PREMI AL MILLOR GUIó - Ajuntament de Cornellà

El Concurs de Còmics de Cornellà és ja una institució consolidada i prestigiosa, una fita marcada
en vermell en el calendari dels amants de la historieta. Des del llunyà 1985 Cornellà s’ha convertit
progressivament en l’epicentre de la cerca i captura de futurs talents del còmic, la il·lustració i el dibuix.
Aquesta iniciativa cultural pionera que es van empescar Eliseo Sanabria i Vicenç Gayubo, ja es veia que
estava cridada a fer història: l’exposició del primer concurs va ser a l’estació del Metro, i la del segon any
va ser a la rectoria; és a dir, que amb dos anys el concurs ja va recórrer el camí que va de l’infern al cel,
del subsòl a la benedicció apostòlica.
Repassar la llista de premiats d’aquest concurs és un exercici recomanable i sorprenent. En el
palmarès de cada any hi ha més d’un premiat que ha esdevingut professional del món del còmic o la
comunicació: Francesc Orteu, Albert Monteys, Marc Taeger, Joan Subirana, David Ayén, Francisco Orcajo,
Germán García, Berto Romero, Isaac Bosch, Pedro Vera, José Manuel Puebla, Pablo Auladell, Iñigo Ansola,
Ricardo Peregrina, Dani Deamo, Pepe Farruqo, Daniel Cruz, Jacobo Marraco, Ferran Vidal, Isaac Sánchez
o José Antonio Bernal —per no allargar-me més— són alguns dels que van concitar l’aprovació del sempre
exigent jurat del Concurs de Còmics de Cornellà. I encara que aconseguir el reconeixement que atorga el
premi és important, cal dir que també entre els no premiats ramassaríem una llarga llista de noms que
avui en dia cotitzen a l’alça en el mercat editorial.
Quan jo tenia deu anys, més o menys, també vaig guanyar un concurs. No era un concurs d’historietes,
sinó d’auques, que són disciplines cosines germanes. Entre més de 9.000 nens de tot Catalunya, els meus
dibuixets van ésser entre escollits pel jurat, i això va fer que els meus pares em portessin a Barcelona
—jo sóc de Berga, i baixar fins a la capital ja era una aventura— ben clenxat i mudat per assistir a un acte ple
de senyors encorbatats. A banda del premi, recordo que em vaig haver de fer una foto amb la Pilarín Bayés,
que com no podia ser d’altra manera, formava part del jurat. A banda del que avui en diríem subidón que
va suposar aquell premi per a mi i la meva família, tampoc podem considerar que el premi canviés gaire la
meva vida. No parlarem dels diners del premi, però ja sabeu què passa amb els diners; ni el diploma que
ho acreditava qui sap on para, i la foto de la Pilarin Bayés —que, per cert, encara fa la mateixa cara, gairebé
trenta anys després… què deu menjar aquesta dona?— reposa en algun vell àlbum de fotografies a casa dels
meus pares. Ni aquell diploma, ni aquella foto amb la Pilarín m’els han demanat mai abans d’encarregar-me
una feina o de publicar-me un dibuix. Amb això vull dir que, avui no té cap importància si jo vaig guanyar
o perdre aquell concurs. L’important és el que vaig fer el dia després del concurs: seguir dibuixant amb la
mateixa passió i el mateix deler que abans. Estimular aquest deler i aquesta passió és la tasca de concursos
com el de Cornellà, organitzat també amb grans dosis de passió.
Els concursos són una peça imprescindible del petit i fràgil ecosistema del còmic. Els concursos
són importants, no pas per la possibilitat de guanyar-hi alguns euros —cosa sempre recomanable, i més en
temps de crisi—, sinó perquè són un espai obert a la creativitat dels nous valors, a l’experimentació i a la
recerca, aspectes als que la indústria editorial és molt més reticent. Participar en un concurs és un repte
per a tots aquells que desitgen professionalitzar-se en aquest ofici. Guanyar és interessant, és clar. Però tan
sols participar-hi ja és profitós, sobretot per al jove que aspira a professionalitzar-se en el món del còmic
o la creació. El jurat valora el talent, però també el risc. Valora la tècnica, però també la gràcia o la força.
Valora, en definitiva, les potencialitats amagades en els treballs que hi participen. Però més enllà d’això,
és tasca de cadascun dels participants de desenvolupar, al seu ritme, aquestes potencialitats en el futur
per tal d’esdevenir professionals del còmic, per esdevenir veritables artistes de la historieta. Ep! Però no us
penseu que en la vida del dibuixant de còmics tot són flors i violes. Us he de confessar que els dibuixants no
esmorzem amb caviar i champagne cada dia. I és que el champagne en excés provoca gasos.
Kap
Dibuixant