ramon sans monrodon dossier.pdf - 11 de Setembre de 1714 ...

16
Dossier
○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
○
L’Entrevista
Agustí Alcoberro
Nou director del Museu
d’Història de Catalunya
Autor de:
L’exili austriacista. 1713-1747
Es pot conèixer millor el
projecte austriacista, i poderlo
definir, estudiant el
govern de l’Arxiduc Carles?
Pel que fa a la construcció
política de partit austriacista en
la clandestinitat i el triomf
vinculat a la guerra internacional,
i la materialització de tot
això en la celebració de la cort
general de Catalunya de 1705,
Ernest Lluch i Joaquim Albareda
plantegen un austriacisme català
que vol avançar portant les
constitucions en una línia de
major participació i de més
amplies llibertats individuals. El
segon tema és que la
provisionalitat que marca la
guerra fa que solament es pugui
aplicar una part molt petita de
les constitucions aprovades el
1705. Quan entrem en el balanç
del govern de l’arxiduc la cosa és
més complexa. Alguns
historiadors qüestionen la
predisposició participativa de
l’austriacisme. Cal deixar clar
que a Barcelona es superposaven
el sistema tradicional de govern
a Catalunya, amb una cort de
característiques similars a la de
Madrid, amb consell de Castella i
secretaris d’estat seguint el
model de Madrid. Allò que es
governa durant molts períodes es
només el Principat o la Corona
d’Aragó, però la teoria és que el
rei que hi ha aquí es rei
d’Espanya i està governant en el
conjunt del territori. Aquestes
circumstàncies dificulten el seu
estudi...
El 2007, al Museu d’Història de Catalunya, hi va haver
una exposició molt interessant que, amb rigorosos
termes científics presentava l’estat en que es troba la
recerca actual sobre el conflicte internacional que va
ferir Europa entre 1702 i 1714, i la seva estreta relació
amb el dissortat destí polític de les institucions catalanes.
Aprofitant que el seu comissari era el millor expert en
l’austriacisme, ens hi hem adreçat per intentar analitzar
aquell fenomen polític com a alternativa, la seva actuació
i el seu significat. Es tracta d’una línia de recerca en que
Agustí Alcoberro destaca amb obres i articles de
referència que no l’han apartat de la divulgació.
Així ho demostren, per exemple, la seva pàgina web
http://www.agustialcoberro.com
«La guerra de
successió és la
primera guerra
civil espanyola...»
La guerra, doncs, fa
impossible definir
l’austriacisme? Perquè alguns
historiadors menyspreen el
seu estudi com si solament
fos la nostàlgia pel passat
medieval...
La guerra de successió és la
primera guerra civil espanyola, i
potser la primera guerra mundial.
I en una guerra l’enemic del
teu enemic és el teu amic. En
una guerra allò que crea bàndols
no es la ideologia, sinó compartir
un mateix enemic. Per exemple,
en la guerra civil espanyola de
1936-1939, què tenien en comú
republicans catalanistes,
basquistes, socialistes,
comunistes, i anarquistes?
L’enemic!. I els falangistes,
alfonsins, carlistes, i republicans
de dretes? L’enemic!.
L’austriacisme, com el
borbonisme, és una amalgama
de col·lectius. Per uns l’enemic
són els Borbons, pels altres la
disgregació de la monarquia
hispànica. Per això els primers
austriacistes són aristòcrates
castellans com l’Almirall de
Castella, el primer que s’exilia a
Lisboa perquè per a ell el que
passava era el punt culminant de
la decadència de la monarquia
hispànica: després de dos segles
de lluitar contra França i un
segle de lluitar contra els
Borbons, un d’ells es feia rei
d’Espanya sense disparar un
tret! Per tant el clima que hi
havia a Castella entre 1700 i
1705 devia ser semblant al que
hi havia hagut quan es va
produir l’anterior canvi dinàstic,
en arribar Carles I, quan se li van
aixecar las comunidades de
Castilla. La sensació d’ocupació,
de que Felip V venia envoltat
d’un equip de francesos que
canvien les institucions i
accedeixen al comerç d’esclaus
devien generar un sentiment
contrari en el nucli dur
d’aristòcrates que havia
combatut amb els Habsburg
contra això. Ara bé,
l’austriacisme català te unes
altres bases. Per una banda, la
classe mitjana de petits nobles,
petits propietaris i grans, de l’eix
Vic-Ripoll, que havien lluitat
eficaçment contra les ocupacions
franceses, que seran el braç
militar del partit “vigatà”; per
altra banda la burgesia de
Barcelona que mirava cap a
Londres i La Haia, que tenia
correspondència amb tot arreu,
que estava ficada en el comerç
○ ○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
internacional, que serà el cap
pensant, intel·lectual del partit
que es crea en la clandestinitat...
Finalment, l’energia d’aquest
procés va ser el conflicte internacional.
Aquest sector que ha
rebut malament els Borbons es
va retro-alimentant amb notícies
que venen de fora: mira que han
creat la Gran Aliança (1701),
mira que li ha declarat la guerra
a Felip V (1702), mira que a
Viena han proclamat rei a
Carles, III (1703), mira que
porten l’Arxiduc a Lisboa (1704),
mira que als camps de batalla
europeus guanyen els nostres…
aquestes noticies són les que el
partit austriacista en la
clandestinitat, a partir d’un gran
sistema d’agitació i propaganda,
difon entre el col·lectiu pròxim i
acaba generant un moviment de
suport que serà especialment viu
a Catalunya.
Quan el 1704 es convoca una
junta de guerra aliada a Lisboa,
amb exiliats catalans i castellans,
l’Almirante de Castilla diu que la
flota aliada ha d’entrar per
Andalusia «porque nunca obedecerá
Castilla a rey que venga por
Aragón». Al final les noticies que
tenen de la maduresa del partit
austriacista a Catalunya són tan
potents que la flota aliada
acabarà entrant per Barcelona.
En fer-ho, signen la seva derrota
final, perquè les tropes aliades
que penetren a Castella són
vistes com a ocupadores, i el
poble castellà –no especialment
proborbònic– s’hi acabarà fent
en la mesura que els altres són
estrangers. Així, espanyolitzen
Felip V, i ell canviarà d’equip de
govern per deixar de ser un
agent de Lluís XIV. També
s’espanyolitzarà.
No hi ha programa ideològic,
doncs?
Hi ha un de català, un altre de
castellà, que no són realment el
mateix. La burgesia de Barcelona
té un model que avui diríem
parlamentari, i potser
confederal, que s’emmiralla en
Anglaterra i Holanda. Després,
en l’entorn del rei hi ha una
amalgama molt estranya:
després de tres segles Barcelona
torna a ser una cort reial, amb
ambaixadors dels estats aliats,
una aristocràcia ennoblida pels
serveis prestats, artistes italians
que estrenen la primera òpera
que s’interpreta a Espanya... Un
entorn diferent del que ha anat a
la cort de 1705. Aquesta gent no
és l’austriacisme català que ha
anat a les corts de 1705.
Te continuïtat, persistència?
Els coetanis creien que la Nova
Planta, el nou sistema polític, era
reversible. De la mateixa manera
que els exiliats de 1939 participen
en la resistència francesa en
el convenciment que si els aliats
guanyen la guerra alliberaran
Espanya i faran caure Franco, el
fenomen que es produeix en
l’exili posterior a la guerra de
successió és semblant. Entre
1718 i 1720 hi ha la guerra de la
Quàdruple Aliança, en que als
antics aliats se suma la França
del Duc d’Orléans, regent de
Lluís XV. El duc de Berwick
ocupa les viles pirinenques i allà
es retira la Nova Planta i es torna
a triar els
ajuntaments de la
manera tradicional.
Crida a un
personatge a
Perpinyà, el
guerriller Pere Joan
Barceló, alies
Carrasquet, que té
un grup guerriller
molt petit a la
Catalunya meridional
i li promet
diners i armament si aixeca
Catalunya. El 1719 tenim el sud
aixecat, i el nord ocupat pels
francesos amb un règim que és
el d’abans! Per tant els coetanis
creien que el canvi era possible!
Segon episodi: quan el 1734,
aprofitant la guerra de successió
de Polònia, Felip V conquereix
Sicília, els exiliats austriacistes
que estaven allà es veuen
obligats a fer un segon viatge a
Viena. Una altra vegada es
destapa una guerrilla catalana
més minoritària, i a finals de
1734 es publica a l’exili Via fora
els adormits, i el 1736 el Record
de l’aliança fet al Sereníssim Rei
Jordi III. El primer text en català
i poc després en francès, llengua
de la diplomàcia, per tornar a
situar el tema en l’agenda
internacional; el segon recorda
els compromisos adquirits pels
anglesos. Encara creuen que es
pot tornar a les constitucions,
almenys fins el 1734.
A partir de la dècada de 1740
queda la nostàlgia de les
constitucions. La idea que ja no
és possible canviar de dinastia,
però que algun dia serà possible
recuperar les constitucions.
L’acord amb els anglesos que
coneixem com a «pacte de
Gènova» va ser una
enganyifa?
El document s’ha publicat!
Midford Crowe, com el Marlon
Brando de Queimada, de vegades
és comerciant i de vegades
ambaixador. El personatge havia
viscut a Barcelona com a corresponsal
d’una empresa de comerç
d’aiguardent anglesa, per tant
era una persona en qui aquesta
burgesia de Barcelona tenia
confiança personal, uns vincles
importants. Ell rep papers de la
Reina Ana que el nomena
ministre plenipotenciari perquè
negociï amb la resistència a Felip
Els primers austriacistes són
aristòcrates castellans com l’Almirall
de Castella, el primer que s’exilia a
Lisboa perquè per a ell el que passava
era el punt culminant de la decadència
de la monarquia hispànica.
V. Aquells papers són inclosos en
el Record de l’aliança.., i
Castellvi els inclou també a las
Narraciones Históricas. El
ministeri britànic no els te o no
els ensenya, però el debat polític
a Anglaterra durant el setge de
Barcelona recull les promeses
que s’havien fet en el seu dia, tal
i com fa el tractat d’Utrecht. No
és un mite tot això! És més: no hi
ha dubte de que el govern
britànic va donar suport enviant
una armada. Ens va enredar el
govern britànic, però no en
Midford Crowe!
El Pacte de Gènova és el fruit
d’una doble impotència: la
guerra internacional comença
amb victòries aliades, però no
arriba a la península. Aleshores
es fa l’esforç de proclamar
l’arxiduc rei d’Espanya i enviarlo
a Lisboa, des d’on comencen
una guerra que no dona
resultats, és un fracàs absolut.
Continúa a les pàgines següents...
17

18
Ressenyes ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
○
Hi ha un primer intent de
desembarcar a Barcelona que
fracassa, però aleshores
decideixen després del pacte de
Gènova fer coincidir un
moviment revolucionari a la
plana de Vic amb l’arribada de
l’estol aliat. Els anglesos volien
crear una guerra civil peninsular
i creuen que per Portugal i
Extremadura era impossible!
Aquesta és la primera
impotència!
Per altra banda, un partit
austriacista cada cop més
nombrós sabia que la gent no es
tiraria al carrer contra Felip V si
no tenia el suport de les
potències internacionals. Hauria
estat suïcida anar a la revolta
sense elles. El pacte de Gènova
neix d’aquesta sinergia entre
totes dues impotències, que
desemboquen en el
desembarcament i la revolta.
Per què el tema no havia
tingut l’atenció que ha tingut
en els darrers deu anys?
Penso que el mite de l’onze de
setembre el crea una
intel·lectualitat d’esquerres
liberal republicana i
profundament francòfila.
Sanpere i Miquel, que publica el
1905 Fin de la nación catalana,
era un republicà lerrouxista, i
Soldevila, un catalanista liberal
republicà. Respectivament
marcats per la guerra francoprussiana
i la primera guerra
mundial, són aliadòfils, francòfils
i germanòfobs! Alemanya és per
a ells l’absolutisme, el salt
enrera! I l’emperador austrohongarés
és descendent d’aquell
arxiduc Carles que va abandonar
els catalans. Com conciliar
l’orgull per la defensa heroica de
Continuació... Entrevista a Agustí Alcoberro
1714 amb la guerra en
que els catalans havien
anat contra França i a
favor d’Alemanya? Difícil!
Sanpere i Miquel, que va
copiar les Narraciones
históricas de Francesc de
Castellví, que te una
informació enorme sobre
el període 1700-1725,
escriu Fin de la nacion
catalana centrant-se en el
període que va de juliol de
1713 fins el setembre de
1714 perquè la història
que li interessa explicar es la
d’un poble enfrontat a tots els
estats del món; els antics
enemics i els antics aliats!. I el
pitjor és «el que fue el más
querido por los catalanes y el
más ingrato con ellos»,
l’emperador. Concilia la defensa
patriòtica de l’onze de setembre
amb l’actitud profundament
germanòfoba. Quan et preguntes
per què ningú havia anat com en
Torras i Ribé a Simancas a mirar
els arxius de la repressió, o com
l’Albareda a París i Londres a
mirar els arxius de la
diplomàcia, o com la Virgínia
León o jo mateix a Viena a
buscar els arxius del Consell
d’Espanya i de l’exili t’adones
que aquell tema era difícil per
aquells historiadors! Va ser
Ernest LLuch qui va obrir aquest
camí, en un context de crisi de
l’estat-nació francès, i amb les
guerres iugoslaves de fons, quan
es recorda l’imperi
austrohungarés com una manera
de sumar les diferents
sensibilitats nacionals,
respectant-les totes!
Els austriacistes que marxen
a l’exili a Viena, realment
constitueixen una facció
cortesana molt poderosa?
Emocionalment, Carles VI
recorda Barcelona amb gran
nostàlgia: havia vingut jove,
s’havia format aquí, va conèixer
aquí la seva dona i s’hi va casar.
Charles Ingrao diu que va morir
pronunciant la paraula Barcelona.
El seu mausoleu i el de la
seva dona en contenen
referències, la Karlskirche
també, crea a Viena l’Hospital
d’Espanyols i la seva església
dedicada a l’advocació de la
Mercè, la famosa Spanische
Reitschule, o Escola Espanyola
d’Equitació ocupa un edifici
construït per a ell, celebrava
cada any l’aniversari de
l’alliberament del primer setge
borbònic de Barcelona amb un
acte solemne al monestir de
Montserrat de Viena…
Psicològicament, pensem en les
friccions entre les corts de Viena
i Barcelona quan durant la
guerra demana reforços o
diners, que Viena no li satisfà!
Quan és nomenat emperador, de
qui s’havia de fiar més? Dels
ministres que havien estat el seu
nucli dur a Barcelona, que s’ha
emportat amb ell? O d’aquells
que li havien negat, segons ell, el
pa i la sal? Aquesta vinculació
emocional hi és, la literatura
alemanya crea la noció de «partit
espanyol» en el sentit d’«hostes
vingueren que de casa ens
tragueren», els nouvinguts s’han
quedat amb els càrrec, tot i que
la visió que donen és exagerada i
no crec que tinguessin tan de
poder!
Quin va ser el destí dels
exiliats?
Entre vint-i-cinc mil i trenta mi
persones marxen a l’exili. La
meitat són catalans del
Principat, també hi ha
castellans! L’exili català és interclassista:
hi ha fusellers de
muntanya o membres de la
coronela, burgesos, eclesiàstics i
nobles; l’exili castellà és més
aristocràtic. La majoria
s’instal·len a Nàpols i Milà,
perquè han passat a mans de
l’emperador en virtut del Tractat
d’Utrecht, i s’ha creat el Consejo
de España amb atribucions de
poder allà. També hi influeixen
la tradició de govern sobre
aquests territoris, i les similitud
lingüístiques i culturals. El cas
és que la majoria hi van anar a
parar!
A Hongria s’instal·len les tropes
hispàniques, 2500 soldats que no
s’han quedat al setge de Barcelona,
que són enviats a la frontera
a lluitar amb els turcs. Faran un
paper clau a la tercera guerra
turca. Quan el 1734 han de
desallotjar Itàlia, milers d’exiliats
es converteixen en un allau a
○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
Dieter Salzgeber,
El rinoceronte.
Alberto Durero
Lóguez Ediciones, Salamanca, 2005.
El rinoceronte, una de las
xilografías más famosas de toda
la historia sirve de hilo conductor
a Dieter Salzgeber, un pedagogo
responsable de cursos de
formación práctica para profesores
de arte en Gmünd (Alemania),
para hilvanar la trayectoria
vital y creativa del pintor y
grabador germano Albrecht
Dürer (1471-1528).
La obra rastrea el origen de este
célebre grabado sobre madera
remitiéndonos a un rinoceronte
unicornio obsequiado por el
sultán de Gujarat al virrey de las
posesiones portuguesas en India,
Alfonso de Albuquerque, y que
recaló en el puerto de Lisboa un
20 de mayo de 1515. Se cuenta la
gran expectación que la llegada
del exótico animal despertó en la
corte de Manuel I de Avís y la
difusión que esta tuvo por toda
Europa; sobretodo tras llevarse a
cabo en Belém la celebración de
un combate “a muerte” entre el
rinoceronte y un elefante traído
para la ocasión, y que aquí
aparece descrito con todo detalle.
Según parece, el monarca albergaba
una enorme curiosidad por
verificar la rivalidad que enfrentaba
a ambos mamíferos y que
conocía gracias a la Historia
Naturalis de Plinio el Viejo. La
cita, que reunió numeroso
público en la praça da India el 3
de julio del mismo año, trataba
de emular los espectáculos de la
antigua Roma mas no respondió a
las expectativas creadas, dado
que el paquidermo huyó despavorido
apenas vio a su oponente. A
pesar de todo, el autor se permite
destacar que los asistentes,
aunque decepcionados por la
brevedad del duelo, tributaron
elogios al rinoceronte por su
“valentía y arrojo”.
La mascota permaneció en la
corte lisboeta hasta diciembre de
1515, momento en que don
Manuel decide desprenderse de
ella regalándosela al papa León X
como gesto de amistad por el
apoyo dispensado a sus conquistas
en Ultramar. El rinoceronte,
no obstante, jamás alcanzó su
destino ya que un temporal
sorprendió a la nave que lo
transportaba hundiéndose en las
aguas del Mediterráneo frente a
la costa ligur en enero de 1516.
Es precisamente, a partir del
fatídico desenlace del rinoceronte
cuando se nos relata la compleja
génesis de un dibujo que el
artista de Nuremberg representó
con maestría sin conocer el
aspecto exacto del animal, puesto
que nunca se desplazó para verlo
con sus propios ojos. Lo elaboró
prácticamente a partir de su
propia imaginación y contando
tan solo con vagas referencias
proporcionadas, según se apunta
en el libro, por alguna descrip-
Entrevista a Agustí ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
Alcoberro
Viena, que implica un problema
de ordre públic, i –com que en
aquell moment l’administració
imperial està repoblant el Banat
de Temesvar, territori conquerit
a la guerra turca, amb parelles
joves de camperols als qui
prometen terres– se’ls envia cap
allà. Són gent gran, sense
coneixements d’agricultura, en
zones insalubres: per això la
fundació de la Nova Barcelona va
acabar resultant un fracàs.
La mort d alguns, els matrimonis
mixtos dels fills, el retorn d’altres,
deixa solament el col·lectiu de
descendents d’exiliats, que ja no
són pròpiament catalans.
No abusem al comparar 1714
i 1939?
En termes proporcionals a la
població, el nombre d’exiliats en
les dues desfetes són
Jordi Saura
ción y esbozo hecho por un
testigo de la ya mencionada pelea
de fieras y que respondería al
nombre de Valentín Ferdinand.
Este último dibujo, cuyo original
se ha perdido, inspiró poco
tiempo después tanto a Giovanni
Penni de Florencia como a Hans
Burgkmair y probablemente
alguno de sus bocetos cayó en
manos de Albrecht Dürer.
Paradójicamente, el genio de
Dürer otorgaría la inmortalidad al
desventurado animal. Y es que,
Dieter Salzgeber mantiene que
las hasta ocho reimpresiones
alcanzadas por el grabado –que la
madre del artista vendía en el
mercado como baratija– lo
convirtieron en un anacrónico
best-seller, ya que ninguna de las
versiones pretéritas ni tampoco
las futuras realizadas a partir de
la llegada al continente europeo
de nuevos ejemplares de rinoceronte
logró tanto éxito; llegando a
afirmar, incluso, que el robusto
mamífero córneo representado
por Dürer constituyó un verdadero
arquetipo hasta finales del
siglo XVIII, siendo por ello víctima
de un sinfín de falsificaciones
cuyo centro difusor se encontraba
en tierras italianas.
En definitiva, y una vez sugerida
la línea argumental, tan solo cabe
añadir que se trata de una obra
asequible, bien escrita, adecuadamente
contextualizada y magníficamente
editada, que sirve de
umbral a todo aquel que desee
acercarse por vez primera a la
figura de Albrecht Dürer y
conocer así la remota técnica de
los grabados en madera.
Continuació...
perfectament comparables. Les
similituds clares són l’abast i els
mecanismes de la repressió i el
capgirament absolut del sistema
polític: la Nova Planta no és
copiar les lleis de Castella, sinó
un experiment nou que aprofita
el «justo derecho de conquista».
I després, la repressió i l’exili no
solament s’han de contar només
quantitativament, sinó també
qualitativament. Els represaliats
i els qui marxen són els millors!
19

20
Dossier ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
○
La firma convidada
Francesc Serra i Sellarés
Doctor en Història Moderna i
Contemporània per la UAB
Tenim quatre importants fonts
documentals que narren i ens
permeten contrastar els fets de
la batalla de Prats de Rei de
1711. Per una part, com a
document més important, hi ha
el Diario de lo sucedido en el
campamento de Prats de Rey,
desde septiembre a diziembre de
1711, elaborat per l’estat major
del comte Guido Von
Starhemberg. Aquest manuscrit
es conserva a l’Arxiu de Guerra
de Viena (Ka - Kriegs Archiv -
Wien) i fou localitzat per Ramon
Santaulària i Malet, nascut el 4
de juliol de 1949 a Sant Pere
Sallavinera. Des de l’any 1975
residí a Viena i en la seva
universitat estudià Traducció
fins a l’any 1985. L’estudiós
Josep Riba i Gabarró va tenir
accés a la traducció que féu
Santaulària del diari de
Starhemberg i el va analitzar,
publicant-ne l’article «Batalles
de la Guerra de Successió a Calaf
i els Prats de Rei» al número VIII
de la revista Miscel·lània
Aqualatensia (1997).
Per altra part, és important la
informació que ens dóna el
volum III de les cròniques de les
Narraciones Históricas, escrites
pel noble Francesc de Castellví
La Batalla de
Prats de Rei
Setembre-Desembre, 1711
El plànol de la batalla de Prats de Rei, publicat a
Londres per Nicholas Tindal l’any 1733 en la
continuació del llibre History of England de Mr. Rapin
de Thoyras, és molt clarivident i ens mostra unes
escenes que estan completament d’acord amb la
realitat històrica documentada.
Com bé mostra el plànol, la batalla de Prats de Rei
fou una de les més importants que es produiren a
Catalunya durant la Guerra de Successió. En aquesta
hi participaren un gruix molt important de les tropes i
els seus comandaments principals al país: per la part
borbònica, el Duc de Vendôme, i per la part
austriacista, el mariscal Guido Von Starhemberg, que
fou el comandant suprem dels exèrcits aliats de
l’arxiduc Carles d’Àustria, des de 1708 fins a 1713.
entre els anys 1701-1724, qui
s’hagué d’exiliar a Viena acabada
la Guerra de Successió. Una
altra font ens la dóna Joan
Fàbrega, un pagès de Cerarols
que es dedicà a escriure en un
dietari personal tots els fets
importants de la seva època i
esdeveniments familiars, parlant
també de la batalla de Prats de
Rei i del setge de Cardona de
1711. I per acabar hi ha també
una font inèdita manuscrita que
es conserva al Museu Municipal
dels Prats de Rei, en una de les
pàgines d’un llibre manuscrit de
comptabilitat d’una família
pagesa. Aquest document ens
diu exactament el següent:
«El dia 17 de setembre va ser
assetjada esta vila estan lo exersit de
Carlos terser de Can Selva fins a
Puigfarner de numero de 22000
homens governats per lo General
Steranberch qui estava a Casa Roca
de la Manresana. Los de Phalip quint
estaven de St. Povim (Sant Pere del
Vim) fins a la devesa de la Portella.
Eran lo numero de 35000 homens
governats per lo Príncep Bandoma
qui estava a Calaf a Casa de Mn.
Geroni Abadal. Posaren bateria de
peces a la hera den Llobet per
espatllar la muralla y casas encara
que las casas les espatllaren mes los
alemanys per traurer las bigas per
fer foch que no la bateria y estigueren
fins al dia de Nadal que sen anaren lo
exersit de Phalip quint y lo de Carlos
terser lo dia de St. Joant dia 27 de
desembre deixant las casas de la vila
menos la Rectoria y Casa Candido
inhabitables.»
Aquest manuscrit de l’època ens
il·lustra prou bé els
esdeveniments i, sobretot, la
ubicació dels exèrcits, que tal
com especifica, les tropes
austriacistes del mariscal
Starhemberg, amb el quartel
general a la Manresana, es
trobaven situades entre Can
Selva i Puigfarner, dues masies
de Prats de Rei que es troben a
llevant del poble, mentre que les
tropes borbòniques es trobaven a
la banda de ponent, des de
l’ermita de Sant Povim fins a la
devesa de la Portella.
El 17 de setembre de 1711 les
tropes austriacistes comandades
pel mariscal comte de
Starhemberg arribaren als Prats
de Rei. Tres hores després
arribaren també al lloc les tropes
borbòniques, comandades pel
mariscal duc de Vendôme, que a
diferència de les anteriors,
portaven peces d’artilleria. A
l’endemà, el Duc de Vendôme
○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
ordenà bombardejar i
enderrocar el poble i els murs de
Prats de Rei. Tres canons dels
exèrcits borbònics començaren a
disparar contra els austriacistes.
Aleshores el comte de
Starhemberg ordenà l’ocupació
de la vila dels Prats de Rei, amb
cinc-cents soldats. Cada dia feia
canviar la guarnició.
El 19 de setembre, des del molí
de l’Albareda, dos batallons
francesos van atacar, però foren
rebutjats amb algunes baixes
pels atacants i ferits per part
dels defensors. Segons Quincy,
Starhemberg tenia acampats a
Prats de Rei 36 batallons, 44
esquadres i 500 húsars. El
marquès de San Felipe, militar
borbònic, assegurava que
l’exèrcit que tenia Starhemberg
al seu camp de Prats de Rei,
estava format per uns 12.000
soldats. Les xifres dels
contingents militars que van
lluitar en aquesta batalla,
varien moltíssim, però queda
ben clar que era un exèrcit
molt nombrós.
El dia 23 arribà l’artilleria
austriacista, després de
l’obertura d’un camí que
havien fet des d’Igualada,
passant per Sant Genís i per
Rubió fins a la Manresana, ja
que el camí que passava per
Copons estava controlat pels
borbònics. El mateix dia
arribaren 460 mules de
l’exèrcit borbònic. El dia 24,
durant tota la jornada, hi hagué
el canoneig de l’artilleria del duc
de Vendôme, contra les posicions
dels austriacistes. Del 25 al 30
de setembre, tant els
austriacistes com els borbònics
cavaren trinxeres als voltants de
la vila de Prats de Rei. El dia 28
arribaren 12 peces de canó per a
l’exèrcit borbònic i el dia 30 els
hi arribaren procedents de
Saragossa 150 carros, 400
mules, 800 cavalls i 400
granaders. A continuació, durant
tota la primera setmana
d’octubre, els borbònics van
bombardejar el nucli urbà de
Prats de Rei amb 8 canons i dos
morters, obrint una bretxa a les
muralles. Els atacants tingueren
avaries en tres canons. Per això,
en una comunicació feta des del
campament de Calaf el 12
d’octubre de 1711 i signada pel
marquès de Valdecañas, entre
d’altres coses informava:
«Los cañones desfonogonados se
marchan mañana con el comboy de
retorno a Lérida. Hasse empezado
una mina en las ruinas de la brecha
de Prats; no podemos de ella hazer
juicio, porque hemos ohído, se dize,
se necesita de veinte y dos días para
acabarla, empezándola en una
nevera que se ha encontrado».
Aleshores els defensors
austriacistes també minaren
l’encontorn de la vila i quan el
10 d’octubre els borbònics
estaven disposats a assaltar-la,
varen desistir per no arriscar-se
amb aquell perill, que varen
saber per les informacions
proporcionades per un sergent
austriacista que havia desertat.
Així que desistiren de continuar
atacant i van retirar l’artilleria
cap a Calaf, llevat d’un canó.
El dia 16 d’octubre arribaren
800 homes del duc de Vendôme.
Aquest, l’endemà, mobilitzava
1.000 soldats per obrir un camí
carreter des de Calaf fins a
Cardona, passant per Pinós, amb
el concurs d’uns 600 soldats, per
protegir-los i alimentar-los. El
dia 28 d’octubre, els miquelets
austriacistes van agafar presoner
un mercader de Calaf, que va
informar que els borbònics en
dotze dies havien acabat el camí
des de Calaf fins a Cardona,
passant per Sant Pere de l’Arç,
per la masia de Puigpelat i més
enllà per Pinós, i que per aquest
camí transitaven soldats i carros
carregats de municions que es
dirigien a Cardona.
Starhemberg, des de Prats de
Rei, alertat de les notícies i
coneixedor de les intencions del
Comte de Muret de conquerir el
castell de Cardona amb ajuts
efectius del Duc de Vendôme,
envià a Cardona un destacament
del seu camp comandat pel
comte d’Eck, que havia de
governar la plaça, i destinà al
coronel Conrad Planta amb el
seu regiment de grisons i 286
alemanys. Introduïdes aquestes
tropes a Cardona i el regiment
italià del comte de Taff, consistia
també la guarnició de defensa
del castell amb el regiment de la
Diputació de Catalunya, manat
pel seu coronel Pere Montaner i
Ramon, 145 portuguesos i 34
oficials del cos d’agregats. El
total no excedia de 2000 homes.
Per la part borbònica, el comte
de Muret s’emportà a Cardona
quatre batallons francesos, dos
d’Arpajón, el regiment de
Trujillo, 12 companyies de
granaders i 20 homes per batalló
que envià a unir-se a l’exèrcit del
El 17 de setembre de 1711 les tropes austriacistes
comandades pel mariscal comte de Starhemberg arribaren
als Prats de Rei. Tres hores després arribaren també al lloc
les tropes borbòniques, comandades pel mariscal duc de
Vendôme, que a diferència de les anteriors, portaven peces
d’artilleria. A l’endemà, el Duc de Vendôme ordenà
bombardejar i enderrocar el poble i els murs de Prats de
Rei. Aleshores el comte de Starhemberg ordenà l’ocupació
de la vila dels Prats de Rei, amb cinc-cents soldats. Cada dia
feia canviar la guarnició.
comte d’Arpajón i el general
Felicià Bracamonte 1500 cavalls
per cobrir el setge.
El dia 8 de novembre, al
campament dels Prats arribaren
52 miquelets que els borbònics
feia vuit mesos que retenien
presoners a Conill. El dia 12 hi
arribaren un grup de 200
presoners borbònics, aconduïts
per miquelets i sometentistes, i a
més hi continuaven arribant
diàriament entre 12 i 15
desertors de l’enemic.
El dia 5 de novembre Arpajón,
vingut de Castell-lleó (Castellbò),
havia arribat a Solsona, i el dia
10 s’ajuntà amb el comte de
Muret a dues llegües de Cardona.
Els dies 11 i 12 de novembre
acampà el comte de Muret amb
8000 infants i 1500 cavalls al Pla
de Bergús. El dia 13 el duc de
Vendôme, que continuava
21

22
Dossier ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
○
disposant d’una estabilització
en-tre els campaments de Calaf i
dels Prats de Rei, féu una visita
de reconeixement per la vila i els
defores del castell de Cardona,
per dedicar-se a preparar les
seves tropes per atacar i
conquerir la població i la
fortalesa. El mateix dia l’exèrcit
borbònic ocupà les dues torres
distants a tir de pistola de la vila
i la nit del dia 14 féu construir
dues bateries que ensorrarien
l’endemà els murs de la vila. Els
dies 15 i 16 de novembre hi
hagueren combats entre les
infanteries aliades i borbòniques
i aquestes darreres aconseguiren
d’ocupar la vila de Cardona, amb
més de 6.000 soldats, cavalleria i
artilleria. El dia 17 el Duc de
Vendôme destinà 1500 homes
per avançar en la conquesta del
castell, que dividí en tres cossos:
el d’Arpajón, el del comte
d’Hersel i el del comte de Melun.
El dia 18, en el campament de
Prats de Rei, foren disparades
unes salves d’artilleria per
celebrar la notícia de la
confirmació de l’arxiduc Carles
com a emperador d’Àustria a
Viena. Aquestes canonades
causaren una gran alarma en el
campament de Calaf. Arribaren
a Prats de Rei uns 200 homes,
entre desertors i presoners.
El dia 20 de novembre el comte
de Muret començà l’atac al
Continuació... La Batalla de Prats de Rei
castell de Cardona des de la vila i
començà a bombardejar amb 12
canons. Els dies 22 i 23, des de
Prats de Rei, sortiren 150
granaders, amb 50 barrils de
pólvora, 1.200 pedres i 70
quintars de bales de fusell, que
aconseguiren de descarregar
dins del castell de Cardona. El
30 de novembre els borbònics
atacaren dues vegades el castell
de Cardona amb 5 companyies
de granaders i altres forces i la
seva artilleria experimentava
manca de municions. Però foren
rebutjats pels contraatacs dels
defensors austriacistes. El comte
d’Eck pogué fer arribar a
Starhemberg les notícies del
setge. Aquest, des de la
Manresana de Prats de Rei, envià
el dia 4 de desembre 1.200
soldats d’infanteria i des de
Súria sortiren 300 dragons, 500
miquelets i altres voluntaris i
200 cavalls, per anar cap a
Cardona. Del 3 al 10 de
desembre arribaren al
campament de Prats de Rei 125
desertors borbònics, que
declararen que algunes vegades
els seus canons no podien
disparar per manca de pólvora.
També arribaren un grup de
soldats estrangers, alemanys,
anglesos, holandesos i
portuguesos, que es reintegraren
a les tropes aliades després de
fugir del camp enemic que els
retenia presoners.
Fragment del plànol
de la batalla de
Prats de Rei de
Nicolas Tindal amb
algunes indicacions
toponímiques
actuals del territori.
El dia 19 de desembre el duc de
Vendôme ordenava el trasllat del
seu equipatge personal des de
Calaf cap a Lleida, i també s’hi
afegiren les pertinences dels
mercaders francesos, amb la
protecció d’una companyia de
granaders. El dia 20 les forces
austriacistes del comte de
Starhemberg passaren a
l’ofensiva i els combats es
ressolgueren al seu favor,
allargant-se des de les set del
matí fins a les dotze del migdia, i
en aquestes cinc hores estigué
oberta la comunicació amb el
castell de Cardona per a poder-hi
entrar els carros dels
proveïments, de les municions i
de 400 homes de reforç. El dia
22 de desembre els combats van
continuar aferrissadament i les
forces austriacistes del comte de
Starhemberg aconseguiren la
dominació de la vila de Cardona,
que fou abandonada
precipitadament per les forces
borbòniques del duc de
Vendôme, que fugiren cap a
Lleida i deixaren abandonat el
campament de Calaf, que havia
estat la seva base logística des de
mitjan setembre.
Joan Fàbrega, pagès del mas
Fàbrega de Cerarols (Súria), ens
deixà també el seu testimoni de
les batalles de Prats de Rei i de
Cardona, localitat veïna, en el
seu dietari personal. Allí ens diu
que l’any 1711:
○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
«l’armada del rei Carles es fortificà a
Prats de Rei i la de Felip a Calaf, amb
que l’armada del rei Felip posà bateria
a Prats. I tota la vila posaren per
terra, i mai en pogueren treure els del
rei Carles. I el general de Felip envià
una partida de l’ar-mada, amb
canons de batre, a assetjar Cardona.
A la vila, amb promptitud s’hi ficaren,
però el castell s’hi tornà molt
fortament, i els de fora bateren tant
que feren bretxa i bombes, i mai
pogueren entrar. I estigué assetjat
més d’un mes. I la vigilia de Sant
Andreu donaren grans avançades i no
aprofità res. I el general de Carles,
que era Starhemberg, envià socors al
castell, amb que l’armada del rei Felip
s’hagué de retirar, i li fou forçós deixar
tota l’artilleria, i municions, i bagatge,
i molta cosa que els prengueren. I així
se’n tornaren a Calaf, i, dins pocs
dies, s’alçà tota l’armada i es retirà
dret a Lleida. I mentre estigueren a
Calaf feren gran mal, robant i
cremant cases fins a la Molsosa,
Pinós, Vallmanya, Matamargó, i
arribaren fins al terme de Salo, i la
gent s’hi girava a escopetades i els
feien gran temor.»
El Duc de Vendôme aixecà el
camp de Prats de Rei el dia 24 de
desembre. Els oficials espanyols
asseguraren que en aquesta
campanya Vendôme perdé 10.780
infants, 4.341 cavalls i 2.845
mules. El mariscal comte de
Starhemberg, que no havia sortit
més enllà de Prats de Rei, des del
seu allotjament a la Manresana,
on arribà el 16 de setembre,
esperà allí la visita del general
Hamilton i del marquès de Daun,
que com a testimonis directes li
havien de circumstanciar el
desenvolupament de la victòria
aconseguida amb l’alliberament
del castell i de la vila de Cardona,
en aquella data memorable, tres
dies abans del Nadal de 1711.
L’exèrcit aliat tingué molts
queviures durant la campanya de
Prats de Rei, ja que l’emperador
Carles havia ordenat transportar a
Catalunya queviures de l’Imperi
per via marítima. El campament
dels efectius dels aliats
austriacistes de Prats de Rei i de
la Manresana, fou aixecat pel
mariscal comte de Starhemberg
entre els dies 23 i 27 de desembre
de 1711, sense haver cedit en cap
moment a les embestides dels
adversaris borbònics.
Com es pot observar bé en el
plànol de Nicolas Tindal, la
batalla de Prats de Rei de 1711
tingué com a perímetre principal
el territori comprès entre el molí
de l’Albareda i l’actual casa de
l’Estrada, confosa en la llegenda
del plànol amb el nom de la
Calsina, que queda ubicada al
cantó de ponent del nucli de
Prats de Rei. Les tropes
borbòniques es trobaven
ubicades a la banda de ponent
del nucli de Prats de Rei, mentre
que les austriacistes ocupaven el
cantó llevantí. El camí de Prats
de Rei a Copons separava els
campaments dels dos exèrcits i
la batalla tingué lloc a l’entorn
d’aquest camí i al nucli de Prats
de Rei. Alguns punts importants
que controlaven els borbònics
foren les cases de Solanelles,
l’Estrada i el Trullàs, mentre que
les tropes austriacistes
controlaven Prats de Rei i la
Manresana, i les actuals cases de
Puigfarner, Cal Mensa, Cal
Segura i Cal Mauric. Les tropes
borbòniques tenien un important
contingent de cavalleria a la
reraguarda, mentre que una part
important de les trinxeres i
bateries s’ubicaven aprop del
camí de Prats de Rei a Copons.
Per la part austriacista, les
bateries i trinxeres estaven
també força concentrades a
l’altra banda del camí. D’entre
els diferents regiments palatins,
imperials, anglesos, holandesos i
portuguesos, els primers eren els
que ocupaven les posicions més
avançades en el combat. Les
delimitacions de les ubicacions
dels exèrcits en el plànol
coincideixen totalment amb les
ofertes per l’anònim testimoni
d’un pagès del segle XVIII que
indica que l’exèrcit de Carles III
estava «de Can Selva fins a
Puigfarner», mentres que
l’exèrcit de Felip de Borbó
s’ubicava «de St. Povim (Sant
Pere del Vim) fins a la devesa de
la Portella». Així doncs, cal
considerar el plànol de Tindal
com una font documental ben
fiable per entendre el
desenvolupament i els fets de la
batalla de Prats de Rei. Llevat de
la confusió de la localització de
la Calsina i la confusió
toponímica de Colonelles per
Solanelles, la resta cal considerar-la
ben correcte i apta per ser
reproduïda i divulgada per a un
públic general.
Bibliografia:
CASTELLVÍ, Francesc de: Narraciones
históricas (1701-1724)
(edició a cura de Josep M. Mundet i
Gifre i Josep M. Alsina i Roca).
Madrid: Fundación Francisco
Elías de Tejada y Erasmo Pèrcopo,
1997.
Museu Municipal de Prats de Rei.
Llibre manuscrit de comptabilitat
d’una família pagesa de Prats de
Rei dels segle XVII-XIX.
RIBA I GABARRÓ, Josep: «Batalles
de la Guerra de Successió a Calaf i
els Prats de Rei», Miscellanea
Aqualatensia,VIII. Igualada:
Centre d’Estudis Comarcals
d’Igualada / Ajuntament
d’Igualada, 1997. Pàgs. 185-210.
RIBA I GABARRÓ, Josep:
«L’alliberament de Cardona, l’any
1711, segons el Diari de Guerra del
mariscal comte de Starhemberg».
XXXIX Assemblea Intercomarcal
d’Estudiosos 1994. Cardona, 1997.
SANTAULÀRIA I MALET, Ramon:
Quan Calaf tenia dues eres i 200
veïns. Ajuntament de Calaf,
Programa Fira i Festa Major de
Calaf, 1986.
TINDAL, Mr. History of England,
London 1826 (continuació de
l’obra de Rapin de Thoyras,
London, 1733).
Francesc Serra i Sellarés és l’autor de:
Sant Benet de Bages, època
montserratina (1593-1835), obra
imprescindible pels estudiosos d’aquest
important monestir que va ser declarat
monument nacional el 1931, i la restauració
del qual la Fundació Caixa Manresa va
inaugurar fa pocs mesos dins el complex
turístic i cultural Món Sant Benet.
23

24
Dossier ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
○
La firma convidada
Mercè Colomer Bartrolí
Article extret de la seva
publicació:
Ramon Sans de Monrodon.
Un austriacista a Arenys de
Munt. Arenys de Munt:
l’Ajuntament, 2006.
Ramon Sans de Monrodon va
néixer al casal de Montrodon, a
Taradell, fill de Francesc Sans de
Miquel i de Maria de Monrodon i
de Mas, pubilla i hereva única,
per mort sobtada del seu germà i
renúncia de la seva germana
gran, monja. Per part de pare
venia d’una família originària de
la Cerdanya que havia anat
ascendint dins l’escala social fins
a arribar a ciutadans honrats de
la ciutat de Barcelona.
Després de la desfeta de l’11 de
setembre de 1714, Ramon va
acompanyar voluntàriament el
seu pare a presidi a Hondarribia
(Fuenterrabia) durant cinc anys.
Les hisendes els foren
embargades pels felipistes
vencedors. En tornar tots dos a
Barcelona a finals de 1719 es
dedicaren sobre tot a refer el
malmès patrimoni. La Pau de
Viena, signada entre els antics
contendents l’any 1725, d’una
banda, l’arxiduc Carles
reconegut rei a Catalunya del
1705 al 1713, convertit
posteriorment en Carles VI
Ramon Sans
de Monrodon
Un austriacista a
Arenys de Munt
Ramon Sans de Monrodon fou batejat el 18 d’abril
de 1697 a la parròquia de Sant Genís de Taradell i
va morir l’1 de juny de 1754 a Barcelona. La seva
vida va estar fortament marcada per la Guerra de
Successió, especialment pel setge que Barcelona va
patir de 1713 a 1714 per part de l’exèrcit borbònic
comandat pel duc de Berwick. Ramon hi va lluitar
com a capità de granaders a les ordres del seu
pare, el general de batalla Francesc Sans de Miquel
i de Monrodon, reconegut partidari de l’arxiduc
Carles com a rei d’Espanya.
Ramon era, doncs, un austriacista.
emperador d’Àustria, i de l’altra
l’antic duc d’Anjou, Felip V rei
d’Espanya, preveia el retorn de
les propietats confiscades als
austriacistes.
Més endavant, el 1727, el pare,
Francesc Sans, decideix marxar a
l’exili, a Viena, acompanyat d’un
altre fill seu, Miquel, eclesiàstic,
per mirar de cobrar una pensió
com a militar d’alta graduació al
servei de l’Emperador. Abans,
però, fa donació de tots els seus
béns al seu fill gran i hereu,
Ramon Sans, que, assumint-ne la
responsabilitat, ha de tenir cura
del patrimoni de la casa Sans-
Monrodon, vetllar per les seves
germanes petites i sobre tot,
redreçar la malaguanyada
economia familiar. El pare li anirà
enviant diners sempre que podrà,
malgrat les penúries i dificultats
que trobarà a la cort vienesa.
L’any 1729 Ramon Sans de
Monrodon es casarà amb Maria
Francisca de Sala i de Sala, pubilla
de Can Sala, a la parròquia de
Sant Martí d’Arenys, Arenys de
Munt, on viurà des d’aleshores i
on naixeran els deu fills de la
parella.
La vida militar de Ramon Sans és
breu però molt intensa. El seu
pare, Francesc Sans de Miquel i
de Monrodon, tinent coronel
d’una de les tres companyies del
Regiment de la Diputació del
General de Catalunya, va deixar
la plaça de Castellciutat, a les
ordres del general Josep
Moragues, per baixar a lluitar a
Barcelona el 1713.
Ramon fou designat capità de
granaders dins del mateix
regiment del seu pare amb
només 16 anys, però lluità tan
valerosament com un home fet i
dret en el duríssim assetjament
que la ciutat patí per part de les
tropes borbòniques comandades
pel duc de Berwick durant
l’estiu de 1714 mentre el seu
pare, Francesc Sans, era
nomenat general de batalla i
actuava com a mà dreta del
general Antoni de Villarroel.
Alguna de les intervencions de
Ramon en el setge de Barcelona
○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
ens és descrita per Castellví: una
sortida dels assetjats el dia 13 de
juliol de 1714 per desfer els
treballs dels assetjants. Ramon
formava part d’un grup de 60
granaders juntament amb 300
milicians d’infanteria a les
ordres del coronel José Íñiguez
de Abarca que van atacar per la
dreta. En conjunt l’acció va
resultar onerosa en baixes pels
defensors de la ciutat, però en
Ramon es va distingir perquè va
salvar el general Josep Antoni
Martí, que havia caigut del
cavall, i que més endavant
desertarà el 15 d’agost de 1714.
Un cop rendida la ciutat de
Barcelona, el dia 22 de setembre
Berwick va fer atreure amb
engany i faltant a la paraula
donada, els tretze caps militars
catalans dirigents de la defensa
de la ciutat, entre els quals el
general de batalla Francesc
Sans, a casa del marquès de
Lede, requisada a l’austriacista
Sebastià Dalmau. Allà foren
desarmats, escorcollats i
detinguts i més tard conduïts a
un vaixell que va salpar del port
de Barcelona, rumb a Alacant,
per tal de tancar-los a la presó
d’aquella ciutat. Ramon Sans
també hi era. De fet, sembla que
hi va anar voluntariament per
estar al costat del seu pare,
segons consta en un document
de l’Arxiu General de Simancas.
Finalment no seran tancats a la
presó d’Alacant perquè no hi
havia prou guarnició per vigilar
uns presos tan perillosos, i es va
decidir enviar-los ben lluny dels
territoris de la Corona d’Aragó
per tal d’incomunicar-los al
màxim. Van ser repartits entre
Pamplona, A Corunya, Sant
Sebastià i Hondarribia
(Fuenterrabia). Francesc i
Ramon Sans van arribar al
presidi d’aquesta darrera ciutat
el 4 de desembre de 1714,
juntament amb els generals Joan
Baptista Basset i Josep Bellver, el
coronel Joan Antoni Llinàs i el
tinent coronel Juan Ramón
Bordas, on seran retinguts sota
unes duríssimes condicions.
Santiago Albertí, seguint la
crònica de Castellví, explica que
des d’Alacant, on es va fer un
espectacle públic dels presos,
ben engrillonats, i flanquejats
per unitats de l’exèrcit felipista,
els militars catalans van haver de
travessar Espanya a peu per
arribar als seus destins
d’empresonament. No va ser així
en realitat, no per cap sentiment
de compassió, sinó per evitar
fugues, com ho indica una carta
de l’intendent de València
datada el 27 d’octubre de 1714 a
Alacant. Tots els presos van
haver de patir unes condicions
molt dures: incomunicats, els
passaven l’escàs menjar per un
forat, sota la vigilància continua
de dos oficials.
Alguns presos podien rebre
diners procedents de les seves
hisendes segrestrades per pagarse
la manutenció: així consta en
un document, que el 9 de maig
de 1716 es va manar lliurar a
Francesc i Ramon Sans i a Joan
Antoni Llinàs 2541 rals
procedents dels seus béns
confiscats per repartir entre ells,
a raó de 4 rals al dia
corresponents als mesos de
gener a abril del dit any.
Francesc i Ramon Sans,
juntament amb Llinàs, sortiran
de la presó després d’haver lluitat
a Sant Sebastià al costat dels
defensors espanyols contra les
tropes franceses de la Quàdruple
Aliança, composada per Gran
Bretanya, Holanda, Àustria i
l’antiga enemiga, França, i
d’haver obtingut el perdó del rei
el 1719 per aquest fet.
Així, doncs, els Sans, pare i fill,
van tornar a Barcelona a finals
de 1719 havent iniciat els
tràmits de petició perquè els
fossin retornats els béns que els
havien estat embargats, segons
es despren d’un document de
l’Arxiu Saudín on consta que van
ser lliberats el 23 de setembre
de 1719, en reconeixement de la
seva participació en la defensa
de Sant Sebastià.
Prova l’arribada dels Sans, ja
lliures, a Barcelona una carta que
van escriure al capità general de
Catalunya, marquès de Castel
Rodrigo el desembre de 1719, no
sembla cert, com afirmen alguns
historiadors, que els Sans van ser
empresonats a l’alcàsser de
Segovia a partir de 1719 i que hi
van romandre almenys fins el
1723, per bé que, en
reconeixement de la seva conducta
en la defensa del castell de
Sant Sebastià, se’ls va permetre
circular lliurement per la ciutat.
Durant el mes de setembre de
1719 s’inicia el procés de retorn
dels béns embargats, les
hisendes de Sant Boi de
Llobregat i de Montcada,
propietats dels Sans i la de
«Vique», Vic, que es devia referir
al casal de Mont-rodon. També
se’ls va restituir una casa a
De la lectura de les cartes que el pare va enviar a Ramon
des de Viena es desprén que va emigrar molt
especialment per motius econòmics, derivats de la seva
situació política de vençut. Volia aconseguir que a Viena
li reconeguessin els serveis prestats a la causa de
l’emperador Carles i li paguessin el sou que corresponia a
la seva condició de militar d’alta graduació, és a dir, el
grau de tinent mariscal amb un sou de 400 florins.
Barcelona, a més dels censos que
cobraven.
Abans d’exiliar-se Francesc Sans
va fer donació, el juny de 1727,
de tots els seus béns al seu fill
Ramon per tal d’evitar nous
embargaments.
Havia arrendat per quatre anys la
propietat de Mont-rodon, amb la
possibilitat de pròrroga, ja que la
família vivia a Barcelona, en una
casa del carrer dels Banys.
De la lectura de les cartes que el
pare va enviar a Ramon des de
Viena es desprén que va emigrar
molt especialment per motius
econòmics, derivats de la seva
situació política de vençut. Volia
aconseguir que a Viena li
reconeguessin els serveis
prestats a la causa de
l’emperador Carles i li paguessin
25

26
Dossier ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
○
el sou que corresponia a la seva
condició de militar d’alta
graduació, és a dir, el grau de
tinent mariscal amb un sou de
400 florins. Al cap de gairebé
tres anys li concediran un grau i
una paga menors, general de
batalla amb només 300 florins.
Haurà de recòrrer a préstecs i
empenyoraments per poder
sobreviure ell i el seu fill Miquel,
però fins i tot en aquestes
circumstàncies tan penoses
aconseguirà enviar diners a
Ramon per ajudar-lo a tirar
endavant la casa.
Finalment, l’any 1753, mort ja
l’emperador Carles, la seva filla
l’emperadriu Maria Teresa li
concedeix al general el
reconeixement de Tinent Mariscal
de Camp al servei de la Reina
de Bohèmia i Hongria, mercès a
les influències de la seva filla
Gertrudis, ara ja princesa Tassis,
que havia anat a viure a Viena
també. Abans havia estat Coronel
del Regiment de la Excma.
Diputació de Catalunya.
Tot i que, a Catalunya, se’ls
havien retornat els béns, la
situació no deixava de ser incerta
i molt insegura pels que tant
s’havien significat a favor de la
causa austriacista. Les
autoritats borbòniques van
decidir, en determinades
conjuntures bèl·liques,
l’embargament dels béns dels
residents en terres de
l’emperador Carles VI. Un
Continuació... Ramon Sans de Monrodon
exemple d’aquesta actitud es
pot apreciar el 1734, en ocasió
de la invasió borbònica de Nàpols
en el context de la guerra de
Successió de Polònia, quan es va
confiscar altra vegada el
patrimoni dels Sans-Monrodon
pel fet de trobar-se el pare a
Viena. La mesura va afectar el
fill, Ramon, que es va lamentar
en un escrit al rei l’any 1735,
que no podien embargar uns
béns que ja no eren del seu pare
sinó d’ell mateix, a qui el pare
havia fet donació abans de
marxar a Viena l’any 1727. De
fet, va haver de comparèixer
davat del jutge de confiscacions
per tal de demostrar que la
Panys austracistes. Testimonis de l’adhesió a Carles d’Àustria, a Arenys de Mar i Arenys de Munt.
donació de la propietat no era un
sistema d’ocultació per evadir
diners cap a l’Imperi; en el cas
dels Sans sabem que va ser
completament a l’inrevés: era el
pare el que, de Viena estant, va
anar enviant al fill tot el que va
poder. És a dir, que tot i estar
emparat per les disposicions de
la pau de Viena i que
jurídicament els béns eren seus,
pel fet de trobar-se el pare a
Viena, a Ramon Sans se li van
confiscar les propietats.
Ramon ha de demanar diners
prestats al negociant Joan Costa,
de Vic, el juliol de 1729 per
poder fer front a les depeses del
seu casament. Continuarà
obtenint diners del mateix Costa
mitjançant l’arrendament del
castell de Montrodon entre 1730
i 1736.
El 7 d’agost de 1729 Ramon de
Sans i de Monrodon es casa amb
Maria Francisca de Sala-Alemany
i de Sala-Vivet, nascuda a Blanes
l’agost de 1707, filla i hereva de
Francesc de Sala-Alemany i
Santgenís i de Maria Teresa de
Sala i Vivet. Els capítols
matrimonials especificaven molt
bé, les condicions econòmiques
que s’establien entre la nova
parella. El matrimoni Francesc
Sala i Maria Teresa Sala havia fet
donació a la seva única filla
Maria Francisca de la majoria de
les seves propietats, però amb
condicions.
El matrimoni Ramon Sans-Maria
Francisca Sala va tenir deu fills
en vint anys, tres nois i set noies,
tots nascuts i batejats a Arenys
de Munt. Quan els va nèixer la
darrera filla l’any 1749, Ramon i
M. Francisca ja feia un any que
eren avis: el fill gran i hereu,
Ramon Sans i Sala, casat amb
Marianna de Barutell, residents
així mateix a Can Sala, havien
tingut el seu primer fill l’any
anterior (1748).
Aquesta situació familiar, de
família nombrosa portarà a
Ramon i M. Francisca a demanar
exempció d’impostos l’any 1750,
perquè havien de mantenir
moltes persones a casa.
El matrimoni Sans-Sala passarà
gran part de la seva vida envoltat
○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
de plets, requeriments de deutes,
reclamacions... L’abundant
documentació conservada a
l’Arxiu Saudín ens mostra un
Ramon sempre aclaparat per la
necessitat de diners en metàl·lic
no només per tirar endavant la
família nombrosa pròpia, sinó
també per dotar les germanes. La
vida de Ramon Sans com a senyor
rural es va desenvolupar en una
permanent situació de
precarietat econòmica
accentuada per la rígida
vigilància dels seus sogres:
segons els capítols matrimonials
signats per Ramon i Maria
Francisca només podia utilitzar
500 lliures. De fet, vivia dels
sogres, cosa que detecta molt bé
el seu pare.
A més, els germans, sobre tot els
que havien marxat del país li
reclamaran part de l’herència.
Va començar Gertrudis, la
princesa Tassis, quan encara
vivia el pare, a reclamar la seva
part de l’herència de la seva
mare, Maria de Monrodon. El
pare, en aquest cas, es va posar a
favor de l’hereu, de Ramon,
perquè coneixia les dificultats
pecuniàries per les que passava i
la seva constant lluita contra els
acreedors, agreujades per la
família nombrosa. A l’Arxiu
Saudín és molt abundant la
quantitat de factures de sastres,
de cerers, de candelers, de
fusters i mestres d’obres.
Resulta curiós que els germans,
des de Viena li reclamin sovint a
Ramon diners, fins i tot Miquel,
li’n demana perquè necessiten ferse
vestits nous ja que segurament
seran rebuts per l’Emperadriu
Maria Teresa. I Carles li sol·licitarà
una tramesa de 100 doblons al
mes per anar a viure a Roma i que
Ramon se’ls cobri del benefici de
Sant Lleïr, la capella de Sant
Antoni de Vilamajor.
Realment temps difícils pels
antics austriacistes represaliats,
amb terres poc productives, pocs
diners i cap possibilitat
d’aconseguir un càrrec.
Ramon va morir el dia primer de
juny de 1754 a Barcelona, on
sembla que va viure els darrers
anys de la seva vida, «al cap de
vall de la Devallada de Santa
Eularia en Barcelona», potser
per deixar Can Sala a mans ja del
que era el seu hereu, en Ramon
Sans i Sala ja casat i pare de
família. Va morir abans que el
seu pare, tot i que aquest havia
de suportar les dures condicions
de l’exili vienès. De les cartes del
pare es desprèn que Ramon no
tenia una salut massa ferma.
És molt probable que Maria
Francisca, la dona de Ramon,
intervingués enèrgicament en
contra de l’enviament de diners
als familiars vienesos. Ens ho fan
creure les cartes que, un cop
mort Francesc, el pare, i Ramon,
l’hereu, envien Miquel i Carles a
la vídua Sans i al nou hereu, el
seu nebot Ramon Sans i Sala,
reclamant també part de la
herència, ja que diuen que en fer
donació el pare dels béns a
Ramon l’any 1727, es va reservar
mil lliures per llegar-les al morir.
Aquest plet el van dur al Marquès
de las Minas, Capità General de
Catalunya perquè des de
l’Audiencia de Barcelona se’ls fés
justícia, ja que Miquel es creia
amb dret de reclamar el que
quedés d’aquestes mil lliures a
més de les rendes del benefici
dels Quatre Sants Màrtirs de la
Catedral de Girona que el seu
germà cobrava com a apoderat i
del que no li havia enviat cap
quantitat en tots aquests anys.
Maria Francisca, vídua de Ramon
Sans els respon que està d’acord
en alimentar-los a condició que
tornéssin a casa, on els béns hi
estaven vinculats i que Ramon
n’havia disipat molta part.
Tot i que els germans van
recòrrer al suport de la germana
petita, l’abadessa de Sant Pere
de les Puel·les Maria Teresa Sans
de Monrodon, no se’n van sortir:
Maria Francisca es va mostrar
inflexible amb els cunyats ja que
prou feina tenia per ajudar els
seus deu fills.
D’altra banda, Francesc Sans
havia atorgat testament militar a
favor del seu fill Ramon com a
hereu universal el 12 d’octubre
de 1753 a Viena, escrit de la
seva mà i segellat amb les seves
armes, amb firma i segell de
Juan Ziegey, Tinent general
Auditor de Guerra de S.M.
Cronologia de la vida de
Ramon Sans de Monrodon
1697: neix al casal-castell de
Mont-rodon, a Taradell
1713: és nomenat capità de
granaders del Regiment de la
Diputació
1714: participa activament en el
setge de Barcelona fins l’11 de
setembre
1714: és empresonat a
Hondarribia juntament amb el
seu pare
1719: aconsegueixen la llibertat,
pare i fill tornen a Barcelona
1727: el seu pare li fa donació de
tots els seus béns abans de marxar
a l’exili vienès
1729: es casa amb Maria Francisca
Sala i Sala, de Sant Martí
d’Arenys
1730-1749: seran pares de deu
fills, tres nois i set noies, tots
batejats a Arenys de Munt
1754: mor a Barcelona als 57
anys
Imperial: perfectament vàlid,
perquè va ser legalitzat pel
secretari «del Ministerio Plenipotenciario
Español en aquel
reino». La realitat era, però, que
Francesc Sans estava
pràcticament a la misèria i poca
cosa tenia per llegar a Viena, per
això Miquel insistia en que la
cunyada li enviés recursos des de
Catalunya.
A la mort de Ramon, Maria
Francisca va continuar portant
amb mà ferma la gestió del
patrimoni, com es pot veure en
cartes del rector de Taradell en
relació amb el castell/casal de
Mont-rodon.
Maria Francisca va morir a
Arenys de Munt el 2 de febrer de
1789 i va demanar ser enterrada
a la tomba dels Sala a l’església
parroquial de Blanes.
La nombrosa descendència Sans-
Sala va contribuir a redreçar la
nissaga dins la societat del seu
temps, de primer arrelats a
Arenys de Munt i més tard a
Barcelona, on acabaran assolint
càrrecs de certa importància.
27

28
Dossier ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
○
Míriam Arévalo Viñas
La vila de Ripoll a la
guerra de Successió
Un exemple
d’austriacisme
interessat
El Monestir de Ripoll mantenia la
vila sota un règim de feudalisme
extrem. Monopolitzava tot el
control polític i econòmic, i
exercia l’alta i baixa justícia, mer
i mixt imperi, a través d’uns
oficials propis que nomenava
l’abat sense intervenció ni
proposta dels homes de la vila.
De fet, Ripoll no posseïa la forma
jurídica d’universitat –per tant
no tenia cap capacitat d’obrar
política ni econòmicament– ni
tenia un règim de govern local
propi1 .
Aquesta situació contrastava amb
l’econòmica. Des del segle XVI, i
especialment el primer quart del
XVII, la vila prosperava gràcies a
la indústria tèxtil –amb la
distribució de teixits de segona
qualitat– i del ferro –amb la
fabricació de claus i armes–.
Aleshores ja havia cobrat un gran
protagonisme comercial l’eix
econòmic Ripoll-Vic-Barcelona2 .
En aquestes circumstàncies, les
velles estructures feudals que
regien la vila sota el vassallatge
del monestir encaixaven
malament amb aquest incipient
canvi cap al precapitalisme i cap
el creixement econòmic-social de
la mateixa. Aquesta situació
portava al descontentament d’un
important sector de la població
que, com a conseqüència,
s’enfrontava amb el Monestir.
Les seves reivindicacions
passaven per aconseguir la
forma d’universitat amb un
control polític i econòmic efectiu
sobre la vila, domini que els
permetria aplicar polítiques
adequades als seus interessos
manufacturers i comercials. A
Ripoll, a principis del segle XVIII, era una creixent
vila protoindustrial sota el domini feudal d’un
poderós senyor eclesiàstic: el Monestir de Santa
Maria de Ripoll. Amb aquesta frase inicial faig
notar la situació complexa que patia la vila.
L’antítesi precapitalisme-feudalisme marcava les
relacions entre la vila i el Monestir, relacions no
mancades de certa tensió que trobarien com a
punt de ruptura en aquesta època la conjuntura
bèl·lica de la guerra de Successió.
més, aquesta capa social
probablement cobejava un poder
polític acord amb la seva riquesa
i amb el seu nou status
econòmic.
L’enfrontament pel control de la
vila, però, no era nou, ja que el
cercaven des del segle XIII, i
havia dividit plurisecularment la
vila en dos bàndols diferenciats;
els que estaven amb el monestir i
els que estaven amb la vila. La
guerra de Successió va brindar
als ripollesos l’ocasió de lluitar
en un plànol diferent per assolir
les seves pretensions.
La postura inicial de la vila
durant el conflicte va ser
d’indefinició calculada. En els
primers anys de la guerra, els
ripollesos no es van moure per
posicions ideològiques o
simpaties vers un rei o un altre:
ser austriacista o botifler era una
qüestió pràctica relacionada amb
els seus propis interessos locals.
Així, al llarg dels anys 1705 i
1706, els homes del bàndol de la
vila van desplegar una intensa
campanya de negociacions amb
els representants de Felip V i
amb els de l’arxiduc Carles, amb
l’objectiu d’obtenir un govern
municipal propi, controlat per
ells i independent del monestir.
A canvi, oferien armes i/o diners.
A tal efecte van enviar síndics a
ambdós pretendents. D’una
banda, van prometre l’any 1705
a l’intendent de l’exèrcit francès
D’Albaret, que els homes de les
muntanyes i ells mateixos
prendrien les armes a favor del
duc d’Anjou si, a canvi, Felip V
els hi concedia la facultat de
formar un consell de govern i de
nomenar cònsols com a
representants3 . D’altra banda, un
menestral de la vila, el manyà
Joan Saguí, romania a Barcelona
durant els anys 1706 i 1707
negociant les mateixes peticions
amb el pretendent austriacista4 .
Tant amb el Borbó, com amb
l’Àustria, van arribar a parlar de
les condicions de govern del
futur Consell de la vila, del
número de membres, la forma
d’elecció en bosses, les classes
socials que composarien cada
bossa, el número de cònsols, les
relacions amb el Monestir, etc.
Sabem que inicialment les
pretensions dels homes de la vila
eren altes. Però els monarques
1 TORRAS I RIBÉ, Josep M. “Aproximació a l’estudi del domini baronial del Monestir de Ripoll
(1266 – 1719)” Primer congrés d’HIstòria Moderna de Catalunya, 1984.
2 GARCÍA ESPUCHE, Albert, Un siglo decisivo. Barcelona i Catalunya 1550 – 1640,
Alianza Editorial, Madrid, 1998. També a DANTÍ J., “Barcelona i la xarxa urbana catalana als
segles XVI-XVII” dins DANTÍ, J. (Coord.), Ciutats, viles i pobles a la xarxa urbana de la
Catalunya moderna, Rafael Dalmau ed., Barcelona, 2005.
3 ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim, Els catalans i Felip V, de la conspiració a la revolta
1700 – 1705, Edicions Vicens Vives, Barcelona, 1993.
4 ACRI, Sign. 418/2
○ ○ ○ ○

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
no van cedir fàcilment a
aquestes pretensions, modificant
sovint les propostes que rebien.
Sembla que la postura de Felip V
va ser finalment menys favorable
als seus interessos, o potser va
costar més temps arribar a un
acord amb ell. És possible que el
Monestir –i els seus partidaris–
tingués molt a veure en el fracàs
d’aquestes negociacions, o, al
menys, sabem que ho va intentar.
L’abat, Fèlix de Vilaplana,
havia estat nomenat per Felip V
l’any 1704, i, vivint a Barcelona,
va presentar un memorial davant
l’arxiduc Carles per tal que
aquest desestimés la petició de
la vila l’any 17065 .
El 17 de març de 1707, però,
Carles d’Àustria atorgava als
homes de la vila el privilegi
d’universitat i s’establia una
forma de govern consolar a
Ripoll, independent de l’abat6 . A
canvi, aquests havien de lliurar a
l’arxiduc una quantitat en diners
superior als mil doblons. No
obstant, els ripollesos no van ser
lliures per formar les bosses
insaculatòries dels seus càrrecs,
ja que l’arxiduc va fer gala d’un
cert intervencionisme en escollir
totes i cada una de les persones
que havien de formar les tres
bosses, amb seguretat, per
depurar el govern d’elements
contraris a la seva causa.
El 14 de juny de 1707, per tant,
la vila de Ripoll s’erigia en
universitat amb consell i
cònsols, prenent possessió dels
càrrecs dins l’església
parroquial de Sant Pere de
Ripoll amb la presència del
veguer de Vic, executant, així,
l’ordre reial i el privilegi atorgat
per Carles III a la vila de Ripoll.
Es pot afirmar, per concloure,
que el posicionament en la
guerra de Successió a Catalunya
no sempre va ser fruit d’una
ideologia clara vers els aspirants
al tron, sinó que van existir
casos locals en els quals militar
en un bàndol o en un altre era
qüestió d’un conflicte més
proper i quotidià, on els
interessos locals influïen a
l’hora d’escollir bàndol 7 . Per
Ripoll, austriacista només a
partir del 1707, i sols després
de dures negociacions, la guerra
successòria havia tingut
importància segons el que podia
aconseguir a favor de la seva
pròpia lluita local plurisecular
en contra, o a favor, del domini
senyorial. Els dos bàndols
Tant amb el Borbó, com amb l’Àustria, van arribar a
parlar de les condicions de govern del futur Consell de la
vila. Sabem que inicialment les pretensions dels homes
de la vila eren altes. Però els monarques no van cedir
fàcilment a aquestes pretensions, modificant sovint les
propostes que rebien.
existents a la vila es van equiparar
al bàndol vigatà o botifler.
Tanmateix, el 25 de març de
1715, rere el triomf de Felip V,
es va anul·lar aquesta forma de
govern consolar, i la vila va
passar a l’obediència de l’abat
tornant a la situació anterior al
1707. La derrota austriacista
havia significat la seva pròpia
derrota.
5 ACRI, Sign. 418/2
6 ACRI, Sign. 752
7 Afirmació feta ja per ALBAREDA I SALVADÓ, Joaquim, Els catalans i Felip V, de la
conspiració a la revolta 1700 – 1705, Edicions Vicens Vives, Barcelona, 1993.
29

○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
Fent arqueologia
Els cursos a la Casa Elizalde continuen amb èxit: la
nissaga d’Història d’Espanya ha seguit amb Les llums i
les ombres; la de dones, amb Femení plural: històries
de dones. Però el que s’ha vingut repetint amb més èxit
ha estat el de pràctiques d’arqueologia, Mirant enrere:
introducció a l’arqueologia. Victòria Medina va
organitzar també el 17 de novembre passat el taller “El
llarg viatge de la nostra espècie: reconstruïm el seu
arbre genealògic”, que mitjançant exercicis pràctics va
confeccionar l’arbre filètic dels nostres avantpassats,
tot incident en les darreres troballes arqueològiques.
Va ser la nostra contribució a la Setmana de la Ciència,
una programació multitudinària i variada de trobades
que organitza des de fa dotze anys la Fundació Catalana
per a la Recerca.
Acomiadant Escolapi
Fent Història. Associació Catalana
d’Estudis Històrics
Hotel d’Entitats de Gràcia
Providència, 42
08024 Barcelona
A/e: fenthistoria@hotmail.com
Fax: 93 213 08 90
Pàgina web: www.fenthistoria.org
Consell de redacció:
Junta Directiva de Fent Història
Coordinació:
Ferran Sánchez i Luis Pizarro
Maquetació:
Eva López
DL: B-27290-02
ISSN: 1695-3622
Edita
Els articles que s’inclouen són
opinions particulars i se’n
responsabilitzen els mateixos
autors. La reproducció total o
parcial del seu contingut sols podrà
efectuar-se citant la procedència.
○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○ ○
Investigadors
El Museu d’Arqueologia de Catalunya va
presentar la restauració de l'Esculapi
d'acord amb la imatge que es creu tingué
l’escultura a l’antiguitat. Considerada ara
la millor i més estudiada escultura clàssica
trobada a la Mediterrània Occidental, ha
tornat a Empúries obrint l’Any del
Centenari del seu descobriment i un bon
grapat d’actes commemoratius, el nostre
company Oleguer Biete va organitzar una
apassionant visita que es va entretenir en
explicar-nos totes les teories sobre la
interpretació d’aquesta peça de referència.
Les nostres conferències
també han volgut donar
cabuda a joves
investigadors. Per una
banda, Alexandre Coello
de la Rosa, professor
d'Antropologia de la
Universitat Autònoma de
Barcelona, ens va pronunciar
la conferència
«La fabricació de sants jesuïtes en el Perú del setcents»
el 26 de febrer. Per altra, Jesús Villanueva,
editor de la revista National Geographic Historia, ens
va parlar de Cyrano de Bergerac i els llibertins del
segle XVII el 29 d'abril.
Finalment, aquest semestre hem presentat la nostra nova
web, dissenyada per Isabel Gascón:
A http://www.fenthistoria.org ens mostrem al
món més elegants que mai i oferim una eina a qui ens
vulgui conèixer o saber les activitats que oferim.
31