Maig - Revista Sió

COL·LABORACIONS
LITERÀRIES EL CONTE per J. PIJUAN
La devastació
La visió llunyana
d’uns puntets movent-se
d’un costat
a l’altre del camí
el van fer alentir el
pas, ja que no es
podia creure que
aquella visió fos
real. Però a mesura
que s’hi anava
atansant, la fesomia
d’aquells puntets va
anar agafant forma
fi ns a distingir-los
clarament i aleshores
va quedar ben
sorprès de veure
tota aquella conillada
campant
a les seves.
El Miquel havia acabat
de fer els deures i estava
cansat de romandre
enclaustrat dins les quatre
parets de la seva habitació. Va
tancar la llibreta dels deures,
va desar el bolígraf dins l’estoig
i després d’ordenar l’escriptori
s’aixecà de la cadira
i es dirigí cap a la fi nestra.
Es plantà rere el vidre i es va
posar a contemplar la brillantor
que inundava el carrer. El
cel es mostrava tan serè que
va pensar d’aprofi tar aquella
bonança per sortir al carrer a
donar un tomb per esbargir-se
una mica, mentre s’ho rumiava
va dirigir instintivament la
mirada cap al rellotge de polsera
i observà l’hora que indicaven
els dígits. En veure que
encara era aviat es disposà a
sortir a fer la passejada.
Tan bon punt va posar els
peus al carrer, l’ambient cal-
JOSEP BERTRAN
mós el va agafar del braç i el
va atraure. Quan va notar la
suavitat del seu tacte a sobre
es va sentir encara més animat
a emprendre la passejada
tot seguit. Transità per carrers
pràcticament desèrtics fi ns
arribar als afores del poble.
Es va aturar a les portes i durant
uns instants va dubtar
si donar mitja volta o continuar
endavant. Va mirar-se
el rellotge i aleshores decidí
de continuar avançant endinsant-se
per un dels camins.
A poc a poc la fesomia del
poble va anar desapareixent
en la llunyania. I el Miquel
continuava avançant com si
res. A banda i banda del camí
els sembrats ja començaven
a espigar mostrant clarament
en els seus delicats cossos els
estralls de la sequera. Malgrat
el seu aspecte delmat, la verdor
que encara mostrava en
aquell moment tota la contrada
alegrava aquella desagradable
visió. El Miquel avançava
amb tota naturalitat abstraient-se
contínuament amb
el paisatge. De sobte la visió
llunyana d’uns puntets movent-se
d’un costat a l’altre
del camí el van fer alentir el
pas, ja que no es podia creure
que aquella visió fos real.
Però a mesura que s’hi anava
atansant, la fesomia d’aquells
puntets va anar agafant forma
fi ns a distingir-los clarament
i aleshores va quedar ben
sorprès de veure tota aquella
conillada campant a les
seves despreocupats de tot.
Malgrat que avançava lentament
per no fer soroll, la seva
presència va ser ensumada
per aquells animalons que
tot d’una començaren a sortir
corrents cap als seus caus.
Quan va arribar al lloc pràcticament
tots els conills ja
havien fugit i sols alguns, els
més agosarats, restaven encara
ben tibats davant la porta
observant-lo atentament, però
no tardaren gaire a amagar-se
com la resta. El Miquel s’aturà
i contemplà amb els ulls
ben oberts el panorama que
tenia al seu davant i aquella
visió el va esgarrifar, ja que
veia la devastació que estaven
fent aquells animalons al
sembrat. Transcorreguts uns
minuts va mirar l’hora que era
i, en veure que s’estava fent
tard, va girar cua i s’encaminà
de nou cap al poble.
No havia fet gaires passes
que el Miquel es va aturar de
nou i es va girar per donar una
última ullada a aquell indret.
Tot d’una va veure com aquelles
bestioletes tornaven a
sortir dels seus caus. Durant
uns instants romangueren
a les portes a l’expectativa,
quan van veure que no hi havia
cap perill a la vora començaren
a avançar decidits cap
a la vegetació que s’estenia al
seu davant i quan arribaren al
peu d’aquella verda muralla,
s’hi llançaren amb ganes.
El Miquel va donar mitja
volta i començà a desfer el
camí realitzat. S’estava fent
tard. Mentre apressava el
pas no deixava de pensar en
aquella proliferació de conills
que estava malmeten els
sembrats. ■
[MAIG 2012]
sió 579
47