3.3. Accentuació i dièresi - Pagina de delfos

3.3. Accentuació i dièresi
3.3.1 accentuació gràfica
Com hem vist, el vocalisme tònic del català es compon, de forma
general, de set sons vocàlics; tanmateix l’alfabet tradicional només
disposa de cinc lletres per transcriure’ls, si bé sovint s’hi incorporen
l’accent gràfic i la dièresi per marcar la tonicitat, el timbre de la
vocal tònica o el caràcter vocàlic de la i o la u en els mots polisíl labs,
d’acord amb les normes ortogràfiques.
3.3.2 Classes de mots
Tota paraula de més d’una síl laba en té una que es pronuncia amb
més intensitat que les altres: és la síl laba tònica, i les altres que la
complementen són les síl labes àtones: xofer, can-vi-a, pe-rí-o-de.
Per aplicar les normes de l’accentuació i de la dièresi a una
determinada paraula, cal saber, primer de tot, quantes síl labes té i
quina és la posició de la síl laba tònica.
1. Segons el nombre de síl labes, les paraules es classifiquen en
monosíl labs, si es componen d’una sola síl laba, o polisíl labs, si
en tenen més d’una.
2. Segons la posició de la síl laba tònica (o forta) dels mots
polisíl labs, aquests es classifiquen en aguts, si és l’última síl laba
(co-pi-ar); plans, si és la penúltima (co-pi-a), i esdrúixols, si és
l’antepenúltima (cò-pi-a).
Sempre que calgui accentuar la a durà accent obert o greu (à); la i i
la u accent tancat o agut (í, ú); però la e i la o, si es pronuncien
obertes ([ε], [ɔ]), duen accent obert (serè, això); i si són tancades
([e], [o]), duen accent tancat (seré, sabó).
Així doncs, segons les normes d’accentuació s’accentuen:
a) Els mots aguts acabats en vocal a, e, i, o, u, o acabats en
as,es, is, os, us, en, in (posat que la i i la u no formin part d’un
diftong decreixent): sofà, cafè, puré, camí, ressò, cançó, oportú,
matalàs, espès, progrés, dormís, arròs, seriós, abús, aprèn, entén,
esplín... (Per recordar aquest “en, in” hi ha una frase mnemotécnica
que diu: “Depèn, Pilarín”)
1

) Els mots plans no acabats en cap de les terminacions abans
esmentades: àcid, pròleg, telèfon, exàmens...
c) Tots els mots esdrúixols: època, màxima, història...
Compte! Els adverbis acabats en -ment mantenen l’accent de la
forma femenina de l’adjectiu: contínua - contínuament; àmplia -
àmpliament...
I la direcció de l’accent?
Sempre amb accent tancat /´/ a les vocals: í ú
Sempre amb accent obert /`/ a la vocal à
Com s’accentua la vocal o?
1) Si la paraula és esdrúixola l’accent serà obert: ò
Si la paraula és plana, l’accent també serà obert: ò
Si la paraula és aguda, l’accent serà tancat: ó
Excepcions més usuals:
De les esdrúixoles: escórpora, fórmula,gódua, pólvora,
tómbola, tórtora.
De les planes: estómac, furóncol, góndol, fórnols, gósol, sóller;
córrer (i derivats), fórem, fóreu, fóssim, fóssiu;
De les agudes: els substantius. Ambròs, arròs, bolòs, carcabòs,
espòs, repòs, talòs, terròs, això, allò, però i les compostes
amb monosíl labs: bo (rebò, debò),so (ressò), to (semitò), tro
(retrò), cos (guardacòs), clos (reclòs, exclòs), gros (bocagròs,
capgròs), os (renòs).
Com s’accentua la vocal e?
En general tant siguin agudes, planes o esdrúixoles l’accent és
sempre obert: è
Excepcions més usuals:
De paraules esdrúixoles: església, llémena,cérvola, llépola,
feréstega,témpores, Dénia, Éssera (riu), Gémenes(estany).
De paraules planes: cérvol, créixens, crémor, déntol, Éller,
feréstec, llépol, évol, préssec, préstec, Térmens,
Els infinitius: créixer, néixer, ésser, prémer, esprémer, péixer,
témer; Érem, éreu. El pret. perf.: diguérem, diguéreu… El pret.
Imperf. De subj. Féssim, féssiu…
en català occidental: convéncer, conéixer, empényer,
estrényer fényer, meréixer, paréixer, véncer. L’imperfet ind.:
déiem, déieu, quéiem. Els mots bérbol, cércol, grévol, péntol, pésol,
ségol, térbol, trémol terratrémol, trébol, séver.
2

De les agudes: clixé, consomé, jaqué, peroné, quinqué, puré,
ximpanzé, abecé, amén i Tuixén; els compostos de bé (rebé,
també, malbé, Bernabé…) té (conté, sosté…) i ve (convé,
prové…) adés, després, només i les que fan el plural en –essos
com congrés (congressos), ingrés (ingressos), exprés, succés...
(llevat de xerès, interès i espès).
Els verbs: cantaré, faré, vindré, estigué, pogué, digué…
Les terminacions verbals –tén i -cén: entén (entendre), estén
(estendre), pretén (pretendre), encén (encendre).
3.3.3 L’accent diacrític.
En general no s’accentuen els monosíl labs, excepte els que porten
accent diacrític per diferenciar-los gràficament d’homògrafs amb els
quals es podrien confondre:
En català, els monosíl labs poden ser tònics o àtons. La gran majoria
són tònics (pa, pi, pla, tu, sa, so, to, vi, etc.), i un nombre reduït de
monosíl labs –però d’ús molt freqüent– són àtons. Són els següents:
1. Articles: el, la, els, les, un, uns, en, na.
2. Preposicions febles: a, amb, de, en, per.
3. Contraccions: al, als; del, dels; pel, pels.
4. Pronoms febles: em, et, es, ens, us, el, la, els, les, lo, hi, ho, en.
5. Possessius àtons: mon, ton, son, ma, ta, sa, mes, tes, ses, mos, tos, sos.
6. Conjuncions: i, si, que (també quan que és un relatiu o un quantitatiu).
Ara bé hi ha una sèrie de mots monosíl labs i alguns bisíl labs que
segons les regles precedents, no haurien d’accentuar-se, però s’hi
posa un accent diacrític per a distingir-los d’altres de molt semblants
amb els que es podrien confondre. Heu-ne aquí els principals:
AMB ÀCCENT DIACRÍTIC SENSE ACCENT
Bé, béns ( adverbi. Propietats: acumular béns:
riquesa; oposat a mal,)
Be, bens ( amb e tancada nom de lletra; xai)
Bóta, bótes (recipient) Bota, botes (calçat; verb botar)
Cóc, cócs (mena de coca) Coc ( cuiner; verb)cocs
Cóll (població) Coll ( part del cos de molts animals que uneix el cap amb el tronc)
3

Cóm, cóms (menjadora animals) Com ( adverbi...)
Cóp, cóps (Mesura) Cop, cops (Encontre violent, brusc, d'un cos contra un altre)
Cós, cóssos (cursa) Cos, cossos (Anatomia animal)
Déu, déu, déus, adéu, semidéu, pregadéu Deu, deus (numeral; verb deure; verb dar; font)
(deïtat)
Dó, dóns (verb donar) Do (subst.; nota musical)
Dóna, dónes (verb donar) Dona, dones (Persona del sexe femení)
És (verb ésser) Es (amb vocal neutra: reflexiu)
Féu (verb fer, pretèrit perfet) Feu (cast. Haceis; domini, senyoria)
Fóra (verb ésser o ser) Fora (adverbi de lloc)
Jóc, jócs (on dormen les aus) Joc, jocs (cast. Juego)
Lés (població) Les (amb vocal neutra)
Mà (part del cos) Ma ( amb vocal neutra possessiu: meva)
Més (quantitatiu) Mes ( subst. període de l’any; conj: però) Mes ( amb e oberta:
participi de “metre”; meves)
Mèu,mèus (veu del gat) Meu, meus ( amb e tancada)
Mòlt, mòlta, mòlts, mòltes (verb moldre) Molt, molta, molts, moltes(amb o tancada quantitatiu )
Món (univers), rodamón Mon (amb o àtona pronunc. U; possessiu:meu)
Móra, mores (fruit; població) Mora, mores (natural del Magrib)
Nét, néts, néta, nétes, besnét (graus de parentiu) Net, neta,nets, netes... ( adj.cast.: limpio)
Nós Nos ( amb o àtona, pronuncia u: pronom feble. rentar-nos)
Ós, óssos, óssa, ósses (animal) Os, ossos(de l’esquelet);ossa, osses ( ossada)
Pèl (capil·lar) Pel ( amb vocal neutra. Contracció de per+ el)
Pórca, pórques (mesura) Porca, porques (brutes, etc.)
Què (relatiu precedit de preposició: les coses de
què parlàvem; pronom interrogatiu: què
passa?no sé pas què vols)
3.3.4 La dieresi
El signe gràfic anomenat dièresi (¨)s’escriu a vegades sobre la i i la
u. A diferència de l’accent, la funció de la dièresi no és marcar la
4
Que (amb vocal neutra: relatiu àton sense preposició al davant: les
coses que em dius:; partícula introductora d’interrogacions i
d’exclamacions: que vindràs?, que gran!)
Rés (pregària) Res (cast.: nada)
Róssa, rósses (cast. Rocin) Rossa, rosses (cast.: rubia)
Sé (verb saber) Se (amb vocal neutra: reflexiu)
Séc, sécs (cast. Pliegues) Sec, secs (adj.; verb seure)
Sègle (sègol) Segle ( cent anys)
Sèu, sèus (greix, cast. Sebo) Seu (amb e tancada possessiu)
Sí, sís (afirmació) Si (àton: condicional; tònic: reflexiu, nota musical)
Só (verb ésser) present indicatiu alternatiu So (cast.: sonido)
Sóc ( verb ésser o ser) Soc (soca; esclop)
Sòl, sòls (el terra, cast. suelo ), subsòl Sol, sols (astre; cast.: solo; verb: soler; adv., nota musical)
Són (verb ésser) Son (ganes de dormir; amb o àtona pronuncia u: possessiu)
Té (verb tenir) Te (infusió; amb e tancada: lletra; amb vocal neutra: pronom feble)
Tót,tóts (broc gros, cast. Boca de botijo) Tot, tots (amb o tancada; cast.: todos)
Ús (habitud, acció d’usar) Us ( àton: pronom feble)
Véns, vénen (verb venir) Vens, venen ( verb vendre)
Vés (verb anar) Ves (verb veure=mira)
Véu (veié) Veu (cast.: él ve; voz)
Vós (tractament) Vos ( amb o àtona,pronunc. U: pronom feble)

vocal forta d’una paraula ni distingir uns mots d’uns altres, sinó
indicar que una vocal no forma diftong amb l’anterior; per tant, la
vocal amb dièresi no ha de ser forçosament tònica. En general indica
que tals lletres s’han de pronunciar amb més detenció del que
semblaria.
La dièresi té dues funcions:
- Indicar que cal pronunciar la u dels conjunts qu, gu (Següent,
lingüista, qüestió, aqüífer) ja que, sense dièresi, quan els segueix una
e/i és muda (aquí, empaquetat, guitarra, seguir, vaguetat...).
- Indicar gràficament que una i o una u no formen diftong amb la
vocal anterior o següent, es a dir, que són autèntiques vocals i es
pronuncien en emissions de veu diferents. diürn, raïm, roïns, veïna,
seduït, llaüt, peüc, taüt, xiïta, Raül, Saül, agraïa, beneïen, oïa,
reduïes, traduïen...
Així doncs,escrivim la dièresi sobre la i i la u en els casos següents:
1. Per indicar que dues vocals no forment diftong: països, copiïn,
beneït...
2. Quan volem indicar que cal pronunciar la u dels grups gua, guo,
qua, quo davant de e (que generalment sí que es pronuncia i,
per tant, no duu mai dièresi.): llengües, Pasqües.
3. Si una i enmig de dues vocals no fan la funció de consonant
(perquè és tònica) ho marquen amb la dièresi: conduïa, beneïen,
aigraïa, reduïes, traduïen... Si hi ha d’anar accent gràfic, no hi posem
dièresi: conduíem, conduíeu, beneíem.
3.3.5 Estalvi de la dièresi
No posarem dièresi:
a) A les paraules en què la i o la u duen accent gràfic, segons les
normes d’accentuació. Així escrivim suïssa, països, veïna, incloïa,
però suís, país, veí, incloíem.
b) En les terminacions llatines -us, -um: Màrius (Mà-ri-us),
Harmònium, pòdium, aquàrium, mèdium, linòleum, contínuum...
c) Quan i/u van després d’ un prefix acabat en vocal, com:
al lo- (al loimmunització)
5

neo- (neoimpressionisme)
anti- (antiimflamatori)
poli- (poliuretà)
auto- (autoinducció)
pre- (preinscripció)
bi- (biunívoc)
primo- (primoinfecció)
bio- (bioindicador)
quasi - (quasiusdefruit)
co- (coincidència)
radio- (radioisòtop)
contra- (contraindicació)
re- (reunió)
gastro- (gastrointestinal)
semi- (semiuncial)
intra- (intrauterí)
tele- (teleimpressor)
macro- (macroinstrucció)
termo- (termoiònic)
micro- (microinformàtica)
No es consideren compostos reüll i les formes del verb reeixir i
sobreeixir en què cau la e del radical (reïsc, reïsquí, reïsca,
reïsquera/-és, reïx, etc.).
d) En els mots acabats en els sufixos -isme, -ista: egoisme,
panteista. * Però proïsme i lluïsme, paraules en què -isme no és cap
sufix. 1
e) En les formes d’ infinitiu, gerundi, futur i condicional dels
verbs acabats en vocal + ir
infinitiu: agrair, conduir, traduir, oir...
gerundi: agraint, conduint, traduint, oit...
futur: agrairé, conduiré, traduiré, oiré...
condicional: agrairia, conduiria, traduiria, oiria...
Compte!
L’accent gràfic preval sobre la dièresi; només usarem la dièresi si les normes no
permeten escriure l’accent: ve-ï-na -ve-í; pos-se-ïu pos-se-í-eu
1 Afix
Partícula afegida a un mot a fi de compondre'n un altre de significació diferent.
Els afixos poden anar col·locats al començament (prefix), al mig (infix), o bé al final (sufix o desinència) d'un mot i són usats en la formació de paraules derivades, com
p ex: forner, del mot primitiu forn amb el sufix -er; extraordinari, del mot primitiu ordinari amb el prefix extra-; adobassar, d'adobar amb l'infix -ass-.
6

Sí que porten dièresi:
1. Els verbs amoïnar, aïllar,... sí que duen dièresi ja que pertanyen a la 1a
conjugació (ar).
2. El participi passat (it) dels verbs acabats en vocal + ir: produït, conduït,
oït...
3. el present de subjuntiu dels verbs acabats en vocal + ar: canviï, actuï.
4. Paraules cultes derivades mitjatçant els sufixos -tat, -al, -itzar i similars
encara que llurs primitius tinguin diftong. Ex.: heroic-heroïcitat, laic-laïcitat,
fluid- fluïdesa...
Les paraules derivades, l’ arrel de les quals acaba en vocal e,u+i i el sufix -tat:
déu-deïtat, simultani- simultaneïtat, continu-continuïtat, ingenu-ingenuïtat,
europeu-europeïtat... exc.: meitat (no és derivada), cuitat, antiguitat, equitat,
estanquitat,iniquitat, fruitat, afruitat (de fruita).
-iment: agraïment, sobreseïment.
-idal: conoïdal, esferoïdal.
-ible: traduïble, reduïble.
-itzar: arcaïtzar, europeïtzar.
5. Verbs amb infinitiu en vocal + ir (-air, -eir, -oir, -uir), excepte a
l’infinitiu, gerundi, futur i participi.
agraïm, obeïu, desoïa, traduïes, etc.
6. Imperfet d’ indicatiu dels verbs cloure (incloure), coure, noure [Fer mal (a algú
o alguna cosa). La limitació del pressupost noïa l’èxit del projecte], plaure
(complaure), raure, etc.: cloïa, incloïes, coïes, noïa, plaïa, complaïen
excepte quan la i porta accent.
Tant en la dièresi com en l’ accentuació no hi ha excepcions, i les vocals
majúscules també s’ accentuen i porten dièresi, quan així ho demanen les
regles generals d’ accentuació.
7