Les benaurances - Església Evangèlica Mistral

Les benaurances
per Pedro Puigvert.
Amb aquesta exposició comencem una sèrie de sermons amb l'objectiu d'exposar íntegrament el
sermó de la muntanya (v. 1), dit així perquè Jesús va pronunciar aquests ensenyaments en un
dels estreps muntanyencs de Galilea, encara que probablement Mateu va recollir el que el
Mestre va ensenyar en diverses ocasions ja que forma un bloc compacte.
S'ha suggerit això perquè el tercer evangeli té també aquests ensenyaments però situats en
diversos contextos. Sigui d'una manera o d'una altra l'important és el contingut d'aquests
passatges que són d'importància fonamental per al creient.
Altra qüestió important és com hem d’interpretar aquests ensenyaments perquè hi ha diversos
enfocaments i no tots són correctes: el punt de vista social diu que els principis són per a tots els
homes i l'única cosa que aquests han de fer és complir-los.
Un segon punt de vista ho considera com una simple exposició de la llei mosaica.
Un tercer punt de vista afirma que no té a veure amb els cristians d'avui, ja que el sermó de la
muntanya era solament per als contemporanis de Jesús i que entrarà en vigor de nou durant el
mil·lenni. Però els qui ensenyen això s'obliden que tots els seus ensenyaments es troben també
en les epístoles que anaven dirigides a les esglésies.
Finalment, la interpretació que considerem correcta i que aplicarem és la que afirma que es
tracta d'una descripció perfecta de la vida del regne de Déu i els seus principis són per als
súbdits d'aquest regne, els cristians de tots els temps.
Precisament en les benaurances trobem diverses referències al regne de Déu i la primera d'elles
anuncia el regne com do als pobres en esperit, als quals res tenen ni pretenen de Déu.
Som conscients de la impossibilitat d'abastar totes les benaurances en una sola exposició
perquè l'ideal seria tenir una per a cada benaurança. Però intentarem sintetitzar el seu significat i
d'aquí desprendre les aplicacions per a nosaltres avui.
1. Benaurats (grec: Makarioi)
Cada benaurança comença amb aquest terme que significa “feliços” o “sortosos”. El que
segueix expressa el veritable caràcter del cristià, per això algú ha suggerit que hauríem
de definir-lo així: “és la classe de persona que hauria de ser felicitat o la classe de ser
humà que cal envejar, perquè només ell és veritablement feliç”.
La felicitat és la gran recerca del ser humà i resulta tràgic veure les formes que tenen
alguns per a assolir-la sobretot perquè la conceben a la manera grega com l'absència de
problemes i la confonen amb el plaer. Un pot tastar tots els plaers, mancar de problemes
greus i no ser feliç.
Aquí radica precisament l'engany del pecat: ofereix felicitat i condueix sempre a la
dissort. Contemplades les benaurances globalment proporcionen alguns ensenyaments
primordials: en primer lloc que tots els cristians han de ser tal com es descriu aquí; no és
que es tracti d'uns cristians excepcionals, sinó que el veritable caràcter cristià és
precisament aquest.
En segon lloc, tots els cristians han de reunir totes les característiques que s'esmenten,
de la mateixa manera que tots els cristians han de manifestar el fruit de l'Esperit (Gá.
5:22-23). En tercer lloc, cap de les descripcions correspon a la tendència natural del ser
humà, ja que només són possibles per la gràcia i l'acció de l'Esperit Sant i assenyalen la
gran diferència entre el cristià i l’incrèdul. Som realment feliços en sentit que tenim aquí?
Església Evangèlica de Germans, av. Mistral 85,87 de Barcelona
www.iglesiamistral.org
Pàg. 1

Les benaurances
per Pedro Puigvert.
Pertanyem al regne? Encara hem d'entrar en ell? Per què? Manifestem aquestes
qualitats en la vida diària?
2 . El caràcter del cristià
Vegem cadascuna de les vuit descripcions de súbdit del regne i després contemplarem
les conseqüències:
2.1. Els pobres en esperit (v.3). No ha de sorprendre'ns que estigui en primer lloc
perquè és la clau per a entendre les altres. Només Lluc cita als pobres sense qualificarlos,
però no són els pobres en el sentit material, sinó els qui res posseeixen ni pretenen
davant Déu i reben el regne per gràcia. Aquesta és la característica principal del cristià
doncs per al pensament hebreu, el pobre en esperit és la persona humil.
2.2. Els que ploren (v.4). Per a molts és una paradoxa: feliços els quals ploren!
Evidentment contrasta amb el que pensa el món. No es tracta aquí de les llàgrimes
vessades per la mort d'un ésser volgut, sinó d'un aspecte del caràcter cristià. Els que
ploren són els que s'afligeixen quan es contemplen a si mateixos i s'adonen que no han
estat tot el fidels i sants que era d'esperar, buscant el perdó del Senyor. Són també els
que veuen la condició del món que viu sense Déu i això els causa una profunda aflicció.
Així que ploren pels pecats d'uns altres i les seves conseqüències.
2.3. Els mansos (v. 5). Són l'antítesi del que en l'actualitat està en voga i per la seva
influència afecta també a l'església. Està pres del Sal. 37:11 i allí, segons el context, el
mans és el creient que confia en Déu i espera en ell, el just i misericordiós que contrasta
amb els dolents, els impius i els homes violents . El mans no és una persona apocada,
sinó algú que se sotmet plenament a Déu. Moisès és un exemple al llarg de la seva vida;
primer va ser molt llançat, però 40 anys d'aprenentatge en el desert i altres 40 com
dirigent d'Israel li van ensenyar a dependre de Déu en totes les coses. Les altres dues
vegades que aquest evangeli empra el terme mans són per a referir-se a Jesús (11:29 i
21;5).
2.4. Els que tenen fam i set de justícia (v. 6). Els que hem estat justificats, ara hem de
viure com justos buscant no només la justícia dels nostres actes en les nostres relacions
amb Déu, sinó també amb el nostre proïsme. Es pot resumir en una sola paraula:
santificació. No és el tipus de moralitat pròpia dels escribes i fariseus, sinó una
caracteritzada per l'amor al proïsme.
2.5. Els misericordiosos (v.7). Si al mirar les conseqüències del pecat sentim
compassió pels que sofreixen, la misericòrdia (posar el cor en la misèria) és l'acció que
engeguem per a alleujar-los. Implica tant perdonar les ofenses com contribuir al benestar
de tot aquell que pugui necessitar-lo.
2.6. Els de net cor (v.8). El cor és el centre de la personalitat en l'íntim de l'ésser. La
puresa de vida del cristià no és quelcom extern com pretenien els fariseus, sinó intern, la
font mateixa d'on procedeix l'activitat moral de l'home (Mt. 15:18-19). És l'oposat a la
hipocresia, i per aquest motiu ens parla de la integritat personal del cristià.
2.7. Els pacificadors (v.9). El pacificador no és el pacifista en voga, sinó el majordom
de pau, el que treballa per la pau perquè imperi la justícia, especialment en l'església.
Pau ( grec eirene) es correspon amb l'hebreu Shalom que no és una simple salutació
sinó l'expressió d'un desig de benestar en un sentit ampli.
Església Evangèlica de Germans, av. Mistral 85,87 de Barcelona
www.iglesiamistral.org
Pàg. 2

Les benaurances
per Pedro Puigvert.
2.8. Els perseguits (vv.10-12). La forma gramatical “pateixen persecució” indica que
és el resultat del que s'ha dit abans. Els deixebles són perseguits pel que són, com ho
podem constatar allà on el cristianisme és rebutjat. Mai en la història ha hagut tanta
persecució dels cristians com la que es va produir en el segle passat i que segueix en
l'actual. Milers de cristians són morts cada any per la seva fe en Crist.
Les benediccions del cristià
Conseqüentment al que som es deriven una sèrie de benediccions: en primer lloc, el
regne ens pertany per haver entrat en ell pel nou naixement que és l'esfera on es
reconeix el senyoriu de Crist. Per aquest motiu està en primer lloc, perquè les altres set
tenen a veure amb el súbdit del regne.
Aquest experimenta la consolació de viure en un món en el qual es troba incòmode. Igual
que en el Salm 37:11, la terra és l'heretat dels mansos i humils. És una promesa
esperada que té a veure amb la consumació del regne en la tornada de Crist a la terra
renovada (Ap. 21:1-7).
La satisfacció de la fam i la set de justícia només se sadollaran plenament en la
consumació del regne. Encara que la forma del futur “arribaran a misericòrdia” apunt a la
consumació, no es limita a aquesta ja que en l'església adquireix un significat actual per
mitjà del perdó i la restauració del germà. “Veure a Déu” no és el que es coneix com
“visió beatífica” en el catolicisme, sinó que el cristià pot percebre a Déu a través de les
seves obres.
Però també té una dimensió futura en la consumació del regne. Els fills de Déu és una
posició en Crist per adopció guiats per l'Esperit (Ro. 8:14-15), però a més seran
anomenats d'aquesta manera perquè se semblen al seu Pare com majordoms de pau La
persecució ve a ser l'acreditació de pertànyer al regne (en present) i en això hi ha goig
pel guardó.
Conclusió
Les benaurances contemplades en conjunt són una descripció fefaent del caràcter de Crist. Per
això, ser cristià en última instància és ser com Crist. Familiaritzar-nos amb les benaurances ens
ajudarà a contrastar la nostra vida amb el veritable caràcter revolucionari cristià i l'únic que pot
impactar la nostra societat.
Les receptes convencionals sobre la felicitat són invertides de tal manera que xoca i inquieta.
Però el veritable cristianisme no és convencional sinó transformador d'un món que viu d'esquena
a Déu
Església Evangèlica de Germans, av. Mistral 85,87 de Barcelona
www.iglesiamistral.org
Pàg. 3