EL TIÓ segons Joan Amades

La nit de Nadal, o en algunes cases el mateix dia de Nadal, és un dels moments màgics de l'any
especialment per a la mainada. Per entendre aquesta festa cal considerar que antigament l'arbre era
la font i matèria primera per tota mena d'eines (mànecs de destrals, de pales, de martells, bigues per
a les cases, pals de paller, bastons per ajudar a caminar, troncs per fer foc i donar escalfor, taules,
cadires, armaris, llits, portes, escales....), per tot això calia fer una festa on l'arbre fos el
protagonista, una mena de festa de l'arbre, a determinats llocs del món s'engalanaven els avets i
d'altres mentre se'l cremava se'l presentava alhora com a font de joia i alegria, d'on sortien
llaminadures, torrons, begudes dolces... que després, durant els dies de Nadal s'anirien consumint.
Del fet de fer cagar el tió hi ha qui darrerament li ha posat el nom de Caga Tió, ja que diverses
cançons comencen amb aquestes paraules, però no és una denominació amb tradició.
La festa del "Caga tió" també es troba a diferents llocs del món amb altres noms, a Euskadi és
l'Olentzero-emborra, a l'Aragó rep el nom de Troncada, Toza o Tizón de Navidad, a la Provença li
diuen Lou Cacho-fio o Cachofio, a la Bretanya és el Kef Nedelek, a la Normandia el Chouque, a
Bessin el Trefoué, a Wstfàlia és el Christbrand, a la Vall d'Aran el Nadau Tidún... . El Tió, Tronca,
o Soca de Nadal ja es triava el dia de Santa Llúcia, i durant aquests dies se l'abrigava, se li donava
de menjar i de vegades se l'adornava, se'l disfressava i pintava.
Resulta ser una festa molt familiar i casolana i a cada llar se l'ha personalitzat i fins i tot es poden
trobar diferents cantarelles segons cada contrada.
EL TIÓ segons Joan Amades
Si parlem de tradicions, de les nostres tradicions,
sempre resulta interessant consultar l’obra de Joan
Amades. Els fragments següents estan extrets del
Costumari català (1950).
»En havent sopat, el més vell de la casa, sia el
padrí, sia la padrina, anuncia a la mainada la
baixada del tió del cel, i tots surten a fora per tal
de veure’l baixar. Des de la teulada, hom tira el
tronc de daltabaix, a fi de donar als menuts la
sensació que baixa del cel. La baixada de torrons
del cel, avui, concretament, només ens és

coneguda a la Conca de Barberà, però, si cal jutjar per les cantarelles de fer obrar el tió, devia
haver estat més estesa.
diu, senzillament:
»En havent sopat, a les cases on hi havia mainada solien fer cagar
el tió. Aquesta cerimònia havia estat abans molt arrelada i
formava part de la litúrgia casolana popular d’aquesta nit. Es feia,
per mica que pogués ésser, a la cuina i vora del foc. Si això no era
viable, es feia al menjador, considerat així com una extensió de la
cuina. Hom situava un tronc en diagonal, sostingut per un cap
damunt de la llar, dels fogons, d’una cadira o d’algun altre punt
elevat del sòl, mentre que per l’altre cap tocava a terra. La
mainada, proveïda de bastons, el copejava i bastonejava
furiosament, mentre cantava una cançó, de què coneixem una
profusió de variants, de les quals l’expressió més simple és la que
Caga, tió;
si no et dono
un cop de bastó.
»Per tal que no es refredés i no es posés malalt, se l’abrigava ben bé amb una flassada, la qual
servia ensems per a poder amagar sota seu allò que hi havia de treure. També era corrent posar a
la seva vora brases de foc dins d’un plat de cendra.
»Per tal que l’evacuació fos més abundant, abans de començar a copejar-lo, el cap de casa el
ruixava amb una mica de vi blanc, com si el bategés.
»Així mateix abans de començar, hom feia anar els infants a dir tres parenostres davant de la
imatge de l’escaparata del damunt de la calaixera, i en les cases humils que no en tenien, davant
d’alguna estampa de les que adornaven les parets d’alguna cambra, fora de la cuina o de la llar.
Mentre els infants resaven, els grans amagaven sota la flassada les llepolies i els enganyalls que ja
tenien preparats i a mà.
Què és el Tió?
Costumari català, Joan Amades
El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava
a la llar, al foc a terra. Un tronc que, al cremar, donava béns
tan preciosos com l'escalfor i la llum, i que de forma
simbòlica oferia presents als de la casa: llaminadures,
neules, torrons, ...
Encara podem trobar, als pobles, cases en les quals el tió és un gran tronc que es posa a cremar al
foc a terra, uns dies abans de Nadal. A partir d'aquesta forma més primitiva el tió evoluciona: El tió
és un tronc, triat pels nens, que esdevé màgicament un ésser que s'ha d'alimentar i que viu durant
uns dies a la cuina de la casa, que dóna els seus regals per Nadal i que després es crema. Ben aviat,
aquesta característica d'animal fantàstic es reforça a partir d'afegir al tronc unes potes, aprofitar la
forma de la fusta per figurar la cara, posar-hi una llengua I així trobem el tió tal com el coneixem
ara a ciutat: un personatge que sembla una bèstia, que cada any arriba uns dies abans de Nadal, que

esideix a la cuina o, sobretot, al menjador i al qual cal donar aliments - els tradicionals eren
garrofes, pa sec ara li posen més coses - i aigua, per tal de rebre els seus obsequis. A ciutat ens
trobem així amb tradicions familiars, en les quals el mateix tió ha servit per tots els fills d'una casa, i
encara ha passat d'una generació a l'altra
D'una forma o altra el tió té un mateix objectiu: oferir regals als de la casa. Regals que han variat
amb el temps: primer eren bàsicament dolços, neules, torrons allò que es necessitava per a celebrar
la festa; avui hi ha una tendència a fer servir el tió per a fer presents de més envergadura. Amb tot,
cal diferenciar la tradició del tió d'altres costums i personatges nadalencs. El tió no ha estat mai una
màquina de portar regals. El tió és fa cagar, segons el costum de cada casa, la Nit de Nadal -
Tradicionalment, després de la Missa del Gall - o el mateix dia de Nadal. I encara, per allò que els
més petits van a visitar altres cases de la família - n'hi ha que continuen treballant el dia de Sant
Esteve.
El tió ha conservat tot un ritual tradicional. Fer cagar el tió és una cerimònia domèstica o de petita
comunitat (escola, colla d'amics), que consisteix en el cant d’una o més cançons característiques per
acabar finalment colpejant el tronc amb força.
El tronc més estimat per tots els nens i nenes
Fer cagar el tió (nit del 24 de desembre)
Com pot ser que un tros de fusta esdevingui el centre de la festa i
sigui un dels “personatges” importants dels Nadals??
El tió de Nadal té l’origen en una mena de festa o celebració com a agraïment i reconeixement de la
importància de l’arbre i la seva fusta a les llars.
D’aquesta manera, el dia 24 de desembre a la nit, després d’assistir a la Missa del Gall, la família
cremava el tió, i aquest obsequiava als més petits amb dolços i llaminadures.
La tradició de fer “cagar” el tió:
La tradició marca que han de ser els petits de la casa els encarregats de buscar un bon tronc. Els
nens també seran els que faran que el tronc es converteixi en un personatge que, mica en mica,
cobrarà vida: cal que tingui ulls, nas i, sobre tot, boca.
Tot i així, hi ha cases on el tió arriba tot sol: un dia algú pica el
timbre de la porta i resulta que és el tió!
El tió haurà de presidir la casa durant tots els dies previs a les festes
de Nadal. Caldrà que en tinguem molta cura i alimentar-lo bé per tal
que es faci fort i màgic!!.
S’ha de tenir en compte que els tions només mengen de nit, o quan
estan sols, així que el millor és servir-l’hi el menjar abans d’anar a
dormir. Li podem donar les sobres del sopar o peles de fruita (li
agraden molt les de mandarines i les de plàtans!)
El tió, poc a poc i sense que ens en adonem, anirà omplint la panxa
… fins el dia que l’haurem de fer “cagar”. És important, per tal que no passi fred durant la nit, que
el tapem amb una manta.

I arriba el dia 24 de desembre… i ja podem començar el ritual per fer “cagar” el tió: els més petits
es col·loquen al voltant del tronc que ha d’estar tapat amb la seva manta.
“caga tió, neules i torrons…”: a ritme de cançó, tots els nens i nens aniran donant cops de bastó al
pobre tió … i finalment … de forma màgica … sortiran els regals i obsequis per a tota la família i
amics.
També hi ha el costum de posar
una mica de carbó per les
entremaliadures que
s’hagin fet al llarg de l’any, i al
mateix temps significa que el tió ja
ho ha cagat tot i cal deixar-lo
descansar fins l’any que bé.
Cançons per fer cagar el Tió
Tió, tió,
caga torrons
d’avellanes i pinyons,
no caguis arengades
que són massa salades,
caga torrons
que són més bons!
Caga tió,
d'avellanes i torró;
tant si cagues com si no
et donaré un cop de bastó.
Caga tió!!!
Caga tió,
de mel i mató;
de sucre ser millor;
caga torrons

Caga tió,
caga torró;
si no et daré
cop de bastó.
Informació extreta de:
http://www.xtec.es/~ealtimir/solhivca.htm
http://www.sortirambnens.com/fires-i-festes/festivitats-tradicionals/330-fer-cagar-el-tio.html
http://www.etnocat.org/festa/nadal/tio/tio.html
http://www.museuvidarural.cat/blog/sobre-la-tradicio-de-fer-cagar-el-tio-1/