ESGLÉSIA Santa Maria de Barberà - Ajuntament de Barberà del ...

ESGLÉSIA
ROMÀNICA
Santa Maria de Barberà

Edita: Ajuntament de Barberà del Vallès 2007
Coordinació tècnica: Regidoria d’Educació
Disseny original i assessorament: Llucià Pita Sabin. 2005
Redisseny i il.lustració: Ivan Rubio Garcia. 2007
Impressió: Creacions Gràfiques Canigó S.L. 93 229 23 60
Dipòsit Legal: B-52494-2007

L’església de Santa Maria de Barberà
A l’extrem nord-est de la ciutat de Barberà del Vallès,
arran de la fondalada del marge dret del riu Ripoll, a
145 m d’altitud, s’alça l’antiga església parroquial de
Santa Maria de Barberà, coneguda per la Romànica i
famosa per les pintures que guarda a l’interior.
Per arribar-hi cal prendre la carretera que uneix Barcelona
i Sabadell, en la qual, al punt quilomètric 8.450,
agafarem la via de Sant Oleguer en direcció nord-est. A
l’extrem oposat, a la confluència amb la ronda de Santa
Maria, hi ha l’església de Santa Maria de Barberà.
Un dels primers esments del topònim del lloc data de
l’any 986, quan el rei Lotari, mitjançant un privilegi
de confirmació de béns atorgat al monestir de Sant Cugat
del Vallès, ratificà els alous que aquest cenobi posseïa al
terme de Barberanus.
Poc temps després, el 1006, és consignada ja l’existència
d’una església en aquest indret, ja que aquest any els
comtes de Barcelona Ramon Borrell i Ermessenda de
Carcassona confirmaven la donació que un any abans
havia fet Guitard del castell de Barberà a la catedral de
Barcelona, i també de les esglésies que havien estat fundades
en aquest lloc. Tanmateix, l’edifici a què fa referència
aquesta notícia històrica no correspon al que ha
arribat als nostres dies. Segurament a causa del seu mal
estat, o bé al fet que la seva capacitat era insuficient,
hom decidí bastir-ne un altre més espaiós; en aquest
sentit, hi ha notícia documental de dues deixes, l’una de
l’any 1067 i l’altra del 1074, destinades a l’obra de l’església.
Aquest nou temple fou consagrat sota el pontificat de
sant Oleguer, bisbe de Barcelona (1116-1137), i dedicat a
santa Maria.
Al segle XII, concretament l’any 1123, un testament atorgat
per Majència i el seu fill Berenguer notifica que llegaren
una vinya a Santa Maria de Barberà. Poc temps després,
el 1143, l’església de Barberà consta ja com a parròquia,
segons la cessió que els esposos Guillem Berenguer de Fonollar
i Ermessenda i el germà d’aquesta, Ramon Bermon,
feren dels drets que tenien sobre ella a la milícia del
Temple. A partir d’aquest moment són ben poques les
referències històriques que es coneixen d’aquesta església,
la qual fou modificada i transformada interiorment
en el transcurs dels segles.
L’exterior de l’edifici segons una fotografia del començament del segle XX.
Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

L’interès per aconseguir la restauració de Santa Maria de
Barberà es veié compensat amb la descoberta feta l’any
1919 per Mn. Manuel Trens, director del museu diocesà
de Barcelona, i el rector Josep M. Esteve, de la decoració
mural del final del segle XII o començament del XIII tot
i que J. Ainaud la creu més acostada a la data de la seva
consagració. Després de la guerra civil de 1936-1939,
tant les pintures com l’església foren restaurades amb
l’ajut del Servei de Conservació de Monuments de la Diputació
Provincial de Barcelona, i l’església fou declarada
Monument Artístic Nacional.
L’església de Santa Maria de Barberà és un edifici d’una
sola nau amb transsepte, al qual s’obren tres absis de planta
semicircular. La nau, de planta rectangular i coberta per
una volta de punta d’ametlla, s’estreny a l’altura del
transsepte per formar un cos, en el creuer de la nau i el
transsepte, cobert per una volta de canó seguit. Aquest
cos, de planta en forma de trapezi, és capçat a llevant per
l’absis central. Els espais que defineixen els braços del
transsepte s’obren, pel costat de tramuntana i pel de migdia,
directament al cos del creuer. L’absis central s’obre a aquest
cos, mitjançant un simple reclau, el qual es fa doble en
l’arc, i estableix una degradació entre els dos espais. Els
absis laterals, també de planta semicircular, estan situats
dins l’àmbit del transsepte, al qual s’obren directament. El
transsepte és cobert per una volta de canó seguit disposada
en sentit perpendicular a l’eix de la nau i els absis,
com és usual, per voltes de quart d’esfera. La volta del
transsepte i la de l’arc de transició a l’absis central arrenquen
d’una senzilla imposta motllurada amb un perfil de
bisell dret.
Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

0 1 2 3 4 5 M.
Redisseny i Il . lustració de Ivan Rubio Garcia. 2007
Disseny original de Llucià Pita. 2005
Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

La il·luminació de l’interior d’aquest edifici ha estat resolta
amb finestres de doble esqueixada i arc de mig punt, de les
quals cinc són situades a la nau i cinc al cos de la capçalera.
D’aquestes últimes, n’hi ha dues que es diferencien
tipològicament de les altres, una d’elles, situada a
l’absis central, és d’una sola esqueixada i té la petita
obertura que dóna a l’exterior, emmarcada per una arquivolta;
l’altra, situada a la façana de migdia del transsepte,
té forma d’ull de bou.
Sobre el braç de tramuntana del transsepte s’aixeca el
campanar, una torre prismàtica de planta rectangular
amb dos nivells de finestres. Al primer nivell hi ha
quatre finestres estretes i allargades, una a cada cara,
amb arc de mig punt. Al segon nivell les finestres són
geminades i estan formades per dos arcs de mig punt
separats, les de les cares de migdia i tramuntana per un
pilar rectangular i les de les cares de llevant i de ponent
per una columna. Sobre aquesta columna, per rebre els
dos arcs, hi ha un capitell amb forma trapezoïdal mensuliforme.
Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

Hom va decorar l’exterior de la capçalera amb arcuacions
i faixes llombardes. L’absis central és ornamentat
amb un fris d’arcuacions cegues format per tres grups de
tres arquets, separats per dues lesenes o faixes verticals
que acaben en un sòcol. Els absis laterals presenten també
una decoració a base d’un fris format per sis arquets i
limitat en els dos extrems per sengles faixes. La façana
de migdia del transsepte és decorada també per un fris,
el qual segueix, més o menys, els pendents de la coberta
i és format per dos grups de tres d’arcuacions separats
per una faixa vertical; la de ponent té només un grup de
dues. El campanar és també decorat amb aquesta classe
d’ornamentació, amb la particularitat que s’inclou un
nou element, la dent de serra. La part baixa del campanar,
que es correspon amb el braç de tramuntana del
transsepte, es decora igual que el de migdia, però amb el
fris d’arcuacions limitat superiorment per un fris de dents
de serra. Per sobre d’aquest fris continuen unes faixes
verticals que queden delimitades pels arcs de les finestres
superiors. A les façanes de migdia i tramuntana les
faixes ressegueixen els arcs de les finestres tot fent una
arquivolta, que continua pel pilar central fins gairebé a
l’ampit de les finestres. En aquest edifici queden restes
encara de la rejuntada de les pedres feta a base d’un
enllistonat de morter. L’aparell d’aquest edifici és, en
general, fet amb pedra de paredar de mida petita que
s’ha disposat en filades horitzontals regulars. La pedra
presenta un desbastat a la cara vista per tal de deixar-la
més o menys plana.
Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà
És interessant d’observar la complexitat de les cobertes,
com a resultat directe de la seva adaptació a l’estructura
dels espais interiors.
Aquest edifici es pot considerar, segons les característiques
de l’ornamentació dels murs de la capçalera, com a
obra bastida a la darreria del segle XI amb modificacions
posteriors. En particular el sector de la nau, la coberta de
la qual estaria feta a cavall dels segles XII i XIII. Malgrat
tot, hem de considerar la possibilitat que la capçalera no
sigui una obra totalment unitària, ja que presenta solucions
molt diferents entre les arcuacions dels absis laterals
i les del central.
Les pintures murals de l’església de Santa Maria de
Barberà constitueixen un dels conjunts més importants
d’aquestes característiques conservats in situ a Catalunya.
A hores d’ara, és impossible conèixer amb tots
els detalls la distribució exacta de la decoració policromada
als paraments interns de l’església. Pel que s’ha
conservat, tan sols sabem que la zona de la capçalera
fou sumptuosament ornamentada amb escenes pintades
al fresc.
Font: Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana,
Tomo XVIII El Vallès Occidental, Barcelona 1991.

Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà

BARBERÀ DEL VALLÈS
CIUTATS EDUCADORES
CIUDADES EDUCADORAS
EDUCATING CITIES
VILLES EDUCATORIES