“Els únics que poden fer una bona escola són els mestres”

01 Portada
1949 - 2011
CARRETERA DEL MIG, 169 08907 L’HOSPITALET DE LLOBREGAT BARCELONA T. 93 264 39 50
04 Editorial
www.agorient.com
Gener 2011 | Universitat Ramon Llull | Núm. 24
Francesco Tonucci
“Els únics
que poden fer
una bona escola
són els mestres”
07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres

04
Reportatge
4 | Editorial | Sumari
01 Portada 04 Editorial
10
Entrevista
EDITORIAL
La importància
de l’educació
Ningú s’atreviria a negar, a aquestes alçades de la his-
tòria, la importància que té l’educació per a la bona marxa
d’una societat, i més encara, per garantir la convivència, la
civilitat i el progrés d’un país. Per això l’educació és, sovint,
tema de debat i també de crispació entre els diferents sectors
implicats: administració, mestres, associacions de pares,
sindicats... Qui té la clau de com ha de ser el millor sistema
educatiu? La resposta és complexa. Des de Blanquerna,
després de 60 anys d’experiència en la formació de mestres,
ens hem plantejat una altra pregunta: com ha de ser el mestre
del futur, el mestre del segle XXI? Per aquest motiu s’ha
creat un grup de treball que reflexionarà sobre aquest tema
14
Opinió
Revista semestral de Blanquerna-URL
Passeig de Sant Gervasi, 47
08022 Barcelona
Tel. 93 253 31 22 | Fax 93 253 30 37
www.blanquerna.url.edu
martacj@blanquerna.url.edu
Edita: Blanquerna-URL
18
Conversa
Directora: Marta Clos
Redacció: Neus Fajas i Maria Guerra
Consell de redacció: Sandra Balsells, Pablo Capilla, Andreu Ibarz,
Ignasi Ivern, Oriol Izquierdo, Carles Ruiz, Marçal Sintes i Josep Rom
en clau de futur. I si creiem que un dels pedagogs més reconeguts
internacionalment, el professor Francesc Tonucci, té
raó quan diu que “els únics que poden fer una bona escola
són els mestres” la qüestió esdevé central.
El professor Francesc Torralba defineix el punt de partida
en el reportatge que oferim en aquest número: “Que tots
els nens i nenes tinguin el dret i el deure de ser escolaritzats
és una gran conquesta. El repte és ara dotar aquest sistema
d’excel·lència.” La formació dels mestres es converteix en la
peça clau per aconseguir el que el professor Tonucci defineix
com una “escola democràtica, per a tothom”. “Les reformes legals
–sostè el professor– no serveixen de gaire si els mestres
no són competents i no estan capacitats; un bon mestre pot
fer una bona escola, però un mal mestre seguirà fent una mala
escola per molt òptima que sigui la llei.”
Una bona formació dels professionals de l’educació, perquè
sàpiguen respondre a la realitat de com aprenen els nens
avui, és el que a Blanquerna volem aportar: la nostra responsabilitat
com a formadors de mestres i com a universitat amb
vocació de servei públic.
24
Notícies
26 30
Relat Especial
Disseny i compaginació:
Servei de Disseny i Publicacions Blanquerna
Fotografia: Pere Virgili
Correcció: Alfa SL
Impressió: Arts Gràfiques Orient
Aquesta publicació està impresa sobre paper ecològic:
Òfset centaure blanc de 110 g
Tiratge: 24.000 exemplars
ISSN: 1575-4642
Dip. Legal: 25.555/1999
07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
37
Llibres
Editorial | Sumari | 5

REPORTATGE
01 Portada 04 Editorial 07 Reportatge
12 Entrevista
El mestre del futur
Text: Eva Comas
Il·lustracions: Josep Rom
Un dels reptes per excel·lir en l’educació és formar bons mestres. Però com ha de ser el
mestre del segle XXI després dels canvis socials que s’han produït en els darrers anys? Per
respondre a aquesta pregunta, a la Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna-URL s’ha
contituït un grup de treball que ajudarà a crear el cos teòric. De moment, en el reportatge
que segueix experts de diferent àmbits de l’educació hi aporten la seva visió per ajudar a situar les
claus del tema.
El dia que Carme Moreno rep a classe un
alumne que no sap pronunciar una sola paraula
en català ni en castellà, en teoria, ha d’impartir
una lliçó sobre els planetes del Sistema Solar.
Però, de cop, Júpiter, Neptú i Plutó desapareixen
de la seva ment. No pot fer altra cosa que posarse
a la pell d’aquell infant que, a més de ser el
nou, no pot fer amics perquè no coneix l’idioma.
Així, decideix alterar el temari previst per sorprendre
els estudiants. Tan bon punt comença a
parlar, la meitat del grup es queda amb la boca
oberta. La professora els està donant la classe
en un idioma inventat.
“Vull que es posin en el lloc d’aquell nen que
acaba d’arribar i que no entén res”, explica Carme
Moreno, mestra jove de l’Escola Garigot de Castelldefels.
“Els faig preguntes en una llengua raríssima,
dibuixo gràfics a la pissarra i els descric amb
paraules incomprensibles, els interpel·lo sense
parar fins que aconsegueixo que ells també parlin
un idioma que es van inventant sobre la marxa.”
A part de l’empatia, el que pretén la professora és
fer-los veure que, quan no es comparteix el codi,
cal vèncer una resistència inicial per comunicarse,
cal fer un esforç i que, a més a més, es poden
valer dels gestos, de les mirades i de l’entonació.
Tota l’estratègia desplegada està al servei que el
nouvingut trobi el seu lloc i que la resta de companys
aprengui d’aquella experiència.
Actituds enèrgiques, decidides i imaginatives
com aquesta són cada cop més valorades entre
els experts en educació. “El mestre del futur haurà
d’excel·lir en capacitat d’empatia, en saber-se posar
en el lloc de l’altre, en totes aquelles virtuts
pròpies de l’hemisferi dret, i això és així perquè
cada cop més els nens s’hauran de sentir acollits
fora de cap tipus de marginació”, pronostica Jordi
Riera, pedagog i vicerector de la Universitat Ramon
Llull. Jordi Riera fa aquesta afirmació en una
conferència davant d’un centenar d’estudiants de
Magisteri de la Facultat de Psicologia, Ciències
de l’Educació i de l’Esport (FPCEE) Blanquerna-URL.
Hi ha anat a explicar quines habilitats i
recursos ha de tenir el mestre del segle XXI. Ell
augura un canvi radical en l’educació per una raó
molt simple: “Els mestres ens hem passat molt de
temps sent especialistes en la resposta, però la
força de l’aprenentatge recau en la pregunta, la
pregunta té força i capacitat motivadora.”
Davant d’un auditori entregat, Jordi Riera intenta
explicar amb gestos l’impacte que té un
interrogant a la ment humana i descriu amb els
dits dues neurones que proven de connectar-se:
“Al cervell, una pregunta genera un estat de crisi:
una neurona no es troba amb l’altra i no hi pot haver
sinapsi. L’angoixa que això genera al cervell
fa que moltes altres neurones es mobilitzin.” Per
tant, la ment d’un infant ha de treballar amb mol
Reportatge | 5
16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres

6 | Reportatge
ta més intensitat quan fa front a un enigma que no
pas quan el professor li dóna la feina feta i li explica
la lliçó ben mastegada sense que ell hi participi. És
cert, l’entonació d’una pregunta aconsegueix convocar
l’atenció i provocar, “ara bé, un interrogant no
ha d’aparèixer mai a l’aula per aterrir l’estudiant”,
puntualitza Riera, “perquè quan promovem que el
nen tingui por d’equivocar-se, li estem negant la
possibilitat d’aprendre i d’avançar”.
Així és. Una de les principals aportacions del
discurs actual sobre l’educació és aquesta nova
percepció de les equivocacions, tant dels nens com
dels mestres. Jordi Riera coincideix amb David Duran,
professor del departament de Psicologia de
l’Educació de la UAB, que “l’error no ha de ser mai
un objecte de càstig, sinó una oportunitat per apren-
Carme Moreno:
“Busco que els nens comparteixin els seus problemes
i siguin capaços de donar-se solucions
entre ells”
dre”. Si no aconseguim desdramatitzar l’error, afirmen,
no serem capaços de formular-nos preguntes
agosarades, que obrin el pensament a solucions
inaudites, audaces i imaginatives. I aquest tipus de
preguntes són ara més necessàries que mai. En
aquest moment en el qual el futur es dibuixa com
un mapa incert, “un 50% de les ocupacions dels
nens que avui hi ha a les aules encara estan per
inventar”. Ho diu David Duran quan corrobora que
“som la primera generació que sap positivament
que no sap com serà el futur”.
Acceptar socràticament la incertesa, el no saber
i fins i tot l’error, és una actitud que apropa el mestre
i els seus deixebles, no només a la pregunta formulada
per primer cop, sinó també al canvi. En efecte,
el professor de la FPCEE Blanquerna-URL Andreu
Ibarz considera que el mestre ha de desplegar una
gran capacitat interna per entendre la realitat en
constant transformació: “La relació del mestre amb
el saber l’ha de canviar per força, igual que la seva
relació amb els nens, amb les famílies, amb els companys.”
Un mestre que no sigui permeable al canvi
és un mestre abocat a l’estrès, la incomprensió i la
manca de sentit en la seva trajectòria professional.
Com explica Montse Alguacil, directora del Grau
d’Educació Primària de la FPCEE Blanquerna-URL,
01 Portada 04 Editorial 07 Reportatge
“en pocs anys el món s’ha transformat tant com
abans canviava amb el pas de diverses generacions”.
Amb l’objectiu d’integrar aquest canvi social
es necessita un model de mestre i d’escola “acollidor”.
Per Alguacil, “els nens i les seves famílies
necessiten uns professors i uns centres educatius
que els donin l’oportunitat de participar, de descobrir
el món, la ciència i l’art, i que els ajudin a ser
sensibles a la diversitat”. En aquest sentit, l’escola
catalana, espanyola i europea pot sentir-se satisfeta
d’haver escolaritzat tots els infants de 6 a 16
anys, vinguin d’on vinguin, tinguin les dificultats que
tinguin. “Aquest és un èxit que no ens reconeixem
prou, una fita que fa només 50 anys era impensable
i que és el resultat d’un esforç titànic de professors
que han cregut en l’educació com a agent de canvi”,
diu Alguacil.
Així també ho subratlla Francesc Torralba, professor
de Blanquerna i director de la Càtedra Ethos de la
URL. Segons diu, és cert que el sistema educatiu presenta
mancances i està sobreregulat, però per sobre
d’això té una virtut cardinal: garantir la universalitat
de l’ensenyament: “Que tots els nens tinguin el dret
i el deure de ser escolaritzats és una gran conquesta.”
El repte de futur, per Torralba, és dotar aquest
sistema d’excel·lència i per fer-ho, cal personalitzar
l’educació: “Hem de tenir clar que no tots els estudiants
han d’arribar al mateix punt. Si un nen despunta
en intel·ligència lingüística no pot ser que estigui
aprenent el verb to be quan amb les seves capacitats
podria estar recitant Shakespeare.” Per això, el mestre
ha d’afinar l’atenció, ha de saber escoltar el nen,
veure si té talent lingüístic, musical o emprenedor i,
així, “descobrir el diamant en brut que té al davant”.
Cooperació entre els nens
Si volem que el sistema educatiu conreï el talent,
els mestres i tota la societat en ple han d’entendre
que ara els infants aprenen d’una manera diferent.
Ja no en tenen prou amb el llibre de text, no els
serveixen els exercicis amb resposta única i necessiten
enfrontar-se a problemes complexos. I el més
important de tot: els infants demanen una relació
diferent amb el mestre. “L’educació sempre s’ha
basat en una relació unidireccional entre professor
i alumne, però ara cal trencar aquesta unidireccionalitat
i crear nous contextos de treball i cooperació
entre els nens”, indica Eva Liesa, directora del Grau
d’Educació Infantil de la FPCEE Blanquerna-URL.
12 Entrevista
Certament, aquesta transformació en la relació
entre el mestre i el nen ha de traduir-se fins i tot en
el disseny arquitectònic de les escoles. Així ho creu
Jordi Riera, segons el qual “fins ara la classe era
com una capsa de llumins: el mestre i la pissarra
al davant, representant el coneixement, i de cara a
la pissarra els alumnes com a receptors”. Però en
el futur, segons indica, “la classe hauria de ser un
node dins una xarxa i probablement l’escola hauria
de ser rodona per obrir àgores d’aprenentatge
multidisciplinàries”. Aquesta seria l’arquitectura
perfecta per assolir un dels objectius que apunta
Eva Liesa: “que els infants es puguin arribar a ensenyar
moltes coses i que el professor pugui potenciar
aquest intercanvi de coneixements entre els
mateixos estudiants”. És amb aquesta intenció que
en diverses escoles catalanes alumnes de primària
amb problemes de lectura es preparen contes per
llegir-los a nens més petits i l’experiència serveix
perquè els estudiants que els costa llegir guanyin
molta autoestima quan un de més petit se’l mira
emocionat perquè aquell conte que li està explicant
l’entusiasma. Ho explica Montse Alguacil, per a la
qual aquesta iniciativa és enriquidora no només per
als nens, sinó per a tota la comunitat educativa. Ella
mateixa assegura que les classes tenen èxit quan
l’infant sent que allò que se li està explicant no és
una idea general aplicable a la massa, sinó quan
experimenta que ell és protagonista d’aquells coneixements,
actituds i procediments que està adquirint.
Per David Duran, la nova relació entre mestre
i alumne es pot expressar també des del punt
de vista de la postura corporal: “El mestre no ha
d’ensenyar front als alumnes, sinó al seu costat.”
Això és així ja que, segons diu, “la docència s’ha
de basar en la col·laboració amb els alumnes”. Duran
busca una gran participació dels estudiants a
les classes, perquè considera que principalment
l’aprenentatge és seu: “Els alumnes han de poder
triar alguns dels temes que volen aprendre, han de
decidir com volen arribar als objectius didàctics i
poden anticipar al mestre com ajudaran els seus
Jordi Riera:
“El mestre del futur haurà d’excel·lir pel que fa a
la capacitat d’empatia i a l’art de la pregunta”
companys.” El paper dels professors és organitzar
les aules, el treball en equip i “donar peu que els
alumnes aprenguin entre ells, que aprenguin entre
iguals, que aprenguin d’una manera cooperativa”.
La professora Carme Moreno coincideix plenament
que el rol del mestre s’ha d’encaminar a buscar
la interrelació entre els nens. Per aquest motiu,
planteja jocs i activitats on els mateixos alumnes
exposen conflictes, desitjos i propostes que han de
mirar de resoldre o realitzar juntament amb els seus
companys. “Valoro moltíssim que arribin a acords,
que es donin idees i solucions entre ells”, explica.
En una ocasió, el conflicte va sorgir quan un alumne
no volia deixar jugar a bàsquet una nena que
no sabia encistellar. La classe va escoltar i discutir
Reportatge | 7
16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres

8 | Reportatge
el problema i la seva resolució va ser exemplar: al
llarg d’uns dies, aquell nen hauria de destinar l’hora
de pati a ensenyar a encistellar a aquella alumna. I
així ho va fer. Com diu Montse Alguacil, “el nen pot
aportar moltes coses i val la pena escoltar-lo”.
De fet, David Duran creu que una de les millors
maneres d’aprendre és ensenyant. Per aquest motiu,
“un dels reptes que tindrà el mestre al segle XXI
serà compartir una cosa que ara monopolitza ell sol
dins de les aules: la capacitat d’ensenyar”. Aquesta
fita no serà possible si no s’entén que el treball en
equip ha de ser un puntal en el qual se sustenti
l’educació. “El mestre ha de ser un professional capaç
d’esperonar la dinàmica de grups a l’aula, la
motivació i el clima de cooperació”, assegura Eva
Liesa. I David Duran afegeix que aquesta coopera-
Francesc Torralba:
“Necessitem persones atentes, que sàpiguen
descobrir el diamant en brut que tenen al davant”
ció s’ha d’obrir a la família i a tota la societat per assolir
una xarxa d’aprenentatge comunitari. Per això
és tan important que “el mestre aprengui a treballar
juntament amb altres mestres, que s’observin entre
ells i que siguin investigadors sobre les pròpies
pràctiques i les dels seus companys”.
Montse Alguacil ho té clar: un bon mestre participa
de l’esperit de l’entrenador del Barça. Quan
Guardiola diu que “un jugador fa més bo els altres”
ens està ensenyant a tots que grans individualitats
milloren i es potencien quan sumen les seves
virtuts. És obvi que, no només el nostre país, sinó
també el món necessita aquestes virtuts i és per
això que Andreu Ibarz conclou que “com a motor
01 Portada 04 Editorial 07 Reportatge
de l’escola i de la comunitat, el mestre és la peça
més valuosa i la més difícil d’aconseguir. Arribar a
dissenyar un bon mestre és una obra d’art”.
Aquest any, centenars d’estudiants de Magisteri
han sortit de les facultats d’Educació del nostre país.
Ells són els mestres del futur. Un d’aquests nois és
Gal Gomila, que acaba d’estrenar-se com a mestre
de música a l’Escola Virolai de Barcelona. Fill d’una
família de músics, va diplomar-se el juny passat a la
FPCEE Blanquerna-URL i tot just aquest desembre ja
ha dirigit el concert de Nadal i ha redactat els primers
informes d’avaluació dels seus estudiants. La ment
del Gal és plena de projectes, viu amb entusiasme
la seva feina i entoma conflictes i entrebancs com a
reptes que el faran créixer en la seva professió. Creu
que “cal escoltar molt més els alumnes, creure en les
seves possibilitats i mai, mai, matar les seves idees”.
El fracàs escolar, diu, és una invenció dels buròcrates”.
I es pregunta: “Com podem dir que un nen ha
fracassat? A la vida no es fracassa fins als 30 anys.”
En Gal es considera un mestre tendre, provocador i
exigent. El seu primer triomf ha estat no refiar-se de
les paraules de desànim que sovint envolten el discurs
sobre l’educació, el seu gran èxit ha estat creure
en el que realment vol fer: treballar amb nens perquè
aprenguin.
Tan de bo Gal Gomila tingui tanta sort com Carme
Moreno. Per entendre com estimen els seus
alumnes aquesta professora només cal saber que
aquest Nadal una nena, l’Ariadna, li va escriure
una carta. En poques línies escrites en una lletra
infantil, l’Ariadna li agraïa de tot cor que l’hagués
ajudat a superar alguns atacs de plors arran de la
separació dels seus pares. Ho diu Jordi Riera i cal
subratllar-ho: “Aquesta feina consisteix a dotar el
món de sentit.”
12 Entrevista
CONFERÈNCIES INFORMATIVES BLANQUERNA-URL 2011-12
Facultat de Psicologia, Ciències
de l’Educació i de l’Esport
Dimarts, 8 de febrer, a les 19.00h
Dissabte, 2 d’abril, a les 11.00h
Dimarts, 3 de maig, a les 19.00h
Dissabte, 4 de juny, a les 11.00h
C. Císter, 34 de Barcelona
Tel. 93 253 30 06
Facultat de Ciències de la Salut
Dissabte, 26 de febrer, a les 10.30h
Dijous, 31 de març, a les 19.15h
Dissabte, 30 d’abril, a les 10.30h
Dijous, 2 de juny, a les 19.15h
Dijous, 30 de juny, a les 19.15h
C. Padilla, 326-332 de Barcelona
Tel. 93 253 31 27
Facultat de Comunicació
Dijous, 17 de febrer, a les 19.00h
Dissabte, 2 d’abril, a les 11.00h
Dijous, 28 d’abril, a les 19.00h
Dissabte, 14 de maig, a les 11.00h
Dimarts, 28 de juny, a les 19.00h
C. Valldonzella, 23 de Barcelona
Tel. 93 253 31 08
16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres

10 | Entrevista
ENTREVISTA a Francesco Tonucci, Frato
“Els únics que poden fer una
bona escola són els mestres”
Per: Neus Fajas i Marta Clos
Fotos: Pere Virgili
E
l pedagog i pensador italià Francesco Tonucci, més conegut com Frato pels seus
dibuixos, durant dècades s’ha centrat en la investigació en educació, en el desenvolupament
cognitiu, el pensament i el comportament dels nens. Ha estat l’impulsor de
l’exitós projecte La Ciutat dels nens, una nova manera de concebre la ciutat amb els
nens com a referència. És autor d’obres com Por una escuela alternativa, Con ojos de niño,
Cómo ser niño, ¿Enseñar o aprender? i Con ojos de maestro i la seva última publicació; Los
niños dicen ¡basta! El passat 12 de novembre va participar en unes jornades sobre Diàleg Escola-Universitat
que organitza la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport
Blanquerna-URL.
El professor Tonucci ens rep immediatament
després de pronunciar una conferència
–Un maestro nuevo per una scuola nuova–
davant dels estudiants de Blanquerna per a
la qual s’ha hagut d’habilitar, a més a més de
l’auditori, una aula gran. El seu discurs con-
04 Editorial
tinua interessant i seduint centenars de joves
estudiants de magisteri i els professors que ja
fa anys que segueixen la seva obra. Ens saluda
radiant, enèrgic i comença aquesta entrevista
amb la mateixa passió i energia que fa pocs
minuts ha desplegat davant dels estudiants.
Com creu que ha de ser el mestre avui?
Voldria començar amb l’anàlisi de com era l’escola
d’abans, com és en l’actualitat i com hauria de ser l’escola.
L’escola d’abans, la que vaig viure com a alumne (fa 60
anys) era una escola per a pocs, és a dir, un percentatge
molt elevat dels nens que començaven la primària no
l’acabaven i per als nens que continuaven, l’escola era
un complement per enriquir el que la família ja oferia. A
casa els nens convivien amb llibres, els pares els llegien
contes, novel·les, a les sobretaules es discutia sobre tot
allò que succeïa al país, viatjaven, anaven al teatre, a
museus, a concerts. Per tant, l’escola esdevenia un lloc
per a uns pocs que acabarien ocupant llocs importants en
l’acadèmia, en la política o en l’economia del país. Després
de l’última guerra mundial vam fer un impressionant
pas endavant tant polític com social amb la conquesta
de les democràcies. La democràcia va portar la garantia
d’una instrucció pública per a tothom, que efectivament
es va aconseguir: avui l’escolaritat és obligatòria, però
l’escola no ha fet els canvis necessaris per ser una escola
realment per a tothom.
I què és el que no funciona?
A l’escola, tot i que ha obert les portes a tots els nens,
encara no s’ha assimilat el que significa que sigui per a
tothom. Segueixo pensant que l’escola que proposem,
tot i les òptimes intencions i capacitats d’alguns mestres,
ofereix una proposta educativa que la majoria de nens
no pot seguir. S’ofereix un recurs adequat per a pocs, ja
que encara es pressuposa que hi ha una formació cultural
bàsica familiar que avui ja no existeix. És cert que avui
l’escola no rebutja cap nen, però tampoc li ofereix el que
necessita.
I per què no s’ha canviat?
S’ha pensat que n’hi havia prou regulant el canvi de
l’escola amb lleis, passant d’una escola per a pocs a una
escola per a tothom, però les lleis no canviaran mai l’escola.
La clau de volta són els mestres i no les lleis. Les reformes
legals no serveixen de gaire si els mestres no són competents
i no estan capacitats; un bon mestre pot fer una bona
escola, però un mal mestre seguirà fent una mala escola
per molt òptima que sigui la llei. Cal una reforma profunda,
una revolució interna de l’escola que reconegui que ha de
ser una escola per a tothom, per als qui no tenen una família
al darrere, perquè els qui la necessiten d’una forma
extraordinària són els més dèbils i per a aquests, l’escola
d’avui no té respostes.
Com hauria de ser una escola per a tothom?
L’escola hauria de ser un lloc on les diferències socials
es modifiquen i es recuperen, però en canvi segueix
sent un lloc que augmenta aquestes diferències. I de la
mateixa manera, l’escola ha de ser un lloc capaç d’oferir
a tots els alumnes una formació cultural de base, que fomenti
la lectura, l’art i la música des de l’etapa infantil, un
paper que desenvolupaven abans algunes famílies i que
avui l’escola hauria d’assumir. Els nens que no tenen una
motivació, els que no tenen una família al darrere segueixen
fracassant. És molt freqüent esco ltar frases com “el
seu fill no em segueix” o “no està interessat, no té prou
bases i hauria de recuperar”, que haurien de constituir un
delicte perquè, qui ha de seguir qui a l’escola? Jo crec
que l’escola hauria de seguir els nens i no a l’inrevés.
“Un bon mestre pot fer una bona escola,
però un mal mestre seguirà fent una mala
escola per molt òptima que sigui la llei”
En aquest sentit, estem demanant a l’escola que
supleixi el que hauria de fer la família? És un debat
molt viu, la dissociació família-escola-societat...
Aquest és un tema molt preocupant. El canvi que
s’està produint és que avui la família està en conflicte amb
l’escola, sempre està preparada per denunciar l’escola
per qualsevol cosa que passi; els pares protegeixen massa
els fills i desacrediten els mestres. Abans, quan un nen
tenia una mala nota a l’escola, quan arribava a casa s’hi
afegia l’amonestació dels pares. En canvi avui, massa freqüentment,
els mestres es troben amb pares confrontats
quan els nens porten una nota desfavorable i aquest comportament
de la família té unes conseqüències educatives
terribles per al nen i per a l’escola en general.
Quines competències ha de tenir l’escola d’avui?
L’escola hauria de ser un lloc d’escolta abans que de
proposta: els nens haurien d’exposar primer de tot quin
són els seus coneixements i posar-los damunt la taula
com a material de treball, ja que el mestre no pot fer cap
proposta si no sap quin nivell de coneixements tenen els
alumnes. La carrera escolar sempre hauria de consistir en
escoltar primer i després proposar. Per això el rol del mestre
és l’element clau de l’escola, ha de ser un facilitador,
que escolti i proposi mètodes i experiències interessants
d’aprenentatge. Una escola en la qual no és el mestre qui
sap més i ho transmet a uns alumnes passius si no que el
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Entrevista | 11

mestre és qui sap motivar i aplicar un mètode que potenciï
la creativitat, que fomenti una actitud científica i crítica, en
definitiva, que desenvolupi la capacitat que ens ajuda a
solucionar problemes i desperta en els nens la curiositat
de buscar nous camins.
“Un nen que ha viscut una bona experiència
escolar normalment té uns resultats
millors, sempre que aquesta experiència
s’hagi produït al llarg de tota l’etapa educativa
escolar”
Vostè parla, en les seves conferències, d’una escola
democràtica...
Efectivament, una escola democràtica on es respecti
la llei. L’article 12 diu, sorprenentment, que els nens
tenen dret a expressar la seva opinió cada vegada que
es prenen decisions que els afecten. Per tant, a l’escola
aquest article és vàlid tots els dies: una escola democràtica
és aquella que s’obre a la participació dels nens.
No es pot fer una escola sense escoltar els nens. Si els
escoltem atentament sempre surten propostes noves
que val la pena assumir. Per exemple, s’hauria de constituir
un consell d’estudiants que es reunís periòdicament
amb la direcció per discutir sobre el funcionament de
l’escola, no només sobre disciplina o el pati, sinó també
del que passa dins de l’aula. Això no significa que s’hagi
de fer l’escola com ens diuen els nens, però sí que significa
que no podem fer una bona escola sense saber què
en pensen.
Com es fa possible una escola com la que descriu?
La resposta és molt simple: n’hi hauria prou de tenir
bons mestres, ben preparats i capacitats per fer la tasca
que desenvoluparan. S’ha de tenir molt en compte la formació
del docent.
I com es forma un bon mestre?
Un bon mestre es forma coherentment amb tots els
principis que abans he descrit (escola oberta, creativa, cooperativa,
d’escolta, científica) i els assumim com a metodologia
de magisteri on els alumnes poden pensar creativament,
on es tenen en compte les capacitats individuals
de cada alumne, on a través del mètode científic es documenten
les pràctiques escolars que fan i que posteriorment
s’analitzaran amb una actitud crítica per poder proposar alternatives.
L’experiència i la vivència és el que forma, no la
transmissió de continguts.
12 | Entrevista
04 Editorial
A Espanya, al començament de la democràcia, hi va
haver moltes experiències educatives: escoles innovadores,
creatives, algunes que reivindicaven que els
nens a l’escola s’han de divertir. Des d’alguns sectors
aquests corrents han estat molt criticats perquè s’ha
vist que els estudiants que arribaven a la Universitat no
tenien la base cultural de la qual vostè parlava.
En primer lloc, penso que el joc, divertir-se, és una experiència
personal, molt íntima i que hauria de succeir fora
del control dels adults. Per tant, l’escola no és el lloc per jugar
tenint en compte totes les connotacions que té per a mi
el joc. Segon, em sembla molt injust el judici sobre aquestes
experiències d’escoles renovadores que han estat una
minoria extrema i, per tant, el fracàs cultural actual no se’ls
hi pot atribuir. D’aquests alumnes universitaris que no llegeixen,
el 90% surten d’escoles tradicionals, transmissores,
que no han funcionat però potser tampoc han funcionat les
innovadores; és un tema que caldria analitzar amb més profunditat.
El que sí que puc afirmar és que un nen que ha viscut
una bona experiència escolar normalment té uns resultats
millors, sempre que aquesta experiència s’hagi produït
al llarg de tota l’etapa educativa escolar. En cas contrari, els
resultats cauen en picat. Un exemple claríssim d’aquesta
situació passa a Itàlia: els informes Pisa situen l’educació
infantil entre les millors del món, però l’educació superior se
situa entre les més baixes. L’educació hauria de ser coherent
dels 3 als 14 anys.
Alguns experts, sobretot els gestors, diran que el
que vostè apunta està molt bé, però que costa molts
diners...
Al contrari, el que ha costat molts diners és no invertir en
fer possible aquest canvi. A més, una bona escola es pot fer
amb pocs recursos tant materials com econòmics. He conegut
mestres molt importants, com Mario Lodi, integrant del
Movimento di Cooperazione Educativa, que va estar tota la
vida en una escola rural amb molt pocs recursos i unes lleis
molt poc favorables al canvi i, malgrat tot, ens ha deixat una
empremta inesborrable. D’altra banda, s’ha invertit molt poc
en formació del professorat, que és l’únic que necessitem
perquè una escola sigui bona: mestres capacitats coherentment
amb el model escolar.
Les noves tecnologies han introduït algun canvi en
com ha de ser el mestre del s. XXI?
Crec que pensar que les noves tecnologies han introduït
canvis en el model educatiu també ha estat una gran equivocació.
No comparteixo l’opinió de col·legues psicòlegs
o investigadors que pensen (espero que ja hagin canviat
d’opinió) que amb les tecnologies ja poden garantir un nivell
educatiu de promig alt en l’educació restant importància a la
figura del mestre. Perquè l’única manera de salvar l’escola,
els únics que poden fer una bona escola, són els mestres.
Les tecnologies són grans recursos que cal anar introduint
a l’escola de forma gradual, però en cap cas poden substituir
el paper cabdal que té el mestre. És absurd pensar que
les tecnologies són l’instrument que pot provocar el canvi
en l’escola perquè només són un mitjà, un mitjà molt valuós
que facilita la feina del mestre, que tenen un potencial immens
però que no faran que el mestre sigui millor. D’altra
banda, el model pedagògic cal construir-lo independentment
dels instruments i les tecnologies són eines i, com a
tals, no poden comportar una revolució autònoma o ser la
causa d’una revolució.
Vostè afirma que sense un bon mestre no es pot
construir una bona escola, però alhora assistim a un
deteriorament de l’autoritat del mestre per la manca de
reconeixement social.
Respecte al recolzament social dels mestres, l’escola
espanyola està millor emparada que la italiana; aquí hi ha
més sensibilitat pública cap a l’escola, però probablement
no n’hi ha prou perquè els mestres se senten igualment poc
reconeguts. Un punt bàsic és que l’escola més important
és la dels primers anys. No obstant això, els nostres països
segueixen posant l’atenció sobre els nivells més alts. Els
mestres més ben preparats, els millor retribuïts i en condicions
socials millors són els professors d’institut o de la
“Em sembla important convidar els pares
que deixin d’assumir un paper quasi de
sindicalistes del seus fills perquè aquesta
actitud té unes conseqüències molt greus
en l’educació dels nens i en el seu desenvolupament”
universitat. Si és veritat que els anys decisius en la vida
d’una persona són els primers, aquesta circumstància no
coincideix amb l’interès social i polític de les nostres societats
sobre aquesta etapa.
Per acabar, un missatge per als pares. Com creu que
s’haurien de tractar els nens?
Per una banda, convido els mestres que es tornin a interessar
pels pares, que afavoreixin el diàleg ajudant-los a
entendre que l’escola que tenim és diferent de l’escola que
ells van viure de petits. Els bons mestres sempre ho han
fet. D’una altra, voldria demanar als pares que sàpiguen reconèixer
les necessitats dels nens més enllà del que quasi
espontàniament pensem, per exemple, respecte del perill,
de la por, que sembla que els justifica d’impedir als fills una
autonomia de moviment perquè puguin viure experiències
profundes i necessàries com el joc. El nen ha de jugar sol
i, per deixar-lo, de vegades s’ha de tenir coratge, però si
aquesta necessitat es comparteix amb altres pares i els
nens surten a jugar lliurement, l’ambient es fa més segur
precisament perquè hi ha nens. I també em sembla important
convidar els pares que deixin d’assumir un paper quasi
de sindicalistes del seus fills perquè aquesta actitud té unes
conseqüències molt greus en l’educació dels nens i en el
seu desenvolupament. Cal recuperar l’aliança i la complicitat
entre família i escola. I, per últim, crec que els pares haurien
de gastar menys diners per als seus fills. Una bona educació
dels nens ha de costar poc: menys activitats extraescolars,
menys aparells i deixar que els nens s’avorreixin, que tinguin
temps lliure per jugar lliurement, sense la vigilància dels
adults i puguin tenir vivències individuals.
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Entrevista | 13

Josep Maria Ureta
Periodista
especialitzat en
temes econòmics
d’El Periódico de
Catalunya
14 | Opinió
Opinió La crisi econòmica. Anàlisi
La percepció del risc
No era el mateix començar a fer aquest article
quan me’l varen encarregar, un 28 de
desembre, que quan m’hi he posat, un 10
de gener. D’haver escrit a final d’any, hauria
estat més optimista que no pas en fer-ho dues
setmanes després. Potser m’afecta un dels clàssics
de la literatura financera (El increíble efecto
enero de Robert Hauguen y Josef Lakonishok
per a Ariel), que explica per què els primers dies
de l’any els operadors de borsa prenen decisions
inesperades… perquè tenen tot l’any per rectificarles
si han errat. Sóc, avui, dels que creu que aquest
any veurem coses pitjors que els anys anteriors.
La raó és precisament la contrària del que s’està
dient: no hem superat cap crisi. Hi som submergits
i entrem en el quart any sense tenir a l’abast un
dels trets fonamentals quan s’han comès errors i
s’han analitzat bé: no es veu que hi hagi penediment,
ni molt menys propòsit d’esmena. I sense
esmena, així ens ho ensenyaven els catequistes
dels anys 50, no hi ha possibilitat de rectificació.
Tampoc és qüestió de posar-se pessimistes.
Del final de la primera dècada del XXI, en guardo
el record d’algunes bones lectures optimistes. La
darrera, una traducció d’un assaig de John Lanchester,
un periodista i novel·lista anglès d’una
bona trajectòria vital. Per ser fill d’un banquer de
banca global (HSBC) nascut a Hamburg i crescut
a Calcuta, Hong Kong i Brunei, fins a arrelar a
Oxford, Lanchester s’ha pogut mirar la crisi i els
seus efectes amb el to del noi que des de petit ha
viscut prou experiències per dir “es veia a venir…”
El seu llibre té per títol una interjecció, ¡Huy! (Anagrama).
No cal interpretar-ho com un crit de dolor,
sinó més aviat de sorpresa.
Quan dic que no hem escarmentat em refereixo
que ja tothom sap que hi ha hagut algun
error. Però, quin? Per ambientar la recerca, Lanchester
recorre a la intriga i parla de l’assassí
que tots tenim a prop. A casa, a la feina, quan
viatgem. Gairebé mai el podem evitar. No és invisible,
tot el contrari. És ben visible. Fins i to es pot
dir que en alguns casos està senyalitzat. L’any
passat va matar més de mil persones a la Gran
Bretanya i no va sortir a cap informatiu. Ni cap
xarxa social li ha dedicat cap crida de denúncia.
L’assassí que tenim ben a prop són… les esca-
04 Editorial
les! Sí, molta gent mor en caure per les escales,
de manera fortuïta. Molt probablement és gent
gran, o no tant, que és ingressada ferida i al cap
del temps mor. Poca broma amb les estadístiques
britàniques, que són molt fiables. I quina és
la lliçó que en traiem, d’aquesta amenaça subestimada?
Que no tenim percepció del risc. I sense
aquesta percepció, el més probable és que un
dia ens entrebanquem.
El risc actual és creure’ns que la crisi ha estat
només un error de càlcul i que tard o d’hora vindrà
algú que refarà els càlculs i tornarem on érem, és
a dir, a gastar per damunt de les nostres possibili-
“Si algú vol una recepta per als
mesos i anys a venir només se
m’acut aquesta: tornar a mirar el
valor i el preu de les nostres necessitats”
tats (subtítol del llibre, per desfer el misteri: Por qué
todo el mundo debe a todo el mundo y nadie puede
pagar). Encara avui pensem que en l’economia
domina més la mecànica que la psicologia i que
algú, en algun lloc, ja està reparant la maquinària
per tornar on érem abans de l’agost del 2007 (cosa
que no serviria de res, perquè els errors vénen
d’uns quants anys més enrere, quan es va imposar
la tesi que el diner, com més barat, millor per
a tothom).
Si algú vol una recepta per als mesos i anys a
venir només se m’acut aquesta: tornar a mirar el
valor i el preu de les nostres necessitats. Penseu
que en plena crisi sistèmica dels anys 20 John M.
Keynes va escriure un assaig sobre les possibilitats
econòmiques dels néts de la seva generació.
Qui es reia del llarg termini (“d’aquí a cent anys,
tots calbs”) va profetitzar que el 2030 (un segle
més tard), la Gran Bretanya seria 4 vegades
més rica que llavors. Falten 10 anys i la predicció
ja s’ha complert amb excés (avui ho és 4,6).
I aquesta és l’altra: hem estat nosaltres mateixos
els que ens hem fixat unes necessitats cada cop
més insaciables. Això sí que s’ha acabat. I no crec
que sigui tan dolent: és aturar-se abans de baixar
les escales.
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Opinió
David Murillo Bonvehí
Doctor en Sociologia
Professor del Dept.
Ciències Socials
d’ESADE (URL)
La crisi econòmica. El món professional
Nous temps, noves capacitats
L
a carrera professional i la perspectiva
de progrés social dels que tot just ara
s’incorporen al mercat laboral, en els
propers anys inevitablement vindran
condicionades per l’evolució del mercat laboral
i per una recuperació econòmica que es preveu
lenta i de caràcter incert. Un context actual que,
per altra banda, no fa més que accentuar tendències
laborals, econòmiques i socials, que
ja acumulen uns quants anys amb nosaltres.
Apuntem-ne algunes, tot començant pels reptes
i acabant per les recomanacions.
La mobilitat social, és a dir, la capacitat dels
més joves de fer un salt endavant respecte de la
posició econòmica heretada dels pares, tendeix
a la baixa. Les xifres d’atur, encara altes en els
propers anys, a curt termini i per a molts sectors
implicarà la sobrepreparació de molts candidats
respecte de les característiques del lloc de treball
ofert. En aquest punt no podem deixar de
tenir present l’estratègia Europa 2020 de la Co-
“La capacitat dels més joves de fer
un salt endavant respecte de la
posició econòmica heretada dels
pares, tendeix a la baixa”
missió Europea per al creixement econòmic de
la UE, actualment en discussió. Una estratègia
que planteja, entre altres objectius, augmentar
notablement el nombre de graduats universitaris.
Si ens endinsem en l’àmbit laboral, en un
context de creixent rotació en el lloc de treball,
comprovarem com al final de la seva vida laboral
les generacions més joves continuaran
treballant de mitjana en més empreses que no
pas ho van fer els seus pares. La fidelitat del
treballador cap a l’empresa continuarà doncs
baixant. També es reduirà de manera acusada
la distinció entre els treballadors per compte aliè
i els treballadors per compte propi. En l’actual
context laboral (internacionalitzat, de treballs i
horaris flexibles, amb retribució en base a resultats
i cada cop menys segons el compliment
amb uns horaris fixos), un nombre cada cop
més gran de treballadors tindrà un peu en tots
dos camps. Dit d’una altra manera, tots serem
en un moment o altre, si no alhora, treballadors
per compte aliè i autònoms o emprenedors, un
fet que ens convertirà, per una via o una altra,
en treballadors de microempreses que han de
lluitar per millorar la seva exposició al mercat,
per mantenir i millorar la seva reputació i la
seva capacitació.
Per als futurs ocupats del nostre mercat laboral,
la internacionalització dels mercats i l’auge
de les economies emergents, s’incrementarà
“Conèixer món i experimentar la
multiculturalitat són ja bones inversions
professionals”
l’ocupabilitat del personal més obert a la internacionalització,
amb un coneixement lingüístic
més ampli. També la d’aquell candidat més
acostumat a gestionar les diferències culturals,
la d’aquells que han estat més exposats
a l’esfera internacional. Viatjar, conèixer món i
experimentar la multiculturalitat són ja, a hores
d’ara, bones inversions professionals.
Per altra banda, les empreses perdran cada
cop més l’interès per comptar amb professionals
que destaquin pels seus coneixements
tècnics. Coneixements que es donaran per descomptats
o s’aprendran, en molts casos, en la
mateixa empresa. Paral·lelament, les empreses
incrementaran el seu interès per comptar amb
persones amb capacitats en la gestió d’equips,
individus orientats a resultats, capaços de generar
un bon clima de treball, de ser optimistes
i propositius. Uns atributs que veurem normalment
empaquetats sota el títol de capacitats de
lideratge. Una carrera, doncs, aquesta darrera,
que inevitablement haurem de desenvolupar de
manera progressiva al llarg de la nostra vida
laboral i que ara, tot just a l’inici d’una vida laboral,
a penes comencem a intuir. Tanmateix,
una carrera que només podrem realitzar des de
l’acumulació d’experiència, l’autoobservació i la
generació d’una ètica personal sòlida i reflexiva.
Opinió | 15

Daniel Córdoba
director de
The Hunter, analista
de tendències i
professor de la
Facultat de
Comunicació
Blanquerna-URL.
16 | Opinió
Opinió La crisi econòmica i els joves
El narcisos confosos
U
na de les tasques més apassionants amb
què ens enfrontem els analistes de tendències
és entendre i explicar quina és la
realitat que viuen els fills de la Catalunya
de principis dels 90. No la realitat que creiem
nosaltres que viuen ni la que els hi expliquem els
pares o professors. No; la clau és com veuen ells
la realitat del mercat avui.
La tasca no és gens fàcil atès que són realment
diferents a les generacions precedents. Els joves
tenen una gran consciència de màrqueting, publicitat
i investigació. Saben que les marques estan
desesperades per saber què volen, què diuen, què
senten... Els mateixos problemes que tenen els pares,
quan no entenen els fills, els tenen els nostres
clients, les marques que donen forma al seu món.
Per conèixer com són, hem de buscar aproximacions
que provenen més de conviure amb ells i infiltrar
espies que de tancar-los en una sala a veure
què opinen.
En la seva majoria, el gruix dels joves catalans
de classe mitja-alta solen ser fills d’un be-
“Som davant d’una generació que
no se sent còmoda amb discursos
hieràtics ni amb la complexitat de
l’argumentació”
nestar que per a ells significa tenir quasi bé tot el
que volen. Se’ls ha dit que són el centre del seu
món i han de fer saber constantment què volen i
què senten. Per això són de naturalesa negociant
i argumenten per igual amb pares, professors,
marques i productes.
Des de petits han vist que les distàncies emocionals,
polítiques, físiques i sexuals s’escurçaven
amb la mateixa velocitat que ells anaven passant
de curs. L’aspiracionalitat i la recerca de referents
s’ha fet bidireccional i gràcies a la tecnologia poden
també ser compartides. Poden accedir al món
extern en qualsevol moment i portar tot el seu món
amb ells. Es fan fotos i vídeos que pengen a les
xarxes socials redefinint de passada el concepte
de privacitat. No és que no siguin privats, sinó
que han après a fragmentar-la: són, a la vegada,
04 Editorial
persones físiques i personalitats tecnològiques comercials.
La capacitat de fragmentar ve dels missatges
comercials. Els seus consums principals (moda,
tecnologia) tenen un model de negoci basat en el
fet que estan incomplerts, que sempre poden seguir.
El que compren (o pirategen) és un tros del
continu que són nous capítols, noves tendències
i modes. Harry Potter, Lady Gaga, H&M, iPhone i
Gran Theft Auto... tots tenen col·leccions, seqüeles,
singles, edicions especials, noves versions...
Ens trobem amb una generació que no se sent
còmoda amb discursos hieràtics i absoluts ni amb la
complexitat d’argumentació. Atès que tot està sempre
sotmès a revisió i a una aparent millora constant,
els gran temes són per a ells part de les narratives
que s’han de poder integrar en la cascada pública/
privada dels 140 caràcters del Twitter o el Facebook.
L’accessibilitat dels recursos tecnològics per
accedir al món i la banalització dels continguts han
donat una generació emmirallada en ella i la seva
potencialitat. No tots els joves són així i després
d’investigar-los molt es confirma que conceptes
com classe social i estils de vida no s’apliquen en
aquests joves. Són únics i busquen gent que sigui
igual d’única. El que tenim quan podem accedir a
una conversa grupal dels joves que prescriuen a la
resta és una gran batalla d’unicitat formada per la
suma de referències, aficions i poder d’amplificació.
Però com tots els amors de joventut, el final sol
ser dramàtic. Això sí que no canvia. El seu estimat,
el mercat, quan entra en crisi, comença a fer coses
que els joves no entenen. Ja no tot és possible, no
hi ha feina, no hi ha casa, no hi ha diners... com pot
ser? On és el que m’han dit? On és la meva vida?
Ara és necessari activar la palanca que faci que
els joves potenciïn valors com la solidaritat, el respecte
al medi ambient i la indiferència cap a la diferència.
Valors que tenen inoculats des de petits i
que han d’emergir encara que només sigui perquè
són part del pes de la responsabilitat que el mercat
ha dipositat sobre ells. Aquesta fricció formidable,
en la qual l’alienació a què han estat sotmesos els
joves xoca amb un mercat explícit i directe, és on
ens trobem ara. Tenim una generació de joves que
els han dit que havien d’enamorar-se d’ells mateixos
per enamorar un món que, ara, té problemes
més importants que un temper tantrum.
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Opinió
Dra. Emília Sánchez
Metge, especialista en
Salut Pública i
vicedegana de
Postgrau i Recerca de
la Facultat de
Ciències de la Salut
Blanquerna-URL
La ‘llei del tabac’
Alenades d’aire més net
L’
any 2011 s’ha estrenat amb l’entrada
en vigor de la Llei 42/2010 que modifica
la Llei 28/2005 de mesures sanitàries
davant el tabaquisme i reguladora de la
venda, el subministrament, el consum i la publicitat
dels productes del tabac. El propòsit de la Llei
és reduir el dany associat al tabac i, per això, té
com a objectius evitar l’inici del consum de tabac,
particularment entre els joves, garantir el dret dels
no fumadors a respirar aire lliure de fum de tabac
i ajudar a la deshabituació aquelles persones
que ho sol·licitin. Aquesta Llei està en consonància
amb la normativa europea i les directrius de
l’Organització Mundial de la Salut.
L’efecte nociu del tabac, especialment la seva
associació amb el càncer i amb problemes de
salut respiratoris, fa molts any que està documentat.
En els darrers anys, a més, s’ha constatat
que el fum ambiental del tabac (altrament
conegut com fum de segona mà) també és molt
perjudicial i pot produir infart de miocardi en persones
amb malalties coronàries. Tots aquests coneixements
han fet que, en la majoria de països
desenvolupats, aparegués un rebuig social del
tabac i s’adoptessin mesures legislatives i fiscals
per reduir-ne el consum. Com a resposta, s’han
observat alguns moviments detractors a la regulació.
Al nostre país, la Llei de 2005 va limitar l’ús
del tabac en molts espais però encara va permetre
fumar en determinats entorns. Per exemple, el
lloc de treball va esdevenir un espai lliure de fum,
però no per a tothom. El personal de bars, restaurants
o discoteques on fumar era encara permès
va continuar exposat al fum del tabac. La nova
Llei amplia la prohibició de fumar a tots els espais
d’ús públic tancats i incideix, especialment, en els
establiments d’hostaleria, restauració i oci que
ara són espais sense fum per a tots.
D’altra banda, no poder fumar en el lloc de
treball ha fet que moltes persones fumadores
hagin reduït el nombre de cigarretes consumides
diàriament i, fins i tot, s’hagin plantejat deixar de
fumar amb bones possibilitats d’èxit. Aquest comportament,
de retruc, ha contribuït a fer menys
visible l’hàbit tabaquer i a reforçar una millor imatge
social.
El nombre total de morts atribuïbles al tabaquisme
actiu a Catalunya l’any 2006 va ser de
8.673 (6.984 en homes i 1.689 en dones) i representa
el 15,5% del total de morts en persones
de 35 anys o més. A aquesta xifra cal afegir-hi
entre 700 i 800 morts addicionals causades per
l’exposició a l’aire contaminat pel fum de tabac
(tabaquisme passiu). Tanmateix, coincidint amb el
període d’aplicació de la Llei de 2005, a l’àrea metropolitana
de Barcelona s’ha observat una disminució
del nombre d’ingressos hospitalaris per
infart de miocardi entre 2004 i 2006. La magnitud
del descens és de l’11% en homes i del 9% de dones,
percentatges que representen una reducció
molt important del nombre d’infarts que arriben a
l’hospital. Des del punt de vista biològic, aquest
“No pretén marginar els fumadors,
sinó protegir els no fumadors (...)
alhora que ajuda a recuperar petits
plaers com sensacions olfactives i
sabors gairebé oblidats”
declivi pot ser atribuïble a l’efecte beneficiós de
la prohibició de fumar, com s’ha pogut verificar
també en altres països com Itàlia, Escòcia i Anglaterra,
on lleis similars a la que ens ocupa es
van implementar fa més temps.
Per tot això i més, sigui benvinguda una Llei
que no pretén marginar els fumadors sinó protegir
els no fumadors i propiciar canvis beneficiosos en
l’estat de salut de tota la població en conjunt, alhora
que ajuda a recuperar petits plaers com sensacions
olfactives i sabors gairebé oblidats. La
nostra societat ha de recolzar la iniciativa governamental
de manera que, amb lògica i normalitat,
se superin les resistències a la implementació
d’aquesta i altres polítiques públiques adreçades
a aconseguir més i millor quantitat i qualitat de
vida per als ciutadans. Molt desdibuixat queda ja
el record de les sales de cinema on el fum del
tabac dels espectadors es barrejava amb el dels
actors situats al voltant d’una taula de joc o amb
la pols que alçaven els trots dels cavalls dels indis
i els americans per les prades del llunyà oest...
Opinió | 17

18 | Coversa
CONVERSA
Societat, cultura
i política en xarxa
Conversa entre J.L. Micó, Xavier Carbonell i Joan Mayans
Les plataformes on line han viscut en els darrers anys un creixement exponencial. Algunes
han estat una moda passatgera, però d’altres tenen un fort impacte social que fa pensar
que han vingut per quedar-se. És el cas de Facebook, la xarxa social amb més de 500
milions d’usuaris que permet, entre altres funcionalitats, compartir amb amics informació
personal, comentaris i material audiovisual les vint-i-quatre hores del dia. Aquest fenomen ha
obert el debat sobre si les xarxes socials han transformat de forma radical les relacions socials
i com afecta aquest canvi els diferents entorns de les persones. Des de diverses perspectives
en parlen Joan Mayans, investigador i president de l’Observatori de la Cibersocietat (www.cibersociedat.net);
el Dr. Josep Lluís Micó, periodista, professor i coordinador del Grup de Recerca
Digilab-Laboratori de Comunicació Digital de la Facultat de Comunicació Blanquerna-URL; i el Dr.
Xavier Carbonell, psicòleg, professor i responsable del Grup de Recerca en Conductes Desadaptatives
de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna-URL.
Josep Lluís Micó: Pràcticament hi ha unanimitat
a l’hora d’afirmar que les xarxes socials no
són una moda. En el passat, semblava que altres
aplicacions havien de canviar-nos la vida,
per exemple Second Life, però realment no va
ser així. En canvi, el cas de xarxes com Facebook
o Twitter és molt diferent, oi? Per què?
Xavier Carbonell: Jo diria que, en principi, són
una moda. El que passa amb les modes és
que algunes es queden i d’altres que arriben
amb molta força –com Second Life– no són
útils i desapareixen. Però sembla que les xarxes
socials sí que serveixen: ara tindran un
boom, seguiran pujant, després baixaran però
s’estabilitzaran possiblement amb una taxa
de penetració força elevada.
Joan Mayans: Les xarxes socials com a tals no
són una moda, però sí que hi ha molts aplicatius
dels que ara conformen l’escenari de
l’entorn 2.0 que cauran. Tot i que Facebook té
pocs números d’acabar caient, d’aquí a cinc
anys no serà el que coneixem ara. Facebook
és un fenomen que està aquí per quedar-se,
ja que constitueix un canvi radical en les pau-
04 Editorial
tes de relació amb els altres.
JLM: Quan hi ha una novetat d’aquesta magnitud,
les dues reaccions més habituals són, per
una banda, el rebuig frontal, perquè desperta
recels o fa por, i, per l’altra, l’entusiasme, el seguiment
incondicional, el proselitisme. Creieu
que el fet que hagin estat els joves els primers
a adoptar les xarxes socials influeix en el tipus
de relacions que tenen també els adults?
És a dir, estan canviant les relacions per la influència
dels joves als grans i no a la inversa,
com històricament era habitual, dels grans als
joves?
JM: Hi ha una pregunta que probablement en
Xavier, com a psicòleg, podrà explicar millor
i il·lustra aquesta qüestió: si la societat en general
s’està juvenitzant o no. Personalment
crec que l’adopció de noves tecnologies quasi
sempre ha vingut donada per la joventut i
potser sí que ho vincularia amb uns corrents
més antropològics o sociològics del món contemporani,
on els adults cada vegada fem
més de joves i els joves fan cada vegada més
d’adults. No sé què és causa o conseqüència
de què, però aquest canvi no és provocat només per les
TIC o les xarxes socials. Crec que les xarxes socials són
més producte d’aquesta pauta de comportament contemporània
occidental que no el contrari.
XC: Per definició, les revolucions les porten els joves. Per
exemple, en el món de la música, el rock’n’roll el van
portar els joves, una nova forma d’entendre la música.
El que potser passa és que el rock’n’roll durant molts
anys el va seguir escoltant gent jove, i la gent jove que
es feia gran. Però les persones que ja tenien 50 anys
quan va néixer el rock’n’roll no el van adoptar.
JLM: En tot cas, tots dos heu coincidit a dir que les xarxes
van néixer com una moda, tot i que, tenint en compte la
dimensió que han adquirit en el present, ja no ho són.
També heu comentat que estan alterant, modificant o
aportant noves dimensions a les relacions socials. Les
desnaturalitzen perquè perdem contacte físic o les enforteixen
perquè ajuden a matisar o enriquir aquest contacte?
És només una qüestió retòrica, formal, d’un entorn
nou que té les seves normes, o això de debò influeix
en les relacions directes?
JM: El registre comunicatiu propi que es dóna en els mitjans
electrònics és important, és substantiu. No és qüestió de
si som més hipòcrites on line o si hi ha una contradicció
entre les formes que utilitzem quan ens trobem cara a
cara i les que utilitzem quan fem servir un canal digital.
De fet, al llibre Género Chat, que va publicar Gedisa el
2002 vaig estar estudiant com el registre mateix de la
comunicació en un entorn purament textual construïa
realment el format de la relació. L’espai de relació, que
abans era un canal de xat però que igual podia ser el
mur de Facebook o un correu electrònic, crea les seves
pròpies normes i registres comunicatius. La relació que
construïm a la xarxa té un registre propi diferent de quan
ens veiem cara a cara, però també són diferents els nostres
registres quan ens veiem cara a cara en funció d’on
ens trobem; en un dinar familiar o si ens trobem en un
pub per veure un partit de futbol, els codis també serien
diferents.
JLM: Però són permeables?
: Per a mi són completament permeables, compatibles i es
reforcen mútuament. No hi ha una relació on un registre
o un canal en desvirtuï l’altre. Estic segur que el meu entorn
social és més ric gràcies al fet que tinc unes eines o
uns espais de comunicació i de relació social que fa 20
anys no tenia.
XC: Sí, jo crec que és molt encertat el que dius: el mitjà és
el missatge. El telèfon en el seu moment, ja no parlo del
mòbil sinó del fix, ja va representar un canvi, la mateixa
escriptura ja va representar un canvi. Abans el canal
de comunicació era oral i, per tant, tots aquests nous
canals el que fan és afegir noves possibilitats però res
més, és un canvi que forma part del procés evolutiu.
Quan parlem d’aquests temes penso molt en Darwin,
perquè dels canvis que es produeixen només es mantenen
els que són adaptatius i això provoca un canvi en
l’individu i un canvi en la relació amb l’ambient. Doncs
passa el mateix amb les xarxes: potser tu ara tens més
relacions diferents de les que tenies abans, potser ara
et relaciones més amb la gent que té Facebook i has
deixat de relacionar-te amb una gent que ja no està en
la teva ona.
JM: Però ara ja parlem de gent completament perifèrica, els
que no tenen cap manera de comunicar-se digitalment.
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Coversa | 19

Xavier Carbonell
“Abans, el canal de comunicació era
oral i per tant tots aquests nous canals
el que fan és afegir noves possibilitats,
però res més, és un canvi que forma
part del procés evolutiu”
JLM: Això és interessantíssim. Els vincles que teníem amb
algunes persones amb les quals ens relacionàvem s’han
afeblit perquè elles no estan connectades?
JM: T’ho poso a l’inrevés. Els vincles que podien quedar
afeblits pel fet de no estar formant part de la xarxa social
més immediata disposen a través de les xarxes socials
de noves formes i motivacions per tal de formar-ne part.
Per exemple, la meva mare -que viu a 800 quilòmetreses
posa un portàtil a casa i intenta aprendre’n el dia que
veu que si no es connecta no pot veure les fotografies
de la seva néta, perquè enviar una fotografia per correu
postal s’ha acabat. Per tant, aquesta gent que es podia
quedar al marge troba amb aquests possibles vincles
afeblits una motivació per utilitzar-ho i com que és efectiu
ho utilitzen. La corba de dificultat i utilitat està completament
descompensada. Fa molts anys, en una presentació,
recordo que el director de Local Ret ens deia que
l’aplicatiu que ha fet penetrar més Internet en la franja
d’edat de 50 anys endavant és el de Caprabo en línia.
JLM: En qualsevol cas, la teva mare té un avantatge i és
que tu ets el seu fill. Si en lloc de ser qui ets i de dedicarte
al que et dediques, tinguessis una altra feina i un do-
20 | Conversa
04 Editorial
mini inferior de les eines tecnològiques, potser ella no
s’hi veuria tan capaç.
JM: Però jo sóc investigador d’aquest àmbit. Cap dels meus
arguments més acadèmics sobre noves tecnologies van
tenir cap efecte en ella. No és una qüestió de ser un
usuari molt avançat, sinó de tenir una pauta de comportament
d’allò més fàcil, agafar unes fotografies i penjarles.
No cal ser un expert. De fet, els arguments més
efectius, són els menys experts.
JLM: Sigui com sigui, ens queda molt per recórrer. El Parlament
de Finlàndia ha declarat que Internet és un dret
fonamental perquè el 95% de la població està familiaritzada
amb aquesta plataforma. A Catalunya, o a Espanya
en conjunt, amb prou feines arribem al 50%. Què us
sembla si passem de les relacions socials a àmbits en
què les xarxes socials tinguin altres aplicacions i utilitats,
com l’escola, l’empresa o la política?
XC: Amb la crisi la gent que s’ha quedat sense feina fa
servir ja no el Facebook sinó altres xarxes més professionals.
És un canvi que neix d’una necessitat, en
aquest cas trobar feina. Tu parlaves de la relació entre
aprenentatge i efectivitat, no? Si un nou aprenentatge
resulta efectiu es farà servir a l’escola, a l’empresa, a
tot arreu. Potser a l’escola és més fàcil perquè ja hi ha
un canal, les noves tecnologies que estan al servei del
mestre per compartir coneixement. El que encara falta
és el procés que podrien aportar aquestes xarxes. No
és el docent qui imparteix coneixement amb un Power
Point o que penja un document de treball, sinó que entre
tots generem coneixement a través d’un instrument
que es diu xarxa social i aquesta realitat trigarà més
temps a arribar però possiblement els joves mestres
aniran incorporant aquestes idees. La transmissió de
coneixement ja no és unívoca, d’un sol canal, sinó que
es genera d’una manera diferent.
JLM: Sense que això comporti cap risc perquè s’esvaeixi
el principi d’autoritat del professor sobre l’estudiant, oi?
Perquè si tendim a aquesta simetria absoluta, ens passem
de moderns i d’oberts i acabem en l’extrem oposat,
en què tan vàlid és el que diu l’últim dels alumnes com
el docent expert en la matèria. Creieu que aquest perill
és més teòric que real?
JM: Quant a l’escola, l’educació o l’aprenentatge, el que
dic quasi sempre que em pregunten sobre la qüestió
de canvis de rol és que el professor ha de fer de professor
i l’alumne ha de fer d’alumne, independentment
que l’alumne tingui unes competències tècniques, que
en algun cas en concret poden ser més evolucionades
que les d’un mestre. El que hem de fer és solucionar
aquesta situació: el mestre s’ha de preparar per ensenyar
en un entorn diferent. Una de les claus de la reno-
vació, perquè l’escola vagi al ritme necessari per poder
seguir fent la seva feina en un món que ha canviat molt
ràpidament en l’àmbit tecnològic, és invertir en el reciclatge
dels mestres perquè puguin ser competents. No
pot ser que perquè un alumne sàpiga més de Facebook
se li desmunti al mestre el principi bàsic de la generació
d’aprenentatge.
JLM: I tampoc pot ser que una metodologia construïda després
d’anys d’esforç i pensament quedi anul·lada per
una novetat d’aquesta mena.
JM: El professorat s’ha de reciclar potser amb més urgència
que en altres moments de canvi i s’haurà de reciclar no
només quant a continguts sinó quant a coneixements
tècnics i pràctics. I no és tan difícil reciclar-se en aquest
aspecte concret quan un nen de 12 anys ho pot fer perfectament.
El grau d’exigència que li pot suposar a un
professor no és tan elevat. D’altra banda, tot i que el
mestre ha de seguir fent de mestre i s’ha de mantenir
la jerarquia en la qual es recolza el mètode educatiu,
hi ha tendències pedagògiques que diuen que l’alumne
ha de participar activament, que les classes han de ser
una mena d’obra col·lectiva on cadascú té el seu rol. El
professor d’avui ha de fer de DJ; ja no ha d’estar component
una música original i guardant el seu original en
una caixa per portar-la a la següent classe, perquè els
recursos estan a l’abast de tothom. No es pot explicar la
Segona Guerra Mundial com una successió de fets, no
té cap valor perquè aquesta informació està a tot arreu;
en canvi, connectar uns fets amb uns altres per elaborar
un discurs és un recurs, un procediment que no està a la
Viquipèdia ni en una successió de dades.
JLM: Sense renunciar a afegir-hi material de collita pròpia.
El DJ només punxa, però també cal que hi hagi compositors
i intèrprets.
JM: És clar, però el copy-paste que fa un DJ el fa a base
d’elaborar diferents peces per donar un sentit personal
ubicat en un entorn en concret, en aquella classe en
concret i en aquells alumnes en concret. Aquesta “localització”
sempre és diferent i original.
XC: El risc sempre hi és. També hi havia el professor que
es va sentir amenaçat per les fotocòpies perquè allò que
havia d’explicar a classe l’alumne ja ho portava fotocopiat.
Les tecnologies haurien d’implicar un canvi en la
manera d’entendre l’educació; no vol dir que un mestre
deixi de fer de mestre però, com tu deies, ha de tenir un
paper diferent.
JLM: Us preguntava també per la política. En una època
en què una pseudodisciplina com el màrqueting polític
ha aconseguit tant de predicament, no us fa l’efecte que
aquestes eines, sobretot després del boom posterior al
triomf de Barack Obama als EUA, propicien que hi hagi
més màrqueting que política?
JM: Però és que fer política és fer màrqueting. Governar és
una altra cosa perquè al capdavall fer una bona campanya
electoral és una qüestió que s’acaba el dia que hi
ha eleccions. La campanya és comunicació, és màrqueting,
i ha estat així des del temps d’Atenes i dels sofistes.
Al cap i a la fi, la retòrica política atenenca també era un
mitjà de comunicació.
JLM: Us en poso un exemple. Un industrial fa molt bon
màrqueting de la seva empresa, llavors li fan moltes comandes
i quan les ha d’atendre resulta que té la fàbrica
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Conversa | 21

Joan Mayans
“Crec que les xarxes socials, les TIC,
tenen una influència molt gran en política
perquè democratitzen com a mínim
l’accés o la transparència cap al governant”
buida, perquè realment no elabora res, només es dedica
al màrqueting. Crec que hi ha una diferència notable.
JM: Fer de polític o la política com a retòrica és una qüestió
de màrqueting i governar és una altra cosa. La dicotomia
entre màrqueting polític i política per a mi no existeix. En
canvi fer de polític i fer de governant sí que és diferent.
JLM: Per a mi, són dos aspectes indissociables.
XC: Abans em sorprenien les campanyes televisives dels
EUA. Ara em sorprenen les campanyes que fan servir
les xarxes socials. És aquest procés de vendre el
producte de la millor manera, de la manera que es
considera més convenient per aconseguir els objectius,
amb televisió, amb retòrica, amb xarxes socials...
Com sigui sempre estarem intentant vendre aquest
producte.
JLM: Llavors coincidiu en la resignació absoluta davant
dels missatges buits.
JM: Crec que les xarxes socials, les TIC, tenen una influència
molt gran en política perquè democratitzen com a
mínim l’accés o la transparència cap al governant. Avui
dia si un alcalde no té bloc, per a mi és sospitós. Si no
utilitza el canal més directe que podia tenir per parlar
amb la ciutadania em sembla que o bé tecnològicament
no és competent, per tant el fa un governant poc prepa-
22 | Conversa
04 Editorial
rat, o bé es tracta d’una persona que vol ocultar alguna
cosa i per tant és un governant poc de fiar.
JLM: La conclusió, doncs, seria que és bo fer màrqueting
polític a través d’aquestes eines precisament perquè
permeten prescindir dels professionals del màrqueting.
Si Barack Obama respon amb la seva Blackberry als
correus electrònics que li arriben i els comentaris que li
deixen al mur del Facebook i alhora va twittejant constantment,
queda anul·lat el paper de l’intermediari. És
això?
JM: No del tot. Hi ha intermediaris prescindibles i n’hi ha
d’imprescindibles. Dependrà del valor que aportin. Un periodista
o un expert en estratègia comunicativa tenen un
paper significatiu. Tant per explicar l’acció de govern com
per reclamar transparència en aquesta acció, les tecnologies
no tenen un equivalent a abans, són molt importants.
Això no treu, però, que aquests intermediaris amb valor
puguin conviure amb la font informativa directa.
JLM: Abans dèiem que si un nen de 12 anys ho pot fer,
com no ho ha de fer un mestre o un polític. Llavors, com
ha de ser l’educació dels pares als fills en aquest àmbit?
JM: Jo crec que el pare ha de fer de pare i no en pot defugir
ni negligir pel fet que li faci mandra saber com funciona
Facebook.
XC: I si no en sap?
JM: En 10 minuts saps com va. És com pensar que pel
fet que un nen sàpiga fer servir el comandament de
la televisió ha de fer la programació de la televisió.
No té res a veure una cosa amb l’altra. Els pares no
podem defugir la responsabilitat que tenim pel fet que
ens faci mandra, que no en sapiguem o perquè ens
faci por una determinada tecnologia. Els pares hem
d’ensenyar els fills a viure en aquest món, i aquest
món que trobaran els nostres fills serà intensament
tecnològic, més encara del que ho és avui dia. El fet de
dir “busca’t la vida”, o pitjor encara “això no es toca”,
és treure als teus fills una crossa o moltes de les coses
amb les quals hauran de caminar per la vida. No hi
ha millor manera de garantir que acabin trepitjant fang
que no fent el que hem de fer, que és acompanyar-los
en aquest aprenentatge. I si per fer-ho hem d’aprendre
durant 10 minuts com funciona una plataforma determinada,
només hi ha una resposta èticament responsable:
posar-s’hi.
XC: Els pares tenen aquesta responsabilitat i l’han tingut
sempre, de manera que no poden renunciar-hi. El
que passa és que a vegades demanem als pares que
siguin perfectes, que siguin capaços d’aprendre les
tecnologies que coneixen els seus fills i un pare pot
tenir el dret que no li interessi algun d’aquests aplicatius.
Tot i així, els pares ni podem dir als fills que se
les arreglin sols davant l’ordinador ni tampoc prohibirlos-hi
l’accés. Cap de les dues postures ens portaran
enlloc. Potser els fills ens ensenyen algunes coses i
els pares hem de tenir la capacitat també d’aprendre
d’ells. No hem de ser el seu mestre en tot, no hem de
tenir les claus de totes les possibles revolucions que
passen en el món, que n’hi ha moltes. El món evoluciona
contínuament i no podem tenir tanta responsabilitat
com a pares com per conèixer-ho tot i poder guiar els
nostres fills en tot.
JLM: Els pares tenen dret a no saber-ho tot, però també
és cert que tenen por. Segons l’últim informe de
l’Eurobaròmetre, els percentatges de casos de menors
que havien denunciat assetjament a través d’Internet
o del mòbil, o que havien rebut material violent o pornogràfic,
eren molt reduïts. La proporció més elevada
era la dels nens que demanaven ajuda als pares perquè
se’ls havia penjat la màquina o perquè tenien algun virus.
Així de simple. Les addicions són un altre assumpte.
En Xavier en sap més...
XC: Nosaltres vam començar a estudiar el tema de les
addiccions i hem anat evolucionant bastant. Primer ens
vam preguntar si l’addicció a substàncies podria donarse
també a algunes tecnologies, concretament Internet,
de la mateixa manera que es pot ser addicte a una conducta,
al joc, al sexe, al treball o a les compres. Després
hem descobert que Internet no és una addicció en si,
només és el mitjà per a algunes addiccions. Per exemple,
en lloc d’anar a jugar al casino es juga a través
d’Internet.
JLM: Internet és l’eina, la plataforma, però l’addicció és el
joc.
XC: També pot passar que una persona que podria tenir
un trastorn sexual, a través d’Internet troba els recursos
que d’una altra manera li hauria estat molt difícil
d’aconseguir (fotografies, contactes, etc). També hi
ha gent que passa molt de temps consultant pàgines
de viatges, d’animals o de qualsevol altra cosa: ho podem
atribuir a una addicció? Més que una addicció és
una pèrdua de temps; i què passa si aquesta pèrdua
de temps es produeix a la feina? Pot ocasionar problemes
però no seria una addicció. Creiem que només
és possible pensar que hi ha una addicció quan una
persona es construeix una identitat nova, quan estableix
una relació d’anonimat i utilitza Internet per alterar
el seu estat de consciència, com l’efecte que es
pretén aconseguir amb les drogues. Però hi ha fronteres
que són difícils de distingir. Els meus alumnes
expliquen que van passar una etapa “enganxats al
Messenger”. Què vol dir? Doncs que com a fruit de la
seva etapa evolutiva de l’adolescència van “perdre el
Josep Lluís Micó
“Segons l’últim informe els percentatges
de casos de menors que havien denunciat
assetjament a través d’Internet
o del mòbil, o que havien rebut material
violent o pornogràfic, eren molt reduïts”
temps” amb el Messenger. No és que siguin addictes
a Internet ni addictes al Messenger. L’adolescència
ha passat i ja està. Però quan una persona xateja
amb desconeguts i es fa passar per una altra, podria
esdevenir una addicció? Podria, però només és un
condicionant.
JM: Estic tan content de sentir a un psicòleg dir això! Perquè
fa 15 anys que discuteixo amb psicòlegs precisament
perquè crec que durant molts anys s’ha patologitzat un
comportament que no era patològic. I això passava sobretot
per una qüestió de distància, de mandra, de por,
d’incomprensió, per entendre realment com funcionaven
unes dinàmiques socials que eren noves.
JLM: Dels pocs estudis empírics que hi ha centrats en les
xarxes socials, en destaca un, de la Universitat de Harrisburg,
a Pensilvània, on van tenir una setmana un grup
de 800 alumnes, professors i personal d’administració i
serveis sense poder-se connectar. Hi van detectar alguns
casos d’estrès, i, a mi, em van cridar l’atenció les
conclusions de la recerca perquè, quan les vaig llegir
fredament, vaig pensar que jo podria ser un d’ells: obligar
algú a passar més d’una setmana desconnectat em
sembla cruel.
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Conversa | 23

Notícies
El VI Congrés Internacional de Comunicació
i Realitat tractarà ‘Life without media’
El VI Congrés Internacional Comunicació
i Realitat, que organitza la
Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL cada dos anys i que tindrà lloc
del 30 de juny a l’1 de juliol, plantejarà
com seria la vida sense els mitjans
de comunicació. Els responsables del
programa científic ho expliquen així:
“Imaginar la mort dels media serveix
per entendre quina és la seva funció.
Si a la vida li extirpem els mitjans de
comunicació, el cos social es queda
sense tres facultats bàsiques: perd la
democràcia, l’economia de lliure mercat
i la il·lustració de la població. Fins
ara, els mitjans de comunicació han
aglutinat professionals amb una missió
nuclear en el món occidental. Han
exercit de mitjancers de l’intercanvi
social. Han constituït un territori comú
per confrontar idees, per compartir
coneixements, així com per vendre i
comprar productes i serveis. Al llarg
de més d’un segle, la premsa, el cinema,
la ràdio, la televisió, les accions de
04 Editorial
relacions públiques i les campanyes
publicitàries han esdevingut la plaça
pública que ens ajuda a construir un
‘nosaltres.”
El Congrés comptarà amb la participació
d’experts d’àmbit internacional,
entre d’altres: David Buckingham, professor
d’Educació de l’Institute of Education,
London University, on dirigeix el
Centre for the Study of Children, Youth
and Media; Adela Cortina, catedràtica
d’Ètica de la Universitat de València i directora
de la Fundació ÉTNOR i membre
de la Reial Acadèmia de Ciències Morals
i Polítiques; Nick Couldry, professor
de Comunicació Social al Goldsmiths,
University of London i director del seu
Centre per l’estudi de Global Media and
Democracy; i Toby Miller, científic social
interdisciplinari, autor de nombroses publicacions
i president del Department of
Media & Cultural Studies a la Universitat
de California. Trobareu tota la informació
del Congrés a:
http://cicr.blanquerna.url.edu/
L’Aula Salut tractarà ‘La mort, sentit i acompanyament’
L’Aula Salut Blanquerna tractarà
aquesta 6a edició el tema de “La mort,
sentit i acompanyament”, amb dues
taules rodones que tindran lloc els
dies 11 i 18 de maig respectivament.
La primera taula de debat abordarà
“El sentit de la mort” i hi participaran
el Dr. David Jou, catedràtic de Física
de la UAB; i el Dr. Armand Puig, degà
de la Facultat de Teologia de Catalunya.
Moderarà el Dr. Antoni Nello,
catedràtic d’Antropologia i Ètica de
24 | Noticies
Blanquerna-URL. La segona sessió
es dedicarà a “L’acompanyament a
la mort” i hi intervindran Xusa Serra,
infermera responsable de formació
i docència i acompanyament en els
processos de dol i mort a l’Hopital General
de Catalunya; la metgessa M.
Antonia Liviano, de la Fundació Nuestros
Pequeños Hermanos; i Eduard
Vidal, director general del Grup Mémora.
Moderarà la taula el professor
de la FCS Xavier Vidal.
IX Mostra de Comunicació
de Batxillerat Blanquerna
Un total de 30 escoles de batxillerat
de Catalunya i les Balears
participen en la IX Mostra de Comunicació
de Batxillerat Blanquerna,
que en aquesta edició introdueix una
nova proposta: el portal informatiu
multimèdia. Els treballs seleccionats
s’emetran en un programa especial
per Televisió de Catalunya, per
RAC1 i per les ràdios i televisions del
Consorci Local i Comarcal de Comunicació,
i es publicaran al web del
Departament d’Educació. Els millors
treballs participaran al Festival Internacional
de Televisió de Barcelona,
que organitza l’Observatori Europeu
de TV Infantil i també es projectaran
al CaixaFòrum.
Més de 700 estudiants
participen en la 8a edició
dels Tallers Salut-Escola
Un total de 717 estudiants de
batxillerat procedents de 53 centres
educatius de tot Catalunya
han participat durant el mes de
gener en els quatre tallers que organitza
la Facultat de Ciències de
la Salut Blanquerna-URL: “Aprèn
la reanimació cardiorespiratòria
bàsica” (Infermeria); “L’alimentació
per aconseguir un bon rendiment
intel·lectual” (Nutrició); “Cuida la
teva esquena” (Fisioteràpia); i
“Aprèn a utilitzar els músculs correctament
per prevenir lesions:
anàlisi muscular del gest” (Laboratori
d’Anàlisi del moviment).
La 8a Jornada d’Estudiants de Blanquerna
Salut es dedica a ‘Capacitar les discapacitats’
Beatriz Lezcano, Begoña Andrés, Josep Medina i Farah Anani
El passat 30 de novembre, la Fa-
cultat de Ciències de la Salut Blanquerna-URL
va organitzar la 8a Jornada
d’Estudiants, que en aquesta edició
es va dedicar al tema de la Marató
de TV3 sota el títol “Capacitar les discapacitats.
Lesions medul·lars i cerebrals
adquirides” amb la participació
de professionals de la salut i estudiants
i exestudiants de Blanquerna-URL.
L’acte central de la Jornada va ser una
taula rodona sobre l’“Aproximació mul-
tidisciplinària a les lesions medul·lars
i les malalties cerebrals adquirides”
en la qual van intervenir: Begoña Andrés,
infermera clínica de Neurologia
de l’Hospital Universitari de Bellvitge, i
Josep Medina, cap de Fisioteràpia de
l’Institut Guttmann. Durant la Jornada es
van presentar 62 treballs d’estudiants
en format comunicació, pòster i taller i
al migdia es va organitzar un dinar on
es van recaptar 750 euros que es van
destinar a la Marató de TV3.
Blanquerna Comunicació organitza un cicle de conferències
per parlar sobre el ‘Futur de Catalunya’
El passat mes d’octubre i novembre, la Facultat de Comunicació Blanquerna-
URL va organitzar un cicle de conferències sobre le eleccions al Parlament de
Catalunya, que van comptar amb la participació de diferents representants de la
política catalana: Joan Puigcercós, Felip Puig, Montserrat Nebrera i Albert Ribera,
entre d’altres. Va tancar el cicle una taula rodona d’anàlisi de campanyes amb diversos
especialistes que es dediquen a construir i analitzar campanyes electorals.
II Jornada ‘Solidaritat i
Logopèdia’ a la FPCEE
El passat 16 de desembre, la
Facultat de Psicologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport Blanquerna-
URL va organitzar la II Jornada sobre
“Solidaritat i Logopèdia”, on es van
presentar les accions que s’estan
portant a terme arreu del món i en
què participen els logopedes. Entre
d’altres experiències es van exposar
els projectes de dos centres de
la Fundació Vicenç Ferrer a l’Índia:
un projecte d’intervenció logopèdica
precoç amb infants sords i amb
dificultats del llenguatge i un altre
d’intervenció logopèdica al Centre
de Paràlisi Cerebral de Kundero.
I Jornada de Prevenció i
Salut Escolar: ‘Vers una
escola segura i saludable’
El passat 19 de gener va tenir
lloc la I Jornada de Prevenció
i Salut Escolar: “Vers una escola
segura i saludabe” organitzada per
Blanquerna-URL juntament amb
Gassiot Assegurances i Prevenció
Risc Escolar S.L. El fil conductor
de la jornada va ser la prevenció
dels riscos escolars, tant dels que
afecten els alumnes com els professionals
que hi treballen.
El Dr. Josep Brugada
inaugura els màsters
universitaris de la FPCEE
El passat 5 d’octubre, el Dr.
Josep Brugada, director mèdic
de l’Hospital Clínic de Barcelona,
va inaugurar el curs 2010-11 dels
Màsters Universitaris de la FPCEE
Blanquerna-URL. El Dr. Brugada és
l’autor que va identificar la malaltia
coneguda com a Síndrome de Brugada,
el síndrome que causa mort
sobtada cardíaca inesperada en
cors aparentment sans.
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Noticies | 25

EL RELAT: Emprenedors
04 Editorial
Espaiveu.com, una
iniciativa per divulgar
el món de la veu
E
spaiveu és la plataforma de comunicació d’un jove equip de logopedes
dedicats a l’estudi i la cura de la veu. Espaiveu el formem quatre professionals
diplomades a la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de
l’Esport Blanquerna-URL (Laura González, Ledicia Iglesias, Marina Pintanel
i Ariadna Planas), amb la participació d’en Josep M. Vila, professor de la Facultat,
i d’en José Ma, metge ORL de Tarragona. Són joves emprenedors que han
dissenyat el seu propi futur professional. El que segueix és el relat de la seva
experiència.
A primers de febrer del 2008, va néixer
la idea d’associar-nos per fer alguna
cosa junts al voltant de la veu. Les primeres
reunions ens recordaven els projectes
que fèiem al seminari de la carrera. Un
petit grup, interessos i objectius comuns,
la facultat com a lloc de trobada i un professor
que animava. Totes, malgrat ser
estudiants de diferents promocions, havíem
realitzat projectes d’innovació als
seminaris de tercer de la diplomatura de
Logopèdia. Uns dedicats a la relació entre
la veu i l’ansietat, d’altres a la prevenció
dels trastorns de la veu en col·lectius
específics i algun altre de dedicat a la divulgació
de la logopèdia.
Compartíem l’interès per la veu humana
i l’objectiu d’oferir informació i accions
per a la prevenció de les alteracions de la
veu. Tots teníem ja experiència a realitzar
cursos per a mestres o altres professionals
i en algun cas havíem creat els nostres
propis consultoris logopèdics. Tenim
empenta i actitud emprenedora. La creació
d’Espaiveu.com ens permetria millorar
les nostres accions gràcies a la cooperació
i millorar la nostra projecció en el
mercat de la formació especialitzada.
Espaiveu és una iniciativa de divulgació
del món de la veu humana i del seu
paper en la comunicació, que parteix
d’uns valors compartits que els identifiquen
i que inspiren els seus projectes,
les accions i els productes que ofereixen.
Ens presentem amb vocació de servei
que defineix la nostra motivació per
conèixer i satisfer les necessitats dels
qui s’interessen per la veu i la comunicació,
donant una resposta a les seves
peticions i suggeriments i anticipant-nos
a aquestes necessitats sempre que sigui
possible.
Hem fet de la integritat un tret identitari,
és el nostre compromís ètic,
personal i professional. Els membres
d’Espaiveu ens hem compromès amb
la formació i a participar en els diferents
productes formatius, assumint aquest
repte amb il·lusió i responsabilitat, com
una oportunitat per desenvolupar noves
competències.
Apostem per la iniciativa i defensem
la disposició i capacitat per actuar amb
dinamisme i proactivitat, anticipant-nos i
contribuint al canvi i millora en el món de
la veu. Finalment, confiem en la nostra
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
El relat | 27

capacitat d’aprenentatge i autodesenvolupament,
fem nostre el valor de la inquietud per ampliar,
de forma autònoma, el coneixement i capacitats
individuals, que vam adquirir en els seminaris de
Blanquerna.
Un dels primers passos en el nostre projecte
va ser la concepció de l’espai virtual, del website.
En aquest espai virtual és possible trobar informa-
“Som conscients que en la tasca docent
la veu és, sens dubte, la principal
eina de comunicació i que, de
fet, el risc de patir problemes de
veu és molt evident”
ció sobre la veu, les seves alteracions i com millorar-la.
També s’hi poden conèixer les diferents
iniciatives formatives dirigides als col·lectius que
necessiten la veu com a eina de treball.
En aquest sentit, les logopedes que formem
Espaiveu dediquem una part del nostre temps a
la formació permanent de mestres i professors
en l’àmbit de la prevenció de les alteracions de la
veu. En els darrers mesos hem obtingut un premi
concedit pel Col·legi de Logopedes de Catalunya,
la Beca Guixà. Es tracta d’un premi per a
l’estímul, promoció i suport a la creació de materials
en català per a la tasca del logopeda. Amb
aquesta iniciativa, el Col·legi vol retre homenatge
i mantenir viu el record de Josep Guixà, que fou
mestre de molts logopedes i creador d’un estil de
fer i viure la nostra professió.
La Beca Guixà ens ha estat concedida pel
projecte de plataforma telemàtica per la prevenció
dels trastorns de la veu en els docents. Som
conscients que en la tasca docent la veu és, sens
dubte, la principal eina de comunicació i que, de
fet, el risc de patir problemes de veu és molt evident.
Sense veu, o amb una mala veu, el mestre
ensenya pitjor i els alumnes aprenen menys. En
aquest sentit, afirmem que la formació dels futurs
mestres en aspectes del coneixement i cura de la
veu és encara insuficient en el nostre país, tot i
que és cert que la conscienciació dels docents en
actiu sobre els problemes de veu comença a ser
important. La proposta de prevenció es concreta
28 | El relat
04 Editorial
en un curs telemàtic de prevenció dels trastorns
de la veu.
El programa del curs consta de diferents
propostes per prevenir la fatiga vocal, conèixer
els hàbits d’higiene i l’ergonomia vocal, així com
també millorar el gest postural per facilitar un
gest vocal més eficaç i confortable. El format
telemàtic permet als docents trobar tota la informació
necessària recollida en un mateix espai
virtual.
El curs es presenta amb una metodologia
de tipus teoricopràctic. Els textos explicatius de
les bases teòriques fonamentals sempre vénen
acompanyats de diferents tipologies d’exercicis
en funció dels continguts a treballar: exercicis
d’autoavaluació, exercicis d’anàlisi i exercicis
vivencials. Tots els aprenentatges es fonamenten
en la interacció pràctica i experiencial entre
l’ordinador i els participants del curs. Pretenem
que aquest curs pugui ser una bona formació inicial
per als docents que no hagin estat mai en
contacte amb la cura de la veu. Però sobretot
creiem que la nostra proposta permet a docents
que hagin fet cursos anteriorment recordar i ge-
“Espaiveu és per a nosaltres una
aventura cooperativa en la qual ens
reconeixem com a joves professionals
emprenedors formats a Blanquerna
que hem incorporat com a
propis els valors dels seminaris
neralitzar tots els aprenentatges, que, per la seva
complexitat, acostumen a ser de difícil aplicació.
La Beca Guixà ens esperona i ens ajuda a
continuar la iniciativa de divulgar el coneixement
i la cura de la veu a la xarxa i en les diferents accions
professionals. La veu és la nostra passió i
poder treballar, estudiar, divulgar, investigar en
allò que t’agrada és un bon pas per fer-ho bé.
Espaiveu és per a nosaltres una aventura cooperativa
en la qual ens reconeixem com a joves
professionals emprenedors formats a Blanquerna
que hem incorporat com a propis els valors
que ens van ensenyar durant les classes teoricopràctiques
del seminari.
30 anys
al servei de les escoles
93 101 01 48 · 93 209 43 00
C/ Diputació 180, 1º A · 08011 Barcelona · Fax: 93 451 63 93
www.grupoprolimsa.com
GRUPO PROLIMSA
LimpiezaNeteja
Catering Monitoraje
Monitoratge
Mantenimiento
Manteniment
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres

E
30 | Especial
ESPECIAL Honoris Causa
Els professors Octavi Fullat
i Antonio Damasio, investits
doctors honoris causa per la
Universitat Ramon Llull
El passat dia 8 d’octubre va
tenir lloc l’acte d’investidura
com a doctors honoris causa
del Dr. Antonio Damasio, professor
de la càtedra David Dornsife
de Neurociència, Neurologia i Psicologia
a la University of Southern
California, i del Dr. Octavi Fullat,
catedràtic emèrit de Filosofia de
l’Educació de la UAB i professor del
programa de Doctorat de la Facultat
de Psicologia, Ciències de l’Educació
i de l’Esport Blanquerna-URL. La investidura
es va fer a proposta de la
Facultat de Psicologia, Ciències de
l’Educació i de l’Esport Blanquerna-
URL i l’acte va estar presidit per la
rectora de la Universitat Ramon Llull,
la Dra. Esther Giménez-Salinas. El Dr.
Ignasi Ivern i la Dra. Anna Pagès van
fer, respectivament, l’elogi dels mèrits
del Dr. Damasio i del Dr. Fullat. En
els dos articles que segueixen resumeixen
el perfil professional i humà
dels doctors honoris causa per la
URL.
04 Editorial
Octavi Fullat: la
convicció existencial
del mestre
Text: Dra. Anna Pagès
Octavi Fullat ja no serà més el professor que tindrem
a tercer. Així era com anticipàvem, als anys 80, a la Universitat
Autònoma, la seva presència a les aules curulles
d’estudiants. Els de tercer ens trobàvem al bar de Lletres
amb els grans, estudiants de quart, enmig d’un núvol de
tabac, d’escalfor i d’olor de cafè amb llet, a primera hora del
matí, l’aire fresc de Bellaterra engaltat a la cara. Buscàvem
la taula dels de quart, carregant a l’espatlla les cadires que
amb prou feines havíem enxampat per atzar, sèiem al seu
costat i preguntàvem, amatents, amb l’alè dels qui volen
saber, a quin grup ens havíem de matricular: “Aquest és
excel·lent, una assignatura fantàstica, sobretot no us perdeu
filosofia de l’educació”, i nosaltres, obedients i sobretot
confiant en els més grans, fèiem la creueta que tocava al
formulari de la matrícula. I esperàvem. I les nostres expectatives
eren grans perquè volíem admirar els bons professors.
Volíem sentir-nos propers dels homenots acadèmics:
eren una tribu de la qual poder formar part en un futur imaginable.
I poder explicar després, un dia, amb tota la vani-
tat de l’intel·lectual que ha fet camí i ha assolit una obra,
que aquests homenots formaren part de la nostra pròpia
novel·la pedagògica. Era l’època dels grans ideals universitaris,
que ens marcaven la ruta. Octavi Fullat formà part del
nucli essencial d’aquests ideals.
A l’hora de la veritat, ja érem a tercer i després de tanta
espera, tota expectativa quedava superada pels esdeveniments,
millor dit, filosofia de l’educació, en si mateixa, en
constituïa un de molt especial, d’esdeveniment, un instant
únic en la rutinària seqüència d’assignatures: sabíem que a
l’hora de l’Octavi fèiem experiència universitària d’una manera
irrepetible. El filòsof F. Nietzsche digué una vegada, en el tombant
del segle dinou, referint-se als professors d’universitat,
que el veritable problema dels professors es reduïa a si tenien
alguna cosa a dir. En el cas d’Octavi Fullat, aquest problema
quedava dissolt en el moment de començar a parlar. Què diu
aquest professor? Diu coses. I sempre tenia coses a dir als
joves que l’escoltàvem. La recança de Nietzsche es feia, en
canvi, molt evident i de manera lamentable en altres casos.
Però no, mai de la vida, a les classes de l’Octavi.
Era impossible d’anticipar o de preveure: no llegia notes,
deambulava amunt i avall de l’aula, una hora i mitja caminant
sense aturar-se, en un bellugueig constant; posava exemples
de la seva pròpia vida, la seva personal (i indefugible) manera
de veure el món; els seus sentiments, interessos, punts
de vista, vehemència, somriure burleta… tot plegat una revelació
per cada classe. Un immens ventall de possibilitats
en el context de l’aula grisa i boirosa, on més d’un centenar
d’alumnes s’arraulien als bancs de fusta, guixats a la superfície
amb els grafits dels qui, avorrits, escriviren un dia bocins
de joventut amb bolígrafs destinats a anotar altres coses, co-
ses importants, que potser podrien servir per emplaçar, una
vegada llicenciats, un món d’alternatives, un món millor.
Les classes de filosofia de l’educació, cadascuna d’elles
de manera individual en la sèrie de les previstes durant
l’any, configuraven un hàpax com diria Vladimir Jankélévitch
referint-se als mots únics que no tenen precedent ni
traducció, un instant irreductible.
Octavi Fullat ha deixat una empremta inoblidable en els
qui hem fet camí en el món acadèmic i que, en certa manera,
som els seus fills i filles (en el sentit, és clar, de la filiació
intel·lectual, que no deixa de ser una manera de tenir fills).
La transmissió del saber filosòfic sobre el fet educatiu ha
fiblat les existències de cadascú de nosaltres: no és qualsevol
cosa, quan això es produeix en la vida, d’una manera
concreta i precisa. Quan té lloc com un esdeveniment real,
no virtual ni mediàtic.
Octavi Fullat ens féu entendre que la universitat és com
una casa gran que ens agombola, sota el sostre de la qual
hem de seguir vivint una vida d’interès acadèmic i intel·lectual.
Seguir vivint una vida també a la universitat no és pas cap
cosa òbvia encara que ho sembli, no és pas cap cosa que
s’hagi de donar per suposada. El professor Fullat ens ha ensenyat
que no hem de donar, en cap cas, res per suposat. I
menys la Universitat! Perquè no n’hi ha mai prou amb el que
sabem i no ens hi hem de conformar de cap de les maneres.
L’inconformisme del perquè ha de fiblar la nostra relació amb
els estudiants i amb el saber, del qual mai acabem de disposar
del tot. Res més lluny del tedi, de la son i de l’ensopiment,
d’una idea burocràtica i boirosa de la vida acadèmica...
Octavi Fullat és un filòsof de l’educació. Aquesta frase
resumiria la trajectòria de la seva obra, una visió problema-
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Especial | 31

titzadora del fenòmen educatiu. Efectivament, enfront del totalitarisme
i la repetició burocràtica, la filosofia de l’educació
és per ell una manera de veure l’experiència educativa que
consisteix en no esgotar-la en si mateixa. Hi ha sempre quelcom
pendent, inacabat, en el fet educatiu. Aquesta idea ha
permès contrarestar, en l’època de totalitarisme tecnicoinstrumental
en què vivim, en l’època de la garantia i del resno-es-perd,
la tossuderia del control de l’acció educativa. El
que fem, en educació, no és segur. Aquí trobem la grandesa
d’un discurs que proposa a professors, mestres i pedagogs
fer l’esforç de mirar una mica més enllà, d’albirar un horitzó.
És difícil fer referència a l’obra de tota una vida però
hi ha una fórmula possible si identifiquem alguns vectors
que la travessen. En l’obra d’Octavi Fullat, hi trobaríem tres
vectors essencials:
1. La vida que s’ensenya, ensenyar com es realitza el
viure; emplaçar el desig de viure com a fonament de la pràctica
educativa, inspirant-se en aquella frase de l’Emili de J.J.
Rousseau que diu: “Viure és l’ofici que li vull ensenyar.”
2. En segon lloc, l’existència, el límit de la qual compartim
amb els altres, la presència de la llibertat com la possibilitat
d’escollir –i, aquí, naturalment, hi ha la presència
d’Albert Camus–.
3. Tercer vector: Déu, la pregunta latent que acompanya
tant el viure com la consciència de la vida; la presència
de Déu en les minúscules vicissituds quotidianes, en
l’inesperat i l’inexplicable.
Aquests tres vectors defineixen la convicció existencial
del professor, de l’educador, que camina al costat de
l’educand, de l’estudiant. Caminar devers el que ens espera,
que ens ha estat promès. Que ens fa bellugar i viure amb
sentit en l’experiència amb els altres. I en el desig de saber.
Quan es tracta de definir la relació entre professor i alumne,
Fullat delimita la “convicció existencial” i planteja el vincle
educatiu com una recerca de la veritat inacabada:
32 | Especial
04 Editorial
“L’ensenyant, el professor, espontàniament creu que
l’alumne, l’ensenyat, no sap res i que per això està allí,
davant seu, com una pissarra que espera que li escriguin
coses damunt. El professor es considera un savi, almenys
davant del seu alumne, el qual passa a ser un element passiu
i receptiu. Aquí rau el greu error del catedràtic: pensar
que aprendre consisteix a transitar de la ignorància al saber
i que aquest trànsit és l’obra del mestre. I no és pas així.
L’ensenyat és un element actiu, ja que d’antuvi, té els seus
gustos i les seves aptituds respecte del saber (...) Però,
allò que l’alumne porta a la Universitat i, concretament, a
la relació ensenyant-ensenyat, és un projecte existencial
personalíssim; ell té una manera peculiar de concebre la
forma de realitzar la vida. (...) El catedràtic, també, porta
a l’acte d’ensenyar quelcom més d’un saber –o, almenys,
l’hauria de portar– com és el voler-saber i un determinat
voler ser. Un catedràtic no és un llibre que parla, un robot,
sinó una convicció dins de l’existència. És un pobre professor
aquell que parla escèpticament; i dic pobre perquè no
passa de ser un simple instrument, en lloc de ser una persona.
Malauradament, molts desitjarien que els catedràtics no
fossin éssers humans, sinó maquinotes fàcils de dominar.”
Des dels inicis, Octavi Fullat estigué vinculat a la Universitat
Ramon Llull, on impartí la lliçó inaugural del curs
1993-1994 amb el títol Problemes d’axiologia antropològica.
Més endavant s’ocuparia de la docència de filosofia de
l’educació i del curs d’epistemologia dins del programa de
doctorat de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació
i l’Esport-Blanquerna, i seria membre de la comissió de doctorat
de la Universitat.
Algunes de les seves obres més rellevants són Paideia,
Marx i la religió (1974), Les finalitats educatives en temps
de crisi (1982), La peregrinación del mal (1988), Filosofía
de la Educación. Paideia (1988), Política de la Educación.
Politeya-Paideia (1994), El pasmo de ser hombre (1995).
“Pensem perquè existim”, el mestratge
d’Antonio Damasio
Text: Dr. Ignasi Ivern
Antonio Damasio és un referent internacionalment reconegut
en el camp de les neurociències. La seva recerca
ha contribuït al coneixement de les bases neuronals de la
memòria, del llenguatge, de la consciència i sobretot de les
emocions i ha demostrat que juguen un paper central en la
cognició social i en la presa de decisions.
Durant gairebé 30 anys va ser professor i cap de neurologia
dels hospitals i clíniques de la Universitat d’Iowa,
on va ocupar la càtedra Van Allen. En estreta col·laboració
amb la seva dona, Hanna Damasio, també neuròloga de
reconegut prestigi, va convertir la facultat de medicina en
un lloc de peregrinatge dels especialistes en neurociències
de tot el món.
Actualment és professor de la càtedra David Dornsife
de Neurociència, Neurologia i Psicologia a la Universitat
del Sud de Califòrnia, a Los Angeles i director del Brain
and Creativity Institute a la mateixa universitat.
A més de centenars d’articles d’investigació publicats
en les més prestigioses revistes científiques, Damasio
ha exercit una tasca divulgativa extraordinària. Els seus
llibres, traduïts a més d’una trentena de llengües, han estat
autèntics best-sellers de la literatura científica. Volem
destacar entre d’altres: L’error de Descartes (1994), que
el gener d’enguany ha estat escollit per la revista francesa
Sciences Humaines com un dels 20 llibres publicats entre
el 89 i el 2009 que han contribuït més a canviar la nostra
visió del món; La sensació del que passa (1999), escollit el
2001 com un dels 10 millors llibres de l’any per The New
York Times Book Review; i més recentment A la recerca de
Spinoza (2003) i I el cervell va crear l’home (2010).
Quin és el mestratge de Damasio? Per no trair el seu
llegat i complir amb el compromís de fer un escrit breu i
clar, presentaré les seves aportacions en forma de decàleg.
Preneu aquests apartats com a petites dosis de clarividència
que ens puguin guiar en la recerca i el coneixement.
1. Qualsevol concepció global de la ment hauria de contemplar
les emocions i els sentiments. Emoció i sentiment
són dues coses diferents: una emoció és un canvi que es
produeix en el teu cos i en el teu cervell. Un sentiment és
la idea que tens d’aquest canvi; és a dir, la representació
d’una emoció. Les emocions s’alineen amb el cos, els sentiments,
amb la ment.
2. Sense cos, no hi ha ment. Sentir una emoció està
associat a canvis en la cartografia neural de l’estat del cos.
Els estats emocionals arriben primer i els sentiments després.
La ment existeix perquè existeix un cos que li subministra
continguts. La ment existeix per al cos, està dedicada
a explicar la història dels múltiples esdeveniments
del cos, i utilitza aquesta història per optimitzar la vida de
l’organisme.
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Especial | 33

3. Prendre decisions: pensar en termes de futur.
L’objectiu del raonament és la presa de decisions i
l’essència de decidir és seleccionar una opció de resposta
pensant en termes de futur. Les emocions intervenen en
aquests processos de manera inexorable. Som humans
per tenir emocions que entreteixeixen i canalitzen els nostres
pensaments. Si el coneixement s’elabora sobre la
base d’experiències passades, la intel·ligència consisteix,
doncs, en prendre aquest bagatge emocional del passat
com a referència per adoptar decisions noves.
4. Marcadors somàtics. Sempre se’ns ha ensenyat que
per obtenir els millors resultats hem de prescindir de les
emocions. El processament racional ha de deslliurar-se
de la passió. Damasio ens mostra a través dels marcadors
somàtics com les emocions intervenen en el procés de presa
de decisions.
5. L’error de Descartes. Descartes és l’emblema d’una
sèrie d’idees sobre el cos, el cervell i la ment que, d’una
manera o altra, segueixen essent influents en les ciències i
les humanitats d’Occident. Quin va ser l’error de Descartes?
Possiblement l’afirmació més famosa de tota la història de
la filosofia sigui: “Penso, per tant existeixo.” Presa en sentit
literal, aquesta afirmació il·lustra el contrari del que Damasio
creu sobre els orígens de la ment i sobre la relació entre
34 | Especial
04 Editorial
ment i cos. Som i després pensem i només pensem en la
mesura en què som, atès que el pensament està en realitat
causat per les estructures i les operacions de l’ésser. L’error
de Descartes és la separació abismal entre el cos i la ment.
“Antonio Damasio ha il·luminat amb les
seves tesis el camí cap a la comprensió
de la ment humana. És un autèntic far del
coneixement que ens guia i orienta enmig
de l’oceà de les neurociències”
6. Avís a la psicologia. L’error de Descartes encara té
influència actualment. Si la ment es pot separar del cos,
potser es pugui intentar comprendre sense apel·lar a la
neurobiologia, sense la influència dels coneixements de
la neuroanatomia, la neurofisiologia i la neuroquímica. A
Damasio li resulta paradoxal que molts científics cognitius,
que creuen que poden investigar la ment sense recórrer a
la neurobiologia, no es considerin dualistes.
7. Avís a la medicina. Les facultats de medicina ignoren
en gran mesura les dimensions psicològiques, socials
i polítiques de la condició humana i es concentren
en la fisiologia i la patologia del cos. Hem progressat
molt en el diagnòstic i el tractament dels òrgans i sistemes
malalts de tot el cos, inclòs el cervell. Però, a causa
d’una visió cartesiana de la humanitat, el seu producte
més preciós, la ment, ha estat menystingut per part de la
medicina corrent, fins i tot per la neurologia, l’especialitat
que va sorgir de l’estudi de les malalties cerebrals.
8. Sentir el que senten els altres. El nostre cervell és capaç
d’actuar com un simulador. L’organisme nodreix de senyals
el cervell, el qual es forma una imatge de l’organisme
per regular-lo i influir-lo. El cervell és capaç de simular el cos.
Molts sentiments són això, simulacions d’estats corporals. Si
veig patir una persona, el meu cervell té la capacitat de simular
aquest patiment en mi, de recrear-lo. Jo entenc l’altre
perquè el meu cervell recrea sensacions de l’altre. Damasio
ha contribuït a la comprensió de les bases neurobiològiques
d’aquests processos que són al rerefons de la Teoria de la
Ment, de l’empatia i en definitiva de la mateixa comunicació
humana.
9. Cercant Spinoza. Spinoza es va contraposar a la
perspectiva cartesiana. Tant la ment com el cos són atributs
paral·lels, manifestacions de la mateixa substància:
“La ment humana és la idea del cos humà.” Però Spinoza
“Antonio Damasio ha il·luminat amb les seves
tesis el camí cap a la comprensió de la ment
humana. És un autèntic far del coneixement
que ens guia i orienta enmig de l’oceà de les
neurociències”
no es va aturar aquí. Comprendreu l’admiració que Damasio
sent per aquest filòsof quan, al segle XVII i contra
corrent, planteja que podem utilitzar el nostre cervell per
induir-nos emocions beneficioses i fins i tot que podem
arribar a sanar el cos des del cervell, treballant la representació
dels estats corporals.
10. Consciència. Els éssers humans no només mostrem
compassió per un altre ésser que sofreix, sinó que, a més,
sabem que sentim compassió. Spinoza planteja: “La ment
humana no només percep les modificacions del cos, sinó
també les idees d’aquestes modificacions.” La noció recursiva
“idea d’idees” és important per molts aspectes. Per exemple,
obre el camí per representar relacions i crear símbols.
I el que és igualment important, obre una via per crear una
idea del jo. Per a Damasio això és fonamental per a la generació
de la consciència. Si no sentíssim el nostre organisme,
si no notéssim els seus canvis, no hi podria haver
consciència.
En el dilatat curriculum vitae del professor Antonio Damasio
destaquen, entre altres mèrits i honors científics, el
premi Príncep d’Astúries d’Investigació Científica i Tècnica
el 2005, a més dels premis Pessoa, Signoret, i Cozzarelli;
així com nombrosos doctorats honoris causa, entre els
quals hem d’incloure el darrer concedit per la Universitat
Ramon Llull, l’octubre de 2010.
Malgrat l’èxit dels seus llibres, Damasio no es considera
un autor divulgatiu, ni tampoc ho vol ser. Sap molt
bé que el cervell és complex i, per bon comunicador que
sigui, els seus escrits no seran mai planers. Certament el
cervell és com un univers reduït. La seva extrema complexitat
requereix ments lúcides per desxifrar-lo, capaces de
destriar allò que és fonamental i d’indicar les dreceres a
seguir. Newton deia: “El que sabem és una gota d’aigua,
el que ignorem és l’oceà.” Antonio Damasio ha il·luminat
amb les seves tesis el camí cap a la comprensió de la
ment humana. És un autèntic far del coneixement que ens
guia i orienta enmig de l’oceà de les neurociències.
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres
Especial | 35

AVAnçAr és CoMPrEndrE quE Els rEPTEs
no s’ACAbEn MAi
01 Portada
04 Editorial
El món no s’atura. Cada dia volem
arribar més lluny. Més ràpid. Tenim
somnis i objectius per fer realitat.
Volem avançar, sempre endavant.
Per això neix CatalunyaCaixa, una
entitat amb esperit de superació,
creada pensant en tots els teus reptes.
Novetats editorials
La convergència comunicativa a la premsa
local i comarcal, de Pere Masip i Josep
Lluís Micó (coord.)
Recull els resultats de la recerca dels professors
de la FCC Dr. Pere Masip, Josep Lluís
Micó, Dr. Carles Ruiz, junt amb David Domingo
(URV), Sònia González (UVic / URL) i Anna Nogué
(ACN) sobre els processos de convergència als mitjans de
proximitat catalans. Va merèixer el III Premi de Recerca
de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal. Barcelona:
Generalitat de Catalunya, 2010. (Col·lecció Lexicon.
Papers, 6).
Quin futur imaginem? Vint anys després
del mur de Berlín, de Francesc Torralba
El professor de Blanquerna Dr. Francesc
Torralba, juntament amb Arcadi Oliveres i
Joan Rigol, reflexiona sobre l’evolució en
l’àmbit del pensament durant aquests últims
vint anys des de la caiguda del Mur de Berlín. S’estudien
tres àmbits: el discurs polític, el social i l’utòpic. Proemi
de Joan Enric Vives. Barcelona: Pagès editors, 2010. El
llibre també s’ha publicat en castellà: ¿Qué futuro imaginamos?
Veinte años después del muro de Berlín (Editorial
Milenio).
Collita de somnis, d’Antoni Miralpeix
La cantata Collita de somnis, del professor
de la FPCEE Antoni Miralpeix, és una visió
poètica i musical de les vivències i trajectòria
d’una escola al llarg del temps. És el fruit
d’un encàrrec de l’escola Decroly fet i pensat
de manera que sigui generalitzable a tot el món educatiu.
Parla de valors, de natura, d’instants màgics. Parla de
somnis que els infants, els mestres, els pares i la societat
en general aconseguim fer realitat a través del dia a dia en
el món educatiu. Tritó edicions, 2010.
Aloma, núm. 26
La revista Aloma de la FPCEE dedica l’espai
de Temàtica a “Gestacions de risc i nens
prematurs: un vincle difícil?”, coordinat per la
professora de la FPCEE Remei Tarragó. En
aquest monogràfic han participat els membres
de l’equip de la Unitat de Cures Intensives Neonatals
de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Completa el
número l’Espai obert, apartat dedicat a articles enviats per
diferents autors, i la secció “Lectura”. www.raco.cat/index.
php/Aloma
Vides improbables, de Ferran Sáez
Partint del valuós material que durant més
de trenta anys va anar recollint l’historiador
amateur Samuel Carasso Cohen (1919-
2001), l’assagista i professor de la FCC Dr.
Ferran Sáez, ha provat d’ordenar el complex
trencaclosques biogràfic de diferents autors que van viure
entre final del segle XVI i començament del XVIII. El
llibre pot ser llegit com una veritable novel·la d’intriga, on
res no acaba sent el que semblava en un primer moment.
És la història dels marges: la de la veu remota, bigarrada
i enigmàtica de personatges que no van tenir sort amb la
posteritat. Són vides improbables, deliciosament ondulants.
Barcelona: Editorial Acontravent, 2010.
Convivir con el trastorno mental. Ciclismo
y música, dos grandes aliados, d’Antoni
Chaves
El professor de la FPCEE relata en aquest llibre
la història d’un pare i el seu fill que pateix
un brot psicòtic en el periple que comencen
pel sistema sanitari públic, totalment ineficient –diu– pel
que fa als pacients amb trastorns mentals; per les associacions
de familiars, en les quals només es troba amb
gent vençuda; així com pel sistema sanitari privat, amb
uns costos inassumibles. En aquest camí, el pare entén
que ha d’escollir el seu propi camí per tal d’ajudar el seu
fill i això el portarà al món del ciclisme i a la música. Barcelona:
Laertes Editorial, 2010.
La atención temprana. Un compromiso
con la infancia y sus familias, de Climent
Giné, Joana M. Mas i d’altres (coord.)
Els professors de la FPCEE Dr. Climent
Giné (degà) i Joana M. Mas han coordinat
aquest llibre en què s’ofereix un apropament
a la concepció i a la pràctica de l’atenció precoç, centrada
en la família com a motor de desenvolupament, que
incorpori tant qüestions relatives als seus fonaments,
organització i intervenció com els nous reptes derivats
dels avenços de les ciències i de la investigació. L’atenció
precoç ha pogut beneficiar-se de les aportacions que,
des dels diferents camps del saber, han ampliat el coneixement
del nadó i del que necessita per desenvolupar-se.
Editorial UOC, 2010.
07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial
39 Llibres

Ars Brevis, núm. 15
L’anuari de la Càtedra Ramon Llull Blanquerna
2009 dedica l’apartat Monogràfic a les formes
i expressions de la dimensió religiosa, en
què diferents estudiosos del fenomen religiós
en la cultura occidental exploren la dimensió
religiosa des de diversos angles. S’hi explora la relació
entre la dimensió política i religiosa, les possibilitats i dificultats
del diàleg interreligiós, la relació entre la pràctica
esportiva i la celebració religiosa i, finalment la inculturació
de la fe en la cibercultura, amb articles de Lluís Duch, Joan
Martínez Porcell, Jordi Osúa i Francesc Torralba. L’apartat
Estudis recull 15 escrits que fan referència a temes diversos
sobre educació, pensament, antropologia, filosofia,
història i religió. La secció Recensions tanca aquesta edició
de l’anuari. www.raco.cat/index.php/arsbrevis
Inteligencia táctica deportiva. Entenderla
y entrenarla, de Josep Solà
El professor de la FPCEE Dr. Josep Solà
aborda dues temàtiques diferenciades en relació
amb la intel·ligència tàctica esportiva. La
primera explica la noció d’intel·ligència tàctica
esportiva des del model psicològic, on desenvolupa els
conceptes de tècnica i estratègia esportiva com a comportaments
esportius ben diferenciats i reflexiona sobre les
diverses interpretacions de la tàctica i la seva relació amb
les diferents tipologies d’aprenentatge esportiu. La segona,
proposa l’entrenament i l’educació de la intel·ligència
tàctica i ofereix un model didàctic, intervencions pedagògiques
concretes i programació de la tàctica esportiva. Barcelona:
Editorial INDE, 2010.
Historia de la música, de Magda Polo
La professora de la FCC Magda Polo descriu
els principals fonaments de les obres musicals
occidentals i també dels seus protagonistes.
També ressalta les característiques
que defineixen els principals estils musicals
i les seves formes més representatives, al mateix temps
que proposa descobrir, compàs a compàs, la màgia que
es tanca en aquest art tan peculiar, llenguatge artístic universal
per excel·lència, que és la música. Santander: Ed.
Publican 2010.
04 Editorial
La música de los sentimientos. Filosofía
de la música de la ilustración, de Magda
Polo
En aquest llibre, la professora de la FCC explica
com el Segle de les Llums va diluint la
seva confiança en la raó per obrir les portes
als sentiments. En l’escenari musical, la Querelle des
Bouffons aixecarà una polèmica de repercussions incalculables
per a la música de finals del s.XVIII. Si bé el motiu
principal d’aquesta polèmica és la preferència cap a la
música francesa o la italiana, aquest no serà el seu centre
neuràlgic perquè les derivacions constataran, un cop més
en la història i l’estètica de l’art dels sons, el predomini
cap a una música que considera l’harmonia com el seu
eix central i recupera el protagonisme de la melodia, en un
context en què els tractats sobre l’origen del llenguatge,
per part dels il·lustrats, reavivaran la inqüestionable vinculació
de la música amb la poesia.
L’esnobisme, de Jordi Busquet
El periodista i professor de la Facultat de Comunicació
Blanquerna-URL Vicent Sanchis
fa un recorregut per les diverses etapes de
la dictadura franquista, a través de la censura
que s’aplicava en l’edició espanyola. L’estudi
Franco contra Flash Gordon li ha valgut el Premi Joan
Fuster d’Assaig. Flash Gordon es va publicar per primera
vegada als Estats Units l’any 1934 i el 1935, durant la
República, es va començar a editar a la Península. Després,
el còmic va viure diverses etapes durant la dictadura
franquista, amb edicions el 1940, 1942, 1947, 1959, als
anys seixanta i la darrera el 1971. València: Editorial Tres
i Quatre, 2009.
Sonido, Música y Espiritualidad, de Jordi
A. Jauset
El professor de la FCC Dr. Jordi A. Jauset
analitza per què el so i la música afecten les
persones d’una forma tan intensa i influeixen
holísticament en cadascuna de les dimensions
humanes, inclosa l’espiritual. Explica com els avenços
de la neurociència constaten la potencialitat de les propietats
terapèutiques de les vibracions sonores. Gaia Ediciones,
col. “Kaleido/Scopio”, 2010.
En aquesta carta hi ha tabac. Epistolari
d’un soldat de l’exèrcit republicà (1938-
1939), de Miquel Peralta
Aquest llibre, del professor de la FCC Miquel
Peralta, és un epistolari fins ara inèdit escrit
per una matrimoni durant la guerra civil, mentre
ell (l’Esteve Mas) és al front dels Pirineus reclutat per
l’exèrcit republicà, i ella (la Paquita Anglada) es queda a
casa, a Terrassa, amb una filla de tres anys i un altre fill en
camí. L’encreuament de les cartes permet, d’una banda,
conèixer la tràgica realitat de la guerra i de l’altra, la vida
d’una ciutat trasbalsada per la violència i la gana. El gener
de 1939 l’Esteve és fet presoner per les tropes franquistes
i destinat a un camp de concentració. Cossetània edicions,
2010.
Principios de rehabilitación cardíaca,
d’Eulogio Pleguezuelos
El professor de la FCS Eulogio Pleguezuelos
és el coordinador i un dels autors, juntament
amb el professor també de la FCS Àlex Merí
i d’altres, d’aquesta publicació. El llibre s’estructura
en tres grans seccions: en la primera es fa un repàs
dels aspectes bàsics de l’anatomia i la fisiologia; en la
segona s’analitza l’etiologia, el diagnòstic i el tractament
de la patologia coronària, així com el de la insuficiència
cardíaca, i en la tercera s’aprofundeix en els aspectes
fonamentals de la rehabilitació cardíaca estructurada per
patologies. Editorial Médica Panamericana, 2010.
La metàfora audiovisual, de Romà Guardiet
El professor de la FCC Dr. Romà Guardiet explica
com el cinema, la televisió i les diverses
formes de publicitat fan un ús massiu, efectiu
i, de vegades, abusiu de la metàfora audiovisual.
Però quan s’intenta concretar-ne la forma
i la naturalesa comencen a aparèixer discrepàncies
i el professor Guardiet dóna algunes claus estructurals
innovadores que ajuden a entendre algunes de les raons
de la diversitat de conceptes que conviuen sota les metàfores
audiovisuals que es troben al cinema, la televisió i la
publicitat. Editat per Trípodos, col·lecció “Papers d’Estudi”,
2010.
En el curs del temps. Un itinerari a través
de 800 anys de literatura catalana, d’Enric
Sòria
En el curs del temps recull una tria dels diversos
papers que, des de l’any 1997 cap aquí,
ha escrit l’escriptor i professor de la FCC Enric
Sòria sobre literatura catalana. Aquests textos són construïts
sobre un coneixement excepcionalment vast i profund
de les obres i dels autors que s’hi tracten. El resultat
final de l’obra és un trajecte que s’endinsa a través de tota
la història de les lletres catalanes, un itinerari de troballes
i d’entusiasmes, de descobertes i de discrepàncies,
de reflexions, d’intuïcions i d’il·luminacions, que constitueixen,
en definitiva, un bell testimoni de reconeixement de
la lectura com a forma de vida. Com bé diu el mateix Enric
Sòria, un llibre és una carta, i sempre ens l’envia algú.
El recull En el curs del temps és, d’aquesta manera, una
carta d’amor a la literatura, i també, una incitació al diàleg
amb un interlocutor de privilegi. Editorial Moll, col·lecció
“Els Llibres de Pròsper”.
La metamorfosis del deporte. Investigaciones
sociales y culturales del fenómeno
deportivo contemporáneo, de Xavier Pujadas
(coord.)
El Grup de Recerca i Innovació sobre Esport
i Societat, de la FPCEE ha publicat aquest llibre
que explica els diversos canvis que ha experimentat
el món de l’esport en el nostre entorn. D’aquesta manera,
s’hi estudia l’esport com a element històric de modernització
durant el segle XX, com a articulador d’identitats i
d’espais a la ciutat, com a fet lúdic, així com a espai per
a la mediació social. També s’atura a analitzar la relació
existent entre immigració i esport, alimentació i esport,
turisme esportiu i desenvolupament, així com els canvis
als clubs i a les instal·lacions. Confeccionat des d’una
perspectiva interdisciplinària, el llibre ha estat escrit per
experts en els àmbits de la història, l’antropologia, la psicologia,
la sociologia, l’educació física i la gestió esportiva.
Barcelona: Editorial UOC, 2010.
01 Portada 07 Reportatge 12 Entrevista 16 Opinió 20 Conversa 26 Notícies 28 Relat 32 Especial 39 Llibres