Descarregar en pdf - Arquebisbat de Tarragona

pastors, ha definit com a invariables perquè formen part del «dipòsit
de la fe» rebut dels apòstols (vg. 1Tm 6,20; 2Tm 1,14); corregir
—si fos necessari (vg. Mt 7,1)— les actuacions dels altres membres
de l’Església sempre amb caritat, com qui ha d’exercir la correcció
fraterna sobre un germà estimat; avisar amb dolcesa i paciència els
equivocats, tot pregant Déu que els il·lumini amb la veritat (vg. 2Tm
2,23-26); compartir, com a cosa pròpia, les alegries i les penes de tots
els cristians d’arreu del món, especialment quan són maltractats i
perseguits per causa de la fe.
Estimar l’Església comporta, sobretot, pregar per ella. Com podríem
sentir-nos estranys en la nostra pròpia llar? Com podríem
rebutjar la mare que ens ha engendrat a la fe i ens proporciona la
vida de la gràcia? 31
8. L’Església és una: és casa i escola de comunió
L’Església-mare és una. Aquesta és la primera de les quatre notes
clàssiques —recollides en el credo de Nicea-Constantinoble i confessades
de manera constant pels cristians de tots els segles— que distingeixen
l’Església de Crist perquè són propietats essencials seves.
L’Església és una perquè és un de sol el nostre Redemptor, és
una la fe i són únics els sagraments que ens vinculen a Crist i entre
nosaltres (vg. Ef 4,4-6). L’Església és una, però en el decurs de la
història els cristians no hem sabut mantenir la manifestació externa
i visible d’aquesta unitat. Sobretot en dues ocasions hem esquinçat
la túnica sense costura de l’Església: en el segle XI, amb la separació
de l’Orient cristià, que va donar lloc a les Esglésies ortodoxes, i en
el segle XVI, amb l’escissió de les comunitats que es van adherir a la
reforma luterana. I és tasca de tots recompondre la unitat: tots hi
estem implicats —no només els especialistes en el diàleg ecumènic—,
sobretot amb la nostra pregària.
Aquesta dimensió —Església una— en tant que pertany a la mateixa
naturalesa de l’Església, és do de Déu, no simple resultat de l’esforç
humà. Més enllà, per tant, de la conducta dels cristians al llarg de
la historia, que ha originat successius esquinçaments mutus, Déu fa
que l’Església sigui realment una, altrament l’Església de Jesucrist
31 Sobre l’Església-mare, cf. H. DE LUBAC, Méditation sur l’Église, Aubier, París 1968,
cap. VII.
17