Descarga - Centre Sant Pere Apòstol

oPinió / Pere ortís
ARtIClES dE Col·lAboRAdoRS
FORÇA MÉS QUE NO ENS PENSEM
No és pas que jo ara vulgui inventar
la sopa d’all, però basant-me en el
fet que el català mitjà, o més aviat
diria la massa dels catalans, ignoren
la seva llengua i la seva cultura,
voldria adreçar-los un mot. Haurien
de saber que la llengua i la cultura
catalanes han realitzat obres de molt
alt nivell dintre el context de la cultura
universal. Si aquests catalans les
coneguessin, restarien bocabadats
davant allò que han produït alguns
dels nostres genis, els quals, per sort
nostra, no han faltat dintre la nació
catalana de tostemps. Hi ha catalans
que es creuen que la seva llengua
és una bata d’anar per casa, i encara
gràcies. Sovint la menystenen, i de
vegades la menyspreen, perquè la
ignoren, d’una banda i, de l’altra,
perquè es deixen guiar pel mal nom
que li donen els forasters i pels seus
propis prejudicis esquifits. Falta de
personalitat, és no haver-se trobat,
en la vida.
Ara tan sols mencionaria dues
realitzacions a càrrec de catalans,
en el camp de la cultura, que fan
el nostre orgull més legítim: la
Fundació Bernat Metge i la Gran
Enciclopèdia Catalana. Al voltant
d’aquestes dues giren una plèiade
d’altres produccions, també de gran
qualitat i envergadura, les quals,
atesa la persecució dels bàrbars
contra la nostra llengua i la nostra
cultura, són un miracle, i bé valen el
qualificatiu quotidià d’increïbles.
La primera de les mencionades és
la col·lecció dels clàssics grecs i
llatins traduïts al català modern i
publicats en paral·lel amb el text
clàssic, a l’altra pàgina. La seva
perfecció, la seva ambició, la seva
qualitat van motivar en Unamuno
el comentari famós, arran d’una
visita a Barcelona, durant la qual li
fou presentada l’obra. Curt i ras,
l’intel·lectual basc se n’escandalitzà
i vingué a dir que no n’hi havia per
a tant, amb una llengua secundària.
Bé que el comentari no el féu pas
a Barcelona, sinó en els escrits
posteriors. Unamuno havia perdut
el tren de la seva identitat i hauria
donat força més de si, si arribava a
ser fidel a les seves arrels basques.
La seva altra famosa expressió, Me
duele España, indica prou bé per
quins mars navegava. I com li ho
pagaren els seus “connacionals” en
la persona del cèlebre militar Millán
Astray!
La Fundació Bernat Metge fou
creació de Francesc Cambó, home
d’una humanitat rellevant. Cambó
fou un gran visionari, en el sentit
de l’economia i en el de la cultura.
I un gran català, bé que potser
no sempre encertà a orientar la
seva capacitat d’acció en aquest
sentit. Era un caràcter contradictori,
monàrquic i catalanista, conservador
i progressista; era federalista, però
li feia angúnia la connotació de
revolució que comportava el terme
“separatista”, ja que no volia fer
trencadissa. Maldà perquè s’aprovés
l’Estatut de Catalunya, ja abans de
la dictadura de Primo de Rivera, i
no se’n sortí. Participava de la idea
sobiranista de Francesc Macià, però
feia marxa enrere davant l’aspecte
revolucionari del cas; per això allò
de “Visca Macià, mori Cambó!”. La
veritat és que fou un gran mecenes;
esmerçà bona part de la seva fortuna
protegint la cultura catalana, creant, a
més, la Fundació Bíblica Catalana i
la Fundació Cambó, de la Sorbona
de París, i empenyé i patrocinà altres
empreses de casa. Prat de la Riba
i ell són els dos grans talents que
consolidaren l’obra de la Renaixença
i la impulsaren eficaçment endavant.
Genis providencials.
La Gran Enciclopèdia Catalana és
una altra obra de gran volada i una
joia de la cultura que la posseeix.
Aquesta és de fundació més recent
–anys seixanta del segle xx–,
conjuntura poc apta per a crear
grans coses i que, malgrat la insídia,
malgrat l’odi del dictador i dels
seus sequaços, uns quants homes
talentosos tiraren endavant fins a
treure una eina per a estudiosos i per
al poble senzill d’un valor inestimable.
Aquests homes mereixen barretada
ben generosa. Obra que ja passa
a la segona edició, en vint-i-quatre
volums, diversos suplements
d’actualització i, darrerament,
penjada a la xarxa. El seu ús és
fàcil i gratificant. Clara exposició
de les entrades, comprensiva, ben
orientada. Com a diccionari i com a
enciclopèdia, solvent i fidedigna, ben
documentada i universal. La comparo
amb una altra enciclopèdia que m’és
molt familiar, la nord-americana
The World Book Encyclopedia, molt
famosa als Estats Units, i considero
tan bona l’una com l’altra.
Oi més, perquè cal considerar que
en el ram de la literatura també
hem produït figures que són alhora
glòria de la nostra cultura i de la
universal. Un Ramon Llull, que, com
més l’estudien, més l’aprecien els
de dins i els de fora, poetes de la
talla de Verdaguer, Maragall, del líric
mallorquí, Joan Alcover, genis de la
llengua com Pompeu Fabra, Joan
Coromines, i un llarg etcètera. Això
situant-nos únicament en el camp de
la cultura escrita. No tenim espai per
a més coses.
Cal conèixer allò que és nostre.
Cal aprendre-ho, cal moure’s, puix
que el problema de la Catalunya
actual és el desconeixement que en
tenen els seus fills. Si la coneixem,
l’estimarem i treballarem per ella. Cal
recordar allò que diu Edgar Allison
Peers en el pròleg del seu Catalonia
Infelix: “Per la seva aportació a la
cultura d’occident, Catalunya mereix
un lloc de distinció entre els pobles
lliures d’Europa.” Pensem-ho, això.
Coneguem-li l’entrellat.
butlletí informatiu número 47 del Centre Sant Pere Apòstol gener de 2011
13