Les Mucopolisacaridosis -Síndrome de Hunter-

Treball de Recerca
Les Mucopolisacaridosis
-Síndrome de Hunter-
Neus Planes Arroyo
La Pobla de Lillet, 31 de gener del 2008
Dirigit per: Gemma Montanyà
2n de Batxillerat
IES Alt Berguedà

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
2

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Agraïments:
En primer lloc m’agradaria agrair al Dr. Guillem Pintos i a la Dra. Mª Josep
Coll, per haver-me rebut sense cap problema i haver-me facilitat tota la informació que
necessitava per a fer el treball ja que sense la seva ajuda no hagués estat possible.
En segon lloc, també m’agradaria agrair-li a la mare d’en Fèlix per haver-me
deixat accedir a ells, ja que sé que és molt difícil acceptar un problema com aquest, i
sobretot a en Fèlix, per haver-me deixat entrar en el seu petit món.
En tercer lloc, agrair als professors que m’han ajudat en la realització d’aquest
treball, especialment a la Gemma Montanyà, a la Núria Gaxas i al Màrius Moneo.
I finalment m’agradaria agrair a totes aquelles persones, en especial als meus
companys per ajudar-me a fer possible aquesta memòria i pel suport que m’han donat.
3

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
ÍNDEX:
0. INTRODUCCIÓ ............................................................................................3
1. INTRODUCCIÓ A LA SÍNDROME DE HUNTER ..................................5
2. MUCOPOLISACARIDOSIS .......................................................................8
3.1 Què són les mucopolisacaridosis .........................................................8
3.2 Causes genètiques ................................................................................9
3.3 Transmissió de la malaltia ...................................................................9
3.4 Probabilitat de transmissió de gens en les MPS ..................................9
3.5 Símptomes Generals ............................................................................10
3.6 Diagnòstic ............................................................................................11
3.7 Tractament ...........................................................................................12
3. SÍNDROME DE HUNTER ..........................................................................13
4.1 Història ................................................................................................13
4.2 Què és la síndrome de Hunter i què la causa .......................................14
4.3 Símptomes ...........................................................................................15
4.4 Patró d’herència ....................................................................................22
4.5 Diagnòstic .............................................................................................24
4.6 Tractament ...........................................................................................28
4.7 Estudis que es realitzen.........................................................................29
4.8 Previsió de futur....................................................................................29
4. CAS PRÀCTIC ..............................................................................................30
5.1 Introducció ...........................................................................................30
5.2 La història d’en Fèlix ...........................................................................31
5. CONCLUSIONS.............................................................................................36
6. BIBLIOGRAFIA ...........................................................................................37
ANNEXOS.............................................................................................................38
Annex 1. Ampliació de les malalties rares ................................................I
Annex 2. Ampliació de les malalties metabòliques....................................XI
Annex 3. Ampliació de les malalties de dipòsit lisosomal ..................XVIII
Annex 4. Breu explicació dels 7 tipus de MPS ....................................XXVIII
Annex 5. Tipus de Sordesa ................................................................XXXVIII
4

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
0. Introducció:
de nosaltres.
La síndrome de Hunter, és una malaltia poc freqüent i gens coneguda per molts
Hi ha malalties que pel sol fet de no ser massa conegudes per la societat sembla
que no siguin tractades amb la mateixa importància que la resta, ni tinguin els mateixos
drets, és a dir, s’ arriben a menysvalorar. És això una bona solució de cara al futur de la
medicina? S’han de marginar els infants, els adolescents, els adults i els avis que tinguin
una d’aquestes malalties, i no poder-los donar un tractament efectiu com a la resta de
malalts?
Aquestes són preguntes que molt poca gent es fa, simplement pel sol fet que cap
d’aquestes persones han tingut la mala sort de trobar-s’hi. Crec que és necessari donar a
conèixer aquestes malalties per tal de fer veure a la societat que simplement amb una
mica de voluntat i esperança n’hi hauria prou per a donar a les famílies, que tenen algú
que pateix una d’aquestes malalties, força per seguir lluitant per tal de que els puguin
posar un tractament i poder aturar l’evolució de la malaltia.
És per això que he decidit d’estudiar una d’aquestes malalties, concretament la
síndrome de Hunter, una malaltia degenerativa i també em va despertar l’interès el fet
que vaig conèixer un nen que patia aquesta malaltia amb un grau molt sever, i això em
va cridar l’atenció.
El següent treball pretén fer-nos conèixer de manera senzilla i entenedora el què
és aquesta malaltia, i les possibilitats de tractament que té actualment.
Per diferents motius no em va ser possible posar-me en contacte amb la família
d’aquell nen, i per tal de poder realitzar aquest treball, després de buscar intensament si
algú coneixia aquesta malaltia, uns amics dels meus pares, a través de la pediatra de les
seves filles, em van posar en contacte amb un metge de l’Hospital Germans Trias i
Pujol, el qual em va explicar tot el procés de la malaltia i alhora em va donar
l’oportunitat de conèixer una altra família que malauradament, té un fill de 4 anys que la
pateix.
He pogut estar parlant diversos dies amb aquesta família i molt amablement
m’han estat explicant tot el procés des que van detectar la malaltia al seu fill.
5

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Per altra banda, buscant per Internet metges que em poguessin ajudar, vaig
trobar una associació a la Pobla de Claramunt que tractava amb nens que patien aquest
tipus tan peculiar de malalties, però tot i insistir molt, no vaig poder contactar amb ells.
Finalment, vaig aconseguir l’adreça electrònica d’una doctora dels laboratoris de
l’Hospital Clínic, la qual és l’encarregada de realitzar els diagnòstics d’aquests tipus de
malalties menys comuns. Ella em va estar explicant tot el procés que se segueix per tal
d’arribar a un diagnòstic específic d’una malaltia.
Si no hagués estat per aquests metges i per aquesta família, no m’hagués estat
possible la realització d’aquest treball ja que se’n troba molt poca informació
bibliogràfica i no hi ha llibres específics que tractin sobre aquesta síndrome, i si n’hi ha
en parlen molt poc.
6

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
1 . Introducció a la Síndrome de Hunter:
La síndrome de Hunter, és considerada com a malaltia rara perquè hi ha molt
poques persones que la pateixen.
Les malalties rares 1 , incloses les malalties d’origen genètic, són aquelles
malalties amb perill de mort o d’invalidesa crònica. Són malalties amb una incidència
molt baixa. A Europa es considera malaltia rara la malaltia que afecta a 1 persona per
cada 10.000 habitants d’una comunitat.
L’organització Mundial de la Salut (OMS) considera que hi ha entre 4.500 i
5.000 malalties considerares com a rares entre les aproximadament 30.000 malalties que
es coneixen a nivell mundial. Hi ha tres milions d’afectats amb una malaltia rara i
400.000 són catalans.
Per a la major part de les malalties rares manquen dades precises per establir-ne
la freqüència exacta; a més, el diagnòstic definitiu sol ser llarg. Tanmateix, cal afegir el
fet de la gran dificultat existent per establir mesures de prevenció i, fins i tot, per
instaurar tractaments de forma satisfactòria, ja que en la majoria dels casos no n’hi ha.
El principal interès d’ajuntar aquestes malalties rares és aconseguir esforços per
fomentar la investigació vers la malaltia i el tractament, així com fomentar l’interès de
la societat per totes elles.
Dins del grup de malalties rares, en trobem unes anomenades malalties
metabòliques 2 que impliquen problemes en la degradació o eliminació de substàncies
químiques ( àcids grassos i aminoàcids) necessàries per al nostre cos. Algunes reaccions
interrompen aquest procés, i quan això es produeix, és possible que hi hagi massa
quantitat d’algunes substàncies o massa poca d’altres.
Aquests trastorns normalment són causat per defectes en enzims ( proteïnes
específiques) que ajuden a metabolitzar part dels aliments a l’interior de les cèl·lules,
funció específica dels lisosomes. Per això, en el grup de malalties metabòliques trobem
un subtipus de malalties anomenades malalties de dipòsit lisosomal 3 .
Les malalties de dipòsit lisosomal són una família de 50 “ malalties genètiques
rares” que afecten cadascuna a menys de 10.000 persones a tot el món.
1 Malalties rares, per a més informació, veure Annex 1, pàg. I
2 Malalties metabòliques, per a més informació, veure Annex 2, pàg. XI
3 Malalties de dipòsit lisosomal, per a més informació veure Annex 3, pàg. XVIII
7

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
La causa d’aquestes malalties és la deficiència d’un o més enzims lisosòmics,
responsables de descompondre els lípids o altres molècules a l’interior dels lisosomes,
que són orgànuls de la cèl·lula que estan recoberts per una membrana i a l’interior hi
trobem enzims que hidrolitzen les macromolècules. Tots els enzims diferents tenen la
característica de ser hidrolases, és a dir, enzims que catalitzen reaccions en les qual
s’afegeixen o s’eliminen molècules d’aigua. Els lisosomes intervenen en la digestió de
les substàncies que la cèl·lula capta de l’exterior per alimentar-se.
L’acumulació d’aquests enzims als lisosomes provoca que els pacients amb
malalties de dipòsit lisosomal pateixin defectes en el desenvolupament, problemes al
cervell, al fetge, als pulmons o bé a altres òrgans interns, defectes en els sistemes
neurològics i immunològics, anormalitats esquelètiques i en molts casos la mort en
edats poc avançades.
Fig. 1 Quan la substància arriba a les cèl·lules, travessa la membrana cel·lular per endocitosi, fins
que arriba als lisosomes. Un cop la substància és als lisosomes, es produeix la digestió cel·lular, i en un
cicle normal, el lisosoma elimina la substància trencada per un procés anomenat exocitosi fora de la
cèl·lula. En el cas de les malalties lisosomals, la manca d’un d’aquests enzims lisosomals, fa que la
substància es vagi acumulant a l’interior dels lisosomes, fet que produeix que no es pugui arribar a fer la
digestió cel·lular i, per tant, es produeixin defectes en el desenvolupament d’una persona.
Tot i això els símptomes varien àmpliament en les diverses malalties de dipòsit
lisosomal, algunes causant problemes relativament petits, però altres poden aportar
problemes realment seriosos.
Els pacients poden patir problemes orgànics irreversibles i, per tant, la comunitat
mèdica ha d’estar preparada per a reconèixer els primers símptomes sense
endarreriments innecessaris degut a diagnòstics equivocats. Les considerables
8

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
diferències entre les prestacions clíniques d’aquestes malalties, generen dificultats a
l’hora de realitzar el diagnòstic i els pacients han de passar per diferents especialistes
mèdics abans d’aconseguir el diagnòstic correcte.
Algunes LSD 4 tenen opcions de tractament específics per a la malaltia ja que les
teràpies de substitució enzimàtica per a una causa específica són cada vegada més
accessibles.
El llistat de malalties liosòmiques és bastant extens 5 , i entre elles podem trobar-
hi un grup específic anomenat mucopolisacaridosis.
4 Malalties de dipòsit lisosomal amb les seves sigles angleses.
5 Llistat de malalties de dipòsit lisosomal a l’Annex 3.
9

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
2.Mucopolisacaridosis:
2.1 Què són les mucopolisacaridosis?
Les mucopolisacaridosis (MPS) emmarquen un grup de malalties metabòliques
hereditàries causades per la deficiència d’enzims lisosomals específics necessaris pel
processament d’unes molècules anomenades glicosaminoglicans que són llargues
cadenes de polisacàrids no ramificats que formen gran part dels teixits mesodèrmics (el
teixit conjuntiu, el teixit cartilaginós, el teixit muscular i el teixit ossi).
Les persones que pateixen mucopolisacaridosi no produeixen suficient quantitat
d’aquests enzims necessaris per transformar aquestes cadenes de sucre en proteïnes o en
molècules més senzilles. En passar el temps aquests glicosaminoglicans s’acumulen a
les cèl·lules, la sang i els teixits connectors i són excretats en excés a través de l’orina.
L’acumulació excessiva d’aquestes substàncies per errors congènits del metabolisme
ocasionen molts trastorns físics greus.
La incapacitat de metabolitzar de forma adequada els glicosaminoglicans (com
els sulfats de condroïtina, queratà i heparà) comporta anormalitats als teixits rics en
aquestes substàncies, com el teixit cartilaginós, el teixit connectiu i la còrnia.
Es reconeixen 7 tipus de mucopolisacaridosis, originada cadascuna d’elles per
una deficiència enzimàtica específica, tal i com es mostra en la taula següent:
TIPUS DE
MUCOPOLISACARIDOSIS
MPS I
MPS II
MPS III
MPS IV
SÍNDROME ENZIM
Síndrome de Hurler Alfa- L-iduronidasa
Sindrome de Scheie Alfa-L-iduronidasa
Síndrome de Hurler-Scheie Alfa-L-iduronidasa
Síndrome de Hunter A Sulfatasa de iduronato
Síndrome de Hunter B Sulfatasa de iduronato
Síndrome de Sanfilippo A Heparan-N-sulfatasa
Síndrome de Sanfilippo B Alfa-N-acetiloglucosaminidasa
Síndrome de Sanfilippo C
acetil-CoAlfa-glucosaminida
acetiltransferasa
Síndrome de Sanfilippo D N-acetilglucosamina-6-sulfatasa
Síndrome de Morquio A N-acetilgalactosamina-6-sulfatasa
Síndrome de Morquio B Beta-galactosidasa
MPS VI Síndrome de Maroteaux-Lamy N-acetilgalactosamina-4-sulfatasa
MPS VII Síndrome de Sly Beta-glucuronidasa
MPS IX Síndrome no identificat Hialuronidasa
10

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
2.2 Causes genètiques:
Les mucopolisacaridosis són malalties hereditàries, això significa que el defecte
es troba en la informació genètica transmesa pels pares.
2.3 Transmissió de la malaltia:
Els gens que controlen la producció dels enzims que processen
glicosaminoglicans (GAG) són transmesos de pares a fills. En les persones afectades de
MPS, un d’aquests gens és defectuós. Com a resultat, no es produeixen les quantitats
necessàries de l’enzim responsable del trastorn, o l’enzim present no funciona
correctament.
La majoria de MPS tenen un patró d’herència autosòmic recessiu . La persona
neix amb aquesta malaltia. Aquesta persona ha hagut d’heretar dos gens defectuosos, un
de cada progenitor. Quan una persona només rep un gen defectuós de MPS, aleshores
no desenvoluparà la malaltia, però sí que en serà portadora. Una persona portadora pot
transmetre el gen mutant que podria originar la malaltia als seus fills.
La síndrome de Hunter és excepció en aquest grup ja que el seu patró d’herència
és diferent, estant lligat al cromosoma sexual X. Això significa que la malaltia es
transmet per via materna als fills generalment de sexe masculí. És possible que una
dona arribi a desenvolupar la malaltia, però és poc probable, ja que els homes tenen un
cromosoma X i un Y, i per tant sempre que la mare sigui portadora del gen defectuós, al
trobar-se al cromosoma X, el fill patirà la malaltia, en canvi, una dona posseeix dos
cromosomes XX, i si el pare és malalt i coincideix amb què la mare és portadora del gen
defectuós aleshores sí que patirà la malaltia.
2.4 Probabilitat de transmissió de gens en les MPS:
Quan el pare i la mare són portadors existeix una probabilitat del 25% per cada
embaràs de que el fill hereti dos gens defectuosos i neixi amb la malaltia, i el 75% de
probabilitat que no pateixi la malaltia. D’aquest 75%, hi ha un 25% de probabilitat que
cap dels gens heretats tingui la mutació i un 50% de probabilitat que el fill hereti un dels
seus dos gens mutants i sigui un portador de la malaltia sense presentar símptomes. Tal i
com es pot veure en la taula que es mostra a continuació:
11

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
m M
M Mm MM
m mm Mm
M > m on: M= sa
m= malalt
Patró d’herència: Autosòmic Recessiu
Genotips: Pare: Mm Fenotips: Pare: portador
Mare: Mm Mare: portadora
Resultats: 25% mm, per tant el fill patirà la malaltia.
50% Mm, per tant el fill serà portador
75 % 25% MM, per tant el fill no patirà la
Taula 1: encreuament d’una parella portadora de la malaltia. Font: Neus Planes
malaltia ni serà portador d’aquesta.
Les possibilitats que trobem quan els dos pares en són portadors, però no malalts
són les següents:
• El fill hereta dues còpies sanes del gen, una del pare i una de la mare, per tant el
fill no serà afectat.
• El fill hereta una còpia defectuosa del gen matern i una còpia sana del gen
patern, per tant el fill serà portador, però no malalt.
• El fill hereta una còpia defectuosa del gen patern i una còpia sana del gen matern
i, per tant, el fill serà portador, però no malalt.
• El fill hereta dues copies defectuoses del gen, una de cada pare i, per tant, el fill
es veurà afectat per la malaltia.
La incidència individual de cada malaltia és petita però la seva incidència com a
grup de malalties pot arribar a afectar 1 de cada 5.000 naixements.
2.5 Símptomes generals:
Generalment són malalties que ja estan presents en el moment del naixement, i
solen aparèixer en edats molt poc avançades, normalment ja són evidents al naixement o
durant el primer o segon any de vida, però també pot ser que no es facin patents fins a
etapes més avançades.
La clínica dels símptomes depèn del tipus de mucopolisacàrid acumulat, però
generalment tenen implicacions similars caracteritzant-se per un curs degeneratiu letal
progressiu amb presència de deformitats òssies, retard en el creixement, retard
12

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
maduratiu i mental, sordesa i alteracions oculars, entre altres alteracions.
2.6 Diagnòstic:
El diagnòstic d’aquestes malalties pot fer-se a partir de característiques físiques
(si són evidents), mitjançant la determinació de la substància acumulada en els teixits o
en els líquids corporals, generalment l’orina, ja que els lisosomes de les cèl·lules es
moren, es degraden i s’eliminen en l’orina on apareixen els glicosaminoglicans.
La detecció del dèficit enzimàtic també es pot fer a partir de mostres de sang
aïllant leucòcits, o a través d’una biòpsia de pell. Aquest darrer mètode és el més
utilitzat ja que és fàcil de realitzar i poc dolorós i consisteix a agafar els fibroblasts
(cèl·lules de la pell) i fer-ne un cultiu en el qual les cèl·lules creixen, s’escampen i
aleshores ja es poden estudiar. També es pot fer el diagnòstic per estudis genètics i
inclús de forma prenatal a partir d’amniocentesis 6 o bé proves del còrion 7 per verificar si
un fetus porta una còpia del gen defectuós o si en patirà el trastorn.
És per tot això que els estudis genètics, més que diagnòstics de la malaltia, ens
serviran per a detectar els possibles portadors dins de la família d’un afectat.
Per controlar l’estat i el progrés de la malaltia es mesura:
- la capacitat respiratòria
- La capacitat vital (capacitat per caminar).
2.7 Tractament:
Actualment no existeix cap tractament eficaç per a tots aquests tipus de trastorns.
L’assistència mèdica es basa en la recerca d’un tractament per millorar la qualitat de
vida de la persona que pateix la malaltia. La teràpia física i l’exercici diari poden
millorar la capacitat de moviment. La investigació s’ha centrat en diferents estratègies,
com el reemplaçament enzimàtic, el transplantament de medul·la òssia i últimament en
la teràpia gènica i de les cèl·lules mare. De moment els malalts s’han de resignar amb un
tractament simptomàtic per intentar pal·liar en la millor mesura possible les dificultats
que van apareixent. Tot i això, les intervencions quirúrgiques d’extracció de les
amígdales i dels adenoides poden millorar la respiració dels individus afectats per
trastorns en les vies respiratòries i apnea del son. La cirurgia també pot corregir hèrnies,
6 Estudis del líquid amniòtic.
7 Membrana que protegeix el fetus.
13

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
ajudar a drenar el líquid cefaloraquidi excessiu i alliberar els nervis i les arrels nervioses
comprimides per anormalitats esquelètiques i altres causes.
El trasplantament de medul·la òssia (BMT per les seves sigles angleses) i el
trasplantament de sang del cordó umbilical (UCBT per les seves sigles angleses) ha
tingut un èxit limitat en el tractament de mucopolisacaridosis. Les BMT i UCBT són
intervencions amb alt risc i només es realitzen després que els membres de la família
rebin una avaluació i l’assessorament complet.
Hunter.
Dins dels 7 tipus de mucopolisacaridosis 8 m’he centrat en una, la síndrome de
8 Explicació breu dels 7 tipus de mucopolisacaridosis a l’Annex 4, pàg XXVIII
14

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
3. Síndrome de Hunter:
3.1 Història:
Aquesta síndrome rep aquest nom gràcies a Charles A. Hunter, que fou professor
de medicina de Manitoba (Canadà) a l’any 1917. Charles Hunter va començar a estudiar
aquest trastorn perquè dos germans que coneixia el patien.
Fig. 2. Fotografia dels dos germans que va estudiar. Eren dos germans de 10 i 8 anys i patien:
sordesa, baixa estatura, un cap gran, cardiomegàlia 9 , una hèrnia umbilical, rigidesa articular i van
morir als 11 i 16 anys per una aturada cardíaca.
Charles A. Hunter, després de graduar-se a la Universitat d’Aberdeen, va
realitzar la formació de postgrau a Londres i Berlín. Després va emigrar a Canadà, on es
va instal·lar i va treballar com a practicant especialitzat en medicina interna a l’Hospital
General de Winnipeg.
Durant la primera Guerra Mundial, va servir a Europa com a metge en un exèrcit. Al
1910 va ser traslladat i contractat a la Facultat de Medicina de la Universitat de
Manitoba, i al 1928 va ser nomenat professor de medicina. C. A. Hunter va ser
considerat com un dels líders en diagnòstics de l’oest de Canadà i va continuar exercint
de metge fins a 82 anys, un any abans de la seva mort, l’any 1955.
9 Augment de la mida del cor.
15

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
3.2 Què és la síndrome de Hunter i què la causa:
La síndrome de Hunter és una malaltia hereditària metabòlica que presenta una
descomposició incompleta d’un mucopolisacàrid. Un mucopolisacàrid és una cadena
llarga de glúcids (molècules de sucre) que en quantitats adequades tenen un paper molt
important en la construcció del teixit connectiu del cos, però que en quantitats
excessives són els responsables d’aquesta malaltia i de les seves manifestacions
clíniques.
La síndrome de Hunter forma part d’un grup de malalties anomenades
mucopolisacaridosis (MPS) i reben aquest nom a causa del dipòsit anormal, a diferents
teixits del cos, de mucopolisacàrids 10 .
Aquesta malaltia és causada per la deficiència de l’enzim Iduronata Sulfatasa, el
qual és responsable de degradar dos tipus de glicosaminoglicans (GAG 11 ), el Dermatan
sulfat i l’Heparan sulfat, ja que al no ser metabolitzats de forma adequada, es van
dipositant progressivament als lisosomes.
L’acumulació d’aquests glicosaminoglicans és fa evident a l’orina.
Fig. 3 Procés d’acumulació de l’Heparan Fig. 4 Cadena de Dermatan Sulfat.
Sulfat a les cèl·lules.
10 Mucopolisacàrids prové de: muco: consistència gelatinosa de les molècules ; poli: molts; Sacàrid: terme
general per una molècula de sucre.
11 Abreviació de glicosaminoglicans.
16

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
3.3 Símptomes:
Fig. 5 Procés d’acumulació dels glicosaminoglicans als eritròcits.
Els nens afectats per la síndrome de Hunter poden presentar dos tipus de
manifestacions clíniques diferents d’aquesta malaltia; una forma severa i una forma
lleu.
La forma més severa de la síndrome de Hunter s’inicia entre els 2 i 4 anys i
produeix un crani gran (macrocefalia), les característiques facials rudes, un retràs
mental profund, espasticitat 12 , rigidesa articular, sordesa, un comportament agressiu i la
mort entre els 10 i 15 anys; en canvi, els pacients amb la forma més lleu tenen més o
menys els mateixos símptomes però menys severs, generalment no tenen deficiència
mental o la tenen lleu i la seva esperança de vida és més prolongada.
A B C D
Fig.6 Les fotografies A i C són d’un pacient amb afectació lleu, i les fotografies B i D es tracten
d’un pacient amb afectació severa.
12 Acte de contracció tònica involuntària i persistent d'un múscul o un grup muscular.
17

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Els símptomes més característics d’ambdues formes són els següents:
• Característiques facials rudes
• Hiperactivitat
• Macrocefalia ( crani gran)
• Rigidesa de les articulacions
• Hipertricosis 13
• Sordesa progressiva.
• Engrandiment dels òrgans interns com el fetge o la melsa.
• Retina anormal 14 .
• Síndrome de túnel carpià.
A continuació explicaré de forma més detallada les diferents anomalies que
presenten els infants que pateixen aquest tipus de síndrome.
a) Característiques físiques:
Quan neixen els nadons semblen normals, però entre els 2 i 4 anys, ja es comencen a
notar els canvis:
- La cara plana amb les galtes rosades.
- El crani gran amb el front prominent.
- El coll curt, el nas ample i el pont nasal
aplanat.
- Engrandiment de la llengua i els llavis gruixuts. Fig.7 Característiques
- Les mans tendeixen a ser gruixudes. facials
- Les celles espesses i poden tenir més pèl del que és normal al cos.
- Melics prominents amb hèrnies umbilicals i inguinals.
- Engrandiment del fetge.
- Aturades al cor.
- Una forma característica de caminar i de posar els braços.
13 Augment del cabell.
14 Capa interna del globus ocular que és fotoreceptora i té per missió la percepció de l’energia radiant.
18

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
b) Cervell:
Els nens Hunter, normalment tenen macrocefàlia (cap gran) degut a hidrocefàlies 15 i
a vegades és necessari que se’ls insereixi una vàlvula al cervell que drena el líquid que
hi ha en excés.
c) Intel·ligència:
Els pacients afectats de forma lleu, tenen la intel·ligència normal o quasi normal.
Fins i tot adults Hunter han arribat a metes acadèmiques altes i alguns han anat a la
universitat.
Els nens afectats severament amb aquesta malaltia podran arribar a adoptar un cert
nivell d’aprenentatge, però desafortunadament al cap d’un temps el comencen a perdre
de forma progressiva.
Dins dels pacients afectats amb un grau sever de la malaltia, podem trobar-nos amb
dos casos: per una banda trobem nens que podran dir poques paraules ja que tindran
afectat el sistema d’audició i patiran sordesa, i el seu sistema de pronunciació també es
veurà afectat per l’engrandiment de la llengua. Però per una altra banda els nens
aprendran a parlar amb frases curtes, a conèixer els colors, a comptar una mica i a
dominar destreses inesperades.
Els nens continuaran entenent i gaudint de les seves vides tot i que alguns perdin
l’habilitat de parlar, ja que podran utilitzar signes de comunicació amb el seus familiars
i amics, com per exemple, amb l’expressió de la mirada.
d) Nas, coll i problemes de pit:
La tos, els constipats i les infeccions al coll, són problemes comuns en aquests
pacients.
El pont nasal és aplanat i els conductes posteriors del nas són petits i poden obstruir-
se fàcilment. El nen pot tenir un flux permanent de moc ( rinorrea ), que amb
freqüència, no és causat per cap infecció específica. També es fa evident un
engrandiment de les amígdales i un bloqueig parcial de la via aèria. I en un estat més
15 Acumulació de líquid cefaloraquidi.
19

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
avançat de la malaltia, la tràquea es pot estrènyer a causa de la gran quantitat de
mucopolisacàrids.
e) Dificultats en la respiració:
Molts nens afectats respiren sorollosament, encara que no tinguin cap infecció. De
nit poden estar inquiets i roncar. Algunes vegades també pateixen apnea del son.
f) Pit:
La forma del pit és anormal i la unió entre les costelles i l’estèrnum no és flexible
com hauria de ser. Per tant el pit és rígid i incapaç de moure’s
lliurement per poder permetre als pulmons agafar un volum gran
d’aire per així poder respirar de manera normal. El diafragma 16
pot estar desplaçat cap amunt. I també s’engrandeixen el fetge i
la melsa, reduint encara més l’espai als pulmons. El teixit que
envolta els pulmons pot engrandir-se a causa de l’acumulació
d’aquests enzims i tornar-se més rígid del que és normal i
impedir una bona respiració.
g) Cor:
Fig.8 Característiques físiques
La malaltia cardíaca és relativament comuna, però pot no desenvolupar-se. El cor
pot quedar afectat de diferents maneres ja que posseeix quatre compartiments. Les
vàlvules, que s’obren i es tanquen a mesura que la sang és bombejada d’una càmera
cardíaca a l’altra, poden debilitar-se a causa dels dipòsits de mucopolisacàrids o bé fins i
tot poden malmetre’s en no tancar-se completament, deixant que petites quantitats de
sang continuïn circulant. El múscul cardíac pot també danyar-se ( cardiomiopatia) per
infeccions toràciques repetides i el cor s’ha d’esforçar més per bombejar la sang.
16 Múscul que es troba a la base del pit.
20

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
h) Melsa i Fetge:
Tant el fetge com la melsa s’engrandeixen. Fet que es coneix amb el nom
d’hepatosplenomegàlia i això causa una aparença física amb un abdomen molt gran i
s’inhibeix també l’expansió dels pulmons per tal de dur a terme una bona respiració.
i) Abdomen i Hèrnies:
L’abdomen és sobresortit, a causa de la debilitat dels músculs i de l’engrandiment
del fetge i de la melsa, fet que fa que el nen adopti una postura característica i
freqüentment es produeixin hèrnies. Això pot passar també per la part posterior del
Fig. 9 Hèrnia umbilical
j) Problemes del tub digestiu:
melic ( hèrnia umbilical) o bé a l’engonal (
hèrnia inguinal).
Les hèrnies poden ser evidents des del
naixement i es poden intervenir
quirúrgicament, tot i que a vegades tornen a
aparèixer. Però les hèrnies umbilicals
generalment no són tractades a menys que
siguin molt grans i causin greus problemes.
Molts nens Hunter pateixen periòdicament diarrea i la seva matèria fecal és
normalment tova. La causa d’això no es coneix del tot. Generalment, el problema és
causat per un restrenyiment sever. No obstant això, el problema pot desaparèixer a
mesura que el nen creix, però pot empitjorar per la ingesta d’antibiòtics prescrits per
altres problemes.
Durant els primers episodis de diarrea és recomanable la ingesta de iogurt ja que conté
una font de lactobacils que prevenen el creixement dels microorganismes en l’intestí
que són els causants de la diarrea. També una dieta baixa en fibra pot ajudar a alleujar el
problema.
21

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
k) Articulacions:
Totes les articulacions, les mans, els canells, els colzes, les espatlles, els malucs, els
genolls i els turmells, poden veure’s afectats en diferents graus.
El moviment es pot limitar bastant i posteriorment poden patir artritis.
Si els nens pateixen dolor a les articulacions aquest es pot alleujar amb l’ús d’analgèsics
simples prèviament receptats pel seu metge.
l) Mans:
La forma ampla de les mans és molt característica i també els
dits gruixuts (que es van corbant gradualment sobre ells mateixos),
donant a les mans una aparença en forma d’urpa que dificulta que
puguin agafar objectes petits.
Fig.10 Mans en forma d’urpa
A vegades sorgeix un problema conegut com la síndrome del túnel carpià. Aquesta
síndrome consisteix en el fet que el canell o el carpó consta de vuit ossos petits coneguts
com els carpians, que s’uneixen per mitjà d’unes bandes anomenades lligaments amb
els quals conformen un canal per on creuen diferents nervis, que permetran el moviment
i la sensibilitat de les mans. L’estrenyiment d’aquest canal degut a l’engrandiment dels
teixits, pot començar a comprimir el nervi mitjà causant picor, dolor, pèrdua de la
sensibilitat i limitació en el moviment.
m) Peus:
Els peus tendeixen a ser amples i amb arcs alts. Els dits poden també tenir forma
d’urpa com les mans. Alguns pacients de Hunter caminen sobre els dits ja que tenen el
tendó d’aquiles tens i a que caminen amb els malucs i el genolls lleugerament
flexionats.
n) Oïda:
Molts nens presenten múltiples infeccions a l’oïda que generalment no aporten cap
complicació important per a la salut, però tot i això és comú un grau de sordesa que pot
22

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
anar empitjorant lentament.
Els afectats de Hunter, poden presentar tres tipus de sordesa, sordesa de conducció
( alteració en les estructures que permeten el pas del so a l’oïda), sordesa nerviosa
( alteració en els nervis de l’oïda) o ambdues a la vegada ( sordesa mixta) 17 .
o) Ulls:
Els pacients Hunter normalment no presenten opacitat a la còrnia però
ocasionalment poden patir altres problemes de visió, com per exemple els causats per
canvis en la retina o bé per pressió del nervi òptic per la hidrocefàlia mal tractada.
p) Pell:
La pell és gruixuda i elàstica i també a causa del dipòsit dels mucopolisacàrids pot
presentar petits nòduls colorats al voltant dels omòplats, dels braços i dels malucs. En
principi aquests nòduls no causen problemes i no requereixen cap tipus de tractament.
També cal afegir que alguns nens afectats severament per la síndrome de Hunter poden
tenir problemes per controlar bé la temperatura corporal i suar molt, ja que tenen alterat
el centre del cervell que regula la temperatura.
q) Columna vertebral:
Fig.11 Nòduls colorats al voltant dels omòplats.
Les persones que pateixen aquesta malaltia tenen una o dues de les vèrtebres de la
meitat de la columna amb una forma anormal i més petites i es col·loquen més endarrere
que les altres. Aquest fet causa la cifosi, una curvatura angular, però que normalment no
requereix tractament.
17 Tipus de sordesa: per a més informació veure Annex 5, pàg. XXXVIII
23

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
3.4 Patró d’herència:
La síndrome de Hunter, a diferència de les altres mucopolisacaridosis té un patró
d’herència lligat al cromosoma X, cosa que significa que el gen defectuós es troba en
aquest cromosoma X. Les nenes en poden ser portadores però excepte en casos molt
estranys, pateixen la malaltia. Només els homes la pateixen perquè els homes tenen 2
cromosomes diferents, un X i un Y i, per tant, si la mare n’és portadora hi ha un 50 %
de probabilitat que el fill pateixi la malaltia.
Aquest fet es demostra en els resultats extrets de l’arbre genealògic de la taula
que exposem a continuació:
I Llegenda:
Home sa
Dona sana
I II III IV Home malalt
Interpretació:
Font: Neus Planes.
Individu: Genotip: Fenotip:
Pare X M Y Home Sa
Mare X m X M Dona Portadora
Generació I-I X m X M Dona Portadora
Generació I-II X M X M Dona Sana
Generació I-III X m Y Home malalt
Generació I-IV X M Y Home Sa
En aquest cas, hi haurà un 50 % de probabilitat de que un home pateixi la
malaltia, i un 50% de probabilitat de que les filles en siguin portadores (d’aquest 50 %
24

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
existeix una probabilitat d’un 25% de que la filla sigui portadora i un 25% de que la filla
sigui sana).
Les característiques fenotípiques semblen estar relacionades amb diferents
mutacions al·lèliques en el gen estructural iduronata sulfatasa ( IDS) localitzat a la regió
Xq 27/28 ( al cromosoma X).
Cromosoma X
Fig. 10: Cariotip normal
Fig. 12 Fotografia de cromosoma X i Y.
Cromosoma Y
Fig. 13 Localització aproximada de la regió Xq 27/28 ( gen que
codifica per a la degradació de l’enzim iduronata sulfatasa).
Fig. 14 Localització gen Xq28
que essent defectuós donarà
lloc a la Síndrome de Hunter.
25

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Fig. 15 Localització de totes les mutacions que tenen lloc al braç llarg del cromosoma X.
3.5 Diagnòstic:
Xq 28, mutació del
gen que provoca la
síndrome de Hunter.
El diagnòstic es porta a terme al laboratori, a través de l’observació de
l’acumulació de metabòlits a l’orina, per tècniques de cromatografia en capa fina. La
cromatografia es porta a terme amb uns solvents determinats per tal que els
glicosaminoglicans s’expandeixin i formin una capa on es pugui determinar quin GAG
26

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
s’està acumulant.
Si en una cromatografia en capa fina s’hi veu acumulat Heparan Sulfat i
Dermatan Sulfat, aleshores es fa un estudi enzimàtic per tal de saber si la malaltia és la
síndrome de Hurler (MPS I) o bé la Síndrome de Hunter ( MPS II) ja que els
glicosaminoglicans acumulats per a les dues mucopolisacaridosis són els mateixos ( HS
i DS).
Si a través de l’estudi enzimàtic concloem que es tracta d’una manca de l’enzim
alfa-iduronidasa direm que la malaltia és la síndrome de Hurler, i si concloem que es
tracta de la manca de l’enzim Iduronata Sulfatasa aleshores podem dir que el nen
afectat pateix la síndrome de Hunter.
HS HS
DS DS
KS
A B C D E F G
Fig. 16 Cromatografia en capa fina realitzada en un suport d’acetat de cel·lulosa.
En la cromatografia en capa fina de la figura 16, podem observar 4 casos clínics
de diferents mucopolisacaridosis.
Condroïtins
Estàndard indicador
d’Heparan Sulfat.
Estàndard indicador
de Keratan Sulfat.
Estàndard indicador
de Dermatan Sulfat.
27

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
condroïtins 18 .
La banda E, es tracta d’un pacient normal, que només conté els seus
Les bandes F i G, són estàndards i serveixen per a comparar amb les
cromatografies dels pacients i per poder identificar de quin tipus de mucopolisacaridosis
es tracta, depenent del glicosaminoglicà acumulat. Per exemple, la banda F ens servirà
per a identificar bandes amb acumulació d’Heparan Sulfat (HS) i la banda G ens servirà
per identificar bandes amb acumulació de Dermatan Sulfat (DS) i Keratan Sulfat (KS).
Observant el pacient A, veiem que té acumulat Dermatan Sulfat i Heparan Sulfat i, per
tant, podem afirmar que aquest pacient pateix la síndrome de Hunter o bé la síndrome
de Hurler, fet que més endavant a partir del diagnòstic enzimàtic es podrà concretar de
quina de les dues síndromes es tracta.
El pacient B, observem que té acumulat Dermatan Sulfat i, per tant, podem
afirmar que es tracta d’un pacient amb la síndrome de Maroteaux-Lamy.
El pacient C, veiem que té acumulat Heparan Sulfat i, per tant, podem afirmar
que es tracta d’un pacient amb la síndrome de Sanfilippo A,B,C o D.
I finalment el pacient D, veiem que té acumulada molta quantitat de Keratan
Sulfat i, per tant, podem afirmar que es tracta d’un pacient amb la Síndrome de
Morquio.
Un cop s’ha establert el diagnòstic i se sap del cert de quin tipus de
mucopolisacaridosis es tracta, es porta a terme un estudi mutacional, que posteriorment
ens servirà per a l’estudi de portadors i per a la prevenció de la malaltia.
Tenir un diagnòstic concret de la malaltia és molt important per a les famílies ja
que es pot fer una prevenció; és a dir, si els pares volen tornar a tenir un fill, i tenen un
fill afectat de Hunter, a partir d’un diagnòstic prenatal es pot estudiar concretament si el
fetus està afectat o no. Si el fetus és sa, la majoria de parelles tiren endavant amb la
gestació, però si el fetus està afectat, l’estat espanyol permet l’avortament en aquestes
causes justificades fins a la setmana 22 de l’embaràs i, per tant, la gran majoria de
parelles que tenen un fill afectat, no en volen tenir un altre d’afectat i se sotmeten a una
interrupció voluntària de l’embaràs.
A més a més, a través de les mutacions es pot dur a terme un diagnòstic de
portadors, és a dir, si en una família hi ha un cas afectat de la malaltia, es pot saber si els
germans o germanes d’aquest en són portadors o no.
18
Àcid d'estructura semblant a la de l'heparina que, per hidròlisi, dóna àcids sulfúric, acètic, glucurònic i
galactosamina, present en la còrnia i el teixit connectiu.
28

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Essent una malaltia lligada al cromosoma X, és molt important per una dona
saber si n’és portadora o no, ja que si el dia de demà és queda embarassada i espera un
fill de sexe masculí, a partir d’un diagnòstic prenatal podrà saber si aquest fill està
afectat o no, i decidir si vol seguir endavant amb la gestació.
Pacient Germana Mare Germana Germana Germana Control
mare mare mare
Fig. 17 Arbre genealògic d’una família i diagnòstic de portadores.
Com podem observar en el diagnòstic de portadores de la figura 17 realitzat amb
gel de polacrilamida a l’Hospital Clínic, només una de les germanes de la mare és sana,
la resta en són portadores.
Al control, podem veure una zona més fosca que ens determina quan una
persona és normal.
Si mirem el cromatograma del pacient, veiem que no té la mateixa zona fosca
que el control, sinó que té unes bandes fosques a la part inferior de la cromatografia, la
qual cosa ens indica que té la malaltia. La germana del pacient té aquestes bandes
fosques però també té la zona fosca del control, fet que ens indica que és portadora de la
síndrome de Hunter.
Com es pot observar, la mare també té les mateixes bandes que té el pacient,
indicant, doncs, també que n’és portadora, de la mateixa manera que dues de les
germanes. En canvi, si observem la primera germana de la mare, podem observar que és
igual que el control i per tant afirmarem que no és portadora de la malaltia.
29

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
3.6 Tractament:
Actualment existeix un tractament per la síndrome de Hunter, i consisteix a
donar al pacient, l’enzim recombinant 19 fet al laboratori, i fer una substitució
enzimàtica; es dóna l’enzim al pacient de manera que tots els glicosaminoglicans
acumulats al tornar a tenir l’enzim que abans era defectuós, es puguin anar degradant.
Un cop s’ha fet el diagnòstic, a partir d’una biòpsia de pell, s’obtenen fibroblasts
(cèl·lules de la pell) i es posen en un cultiu. Al mateix temps es fa un estudi molecular
on es troba el gen alterat, i es porta al laboratori perquè, a partir d’enginyeria molecular,
s’insereixi en els fibroblasts prèviament cultivats, un estimulador del promotor del gen
que (si les cèl·lules humanes són normals), produirà l’enzim necessari.
En el cas de la síndrome de Hunter, l’enzim recombinant és la idursulfasa que
aporta el medicament Elaprase, que és una còpia de l’enzim iduronata sulfatasa.
Amb aquest tractament s’ha aconseguit:
- Reduir l’eliminació de GAG a l’orina.
- Millorar la capacitat vital forçada.
- Millorar el rendiment
- Disminució de la mida visceral
- Millorar la mobilitat articular.
Però existeix una contrarietat en l’aplicació del tractament que consisteix en què els
enzims no travessen la barrera hematoencefàlica, i per tant quan un pacient ja té
afectació a nivell cerebral, és a dir, retard mental, indefectiblement ja no se li dóna el
tractament al malalt ja que l’enzim només serveix per disminuir les afectacions a nivell
d’articulacions (dolors articulars), per la millora de la funció respiratòria i cardíaca, etc.
O sigui, el tractament pot millorar la qualitat de vida general del pacient, però no a
nivell cerebral.
19 Són enzims produïts a través d’enginyeria genètica als laboratoris per tal de substituir l’enzim afectat,
per aquest sa.
30

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
3.7 Estudis que es realitzen:
Al laboratori de l’Hospital Clínic es reben els malalts de tot Espanya que es creu
que puguin patir una malaltia lisosomal, i de tots aquests malalts s’estima que només un
15% de nens arriben a tenir un diagnòstic concret, i del 85% restant se sap que pateixen
una malaltia genètica, però no saben exactament quina.
85%
Fig. 18 Gràfic estadístic de comparació entre els malalts que surten de l’Hospital Clínic amb un
diagnòstic concret i dels malalts que no saben quina malaltia genètica pateixen.
De tot Espanya, en un any s’arriben a diagnosticar només 2 o 3 casos clínics de
la Síndrome de Hunter, i segons uns estudis realitzats entre el 1994 i el 2004 s’han
trobat 38 nens que la pateixen.
3.8 Previsió de futur:
Des del meu punt de vista una bona previsió de futur seria que es pogués
aconseguir el tractament a partir de teràpia gènica; és a dir, poder aïllar el gen normal de
la iduronata sulfasa i introduir-lo a l’interior d’una persona afectada a través de la sang a
partir d’un vector ( portador).
Actualment s’està buscant un tipus de vector transportador que portaria el gen i
l’introduiria a l’interior de la dotació gènica de la persona afectada substituint el gen
patològic per un d’extern.
15%
Diagnòstic concret
No diagnosticats
Aquest mètode seria una curació definitiva vers la síndrome de Hunter.
31

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
4. CAS PRÀCTIC:
4.1 Introducció:
Per tal de poder estudiar bé el que és aquesta malaltia, força rara i desconeguda,
he anat a veure a un metge de l’Hospital Germans Trias i Pujol, de Badalona. Aquest
mateix metge fou qui em va presentar una família que tenen un nen de 4 anys afectat
amb aquesta síndrome.
He anat alguns dies a parlar amb el metge per tal que m’expliqués en què
consisteix la malaltia en concret ja que no he trobat gaire informació bibliogràfica tal i
com he explicat a la introducció general del treball.
La família que em va presentar el doctor em va rebre molt bé i vaig poder estar
parlant amb la mare. Em va explicar tota la història des que va néixer el seu fill fins ara.
També he anat altres vegades a veure’ls a l’hospital ja que han de posar el tractament al
seu fill cada dijous durant 3 hores. En aquests dies vaig poder viure diferents i
emocionants experiències:
En primer lloc el que em va cridar més l’atenció va ser poder entrar a veure com
les infermeres li connectaven la màquina del medicament al reservori que porta al pit.
Per mi va ser una experiència fantàstica.
I en segon lloc, va ser el primer dia, que vam estar jugant molta estona amb el nen i al
final li vaig donar el sopar.
Són experiències que mai oblidaré.
També vaig anar a veure a una doctora a l’Hospital Clínic de Barcelona, la qual
em va explicar tot el procés de diagnòstic que es porta a terme per a poder arribar a
diagnosticar una malaltia concreta. Em va estar ensenyant totes les màquines que fan
servir. També va ser una experiència molt interessant perquè vaig veure màquines que
mai havia vist i sobretot perquè ara sé interpretar diferents cromatografies.
A continuació he fet una història amb tot el que m’ha anat explicant la mare d’en
Fèlix els dies que hem anat quedant.
32

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
4.2 La història d’en Fèlix:
En Fèlix, portava una vida magnífica a la panxa de la seva mare, només li
quedaven 25 dies per deixar de viure en aquell món fantàstic, però la data del naixement
es va avançar, aquell mateix dia la mare va donar a llum.
El nen va néixer amb problemes respiratoris, i el van haver de posar en una
incubadora 6 dies i connectat amb oxigen connectat constantment.
Al començament, li havien de donar la llet per via nasal, fins que finalment, va
poder prendre el biberó. Al sisè dia, en Fèlix ja era a la seva nova casa.
Tot anava bé però, quan tenia 9 mesos, la seva mare es va adonar que alguna cosa li
passava al seu fill, tot i així quan van anar al metge, la va tranquil·litzar dient-li que el
seu fill evolucionava de manera normal.
Als voltants del catorzè mes, en Fèlix era un nen molt
rígid, però caminava com la resta de nens.
“Jo continuava estant intranquil·la”. Em va dir la
mare.
Quan en Fèlix va fer 1 any i mig, va patir moltes bronquitis seguides amb
necessitat d’oxigen constantment, i dues pneumònies importants al mateix hivern.
En una d’aquestes bronquitis, la mare va decidir portar al seu fill a l’Hospital Sant Joan
de Déu. Allà l’exploració que li van fer va durar tanta estona que la mare ja es va
començar a posar nerviosa, perquè intuïa que alguna cosa no anava bé.
Quan el metge va acabar d’explorar a en Fèlix, la mare insistia en què li
diguessin que passava, i de tant insistir li van dir que el seu fill tenia uns signes físics
diferents a la resta de nens de la seva edat; tenia la panxa inflada, una hèrnia al melic i
un augment de la mida del fetge important, que els feia pensar que en Fèlix patia una
malaltia genètica.
Els metges van decidir enviar a en Fèlix a l’Hospital Germans Trias i Pujol de
Can Ruti, perquè un pediatra especialitzat en aquests tipus de malalties l’estudiés.
33

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Aquest pediatra va afirmar que podia patir una malaltia genètica i per això va fer
que estudiessin aquest cas al laboratori de l’Hospital Clínic.
Finalment, un cop acabat l’estudi, els metges van poder assegurar a la mare que
el seu fill patia una malaltia genètica molt greu: la Síndrome de Hunter.
Els pares d’en Fèlix no s’ho podien creure, van tenir un xoc molt important,
deien que no podia ser que el seu fill tingués aquesta malaltia. Els va costar molt
d’assumir-ho ja que era una malaltia desconeguda i no en sabien res.
La mare es va parar a pensar d’on podia venir, i va recordar que un tiet seu, va
morir als 17 anys, d’una malaltia desconeguda, i va pensar que potser el que li estava
succeint al seu fill podia venir d’aquí.
La mare va ensenyar una fotografia del seu tiet
al Dr. Pintos, el pediatra que va afirmar que en Fèlix
patia una malaltia genètica, i li va afirmar que era la
mateixa malaltia que va patir el seu tiet.
A l’àvia d’en Fèlix també li va costar molt
d’assumir-ho, i sentia molta angoixa en pensar que al
seu nét li passes el mateix que al seu germà. Tots es van desesperar.
Els pares d’en Fèlix intentaren buscar alternatives, solucions i qualsevol cosa
que poguessin fer per ajudar al seu fill sense perdre temps. La mare estava molt
capficada en intentar entendre bé què era el que li passava realment al seu fill.
“Era com estar en un núvol” em deia la mare. I cada vegada els anaven sortint
més i més dubtes. Van quedar un dia fora d’hores de visita amb el Dr. Pintos, el qual els
hi va explicar molt detalladament la malaltia.
Amb el que van aconseguir saber, entre Internet i la informació del doctor, sobre
la malaltia, la seva desesperació era cada cop més gran. Quan van conèixer que la
síndrome de Hunter es podia donar en dos 2 graus possibles i que un d’ells era molt
greu, només patien per si el seu fill pogués tenir-ne el grau sever.
“ Pot arribar a ser molt fort pensar que el teu fill dins d’uns anys no serà amb tu,
va ser molt angoixant”, m’explicava la mare.
Van haver d’esperar 3 mesos des que van intuir que en Fèlix patia una malaltia a
tenir els resultats d’un anàlisi genètic. Ells ho volien saber per si era possible
administrar-li alguna classe de medicament com més abans millor.
34

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Van començar la lluita sabent que era un dels candidats a qui li administressin la
medicació ja que no estava gaire afectat i era més fàcil que la malaltia no li evolucionés
tant.
En Fèlix tenia les articulacions curtes, el fetge inflamat, el cor molt gran i molts
altres problemes.
Al cap de poc temps li havien concedit accés a la medicació, però només estava a la
venda a Estats Units, i a Europa no podien començar a tractar-lo perquè havien de
sol·licitar-la.
Van haver de fer molts papers i informes complerts firmats pel Dr. Pintos, però
tot i així l’hospital els ho va denegar. Els pares van pensar que els ho havien denegat pel
preu, perquè el medicament costava 6.000 € a la setmana.
“ Em sentia amb molta impotència i ràbia, com pot ser que et neguin una cosa
tant evident, que li estiguessin retardant una possible solució per una malaltia
progressiva”. Va dir la mare.
Van conèixer una associació de MPS i els va semblar que així ferien més força
en un dinar i un sopar.
al demanar ajudes, i no es sentirien tant
desemparats. En aquells moment no sabien ben
bé el que buscaven, qui sap si recolzament
d’altres famílies o potser fer comparacions amb
altres malalties, no ho sabien. Amb aquesta
associació van anar a Alcazar de San Juan, a un
congrés en què es van trobar amb altres famílies
“ Per una banda sentia que m’entenien, que m’intentaven consolar, però per altra
banda em sentia molt estancada, veia que tots els problemes eren molt greus, però tot i
així vàrem buscar una manera per tirar endavant i varem parlar amb una psicòloga.
“ Jo crec que s’ha de viure el dia a dia, i veure que en Fèlix està content i feliç, i el que
vingui demà ja es veurà”, afirmava la mare.
En Fèlix des de que va néixer era un nen molt seriós i de seguida plorava. A la
mare li costava molt consolar-lo, i m’explicava que la majoria de nens a l’edat d’un
35

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
any, ja comencen a fer gracies, però en Fèlix encara no en feia. No reaccionava davant
ningú, ni a la família li feia cas.
Al desembre de l’any 2006, finalment van acceptar el tractament a Europa i en
Fèlix es va poder començar a tractar. El van haver d’operar per posar-li un reservori 20 al
pit, i l’endemà mateix ja li van començar a posar el tractament.
“Curiosament al començar aquest tractament en Fèlix ha canviat, està molt alegre,
content, té ganes de jugar, de saltar...”, em deia la mare.
“ Jo penso que tot i això, ell es troba malament físicament i que aquest dolor no
el deixa acabar d’estar content del tot”. M’afirmava la mare.
En Fèlix actualment té 4 anys, i tot i patir aquesta síndrome, va a classe com la
resta de nens i nenes de la seva edat. La professora i la psicòloga del centre, li deien a la
mare que li costava molt ser afectuós i que si no l’entenies al parlar es posava de mal
humor.
Ara en Fèlix es comunica amb els amics, té més vocabulari i és més sociable.
Té el tractament molt assumit, ja que ha d’anar cada dijous 3 hores a l’hospital a
posar-se’l. “ Crec que el va assumir abans que jo”, em va dir la mare.
Els seus pares li van comprar un DVD i s’hi entretenia. Últimament passa més
estones jugant que mirant pel·lícules.
En Fèlix té dues germanes més grans que ell, una de 20 anys i una altra de 8.
A la germana gran, li va afectar molt, ja que és una noia molt insegura. El fet que el seu
germà patís una malaltia tant greu, va fer que se’n desentengués totalment.
La germana petita en canvi; és una nena amb molta paciència. Sap que el seu
germà té una malaltia greu però sense saber-ne detalls. Se l’estima moltíssim i li dedica
molt de temps. “S’estimen molt”.Em va afirmar la mare. Ell comença a jugar tranquil
20 Estructura capaç d’emmagatzemar. En aquest cas és com una membrana per on li insereixen el
tractament.
36

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
però al no poder controlar la força, la mossega, etc, però ella se l’estima tant i té tant
assumit que pateix una malaltia que no li dóna importància.
Quan en Fèlix va començar a anar a l’escola, a la germana petita, li va marcar
una mica, ja que anaven a la mateixa escola, i observaven molt a en Fèlix i a la Júlia li
va afectar que estiguessin tant per ell i que per ella no.
La mare d’en Fèlix per causes familiars no treballava però ara ho fa perquè amb
tot això tenia molta angoixa i així podia desconnectar unes hores de la rutina del dia a
dia.
“La feina m’ha anat molt bé per desconnectar”, m’afirmava la mare.
Tot i així la mare ha de sortir de la feina per poder porta a en Fèlix a l’hospital
cada dijous i ni econòmicament ni personalment s’ho podia permetre. La mare va parlar
amb la seva cap, i li va deixar fer festa els dijous a la tarda festa. Tot i que les hores que
perdia les havia d’allargar al migdia.
“He de mirar papers perquè a en Fèlix li fan un ingrés i una alta cada dijous a
l’hospital, i no sé fins a quin punt em pertany tenir festa els dijous a la tarda”.
Actualment cada dijous, en Fèlix va a posar-se el tractament a l’hospital i
afortunadament no te cap tipus d’afectació mental i el tractament a nivell físic
evoluciona correctament.
“ Espero que aquest tractament algun dia pugui frenar-li la malaltia al meu fill,
i no haver de tenir sempre la por de perdre’l d’un dia per l’altre”.
37

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
5. Conclusions:
Aquest treball de recerca m’ha endinsat en un món desconegut per a mi i he
pogut descobrir en ell un munt d’experiències molt interessants i inoblidables.
La recerca realitzada també m’ha ajudat a ampliar els meus coneixements en
diversos camps de la ciència, especialment en la medicina. M’he adonat per exemple, de
la gran complexitat del lèxic mèdic i de la gran quantitat de malalties que encara no
s’han acabat d’estudiar del tot, el tractament de les quals és encara una incògnita.
Però el que més m’ha sobtat és el fet que malgrat viure en un país, en principi
desenvolupat, no es destinen suficients mitjans per tractar certes malalties, ja sigui per la
manca de recursos o perquè els seus tractaments no són rendibles econòmicament pels
laboratoris.
També cal dir que el fet d'haver-me pogut relacionar amb una família en què un
dels seus fills pateix la síndrome de Hunter, m’ha fet adonar de les grans dificultats que
aquest fet comporta tant a nivell personal, com social i econòmic. Pels pares és molt dur
saber que el seu fill potser, en el millor dels casos, haurà de dependre sempre d’una
persona i de les noves investigacions mèdiques, o potser, en el pitjor dels casos, que no
podrà tenir el futur que tots els pares volen i s’imaginen pel seu fill, ja que en molts dels
casos els nens que pateixen aquesta malaltia, no superen l’edat dels quinze anys.
Espero que el treball realitzat i l’experiència viscuda siguin útils per difondre
més informació sobre aquestes malalties desconegudes per tal que puguin tenir el
reconeixement que es mereixen.
38

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
6. Bibliografia:
Llibres:
- OLIVA, Rafael; BALLESTA, Francisca; ORIOLA, Josep; CLÀRIA, Joan. Genética
médica. Publicacions i edicions de la Universitat de Barcelona, 2004.
- Coordinació: PÀMPOLS, Teresa. Del cromosoma al gen, las anomalías
cromosómicas y las enfermedades metabólicas hereditarias: dos modelos
paradigmáticos de enfermedad genética. Llibre commemoratiu del 25é aniversari de
l’institut de bioquímica clínica. Ed. Diputació de Barcelona, octubre, 1995.
Pàgines Web:
- www.mpsesp.org (Data de consulta: 11/08/07)
- www.semana.com/wf_imprimirarticulo.aspx?IdArt=106869&Ver=fgemV17268
AtL6nQAwI6zUl (Data de consulta: 5/08/07)
- www.nacion.com/ln_ee/julio/26/aldea2.html (Data de consulta: 14/08/07)
- www.walgreens.com/library/spanish_contents (Data de consulta: 26/08/07)
- www.nlm.nih.gov/medlineplus (Data de consulta: 4/09/07)
- www.scielo.cl/scielo.php?pid=S0717-75182004000100001&script=sci_arttext
(Data de consulta: 4/09/07)
- www.salud.bioetica.org/hunter.htm (Data de consulta: 6/09/07)
- www.abc.es/hemeroteca/historico-16-12-2007/sociedad/el-sindrome-de-hunter-
una-rara-pesadilla-hereditaria (Data de consulta: 15/09/07)
- www.iier.isciii.es/er_bus2.asp?cod_enf=1307 (Data de consulta: 19/09/07)
- www.consumer.es/web/es/salud/investigacion_medica/2006/08/16/154608 (Data
de consulta: 36/09/07)
- www.mpssociety.org.au (Data de consulta: 26/09/07)
- http://salud.discapnet.es/Castellano/Salud/Enfermedades/EnfermedadesDiscapac
itantes/LetraM/Mucopolisacaridosis/Paginas/Mucopolisacaridosis.aspx (Data de
consulta: 26/09/07)
- http://www.gencat.net/salut/depsan/units/sanitat/html/ca/dir438/doc10437.html
(Data de consulta: 28/09/07)
39

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
- http://www.porquebiotecnologia.com.ar/educacion/cuaderno/ec_54.asp (Data de
Altres:
consulta: 28/09/07)
- Explicació a càrrec del Dr.Guillem Pintos.
· Dates de trobada: 13/07/07
06/09/07
24/12/07
03/01/07
- Explicació a càrrec de la Dra. Mª Josep Coll
· Data de trobada: 28/12/07
40

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
ANNEXOS:
41

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Annex 1: Malalties rares:
Les malalties rares també són anomenades malalties poc comunes, malalties
minoritàries o malalties orfes ja que sol resultar difícil trobar recursos necessaris per
part dels investigadors i les companyies farmacèutiques per desenvolupar-ne
tractaments.
Tot i això, alguns laboratoris han desenvolupat i comercialitzat vàries teràpies de
substitució enzimàtica per a malalties orfes. A la taula següent es mostren algunes
d’aquestes teràpies:
Malaltia Tractament
Malaltia de Gaucher Cerezyme ( imiglucerasa)
Malaltia de Fabry Fabrazyme ( agalsidasa beta o agalsidasa alfa)
MPS I ( Síndrome de Hurler) Aldurazyme ( laronidasa)
MPS II ( Síndrome de Hunter) Elaprase ( idursulfasa)
MPS VI ( Síndrome de Maroteaux-Lamy) Naglazyme (galsulfase)
Malaltia de Pompe Myozyme ( alguclosidasa alfa)
El 80 % de les malalties qualificades com a rares corresponen a les ocasionades per
anomalies d’origen genètic i en molts casos la malaltia agafa el nom del seu descobridor
1.2 Característiques comunes de les malalties rares:
Les malalties rares poden presentar característiques diferents entre elles, però tot
i així en tenen algunes de comunes com poden ser:
- Les dificultats en el diagnòstic i de seguiment.
- Un origen desconegut en la majoria dels casos.
- L’aportació de molts problemes socials.
- L’existència de poques dades epidemiològiques
- El fet de plantejar dificultats en la investigació degut al poc nombre de casos.
- La manca de tractaments efectius.
La baixa freqüència d’aquestes patologies entre la població, en general, fa molt
difícil que la indústria farmacèutica pugui desenvolupar la investigació i la
comercialització de medicaments que es destinin a tractar-les. El problema que se li
planteja al laboratori que pretén establir un medicament per tractar aquestes malalties,
és el baix nombre de pacients a qui s’adreçarà el fàrmac, que representa una dificultat
42

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
primer pel que fa al desenvolupament (perquè serà poc nombrós el grup de pacients en
què es podrà estudiar l’eficàcia del fàrmac), i també per la baixa rendibilitat que
comportarà la inversió.
Així doncs, les autoritats sanitàries assumeixen que cal protegir aquest
desenvolupament i incentivar-lo amb fons públics ja que aquests pacients, encara que
siguin escassos, tenen el mateix dret a la salut que els pacients amb malalties més
comunes.
La reglamentació preveu un procediment comunitari per declarar determinats
medicaments com a orfes i així rebre incentius per promoure’n la investigació, el
desenvolupament i la disponibilitat.
Els medicaments que necessiten una atenció especial per desenvolupar-se i que
es destinen al tractament, diagnòstic o a la prevenció de malalties rares s’anomenen
medicaments orfes.
43

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
1.1 Llistat de Malalties Rares:
44

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
45

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
46

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
47

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
48

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
49

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
50

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Annex 2: Malalties Metabòliques.
El metabolisme és el procés que fan servir les cèl·lules de l’organisme per obtenir o
produir energia per mitjà de la digestió dels aliments que ingerim. El menjar està format
per proteïnes, hidrats de carboni... Les substàncies químiques del sistema digestiu
descomponen les parts dels aliments en sucres i àcids, substàncies necessàries per al
nostre cos. L’organisme pot utilitzar aquestes substàncies immediatament o
emmagatzemar l’energia en els teixits corporals, com al fetge, els músculs i la grassa
corporal.
Els principals processos químics i físics característics del metabolisme són:
• La digestió d’aliments i nutrients
• L’eliminació de desfets s a través de la orina i les matèries fecals.
• La respiració.
• La circulació de la sang
• La regulació de la temperatura
Les malalties metabòliques són problemes en la degradació o eliminació d’aquestes
substàncies químiques del cos, funció específica dels lisosomes, uns orgànuls que es
troben a les cèl·lules. Algunes reaccions interrompen aquest procés. Quan això es
produeix, és possible que hi hagi massa quantitat d’algunes substàncies o massa poca
d’altres.
Aquests trastorns normalment són causats per defectes en enzims ( proteïnes
específiques) que ajuden a metabolitzar parts dels aliments.
2.1 Diagnòstic d’aquests trastorns:
El diagnòstic es porta a terme per un examen clínic, una biòpsia 21 de pell, proves
genètiques, anàlisi molecular de les cèl·lules o teixit per identificar els trastorns
metabòlics heretats i assajos enzimàtics 22 . En algunes formes de trastorn un simple
anàlisi d’orina pot identificar la presència en excés d’una substància emmagatzemada.
Algunes proves també poden determinar si una persona és portadora d’un gen defectuós
que pot transmetre als seus fills. Aquest procés es denomina genotipificació.
21 Extracció i examen microscòpic d’un fragment de teixit viu i estudiar-lo sota microscòpic.
22 Es fan per avaluar una varietat de cèl·lules o líquids corporals en cultiu per detectar deficiències
enzimàtiques.
51

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Les proves genètiques poden ajudar als individus que tenen antecedents familiars d’una
malaltia per emmagatzematge d’enzims a determinar si transporten un gen mutant que
causi el trastorn. Altres proves genètiques poden determinar si el fetus pateix aquest
trastorn o és portador del gen defectuós. Generalment les proves prenatals es fan per
mostratge del borrissol del còrion, del qual s’extreu una petita mostra de la placenta i
s’estudia el començament de l’embaràs. La mostra que conté el mateix ADN que el
fetus, s’extreu per mitjà d’un catèter 23 inserit a través del coll de l’úter de la mare o per
agulla fina inserida a través de l’abdomen. Generalment es disposa dels resultats en dues
setmanes.
2.2 Recomanacions per a controlar les malalties metabòliques:
Els canvis en la dieta poden controlar els trastorns metabòlics. El tipus i grau dels
canvis depèn de l’error metabòlic específic. Per exemple, les persones amb
galactosèmia han d’evitar la llet i els productes làctics, incloent el iogurt, el formatge i
els gelats i reemplaçar-los per substituts de la llet que no portin lactosa ni galactosa.
Els nutricionistes i metges certificats poden ajudar a elaborar una dieta apropiada per a
cada malaltia específica.
2.3 Proves de prevenció per a acabats de néixer ( exàmens de tamisatge per a nadons)
Són exàmens que busquen trastorns metabòlics, genètics i de desenvolupament greu, per
tal de poder prendre mesures abans de que apareguin els primers símptomes.
Als Estats Units, cada estat independentment regula les proves de prevenció per als
nadons, així que les malalties avaluades varien considerablement. La majoria dels estats
exigeixen de 3 a 8 proves però es suggereixen més de dues dotzenes de proves
addicionals.
El grup de proves analítiques més complet avalua aproximadament 40 trastorns i tots els
50 estats fan aquestes proves.
Els trastorns més analitzats són:
- hipotiroïdisme congènit
23 Instrument quirúrgic, constituït per un tub llarg i prim, destinat a explorar, eixamplar, injectar o evacuar
un conducte, un vas sanguini o un òrgan buit.
52

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
- galactosèmia
- fenilcetonúria
2.4 Realització de les proves:
Les proves als nadons es porten a terme quan el nadó té de 24 hores a 7 dies de vida,
normalment abans que el nadó surti de l’hospital. I consisteixen en:
a) Exàmens de sang: un metge punxa el taló del nadó per obtenir unes quantes gotes de
sang i desprès les envia al laboratori per a poder-les analitzar.
b) Examen d’audició: un otorinolaringòleg 24 col·loca un auricular o micròfon a l’oïda
del nadó i fixa uns elèctrodes al seu cap.
Les proves de detecció no diagnostiquen malalties, però identifiquen si els nadons
necessiten exàmens addicionals per confirmar o descartar la presència de patologies.
Les proves bones tenen una baixa taxa de falsos negatius ( si la prova és normal el nen
ha de ser sa), però poden tenir una alta taxa de falsos positius ( la major quantitat
possible de nens afectats ha de resultar positiu).
Si es diagnostica un trastorn en les proves de control es pot iniciar el tractament apropiat
immediatament abans que els símptomes apareguin.
2.5 Alguns tipus de malalties metabòliques:
a) Malalties metabòliques dels minerals:
Les malalties del metabolisme dels minerals es caracteritzen per nivells anormals de
minerals, ja sigui massa o poca quantitat a la sang.
Els minerals són molt importants pel cos humà, són essencials per al funcionament
apropiat per les cèl·lules, teixits i òrgans. Alguns minerals com el ferro, formen part de
moltes proteïnes i enzims del nostre cos. Altres com el potassi ajuden a la síntesi de
proteïnes a partir dels aminoàcids i en el metabolisme dels hidrats de carboni.
24 Metge que tracta de les afeccions de l’orella, el nas i la laringe.
53

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Els minerals també són molt importants per a la formació de músculs, ossos i per al
creixement corporal humà.
Les malalties metabòliques dels minerals algunes vegades es transmeten de pares a fills
a través dels gens. De la mateixa manera, altres afeccions, com la inanició , la diarrea o
l’alcoholisme, també poden causar problemes amb el metabolisme dels minerals.
Els minerals més importants per al nostre cos són:
• Calci
• Magnesi
• Fòsfor
• Potassi
• Seleni
• Sodi
Les malalties les quals presenten problemes amb el metabolisme dels minerals són:
• Trastorns del metabolisme del fòsfor:
o Hipofosfatemia
o Osteomalàcia
o Raquitisme
o Rabdomiólisis
o Hiperparatiroïdisme
o Hipoparatiroïdisme
• Trastorns del metabolisme del potassi:
o Síndrome de Bartter
o Paràlisis periòdica con hipocaliemia
o Paràlisis periòdica hipocaliémica
o Hiperaldosteronismo primari i secundari
o Malaltia de Cushing
o Acidosis tubular renal proximal
o Acidosis tubular renal distal
o Síndrome de Fanconi
o Malaltia de Addison
o Nefropatia
• Trastorns del metabolisme del ferro:
o Hemocromatosis
o Cirrosis
• Trastorns del metabolisme del coure:
o Malaltia de Wilson
o Síndrome de Menkes
• Trastorns del metabolisme del calci:
o Nefrocalcinosis
o Pseudohipoparatiroïdisme
o Hipercalièmia
o Osteoporosis
o Moviments espasmòdics i impredictibles
o Càlculs renals
54

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
o Síndrome de la llet i els alcalins
o Malaltia de Paget
o Neoplàsia endocrina múltiple (NEM 1)
o Osteomalàcia
o Raquitisme
• Trastorns del metabolisme del sodi:
o Hiponatremia por dilució (SIADH)
• Trastorns del metabolisme del magnesi:
o Hipomagnesemia
o Hipermagnesemia
• Trastorns del metabolisme del seleni:
o Deficiència de seleni
o Excés de seleni
Les proves de detecció s’utilitzen per a descobrir molts trastorns incloent:
• Trastorns del metabolisme dels aminoàcids
o acidèmia arginosuccínica
o citrulinemia
o homocistinúria
o malaltia de l’orina en xarop de arce
o fenilcetonúria (PKU)
o tirosinemia tipus I
• Deficiència de biotinidasa
• Hiperplàsia suprarenal congènita
• Hipotiroïdisme congènit
• Fibrosis quística
• Trastorns del metabolisme dels àcids grassos
o deficiència en la captació de carnitina
o deficiència de L-3 hidroxiacil-CoA deshidrogenasa de cadena llarga
o deficiència de Acil-CoA deshidrogenasa de cadena mitja (MCAD,
segons les sigles en anglès)
o deficiència de proteïna trifuncional
o deficiència de Acil-CoA deshidrogenasa de cadena molt llarga (VLCAD,
segons les sigles en anglès)
• Galactosèmia
• Deficiència de glucosa-6-fosfato deshidrogenasa (G6PD)
• Problemes auditius
• Malaltia d’immunodeficiència humana (VIH)
• Trastorns del metabolisme d’àcids orgànics
o acidúria 3-hidroxi-3-metilglutárica (HMG)
o deficiència de 3-metilcrotonil-CoA carboxilasa (3MCC)
o deficiència de beta-cetotiolasa
o acidèmia glutárica tipus I
o acidèmia isovalérica
o acidèmia metilmalónica
o deficiència múltiple de carboxilasa (MCD, segons les sigles en anglès)
o acidèmia propiónica
• Malaltia drepanocítica i altres fisonomies i trastorns d’hemoglobinopatia
• Toxoplasmosis
55

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
b)Trastorns metabòlics dels lípids:
Les malalties per emmagatzemen de lípids també s’anomena lipidosis i es tracta d’un
grup de trastorns heretats en els quals quantitats perjudicials de materials grassos
anomenats lípids s’acumulen a algunes cèl·lules i teixits del cos.
Les persones amb aquests trastorns no produeixen suficient quantitat d’enzims
necessaris per metabolitzar els lípids o produeixen enzims que no funcionen
adequadament. Amb el temps aquest emmagatzemen excessiu de grasses pot comportar
dany tissular i cel·lular permanent, particularment al cervell, el sistema nerviós perifèric,
el fetge, la melsa i la medul·la òssia.
Aquests materials grassos s’emmagatzemen naturalment a les cèl·lules, òrgans i teixits
del cos. Els lisosomes que es troben al interior de les cèl·lules metabolitzen als lípids i
les proteïnes en components més petits per proporcionar l’energia necessària pel cos.
Els trastorns que emmagatzemen aquest material intracel·lular s’anomenen malalties de
dipòsit lisosomal.
A més a més de les malalties de dipòsit de lípids, altres malalties per dipòsit de
lisosomes són les mucolipidosis, en les quals quantitats excessives de lípids i molècules
de sucre s’emmagatzemen en els teixits i cèl·lules, i les mucopolisacaridosis en les quals
s’emmagatzemen quantitats excessives de molècules de sucre.
Malalties per dipòsit de lípids:
• Malaltia de Gaucher, causada per la deficiència de l’enzim glucocerebrosidasa.
• Malaltia de Niemann-Pick, causada per l’acumulació de grasses i colesterol a les
cèl·lules del fetge, melsa, la medul·la òssia, els pulmons i en alguns pacients al
cervell.
• Malaltia de Fabra, causada per la deficiència de l’alfa-galactosidasa-A, que
causa una acumulació de material gras al sistema nerviós autònom, als ulls, als
ronyons i al sistema cardiovascular.
• Malaltia de Farber, anomenada també lipogranulomatosis de Farber, causada per
la deficiència de la ceramidasa i causen una acumulació de material gras a les
articulacions, als teixits i al sistema nerviós central.
56

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
• Gangliosidosis GM1, causada per la deficiència de Beta-galactosidasa.
• Gangliosidosis GM2, causada per la deficiència de Beta-hexosaminidasa.
o Malaltia de Tay-Sachs ( GM2 variant B), deficiència de l’enzim beta-
hexosaminidasa.
o Malaltia de Sandhoff ( vaiant AB)
• Malaltia de Krabbé, anomenada també leucodistrofia de les cèl·lules globoides i
lipidosis de la galactosiceramida, causada per la deficiència de l’enzim
galactosilceramidasa.
• Leucodistrofia metacromàtica, causat per la deficiència de l’enzim arilsufatasa
A.
• Malaltia de Wolman, causada per la deficiència de la lipasa àcida.
• Malaltia amb emmagatzemen de l’ester de colesteril, causada per la deficiència
de la lipasa àcida.
57

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Annex 3 . Malalties de dipòsit lisosomal:
Les malalties de dipòsit lisosomal són una família de 50 “malalties genètiques
rares” que afecten cadascuna a menys de 10.000 persones en tot el món. La causa
d’aquestes malalties és la deficiència d’un o més enzims lisosòmics. Aquests enzims
específics són responsables de descompondre els lípids o altres molècules i es troben als
lisosomes que són uns orgànuls que es troben a l’interior de les cèl·lules de l’organisme.
A continuació fem una explicació del que és la cèl·lula per arribar a conèixer on se
situen aquest lisosomes i la funció que tenen a l’interior de la cèl·lula.
3.1 La cèl·lula:
Les cèl·lules són estructures normalment invisibles a l’ull humà a causa de la
seva característica microscòpica; per aquesta raó el món cel·lular passà ignorat fins el
segle XVII en què els pioners de la investigació microscòpica van construir els primers
microscopis. Fou l'holandés Antonie Van Leeuwenhoek qui construí el primer
microscopi, qui realitzà nombroses observacions de microorganismes i qui veié per
primera vegada una cèl·lula verdadera. Poc després, al 1665, Robert Hooke va introduir
el terme cèl·lula (cel·la) en observar les cel·les d’una làmina fina de suro.
Fig.1 Estructura cel·lular d’una làmina de suro.
Durant els anys 1838 i 1839, el botànic M. Schleiden i el zoòleg T. Schwann van
aportar les proves definitives, basades en les seves investigacions i en estudis realitzats,
que van permetre establir l’enunciat fonamental de la teoria cel·lular: “ les plantes i els
animals són constituïts per una o més unitats fonamentals, anomenades cèl·lules”.
58

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
La teoria cel·lular es pot resumir en tres punts:
• La cèl·lula és la unitat anatòmica de tots els éssers vius, ja que tots estan
constituïts per una o més cèl·lules ( a excepció dels virus).
• La cèl·lula és la unitat funcional dels éssers vius ja que tota cèl·lula duu a terme
les funcions bàsiques de tots els éssers vius. Aquestes funcions bàsiques són
l’obtenció de matèria i energia ( funcions de nutrició) i l’aplicació d’aquesta
energia a autoperpetuar les seves estructures al llarg del temps ( funcions de
relació i reproducció).
• La cèl·lula és la unitat d’origen de tots els éssers vius, és a dir, que cada cèl·lula
procedeix d’una altra preexistent, per divisió d’aquesta.
En estudiar les cèl·lules procedents de diferents organismes i teixits, es pot observar un
cert grau de diversitat cel·lular, sobretot pel que fa a la forma i la grandària, tot i que
totes presenten unes característiques bàsiques comunes:
- Un embolcall que separa la cèl·lula de l’exterior i que regula el intercanvi amb
l’exterior.
- Un contingut cel·lular on es realitzen tots els processos químics ( citoplasma)
- Un material hereditari (ADN) que codifica tota la informació genètica.
Segons el grau de complexitat, podem distingir tres tipus de cèl·lules, les procariotes, les
eucariotes, i les constituents dels virus.
Les cèl·lules procariotes formen part del conjunt d’organismes unicel·lulars: els bacteris,
les algues cianofícies i els micoplasmes.
Fig.2 cèl·lula procariota.
59

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
La cèl·lula eucariota està present en els altres regnes dels éssers vius: els protists (algues
i protozous), els metazous (animals), els metàfits (vegetals) i els fongs.
Si comparem ambdós tipus de cèl·lules veiem que la cèl·lula eucariota a diferència de la
cèl·lula procariota es caracteritza per:
- El citoplasma manifesta un grau elevat de complexitat i organització i el
nucli està separat del citoplasma per una membrana nuclear, que conté
molècules d'ADN bicatenari lineal. El citoplasma també conté
nombrosos orgànuls i sistemes de membranes com els mitocondris, els
lisosomes, els cloroplasts, el reticle endoplasmàtic, etc, que estableixen
tota una xarxa de compartiments cel·lulars interrelacionats que es
reparteixen les funcions metabòliques. Aquesta compartimentació
cel·lular permet més especialització i més eficàcia en la realització de les
diferents funcions.
- L’estructura i el funcionament del material genètic també és una de les
diferències importants. Les cèl·lules eucariotes presenten una gran
quantitat d'ADN, molt més del que necessiten per a la codificació de les
seves proteïnes. Per exemple, una cèl·lula humana conté mil vegades més
ADN que un bacteri, però sembla ser que sols una petita quantitat
d’aquests d’aquest ADN humà (potser un 1% ) conté la codificació de
les proteïnes que són produïdes (gens fragmentats: exons i introns). A
més a més, les cèl·lules eucariotes presents als organismes pluricel·lulars
presenten una gran quantitat de gens.
Fig. 3 cèl·lula eucariota.
60

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Fig. 4 Micrografia d’una ameba.
3.2 Funcions dels diferents orgànuls de la cèl·lula eucariota.
A l’interior de la cèl·lula eucariota trobem uns orgànuls amb una funció específica per
cadascun d’ells, a continuació es mostra un recull dels orgànuls més importants:
• Nucli:
El nucli està limitat per una membrana amb porus nuclears anomenada membrana
nuclear. A l’interior hi ha el nucleoplasma format per la cromatina ( feixos de
fibres de l’ADN) i altres substàncies. També hi trobem el nuclèol que té la funció de
fabricar ribosomes.
1. Nuclèol.
2. Nucleoplasma.
3. Cromatina.
4. Membrana nuclear.
Fig. 5 Dibuix del nucli d’una cèl·lula eucariota, amb les parts corresponents.
• Membrana cel·lular:
Envolta la cèl·lula i l’aïlla selectivament de l’exterior, és una bicapa formada
majoritàriament per fosfolípids i proteïnes, i és semipermeable.
• Citoplasma:
Fig. 6 Membrana cel·lular.
61

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
És l’espai entre la membrana plasmàtica i la membrana cel·lular, està plena de
substància líquida anomenada hialoplasma. El citoplasma conté els orgànuls
cel·lulars.
Mitocondris
Ribosomes
Reticle
endoplasmàtic
• Mitocondris:
Fig. 7 Micrografia del citoplasma d’una cèl·lula eucariota.
S’encarreguen de la respiració cel·lular. Són els encarregats d’obtenir l’energia
necessària per a fer que el nostre organisme funcioni. Contenen ADN i ribosomes
propis.
Fig. 8 Micrografia d’un mitocondri. Fig. 9 Esquema amb parts d’un mitocondri.
• Ribosomes:
Els ribosomes estan formats per ARN i proteïnes i no tenen membranes. Són la
fàbrica de proteïnes de la cèl·lula i tenen dues subunitats que encaixen. Un ribosoma
d’una cèl·lula eucariota medeix 32 nm.
Fig. 10 Representació molecular d’un ribosoma
Nucli
62

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
• Vacúols:
Són sàculs allargats que emmagatzemen substàncies, contenen aigua, biomolècules,
substàncies de rebuig, etc. A les cèl·lules vegetals són especialment grossos.
• Centrosomes:
Fig. 11 Micrografia de vacúols.
Els centrosomes són exclusius de les cèl·lules animals, són formats per dos cilindres
perpendiculars ( diplosoma) anomenats centríols. Estan relacionats amb els
moviments de la cèl·lula i dels orgànuls cel·lulars. Tenen un paper molt important en
la mitosi ( reproducció cel·lular).
• Aparell de Golgi:
Fig. 12 Dibuix de dos centrosomes.
L’Aparell de Golgi està format per entre 5 i 10 sàculs membranosos i aplanats
anomenats dictiosomes. A l’Aparell de Golgi es formen i es desprenen 2 tipus de
vesícules: els lisosomes ( amb funció digestiva) i les vesícules de secreció. L’aparell
de Golgi s’encarrega del transport, maduració, acumulació i secreció de proteïnes
procedents del reticle endoplasmàtic.
Fig. 13 Micrografia de l’Aparell de Golgi Fig.14 Dibuix Aparell de Golgi.
63

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
• Reticle endoplasmàtic:
És un conjunt de membranes de túbuls i sàculs connectats entre ells al nucli cel·lular
i la membrana cel·lular. N’hi ha de dos tipus: el reticle endoplasmàtic llis ( fabrica
lípids i els transporta amb les proteïnes per tota la cèl·lula) i el reticle endoplasmàtic
rugós ( emmagatzema i transporta les proteïnes fabricades pels ribosomes).
• Vesícules de secreció:
Fig. 15 Micrografia del reticle endoplasmàtic llis.
Contenen diverses substàncies. Aquestes vesícules s’uneixen a la membrana
plasmàtica per abocar el seu contingut a l’exterior de la cèl·lula.
• Lisosomes:
Són orgànuls de la cèl·lula que tenen formes variables, estan recoberts per una
membrana i a l’interior hi trobem enzims que hidrolitzen les macromolècules. S’han
aïllat més de 40 enzims diferents a l’interior dels lisosomes. Tots ells tenen la
característica de ser hidrolases, és a dir, enzims que catalitzen reaccions en les quals
s’afegeixen o s’eliminen molècules d’aigua. Intervenen en la digestió de les
substàncies que la cèl·lula capta de l’exterior per alimentar-se i també fan funcions
de digestió intracel·lular.
Fig. 16 Micrografia de lisosomes. ( color gris fosc)
64

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Segons el seu origen, hi ha dos tipus de lisosomes:
• Els lisosomes primaris són aquells acabats de formar a partir de l'Aparell de
Golgi. Tenen forma rodona o ovalada i el seu contingut és homogeni. No han
intervingut en cap procés digestiu. Quan s’hi uneixen altres partícules poden
formar el lisosoma.
• Els lisosomes secundaris es formen quan un lisosoma primari es fusiona amb
altres partícules com, per exemple, les que provenen de l’exterior de la cèl·lula,
en un procés de digestió. Tenen una forma més variable que els primaris.
L’acumulació d’aquests enzims als lisosomes provoca que els pacients amb malalties de
dipòsit lisosomal pateixin defectes en el desenvolupament, problemes al cervell, al
fetge, als pulmons o bé a altres òrgans interns, defectes en els sistemes neurològics i
immunològics, anormalitats esquelètiques i en molts casos la mort en edats poc
avançades.
Fig. 17 Quan la substància arriba a les cèl·lules, travessa la membrana cel·lular per endocitosi, fins que
arriba als lisosomes. Un cop la substància és als lisosomes, es produeix la digestió cel·lular, i en un cicle
normal, el lisosoma elimina la substància trencada per un procés anomenat exocitosi fora de la cèl·lula.
En el cas de les malalties lisosomals, la manca d’un d’aquests enzims lisosomals, fa que la substància es
vagi acumulant a l’interior dels lisosomes, fet que produeix que no es pugui arribar a fer la digestió
cel·lular i, per tant, es produeixin defectes en el desenvolupament d’una persona.
Tot i això els símptomes varien àmpliament en les diverses malalties de dipòsit
lisosomal, algunes causant problemes relativament petits, però altres poden aportar
problemes realment seriosos.
65

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Els pacients poden patir problemes orgànics irreversibles, i per tant la comunitat mèdica
ha d’estar preparada per a reconèixer els primers símptomes sense endarreriments
innecessaris degut a diagnòstics equivocats. Les considerables diferències entre les
prestacions clíniques d’aquestes malalties, generen dificultats a l’hora de realitzar el
diagnòstic i els pacients han de passar per diferents especialistes mèdics abans
d’aconseguir el diagnòstic correcte.
Algunes LSD 25 tenen opcions de tractament específics per a la malaltia ja que les
teràpies de substitució enzimàtica per a una causa específica són cada vegada més
accessibles.
Actualment existeixen teràpies de substitucions enzimàtiques per a certes LSD
com la malaltia de Gaucher, la malaltia de Fabry, la Mucopolisacaridosis I i la
Mucopolisacaridosis II.
En cas de la malaltia de Gaucher per exemple, més de deu anys d’experiències clíniques
han permès a la comunitat mèdica definir uns objectius terapèutics clars i realistes per a
la sèrie de funcions corporals que es veuen afectades.
25 Malalties de dipòsit lisosomal amb les seves sigles angleses.
66

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
3.3 Llistat de malalties de dipòsit lisosomal:
67

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Annex 4: Breu explicació dels 7 tipus de mucopolisacaridosis:
A. MPS I:
La mucopolisacaridosi I, es divideix en 3 subtipus. Tots ells són causats per la
manca o nivells escassos de l’enzim alfa-L-iduronidasa.
A.1 Síndrome de Hurler: És la forma més greu de MPS I. El nen pot presentar
símptomes de retràs físic abans del primer any de vida, i el retràs es deté generalment
entre els 2 i 4 anys, i a partir d’això podem determinar els següents símptomes:
- El deteriorament i la pèrdua progressiva de les capacitats mentals i físiques.
- El llenguatge pot tenir limitacions degut a la pèrdua d’audició i de
l’engrandiment de la llengua.
- Al passar el temps, les membranes de la còrnia s’ennuvolen i les retines es
poden començar a degenerar.
- Síndrome del túnel carpià 26 .
- Restriccions generals del moviment.
Els nens afectats poden ser molt grans al néixer i semblar normals, però poden
presentar:
- Hèrnies inguinals (a l’engonal) o umbilicals (cordó umbilical passa per
l’abdomen).
- Un augment d’estatura però que comença a endarrerir-se abans del final del
primer any de vida i es deté al voltant dels 3 anys.
- Un tronc curt i una alçada màxima aproximadament d’1,40 cm.
- Característiques facials particulars (la cara i el pont nasal plans i un font
protuberant).
- Un eixamplament de les costelles que pren forma de rem cap als 2 anys.
- Un engrandiment del fetge, la melsa i el cor.
26 El túnel carpià és una estructura anatòmica localitzada a la cara posterior del canell i és degut a la
compressió del nervi mitjà del canell.
68

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
- Una respiració sorollosa i infeccions recurrents a les vies respiratòries o al
sistema auditiu.
Els nens que pateixen aquest síndrome normalment moren abans de complir els
10 anys d’edat a causa d’obstruccions a les vies respiratòries, infeccions respiratòries o
complicacions cardíaques.
A.2 Síndrome de Scheie: És la forma més lleu de les MPS 2. Generalment els
símptomes comencen als 5 anys i el diagnòstic es fa als 10.
adulta.
Els símptomes més corrents són:
- Discapacitats d’aprenentatge lleus i problemes psiquiàtrics tot i que alguns nens
poden tenir un nivell d’intel·ligència normal.
- El glaucoma, la degeneració de la retina i les còrnies ennuvolades que poden
deteriorar notablement la visió.
- La síndrome del túnel carpià i altres compressions als nervis.
- La rigidesa a les conjuntures.
- Les mans en forma d’urpa i els peus deformats.
- El coll curt.
- Malalties que obstrueixen les vies respiratòries.
- Apnea del son 27 .
Però tot i això les persones amb la síndrome de Scheie poden viure fins a l’edat
A.3 Síndrome de Hurler-Scheie: És menys greu que la síndrome de Hurler però
no tant lleu com la síndrome de Scheie. Els símptomes comencen entre els 3 i 8 anys i
els més característics són:
- retràs mental moderat
- dificultats en l’aprenentatge.
27 Consisteix en deixar de respirar en períodes curts mentre dorm.
69

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
També poden presentar les irregularitats esquelètiques i sistèmiques. Aquestes
inclouen:
- Baixa estatura i petitesa
- Rigidesa generalitzada i progressiva.
- Medul·la espinal comprimida.
- Còrnia ennuvolada.
- Pèrdua de l’audició.
- Malalties cardíaques.
- Característiques facials rudes.
- Hèrnia umbilical.
A part de tot això en l’adolescència poden aparèixer problemes respiratoris, apnea
del son i malalties cardíaques. Algunes persones que pateixen MPS I H-S necessiten el
tractament de pressió nasal contínua positiva. La CPAP, que consisteix en col·locar una
mascareta a sobre del nas i la boca que bufa aire cap a dins de la via respiratòria
superior per tal de que no es col·lapsi el pacient mentre el pacient dorm.
L’esperança de vida és generalment entre els últims anys de l’adolescència i quasi
mai no va més enllà dels 20 anys.
B. MPS II:
La mucopolisacaridosi II s’anomena síndrome de Hunter i és causada per la
manca de l’enzim Sulfatasa de iduronato . La Síndrome de Hunter té dos subtipus
clínics, i és la única mucopolisacaridosi en què només la mare pot transmetre el gen
defectuós al fill.
B.1: MPS II A, és la forma més greu de la síndrome de Hunter, i comparteix
moltes característiques clíniques associades a la síndrome de Hurler, però amb
símptomes més lleus. L’inici de la malaltia es produeix entre els 2 i 4 anys. Els
problemes en el desenvolupament però, es comencen a notar generalment entre els 18 i
36 mesos, seguits per la pèrdua progressiva de moltes capacitats. Molts dels símptomes
són:
70

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
- Característiques facials rudes.
- Irregularitats esquelètiques.
- Obstrucció i complicacions de les vies respiratòries.
- Baixa alçada.
- Rigidesa generalitzada
- Degeneració de la retina ( però sense ennuvolar-se les còrnies).
- Hidrocefalia comunicant. ( peu pàgina)
- Diarrea crònica.
- Augment de la mida del fetge i de la melsa.
- Pèrdua progressiva de l’audició.
Molt sovint també presenten taques blanquinoses a la pell, normalment als
avantbraços, a l’esquena i a les cames.
La mort és generalment a causa de dificultats respiratòries o fallides
cardiovasculars 28 , i es produeix al voltat dels 15 anys.
B.2: MPS II B, és la forma més severa de les mucopolisacaridosis II, i les
característiques físiques que causen la malaltia no són tan òbvies i progressen a un
ritme molt més lent. El diagnòstic es produeix normalment en la segona dècada de
vida. El coeficient intel·lectual i el desenvolupament social no es veuen tan afectats.
Els problemes esquelètics poden ser també menys greus. Però es presenten uns
símptomes clínics específics com poden ser:
- La síndrome del túnel carpià
- La rigidesa a les conjuntures que causa una restricció del moviment.
- Una alçada menor a la normal.
- Pèrdua d’audició.
- Visió perifèrica pobre.
- Diarrea.
- Apnea del son.
28 Disminució del volum de sang bombat pel cor en cada contracció cardíaca.
71

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Tot i ser el tipus més sever de les mucopolisacaridosis II, les complicacions
respiratòries i cardíaques poden comportar la mort prematura, però normalment les
persones amb MPS II B poden viure fins als 50 anys o més enllà.
C. MPS III:
La mucopolisacaridosi III o Síndrome de Sanfilippo, està dividida en 4 tipus
diferents però totes tenen les mateixes característiques amb més o menys gravetat. Cada
tipus és causat per l’alteració d’un enzim diferent, que és necessari per a trencar la
cadena de sucres de Heparan Sulfat. Aquests tipus són:
- Síndrome de Sanfilippo A: és el tipus en la qual els símptomes són més greus i
progressen més ràpidament. És causada per la manca o alteració de l’enzim
heparan-N-sulfatasa.
- Síndrome de Sanfilippo B: és causada per la manca o deficiència de l’enzim
alfa-N-acetiloglucosaminidasa.
- Síndrome de Sanfilippo C: resulta de la desaparició o alteració de l’enzim acetil-
CoAlfa-glucosaminida acetiltransferasa.
- Síndrome de Sanfilippo D: és causada per la manca o deficiència de l’enzim N-
acetilglucosamina 6-sulfatasa.
Símptomes característics:
Símptomes neurològics greus:
- Demència progressiva
- Comportament agressiu
- Hiperactivitat
- Convulsions
- Sordesa i pèrdua de l’audició.
- Incapacitat per dormir varies hores seguides.
72

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
La síndrome de Sanfilippo tendeix a presentar-se en tres etapes diferents,
d’aquestes etapes podem dir:
o Durant la primera etapa el desenvolupament inicial de les capacitats
mentals i motores pot presentar algun retràs. Els nens afectats mostren un
deteriorament significatiu en l’aprenentatge entre les edats de 2 a 6 anys i
tot seguit una pèrdua eventual de les capacitats del llenguatge i la pèrdua
parcial o total de l’audició. Fins i tot alguns nens no arriben mai a parlar.
o Durant la segona etapa de la malaltia el comportament agressiu, la
hiperactivitat, la demència profunda i el son irregular fan que aquests
infants siguin molt difícils de cuidar i controlar, sobretot els que tenen la
força física normal.
o En la última etapa els nens cada vegada tenen més problemes per estar-se
drets i la majoria deixen de caminar a l’edat de 10 anys.
A part de tot això hi ha un espessiment de la pell i uns canvis lleus en les
característiques facials, en l’alçada, els ossos i les estructures esquelètiques, que arriben
a fer-se evidents sobretot als 10 anys. Altres problemes també poden ser:
l’alimentació.
- Estrenyiment de les vies respiratòries del coll.
- Engrandiment de les amígdales i dels adenoides 29 dificultant en
- Infeccions respiratòries recurrents.
La vida mitjana dels nens amb síndrome de Sanfilippo és de 8 a 10 anys a
partir dels primers símptomes. La majoria de persones afectades amb MPS III poden
viure fins a l’adolescència o fins i tot alguns anys més.
D. MPS IV:
La mucopolisacaridosi IV s’anomena Síndrome de Morquio i es divideix en
2 subtipus. Presenten els mateixos símptomes però amb menys gravetat el subtipus B.
Cada subtipus es veu afectat per un enzim diferent i necessari per sintetitzar la cadena
de sucre de sulfat de queratà.
29 Són teixits limfàtics que filtren els bacteris i els virus que entren pel nas.
73

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
D1:MPS IV A: és el tipus més greu de la síndrome de Morquio, i és causada
per la manca o deficiència de l’enzim N-acetilogalactosamina 6-sulfatasa.
D2: MPS IV B: els nens afectats amb la síndrome de Morquio de tipus B,
tenen els símptomes més lleus. És causada per la falta o alteració de l’enzim beta-
galactosidasa.
L’inici de la síndrome de Morquio es dóna entre el primer i tercer any de
vida de l’infant. Els símptomes més freqüents són:
Complicacions neurològiques:
- Compressió dels nervis espinals i de les arrels nervioses.
- Canvis esquelètics progressius externs, particularment a les costelles i al
pit.
-Pèrdua auditiva conductiva 30 i/o neurosensorial 31 .
- Còrnies ennuvolades.
Tot i així el nivell d’intel·ligència és normal a menys que es presenti una
hidrocefàlia no tractada però el creixement físic es retarda i normalment es deté als 8
anys d’edat.
Anormalitats esquelètiques:
- Pit acampanat
- Aplanament o curvatura de l’espina dorsal.
- Ossos curts
- Displàsia 32 de la pelvis, genolls, turmells i canells.
També cal dir que els ossos que estabilitzen la connexió entre el cap i el coll
poden presentar malformacions (hipoplàsia de l’odontoide). En aquests casos un
procediment quirúrgic anomenat fusió de les vertebres cervicals pot ajudar a salvar la
vida.
30
La pèrdua de l’audició conductiva es produeix quan el so no es conduït eficientment a través de l’orella
externa i mitja.
31
La pèrdua d’audició neurosensorial produeix quan hi ha danys a l’orella interna o al nervi que va des de
l’orella interna al cervell.
32 Anomalia en el desenvolupament.
74

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Són també freqüents les restriccions en la respiració, la rigidesa
generalitzada i les malalties cardíaques. És possible que els nens que pateixen el tipus
més greu de la síndrome de Morquio no sobrevisquin més enllà dels 20 o 30 anys.
E. MPS VI:
La mucopolisacaridosi VI o Síndrome de Maroteaux-Lamy és causada per
una deficiència de l’enzim N-acetilgalactosamina 4-sulfatasa. Els afectats amb aquesta
síndrome generalment tenen un desenvolupament intel·lectual normal però
comparteixen molts símptomes físics amb la síndrome de Hurler, com poden ser:
Complicacions neurològiques:
- Còrnies ennuvolades.
- Sordesa
- Espessiment de la duramàter. 33
- Dolors causats per la compressió o traumatisme dels nervis i les arrels
nervioses.
- El creixement és normal però es deté al voltant dels 8 anys. A l’edat dels 10
anys els nens presenten:
- Tronc corbat
- Postura encorbada
- Restriccions generalitzades en el moviment.
En els casos més greus els nens presenten una espina dorsal corba i un
abdomen protuberant. Els canvis esquelètics ( particularment a la zona de la pelvis)
són progressius i limiten el moviment. Molts nens també presenten hèrnies
umbilicals o inguinals.
La majoria de nens pateixen malalties cardíaques generalment associades al
mal funcionament de les vàlvules del cor.
33 Duramàter: La més externa i gruixuda de les tres membranes meníngies que envolten i protegeixen
l’encèfal i la medul·la.
75

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
F. MPS VII:
La mucopolisacaridosi VII o síndrome de Sly és una de les formes menys
comuns de les mucopolisacaridosi i és causada per la deficiència de l’enzim beta-
glucuronidasa. Normalment els nens neixen amb Hydrops fetalis 34 . La supervivència és
generalment d’alguns mesos o menys però tot i així la majoria de nens estan afectats per
aquesta síndrome de forma menys greu. Els símptomes que presenten entre d’altres són:
Símptomes neurològics:
- Retràs mental lleu o moderat als 3 anys.
- Hidrocefalia comunicant.
- Compressió dels nervis.
- Còrnies ennuvolades.
- I una certa pèrdua de visió perifèrica i nocturna.
Altres símptomes:
- Estatura baixa.
- Irregularitats esquelètiques.
- Rigidesa generalitzada.
- Restriccions al moviment.
- Hèrnies umbilicals i inguinals.
Alguns afectats poden presentar atacs de pulmonia durant els seus primers
anys de vida. La majoria de nens amb la síndrome de Sly viuen fins a l’adolescència o
una mica més.
G. MPS IX:
Fins a l’any 2001, només es va donar un cas de mucopolisacaridosi IX. El
trastorn fou causat per la deficiència de l’enzim hialuronidasa.
34 El cos del nen reté grans quantitats de líquid.
76

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Els símptomes més presents són la formació i la inflamació de masses
nodulars de teixit suau situades al voltant de les articulacions i dolors que finalitzen
però espontàniament al cap de 3 dies.
Amb una radiografia de la zona de la pelvis es pot observar múltiples masses
de teixit suau i una certa erosió òssia. Altres característiques són canvis facials lleus,
estatura curta hereditària i, a diferència de les altres mucopolisacaridosis, els afectats
amb la MPS IX tenen un nivell d’intel·ligència normal i un moviment normal de les
articulacions.
77

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
Annex 5: Tipus de Sordesa
- Sordesa de Conducció:
L’oïda està composta per tres parts que són: l’oïda externa, l’oïda mitja i l’oïda
interna, de les quals els seus components interactuen entre sí per proporcionar una
audició adequada. L’oïda mitja funciona correctament si la pressió de l’atmosfera és
igual a la que està al interior de l’oïda. Les pressions són igualades per una estructura
anomenada trompa d’EUSTAQUIO, que va des de la part posterior del nas fins a l’oïda
mitja. Si s’obstrueix la trompa, la pressió de darrere del timpà disminuirà i el timpà serà
empès cap a dins. Si persisteix aquesta pressió negativa, el líquid que recobreix l’oïda,
aglomerarà i amb el temps es tornarà gruixut. És el que es coneix com a “oïda de
gelatina”.
Si el nen tolera una anestesia general, es pot fer una petita incisió a través del
timpà ( miringotomía) per succionar el líquid. Un tub petit de ventilació anomenat
“grommet” pot inserir-se per mantenir el forat obert i permetre que entri aire des del
canal auditiu extern, fins que la trompa d’eustaquio comenci a treballar de forma
apropiada novament.
Els grommets normalment són d’un tipus conegut com tubs T, que es mantenen
al interior de l’oïda més temps.
- Sordesa Neurosensorial ( nerviosa):
En la majoria de casos, la causa de la sordesa nerviosa és un defecte en les
petites cèl·lules de la oïda interna. Pot acompanyar a la sordesa de conducció, cas el
qual s’anomena sordesa mixta. La sordesa nerviosa es pot reparar fàcilment amb la
col·locació d’un audiòfon a l’oïda.
78

Les Mucopolisacaridosis – Síndrome de Hunter- Neus Planes Arroyo
IES Alt Berguedà Gener 2008
79