to get the file - INS Les Vinyes

NA3 i 4 : Cures auxiliars d’infermeria relacionades amb la NECESSITAT D’ELIMINACIÓ
1. EL SONDATGE VESICAL
de... 1.L'APARELL URINARI: SONDATGE VESICAL
2. L'APARELL DIGESTIU: ÈNEMES I OSTOMIES
El sondatge vesical consisteix en introduir una sonda a través de la uretra fins a
la bufeta urinària per a comunicar-la amb l’exterior.
1.1. Indicacions El sondatge es pot fer quan cal buidar la bufeta per algun motiu:
• En casos de retenció aguda de l’orina
• Recollir mostres d’orina estèrils per a proves clíniques
• Mesura de la diüresi horària en pacients crítics, detecció d’anomalies en
l’aspecte de l’orina,
• Control de la incontinència urinària,
• Administració de medicació endovesical,
• Rentats vesicals (és la irrigació de la bufeta amb aigua freda o sèrum fisiològic
fred i la seva posterior aspiració uns moments després. El procediment es fa
només en casos de sagnat vesical, s’intenta evitar cada cop més)
• Tractament postoperatori quan cal repòs vesical en cas de cirurgia urològica,
detecció d’anomalies d’uretra i coll vesical.
• Quan la persona pateix una obstrucció i no pot orinar, ja sigui per una
inflamació uretral, per una estenosi uretral (estretor) o per una hipertròfia
prostàtica
1.2. Tipus de sondatges
Temporal (hores o dies)
-Transitori: es realitza habitualment per a una finalitat concreta de diagnòstic i
el catèter es retira a continuació.
-Intermitent: indicat principalment per a bufetes neuropàtiques, es practica en
diverses ocasions amb el mateix pacient amb la finalitat d’evitar el cateterisme
permanent i tots els seus inconvenients.
Permanent (setmanes): el catèter es col·loca de forma crònica per mantenir un
drenatge vesical permanent, s’ha de canviar periòdicament per evitar les

infeccions del tracte urinari. En el seu extrem distal s’ha d’unir a una bossa de
diüresi o bossa de recollida d’orina.
1.3. Tipus de sondes
La sonda és un catèter fabricat de làtex, polímers plàstics i silicona.
Les sondes de silicona són les més ben tolerades ja que aquest material dificulta la
formació de dipòsits de cristalls que, de vegades, se solen adherir a la part interna
de la sonda. Per aquest motiu també permeten que el pacient les pugui portar
durant més temps.
CARACTERÍSTIQUES DE LES SONDES VESICALS:
-La mida: es calibra segons el diàmetre extern, s’utilitza l’escala francesa French,
el número sol anar inscrit a la base de la sonda i va de 12F fins a 24 F.
-Formes: Rectes (Robinson, Foley), punta bisellada, punta en colze o corba
-Rigidesa: mal·leable, semirígida, rígida i dura.
-Llum:
Una llum: aquestes sondes tenen
un canal ampli per al drenatge
de l’orina (Robinson).
Dues llums: les més usades; tenen
un canal pel drenatge i l’altre per
inflar el globus d’autoretenció
Tres llums: presenten la mateixa
conformació que les anteriors
però afegint un altre conducte
addicional per a la irrigació de
rentats vesicals (Foley i Tieman).
La SONDA DE FOLEY és una sonda vesical flexible, amb 2 ó 3 vies interiors (una
perquè surti l’orina, una altra per inflar el globus i l’altra per irrigar la bufeta, si cal)
Té com a característica singular l’existència d’un baló al seu extrem proximal que
es fixa a la bufeta per tal d’evitar la sortida que surti o es mogui. Abans d’introduir
la sonda pot ser necessari comprovar el bon estat del baló. El globus de la sonda
s’infla amb sèrum fisiològic ( entre 5 i 30 ml de sèrum segons el tipus de baló)

L’extrem distal o punta de la sonda (recta o en
forma de colze) està tancada i els orificis de la
sonda són laterals.
La sonda de Foley sol fer-se servir per sondatges
permanents.
La SONDA ROBINSON és una sonda vesical rígida, d’una sola llum i amb punta
arrodonida o de colze. Es fa servir per sondatges
momentanis
• Sondes col·locades per l’uròleg en intervenció quirúrgica:
La SONDA PEZZER és una sonda semirígida i recta, d’una
sola llum i punta engruixida (com un bolet). S’inserta
quirúrgicament i requereix una sutura a la pell per
immobilitzar-la. S’usa en el drenatge suprapúbic i renal
La SONDA MALECOT és similar a l’anterior però té orificis més
grans

La tècnica de sondatge la realitza la infermera. Les funcions bàsiques de l’auxiliar
d’infermeria són: -Preparar al pacient
-Reunir el material necessari
-Col·laborar durant la realització de la tècnica
-Recollir el material
PAUTES DE COMPORTAMENT A OBSERVAR PER PART DE L’AUXILIAR D’INFERMERIA
ENVERS UNA PERSONA AMB SONDATGE VESICAL PERMANENT
• Renta’t les mans i posa’t guants cada vegada que manipulis un catèter o
una bossa col·lectora per no propagar gèrmens.
• Comprova el correcte drenatge de l’orina.
• Realitza la higiene a més de la zona genital o perineal, també de la part
exterior de la sonda amb aigua i sabó cada 12 hores (aquesta indicació pot
variar).
• Evita el recolzament del circuit.
• Mantingues la bossa de diüresi per sota del nivell de la bufeta amb la finalitat
que l’orina dreni des de la bufeta cap a la bossa. Un retrocés de l’orina
podria produir una infecció urinària.
• Buida la bossa quan estigui aproximadament a la meitat de la seva
capacitat per evitar traccions o estiraments de la sonda.
• Efectua rentats vesicals en cas de sospita d’obstrucció.

• Observa l’orina ja que pot presentar un color anormal i indica-ho en cas que
així sigui.
• Seguir les pautes de l’uròleg sobre els controls periòdics de l’orina que s’han
de realitzar als pacients sondats, per detectar possibles infeccions urinàries.
• Es recomana canviar el mínim possible la bossa de diüresi, ja que s’ha
demostrat que això provoca més infeccions. És a dir, és millor buidar-la que
no pas substituir-la per una de nova.

Vídeo de les cures del sondatge vesical:
http://www.youtube.com/watch?v=e5UdRtEfIFc (Cuidados del sondaje vesical)
Dispositiu col·lector extern de recollida d’orina: serveixen per controlar les
incontinències urinàries sense
necessitat de sondatges. En
dones existeixen les calces-
bolquer i en homes, una
funda o sonda-condó.
Aquests 2 sistemes estan
formats per una funda tova,
adaptable al penis, que es
fixa amb una cinta adhesiva
hipoalergènica.

2. ELS ÈNEMES
És la introducció d’una solució per via rectal a l’interior de l’intestí gros (part final
del colon) amb les finalitats d’afavorir el peristaltisme intestinal, estova la femta
per facilitar-ne la expulsió, preparar per a proves diagnostiques o quirúrgiques
facilitar l’expulsió de gasos i administrar medicaments per via rectal.
L’ènema s’administra per prescripció mèdica. Hi ha dos tipus d’ènemes:
• Ènemes d’evacuació
• Ènemes de retenció
2.1. L’ÈNEMA EVACUANT O DE NETEJA
S’administra per afavorir l’evacuació de la femta. Produeix un estímul sobre la
paret intestinal i una irritació de les mucoses, circumstàncies que afavoreixen
l’augment del peristaltisme.
Se sol prescriure per:
- alleujar el restrenyiment
- netejar i preparar l’intestí gros abans d’efectuar una exploració radiològica
- realitzar una endoscòpia (rectoscòpia)
- en el part
- en el preoperatori
- abans de posar un ènema de retenció
Està contraindicat en:
-situació d’obstrucció intestinal recent
-traumatisme intestinal
Per la composició de la solució, els ènemes evacuants més utilitzats són:
-L’ènema d’aigua sabonosa. Està compost per aigua temperada a 37ºC-40ºC
aproximadament amb sabó dissolt a l’interior (5ml per cada litre d’aigua) . La
quantitat que s’administra varia de 500 a 1000ml, segons l’edat i l’estat del
pacient.
-L’ènema salí. Està format per aigua temperada (37-40ºC) més dues cullerades de
sal comuna. Es fa servir menys perquè produeix distensió abdominal.

-Ènemes comercials d’un sol ús. S’elaboren amb solucions de
fosfat de sodi. Produeixen una irritació de la mucosa intestinal i
una discreta distensió abdominal . Venen preparats amb un
recipient amb cànula, de manera que la seva administració és
més còmoda que els altres.
Pera per administrar
ènemes en nens

2.2. L’ÈNEMA DE RETENCIÓ
S’utilitza per administrar substàncies a través de la via rectal i amb la finalitat de
retenir el líquid introduït durant el major temps possible (mím 30’). Els ènemes de
retenció són els següents:
-L’ènema oliós. Lubrica, estova i facilita l’evacuació de la femta. Són 150-200ml
d’oli d’oliva neutre a una temperatura de 37 a 38ºC. La quantitat de solució a
administrar no ha de sobrepassar els 150 a 200ml, per evitar la distensió de l’intestí.
Es reté durant una hora aproximadament.
Està indicat en pacients amb restrenyiment crònic, quan hi ha fecalomes i quan la
defecació pugui ser dolorosa (ex: en les hemorroides i fissures anals).
-L’ènema medicamentós. Conté fàrmacs dissolts en una solució, màxim 180ml. La
mucosa rectal absorbeix aquestes substàncies i les incorpora al corrent sanguini
Pot ser una acció local o bé general:
-Antihelmíntic. Per a paràsits intestinals.
-Carminatiu: Per expulsar gasos retinguts al còlon.
-Antisèptic. Per destruir i inactivar microorganismes.
-Estimulant. Activa l’activitat intestinal.
-Emol·lient. Estova la femta.

-L’ènema opac (o de contrast). Consisteix en introduir una pasta, que és una
solució de bari (substància radiopaca als raig X), a través d’una sonda rectal fins
que ompli l’intestí gros. S’usa per a estudis radiològics.
Algunes vegades s’introdueix aire a més de la pasta. D’aquesta manera es
distenen els plecs de l’intestí i facilita l’observació. Amb aquesta tècnica
s’observen lesions a l’intestí gros. En acabar la prova s’aplica un ènema evacuant.
3. EXTRACCIÓ D’UN FECALOMA
Un fecaloma és una massa de femta endurida i gran, tant que la persona no
pot expulsar-la espontàniament a través de l’anus, ni tan sols amb l’ajut d’un
ènema.
Els factors de risc de patir un fecaloma
són l’edat avançada, l’allitament, la
immobilitat, la dieta sense residus
mantinguda durant setmanes, la ingesta
d’escàs líquids i els antecedents de
restrenyiment.
De vegades, quan no s’evacua ni amb
l’ajut d’ènemes, cal extraure els
fecalomes. Per això, l’auxiliar o l’infermer

(segons la gravetat) introduirà el dit per l’anus i anirà fragmentant el fecaloma
per poder extraure’l poc a poc.
La posició millor per extraure un fecaloma és decúbit lateral dret (degut a la
posició del colon, la gravetat ajudarà a fer sortir la femta. Posició inversa a
l’ènema)
4. CURES AL PACIENT OSTOMITZAT ABDOMINAL
Estoma és un terme grec que significa boca o abocament. Una persona
ostomitzada és la que ha estat objecte d’una intervenció quirúrgica per realitzar
una obertura artificial de l’intestí (prim o gros) a la paret abdominal, és a dir, és
posa en contacte una ansa abdominal amb la superfície cutània. Per tant, una
ostomia és la sortida, realitzada quirúrgicament, del tub intestinal a la superfície
del cos. Les ostomies més distals són les d’evacuació o eliminació.
L’estoma pot ser temporal o
permanent segons la causa que
hagi motivat la seva realització.
Per exemple, quan el pacient té
un carcinoma i el tumor obstrueix
la llum intestinal, l’estoma es sol
realitzar amb caràcter permanent;
en canvi, per resoldre alguns
problemes inflamatoris o infecciosos se solen realitzar ostomies temporals.
Les causes més freqüents per les que se sol realitzar una ostomia són les següents:
-Obstrucció intestinal: neoplàsies.
-Malaltia intestinal inflamatòria (Colitis ulcerosa, Malaltia de Crohn).
-Traumatisme abdominal.
Un pacient ostomitzat necessita unes cures físiques i psicològiques, així com
atencions socials.

A la fase preoperatòria, les cures d’infermeria són similars a les que necessita
qualsevol persona que ha de ser intervinguda quirúrgicament, amb un èmfasi
especial en relació a la neteja intestinal (aplicació d’ènemes, dieta absoluta...).
La pell contigua s’ha de rasurar abans de la intervenció.
Pel que fa a les cures psicològiques, cal tenir al pacient informat del que se li va a
fer ja que disminuirà la seua ansietat i preocupació si es satisfan les seues
demandes d’informació.
Classes d’ostomies abdominals d’eliminació:
• Segons la porció intestinal afectada:
-Ileostomia
-Cecostomia
-Colostomia
-Sigmoidostomia
• Segons el temps de durada de l’estoma:
-Temporal
-Permanent
• Segons la zona abdominal en què es localitza:
-Hemiabdomen dret:
-Ileostomia
-Cecostomia
-Colostomia ascendent
-Colostomia transversal dreta
-Hemiabdomen esquerre:
-Colostomia transversal esquerre
-Colostomia descendent
-Sigmoidostomia
• Segons el nombre de boques que presenta:
-Estoma únic (una sortida)
-Estoma doble (dues sortides)

Les pautes d’actuació del personal auxiliar d’infermeria són: escoltar les
preocupacions que manifesti el pacient, dialogar-hi sobre els seus problemes,
facilitar-li informació, participar en la seva formació sanitària i posar-lo en
contacte amb altres professionals o altres persones que hagin experimentat
problemes semblant (associacions de malalts, altres pacients...)
El període postoperatori , la recuperació física i psíquica de la persona, així com la
seva reinserció social dependrà de l’educació sanitària, de les cures que rebi, del
suport afectiu i de la seva capacitat d’adaptació a l’equip o material d’ostomia.
L’estoma sol funcionar a les 48 hores següents de l’acte quirúrgic, primer amb
gasos i després amb femta, que va sent més sòlida a mesura que es normalitza
l’alimentació.
La femta eliminada difereix depenent de la
zona on s’ha realitzat la cirurgia. A la
ileostomia, la femta és líquida o semilíquida i
conté substàncies irritants; en canvi, en la
sigmoidostomia, la femta és més sòlida i sense
presència de productes irritants.
El diàmetre de l’estoma a mesura que passa

el temps anirà disminuint de mida fins a estabilitzar-se quan disminueixi l’edema
de la mucosa intestinal invertida. El seu color normal és rosa vermellós.
Els problemes més importants que poden tenir lloc a la fase postoperatòria són:
- Irritació cutània: inflamació per les femtes quan el dispositiu ajusta malament, o
bé pel traumatisme d’una retirada poc curosa, o per un nº excessiu de canvis de
bossa o al·lèrgia a algun producte. Per reduir-la cal ajustar al màxim el diàmetre
de la bossa a l’estoma i utilitzar cremes barrera o pomades que afavoreixin la
cicatrització. És el problema més comú.
- Isquèmia de l’estoma, que pot ocasionar necrosi.
-Hemorràgia.
-Retracció de l’estoma o replegament del budell cap a la cavitat abdominal
-Estenosi o estretor de la llum de l’estoma: es considera que l’estenosi és greu
quan el dit de la persona no pot penetrar per l’orifici
-Prolapse o sortida del replec del budell cap a la superfície ext. a través de l’orifici
-Hèrnia abdominal periostomal (hi ha relleu de l’estoma i de la pell del voltant)
-Fístula periostomal.
- Granulomes: són petites masses carnoses, de vegades doloroses, en la mucosa
de l’estoma. Els motius poden ser una inflamació al voltant del material de sutura
o el fregament de la mucosa amb l’anella del dispositiu.
Un cop estabilitzada la situació física, adquireixen major importància els aspectes
psicològics i socials. El pacient necessita estar recolzat per les persones del voltant,
l’auxiliar i el personal sanitari també ha de mostrar el seu suport.
Al principi, les cures de l’ostomia les realitzen l’auxiliar d’infermeria i l’infermer/a,
per a posteriorment i de manera progressiva ser assumits pel propi pacient, de
manera que les seves autocures li permetran independitzar-se i incorporar-se a la
seva vida habitual.

La persona ostomitzada necessita informació sobre l’equip d’ostomia que s’ha
d’utilitzar, sobre com es mesura el diàmetre de l’estoma, sobre com es realitza la
seva higiene i com col·locar correctament la bossa col·lectora.
Condicions bàsiques que ha de reunir l’equip d’ostomia:
-No irritar la pell.
-No produir reaccions al·lèrgiques.
-Desodoritzar els gasos.
-No permetre fuites de restes orgàniques.
-Bona adherència a la pell mitjançant adhesius que no irritin.
-Aportar seguretat i comoditat.
-Absència de sorolls.
IRRIGACIÓ PER COLOSTOMIA: es defineix com el rentat de l’intestí a través de
l’anus artificial, amb la finalitat de controlar la incontinència fecal, preparar al
pacient per cirurgia o radiologia intestinal i evacuar la femta en cas de
restrenyiment. Consisteix en introduir de 500 a 1500ml d’aigua a temperatura
corporal i després extraure’ls de nou. Així es buiden les femtes del budell, deixant-
lo net durant 24 ó 48hores. Cal sempre la prescripció mèdica, doncs en alguns
casos pot estar contraindicada.
Les cures bàsiques i diàries d’una ostomia abdominal són:
-Controlar el color, diàmetre i aspecte de l’estoma.
-Netejar amb aigua i sabó neutre per respectar el pH de la pell.
-Canviar la bossa col·lectora cada vegada que faci falta.

Actuacions d’infermeria relacionades amb aspectes biològics
PROBLEMES ACTUACIONS D’INFERMERIA
Males olors,
excés de gasos
-Utilitzar filtres desodorants. Canviar el filtre i la bossa quan faci
falta. Disminuir la ingesta d’aliments flatulents i begudes amb
gas
Restrenyiment -Aportar aliments rics en fibra i més líquids. Regular l’horari de
menjars. Descartar problemes mecànics (fecalomes).
Administrar laxants, si està indicat.
Diarrea -Incorporar a la dieta aliments astringents. Augmentar la ingesta
Estenosi de la
boca de l’estoma
de líquids.
Realitzar dilatacions de l’estoma. Ensenyar a la persona
ostomitzada a realitzar-les.
Complicacions (Com per exemple, la necrosi) -> Avisar el metge
Afectació a la
sexualitat
-Conèixer si es deu a una lesió o seqüela postquirúrgica.
-Facilitar informació, dialogar i sol·licitar ajuda d’altres persones
si és necessari.
Actuacions d’infermeria relacionades amb aspectes psicològics
PROBLEMES ACTUACIONS D’INFERMERIA
Pèrdua de l’autoestima -Facilitar les informacions que demani. Transmetre la
Canvi en els hàbits d’higiene,
alimentació i estètica)
Angoixa per la pèrdua del
control de les deposicions i
de l’olor
sensació de seguretat i tranquil·litat.
-Informar i formar de manera clara i repetida, sobre
les cures que ha de portar a terme un ostomitzat.
-Dialogar-hi i mostrar-li una actitud d’acceptació
(empatia). No eludir el contacte físic. Buscar el
suport dels seus amics i familiars. Si cal, sol·licitar
ajuda a altres professionals.

Actuacions d’infermeria relacionades amb atencions socials
PROBLEMES ACTUACIONS D’INFERMERIA
Dificultat d’integració al
medi social
DISPOSITIU D’OSTOMIA.
-Fomentar el diàleg obert amb la família i amics.
Potenciar actituds que impliquin una acceptació
realista de l’ostomia...
Després de la realització d’una ostomia, és impossible la continència voluntària de
la femta i això fa imprescindible la incorporació d’un dispositiu de recollida. Si el
dispositiu funciona correctament, això significarà la recuperació del domini de la
seva evacuació, fet que millorarà
molt la seva autoestima, la vida
social i laboral i fins i tot el seu
aspecte físic.
Hi ha bosses de 2 peces formades
per : una placa adhesiva que
s’aferra a la pell i la bossa,
connectades de tal manera que no
deixen passar ni les olors. També hi
ha bosses de 1 sola peça que duen alhora la placa i la bossa.
D’altra banda hi ha bosses obertes (per ileostomies) que poden obrir-se per
buidar-la i així no cal canviar-la cada cop i bosses tancades
Accessoris: Taps obturadors que faciliten la continència fecal però permet la
sortida dels gasos. De tota manera el tap elimina el soroll dels gasos i un filtre reté
la mala olor d’aquests.
Desodorants: en pols o líquids i s’afegeixen a la bossa abans de col·locar-los.
Cinturó: una cinta que s’enganxa als discos autoadhesius per millorar la seva
subjecció
Pasta anivelladora: serveix per omplir desnivells i plecs cutanis, a fi d’evitar fuites.

L’ALIMENTACIÓ DE LA PERSONA OSTOMITZADA
Cal tenir una sèrie de precaucions amb l’alimentació de la persona ostomitzada
Immediatament després de la intervenció és imprescindible prendre una
dieta sense residus (ni fruita, ni verdura, ni productes integrals)
Després caldrà reintroduir progressivament la fibra, d’aliment en aliment,
deixant un parell de dies entre cadascun, i en quantitats creixents.
Augmentar el consum d’aliments astringents i que espesseixen la femta
com el pa, l’arròs o el plàtan.
Cal mastegar bé, en particular els aliments que poden passar per l’estómac
sense ser digerits, taponant l’estoma, com els xampinyons.
Cal evitar els grans volums d’ingesta, repartint la dieta en 4 a 6 preses al dia,
així com reposar després de les menjades per facilitar la digestió.
Com que la femta és molt líquida, caldrà augmentar la quantitat de líquid
begut al dia fins a 2-3 l. (o més en les ileostomies) especialment entre àpats.
Cal evitar, com a mínim al principi, els aliments flatulents o que costen més
de digerir (llegums, cols, pebrots o begudes carbòniques)