelonina.
La societat olleriana, doncs, continua essent restringida i selectiva. Al darrere
de tot això, hi ha clarament una idea de família que s’acorda amb la ideologia burgesa
de la Renaixença i que encara es fonamenta, malgrat tot, en la ideologia de la Il·lustració.
Volem dir que la família és percebuda com un nucli de caràcter econòmic més
que no pas sentimental i que, per tant, és un microcosmos que representa el món social
i els seus valors patrimonials.
14

PERSONATGE PLA I RODÓ
[TiP] · C.1 · P. 31
RAIMON CASELLAS
[TiC] · C.7 · P. 124 - 125
Guia de lectura de La bogeria
3.2 La colèrica rojor d’en Bandereta
En una novel·la tan focalitzada en el protagonista principal, Daniel Serrallonga, la galeria
de personatges és prou extensa i mostra la preocupació d’Oller per ampliar el registre
de punts de vista que li calen per a oferir una novel·la que, a partir de l’estudi
d’un cas particular, canalitza l’interès per l’anàlisi de la natura humana.
Daniel Serrallonga és el pern al voltant del qual giren tots els altres personatges. La novetat
del personatge és que Oller no el posa constantment en el desenvolupament de
l’acció, i sí en canvi en el de la narració. Serrallonga obliga, tot i no ser present, a tots
els altres personatges a prendre partit ideològicament i emocionalment. Es tracta d’un
personatge pla en el sentit que no evoluciona des de l’estadi inicial. Però té algunes
característiques dels personatges rodons en la mesura que sí que experimenta canvis,
però sempre intensificant la seva malaltia. D’entrada és caracteritzat, d’acord amb
alguns dels recursos del costumisme, com un «tipus». Però també incorpora alguns
elements dels «tarats» que modernistes com Casellas, Català o la imatgeria de Nonell
eleven a la categoria de mite. Oller no es proposa això, però la primera fesomia del personatge
llegint el diari i la darrera al despatx del narrador recorden alguns dels tòpics
literaris de principi de segle. Novament Oller recull la sensibilitat d’una època i en fa
la seva versió particular. No ens podem estar de fer notar que el cabell roig d’en Serrallonga
és una insígnia clara del Mal finisecular. El caràcter fogós del personatge es
reforça amb la seva tipologia d’humor colèric. Oller descriu aquest humor colèric
gairebé al peu de la lletra: activitat frenètica, primor, poca tendència a la reflexió, temperament
sanguini i independent, que transgredeix les lleis comunes. La necessitat
d’activitat i la poca reflexivitat el porten a la idolatria, el fanatisme, la gelosia. Serrallonga
és caracteritzat des de la desproporció, física i psíquica. D’entrada té problemes
de percepció ocular que ens anticipen els problemes psíquics. També el distingeix la
dificultat per comunicar-se amb el món exterior i per interpretar objectivament la
realitat. Tot plegat explica la creació d’un món interior que va a la deriva i que es confronta
amb el món exterior. No cal dir que Oller també li afegeix un plus de tristor i de
malenconia que el porten a una inactivitat igualment isoladora. Tot això és perceptible
en la descripció física del primer capítol. La resta de quadres referits a aquest personatge
i a la seva psique no és sinó una degeneració del que hem apuntat.
3.3 La universalitat anònima del narrador
Ben altrament del que passa amb en Serrallonga, no sabem res de les característiques
físiques del narrador. Ni nom ni fesomia, només el seu estatus social i la seva posició
com a testimoni de la tragèdia. Aquest fet és determinant en l’aposta tècnica de la
novel·la: el dubte i el sentiment que el narrador canalitza no ha de tenir cara, en la mesura
que Oller vol que sigui el personatge més universal que provoqui els procés d’identificació
ideològic i emotiu del lector. Acotar-lo en algun aspecte hauria significat
posar-lo a l’alçada dels altres. Sí que és pertinent que sabem que es dedica a una
professió liberal relacionada amb la lògica i la raó i que el seu itinerari vital s’adiu amb
els principis burgesos del públic que finalment llegirà la novel·la. Aquest personatge
–ara testimoni, ara actor de la història– és concebut com un narrador que arriba a
una certa puresa en el distanciament respecte a la trama i que s’instal·la en els espais
de l’ànima sentimental, també afí al públic del moment. És un personatge estratègic
des del punt de vista tècnic, i Oller l’utilitza amb molta eficàcia. No li posa a les espatlles
la responsabilitat de narrar tota la història, només un part, i així li atorga una
certa imparcialitat. No li coneixem filiacions teòriques ni estètiques, només les pulsions
anímiques davant de la tragèdia. És per això que és molt proper al lector. També
proporciona dinamisme narratiu pel fet d’enfrontar-se amb les opinions d’en Giberga,
i no perd l’autoritat que li confereix Oller. És clar que aquest personatge pot ser entès
com un alter ego del mateix Oller i de la idea de lector que té.
15

Guia de lectura de La bogeria
3.4 La univocitat del dogma científic
Pròsper Giberga serveix a Oller per estirar el tòpic determinista fins a arribar, en ocasions,
la caricatura. Volem dir que Giberga no és presentat físicament i que només interessa
el seu aparat teòric sobre el determinisme com a explicació de la malaltia d’en
Serrallonga. També aquí, l’absència de dades sobre el personatge i la copiosa informació
teòrica que apareix en els capítols segon i cinquè remarquen que la seva funció
és la de representar una determinada escola «literària». Amb tot, el tòpic del pedant
suposa una posició, per part del narrador, extremada i maniquea de l’escola que representa.
De fet, la malfiança del narrador s’ha d’entendre com la plasmació dels dubtes
del mateix Oller. Giberga tampoc no és gaire present en l’acció de l’obra; no cal, si
la seva funció és la de falca teòrica amb la qual discuteix el narrador. A més a més, la
seva evolució professional el vincula al seu pare, metge, i a un espai determinat, Vilaniu.
Observem que el fet que provingui de Vilaniu i que en sigui el metge el situa en
un context extremat pel que fa a les explicacions de la realitat. Recordem l’actitud
dels habitants de Vilaniu respecte al matrimoni dels de can Torner. La seva professió,
però, li exigeix un distanciament en relació amb la realitat i un plus d’anàlisi que li va
molt bé a Oller per treballar la idea d’objectivisme. Tornem a ser davant d’un narrador
aparentment objectiu de la realitat que només intervé en la trama tangencialment i
com a figura que cristal·litza les pulsions malaltisses del protagonista. Però aquest
presumpte objectivisme queda erosionat pel dogma positivista. Això el converteix en
el personatge més pla de la novel·la. La seva percepció del cas no canvia ni un segon,
tan sols es va ampliant amb arguments tècnics i científics. Realment, és la representació
d’una idea unívoca.
3.5 El contrapunt del narrador i del lector
El paper de l’Armengol és transparent. Oller se’n serveix per representar les reaccions
del comú popular que, davant d’un cas similar, té ganes de plagasitats que el diverteixin.
Novament Oller utilitza un personatge per assegurar una part del seu públic i
per reforçar la sensibilitat del narrador oposant-li una actitud frívola i insensible. No
obstant això, també convé dir que, al capítol final, el joc dicotòmic amb el narrador fa
emergir en l’Armengol una capacitat reflexiva que el dignifica i que serveix per donar
força a la preocupació humanística del narrador. Per això mateix, l’Armengol és un
complement del narrador: per una banda, ens reporta la informació dels fets necessària
per tal que el narrador faci l’anàlisi humana i humanista, i, per l’altra, representa
el gruix de professionals –és advocat– que banalitzen les tragèdies amb què treballen.
Ambdós trets permeten que el narrador en surti enaltit com a personatge. No cal
dir que la suma dels tres personatges «narradors» forma una unitat amb tres caps i
tres actituds que reflecteixen la posició de tota una societat en un temps concret.
També cal apuntar que el fet que siguin tres els personatges que interpreten i debaten
un sol cas pot tenir una relació de causalitat o casualitat amb el fet que l’estructura
de la novel·la s’organitzi a partir d’un múltiple de tres. És clar, el tres és un número
màgic i permet l’organització dialèctica de la matèria. Però no sabem si Oller pretenia
jugar amb les matemàtiques!
16

Guia de lectura de La bogeria
3.6 L’univers femení
Apleguem en aquest apartat algunes indicacions sobre les figures femenines que apareixen
en la novel·la. Les germanes d’en Serrallonga, l’Adela i la Carolina, són extensions
estètiques del protagonista: l’Adela representa la normalitat des d’una certa
distància, però si ens hi aproximem podem observar la manca d’harmonia estètica i
ètica; la Carolina és contrafeta i pateix atacs d’epilèpsia. Ambdues donen la raó a la
tesi d’en Giberga: la malaltia és hereditària i compartida, i encara més si tenim en
compte la història del pare Ignasi. Les germanes manifesten un interès malaltís pels
diners –d’alguna manera ens fan pensar en la Tuies de L’escanyapobres– i una tendència
insana a la vanitat i la representació social. Són l’extremitud d’una societat
rural i provinciana. Per aquesta raó, no tenen cap gràcia estètica ni social, i el seu
motor és la supervivència individual en detriment del clos familiar. Són personatges totalment
plans que representen la passió malaltissa sense pal·liatius, tot i els seus canvis
de posició envers en Serrallonga i la seva dona, Salomé. En aquest sentit,
esdevenen personatges plens d’una negativitat que supera la del germà, perquè en
cap moment el sentiment entra dins de la seva ànima. Això és prou destacable, tot i
que Oller les utilitza principalment per fer avançar l’acció i intensificar la tragèdia del
germà.
Ben oposada a les germanes Serrallonga, la Matildeta és l’encarnació estètica de l’ideal
burgès i urbanita. L’excés de sentiment la converteix en carrinclona i accentua la
seva passivitat davant del món masculí, però assegura l’equilibri emocional i professional
de narrador. En els seu cas, com el de la mare del narrador, la dona és una assegurança
del patrimoni sentimental i crematístic de la societat burgesa instal·lada en
la normalitat.
17

EL·LIPSI
[TiP] · C.1 · P. 89
FLASHBACK O RETROSPECCIÓ
[TiP] · C.1 · P. 27
Guia de lectura de La bogeria
4 ANÀLISI FORMAL
Narcis Oller es proposa introduir, amb La bogeria, algunes innovacions tècniques prou
destacables. Per una banda, juga clarament amb l’acceleració i la desacceleració de
la narració i amb l’el·lipsi, procediments íntimament nuats. Els salts temporals, principalment
després del capítol cinquè i del capítol setè, creen unes llacunes narratives
en l’itinerari del protagonista que l’autor aprofita per centrar-se en els efecte de la seva
evolució. L’el·lipsi es fa servir com a recurs per distingir allò que és important d’allò accessori.
Això implica una economia narrativa que converteix Oller en un narrador més
interessant i més modern. Aquesta recerca narrativa és paral·lela a l’ús de la retrospecció.
Els flashback és l’estratègia per construir tots els antecedents externs o
interns d’en Serrsallonga, destinats a documentar l’exegesi dels «narradors». No cal
dir que aquesta tècnica amplia les habilitats d’Oller i supera els mecanismes estrictament
realistes, de manera que podem considerar La bogeria com una novel·la experimental
i innovadora des del punt de vista formal.
També hem de constatar com a innovació tècnica l’ús del discurs reportat en forma
de diàleg. La construcció de la història es fa des de la veu dels tres personatges que
observen críticament la realitat del protagonista. D’entrada, la unicitat del narrador
omniscient clàssic és rompuda i repartida en tres veus que són enmig de la història i
esdevenen finalment actors. Això implica una voluntat de proximitat amb la matèria
narrativa que era molt poc habitual. I un exercici de desdoblament narratiu que concep
la història com una estructura calidoscòpica. La recerca de la versemblança en
la narració s’assoleix amb el repartiment de punts de vista i amb la seva implicació en
la trama. El resultat és un material que es manifesta viu i polièdric. Aquesta tècnica,
molts anys després, serà imprescindible en les obres que treballin l’aprofundiment de
l’anàlisi psicològic dels seus personatges. Amb tot plegat, doncs, Oller injecta un tempo
nou a la seva manera de narrar i s’acosta al dinamisme d’un certa modernitat.
Tots aquests jocs amb la freqüència narrativa s’acoblen a l’ús del temps històric en un
sentit clàssic. Oller necessita el temps de la història externa per tal de situar el lector
i les implicacions del «determinisme de medi» sobre el seu protagonista. És per
aquesta raó que, regularment, posa falques contextualitzadores en la història: les convulsions
de 1868, la mort de Prim, la febre borsària... D’alguna manera, l’autor experimenta
amb el ritme interior de la novel·la i assegura l’experiment amb la clàssica
marca temporal que ordena el joc de retrospeccions i el·lipsis. És com si les referències
històriques marquessin el ritme de la forma realista, i els salts i tempo intern de
la història individual del protagonista referissin el ritme sincopat dels nous temps.
També, doncs, des del punt de vista forma tenim una nova dualitat.
Oller sempre està preocupat pel document, per fixar un temps en els aspectes estètics
i socials. Això també és present en l’estructura formal del discurs i de la llengua.
Les pauses narratives, a l’estil clàssic, que donen veu dialogada als personatges li serveixen
per documentar una llengua real. En efecte, els personatges parlen amb la llengua
de final del segle XIX i reflecteixen el substrat popular present en les germanes
Serrallonga, amb dislocacions i interferències del castellà; però hi ha també la llengua
elitista, fins a cert punt, d’en Giberga, que plasma l’argot professional de la medicina.
En el primer cas, Oller suca la seva ploma en la llengua del costumisme que coneixia
prou bé. El narrador utilitza una llengua força estàndard i pròpia d’un narrador realista
amb un plus de connexió amb la realitat. La llengua de l’Armengol reflecteix el registre
urbà del moment i sovint s’omple d’una imatgeria col·loquial. Pel que fa a en Daniel
Serrallonga, la llengua serveix per reflectir el desequilibri psíquic del personatge.
En definitiva, Oller és prou dúctil, des d’un punt de vista lingüístic, si considerem la
situació del país en aquest aspecte. Així doncs, el nostre autor fa una novel·la polièdrica
també des del punt de vista formal, per tal de vestir-la amb un dinamisme que
s’adigui amb el ritme vigorós que caracteritza bona part dels seus elements constituents.
Tot i el desdeny que han patit la figura i l’obra d’Oller, hem de convenir que La
bogeria és un obra prou equilibrada en el joc de miralls de perspectives, d’estètiques
i corrents amb què juga el seu autor. Un bon document de transicions diverses.
18

Guia de lectura de La bogeria
5 GUIÓ PER AL COMENTARI DE L’OBRA
5.1 Contextualització
· Narcís Oller representa un puntal fonamental de la literatura catalana del segle XIX,
ja que la seva obra modernitza la novel·la del segle. Juntament amb la poesia de
Jacint Verdaguer i el teatre d’Àngel Guimerà, posa les bases de la literatura catalana
més estrictament moderna.
· L’obra d’Oller se sustenta en la incorporació de les influències realistes. Però també
veu de les deus de la novel·la romàntica i de gèneres considerats menors, com el
costumisme i la novel·la de fulletó.
· Les seves novel·les més populars parteixen de la base de l’«observació del natural».
Oller té una preocupació per la documentació de la realitat que viu.
· La narrativa curta li serveix com a obrador en què s’exercita per desenvolupar
novel·les de més ambició.
· La influència de Josep Yxart i de Joan Sardà és determinant en l’ampliació dels horitzons
estètics de Narcís Oller. Especialment el primer li dóna a conèixer els corrents
literaris europeus.
· La papallona (1882) suposa la seva consagració com a escriptor, amb la benedicció
de Zola. A L’escanyapobres (1884), Oller posa en solfa els primers elements tècnics
i estètics de la modernitat narrativa aplicant les teories positivistes. Les
tendències realistes es mantenen a Vilaniu (1885). La febre d’or (1890-1892) culmina
la construcció del model realista abans de la recerca literària que és La bogeria
(1899). Finalment, Pilar Prim (1906) planteja la investigació en una via d’anàlisi
psicològica.
· La recepció positiva de La bogeria sorprèn el seu autor. Té la consciència que el públic
del moment no està prou preparat per a determinats exercicis d’investigació de
tècniques literàries innovadores.
5.2 Anàlisi estructural
· L’estructura de la novel·la s’organitza al voltant de la construcció del caràcter de Daniel
Serrallonga. Tota la informació acumulada gira al seu voltant i és possible de
descobrir-hi una estructura tripartida.
· El marc històric, presentat amb una retrospecció que es remunta a 1867, inicia la
presentació del personatge des del punt de vista de dos «narradors» de la història,
l’Armengol i el narrador pròpiament dit.
· Oller té la voluntat de donar una «il·lusió de realitat» en la presentació del personatge
i del tema. Aquest és un tret propi de l’escola realista.
· L’autor també intenta l’equilibri entre el distanciament naturalista i la proximitat
sentimental. Aquesta dualitat es manté al llarg de tota l’obra.
· A més del caràcter singular que presenta, Oller utilitza el temps històric com a
substrat organitzador de la història individual del protagonista.
· La funció del primer capítol és la de delimitar les posicions del punt de vista de l’Armengol
i del narrador: el primer és més plaga i el segon, més profund i emotiu. Sigui
com sigui, el personatge principal és presentat des de la fesomia realista-naturalista
i des de les implicacions de les seves accions.
· El segon capítol investiga el pinyol temàtic de l’obra: les causes de la incipient bogeria
del protagonista. Això implica la intervenció de Pròsper Giberga com a punt de
vista eminentment naturalista.
19

Guia de lectura de La bogeria
· El determinisme que apareix en primer terme com a explicació positivista del cas
Serrallonga és el relacionat amb l’herència.
· Progressivament, al capítol tercer, apareix el medi, Vilaniu, com a primer indici del
determinisme del medi. El pas del paisatge exterior a l’interior mostra una voluntat
d’aprofundiment en l’anàlisi psicològica.
· La descripció física i ètica de les germanes del protagonista actuen com a contrafort
explicatiu dels defectes de Serrallonga.
· L’aparició de personatges de la novel·la Vilaniu demostren la voluntat de globalització
realista, a la manera de Balzac, per part d’Oller.
· El salt temporal de quatre anys que enceta el capítol quart evidencia la voluntat
sintètica del novel·lista: estableix els elements essencials per tal de fixar el cas i evitar
les digressions en la història.
· El personatge històric del general Prim és utilitzat com a element interior de l’obsessió
psíquica del protagonista. Temps exterior i interior es troben per tal d’explicar
el cas.
· El clímax de les teories deterministes que «expliquen» la malaltia del protagonista
es concentren en el capítol cinquè, que actua com a centre de les tesis materialistes
vinculades a Giberga.
· El debat «teòric» sobre el cas s’enriqueix amb la posició emotiva del narrador.
Aquest fet contribueix a reforçar el perfil analític de la novel·la.
· Enmig del desenvolupament de la història, Oller impregna l’obra d’una determinada
concepció burgesa del món.
· Una novetat tècnica remarcable és la de fer coincidir el narrador i el protagonista en
el desenvolupament de la trama. Això supera les tècniques estrictament realistes
del punt de vista omniscient.
· Oller entronca, en la insatisfacció per la explicació estrictament científica del cas,
amb les teories finiseculars, d’orientació vagament modernista, sobre el misteri de
l’existència humana.
· L’autor, al final de l’obra, assumeix la sensibilitat com a sistema d’interpretació de
la realitat. I així supera les tesis naturalistes i entoma un element essencial del seu
to narratiu. També fa una crítica de l’espècie humana insensibilitzada davant de les
passions fosques.
5.3 Anàlisi temàtica i de personatges
· El principi determinista de l’escola naturalista francesa és el tema central de l’obra.
· La sensibilitat sobre els casos d’individus malaltissos i la temàtica criminològica i
esotèrica pròpia del final del segle XIX actuen com a estat d’opinió que influeix en l’obra
d’Oller.
· En aquesta obra, Oller té novament una concepció ideològicament restringida de la
societat que li és coetània.
· El personatge de Daniel Serrallonga adquireix algunes de les característiques dels
«tarats» modernistes, tant estèticament com èticament.
· La utilització d’un narrador anònim canalitza l’alter ego del novel·lista i reforça el seu
caràcter universalitzador. Aquest narrador permet el procés d’identificació del lector.
· El personatge de Pròsper Giberga té sentit en la mesura que condueix les tesis positivistes
a ultrança.
20

Guia de lectura de La bogeria
· El joc de contrastos de punts de vista entre la plagasitat de l’Armengol i el sentiment
del narrador atorguen dinamisme narratiu a l’obra.
· Els personatges femenins són presentats des de la simplificació de tòpics socials i
ideològics.
5.4 Anàlisi formal
· Les innovacions presents a La bogeria estan relacionades amb l’acceleració i la desacceleració
narrativa.
· L’ús de la tipologia de narradors i la presència estratègica de les retrospeccions ens
permeten parlar de l’obra com una experimentació tècnica que recerca nous camins.
· La forma dialogada com a sistema narratiu supera les tècniques de l’època i mostra
un Oller inquiet i investigador.
· L’estructura calidoscòpica de la novel·la també és una innovació formal i tècnica remarcable.
· Malgrat la voluntat d’innovació, Oller manté els procediments realistes de la documentació
històrica i d’ambient.
· La llengua dels personatges pretén reportar una realitat sociolingüística que perfila
els caràcters, alhora que mostra l’estat de la Catalunya del moment en aquest aspecte.
21