ESGLÉSIA Santa Maria de Barberà - Ajuntament de Barberà del ...

Hom va decorar l’exterior de la capçalera amb arcuacions
i faixes llombardes. L’absis central és ornamentat
amb un fris d’arcuacions cegues format per tres grups de
tres arquets, separats per dues lesenes o faixes verticals
que acaben en un sòcol. Els absis laterals presenten també
una decoració a base d’un fris format per sis arquets i
limitat en els dos extrems per sengles faixes. La façana
de migdia del transsepte és decorada també per un fris,
el qual segueix, més o menys, els pendents de la coberta
i és format per dos grups de tres d’arcuacions separats
per una faixa vertical; la de ponent té només un grup de
dues. El campanar és també decorat amb aquesta classe
d’ornamentació, amb la particularitat que s’inclou un
nou element, la dent de serra. La part baixa del campanar,
que es correspon amb el braç de tramuntana del
transsepte, es decora igual que el de migdia, però amb el
fris d’arcuacions limitat superiorment per un fris de dents
de serra. Per sobre d’aquest fris continuen unes faixes
verticals que queden delimitades pels arcs de les finestres
superiors. A les façanes de migdia i tramuntana les
faixes ressegueixen els arcs de les finestres tot fent una
arquivolta, que continua pel pilar central fins gairebé a
l’ampit de les finestres. En aquest edifici queden restes
encara de la rejuntada de les pedres feta a base d’un
enllistonat de morter. L’aparell d’aquest edifici és, en
general, fet amb pedra de paredar de mida petita que
s’ha disposat en filades horitzontals regulars. La pedra
presenta un desbastat a la cara vista per tal de deixar-la
més o menys plana.
Retallable de l’església romànica de Santa Maria de Barberà
És interessant d’observar la complexitat de les cobertes,
com a resultat directe de la seva adaptació a l’estructura
dels espais interiors.
Aquest edifici es pot considerar, segons les característiques
de l’ornamentació dels murs de la capçalera, com a
obra bastida a la darreria del segle XI amb modificacions
posteriors. En particular el sector de la nau, la coberta de
la qual estaria feta a cavall dels segles XII i XIII. Malgrat
tot, hem de considerar la possibilitat que la capçalera no
sigui una obra totalment unitària, ja que presenta solucions
molt diferents entre les arcuacions dels absis laterals
i les del central.
Les pintures murals de l’església de Santa Maria de
Barberà constitueixen un dels conjunts més importants
d’aquestes característiques conservats in situ a Catalunya.
A hores d’ara, és impossible conèixer amb tots
els detalls la distribució exacta de la decoració policromada
als paraments interns de l’església. Pel que s’ha
conservat, tan sols sabem que la zona de la capçalera
fou sumptuosament ornamentada amb escenes pintades
al fresc.
Font: Catalunya Romànica, Enciclopèdia Catalana,
Tomo XVIII El Vallès Occidental, Barcelona 1991.