Allau emigratoria® - Fundació Càtedra Iberoamericana - Universitat ...

Conselleria de Presidència 

els 

camins 

de la 

L’EMIGRACIÓ BALEAR A ULTRAMAR 

quimera 

Els successos de 1889 no poden sorprendre 

ningú, són l’epíleg d’una època gairebe feudal, 

que no gosà entrar en la industrialització, el 

fracàs de tots aquells que intentaren modernitzar 

la societat mallorquina al llarg del segle 

XIX, i alhora pròleg del segle XX, un segle ple 

de contradiccions, que finalitzà amb uns dels 

períodes de major expansió econòmica, i de 

venuda, de tota la nostra història. L’itinerari 

seguit ha estat prou complex. El fet de ser ara 

un país receptor d’immigrants i ser en renda 

per càpita al capdamunt de tot l’Estat pot ser 

ens faci oblidar el temps enrera. 

Sebastià Verd 

,!7II4J3-cehbbj! 

ISBN: 84-932471-1-1 

3 

1889: L’allau emigratòria de mallorquins a l’Argentina i Xile els camins de la quimera 

1889: L’allau emigratòria 

de mallorquins a 

l’Argentina i Xile 

j o a n b u a d e s c r e s p í 

els 

camins 

de la 


quimera



l’Argentina i Xile

©Conselleria de Presidència. Govern de les Illes Balears 

COL·LECCIÓ "ELS CAMINS DE LA QUIMERA" 

Director de la col·lecció: 

Joan Buades Crespí 

Consell Assessor: 

Carles Manera i Erbina 

Mariantònia Manresa Monserrat 

Antoni Marimón Riutort 

Margalida A. Mas Barceló 

Sebastià Serra Busquets 

Jaume Verdera Verdera 

Disseny i realització: 

Di7 Comunicació. 

Llorenç Villalonga, 8 - 1º. 

07350 Binissalem. Illes Balears 

Impressió: 

Gràfiques Rubines, SL 

ISBN: 84-932471-1-1 

Dipòsit Legal: PM 314-2002 

Coberta: “Y comensan a partí infelissos enganats á Chile y Bons-Ayres, 

molts d’ells ja han tornat més magres qu’abans més pobres y més 

malalts que s’en anaren. Preniu llum de na Pintora”. Album de La 

Roqueta (Fulles de 1889). Palma març 1890. 



l’Argentina i Xile 

JOAN BUADES CRESPÍ 

els 

camins 

de la 


quimera

Sé d’una vella consirosa 

a qui sos fills varen deixar 

per la fortuna fabulosa 

de l’alra banda de la mar 

Com la grisor d’un ull d’oracle 

mira la fonda solitud 

esperant l’hora del miracle 

que li retorni el bé perdut 

Joan Alcover

índex 

1889: L’allau emigratòria de mallorquins a l’argentina i xile 

Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 

Presentació . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 

Introducció . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15 

1. L’etapa preliminar de l’emigració balear a Amèrica . . . . . . . . . . . . . . . . . 17 

2. L’emigració massiva de mallorquins a l’Argentina i Xile a l’any 1889 . . . 21 

2.1. Causes de l’emigració . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 21 

2.2. L’èxode: embarcaments i penúries . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 45 

2.3. Els culpables de l’allau emigratòria i les propostes per 

aturar el desplaçament segons la premsa mallorquina . . . . . . . . 70 

Consideracions finals . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 89 

Epistolari . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93 

Fonts . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103 

Bibliografia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 105 

7

Pròleg 


QUAN LA HISTÒRIA I EL PERIODISME ES TROBEN 

Al capdavall, què és la història sinó un reportatge del temps passat? Sovint els historiadors 

i els periodistes estableixen fronteres fictícies sobre les seves respectives professions i, 

fins i tot, es manifesten certa animadversió. Els historiadors poden menysprear el present perquè 

no tenen prou elements de judici per analitzar els fets i, per contra, els periodistes s’aferren 

a l’actualitat i improvisen anàlisis que més endavant la història s’encarregarà de jutjar. 

Els periodistes pot ser temen el judici de la Història, però ai! una de les principals fonts d’informació 

dels historiadors que estudien l’època contemporània són els mitjans de comunicació. 

Vet aquí, doncs, que la sang mai no arriba al riu, mirau com els periodistes es reflecteixen 

en la història i com els historiadors van a l’encontre dels periodistes per reconstruir uns fets 

que, des de l’òptica del present, expliquen perquè han passat les coses i, sobretot, perquè la 

realitat actual és la que és. 

A “1889: l’allau emigratòria de mallorquins a l’Argentina i Xile”, Joan Buades elimina les 

fronteres i demostra que, efectivament, la història és un exercici d’informació periodística, estructurada 

científicament amb els requisits que reclama un coneixement acadèmic, però periodisme 

al cap i a la fi. Aquí el lector trobarà la crònica d’un temps passat, el final del segle XIX i la transició 

cap al XX, un període que, tot i semblar molt diferent del canvi de segle que acabam de 

viure, presenta moltes afinitats amb l’actualitat. Els fets de la gran emigració de l’any 1889 cap 

a Amèrica, i en concret cap a l’Argentina i Xile, són el pròleg dels esdeveniments que succeiran 

al llarg del segle XX i que culminaran amb una capgiramenta total d’escenari però no de temes: 

la pressió demogràfica sobre el territori, l’emigració/immigració, agents poc escrupolosos i, en 

definitiva, la supeditació dels problemes socials a l’economia. Temes que avui són perennement 

als mitjans de comunicació i que en aquells anys la premsa va tractar de manera àmplia. 

L’historiador ha fet la crònica d’una època, d’un fet –el fenomen de l’emigració balear– i, 

simultàniament, l’anàlisi del comportament de la premsa local i, en conseqüència, dels poders 

econòmics que són rera les publicacions, respecte a l’èxode de milers i milers de mallorquins 

que decidiren abandonar la seva terra fugint de la misèria, la major part, o per ganes d’aventura, 

una minoria. Només una petita part del contingent aconseguiria millorar les seves condicions 

de vida, mentre que la resta ho va perdre tot: casa, família, llengua i país. La societat 

mallorquina reacciona davant aquests fets, però no actuà amb decisió. Va ser un simple testimoni 

d’una situació que, no obstant, nafraria el seu cos i hi produiria ferides que pot ser mai 

més no s’han curat. Avui –això no ho diu el text de l’historiador, però si el periodista que subscriu 

aquest pròleg– la societat mallorquina es comporta ben igual davant un fenomen emigratori 

de signe contrari. Denuncia, comenta, condemna o lloa però s’aplega de mans davant 

l’impressionant creixement demogràfic de Mallorca dels darrers anys, de la repercussió que 

tendrà sobre la seva identitat futura i, evidentment, sobre les precàries condicions de vida de 

la immensa majoria dels nouvinguts. 

Joan Buades comença el seu relat exposant uns antecedents que –nombres apart– es 

podrien superposar a l’època actual. Al llarg de la segona meitat del segle XIX, Mallorca havia 

9

joan buades crespí 

viscut una etapa de desenvolupament que repercutí sobre el creixement demogràfic. Entre 

1860 i 1887, Mallorca va passar de 209.064 habitants a 249.008, amb un creixement absolut de 

39.944 persones. La societat mallorquina vivia alegre i confiada, fins que el 1889, de cop en 

sec, sobrevingué una greu crisi agrària, quasi tan greu com l’actual, que va fer que l’aparell 

productiu illenc fos incapaç d’absorbir la creixent pressió demogràfica, de manera que l’únic 

remei per a molts dels nostres avantpassats va ser l’emigració. Avui les cròniques periodístiques 

parlen d’un excés de població. Les cròniques de 1889 donen notícia de deu mil mallorquins 

que marxaren a fer les Amèriques, el quatre per cent de la població insular. Les estadístiques 

del 2001 ens mostren que Mallorca supera de fet els 700.000 habitants, amb un turisme 

tan intents i amb fluxos immigratoris tan forts que durant la temporada alta podrien doblar 

aquesta xifra. Hom pot pensar davant aquestes realitats, llunyana i pròxima, que no hem après 

res de res, que fa un bon grapat de segles que es parla d’equilibri, de seny, d’identitat, però 

que mai no hem sabut trobar el camí adequat. L’excés ha substituït la mancança per immediatament 

refer la història i caure en el mateix parany. Ens succeirà ara el mateix? La història 

mai no es repeteix, però s’hi aproxima o, al menys, té continuïtat. 

Els successos de 1889 no poden sorprendre ningú, són l’epíleg d’una època gairebé feudal, 

que no gosà entrar en la industrialització, el fracàs de tots aquells que intentaren modernitzar 

la societat mallorquina al llarg del segle XIX, i alhora pròleg del segle XX, un segle ple 

de contradiccions, que finalitzà amb uns dels períodes de major expansió econòmica, i de 

venuda, de tota la nostra història. L’itinerari seguit ha estat prou complex. El fet de ser ara un 

país receptor d’immigrants i ser en renda per càpita al capdamunt de tot l’Estat pot ser ens 

faci oblidar el temps enrera. Però no ens convé perdre la memòria. Aquest llibre d’història servirà 

per despertar consciències dormides o narcotitzades pels doblers. Perquè ara, com abans, 

els posseïdors de la riquesa desitgen molt poc compartir-la amb el proïsme. Avui pot ser siguin 

urbanitzadors, hotelers i, fins i tot, qualque terratinent que ha sobreviscut la pèrdua de valor 

agrari de la terra. Abans eren els grans propietaris de la terra que davant la crisi negaren pa 

i sal als seus propis pagesos, forçant un èxode que, al capdavall, tornaria en contra seva. Si 

més no perquè de l’excés de ma d’obra es passà a la manca i llavors els crits mediàtics, els 

periòdics, atacaren amb força un fenomen, l’emigració, que fins llavors havien contemplat amb 

indiferència o encoratjant-lo. Buades ho narra de manera amena i crua alhora, quasi, que em 

perdoni l’atreviment!, com si fos una crònica periodística. 

Però aquest atreviment de capficar-se en les hemeroteques per prémer el suc dels esdeveniments, 

per obtenir-se el bessó de tot allò que va passar és, senzillament, història pura i 

dura, història que compta esdeveniments dramàtics sobrevinguts aquí mateix. Esdeveniments 

que fa cent dotze anys foren recollits per les pàgines dels diaris que l’historiador ha recopilat 

minuciosament, amb la intenció de recuperar, quasi hauríem de dir de refer o de recompondre, 

la memòria col·lectiva del nostre poble. Tant de bo en el futur qualcú tengui la mateixa 

cura de revisar i comprovar l’estat d’ànim, l’alè vital, de la nostra societat actual. 

El treball no és fàcil. Ni en un sentit ni en l’altre. L’any del fets s’editaven a Palma sis diaris 

i hi ha constància de catorze publicacions més, així com nombrosos periòdics de caràcter 

més local. El recull d’informació és exhaustiu i abasta no només la geografia mediàtica insular 

sinó també la premsa de Barcelona, port obligat de trànsit dels mallorquins cap a Amèrica 

i dels diaris de Buenos Aires o Santiago. En tots ells, els emigrants mallorquins deixaren pet- 

10 


jada. Les massives embarcades no podien passar desapercebudes ni tampoc l’acció propagandística. 

L’agent consular de l’Argentina apareix com un personatge malèvol, predisposat a 

qualsevol cosa per tal de satisfer l’interès dels seus amos, allà a ultramar. Enganava els emigrants 

fent-los creure que allà trobarien L’Havana, però mai no els explicava la realitat real 

d’Amèrica. Són fets. És història. O més ben dit, és un cúmul d’històries moltes de les quals restarien 

per sempre a l’anonimat. No obstant, és aquest anonimat el que converteix tant les víctimes 

com els que sobrevisqueren l’emigració en herois del relat. La gran majoria, ens recordarà 

Buades, ignoraven pel complet les penalitats que viurien, a la mar -els que anaren a Xile 

degueren transitar per una de les mars més perilloses del món, l’estret de Magallanes-, o a 

terra. Eren analfabets i per no saber ni sabien la llengua que els esperava, la mateixa llengua 

que ara, a poc a poc -o no tant a poc a poc- s’està convertint en majoritària a les Illes desplaçant 

el nostre català de sempre. 

Ara els descendents d’aquells emigrants, els que encara conserven la memòria de les illes 

llunyanes, si tornen a la seva casa mediterrània trobaran una terra ben diferent a la que tal 

volta imaginen. La nostra societat és tan diferent a la que deixaren els seus padrins que pot 

ser s’assemblin com a dues gotes d’aigua. És la contradicció perfecta: la mateixa ràbia, el 

mateix dolor per unes illes que estaven perdent i que tornan a perdre cada dia, amb cada bossí 

de terra que venem a l’estranger. O no és aquesta una altra manera d’emigrar, de renunciar a 

la identitat, d’abandonar la terra? El temps, a pesar del que diuen, passa de bades, però quan 

historiadors i periodistes es troben, llavors, al menys, hom pot palpar la realitat d’un fets que 

voldríem fossin d’una altra manera. La única diferència és que la història no es pot canviar i 

el present, si. Vagi una cosa per l’altra. 

Sebastià Verd 

11

presentació 


Amb la publicació d’aquest tercer volum de la col·lecció, Els camins de la quimera, podem 

afirmar que aquesta ja té vida pròpia, que camina àgil i amb força dins del terreny de la investigació 

sobre el fenomen emigratori; els seus inicis, la seva vida associativa, les persones i les 

entitats que han format aquest col·lectiu que es manté ben viu i amb il·lusió. 

Volem, però, aprofundir més encara en aspectes ben diversos dels illencs que partiren 

amb l’esperança de millorar les seves condicions de vida, de fer “les Amèriques” quasi sempre 

amb l’esperança del retorn a casa amb la fortuna feta, encara que la majoria de vegades 

aquesta il·lusió es quedà només en això, en una il·lusió. 

Però per dur a terme aquesta tasca, cal una metodologia, una manera de fer rigorosa, un 

tarannà molt especial, una complicitat amb la història i un esperit de feina desinteressat. 

Afortunadament, Joan Buades, l’autor d’aquest volum que ara teniu a les vostres mans, 

ens garanteix aquestes condicions. La impecable trajectòria d’aquest campaneter a l’univers 

d’ultramar l’avala per dirigir aquesta modesta, però a la vegada ambiciosa, col·lecció. Les capses 

de fotografies, els llibres trobats a un indret qualsevol, la correspondència amb emigrants, 

els engroguits retalls de diari, les converses enregistrades robant hores a les hores. Aquest és 

part del món màgic on es mou aquest inquiet professor, perseguint amb curiositat qualsevol 

rastre provinent d’Uruguai, Algèria, l’Havana, o Xile … Tant se val, tot es barreja llavors en el 

laboratori de Buades amb la precisió d’un alquimista, amb la curiositat d’un infant, amb el 

rigor de l’acadèmic. Joan Buades no es conforma amb el treball pulcre que ha de passar als 

tallers; en vol més, i per això crea equips humans amb vertadera passió per a tot allò que li 

apassiona i és capaç, amb la tenacitat que només coneixem qui el coneixem, de fer-te còmplice 

i partícip de les seves curolles, de les seves quimeres, de transmetre-te’n el codi i engrescar-te 

en qualsevol projecte que, sens dubte en culminar, serà extraordinàriament enriquidor. 

No puc deixar d’agrair a l’autor el suport que des del primer dia m’ha brindat en la meva 

tasca. Si hi ha hagut una persona que ha fet que comprengués i estimés el món de l’emigració, 

aquest només té un nom: Joan Buades, el còmplice, el professor, l’amic… 

Antoni Reinés i Pons 

director general 

de relacions institucionals 

13

introducció 


Aquesta investigació preté donar a conèixer un moviment emigratori d’escassa durada, 

però d’una intensitat devastadora que va sacsejar la ruralia de la major de les Illes de l’arxipèlag 

balear. Les característiques que presenta l’onada es deuen sobretot, a la incidència d’uns 

factors d’atracció inèdits que actuaren a la Part Forana de Mallorca i canalitzaren el flux cap 

a uns espais d’acollida concrets. Esdevinguda entre els darrers mesos de 1888 i l’octubre de 

l’any 1889, no es va distribuir, a diferència d’altres onades posteriors, per un extens mosaic de 

països receptors desplegat per la Mediterrània, el Carib i l’Amèrica del sud, sinó que, a causa 

de la labor de captació realitzada entre la pagesia mallorquina per agents d’emigració, només 

es va orientar cap als dos estats de l’Amèrica llatina per als qual treballaven els reclutadors: 

Argentina i Xile. 

Dins del conjunt de les Balears, gairebé només va implicar a Mallorca, perquè l’illa patia, 

aleshores, les conseqüències d’una crisi agrària greu que va ser aprofitada pels ganxos per 

enlluernar, un col·lectiu prou significatiu dels seus habitants, amb la imatge d’una quimera 

llunyana que resoldria els seus problemes de subsistència, encara que, tal com assenyalava la 

premsa de l’època, també hi participaren nombrosos habitants de la majoria de les províncies 

de l’Estat espanyol: “Pocas serán las provincias de España que no hayan dado su contingente 

a la emigración, pero como las Baleares y en particular la mayor, ninguna.” 1 Aquesta afirmació, 

per ventura exagerada en assegurar que el major contingent d’emigrants que marxaren 

cap a Amèrica, dins el context del corrent, procedia de Mallorca, constitueix un testimoni 

prou eloqüent del que succeí a l’illa en el decurs d’un grapat de mesos. 

Això no obstant, l’espectacular èxode humà registrat en aquest breu període de temps no 

es pot deslligar de la tradició emigratòria dels balears en èpoques de carestia, la qual ja posseïa 

uns notoris antecedents manifestats des del darrer terç del XVIII, ni tampoc es pot desvincular 

de l’emigració en massa protagonitzada per milions d’habitants dels estats de 

l’Europa mediterrània que, entre 1880 i 1930, s’adreçaren cap a Iberoamèrica. Pel volum de 

gent mobilitzada i per l’obertura de futures cadenes migratòries, entre d’altres aspectes, podem 

considerar l’allau emigratòria de 1889 com un punt d’inflexió que tanca la primera de les etapes 

de l’emigració mallorquina i balear a Amèrica, iniciada en el XVIII, i obri el camí a la segona 

de les etapes, que coincideix cronològicament amb la gran diàspora, abans esmentada, 

d’europeus meridionals cap a l’Amèrica llatina. 

1 TORRENS, Amador: La trata de blancos. La Almudaina, 28 setembre 1889. 

15


1. l’etapa preliminar de l’emigració 

balear a amèrica. 

Entre 1880 i 1930, uns tres milions i mig de ciutadans de l’Estat espanyol s’embarcaren 

cap a Amèrica, dels quals prop d’un milió s’establiren definitivament a diferents països iberoamericans 

2 . Aquest extraordinari desplaçament humà, que pel volum de gent implicada, és 

notablement superior als moviments emigratoris anteriors o posteriors a l’esmentat període, 

no constitueix un fenomen social específic de l’Estat espanyol, sinò que s’inclou dins un vast 

corrent emigratori atlàntic protagonitzat per milions d’habitants dels estats de l’Europa mediterrània. 

Les Illes Balears també participaren d’aquest procés emigratori transoceànic i un nombrós 

col·lectiu dels seus habitants prengueren part a l’èxode massiu experimentat en aquest cicle 

migratori, encara que l’emigració a Amèrica, abans de la dècada dels vuitanta del segle XIX, no 

era un fet desconegut pels illencs. El corrent té com a antecedents els religiosos mallorquins 

que a la segona meitat del XVIII realitzaren el seu ministeri per la Sierra Gorda mexicana i per 

Califòrnia, un reduït nombre de mercaders i militars assentats a l’Amèrica colonial espanyola i 

els colons menorquins establerts, el 1768, a la Florida anglesa. Considerant aspectes econòmics, 

polítics, legislatius i quantitatius, Sebastià Serra va establir, com a primera etapa de l’emigració 

balear al continent americà, el període que transcorr entre la data de promulgació, el 1778, 

pel rei Carles III del decret liberalitzador del comerç amb les colònies espanyoles d’Amèrica i 

els esmentats vuitanta del XIX 3 . En aquesta fase, Cuba, Puerto Rico, Uruguai i Argentina varen 

ser els principals països receptors d’un tímid flux emigratori balear dins el que destacava pel 

seu nombre el col·lectiu originari de Mallorca. 

La presència mallorquina a les illes del Carib es va fer palesa a partir de 1837-38, quan 

els velers procedents del port de Palma emprengueren la ruta comercial de les Antilles. 

Juntament amb les mercaderies varen viatjar els primers contingents d’emigrants mallorquins, 

els quals obriren cadenes migratòries que vincularen determinats municipis de Mallorca amb 

els espais receptors. D’aquesta manera Cuba va rebre, especialment, gent d’Andratx i dels llogarets 

dels voltants que es dedicà, sobretot, a la pesca d’esponja per les localitats de 

Cienfuegos i Batabanó, mentre que a Puerto Rico s’hi adreçaren sollerics i artanencs que es 

varen ocupar en el comerç i conreu de sucre i cafè. 

Una vegada finalitzada, el 1851, la Guerra Grande, a la República Oriental de l’Uruguai es 

va manifestar l’inici d’un lent moviment emigratori mallorquí que es va instal·lar a la capital i 

a la ruralia. El 1890, l’escriptor i periodista Joan Torrendell, en un dels reportatges que lliurava 

periòdicament, des de Montevideo on aleshores residia, al diari La Almudaina de Palma, 

informava sobre una colonia d’agricultors integrada per unes dues-centes persones, la majo- 

2 SÁNCHEZ-ALBORNOZ, Nicolás (1988): Medio siglo de emigración masiva de España hacia América, dins “Españoles hacia 

América. La emigración en masa 1880-1930”. Alianza Editorial, Madrid. 

3 SERRA BUSQUETS, Sebastià (1992): L’emigració de les Illes Balears a Amèrica, dins “Congrés Internacional d’Estudis 

Històrics Les Illes Balears i América”, Vol. III. Institut d’Estudis Baleàrics, Palma. 

17


ria de Manacor, d’Artà i de Felanitx, establerta des de 1875 a Nueva Palmira 4 . Aquest mateix 

any el col·lectiu illenc resident a Montevideo va crear una Sociedad de Socorros Mutuos 5 per 

auxiliar als seus membres més desvalguts. 

L’emigració a l’Argentina es va iniciar a mitjans del XIX arran de la promulgació de la 

Constitució de 1853 que fomentava la immigració amb la finalitat d’afavorir el poblament del 

país. La fundació, el 1857, a Buenos Aires, d’una entitat associativa anomenada Sociedad de 

Socorros Mutuos Montepío de Monserrat per emigrants catalans i balears 6 , posa de manifests 

la presència a la capital argentina d’un nucli estable d’illencs. 

Resulta del tot imposible quantificar el volum de balears ubicats als quatre països esmentats 

a causa de la manca de fonts estadístiques completes. Només disposam d’algunes informacions 

concretes relatives a certs països. La historiadora de Puerto Rico, Estela Cifre de 

Loubriel, facilita un total de 1.046 balears, dels quals 899 eren de Mallorca, establerts a l’illa 

abans d’aconseguir la independència el 1889 7 . Joan Torrendell, a l’article abans esmentat, calculava 

en devers un miler els illencs residents a l’Uruguai l’any 1890 8 . La Sociedad Balear de 

Beneficiencia de l’Havana comptava l’any de la seva creació el 1885, amb 168 socis, xifra molt 

allunyada del 16.000 assolits el 1924 9 . Pel que fa a l’Argentina, no existeix cap tipus de font que 

ens pugui donar a conèixer alguna referència sobre el contingent de balears assentats al país 

en aquesta primera etapa de l’emigració illenca a Amèrica. 

Si consideram que la majoria de les quantitats abans esmentades s’ofereixen en unes 

dates que ja pertanyen al període de l’emigració massiva obert a la década dels vuitanta, 

podem deduir que el col·lectiu d’immigrants balears encara era menor a la finalització del primer 

cicle emigratori. Pel que exposarem més endavant, creiem que no resulta aventurat, afirmar 

que el 1889 partiren cap a l’Argentina i Xile molts més mallorquins que el total dels que 

havien emigrat al conjunt dels quatre principals països receptors a la fase anterior. 

D’acord amb les estimacions del volum del flux de l’etapa preliminar, es pot plantejar que 

l’emigració encara no constituïa una qüestió de supervivència per a molts mallorquins, sobretot 

per als habitants de la Part Forana que varen ser els autèntics protagonistes del corrent 

emigratori de finals del XIX. Les raons d’aquest fet s’expliquen pel dinamisme de l’economia 

mallorquina que permetia al seu mercat laboral assumir l’increment de població que experimentava, 

aleshores, l’illa. 

Des de mitjans del XIX i fins a finals de la dècada dels vuitanta del mateix segle, l’economia 

de Mallorca va viure una fase d’expansió basada en el comerç d’exportació cap a les 

Antilles i els mercats peninsulars de productes agroalimentaris, teixits, sabates, flassades, etc. 

La repatriació dels capitals acumulats en el comerç i en l’emigració, especialment dels sollerics 

a Puerto Rico, també va afavorir l’economia insular mitjançant la creació d’institucions 

4 TORRENDELL, Joan: Cartas americanas. Mallorca en el Uruguay. La Almudaina. 5 abril 1890. 

5 BUADES, Joan; MANRESA, M. A. i MAS, Margalida (1995): Emigrants illencs al Río de la plata (La vida associativa a 

Buenos Aires i Montevideo). Vice-presidència del Govern Balear, Palma. 

6 ROCAMORA, Joan (1992): Catalanes en la Argentina. Centenario del Casal de Catalunya. Buenos Aires. 

7 CIFRE DE LOUBRIEL, Estela (1975): La formación del pueblo puertorriqueño. La contribución de los catalanes, baleáricos 

y valencianos. Instituto de Cultura Puertorriqueña, San Juan. 

8 TORRENDELL, Joan: op. cit., nota 4. 

9 BUADES, Joan; Manresa M. A.; MARIMON, Antoni. i MAS, Margalida (2001): El moviment associatiu balear a l’exterior 

(L’emigració de les Illes Balears a Ultramar),dins “Els camins de la quimera”, núm 1. Conselleria de Presidència del Govern 

de les Illes Balears, Palma. 

18 


financeres, firmes industrials i empreses marítimes i ferroviàries. El desenvolupament de les 

activitats industrials centrades, sobretot, en la producció de farina per a l’exportació, en el sector 

tèxtil i en la industria de les sabata, també possibilitaren la creació de molts llocs de feina. 

Així mateix, la desfeta de les vinyes franceses per la fil·loxera el 1872 va propiciar un increment 

considerable de la superfície destinada al conreu de la vinya i la posterior exportació de 

vi cap al mercat francès. 

Al tombar els anys vuitanta, l’equilibri existent, a la major de les illes de l’arxipèlag balear, 

entre recursos i població es va trencar d’una manera traumàtica per a un elevat nombre 

dels seus habitants a causa de la incidència d’una sèrie de crisis sectorials i conjunturals com 

la crisi agrària de 1889, la destrucció dels cultius de vinya originada per l’aparició de la fil·loxera 

el 1891 i la pèrdua del mercat colonial el 1898. La conjuntura econòmica negativa de finals 

del XIX va fer que l’aparell productiu illenc fos incapaç d’absorbir la creixent pressió demogràfica 

i l’únic remei per a molts mallorquins va ser l’emigració. Aquest recurs per paliar els 

efectes de la problemàtica econòmica generada per les contínues crisis començà a ser de primer 

ordre per als habitants de la Part Forana al llarg de l’any 1889. 

La murada i la Seu de Palma (Charles W. Wood: Letter from Majorca. Londres 1888) 

19


2. L’EMIGRACIÓ MASSIVA DE MALLORQUINS A 

L’ARGENTINA I XILE A L’ANY 1889. 

El 1889 es donaren a Mallorca una sèrie de factors que provocaren el primer gran èxode 

d’habitants de l’illa cap a Amèrica del sud. Aquest any coincidiren causes expulsives d’índole 

demogràfica i econòmica juntament amb altres de caracter atractiu relacionades amb les polítiques 

poblacionistes engegades pels governs de les repúbliques d’Argentina i Xile que havien 

creat a Europa xarxes de reclutament per tal d’incentivar l’emigració cap als respectius països. 

Aquest corrent emigratori mallorquí adreçat als dos estats sudamericans produït el 1889, 

resulta del tot insòlit durant el XIX per la gran quantitat de gent que va emigrar en un període 

de temps breu, per la presència d’agents de contractació a l’illa i per l’impacte social que 

es reflectí en l’important debat que va obrir a la premsa local, que no es va tornar a repetir a 

cap dels anys que manquen per finalitzar el segle. 

2.1. Causes de l’emigració. 

L’increment de població de la Part Forana. 

A partir dels anys seixanta del segle XIX la població mallorquina va experimentar un increment 

considerable com a conseqüència del manteniment d’unes taxes de natalitat elevades i la 

disminució de la mortalitat epidèmica. En el període comprés entre 1860 i 1887, Mallorca va 

passar de 209.064 habitants a 249.008, amb un creixement absolut de 39.944 persones, de les 

quals 32.964 corresponien a la Part Forana on, a més de donar-se una natalitat més alta que a 

la capital, foren més minsos els efectes de la rosa i la diftèria que afectaren en especial Palma 

a la década dels vuitanta 10 . Aquesta etapa demogràfica alcista va coincidir amb la fase d’expansió 

de l’economia illenca i l’augment de població fou absorbit pel mercat de treball. Malgrat 

la relació existent entre llocs de feina i població, la Part Forana presentava un balanç migratori 

negatiu de 1.553 persones, evidenciant que la seva progressiva superpoblació començava a 

generar un tímid moviment emigratorio cap a ultramar i Palma, principal receptora de la població 

rural en aquest període, com indica el seu saldo migratori positiu xifrat en 949 persones 11 . 

Entre 1888 i 1897, la dinàmica demogràfica de Mallorca va entrar dins una fase recessiva. 

Dels 249.008 habitants censats el 1887 es va passar a 244.322 l’any 1897. La població va disminuir 

en 4.686 efectius i els saldos migratoris de Mallorca i del seu àmbit rural assoliren unes 

xifres negatives esveradores: 21.392 persones per a la totalitat de l’illa i 21.655 per a la Part 

Forana 12 . La magnitud d’aquestes quantitats negatives mai no superades a cap de les dècades 

10 BARCELÓ PONS, Bartomeu (1989): La població de Mallorca, dins “Gran Enciclopèdia de Mallorca”. Promomallorca S. A, 

Palma. 

11 BARCELÓ PONS, Bartomeu (1989): op. cit., nota 10. 

12 SALVÀ TOMÀS, Pere (1992): Els efectes de la transició demográfica illenca sobre el territori: el marc de l’emigració de les 

Illes Balears entre 1878 i 1955, dins “Congrés Internacional d’Estudis Històrics Les Illes Balears i América”, Vol. III. Institut 

d’Estudis Baleàrics, Palma. 

21


intercensals del XX, s’explica per les abans esmentades crisis que incidiren negativament 

sobre l’economia de Mallorca en aquest període, les quals provocaren que la pressió demogràfica 

sobre el territori insular s’hagués d’alliberar mitjançant la canalització de l’excedent 

humà cap a ultramar 13 . 

L’emigració massiva d’aquest decenni crític va tenir com a protagonistes als pagesos i jornalers 

de la Part Forana, sobretot dels municipis de Manacor, Felanitx i Pollença que sumaren 

conjuntament un balanç migratori negatiu de 10.327 persones, quantitat que representava el 

48’2% del total perdut per la ruralia mallorquina 14 . 

Els termes municipals de Manacor i Pollença encetaren la seva onada emigratòria a 

Amèrica arran de la crisi agrària de 1889, mentre que els habitants de Felanitx participaren en 

un nombre més reduït d’aquest primer èxode, ja que la majoria dels pagesos felanitxers, arruinats 

per la desfeta de les seves vinyes per la fil·loxera, marxaren a partir de la propagació de 

la plaga al municipi, esdevinguda l’any 1892, escollint com a destinació per emigrar, Algèria 15 . 

Pel que fa als dos municipis que capitalitzaren una bona part de l’allau emigratòria de 

1889, Manacor i Pollença, presenten una trajectòria demogràfica dissemblant a la dècada intercensal 

anterior al decenni crític. Manacor va experimentar un espectacular augment de població 

entre 1877 i 1887, passant dels 14.929 habitants a 19.635, amb un saldo migratori positiu de 

2.797 persones 16 . Era el més elevat de Mallorca i donava a entendre la immillorable salut econòmica 

de la contrada, amb un aparell productiu que oferia feina a un bon nombre d’immigrants 

procedents dels municipis veïns. Entre 1888 i 1897 la situació es va invertir dràsticament 

i els 19.635 habitants de 1887 es reduïren a 11.579, el 1897. L’acusat descens de la població absoluta 

es correspon amb un balanç migratori negatiu de 7.068 persones, el més alt de tots els 

municipis de Mallorca i molt allunyat dels 1.762 del terme de Felanitx, que ocupava el segon 

lloc 17 . En només vint anys, Manacor va passar de ser el municipi de l’illa que més immigrants 

havia acollit al que va generar més emigrants cap a l’exterior. Les raons de la profunda crisi 

demogràfica que va patir el terme s’entenen pels dos milers llargs d’habitants que va perdre a 

causa de la segregació de Sant Llorenç el 1892, però sobretot pels efectes de la crisi agrària de 

1889 i de la destrucció de les vinyes per la fil·loxera apareguda el 1893. Aquests fenómens originaren 

que les activitats agrícoles que havien assimilat la superpoblació de la ruralia manacorina 

entrassin en recessió i provocassin l’emigració a ultramar de nombrosos manacorins. 

Pollença també va registrar un increment de població entre 1877 i 1887, de 8.547 habitants 

es va passar a 9.072, però al contrari que Manacor que en aquest període va rebre immigrants, 

presentava un saldo migratori negatiu de 712 efectius 18 , la qual cosa ens indica la existència 

d’un corrent emigratori que s’adreçava bàsicament al terme d’Alcúdia 19 . A la següent fase intercensal, 

tancada el 1897, va perdre en xifres absolutes un total de 874 habitants, amb un balanç 

13 Cal tenir en compte que el reclutament de soldats per a les guerres colonials va incrementar encara més el saldo negatiu d’aquest 

decenni. 

14 SALVÀ TOMÀS, Pere (1984): La dinámica de la población de las Islas Baleares en el último tercio del siglo XIX (1878-1900), 

dins “Trabajos de Geografía” núm 38. Departament de Ciències de la Terra. UIB, Palma. 

15 BARCELÓ PONS, Bartomeu (1961): La vida económica de Mallorca en el siglo XIX, dins “Boletín de la Cámara de Comercio, 

Industria y Navegación de Palma de Mallorca”, núm. 632. Palma. 

16 SALVÀ TOMÀS, Pere (1984): op. cit., nota 14. 



19 Arxiu Municipal de Pollença. Correspondència núm. 2247. 18 juny 1888. 

22 


El pont romà de Pollença (Gaston Vuillier: Les Illes Oubliées. Les Baleares, la Corse i la Sardagne. París 1893) 

migratori negatiu de 1.497 habitants, dels quals un notable percentatge marxaren del poble al 

llarg d’un mateix any: 1889. 

La crisi de 1889: Misèria generalitzada del camp mallorquí i pressió fiscal. 

A finals dels vuitanta la ruralia mallorquina es trobava superpoblada a causa de l’elevat 

saldo vegetatiu acumulat entre 1860 i 1887. En els darrers mesos de 1888 i l’any següent, es 

va estendre per la Part Forana una greu crisi agrària com a conseqüència de les males collites 

persistents, la distribució desigual de la terra, la disminució dels salaris agrícoles i l’aparició 

de l’epizoòtia que va delmar el ramat porcí. La crisi va ocasionar la desaparició de llocs 

de treball i el descens dels jornals agrícoles a causa de la sobreabundància de mà d’obra, 

repercutint sobre la manca de mitjans de subsistència entre la classe jornalera. La nova situació 

va dibuixar un quadre de misèria generalitzada del camp mallorquí que va incidir sobre el 

col·lectiu de jornalers i petits propietaris agrícoles, la qual encara es va veure més agreujada 

per culpa dels impostos abusius que es veien obligats a pagar. Davant aquesta perspectiva, 

l’única solució que es podien plantejar molts habitants de la pagesia mallorquina era emigrar. 

Les fonts consultades assenyalen la crisi de subsistències que patia la classe jornalera com un 

dels factors desencadenants d’aquest primer gran corrent emigratori transoceànic. A partir de la primavera 

de 1889 l’Ajuntament de Pollença va començar a formular repetidament aquesta problemàtica 

a les seves sessions. A l’acta del plenari celebrat el 31 de març de 1889 es recollia la següent 

iniciativa proposada per Guillem Cifre de Colonya, aleshores, regidor del consistori pollencí: 

23


24 

“....El Señor Cifre propone que para atender la necesidad que experimentan 

muchos braceros por falta de trabajo fuera muy conveniente se apelara a un 

empréstito, con el cual se pueda auxiliar en esta época a los jornaleros y evitar 

tal vez de este modo la emigración que tanto cunde. El señor Alcalde contestó 

estar poseído del mismo deseo como también el Señor Martorell y otros, sin oponerse 

ninguno. En este caso continuó el Señor Cifre, fuera conveniente que por 

la Comisión de Obras se examinen las que sean de más utilidad y pueda ocuparse 

en ellas a los jornaleros necesitados de trabajo. El Señor Alcalde indicó 

como obra de más utilidad, parece ser, la variación del acueducto de la fuente.” 20 

A la sessió del 23 d’abril, les autoritats municipals reconeixien que les continues males 

collites havien originat una carestia insostenible entre els jornalers: 

“...Por efecto de las malas cosechas que han sobrevenido sobre este término 

municipal en estos años pasados sin esperanza de que se consiga en el presente 

que amenaza ser como los anteriores ayudado por los continuos y terribles 

aguaceros y fuerte viento Norte que durante casi todo el mes de marzo y 

principios del presente abril, levantando nubes de salitre ha secado los olivares 

y también los pastos ocasionando terrible mortandad en los ganados; este 

vecindario se encuentra sumido en la miseria y la prueba más patente de ello 

es la continua y creciente emigración no solo a los pueblos vecinos, sino principalmente 

a la América del Sur en busca no de una fortuna sino a proporcionarse 

con mucho trabajo el sostén de sus hijos...” 21 

La situació dels jornalers del municipi que més efectius va aportar al flux emigratori, Manacor, 

era semblant a la dels pollencins i les fonts periodístiques consultades també incidien en les penúries 

de la classe jornalera com una de les claus per interpretar l’èxode. En el mes d’abril de 1889 

el corresponsal del Diario de Palma, a l’esmentada localitat exposava a les pàgines del diari les 

raons que, a judici seu, havien ocasionat la recessió económica que patia el municipi: 

“... Asimismo convendría examinar si la habilitación de nuestro puerto ha sido un 

gran bien o un gran mal para la población atendido a que sus cargas han aumentado 

desmesuradamente el ya exhorbitante impuesto de consumos, teniendo muy en 

cuenta que, expuesto a que se halla a todos los temporales del cuadrante del sureste 

sin abrigo de ninguna clase es y será siempre un puerto sin embarcaciones, es 

decir un puerto ridículo (....). El primer invierno lo ha demostrado de una manera casi 

cruel: los vapores por falta de abrigo no podían hacer las cargas con regularidad, los 

comerciantes por ello sufrían pérdidas, por la vía del ferrocarril conseguían ventajas 

de importancia y el tráfico del puerto fue menguando rápidamente, sumiendo en la 

miseria a una multitud de familias y esto se repetirá todos los inviernos. 

20 Llibre d’actes de l’Ajuntament de Pollença. Arxiu Municipal de Pollença. 



Agrégase a tanta desdicha, a más de la mala cosecha del año anterior, la 

gran mortandad ocasionada en los cerdos por la epizootia, el hambre que ha 

padecido todo el ganado, el mal aspecto de la actual cosecha, un terrible nordeste 

que dejó sin hojas y casi sin fruto a los almendros, fuertes granizadas que 

han desolado vastas zonas, todo reunido y el haber cesado por completo las 

plantaciones de viña a causa del bajo precio de los vinos, ha contribuido a que 

la clase jornalera haya experimentado una grande escasez de trabajo...” 22 

El periodista manacorí del diari de la capital afegia a la seva col·laboració un factor expulsiu 

intrínsec de Manacor: l’obertura del port, esdevinguda el mateix any gràcies a la sol·licitud 

de l’Ajuntament, recollida pel diputat a Corts, Pasqual Ribot, que aleshores semblava més un 

perjudici que un benefici, a causa de les deficients instal·lacions portuàries obertes als temporals 

que obstaculitzaven l’ancorament dels vaixells. Com a conseqüència de les dificultats per 

estibar els vaixells, molts comerciants de vi preferïen enviar la seva mercaderia per ferrocarril 

cap al port de Palma perjudicant a molts carreters del municipi que romangueren sense feina. 

En el mes d’agost, el setmanari El Manacorense dedicava un llarguíssim editorial que portava 

el títol Predicar en desierto, a analitzar els factors que provocaven la partida a Amèrica 

de molts veïns del terme i a trobar solucions per aturar la febre emigratòria. L’editorialista 

plantejava de nou com a principal motiu expulsiu la problemàtica de la pagesia: 

22 Diario de Palma, 26 abril 1889 

Manacor (Charles W. Wood: Letter from Majorca. Londres 1888) 

25


26 

“... Preguntad al honrado trabajador que con lágrimas en los ojos y tristeza en 

el corazón, vende su pequeño pecunio para emprender el viaje, porque emigra, 

y os contestará, para poder vivir. Procurad disuadirle de tan desatinada empresa 

pintándole los desengaños que lejos de su patria le esperan y os contestará 

que nunca podrá ser peor que aquí su situación, a lo sumo podrá ser igual, y 

por lo tanto quiere probar fortuna. 

Y a la verdad, que reflexionando un poco, encontramos en estas palabras un 

fondo de razón. La situación de la clase jornalera en este pueblo es muy precaria. 

Suma escasez de trabajo y este mal retribuido, pues no se halla en proporción 

del precio que alcanzan los artículos de primera necesidad y por lo 

tanto no es suficiente para lograr la subsistencia...” 23 . 

Els baixíssims jornals que es pagaven varen contribuir a incrementar la misèria dins la 

ruralia i a esperonar el corrent emigratori. El 14 de juliol, el consistori de Pollença, en una exposició 

adreçada al Director General d’Impostos, argumentava entre d’altres raons, que li fos 

rebaixada la quota tributària perquè “el jornalero con un ínfimo jornal de 0’75 pesetas, no puede 

dar pan sus hijos” 24 . En el mes d’abril, el periodista del Diario de Palma, que cobria la informació 

del port de la capital mallorquina notificava de la partida cap a Barcelona, en trànsit cap 

a Buenos Aires, d’un centenar de manacorins “con el objeto de ganarse el necesario sustento, 

ya que no pueden conseguirlo en sus países, pues según oímos decir a algunas de aquellas 

famílias, los jornales del campo se pagan a cuarenta y cincuenta céntimos de peseta” 25 . 

La literatura popular constitueix un altre testimoni valuós per conèixer el que succeïa a la 

Part Forana. L’any 1889 es publicaren tot un seguit de gloses i codolades amb el tema de l’emigració 

com a protagonista 26 . El glosador Mateu Borràs venia a la seva tenda de Palma i a la 

caseta de fusta que hi havia a la costa del Teatre la seva codolada de 182 estrofes titulada Els 

emigrants de Pollensa y Manacó o siga relació d’es motius que tenen ets habitants d’aquests 

pobles per anar a viure a sa República Argentina. A aquesta composició poètica, l’autor manifestava 

les raons que havien originat l’èxode dels habitants dels dos municipis mallorquins que 

més patien la malaltia de l’emigració. Mitjançant la poesia popular, Borràs va estendre acta de 

la pobresa que envoltava els pollencins i manacorins i del desig que posseïen d’emigrar a 

l’Argentina a la recerca de millors expectatives econòmiques. Vegem-ne les següents estrofes: 

23 Predicar en desierto. El Manacorense, 31 agost 1889. 


25 Diario de Palma, 11 abril 1889. 

26 Es tracta dels glosats Sen van de Joan Aguiló Serena i Decimes glosadas referent en els emigrants mallorquins de Mateu 

Borràs, de l’opusclet anònim Bonas-Ayres lo qu’es es seu govern y relació de sa protecció que poren trobá els emigrants que 

pasan abaix de sa bandera de Sa República Argentina i de la codolada Els emigrants de Pollensa y Manacó o siga relació 

d’es motius que tenen ets habitants d’aquets pobles per anar a viura á sa República Argentina de l’esmentat Borràs. Vegeu 

SBERT i GARAU, Miquel (2001): Oh mar blava que ets de trista... (L’emigració a Amèrica al cançoner popular de Mallorca), 

dins “Els camins de la quimera”, núm. 2. Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, Palma. 

4 

Era un jornal tan menut 

que dins Pollensa donaven 

a n’ets homos que es llogaven 

que molts de pichs no arribaven 

a 16 céntims d’escut, 

¡16 céntims i aixut!!!... 

vejentse el proba perdut, 

que per lloc remey trobaven 

á Pollensa abandonaven 

y n’ha fuit qui n’ha pogut. 

5 

Ell fá llástima jermans 

no mes a sentiró á di, 

que trabayant a la fí 

es capvespre i es matí 

los dasen coranta cans 

petits, ó 20 d’es mes grans, 

¡mirau sin pot fé de pans 

un homo qu’es trobi així 

y qu’haje de mantení 

a sa dona y els infans! 

17 

Jo no aplaudesch si fojiu 

deixant cavostra axuxí 

y á Bonas Ayres partí, 

qu’no añoreu á la fí 

es mal viure qu’teniu; 

pero puesto que patiu 

y tan sols no conseguiu 

per porervós mantení 

dins es poble pollensí, 

fojiu tots, qu’hey há motiu. 

18 

Pollensins y pollensines, 

sa despedida vuy dá 

peró abans vuy alabá 

tots es qui s’han d’embarcá 

tant casadas com fredinas, 


homos, atlots, nins y ninas, 

perqu’anau á cercá minas 

qu’aquí no poreu trobá, 

si á Pollensa heu d’agontá 

de tant y tant dejuná 

arribareu a criá 

per sa panxa tereñinas. 

. . . . . . . . . . 

Des probas de Manacó 

no hey ha ningú que nos queix, 

dos dobbes de lo mateix 

vos en puch dir per aixó, 

es proba de tot bon có 

molt trabaya y res avensa 

y es pitjó qué á Pollensa 

que se miseri fá pó. 

(. . . ) 

Dins Manacó es proba está 

perdut á no poré mes 

molta feyna y poch doblés 

molts de pagos y poch pá 

y es que pot arribá 

á fer feina alguna mica, 

ja’s conta persona rica 

en que no puga menjá. 

(. . .) 

A Bonas Ayres allá 

á lo menos menjareu 

fent feina, no vos penseu 

que pugueu ganduletjá, 

pero es que vol trabayá 

sempre en té abastament 

y si’s un poch diligent 

capital pot aplegá. 

Y ja que vos enbarcau 

per Bonas Ayres dire; 

Deu fase si es qu’convé 

que trobeu lo que sercau, 

Manacorins, escoltau 

lo que vos importe mes; 

fe bonda, gordá es dobbés 

y á veura si prest tornau. 

27


La crisi de subsistències que afectava a la Part Forana es va veure agreujada per una 

pressió fiscal desorbitada fruït de l’increment de les quotes de l’impost de consum 27 . La impossibilitat 

per a molts pagesos de satisfer la contribució no va fer més que augmentar els seus 

desitjos d’emigrar. Durant els mesos de primavera i estiu, l’Ajuntament de Pollença va lliurar 

a l’Administració d’Impostos i Propietats una sèrie de peticions sol·licitant una reducció de la 

quota tributària “para ver si en algún modo puede mejorar la situación por que atravesamos 

y contener tan grande emigración” 28 . L’informador local del Diario de Palma a Manacor considerava 

que l’onerosa tributació exigida als habitants del municipi, constituïa l’efecte accelerador 

del desig d’emigrar que s’havia estès entre els seus veïnats: 

28 

“... Y en el actual reparto de consumos, que al parecer no lleva trazas de 

hacerse medianamente conforme, al recibir las clases menos acomodadas la 

papeleta de aviso de sus cuotas, que por lo elevado de ninguna manera pueden 

satisfacer; ha sido para ellos como si dijéramos la voz de sálvese quien pueda 

y por centenares van emigrando, hallándose poseídos de una especie de furor 

para irse a Buenos Aires; en términos que, si Dios no lo remedia, muchísimas 

familias tienen resuelto marchar al otro hemisferio, tan luego como hayan recolectado 

la cosecha y vendido lo que poseen.” 29 

El rebuig a l’impost de consum era general a tot l’Estat espanyol. Es criticaven les seves 

quotes excessives i les injustícies comeses per les autoritats i els cacics locals en la distribució 

de la contribució entre els habitants dels pobles. En el mes de maig, La Almudaina reproduïa 

a les seves pàgines un article procedent d’un diari de Madrid, on es feia ressò del descontent 

existent a molts indrets de la Península contra el tribut esmentat. Entre d’altres coses 

deia el següent: 

“El clamor que por todas partes se levanta contra el odioso impuesto de consumos, 

está verdaderamente justificado en más de una razón. En primer lugar 

por la exagerada cifra que supone y que no puede soportar el país, luego por los 

infinitos abusos a que se presta especialmente en el repartimiento de los pueblos, 

donde éste se hace a gusto y medida de los alcaldes y caciques, y últimamente 

porque el rendimiento líquido que deja al Tesoro no está en relación con 

el inmenso sacrificio que se impone a las fuerzas productoras y al consumidor 

en general. (...) Y no somos los únicos en sostener esta afirmación. Son muchas 

las personas que como nosotros opinan. En el seno de la Liga Agraria lo ha 

dicho en Granada una autorizada personalidad, cuyas palabras vamos a repetir: 

27 L’impost de consum era un tribut creat a l’Estat espanyol arran de la reforma financera enllestida pel ministre Alejandro Mon 

el 1845, dos anys després d’accedir al tron Isabel II. Era un impost sobre articles de primera necessitat i comestibles que es 

cobrava quan s’introduïen les mercaderies a les poblacions. En els nuclis rurals es fixava una quota determinada d’acord amb 

el seu nombre d’habitants que després es repartia entre aquests. Va ser un impost molt impopular perquè encaria la vida i 

va ocasionar moltes revoltes per tot l’estat. Es va mantenir amb intermitències fins als anys trenta del segle XX. 

28 Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Pollença. (23 abril 1889). Arxiu Municipal de Pollença. 



Este malhadado impuesto de consumos es la causa principal de la emigración 

de los productos y de la emigración de los ciudadanos de nuestra querida 

patria. La producción desaparece y se extingue bajo el peso insoportable de las 

exageradas contribuciones que la abruman; nuestros trabajadores emigran porque 

no tienen trabajo, y el propietario no se lo puede dar porque la producción, 

agotada por el impuesto de consumos, no es remuneradora. Esta situación ha 

llegado a un extremo verdaderamente escandaloso, porque nadie me negará 

que lo es el hecho frecuente de que haya artículos de primera necesidad que 

tributen más del doble de su valor; así pues sí los gobiernos no se deciden a 

suprimir el impuesto de consumos, la emigración continuará y con ella la miseria 

del país, la desesperación de los productores y la total anemia de la patria. 

(...) España entera paga anualmente por este concepto 312 millones de pesetas, 

según la última estadística del ramo. De éstos, sólo 64 millones llegan a las 

arcas del Tesoro y otros 64 perciben los Municipios; de modo que se despilfarran 

inutilmente 184 millones de pesetas todos los años: la sangre del país, 

medio agotada ya por otras mil gabelas” 30 

La impopularitat d’aquesta contribució va originar manifestacions i aldarulls a algunes 

localitats de la Part Forana. El diumenge 3 de febrer, es reuniren pacificament unes mil persones 

a Manacor davant la casa del batle i del president de la comissió repartidora de l’impost, 

per expressar el seu desacord amb la distribució efectuada 31 . No havien passat ni dues 

setmanes, quan de nou els manacorins sortiren al carrer per queixar-se i, aquesta vegada amb 

certa agressivitat, per les injustícies comeses en el repartiment de la tributació: “Continua en 

Manacor el conflicto iniciado por causa del reparto hecho en el cupo de consumos. El viernes 

último la comisión encargada de resolver las reclamaciones fue objeto de demostración de 

desagrado, recibiendo, además de gritos y silbidos, número considerable de patatas y trozos 

de rábano. La manifestación quedó reprimida, así que se presentaron las autoridades con 

algunos números de la guardia civil” 32 . En el mes de juliol, es registraren a Pollença, serioses 

mostres de rebuig que finalitzaren en disturbis greus que desbordaren a la guàrdia civil del 

poble. El fets esdevinguts varen provocar que el governador, per restablir l’ordre, enviàs més 

efectius de la guàrdia civil procedents de les casernes d’Inca i Alcúdia 33 . 

Fer les Amèriques. 

No tots els mallorquins que marxaren de l’illa arran de la crisi de 1889 ho feren per motius 

de supervivència. Algunes publicacions periòdiques de l’illa, una vegada iniciat l’èxode, incorporaren 

una nova causa: el desig d’un enriquiment ràpid. 

No podem oblidar que una de les raons que impulsaren a determinats col·lectius a 

emprendre el camí de l’emigració a ultramar va ser l’ambició d’una vida millor i l’ascens social. 

30 La emigración y los consumos. La Almudaina, 4 maig 1889. 

31 El Ancora, 6 febrer 1889 

32 La Almudaina, 19 febrer 1889. 

33 Diario de Palma, 2 juliol 1889 

29


Sota aquesta perspectiva es pot situar l’emigració cap a Amèrica del sud l’any 1889 d’un reduït 

contingent d’habitants de Mallorca que no dubtaren en abandonar l’illa impulsats per aquest 

desitjos. A l’inici de l’estiu, una vegada obert el flux de manacorins cap a l’Argentina, el corresponsal 

del Diario de Palma a Manacor incloïa aquest motiu com una de les seves causes, argumentant: 

“... por no ser únicamente la falta de trabajo y los medios de subsistencia la causa 

única de pasar a la República Argentina; la ambición, la creencia de que dentro de cuatro o 

cinco años podrán regresar con una aunque módica, para ellos regular fortuna, ha despertado 

esta corriente de emigración sugerida por persuasiones interesadas, de consecuencias más 

funestas que la epidemia,..” 34 . 

Un dels diaris de Palma que es va mostrar més crític amb el fenomen de l’emigració, La 

Almudaina, editorialitzava en el mes de juliol sobre els seus mòbils i juntament amb la fam i 

l’excesiva tributació, valorava el desig de fortuna d’alguns emigrants: 

30 

“... Sean sus móviles la ambición o simplemente la miseria a todo 

puede buscarse oportuno remedio. No cabe ocultar que en muchos emigrantes 

prevalece el espíritu de aventura excitado por el ejemplo de fortunas rápidas y 

deslumbradoras. Solo habla la fama de los que vencen, mientras que los que 

perecieron en la impotencia y en la desesperación, los sepulta el olvido. Bastan 

en cada pueblo dos o tres enriquecidos, para que se establezca la regla general 

y no se recuerde el oscuro martirilogio de mil y mil víctimas de una obsesión 

funesta. Mas, aún que sea de este modo, es necesario reconocer que el contingente 

principal y casi único lo apronta la necesidad, el hambre. Veánse sino 

las quejas que ha publicado la mayoría de la prensa instigada por sus corresponsales 

y por personas conocedoras de cada localidad y de las clases obreras. 

Díganlo también los motines que hemos tenido que presenciar últimamente en 

Manacor, Pollensa y otros pueblos contra la nueva tributación de consumos; 

díganlo las conversaciones de trabajadores demacrados, que con católica resignación 

al despedirse sobre el muelle, cuentan a quien quiera oírlos, sus infortunios 

y sus penalidades...” 35 

Les xarxes de reclutament. Els agents d’emigració 

L’Ajuntamente de Pollença en una carta datada el juny de 1888, a la qual expressava a les 

autoritats de la província la situació de carestia del municipi i de l’inici d’un corrent emigratori 

cap a Amèrica del sud, afirmava que aquest “sería mayor si los que quieren emigrar contasen 

con los recursos necesarios. Pero, si algún día, alguna compañía abona el pasaje serán 

muchas las famílias enteras que aprovecharán la ocasión” 36 . Aquest raonament feia referència 

al dilema en què es trobaven nombrosos mallorquins en aquest temps de crisi: desitjaven emigrar 

però la impossibilitat, a causa de la seva precarietat económica, de finançar el viatge els 

impedia realitzar el projecte. Entre les darreries de 1888 i els primers mesos de 1890, un fac- 

34 Diario de Palma, 3 juliol 1889 

35 La Almudaina, 21 juliol 1889 

36 Correspondència núm. 2247, 18 juny 1888. Arxiu Municipal de Pollença. 


tor extern es va constituir en l’element clau per solucionar el seu problema: el foment de la 

immigració impulsat pels governs de les repúbliques d’Argentina i Xile mitjançant la concesió 

de passatges subsidiats a través dels seus consolats i d’agents d’emigració. La labor de captació 

realitzada sobretot pels agents anomenats ganxos, a distins municipis de la Part Forana 

es va convertir en el factor d’atracció que va actuar com a catalitzador de l’èxode massiu registrat 

en els mesos d’estiu i tardor de 1889. 

El pla d’acolliment d’immigrants europeus obeïa a la política poblacionista dissenyada 

pels governs dels dos països veïns del con sud d’Amèrica. La Constitució argentina de 1853 

recollia en alguns dels seus articles l’aspiració de poblar el territori amb immigrants, oferintlos 

tot una sèrie de drets civils i avantatges econòmics. Posteriorment, el 19 d’ocubre de 1876, 

el govern argentí va promulgar la Ley de Inmigración y Colonización amb la finalitat de crear 

una estructura operativa per gestionar la política immigratòria. Una de les disposicions que 

incorporava la llei va conduir a la creació del Departamento General de Inmigración i a l’obertura 

d’agències d’informació a alguns estats europeus que tenien com a objectiu: “desarrollar 

una continua propaganda, proporcionar gratuitamente información a los interesados, certificar 

sobre la conducta y aptitud industrial de los inmigrantes, intervenir en los contratos de 

transporte y, en algunos casos, pagar sus pasajes.” 37 

El 1883 durant la presidència del general Julio Argentino Roca, el poder executiu va proposar 

anticipar el pagament del viatge als emigrants, essent rebutjada la iniciativa pel 

Congrés. L’any 1886, Miguel Juárez Celman va succeir Roca en el càrrec de president de la 

República Argentina. Conegut com el presidente de la inmigración, Juárez va aconseguir 

implantar el sistema de passatges subsidiats 38 , que es va aplicar al llarg del bienni 1888-1889. 

Per donar a conèixer la disposició presa pel govern argentí i facilitar la distribució dels passatges 

entre els interessats a emigrar a l’Argentina, es va intensificar de manera considerable 

pel continent europeu l’activitat dels consolats, de les agències d’informació i dels agents d’emigració. 

El 1889, el Departamento General de Inmigración va lliurar als seus representants a 

Europa 100.000 passatges subsidiats, dels quals 52.000 es distribuïren per l’Estat espanyol 39 . 

Aquest fet va propiciar que durant l’esmentat any es registràs a l’Argentina el major nombre 

d’arribades de ciutadans procedents de l’Estat espanyol de tot el segle XIX, comptabilitzantse 

un total de 71.151 entrades, xifra molt superior a les 25.407 de l’any anterior 40 . 

La República de Xile, a causa de la seva situació geogràfica allunyada de les rutes atlàntiques 

i del fet d’ésser veí d’un extens país colonitzador com era l’Argentina, mai no va acollir 

un considerable corrent immigratori procedent de l’Estat espanyol. Entre 1882 i 1910 no arribaren 

a cinquanta mil els ciutadants originaris de l’esmentat Estat que s’establiren al país 

andí 41 , és a dir, uns vint mil menys que els que s’adreçaren a l’Argentina només el 1889. 

37 Article 3 de la Ley de Inmigración y Colonización. 

38 S’entè per emigració subsidiada la que ve generada pel finançament del viatge a càrrec de contractistes públics o privats i 

que obliga a l’emigrant a un determinat tipus, lloc i període de treball, per amortitzar el deute adquirit amb el contractista. 

VÁZQUEZ, Alejandro (1992): Factores de expulsión en las regiones de procedencia, dins “Historia General de la emigración 

española a Iberoamérica”. Volum I. CEDEAL, Madrid. 

39 ESTRADA, Baldomero (1992): Factores de atracción por países de destino, dins “Historia General de la emigración española 

a Iberoamérica”. Volum I. CEDEAL, Madrid. 

40 SÁNCHEZ ALONSO, Blanca (1988): La emigración española a la Argentina 1880-1930, dins “Españoles hacia América. La 

emigración en masa 1880-1930”. Alianza Editorial, Madrid. 

41 GONZÁLEZ, Elda (1992): La llegada, dins “Historia general de la emigración española a Iberoamérica”. Volum I. CEDEAL, 

Madrid. 

31


A inicis de la dècada dels vuitanta el govern xilè es va proposar fomentar la immigració 

europea i per tal motiu va crear el 1882 la Agencia General de Colonización e Inmigración 

para Europa, obrint centres operatius a París i a Bordeus i delegacions a diferents països europeus, 

entre ells, Espanya, on funcionaren dues subagències, una situada al País Basc i l’altra 

a Catalunya. La Agència oferia tot una sèrie d’incentius als europeus que decidissin emigrar 

a Xile, com anticipar fins el 75 % el preu del passatge, prèstecs a interessos reduïts per fer 

front a les despeses ocasionades per l’assentament, allotjament gratuït en el port on desembarcaven, 

terres gratuïtes als agricultors, etc... 

La necessitat de disposar de mà d’obra per treballar a les nombroses obres públiques 

enllestides durant la presidència de José Manuel Balmaceda (1886-1891) varen impulsar en 

aquests anys el reclutament d’immigrants efectuat per l’Agència, com ens ho certifica la 

següent notícia apareguda en el mes de gener de 1889 al Diario de Palma, procedent d’un 

periòdic de Barcelona: 

32 

“En el tren correo de ayer partieron para Bordeaux, con objeto de 

embarcarse para Chile, doscientos albañiles, catalanes todos, contratados por el 

Gobierno de aquella nación. Tienen el viaje de ida pagado y de sueldo le abonaran 

diariamente cuatro duros a los casados y tres y medio a los solteros. También 

el citado Gobierno ha solicitado peones en gran número, así como herreros, con 

la condición de ser los primeros del reino de Galicia y de la provincia de Alicante, 

los segundos. Los carpinteros, según noticias, han de ser de nacionalidad francesa. 

De los anteriores datos se deduce que la República de Chile va a proceder al 

levantamiento de gran número de edificios y otras importantes obras.” 42 

Malgrat la promesa d’un sou elevat (a un picapedrer li oferien 20 pessetes diàries mentre 

que un jornaler mallorquí cobrava el mateix any entre 0’40 i 0’75 pessetes) sembla que la 

manca de mà d’obra constituïa a inicis de 1889 un greu problema per a les autoritats xilenes, 

com es dedueix de la següent informació de El Isleño: 

“En el palacio presidencial se han reunido varias personas distinguidas 

invitadas por el señor Balmaceda para ocuparse del modo de remediar la 

falta de brazos que se hace sentir en el país. Se discute amplia y largamente la 

idea de subvencionar a alguna Compañía chilena de vapores que se comprometiera 

a traer una cantidad de inmigrantes libres. Se acordó presentar al 

Congreso lo más pronto posible un proyecto de ley pidiendo 500.000 pesos para 

fomento de la emigración, a fin de traer al país a los individuos que, según las 

noticias oficiales que el Gobierno tiene, deseen trasladarse a Chile con solo la 

facilidad del pasaje gratis.” 43 

42 Diario de Palma, 30 gener 1889. 

43 El Isleño, 14 març 1889 


De nou, el Diario de Palma, en el mes d’abril, es referia al reclutament d’immigrants d’origen 

europeu impulsat pel govern de Xile facilitant-los passatge gratuït i a la seva negativa d’acollir xinesos: 

“El gobierno de Chile ha publicado un decreto prohibiendo la inmigración de los chinos en 

dicha república. El gobierno ha autorizado a los agentes de emigración en Europa para expedir 

pasaje gratis a todos los que quieran emigrar a Chile, y ha dado ordenes para que los inmigrantes 

sean hospedados y mantenidos después de su llegada a Chile por espacio de quince días.” 44 

L’allau emigratòria de mallorquins cap a l’Argentina i Xile, esdevingut el 1889, cal situarlo 

dins el context de voluntat poblacionista engegada pels governs d’aquests dos països. En el 

període que s’estén entre els darrers mesos de 1888 i l’inici de la primavera de 1890 es va produir 

a Mallorca una important campanya incentivadora de l’emigració pel consolat de 

l’Argentina a Palma i per agents d’emigració. A cap dels altres anys compresos entre 1888 i 

1897, que corresponen a la fase de major emigració mallorquina a ultramar de tot el segle XIX, 

no hem trobat proves documentals sobre l’activitat reclutadora dels representants diplomàtics 

i dels agents. De fet, la intensa labor de captació de mallorquins realitzada dins l’espai breu 

de temps abans esmentat, coincideix cronològicament amb l’impuls notable a la immigració, 

mitjançant l’aplicació de la política dels passatges subsidiats, efectuat durant la presidència 

de Juárez Celman i Balmaceda a l’Argentina i Xile, respectivament 45 . 

Publicitat de passatges subsidiats per emigrar a Brasil (La Almudaina, 19 maig 1889) 


45 Un altre estat d’Amèrica del sud que també va impulsar, durant aquests anys, la immigració mitjançant aquest mateix sistema 

va ser el Brasil, -fins i tot aparegueren anuncis a la premsa diària de Palma per fomentar el desplaçament-, encara que 

per mitjà de les fonts consultades no hem trobat cap referència d’emigrants mallorquins que s’hi adreçassin. 

33


Els mecanismes utilitzats per les xarxes de reclutament per atreure emigrants foren diversos. 

En el cas de Mallorca, hem pogut documentar fins a quatre modalitats de realitzar proselitisme 

entre els illencs. La difusió de comunicats i d’anuncis a través de la premsa local va 

ser el mètode més habitual que usaren el consolat argentí i els agents d’emigració. Una segona 

forma de publicitat va consistir en adherir cartells, als caps de cantons dels carrers més 

transitats de Palma, que notificaven sobre la sortida d’alguna gran expedició. Un altre procediment 

per incitar a marxar cap a l’Argentina va ser l’utilització de la poesia oral de caire propagandístic, 

encara que l’acció més efectiva de totes, fou la labor d’estímul psicològic duita a 

terme entre la pagesia de la Part Forana pels ganxos. 

La primera notícia sobre la captació de mallorquins per emigrar a l’Argentina és del mes 

de novembre de 1888. Es tracta d’un comunicat lliurat pel consolat de l’esmentada república 

a Palma al periòdics de l’illa on s’especificaven els requisits que havien de reunir els emigrants 

que volguessin traslladar-se al país sudamericà 46 . Manifestava el següent: 

34 

“Consulado de la República Argentina en Palma de Mallorca. 

Las frecuentes consultas que se vienen haciendo a este Consulado de 

mi cargo por personas que desean trasladarse a la República Argentina, y al 

efecto aspirar a los subsidios de pasaje que concede aquel Gobierno y sus delegados 

vía de anticipo reintegrable, me deciden a publicar las condiciones que 

ha de reunir quien solicite el traslado con dicho auxilio, y las formalidades 

indispensables para su concesión: 

1º.- Solo pueden obtenerlo por ahora las familias de labradores, canteros, 

albañiles, carpinteros, carroceros, terrapleneros, ladrilleros, herreros y sirvientes. 

2º.- Las familias deben componerse de tres miembros por lo menos. 

3º.- El cabeza de familia ha de presentar solicitud pidiendo los auxilios 

de pasaje y manifestando los individuos de que se compone, sus edades, 

estado civil y oficio, y el parentesco con el mismo cabeza de familia solicitante. 

No pueden agregarse a las solicitudes personas que no sean de la misma familia 

y acrediten su parentesco. 

4º.- El jefe de familia también debe presentar además de su partida de 

casado, su cédula personal y la de los demás individuos desde la edad de catorce 

años; certificaciones de buena conducta y del oficio que ejercen; partidas de 

bautismo de los individuos hasta catorce años, de quince a diecisiete certificados 

del Alcalde que asegure el resultado de la quinta, y de dieciocho a veinticinco 

licencia absoluta o permiso del Capitán General del distrito que autorice 

poder ir a la República Argentina. 

5º.- Es de advertir que el pasaje del ferrocarril es de cuenta del solicitante, 

así también el pasaje en vapor desde Mallorca al continente y que los puntos 

de embarque pueden ser Gibraltar, Cádiz o Barcelona según le convenga. 

46 Mateu Enric Lledó ocupava el càrrec de cònsol de l’Argentina a Palma l’any de la gran emigració mallorquina. Lledó va ser 

un dels fundadors el 1898 del cercle Weilerista i membre de la seva primera junta directiva. Fou regidor de l’Ajuntament de 

Pallma i batle de la ciutat, des del mes de març de 1901 fins el maig de l’any següent, en que es va veure obligat a dimitir. 


6º.- No menos debo hacer presente que la oficina general de información 

que la República Argentina tiene establecida en España, Madrid, calle del 

Carmen, 22, segundo, no tiene delegados particulares en provincias, y por lo 

tanto los únicos autorizados para dar noticias o informes oficiales sobre la emigración, 

son en cada punto los señores Cónsules y a más los directores de las 

oficinas propias del ramo establecidas en Barcelona y Pontevedra D. Alberto 

Peralta Ferrain y D. Prudencio G. Sánchez. Estos servicios de información son 

enteramente gratuitos, así que cualquier persona que diciéndose autorizada 

cobrase la más insignificante comisión cometería hurto. 

7º.- Todo lo hasta aquí dicho se refiere a las gestiones del emigrante 

hacederas en España para el adelanto del pasaje subsidiario, puede sin embargo 

conseguirlo en Buenos Aires haciéndolo solicitar en aquellas oficinas de 

inmigración de la República por medio de persona que allí resida y garantice 

el pago del anticipo para su devolución oportuna. 

Las personas que resuelven trasladarse a la República Argentina 

hallarán este Consulado dispuesto a darles las demás explicaciones que les 

convengan, y abierto al efecto el despacho, calle de San Cayetano, 16, desde 

nueve a once por la mañana todos los días y de nueve a doce los festivos.” 47 

De l’exposat per aquest avís lliurat a la premsa per Mateu Enric Lledó es dedueix que l’inici 

del corrent emigratori a l’Argentina estimulat per la introducció del sistema de subsidi es 

va produir a les darreries de 1888, encara que els seus efectes sobre la demografia de l’illa no 

s’observaren fins a l’any següent. D’altra banda, s’adverteix el seu caracter familiar, al imposar 

una quantitat mínima d’efectius i el foment d’una emigració específica que implicava a unes 

determinades ocupacions laborals: agricultors, pedrers, picapedrers, fusters, carrossers, terrapleners, 

rajolers, ferrers i servents. Incidint en aquest darrer aspecte, la política del govern 

argentí era ben explícita a l’hora d’atorgar només passatges subsidiats als emigrants amb 

aquests oficis concrets, ja que era la mà d’obra que requeria pel desenvolupament econòmic 

del país. En el mes de maig de 1889, el corresponsal del Diario de Barcelona a Buenos Aires 

va lliurar un article al diari català, -reproduït integrament pel Diario de Palma-, on defensava 

la política poblacionista del govern argentí davant les crítiques que li dedicava la premsa europea, 

assegurant que els immigrants arribats al país, que posseïen els oficis abans esmentats, 

trobaven una ocupació immediata i una excel·lent retribució econòmica, mentre que es menyspreaven 

els treballs de caire intel·lectual: 

“..El agricultor español y el italiano son los que más pronto se identifican 

con este pais y con sus producciones y medios de cultivo. Las leyes argentinas 

tienden todas a promover facilidades al inmigrante agricultor, proporcionándole 

al efecto tierras, herramientas y bueyes; todo bajo un convenio mediante 

el cual el agricultor paga una amortización anual, pasando después de cumplida 

la deuda a ser de su propiedad tierra, herramientas y bueyes. 

47 El Felanigense, 24 novembre 1888. 

35


36 

No se crea por esto que la industria yace en olvido y es relegada a 

segundo plano: La construcción y establecimiento de fábricas, crecen de dia en 

dia: las hay ya de alcoholes, de tejidos, de conservas alimenticias, saladeros, 

curtimbres,... todo montado en los adelantos de la ciencia mecánica moderna. 

El obrero, cualquiera que sea el género de industria a que se dedique, 

encuentra inmediata y pronta colocación. 

El jornal que percibe guarda proporción con la aceptación y urgencia 

del oficio que ejerza. Sin exagerar puede calcularse en tres pesos la base de jornal 

para albañiles, canteros, carpinteros y demás oficios análogos. Las artes de 

marmolería, tapicería, etc.. son aún mejor retribuidas. 

La mano de obra es perfectamente pagada y no baja de cinco pesos el 

jornal de uno de estos artistas. 

Los mecánicos, electricistas, maestros de obra, etc,. No ganan menos 

de doscientos pesos al mes. 

En cambio y en oposición de todo esto, el verdadero trabajo intelectual, 

es mal retribuido. Esto tiene, no su razón de ser, pero si su fácil explicación. 

Aquí no hay tiempo de leer, ni de pensar, ni de examinar obras de arte, ni 

en nada de aquello que recrea el espíritu. 

Los negocios, el desenfrenado juego de bolsa y el afán de lucro ocupan 

constantemente la imaginación. Dáse lugar preferente a esto, y aquello que 

robustece la inteligencia es desdeñado. En general sucede esto, es natural que 

hay como en todas partes amantes de la ciencia, de la literatura y de las artes, 

mas son pocos y poquísimos los verdaderos inteligentes.” 48 

En el comunicat, el cònsol de l’Argentina a Palma, Mateu Enric Lledó, deia que la legació 

diplomàtica era l’única dependència autoritzada pel govern argentí per facilitar els passatges 

subsidiats als mallorquins que volguessin emigrar a l’Argentina. Malgrat això, hem pogut documentar 

el 1889, a Mallorca, la presència d’agents d’emigració que actuaren al marge del consolat, 

alguns dels quals desenvoluparen la seva tasca reclutadora des de les seves oficines de 

Palma, mentre que d’altres ho feren per la Part Forana. Pel que fa als primers, la totalitat dels 

diaris de la capital de l’illa, publicaren a les seves pàgines durant els mesos de març i abril, 

un anunci d’un agent que devia estar relacionat amb alguna de les companyies navilieres que 

operaven amb Argentina des del port de Barcelona i de les quals cobrava una comissió per 

cada passatger. Assabentava als mallorquins del següent: 

“Pasajes para Buenos Aires o cualquier puerto de la República 

Argentina, se gestiona su adelanto y asegura la obtención. Ha obtenido cuantos 

ha pedido. Información y despacho, calle Pelaires núm. 58, piso 2º, izquierda.” 

En canvi, El Isleño, va ser l’únic diari de Palma que va publicar a la darrera setmana de 

maig un anunci en el que figurava el nom d’un dels agents d’emigració per a la República 

48 Diario de Palma, 11 juny 1889. 


Argentina que actuaven a Mallorca i que oferia passatges subsidiats distribuïts pel govern 

argentí. S’expressava així: 

“Pasajes subsidiarios para la República Argentina (Buenos Aires) 

Los que deseen obtenerlos recibirán gratuitamente toda clase de noticias 

dirigiéndose al Director de la Oficina Oficial de Información en Madrid, 

calle del Desengaño, núm. 27, 2º izquierda. 

Para referencias en esta localidad acudir al sr. Agente Don José Elvira, 

calle san Miguel, núm. 101, 3º.” 49 

L’1 de juny, el mateix diari va incorporar l’anunci d’un altre contractista que afegia la seva 

oferta de passatges anticipats a les ja existents, encara que a diferència de les anteriors oferia 

dues adreçes de Palma, una de les quals corresponia a les depèndencies d’una asseguradora 

catalana: 

“Para Buenos Aires: Se anticipan pasajes, calle del Seriñá núm. 21 

principal, o en las oficinas de la subdirección de La Catalana, Cia. De seguros 

contra incendios, en Palma.” 

49 El Isleño, 27 maig 1889. 

Anunci de passatges subsidiats per emigrar a la República Argentina (La Almudaina, 12 març 1889) 

37


Deu dies després de la publicació de l’anterior avís, El Isleño en va incloure un altre de l’abans 

esmentat José Elvira, el qual assegurava que la seva agència era l’única de Mallorca que posseïa 

l’autorització del govern argentí per facilitar els passatges subsidiats. Deia que es trobava oberta tots 

els dies de la setmana, de nou a dues els matins i de quatre a set els horabaixes i que al seu despatx: 

“se contestan gratuita e inmediatamente las consultas que se le dirigen y en virtud de orden 

superior y correspondiendo a compromisos contraídos, esta agencia de hoy en adelante ofrece sus 

servicios gratuitamente. Considera de su deber anunciar que todos los anticipos de pasaje que se 

concedan a habitantes de esta isla, serán cursados precisamente por conducto de esta Agencia.” 50 

Amb aquesta puntualització sobre la tramitació dels passatges a l’Argentina manifestada 

per Elvira es tancava un període de quatre mesos, en el que sovintejaren a la premsa de Palma 

els anuncis dels agents d’emigració. En el que resta d’any, malgrat intensificar-se el corrent 

emigratori, -especialment entre els mesos de juliol i octubre-, no en va aparèixer publicat cap 

altre. No fou fins el març de 1890, quan de nou es va fer palès als diaris el reclutament de 

mallorquins per mitjà d’aquest sistema, encara que la agència que es publicitava orientava les 

seves remeses cap a l’altre país colonitzador, Xile. 

Anunci relatiu a l’activitat d’un agent d’emigració per a la República 

Argentina que operava a Palma (El Isleño, 27 maig 1889) 

50 El Isleño, 11 juny 1889. 

51 El Ancora, 28 agost 1889. 

38 

A més dels anuncis en la premsa, un altre 

procediment que usaven els agents eren cartells 

situats als punts més concorreguts de 

Palma, a través dels quals informaven de les 

sortides de les expedicions als mallorquins 

que desitjaven marxar a Amèrica del sud. En 

el mes de setembre, quinze dies abans del 

segon embarcament massiu d’emigrants cap a 

Xile, El Ancora recollia a les seves pàgines, l’aparició 

a diferents carrers de la capital de l’illa, 

de cartells anunciadors d’una nova sortida: 

“Por las principales calles de esta 

capital se han fijado carteles reclamos excitando 

a la emigración para Chile. Esto ha dado 

pábulo para que la clase obrera forme diversos 

comentarios acerca del halagüeño porvenir 

que se ofrece a cuantos se dirijan a aquellas 

apartadas regiones. Se dice que ya se han afiliado 

algunos centenares de mallorquines que 

se proponen marchar en el viaje anunciado 

para el día 5 de setiembre próximo, en el vapor 

que al efecto debe llegar a este puerto....” 51 


Un tercer sistema, del tot original, que empraren les xarxes de reclutament, va consistir 

en la divulgació per mitjà de la poesia oral de les possibilitats econòmiques que l’Argentina 

oferia als immigrants. El juliol de 1889, es va publicar a la impremta de Joan Colomar a Palma, 

la composició Bonas-Ayres lo qu’es es seu govern y relació de sa protecció que poren trobá 

els emigrants que pasan abaix de sa bandera de sa República Argentina. Com es pot deduir 

del seu títol es tractava d’una obra clarament propagandística, encarregada a un glosador pel 

consolat argentí o per un agent d’emigració amb la intenció de fomentar l’emigració mallorquina 

al país sudamericà. En el text, no hi figura el nom de l’autor, encara que per raons inherents 

al tema i a l’estructura de la cançó, Miquel Sbert atribueix l’autoria al glosador Mateu 

Borrás 52 , el mateix que va compondre dos dels plecs editats el mateix any relatius a l’èxode 

emigratori que patia l’illa. 

Aquest fullet publicitari ens demostra l’habilitat dels reclutadors per introduir-se dins el 

principal mercat proveidor de mà d’obra: el col·lectiu rural. La capacitat comunicativa dels glosadors 

es posava al servei de la política poblacionista del govern argentí i per mitjà d’un llenguatge 

entenedor per un públic majoritàriament analfabet s’intentava predisposar pel viatge 

als jornalers amb la promesa d’un futur econòmic del tot falaguer. L’exemple de les següents 

estrofes confirma la seva evident intencionalitat: 

13 

Es pobras son respectats 

d’aquell govern federal, 

donantlós un bon jornal 

es señós haciendats, 

tenen sas comodidats 

més precisas qu’han masté, 

y aquell que feina vol fé, 

ni un sol dia ni falta 

perqu’ es govern d’allá exalta 

tot homo qu’es bon bracé 

14 

Allá es trabayadós 

es qui vulguin trabayá, 

poren beure y menjá 

y vestí com á seños; 

tant si son es conradós 

com si son es menestrals, 

guañan uns crescuts jornals 

qu’es gastos, de molt, superan, 

per aixó es cap de s’añ tenan 

replegat bons capitals 

52 SBERT i GARAU, Miquel (2001): op cit., nota 26. 

39


L’activitat dels agents coneguts com a ganxos va ser la que més ressò va tenir a la premsa 

de l’illa i la més efectiva de totes les desenvolupades amb la intenció de fomentar l’emigració. 

Constituïen el darrer esglaó de la xarxa de reclutament i la seva tasca estava vinculada 

amb les agències d’emigració i amb les companyies navilieres, de les quals rebien una 

comissió per cada emigrant. Així mateix, obtenien altres ingressos procedents dels mateixos 

emigrants, als quals cobraven unes determinades quantitats per tramitar la documentació, o 

fins i tot feien de prestamistes per encarar les despeses del viatge a Barcelona. Els ganxos es 

dedicaren a recórrer l’interior de l’illa a la recerca d’aspirants per omplir el passatge dels vaixells 

que realitzaven la travessia de l’Atlàntic cap a Buenos Aires o Talcahuano (Xile) 53 . Per la 

Part Forana varen realitzar una intensa labor propagandística oferint als possibles viatgers la 

imatge d’una terra de promissió tal com apareixia al glosat abans esmentat o a les nombroses 

publicacions divulgatives sobre la història, geografia i economia dels països receptors, editades 

per les seves respectives Agències d’immigració 54 . 

El reclutament d’emigrants pels ganxos degué resultar una empresa fàcil en els municipis 

de la ruralia mallorquina on més s’evidenciava la situació de misèria de la pagesia: Manacor, 

Pollença, Sant Joan, Alaró, Artà i Felanitx i la seva activitat d’estímul, realitzada sobretot a la 

primavera i a l’estiu de 1889, no va fer més que esperonar considerablement el moviment emigratori 

mallorquí cap a Amèrica del sud. El ganxo es va convertir per a la premsa de l’illa en 

una figura maleïda que enganava als mallorquins amb falses promeses i al que devien denunciar 

davant l’opinió pública perquè l’únic que cercava era el seu propi benefici econòmic. De 

totes les publicacions periòdiques de Mallorca, aquelles que es mostraren més critiques amb 

la labor dels ganxos, varen ser les dues úniques que es caracteritzaven pel seu carácter regionalista: 

El diari La Almudaina i el setmanari La Roqueta, que comptaven entre la nòmina dels 

seus redactors i col·laboradors amb les figures més destacades del periodisme i de la intel·lectualitat 

mallorquina del darrer terç del XIX. En el mes d’agost La Almudaina exposava a les 

seves pàgines la manera com actuaven els ganxos als municipis de la comarca de Llevant: 

“... Dos o tres pequeños agentes, intrusos y para mayor desgracia 

mallorquines, continuan su obra de reclutamiento apelando a los colonos risueños 

y a pinturas de la Jauja argentina, sin freno ni conciencia exacta de lo que 

hacen y dicen. Se encargan por si propios de arreglar la documentación de los 

solicitantes y es voz pública que no hacen desinteresadamente. Y por último, 

visto que se les acaban los mercados de Manacor y de San Lorenzo, han empezado 

a contaminar y trabajar el vecino pueblo de Artá en donde ya tienen pre- 

53 Localitat de la província de Concepción,. situada al sud de la capital de l’Estat. S’aixeca a la vora d’una de les més espaioses i 

arrecerades badies de Xile. L’obertura el 1872 d’una línia de ferrocarril que comunicava Talcahuano amb Concepción va facilitar 

que el seu port es convertís en la porta d’entrada al país dels immigrants europeus que s’hi adreçaren per la ruta marítima. 

54 D. M. L. Olleros, Director de les Oficines d’Informació del govern argentí a Espanya, va ser l’autor d’un bon nombre de publicacions 

propagandístiques sobre l’esmentat país, algunes de les quals foren lliurades a les redaccions dels diaris de la capital 

de l’illa. El 21 de maig de 1889, El Isleño informava als seus lectors que el cònsol de l’Argentina a Palma els havia obsequiat 

amb un llibretó titulat “La República Argentina a vuelo de pájaro” escrit per l’esmentat Olleros. Del mateix autor era 

l’obra “La Inmigración española en la República Argentina”, editada a Madrid en el mes de març de 1889 i considerada pel 

Diario de Palma: “un opúsculo estimulante para fomentar la emigración de nuestros paisanos a aquella República”. 

40 


parada una expedición de 300 jornaleros, sin que ni la inspección del estado 

haya seguido con mirada sagaz los derroteros de esta propaganda ni el clamor 

de la verdad haya reducido a sus justos límites las estupendas y groseras predicaciones 

con que se estimula al enganche, para lo cual no hubiera sido necesario 

apelar a difamaciones ni a falsedades, que por otra parte reprobamos.” 55 

Encara que molt més demolidor va ser un article d’Amador Torrens titulat La trata de 

blancos publicat a la Almudaina el mes de setembre. L’autor censurava amb tota severitat la 

tasca dels traficants d’homes i dones que s’aprofitaven de la pobresa i de la ignorància de la 

gent per estibar d’emigrants els vaixells que s’adreçaven a Amèrica llatina: “se ciernen como 

buitres y dejan oír sus fatídicos cantos, seguros que han de obtener su presa, en los pueblos 

que han sido infligidos por alguna calamidad o sequía y con sobrada razón si están dominados 

por el caciquismo en los villorrios, aldeas pobres y de poco numeroso vecindario en donde 

la escasez de las cosechas unida a lo elevado de las gabelas e impuestos hacen que el arrendador 

o propietario, antes que seguir regando con el sudor de su frente un campo estéril y 

que no da de sí lo suficiente para alimentar a sus hijos, prefiera la emigración prestando de 

este modo oído a estos verdaderos traficantes de carne humana. De que cuanto llevamos 

apuntado es la pura verdad pueden atestiguarlo los emigrantes de Manacor, Pollensa, San 

Juan y otros de la Península. Pocas serán las provincias de España que no hayan dado su 

contingente a la emigración, pero como las Baleares, y en particular la mayor ninguna. Mucho 

tiempo ha que llevo fija la atención en tan vital asunto; la fiebre sigue en curso, pero en proporción 

asombrosa. Hará algunos años, cuantos buques se dirigían a Argel eran tomados casi 

todos por asalto para el transporte de emigrantes y tanto llegó a crecer su número que en 

aquellas costas se oía con más profusión la lengua española que la francesa. Hoy todo ha cambiado; 

por una parte vemos a los comisionados de las Agencias americanas embarcando para 

aquellas tierras, hacinados cual si fueran manadas de carneros a multitud de robustos braceros 

con sus familias y hasta se ha dado el caso de que, cuantas personas componían un pueblo 

entero, de Andalucía si nuestra memoria no nos falla, marchasen a aquellas lejanas regiones 

con el Maestro y el Cura a la cabeza. En otras se contentan con reclutar mujeres jóvenes 

que sin escuchar la voz del deber ni de la conciencia depositan en manos mercenarias su vida 

y acaso su honra fiando en promesas que no siempre llegan a cumplirse. De que todos estos 

pobres ilusos, para tan leve pecado, encontrarán ya a estas horas sobrada la penitencia, no 

hay que dudarlo.” 56 

A l’editorial Anau Alerta publicada el setembre a La Roqueta és on, sens dubte, es troben, 

els pitjors qualificatius dedicats per la premsa mallorquina als ganxos. En els 4.050 exemplars 

que constituïen la tirada d’aquest número del setmanari es condemnava obertament el 

seu desmesurat interès per reclutar emigrants i s’avisava als habitants de l’illa de les seves 

ensarronades. Raonava la crítica amb les següents paraules: 

55 La salida del vapor Isleño. La Almudaina, 17 agost 1889. 

56 TORRENS, Amador: op. cit., nota 1. 

41


42 

Anau alerta! 

¡Posau es pèus plans! 

¡No vos dexeu enganá per ningú! ¡No hi pegueu de cap!. Que llavó 

quant el tendreu batut, ja no hi fará res sa cervellera. 

Per voltros heu deym, ciutadans i pagesos que vos heu assentat per 

aná a Chile y á Bons-Aires, sense sebre que firmáveu. 

Per voltros, bracés y menestrals, que vos heu dexat enlluerná amb ses 

rondayes de aquests agents perpòys qui vos farcexen sensa temor a Deu, ni á 

ses lleys ni á sa propia conciencia. 

(...) ¿ Sou amos de sa vostra voluntat, ó catius de ses mentides que vos 

contan? ¿Manau a dins voltros matexos com per ventura creureu, ó vos etcisan 

aquests agents amb sa rondaya de l’amo de les tres taronges? 

Idò bé, a n’aquets agents malanats també los donan tant per persona 

de ses qui duen á n’es sacrifici de s’emigració; tant per cada infelís de s’emigració; 

tant per cada infelís á n’aquí ensellau es jou; vertadés Iscariots capassos 

de vendre es seu germá al prohisme, no p’es trenta dinés de plata de ses 

Escriptures, sino per un plat de llenties. 

(...) ¿No heu llegit ses noticies que cada dia duen es diaris? ¿No heu 

vist ses relacions qu’han publicat l’Opinió i s’Isleño i ses cartes d’emigrants de - 

senganats sortides de l’Almudaina. 

Se dona passatge gratis, pero llavó l’heu de torná cèntim per cèntim 

de sa vostra feyna. 

S’ofereix aliment sá i abundant en es vapor y á s’arribada, y es cans 

no’n volen des cus-cussó y s’ensegonada que los presentan. 

S’atreveix qualcú mes ardit á protestá á bordo d’es vapor, y tot duna 

l’amenassan amb ses mangueres per escaldarlos de s’aigo que bull dins sa 

máquina. 

Es nins petits se mòren per enfilays y tots es qui van a cubèrta tenen 

es gust y sa delicia espantosa de veure côm tiran a la má aquells cossets, 

magres ja côm a calaveres...” 57 

En el darrer trimestre de 1889 es varen anar esvaint a la premsa local les informacions 

sobre els ganxos que captaven emigrants per a l’Argentina. Les darreres notícies de què disposam 

sobre l’activitat de les xarxes de reclutament a Mallorca fan referència a Xile i procedeixen 

dels mesos inicials de 1890, quan començaven a arribar a l’illa els primers emigrants 

desenganats de l’experiència americana. El mes de gener El Isleño manifestava: “Todavía hay 

en esta ciudad una Agencia que se obstina en anunciar adelantos de pasaje para Chile. 

Creemos la cosa ya fuera de sazón. Muchos ilusos afortunadamente han abierto los ojos. He 

aquí un negocio en el cual hoy por hoy no entraríamos en participación de ganancias y pérdidas: 

Bastante se le ha exprimido el jugo a la naranja. ”58 

57 Anau alerta. La Roqueta, 14 setembre 1889. 

58 El Isleño, 15 gener 1890. 


El Isleño es referia a l’agència d’emigració per a Xile, amb oficines a Palma i Pollença, de 

Bartomeu Matheu i Coll i encara que mostràs el seu rebuig al negoci, va publicar a a les seves 

pàgines un anunci d’aquest agent on assenyalava pel 8 d’abril la partida des de Barcelona cap 

a Xile del vapor francès Chandernelor 59 . 

Publicitat d’un agent d’emigració per a la República de Xile informant de la sortida d’una expedició cap el país andí 

(El Isleño, 27 març 1890) 

Per les mateixes dates, La Roqueta a la seva secció Pedres menudes es referia en clau 

satiricohumorística a aquests darrers agents que encara operaven per Mallorca amb l’objectiu 

d’omplir d’emigrants mallorquins els vaixells de bandera francesa que s’adreçaven a Xile: 

“Á l’actualitat tenim á Mallorca ses set plagues còm si fossen ses 

d’Egipte: algunes d’elles pitjós. Es dengue; es comerciants en carn humana, es 

a dí, es qui fan llevas per dursên gent a Xile; sa pigota; ets usurés, es garrotillo, 

ets jugadós (de lotería, de bolsa, de monte, etc.); ets polítics d’ofici; ets atlòts. 

Y tanca, perque no n’hi entren més.” 60 

59 Aquest anunci va aparèixer a El Isleño els dies 27 i 31 de març i els 3 i 4 d’abril de 1890. 

60 La Roqueta, 11 gener 1890. 

43


L’avís de la sortida del Chandernelor constitueix el darrer testimoni conegut sobre l’activitat 

de les agències de contractació de mà d’obra a Mallorca. La seva desaparició no va obeir 

a cap tipus de política restrictiva enllestida pel govern espanyol, que mai no va posar cap 

entrebanc a la labor de les xarxes de reclutament, sinó al fet de la supressió per part de les 

autoritats argentines i xilenes del sistema de subsidi. Aquest canvi d’orientació en les mesures 

incentivadores de l’emigració cap els dos països sudamericans, es va fer palès a algunes 

informacions que varen aparèixer a alguns diaris de Palma, que parlaven de l’ordre lliurada 

pel govern de la República Argentina als seus agents d’emigració situats a l’Estat espanyol, de 

no concedir més passatges subsidiats. La notícia, publicada al Diario de Palma, a inicis de 

novembre, reproduïda textualment del Diario de Cádiz, així ho indicava: 

44 

“Buenos Aires.- El agente de la oficina de información de Barcelona 

para la emigración a la República Argentina Don Felipe Navarro ha facilitado 

los telegramas siguientes: 

Barcelona, 26, 7, 7n.- Han cesado los embarques; no admita documentación 

de nadie.- Bohygas. 

Barcelona, 27, 12, 4n.- Terminados embarques; bajo su responsabilidad 

prohíba en absoluto que venga ninguno.- Bohygas. 

En su consecuencia los tres centros que existen en España constituidos 

en Madrid, Barcelona y Bilbao para la emigración a aquellas repúblicas, 

han suspendido sus operaciones, y así lo han manifestado sus agentes a los que 

tenían solicitado pasaje sin mediación de estos.” 61 

La suspensió del sistema de passatges subsidiats pel poder executiu argentí responia a les 

repercussions de la crisi financera que es va estendre pel país a les darreries de 1889 i als problemes 

polítics que provocaren la renúncia a la presidència de la República, l’agost de 1890, de 

Miguel Juárez Celman, impulsor de la immigració subvencionada 62 . Aquesta conjuntura va incidir 

en una considerable disminució del flux emigratori adreçat a l’Argentina. Dels 71.151 immigrants 

procedents de l’Estat espanyol que s’establiren al país el 1889 es va passar a 13.560 l’any 

1890 i en els dos anys posteriors només s’hi assentaren un total de 10.140. La xifra d’immigrants 

originaris de l’Estat espanyol, assolida el 1889, no va ser superada fins el 1906 63 . 

Pel que fa al cas de Xile, el gener de 1891 es va produir una sublevació militar contra el 

president Balmaceda que va desembocar en una guerra civil, la qual es va mantenir al llarg 

de gairebé tota la darrera dècada del XIX. Aquest clima d’inseguretat política va ocasionar una 

considerable minva del corrent emigratori cap el país andí. 

61 Diario de Palma, 8 novembre 1889. 

62 En els darrers mesos de 1889, Argentina va patir una greu crisi econòmica com a conseqüència del desorbitat deute exterior 

acumulat durant els anys de la presidència de Juárez Celman, provocat per la corrupció governamental i per l’especulació de 

les classes benestants del país. El caos econòmic va originar, el 26 de juliol de 1890, un aixecament revolucionari protagonitzat 

per la Unión Cívica Radical que fou reprimit per l’exèrcit, encara que Juárez Celman es va veure obligat a dimitir. El seu 

lloc va ser ocupat pel vicepresident Carlos Pellegrini que va reconèixer davant el parlament que el deute exterior de l’Estat 

argentí arribava als 157.100.300 pesos or. Les mesures financeres adoptades per Pellegrini i el seu succesor Luís Sáenz Peña 

(1892-95) permeteren sanejar l’economia del país. 

63 L’any 1906 s’establiren a la República Argentina 79.157 emigrants procedents de l’Estat espanyol. SÁNCHEZ ALONSO, 

Blanca (1988): op. cit., nota 40 


La cancel·lació del sistema de passatges subsidiats va implicar la desaparició a Mallorca 

dels agents de contractació. No hi cap dubte sobre l’eficàcia de la seva activitat entre la pagesia 

mallorquina com ens donen entendre els nombrosos embarcaments d’emigrants que s’efectuaren 

el 1889. 

2.2. L’èxode: embarcaments i penúries. 

Com hem assenyalat en el primer capitol, abans de la gran allau emigratòria de mallorquins 

cap a Amèrica del sud esdevinguda el 1889, es podien trobar alguns nuclis consolidats 

d’emigrants originaris de la major de les illes de l’arxipèlag balear, sobretot a l’Argentina, 

Uruguai, Cuba, Puerto Rico, França i Algèria. En el Dictamen sobre las causas y origen de la 

inmigración en las provincias de Baleares y Canarias redactat per l’Excel·lentíssim Sr. Nicolás 

Díaz y Pérez, vocal de la comissió especial per proposar els mitjans per aturar l’emigració, 

publicat el 1882 pel Ministeri de Foment, s‘indicava que cada deu anys emigraven de les Balears 

uns 6.250 habitants. L’informe especificava que la majoria ho feia a causa de la manca de feina, 

pels reduïts salaris agrícoles o per defugir del servei militar obligatori en el cas de Menorca, 

illa sobre la qual requeia el major volum d’emigrants que s’adreçaven gairebé en la seva totalitat 

cap a Algèria. La quantitat d’emigrants oferida per Nicolás Díaz donava un promedi de 625 

sortides anuals per a totes les illes, xifra aquesta, del tot insignificant si la comparam amb el 

nombre d’habitants de Mallorca que marxaren cap a l’Argentina i Xile, només el 1889. 

Els mallorquins que emigraven a Cuba, Puerto Rico, França i Algèria s’embarcaven des dels 

ports de Palma, Sóller i Felanitx mentre que els que escollien com a destinació els països 

d’Amèrica del sud havien de viatjar fins a Barcelona. L’aventura vital pels habitants de Mallorca 

que decidien emprendre el llarg pelegrinatge marítim cap els països sudamericans s’iniciava en 

el moll nou de Palma, la prolongació del qual s’havia enllestit en el darrer terç del XIX. 

L’allargament de l’escullera del moll vell projectada per l’enginyer en cap d’Obres Públiques de 

Balears, Emili Pou Bonet, obeïa a la necessitat d’ancorar els vaixells, -que de cada vegada disposaven 

d’una major capacitat de càrrega-, a aigües més profundes i d’aconseguir més plaçes 

d’amarrament com a conseqüència de l’increment del tràfic comercial. Les obres es dugueren 

a terme, al llarg de quatre etapes compreses entre els anys 1874 i 1890. En els anys de l’èxode 

emigratori, els treballs d’allargament del port es trobaven a la darrera de les fases esmentades 

que es va executar entre 1886 i 1890. Al final del dic s’hi ubicava una plaçeta circular de 30 

metres de diàmetre i un far provisional de fusta amb una cúpula de coure on hi havia una llanterna 

que projectava una llum vermella, per distingir-se de les llums de la ciutat. 

En el moll nou hi ancoraven els vapors de les navilieres mallorquines que cobrien la línia 

Palma-Barcelona: La Isleña, Empresa Mallorquina de vapores i La Empresa Marítima a 

vapor 64 . Els vapors Lulio de La Empresa Marítima i el Mallorca, María, Palma i el Isleño 

(adquirit el 1889) de la Isleña transportaren, des dels darrers mesos de 1888 i sobretot al llarg 

de 1889, a milers de mallorquins que una vegada a Barcelona, esperaven a les instal·lacions 

64 Ambdues navilieres es fusionaren l’any 1891 per crear la Isleña Marítima. 

45


46 

El port de Palma (Charles W. Wood: Letter from Majorca. Londres 1888) 

portuàries per embarcar en els grans transatlàntics que efectuaven la travessia de l’Atlàntic 65 . 

El funcionari encarregat d’elaborar l’informe sobre el Movimiento de buques y pasajeros dels 

ports de les Balears cap a l’estranger i les províncies espanyoles d’ultramar assenyalava en el 

corresponent a l’any 1889 que “la tendencia a emigrar a los paises de la América del Sur indicado 

en el informe del año anterior ha ido en aumento y segun he podido ver, distintas veces, 

han marchado a Barcelona numerosas familias para emprender expediciones a la República 

Argentina y ultimamente a Chile.” 66 

El port de la ciutat comtal per raons de proximitat geogràfica i per la seva oferta quantitativa 

de transport va constituir per als mallorquins la sortida natural cap a l’Argentina, 

Uruguai i Xile. A finals de la dècada dels vuitanta operaven des de Barcelona les companyies 

navilieres Societé Genérale des Transports Marítimes a Vapeur, Compagnie generale de 

Navigazione Italiana i Transatlántica Española, les quals anunciaven als diaris de Palma 67 , les 

sortides quinzenals dels seus vaixells des de Barcelona cap els ports sudamericans. 

Els vapors de les navilieres francesa i italiana partien de Marsella i Gènova, respectivament, 

amb la seva càrrega humana d’emigrants d’ambdues nacionalitats. Barcelona constituïa 

la seva primera escala a la Mediterrània on omplien els camarots de gent procedent del 

65 No tots els mallorquins utilitzaren el port de Palma com a sortida cap a Barcelona. El Áncora del 22 de maig de 1889 informava 

del darrer viatge que va realitzar des del port de Pollença fins a Barcelona, el vapor Ciudad de Ciudadela, en el que 

s’embarcaren un grup d’emigrants pollencins que s’adreçaven a l’Argentina. 

66 Movimiento de buques y pasajeros, serie estadística. Arxiu del Regne de Mallorca. 

67 La Almudaina i El Isleño varen ser els diaris de Palma que més anuncis incorporaren a les seves pàgines de les sortides cap 

a Amèrica del sud, efectuades des de Barcelona per les navilieres italiana i francesa. 


Principat, Aragó i les Balears. Posteriorment, 

els vaixells ancoraven als ports de València, 

Màlaga i Cadis per acabar d’omplir el passatge. 

El 1889, el 52’9% dels emigrants originaris de 

l’Estat espanyol que s’establiren a l’Argentina 

procedien de l’àrea mediterrània i sudatlàntica, 

per tant, resulta del tot obvi que els ports de la 

línia marítima que unia els seus principals 

punts d’embarcament registrassin una gran 

intensitat de tràfic de vapors. Va ser l’únic any 

del decenni comprés entre 1885 i 1895 en què 

aquesta àrea geogràfica va desplaçar a un 

segon lloc, en el nombre d’emigrants assentats 

a l’esmentada república sudamericana, a 

l’Espanya nordatlàntica68 . 

La travessia de l’Atlàntic durava prop de 

tres setmanes fins als ports del Río de la Plata 

i uns quaranta dies pels vapors que s’adreçaven 

a Xile a través de les tempestuoses aigües de 

l’estret de Magalhaes. A l’oceà Atlàntic, els vaixells 

efectuaven escales tècniques per proveirse 

de carbó al port de la Luz a Las Palmas de 

Gran Canària o al port de Sao Vicente, situat a l’illa del mateix nom pertanyent a l’aleshores 

colònia portuguesa de Cabo Verde. 

Les tres esmentades companyies de navegació posseïen consignataris a Palma que s’encarregaven 

de la venda dels passatges als viatgers. Els agents de La Societé Genérale francesa 

i de la Trasatlántica Española operaven a un immoble situat al número 5 de la plaçeta de 

les Copinyes69 , mentre que les dependències de la Navegazione Italiana es trobaven al carrer 

de Brossa, núms. 33 i 35. A inicis de l’any 1887, el preu del passatge des de Barcelona a Buenos 

Aires o Montevideo, era de 700 pessetes pels de primera, 450 pessetes pels passatges de segona 

classe i 200 pessetes pels de tercera classe que era l’adquirit generalment pels emigrants70 . 

Aquesta darrera quantitat suposava pels jornalers una suma prou considerable, i si tenim en 

compte que la crisi agrària de 1889 va provocar una disminució dels jornals del camp, els 

quals es cobraven entre 0’40 i 0’75 pessetes segons les contrades, es necessitarien entre 500 

i 266 dies de feina per costejar-se el preu del passatge71 Publicitat de la Compagnie Generale de Navigazione Italiana. 

, d’aquí la importància que varen tenir 

els passatges subsidiats lliurats pels agents de contractació als emigrants mallorquins. 

68 TORTELLA CASARES, Gabriel (1983): La economia española 1830-1900, dins “Revolución burguesa, oligarquía y constitucionalismo”, 

Vol. VIII de la “Historia de España” dirigida per Manuel Tuñon de Lara. Editorial Labor, Barcelona. 

69 L’anomenada plaçeta de les Copinyes, es troba actualment integrada dins la plaça de Cort. 


71 Els jornalers solien treballar entre 200 i 250 dies a l’any, ja que calia descomptar els diumenges i festius, els dies de pluja 

que impedien la feina i d’altres per manca de jornals. 

47


Publicitat de la Societé Genérale des Transports Marítimes 

a Vapeur i de la Transatlántica Española 

48 

Les navilieres, per tal de rendibilitzar 

econòmicament al màxim els viatges trans - 

oceànics, estibaven d’emigrants l’espai dels 

vapors dedicat al passatge de tercera classe. 

Aquest fet es va agreujar considerablement a 

l’etapa dels passatges subsidiats ja que les 

companyies de navegació cobraven una quantitat 

del govern argentí i xilè per cada emigrant 

que embarcaven, per la qual cosa els 

interessava omplir amb el màxim possible de 

persones els vaixells 72 . Malgrat que la Ley de 

Inmigración y Colonización promulgada pel 

govern de l’Argentina l’octubre de 1876, en el 

seu capítol VIè incloïa les obligacions corresponents 

als vaixells que transportaven immigrants 

al país, sovintejaren els abusos comesos 

per algunes companyies de navegació i 

pels capitans del vapors envers els emigrants 

que portaven. La premsa diària de Palma, 

durant l’època de l’allau emigratòria va 

denunciar a les seves pàgines les pèssimes 

condicions en que viatjaven els emigrants: 

“Hasta ahora los pobres immigrantes se han visto y se ven tratados 

(salvo raras excepciones) como si fuesen cosas y no personas. No hay nada más 

que embarcarse en un vapor de esos que conducen mil o más inmigrantes. En 

la proa del barco existen tablados al estilo de los de la anaqueleria de una tienda, 

donde en un espacio reducido que se parece a un nicho de un cementerio, 

se aloja a un individuo que duerme o descansa sobre un duro jergón lleno de 

miseria. ¡Sábanas, almohadas, mantas, etc., no hay que buscarlas. Lugares donde 

existen palanganas para lavarse, mesas para comer, cazos en los que se sirve el 

agua! ¡Todo eso sería pedir gollerías! Es más, el inmigrante tiene que fregar y 

lavar los platos y acudir a la cocina a solicitar su ración, con el item más de que 

se le obliga a arrancharse con otros, cual si se tratara de algun presidio. 

Reclamaciones, protestas y cuanto tiendan a mejorar su condición a 

bordo es vana y necia ilusión, porque en seguida se manda al autor de tales 

hechos a la barra si es que no se le maltrata inhumanamente. Además los esposos 

tienen que vivir durante la travesía separados de sus mujeres.” 73 

72 Durant aquesta fase dels passatges subsidiats, el pes específic que va tenir la Compañía Transatlántica Española en el trasllat 

d’emigrants procedents de l’Estat espanyol a l’Argentina va ser molt reduït, ja que d’un total de 5.224.457 pesos pagats a 

les navilieres europees per l’Oficina d’immigració argentina a Espanya pels preus dels passatges lliurats als emigrants entre 

1888 i 1891, només li varen correspondre 367 pesos. ESTRADA, Baldomero: op. cit., nota. 39. 

73 Diario de Palma, 26 març 1889 


L’amuntagament de gent dins un espai del tot reduït, la deficient alimentació i la manca 

de condicions higièniques i sanitàries eren els principals problemes que patien els viatgers de 

tercera classe. Els qui cometien alguna falta, fos un robatori o algun incident que, segons el 

judici del capità, atemptàs contra el desenvolupament normal de la navegació, eren engrillonats 

pels turmells a la barra, un ferro llarg i gruixat que generalment es situava a la bodega 

del vapor. Aquest càstig també es podia aplicar a tots aquells viatgers que es queixaven públicament 

de les condicions d’habitabilitat i de l’alimentació, fossin homes o dones, ja que el capità 

els podia acusar d’incitació al motí. 

El comportament despòtic d’alguns capitans de vaixell que actuaren amb mètodes del tot inhumans 

amb el passatge ocasionaren un fort ressò dins l’opinió pública. Un dels fets més dramàtics 

esdevinguts per aquesta època fou el que va succeir en el vapor Nimberg, on el capità va ordenar 

llançar aigua bullida contra els 620 passatgers que li demanaven que no els matàs de fam 74 . Fets 

desgraciats com aquest provocaren que Estanislao S. Zeballos, ministre d’afers estrangers de la 

República Argentina, lliuràs una circular a tots els agents del govern a Europa, a la qual advertia 

de l’incompliment per part d’algunes navilieres i capitans dels vaixells de les obligacions expressades 

a la Ley de Inmigración y Colonización pel que feia especialment a l’allotjament, higiene i 

alimentació dels emigrants que transportaven al país i que malgrat l’imposició de sancions econòmiques, 

encara “algunos vapores violan la ley con reincidencia, convirtiendo el transporte de inmigrantes 

en repugnante negocio de cargamentos humanos. Estos hechos son atentatorios contra los 

principios universales de humanidad que rigen esta materia y perjudican por otra parte los intereses 

de la República, por el desaliento que producen en los centros de inmigración europea, las 

noticias de los viajes penosos comunicados por los que llegan a los que quedan esperando su éxito 

para seguir sus pasos” 75 , per la qual cosa s’establirien multes molt més oneroses i es podrien retirar 

els privilegis de paquets de passatges subsidiats concedits a les navilieres. 

Així mateix, el govern espanyol va dictar a inicis de 1890 una sèrie de disposicions que 

havien d’acomplir tots els vaixells, de qualsevol bandera, que partien cap a ultramar des d’un 

port de l’estat. La normativa, entre d’altres aspectes, deia que cada passatger de tercera classe 

o emigrant havia de gaudir d’una llitera en exclusiva ja fos de fusta, de lona o de qualsevol 

altre material i les seves dimensions mínimes havien de ser de 1’83 metres de llarg per 0’59 

metres d’ample. Cada dos nins menors de deu anys compartirien una llitera, mentre que els 

menors de dos anys haurien d’ocupar la llitera de la seva mare 76 . 

La gran majoria dels habitants de Mallorca que emigraren ignoraven per complet les penalitats 

que viurien al llarg del seu periple marítim. Un percentatge elevadíssim eren analfabets i 

desconeixedors de les distàncies geogràfiques per arribar a la quimèrica “Bones Aires” que gairebé 

tots assimilaven amb la totalitat del territori argentí 77 . El cas devia ser molt més greu pels 

74 El Isleño, 7 agost 1889. 

75 El Isleño, 15 novembre 1889. 


77 L’equiparació de Buenos Aires amb l’Argentina també es pot observar a la premsa de Palma. Així, un dels redactors del diari 

El Áncora responsable de la secció Gacetilla local on informava dels embarcaments de mallorquins, es va referir sovint a la 

República Argentina com a la República de Buenos Aires: “La emigración para la República de Buenos Aires continua pues 

en los vapores que salen semanalmente de este puerto para Barcelona se marchan muchos hijos de Mallorca”. El Áncora, 17 

maig 1889. 

49


qui decidiren marxar a l’encara molt més llunyà estat xilè, per accedir al qual havien de transitar 

per una de les zones més perilloses del món per a la navegació: l’estret de Magalhaes. 

El 1888 començaren a partir cap a l’Argentina les primeres remeses d’emigrants mallorquins, 

encara que no es pot parlar d’un notable moviment, com així ens ho assenyalen les 

escases informacions que apareixen a la premsa de Palma. No és fins el 1889 en què es pot 

parlar d’un veritable èxode que trascendeix a les pàgines de les publicacions periòdiques de 

l’illa. Pel nombre d’embarcaments cap a la ciutat comtal registrats en aquest any, es podrien 

considerar dues fases dins aquest corrent emigratori. La primera és la de menor intensitat del 

flux i aniria des del gener fins a finals d’abril. La segona, que coincideix amb la plenitud de 

l’allau, abastaria des del mesos de maig fins a l’octubre. En els dos darrers mesos de l’any no 

hi ha documentada cap altra partida d’emigrants. 

La primera de les dues etapes comprèn els quatre primers mesos i la premsa diària de 

la capital de l’illa va assabentar als seus lectors d’un total de cinc embarcaments de mallorquins 

cap a Barcelona en trànsit cap a Amèrica del sud. La seva destinació com s’indicava a 

les cròniques dels periodistes locals que cobrien la informació del port era Buenos Aires: 

“Muchas fueron las familias que en el vapor que salió ayer tarde para Barcelona, se embarcaron 

con dirección a Buenos Aires, con objeto de trabajar y mejorar de fortuna. En su mayor 

parte son de Pollensa.” 78 

Carrer de Pollença (Gaston Vuillier: Les Illes Oubliées. Les Baleares, la Corse i la 

Sardagne. París 1893) 

78 Diario de Palma, 13 de març de 1889. 

50 

Els termes municipals 

de Pollença i Manacor varen 

ser els qui més efectius aportaren 

a la totalitat del flux 

emigratori i el protagonisme 

dels emigrants procedents 

d’ambdues contrades en 

aquesta primera tongada de 

les expedicions, ja es va 

començar a fer palesa per 

diferents motius, a la majoria 

d’informacions periodístiques 

consultades. El Isleño del 4 

d’abril deia: “En el vapor 

correo de Barcelona salieron 

anteayer algunas familias de 

Pollensa que emigran a 

Buenos Aires en busca de 

fortuna. Antes de embarcarse 

acudieron a visitar el Santo 

Cristo de la Sangre que se 

venera en la iglesia del 

Hospital Provincial” 


L’embarcament més nombrós d’aquesta primera fase es va produir a mitjans d’abril i el 

major col·lectiu d’emigrants provenia de Manacor: “Sabemos que esta tarde se embarcaran 

para Barcelona, con dirección a Buenos Aires, un considerable número de familias de diferentes 

pueblos de esta isla y también algunas de la capital. Solamente de Manacor llegaron a 

esta ciudad unas cien personas que van a trasladarse a aquella república con el objeto de 

ganarse el necesario sustento...” 79 

La mala sort en forma de tempesta es va creuar en el camí dels integrants d’aquesta expedició, 

que hagueren de romandre al port de Palma fins que minvàs el temporal que impedia 

la sortida del seu vaixell. La desesperançadora situació, que va provocar entre els emigrants 

el retràs, va fer que es poguessin contemplar en el moll emotives escenes que foren recollides 

d’aquesta manera per la premsa: 

“Muy desconsolador era por cierto el cuadro que presentaba ayer 

tarde el muelle de este puerto a la hora señalada para la salida del vapor María, 

en el cual habían de embarcarse los emigrantes a la República Argentina, que 

como dijimos solo de Manacor son en número considerable. Veíanse hombres, 

mujeres y niños, sentados por los andenes, y madres que alimentaban a sus 

niños de pecho. El vapor no emprendió su marcha por causa del mal tiempo, lo 

cual hará que aquellas pobres gentes no puedan salir para Buenos Aires hasta 

el 2 de mayo próximo, y tendrán que volverse a sus casas y permanecer allí 

hasta la citada fecha en grave perjuicio de sus intereses. 

Compadecido el señor capitán del Maria, de tantas personas que estaban 

sin casa ni hogar, les dio hospedaje a bordo de su buque, en donde han 

pasado la noche.” 80 

El major volum de sortides es va concentrar entre maig i octubre. Durant aquests sis 

mesos n’hem pogut documentar un total de vint-i quatre, quinze de les quals s’efectuaren entre 

inicis de maig i finals de juliol. La imatge d’una multitud de gent omplint el moll on ancoraven 

els vapors de la Isleña i de la Empresa Malorquina de Vapores que realitzaven la línia de 

Barcelona, es va convertir en una escena habitual que va merèixer l’atenció de tots els diaris 

de la capital de l’illa. El Diario de Palma del 24 de maig narrava amb el termes següents el 

que havia succeït al port el dia anterior, arran d’una sortida de mallorquins: 

“Ayer tarde el muelle volvió a presentar el aspecto de un día de gran 

fiesta, como sucedió el martes, con motivo de embarcarse también para Buenos 

Aires muchísimas famílias de esta isla. El número de ellas que salieron ayer con 

dirección a dicho puerto, fue aún mayor que el anterior, y, por consiguiente, 

mayor también el número de personas que acudieron a despedirse de los emigrantes”. 



51


El mateix diari del 28 de maig va recollir del Diario de Barcelona una informació relativa 

a les precàries condicions de l’allotjament que la naviliera italiana, encarregada del transport 

cap a Buenos Aires dels emigrants mallorquins que havien marxat cap a Barcelona a l’abans 

esmentada expedició, els havia oferit a les instal·lacions portuàries de la ciutat comtal: 

52 

“Una de las empresas de vapores italianos que se dirigen al Río de la 

Plata haciendo escala en nuestro puerto tiene arrendado el almacen núm. 53 

del anden bajo del muelle de la Riba con el objeto de utilizarlo como alojamiento 

provisional de los naturales de las Islas Baleares que vienen a nuestra 

ciudad para embarcarse con destino a la América del Sur. En el mencionado 

almacen, que no tiene otra luz y ventilación que la que entra por la puerta cuando 

está abierta, se hallan hacinados un gran número de hombres, mujeres y 

niños en revuelta confusión.” 

El Isleño a les pàgines del diari corresponent al 29 de maig, a través de les indagacions 

realitzades pel seu corresponsal a Barcelona, es va afegir a la denúncia feta per la premsa catalana. 

El periodista no tan sols va censurar durament la conducta de la companyia de navegació 

italiana envers els emigrants mallorquins sinó que també va denunciar l’escassa alimentació 

que es servia a bord dels vaixells transatlàntics i l’actuació de suposats agents d’emigració: 

“Queriendo asegurarme de la certeza de un abuso que el Diario de 

Barcelona denunció dias atrás al Señor Gobernador, en los términos que he 

copiado, bajé al muelle y efectivamente pude convencerme de que los mallorquines 

que llegan a esta son tratados por la Empresa de los vapores italianos, 

con tan pocas consideraciones como si fueran bestias, durante los tres o más 

dias que tienen que esperar la llegada del buque en el cual deben embarcarse, 

puesto que se les aloja en un almacen del andén bajo de la Barceloneta, y en 

aquel local, bajo de techo, húmedo y sin más luz ni aire que el que entra por la 

puerta se hacinan hombres, mujeres y niños presentando el aspecto más miserable 

y desconsolador que pueda darse. 

Bueno es que sepan también los emigrantes que la comida que se les 

pasa a bordo es mala y poca, pues consiste en pescado salado y legumbres: la 

carne solo la prueban el primer día de embarque, y eso según, porque en 

Málaga, ocurrió no hace una semana, que el primer día que embarcaron setecientos 

y tantos individuos, les dieron por toda comida un trozo de atún en salazón, 

sin atender a las justas quejas de aquellos desgraciados, que se embarcan 

hambrientos y con la esperanza de calmar sus privaciones y a bordo les espera 

un calvario más horrible que en la tierra, puesto que ni siquiera pueden quejarse 

porque se les castiga con la barra, como ha sucedido no hace muchos dias 

a bordo del vapor S. Martino. 

También deben andar muy alerta los que piensan emigrar, en no dejarse 

estafar por algunos pretendidos agentes de las Empresas de Emigración, 

porque se ha dado el caso de que un prójimo, cuyo nombre ignoro y lo siento 81 Diario de Palma, 7 juny 1889. 


porque lo hubiera puesto a la vergüenza pública, cobró cinco duros por pasaje 

y recogió los pasaportes de una cincuentena de payeses y se vino con ellos a 

Barcelona, y en cuanto desembarcaron lo perdieron de vista. Hasta ahora estarian 

esperandole si la Empresa aquí establecida no les hubiera facilitado la 

papeleta de embarque, después de ocho dias que tuvieron que esperar para 

reclamar nuevos pasaportes. 

Conviene, pues, asegurarse antes de soltar el dinero y los documentos, 

de si la persona que ofrece facilitar el pasaje puede cumplir o no lo ofrecido, y 

para evitarse engaños deben los emigrantes que no tengan confianza con algunos 

de los varios agentes que proporcionan, servirse del que se halla establecido 

en la calle del Seriñá, en esa, que está relacionado directamente con el 

Agente General de Barcelona. 

La Navegazione Italiana, propietària del vapor Giava amb el qual partiren de Barcelona 

cap a la capital argentina els emigrants mallorquins protagonistes de l’afer, va respondre amb 

una nota publicada al Diario de Barcelona a les acusacions de que havia estat objecte, manifestant 

que no tenia res a veure amb el magatzem de la Riba on s’havien allotjat els emigrants 

i que ella només s’encarregava dels passatgers des del moment que pujaven al vaixell. Aquest 

incident en el qual es varen veure implicats naturals de Mallorca no va ser un cas aïllat, sinò 

que es va repetir en altres ocasions com veurem més endavant. 

En aquests primers mesos de 1889, la diàspora de ciutadans de l’Estat espanyol cap a 

l’Argentina havia assolit unes xifres alarmants i un sector de la premsa madrilenya no deixava 

de denunciar a les seves pàgines el calamitós tractament que, segons informacions rebudes 

de diaris argentins, rebien molts dels immigrants espanyols. El sempre diligent i gairebé 

mai qüestionat en les seves funcions reclutadores per la premsa local, cònsol de la República 

Argentina a Palma, Mateu Enric Lledó, amb la finalitat de tranquilitzar els mallorquins que 

havien decidit emigrar i perquè no es tornassin enrere davant el quadre de desgràcies que pintaven 

els diaris de Madrid, reproduïts per la premsa diària de la capital de l’illa, va lliurar en 

el mes de juny a tots els periòdics de Palma la resposta que l’ambaixador d’Espanya a 

l’Argentina, Salvador Lopez Guijarro va fer al ministre de Relacions Exteriors argentí, N. 

Quirno Costa sobre un plec de preguntes que li havia formulat el ministre esmentat envers la 

situació dels immigrants originaris de l’Estat espanyol establerts al país, per tal de desmentir 

el que havien publicat els perìodics de Madrid. En la seva contestació, l’ambaixador desmentia 

el narrat pels diaris madrilenys assegurant: “que solo fue una exageración de la prensa 

oposicionista, aquí como en todas partes dada a la invención. Con este motivo he vuelto a afirmar 

a mi Gobierno que la inmigración se efectua aquí en las mejores condiciones posibles, 

como lo prueba el hecho concluyente de que no llegan al cinco por mil el número de los que 

vuelven a España desengañados.” 81 

53


No sabem quin ressò va tenir entre els mallorquins aspirants a emigrar a l’Argentina aquest 

comunicat sobre el tractament que rebien al país sudamericà els immigrants procedents de 

l’Estat espanyol, que Lledó va lliurar als diferents diaris de Palma per a la seva publicació, el 

cert és que en ple estiu i primeres setmanes de la tardor es produïren els quatre embarcaments 

que més emigrants mobilitzaren: concretament s’efectuaren els dies 30 de juliol, 13 d’agost, 5 de 

setembre i 3 d’octubre. Les dues primeres expedicions varen tenir com a destinació l’Argentina 

i les altres, Xile. Calculam que foren al voltant d’un miler el contingent de mallorquins que varen 

emprendre el camí de Barcelona en aquestes esmentades partides i tanta va ser l’expectació suscitada 

al moll a causa de la multitud de gent que es reuní per acomiadar-se dels emigrants que 

tots els periòdics de ciutat dedicaren extenses i commovedores cròniques a l’esdeveniment. 

La primera de les quatre partides d’illencs va ser descrita pel Diario de Palma del 31 de 

juliol de la següent manera: 

54 

“Triste, muy triste por cierto fue el espectáculo que ofreció ayer tarde 

en el muelle el embarque de numerosas familias que emigran a Buenos Aires. 

Fue tal la aglomeración de personas y carruajes en la plazoleta junto a la cual 

estaba atracado el vapor que debía salir para Barcelona, que se hacía casi 

imposible el transito por ella. No fue menos numeroso el gentío que se reunió 

dentro del susodicho vapor, entre emigrantes y amigos suyos que fueron a despedirlos. 

Como es natural, produjéronse allí escenas conmovedoras, así que el 

buque emprendió la marcha. Las famílias que se embarcaban eran en su mayoría 

de Manacor y de Pollensa, y había también algunos de esta ciudad. Una de 

estas últimas se componía de 21 individuos.” 

De bell nou els veïns de Manacor i Pollença constituïen el gruix de la remesa d’emigrants. 

Per aquestes dates era tan considerable el flux de pollencins que s’adreçaven a Amèrica que 

en la sessió del consistori celebrada el 30 de juliol, les autoritats municipals acordaren suspendre 

la part lúdica de la Festa de la Patrona del 2 d’agost com a mostra de solidaritat i de 

dol amb els habitants de la localitat que es veien obligats a emigrar per raons econòmiques 82 . 

Amb el títol La salida del vapor Isleño, el diari La Almudaina del 14 d’agost va oferir als 

seus lectors una de les millors narracions sobre els fets que tingueren lloc al port de Palma 

arran d’una de les multitudinàries sortides d’emigrants. L’article feia referència a l’embarcament 

esdevingut el 13 d’agost: 

“El hecho que presenció ayer esta población, es de los que no pueden pasar 

en silencio, es de los que no deben sepultarse en la indiferencia ni en el olvido. 

La salida del vapor Isleño atrajo tal concurrencia a la esplanada de la 

consigna, que a las cuatro de la tarde era difícil transitar desembarazadamente 

por la plazoleta. 

82 Llibre d’Actes de l’Ajuntament de Pollença. Arxiu Municipal de Pollença. 


Cualquiera diría que era una fiesta lo que iban a presenciar tantos 

curiosos. Nada de esto era la despedida de algunos centenares de emigrantes 

que se dirigen a la América del Sur. 

La empresa se vio en la necesidad de adoptar el buen acuerdo de no permitir 

la entrada en el buque, más que a los pasajeros o a los que conducian equipajes, 

pues de otro modo hubiera sido peligrosa la aglomeración a bordo del Isleño. 

Innumerables eran los corrillos, triste el espectáculo. En una parte los 

sollozos de la despedida, en otra la risotada del indiferente, más lejos los comentarios 

de la indignación. Es imposible poder formar idea de aquella baraunda de 

diálogos, de opiniones, de censuras, de quejas y de esperanza descabelladas. 

Y lo que más sorprende a las personas reflexivas, cada vez que se 

repiten las escenas de ayer, no es todavía el número, ya alarmante, de los emigrados, 

no es la clase de sus oficios o profesiones, no son los motivos que los 

inducen a tomar tan extrema e irreparable resolución, sino la ceguedad lastimosa 

y el desconocimiento absoluto, brutal, (si de este modo vale expresarse), 

con que se abandonan a los riesgos de tan aventuradas expediciones. 

Daba pena oirlo, en todos los grupos. Pobres campesinos, sin ideas de 

las distancias geográficas más elementales; ignorantes jornaleros sin noción ni 

del clima ni de las costumbres, de otros pueblos más allá de una legua del suyo, 

artesanos de esta ciudad sobornados por las sugestiones más capciosas, marchándose 

en tropel, no menos desconocedores del viaje y de sus consecuencias 

que los primeros tripulantes de las carabelas de Colon; pobre rebaño, en una 

palabra, reclutado en las filas de la ignorancia o de la miseria. 

Como detalle final, citaremos uno de los que impresionan hondamente en 

tales momentos. Entre la multitud de emigrantes, hallábase un pobre gaitero mallorquín, 

que con su gaita y su tamboril al hombro por todo equipaje y con sus nueve 

hijos, el mayor de diez años, por acompañamiento, se disponía a embarcarse, cuando 

se le ocurrió la idea touchante de despedirse al son de aquellos instrumentos 

pastoriles, en que tocó por largo rato los aires más genuinos de la tierra. 

Los advenedizos que en todo encuentran materia de distracción, rodearon 

al rústico artista; pero muchos más fueron los que se retiraron taciturnos, 

naturalmente impresionados por la extraña e inesperada música....” 

Tan encertat fou el quadre exposat a les pàgines de La Almudaina que el setmanari El 

Manacorense, publicació d’un dels municipis que més patia la febre de la emigració entre els 

seus habitants, va reproduir textualmente aquest article en el seu núm. 3 del 17 d’agost pregant 

la seva lectura als subscriptors. 

El diari ultraconservador El Áncora des de l’òptica del més integrista catolicisme, en el 

seu relat de la partida va sol·licitar la protecció divina per aquest col·lectiu d’emigrants: “Que 

Dios nuestro Señor ampare y proteja a esas víctimas del hambre y de la miseria, y que la reina 

de Mallorca, la Virgen de Lluch, guarde bajo su manto las almas de tantos hijos suyos.” 83 

83 El Áncora, 14 d’agost 1889. 

55


Arribats a Barcelona, els expedicionaris mallorquins hagueren de sofrir les incomoditats 

d’un allotjament precari al moll de la Riba fins que pujaren a bord del vapor italià Perseo que 

partí de la ciutat comtal el dia 17 d’agost després d’embarcar un total de 441 passatgers, més 

de la meitat dels quals eren naturals de Mallorca i la resta del Principat 84 . 

De les vint-i-quatre sortides documentades entre maig i octubre, només dues varen tenir com 

a destinació la república de Xile, encara que com a conseqüència de l’elevat nombre de mallorquins 

captats pels agents d’emigració de l’esmentat país, varen ser les que més ressò tingueren 

a la premsa local. Aquests embarcaments s’efectuaren els dies 5 de setembre i 3 d’octubre. 

A la primera expedició marxaren amb el vapor Lulio 420 emigrants i tan extraordinari fou 

l’esdeveniment que tots els diaris de la capital varen descriure la seva partida amb tot tipus de 

detalls. Les capçaleres mostraren unànimement la seva preocupació per la creixent despoblació 

de l’illa i pel fet de que un nou país s’afegia a la República Argentina en el seu afany per 

captar emigrants. La Almudaina va ser el diari que millor va recollir a les seves pàgines el que 

va ocórrer en el moll de Palma i la inquietud per la generalització cada vegada més accentuada 

del fenomen emigratori entre els habitants de Mallorca, a causa, sobretot, de l’activitat realitzada 

pels ganxos, a la qual no hi posaven cap tipus d’entrebanc les autoritats polítiques: 

84 Diario de Barcelona, 18 agost 1889. 

56 

Porto Pí (Charles W. Wood: Letter from Majorca. Londres 1888) 


“No es exageración afirmar que ayer tarde se reunió en el muelle un 

gentío tan numerosos como el día en que vino a visitarnos el difunto rey Don 

Alfonso XII. 

La causa de esta reunión es conocida, pues la prensa había de antemano 

anunciado que saldrian para Chile una multitud de infelices engañados. 

En efecto: no sabemos si se marcharon todos los que se hallaban despachados; 

pero de estos podemos afirmar que eran en número de cuatrocientos 

veinte que tenian su pasaporte para la república nombrada, habiéndose asegurado 

que llegan a tres mil los que quedan alistados para marcharse en las 

sucesivas expediciones. 

Apenas hace un mes que tuvimos que lamentar una deserción semejante 

de mallorquines. Ahora no es ya la República Argentina la única nación 

sud-americana que estimula la formación de esta caravana aventurera, o más 

bien, de estos rebaños de la miseria que se dejan conducir por la codicia de 

hábiles especuladores. 

La República de Chile en continua rivalidad con aquella, procura distraer 

el río de la inmigración que había empezado a afluir sobre Buenos Aires 

y sin necesidad de más pobladores sin grandes terrenos que roturar, con menos 

escasez de brazos, llama a aquellos a quienes no necesita y llena de reclamos 

los periódicos y de anuncios rebosando ponderación las esquinas de nuestras 

calles. 

Pensamos insistir una y otra vez sobre este malhadado asunto que 

tiene en sobreexcitación extraña a nuestra isla; y tal vez las noticias que iremos 

publicando y los datos poco tranquilizadores que cada día se reciben de dichos 

paises, aún en los mismos periódicos nacionales, tengan más eficacia, que las 

lamentaciones del patriotismo y los esfuerzos para conjurar la crisis del trabajo, 

impotentes y tardios si deben esperarse de la cooperación oficial. 

Mas, en lo que esta no tiene perdón ni excusa que le abone, es en el 

descuido imperdonable y en la falta de sagacidad y de tacto político con que ha 

dejado el campo abierto, a los reclutadores y agentes de enganche. 

No nos cansamos ni nos cansaremos de repetirlo. Obran dentro de la 

libertad más absoluta, fuera de las miradas fiscalizadoras del gobierno, exentos 

de toda traba o previsión. No sabemos si los vapores transatlánticos que transportan 

a los emigrantes tienen las condiciones que requieren los reglamentos, 

no sabemos si se embarca mayor número de pasajeros para tan larga travesía 

del que consienten los buques; no sabemos si la comida que se les ofrece en el 

rancho miserable que se les da y sobre el cual se echan hambrientos y desfallecidos 

los niños y las mujeres; no sabemos nada. 

Lo único que nos consta que fallecen por el camino CASI TODOS LOS 

NIÑOS que se embarcan, débiles, a la cuenta, para resistir unas penalidades 

superiores a la miseria, más o menos real, que aquí resistieron. 

Vea el público y vean nuestros colegas locales, si es vasto el campo 

que se ofrece para contrarrestar de un modo enérgico y constante ese estado 

57


58 

morboso de nuestro pueblo que pudieramos llamar neurosis de la emigración y 

ese quietismo de nuestros impasibles gobernantes.” 85 . 

El setmanari La Roqueta del 7 de setembre a la seva secció habitual “Pedres menudes” 

també informava de l’embarcament cap a Xile i incorporava una mena de qüestionari per 

demostrar la ignorància davant la realitat del fet emigratori de gairebé tots aquells que havien 

decidit abandonar l’illa: 

“Mes de quatrecents mallorquins s’en anaren despuysahi dijous amb 

so vapor Lulio, qu’emigran de cap a Chile. 

Donava llástima veure aquelles dones i aquells infantons de pit, arremolinats 

com una guarda de xòts que duen a n’es sacrifici. 

Ja se coneix, mallorquins, qu’estam atrassats i que mos farian creurê 

qu’es banchs ballan! 

Res de particulá ni d’extraordinari veym, idò, en que donen oreyes á 

etcisadures y mal-bossins, si fan creure a molts totes aquestes rondayes de fortuna 

i benestar. 

Si jo comandás ¿qué creys que faria amb tots aquests qui s’en van a 

Chile ó á Bons-Aires? 

No los dexaria partí fins que s’haguéssen examinat sense fé una errada, 

de ses seguents preguntes: 

-¿Saps quantes llegos hey ha d’aquí allá? 

-¿Saps quines malalties s’hi patexen? 

-¿Saps quants ne quedan sense llit y sensa menjá en mitj des carré? 

-¿Saps que val un pa? 

-¿Saps que val una camía, de fé neta? 

-¿Saps que val un passatge des vapor p’es dia segú de que te vaja 

malament y vulguis torná á sa Roqueta? 

Idò si no heu saps, tròs d’endiòt, torpe més que torpe, ¿perque t’escoltes 

aquests perpòys que te pintan Sant Cristòfol nan y t’esplotan per goñá un 

sòu vil y miserable? 

Una vegada a Barcelona, el contingent d’emigrants mallorquins es va embarcar en el vapor 

francès Cheribon de 2.312 tones, el qual continuà la seva ruta marítima per la Mediterrània, 

-ancorant als ports de València on hi pujaren a bord 107 emigrants i al de Màlaga on s’afegiren 

al passatge 300 emigrants andalusos-, abans de llançar-se a la travessia de l’Atlàntic. 

La segona sortida cap a Xile, esdevinguda el 3 d’octubre, va ser tant o més espectacular 

que l’anterior. Des de feia dies, pels principals carrers de Palma, es podien veure cartells 

que anunciaven una propera expedició cap a l’esmentat país i com era d’esperar també va 

tenir un gran impacte dins l’opinió pública, esperonada com estava per les contínues informacions 

que apareixien en els diaris locals. L’extraordinària multitud que es va rombollar 

85 En el muelle. La Almudaina, 6 setembre 1889. 


pel moll va desbordar qualsevol previsió fent perillar fins i tot l’integritat dels assistents a 

l’embarcament: 

“Los que no estuvieron ayer tarde a presenciar el gran embarque de 

la gran remesa de mallorquines que los comisionados agentes de la emigración 

embarcaban para Chile, no pueden formarse idea del aspecto que ofrecía la plazoleta 

de la farola donde estaba atracado el vapor Palma que debía conducirlos 

a Barcelona para desde allí trasladarlos al buque en el que han de llegar a 

su destino. 

No hay exageración con decir que más de cuatro mil personas apiñadas 

allí y en los andenes y buques inmediatos, desde donde se podía ver el 

vapor, para presenciar el embarque de los que abandonan su patria en busca 

de una realidad que seguramente no veran cumplida. Hombres y mujeres de 

todas edades, ancianos y niños, algunos tan debiles y pequeños que parece 

imposible puedan resistir las penalidades del viaje, de todo había en aquel 

núcleo de mal aconsejados hijos de Mallorca (...). La aglomeración de gentes fue 

tal en el embarcadero que los agentes del cuerpo de seguridad se vieron en 

grandes apuros para contenerla, para dar lugar a que pudieran embarcarse los 

pasajeros y sus equipajes. Uno de los vigilantes, atropellado por el gentío se 

cayó al mar....” 86 

La Almudaina va oferir una xifra de públic al voltant de set o vuit mil persones, gairebé 

el doble que la calculada per l’anterior publicació periòdica. El diari regionalista comparava 

el tropell de gent que s’havia congregat al moll per veure la sortida del vaixell amb la multitud 

que acudia per morbositat a contemplar les execucions dels comdemnats a la pena capital: 

“El vapor Palma, en el cual se embarcaron algunos centenares de mallorquines, especialmente 

de Artá, Capdepera y la Colonia, se hallaba ya frente a las Isletas y todavía el Muelle, 

la calle de la Marina y del Conquistador y el paseo del Borne parecian hormigueros. Hay anomalías 

en el carácter humano que no tienen facil explicación, aunque el hecho que nos ocupa 

se explica de la misma manera y con idénticas razones del concurso que asiste a las ejecuciones 

de la pena capital. Algo debe parecerse la sensación experimentada por la partida de 

esos desdichados emigrantes, a la que se siente al ver poner el dogal o la argolla al cuello de 

los sentenciados. Compadezcámoslos como si lo fuesen.” 87 

Amb el vapor Palma salparen cap a Barcelona un total de 260 emigrants i a la ciutat comtal, 

sofriren les mateixes penalitats que anteriors grups d’emigrants mallorquins, encara que 

agreujades perquè hagueren d’esperar una setmana al vaixell que els havia de conduir a Xile. 

Una altra vegada el Diario de Barcelona va aixecar acta de les condicions llastimoses en què 

estaven allotjats els mallorquins: 

86 Aún más emigración. El Isleño, 4 octubre 1889. 

87 La Almudaina, 4 octubre 1889. 

59


60 

“...se albergan dichos emigrantes debajo de uno de los tinglados del 

muelle del Rebaix en la más espantosa confusión y abandono. Allí se ven hacinados 

en un reducido espacio abierto por los cuatro lados, y por lo tanto a la 

intemperie, los doscientos sesenta emigrantes, entre los cuales se hallan ancianos, 

jóvenes, muchachas y un buen número de criaturas de muy corta edad, 

conservando todos su pequeño ajuar, consistente en colchones, baúles y fardos 

de ropa.” 88 

La llarga i dissortada estada a les instal·lacions portuàries de Barcelona va fer que més 

d’un mallorquí es replantejàs seguir endavant i prengués la decisió de tornar a l’illa. Així succeí 

amb un grup d’illencs que narraren les seves experiències a un redactor del bisetmanari 

monàrquic Las Instituciones: 

“Llegados a Barcelona, nos cuentan varios de ellos, fuimos metidos al 

igual que bestias en los tinglados que existen en la Barceloneta, y como estos 

sirven para guarecer las mercancias de las lluvias, que el día que llegamos 

caían en abundancia, fuimos trasladados para que estuviesemos un poco mejor 

en los Almacenes, formando todos los emigrantes una sola familia, hombres, 

mujeres y niños. 

No se comprende, siguen relatando, como hay personas de tan mal 

corazón que explotan al pobre descaradamente, como se viene efectuando con 

los emigrantes a Chile, pues además de exigírseles cinco duros a cada uno, los 

tratan peor que animales. 

Al día siguiente de haber llegado, la mayoría de ellos no tenian que 

comer y despues de muchas reclamaciones y clamoreos se personó allí un traficante 

de carme humana y repartió una libra de pan por persona. La mayoría, 

dicen, no llevaban dinero y estos tuvieron que sufrir privaciones y miseria hasta 

que los embarcaron. 

Ya lo ven pues nuestros paisanos. ¿Y aún habrá incautos que se dejen 

engañar escuchando halagadoras promesas de estos representantes de mala ley, 

que se valen de todos los reclamos para inducir al pobre que emigre a su país...” 89 

Les desventures d’aquests emigrants per la capital del Principat varen ser motiu perquè 

La Roqueta continuàs mostrant la seva mordacitat cap els mallorquins que partien de l’illa a 

la recerca de fortuna: 

“Des demés emigrants mallorquins que s’en anaren per partí a Chile, 

n’han romasos desenganats a Barcelona una cinquantena, dels quals n’han tornat 

alguns a Mallorca. 

88 Diario de Barcelona, 5 octubre 1889. 

89 Las Instituciones, octubre 1889. 


Vos diríam que prenguesséu llum de na Pintora si no mos sortísseu en 

qu’axò son es señós qui’u fan corre. 

Noltros som mes beneyts que vos predicam; vos hauríam de dí: 

-Anauhí tots, endiots; teniu rahó; es doblés los trobarêu a palades; no 

vos podreu moure de farts, rebentarêu com ses cigales etc., etc.” 90 

El drama ocasionat per la desventura de l’emigració es va abatre sobre un d’aquest 

mallorquins que a Barcelona es tornaren enrera en el seu desig de marxar a Xile. L’emigrant, 

natural d’Artà, després d’haver venut tot quan posseïa per adreçar-se amb la seva família a 

l’esmentat país, a la capital del Principat va decidir embarcar-se cap Algèria, d’on tornaren a 

Mallorca, poc després, completament arruïnats. El fet de no poder atendre a la subsistència 

de la família el va empènyer posteriorment al suicidi 91 . En canvi, ben satisfeta de romandre al 

poble i d’haver embarcat a la família amb l’expedició del 3 d’octubre cap a Xile, va quedar una 

manacorina que manifestava sense cap pal·liatiu les raons que l’havien impulsat a abandonar 

el seu home: 

“El viernes último al subir en el tren que conduce a Palma una familia 

de emigrantes a la república de Chile, desapareció la esposa del jefe de 

dicha familia no habiendo sido posible encontrarla y viéndose precisados a partir 

sin este importante individuo, que según se asegura, pasea hoy por la población 

muy satisfecha contestando a los que preguntan porqué abandonó a su 

esposo, que porqué RENEGO de él.” 92 

Els mallorquins que finalment s’adreçaren a Xile s’embarcaren en el vapor francès 

Burgundia, al qual pujaren a bord en el port de Barcelona 488 passatgers que s’uniren als 234 

que havien embarcat a Marsella, punt de partida de l’expedició cap el país andí. El vaixell va 

salpar de la ciutat comtal l’11 d’octubre fent escala a diferents ports del llevant espanyol, entre 

ells Màlaga on els emigrants es negaren a vacunar-se ocasionant greus aldarulls que portaren 

a la barra a cinc catalans que segons el parer del capità del vapor havien estat els promotors 

de l’enrenou 93 . 

El Isleño va mostrar la seva preocupació per aquests fets esdevinguts al port de Màlaga 

i l’endemà de la publicació de l’anterior informació va detallar el que havia succeït a la ciutat 

andalusa: 

“Ya dijimos ayer que a bordo del vapor Burgundia, el buque que lleva 

a Chile la última expedición de emigrantes mallorquines, ocurrió una insubordinación, 

en el puerto de Málaga, por haberse dado la orden de que tenían que 

90 La Roqueta, 12 octubre 1889. 

91 El Isleño, 10 març 1889. 

92 El Manacorense, 5 octubre 1889. 

93 El Isleño, 23 octubre 1889. 

61


62 

ser vacunados todos los emigrantes, a lo que estos se negaron, só pretesto de 

que la vacuna produce fiebre y podía subvenir una epidemia a bordo. 

De esta insubordinación tenemos a la vista extensos detalles. 

El estado de ánimo de los emigrantes llegó a ser un poco más que 

excitado, y todos a voz en grito protestaban contra la medida acordada. 

Decían unos que no permitirían nunca que a sus hijos se les vacunase, 

y alguno, con razón fundadísima, protestaba de que se le hiciese la operación 

a su mujer, cuyo alumbramiento era reciente. 

El capitán del buque en vista de lo ocurrido, y ante el mal aspecto que 

la sublevación tomaba, ordenó que una comisión de emigrantes malagueños 

pasase a su despacho y expusiese las causas que tenían para sublevarse, a lo 

cual contestaron lo que anteriormente decimos, conviniendo en que uno de los 

individuos que formaban ésta subiesen al puente y dijera que solo serían vacunados 

aquellos que tuviesen más de siete años y que el que no estuviese conforme 

sería desembarcado. 

En vista de esto se apaciguó un tanto el tumulto, pero la mayoría estaba 

dispuesta a desembarcar si se les obligaba a vacunarse. 

También fueron llevados al despacho del capitán cinco catalanes que 

habían estado en la barra todo el día, por ser los que promovieron el conflicto, 

los cuales después de ser fuertemente reconvenidos quedaron en libertad. 

Un individuo que desde Granada había ido a Málaga con propósito de 

embarcarse para Buenos Aires, cosa que no pudo lograr por no tener en regla 

los documentos, y que consiguió introducirse sin ser visto en el Burgundia el 

domingo último, se presentó al capitán e inspectores de vigilancia diciéndoles 

que se había introducido con propósitos firmes de hacer el viaje de Chile, pero 

que en vista del mal carácter que la cosa presentaba, había decidido manifestarlo 

todo y prefería ir a la cárcel antes que hacer el viaje. 

El capitán no halló otro remedio que ordenar su desembarque, lo 

mismo que el de otro individuo a quien su esposa reclamaba ...” 94 

Una vegada solucionada la qüestió de les vacunes, el Burgundia va poder sortir del port 

de Màlaga amb 369 emigrants més, fins a totalitzar els 1.280 que foren els que emprengueren 

el camí cap a Xile 95 . El vapor francès va arribar al port xilè de Talcahuano el 21 de novembre 

96 , quaranta-dos dies després d’haver embarcat a Palma, els mallorquins que s’adreçaren a 

Barcelona en el vaixell de la Isleña. 

Aquesta expedició cap a Xile va constituir la fí de la gran allau emigratòria esdevinguda 

a Mallorca el 1889. Pel que fa a la resta d’any, no hem documentat, a través de la premsa local, 

cap altra partida d’emigrants mallorquins cap a l’Argentina i Xile. Sembla, això no obstant, que 



96 El Isleño, 27 novembre 1889. 


encara es degueren produir algunes sortides cap a l’Argentina com es dedueix del testimoni 

d’alguns emigrants que regressaren a Mallorca, completament decebuts de la seva experiència 

emigratòria 97 . Pel que fa a Xile, l’anunci publicat al diari El Isleño el 27 de març, per un 

agent d’emigració mallorquí, de la sortida de Barcelona del vapor francès Chandernelor de 

6.000 tones, dóna a entendre que encara hi havia mallorquins disposats a marxar cap el país 

andí, encara que la premsa local no va incorporar a les seves pàgines cap notícia relativa a la 

partida de cap contingent d’illencs. 

La desaparició dels passatges subsidiats i la nova conjuntura econòmica i política d’ambdòs 

estats latinoamericans, caracteritzada per la recessió econòmica i per la crisi política va 

influir en una considerable disminució del corrent emigratori europeu cap a l’Argentina i Xile i 

en el retorn d’emigrants. La reducció de l’onada migratòria va provocar que el port de Barcelona 

experimentàs un notable descens en el moviment de vapors cap a Amèrica del sud. En el mes 

de març de 1890 només emprengueren la travessia transoceànica un total de 583 passatgers, 

quan l’any anterior a cap mes s’havia baixat dels 2.000 98 . La minva en el flux va venir acompanyada 

d’un augment en el nombre de ciutadans de l’Estat espanyol repatriats i de fet el 1891, 

va ser l’únic any del XIX en què les sortides superaren a les entrades d’emigrants a l’Argentina 99 . 

Si el 1889 les informacions sobre l’emigració de mallorquins a l’Amèrica del sud capitalitzaren 

l’atenció de la premsa illenca, en els anys 1890 i 1891 les notícies sobre el fet emigratori 

adquiriren una nova dimensió. Ara ja no es tractava de sensibilitzar a l’opinió pública 

davant la magnitud del fenomen, sinó d’assabentar als lectors de qualsevol retorn d’emigrants, 

afegint sempre un comentari que confirmava l’exactitud d’allò que des del diari els hi havien 

predit per terres americanes: “En el vapor Mallorca vinieron ayer algunos hijos de Manacor 

que vuelven de la emigración desilusionados de las esperanzas que les hicieron concebir y 

que ellos alimentaron con entusiasmo. Si en su día hubieran atendido los desinteresados consejos 

de quienes les descorrian el velo para presentarles la verdad desnuda, no hubieran pasado 

los sinsabores y amarguras que hoy relatan y que les han obligado a buscar consuelo en 

la madre patria” 100 . Mentres tant, el setmanari La Roqueta aprofitava aquestes arribades per 

mantenir el seu to irònic cap els emigrants: 

“Cada vapor qu’arriba, mos torna un estol d’emigrants d’aquells que 

s’en anavan antany a Bons-Ayres y altres punts d’Amèrica, creguts de que per 

allà es cans anavan fermats amb llangonisses. 

Ja los ne demanareu dos doblés d’informes, y vos dirán com los ha 

anat sa passetjada. 

¿Hey ha ningú més que encara duga curolla de partí? 101 

97 El Isleño del 5 de febrer de 1890 informava de l’arribada el dia anterior al port de Palma de dues famíles de Manacor que 

després de romandre quatre setmanes per l’Argentina tornaren a l’illa. Segons aquesta data i tenguent en compte la duració 

del viatge d’anada i tornada es pot calcular que els esmentats manacorins marxaren cap el país sudamericà devers el novembre 

de 1889. 

98 El Isleño, 23 abril 1890 

99 Aquest any es produïren 4.290 entrades i 10.159 sortides d’emigrants originaris de l’Estat espanyol, oferint un saldo negatiu 

de 5.869 persones. SÁNCHEZ ALONSO, Blanca (1988): op. cit. nota 40. 


101 La Roqueta, 24 maig 1890. 

63


Aquestes notícies sobre el retorn de mallorquins varen aparèixer a gairebé tots els mesos 

de 1890 i en menor quantitat durant l’any següent. En aquest darrer any, sovintejaren les informacions 

que parlaven del considerable increment de l’atur a l’Argentina arran de la greu crisi 

econòmica que patia el país: “La miseria es espantosa en aquel pais, hasta el punto de verse 

en las calles de Buenos Aires gran número de personas pidiendo limosna, lo cual se desconocía 

hasta ahora en aquella capital.” 102 i s’exposaren iniciatives, formulades per membres de 

col·lectivitat mallorquina establerta a l’estat del Río de la Plata, per repatriar als qui desitjaven 

retornar a l’illa però que no disposaven de mitjans econòmics per pagar el viatge. La idea 

va ser expressada a les pàgines de El Isleño en el mes d’abril, el qual, després d’efectuar l’oportuna 

reflexió sobre el difícil futur que havia pronosticat als qui havien decidit marxar a 

ultramar, raonava la petició als diputats mallorquins a les Corts, d’enviar un vaixell a 

l’Argentina per conduir a Mallorca als qui ho pregaven, amb la següent argumentació: 

64 

“... los que allí quedan, obligados por la imposibilidad, se dirigen a sus amigos 

y conocidos de España rogándoles se interesen para que el gobierno les envie 

un buque que les restituya a su amada patria que en mal hora y fiados en alagadoras 

promesas abandonaron, y les libre de morir de hambre en tierra extraña. 

La petición es justa y a nosotros toca ampararlos. 

Si nuestra voz llega hasta las esferas del poder, suplicamos sea atendida 

la demanda de nuestros hermanos. 

Siquiera por lo que toca a los mallorquines deben interesarse en este 

asunto nuestros representantes en las Cámaras, seguros de que tal vez no se 

les presente un motivo más poderoso para avivar sus gestiones y hacer uso de 

la representación que el pais les confiara. 

Es una cuestión humanitaria en la que les suplicamos se interesen. 

Y si el medio que la petición propone no es el más adecuado, no le faltaran 

otros al Gobierno, si quiere acceder a los deseos de aquellos españoles 

desgraciados, asesorándose antes por los representantes que la nación tiene en 

aquellos paises del número de los que deseen tornar a sus hogares y del estado 

en que se encuentran. 

No atenderles fuera una crueldad inconcebible en el gobierno de una 

nación que siempre se ha distinguido por su hidalguía.” 103 

En els mesos següents els periòdics de la Península i d’Amèrica repetiren amb insistència 

aquesta sol·licitud manifestada per un elevat nombre d’immigrants originaris de l’Estat espa - 

nyol assentats a l’Argentina. El diari de Buenos Aires, La Unión Obrera (subtitulat órgano del 

proletariado universal) en el seu número corresponent al dia 1 de maig, incorporava una petició 

adreçada al govern espanyol, signada per un nombre considerable de treballadors sense 

feina, demanant la seva repatriació i assegurant que una vegada aconseguit treball al seu lloc 

de procedència reintegrarien a l’erari públic el preu del seu passatge i de la seva família 104 . 


103 El Isleño, 22 abril 1891 



Incidint sobre el mateix tema, el Diario de la Marina de L’Havana del 20 de juny, es referia a 

una reunió mantinguda pel capità general de Cuba, Camilo García de Polavieja, i una comissió 

del cercle d’hisendats encapçalada pel comte de Diana, on el militar va proposar als latifundistes 

que oferissin feina als seus ingenios de sucre als immigrants espanyols que es trobaven 

sense treball a l’Argentina, els quals havia decidit traslladar a Cuba el govern espanyol, essent 

acceptada pels membres de la comissió la petició formulada per la primera autoritat de l’illa 

antillana 105 . Ja fos per disposar dels mitjans econòmics necessaris per costejar el preu del passatge, 

per mitjà de l’auxili estatal o d’empreses particulars 106 ,el fet és que un total de 10.159 

immigrants naturals de l’Estat espanyol abandonaren el territori argentí en el decurs de 1891. 

Juntament amb les informacions sobre la depressió econòmica argentina, uns altres temes 

que varen gaudir d’una amplia difusió a la premsa mallorquina en els dos anys següents al 

gran èxode, varen ser els relatius a les crisis polítiques que s’iniciaren a l’Argentina i Xile, el 

1890 i 1891, respectivament. 

Les protestes de la Unión Cívica Radical contra la catastròfica situació financera que 

havia provocat la presidència de Miguel Juárez Celman iniciades en el mes de juliol de 1890, 

finalitzaren en greus aldarulls que conduïren, en el mes d’agost, a la la dimissió del president 

argentí. Els fets viscuts a l’Argentina, i especialment a la capital Buenos Aires, foren seguits 

puntualment pels diaris de Palma, a causa de la presència al país sudamericà d’un nombrós 

col·lectiu de mallorquins: 

“Mallorca tiene allí muchos de sus hijos, y -la mala nueva se estiende 

pronto- ayer noche ya se nos acercó multitud de personas, especialmente mujeres 

de pueblo, a pedirnos noticias de la revolución que se les había dicho estallara 

en Buenos Aires. 

¿Quién lloraba por un hijo, del que no sabía nuevas hacía casi un año; 

quien recordaba cualquier noticia de la ultima carta de su hermano, deudo o 

amigo? 

Por cierto que recordamos un detalle que nos hizo mucha gracia. Una 

de las mujeres que vinieron a la redacción, joven y llevando un niño en la mano, 

nos preguntó: Mi marido se encuentra en Chile; ¿creen ustedes que le puede 

alcanzar la revolución, ya que está més endins que Buenos Aires? 107 

La ignorància geogràfica d’aquesta dona que es va apropar esverada a la redacció del 

diari a la recerca de noves del seu home, era un fet ben habitual entre el comú dels emigrants 

i dels seus familiars i si a Xile la situació política no es va convertir en preocupant fins el 1891, 

les notícies de caire social que anaren apareixent a la premsa local sobre l’emigració al país 

andí a finals de 1889 i primers mesos de 1890, de ben segur que haguessin trasvelsat encara 

més a l’atemorida dona. Cartes lliurades per emigrants i d’altres informacions presentaven un 

105 El Isleño, 11 juliol 1891 

106 La Compañia Transatlántica Española propietat de Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, va rebaixar, aquest any, 

a la meitat el preu del passatge pels emigrants espanyols que volguessin tornar de l’Argentina. El Isleño, 12 octubre 1891. 

107 El Isleño, 28 juliol 1890. 

65


llastimós panorama que arribà a assolir caracters xenòfobs, com es dedueix d’una notícia 

impresa a les pàgines del diari El Isleño del 29 de gener de 1890, la qual recomanava que fos 

llegida pels mallorquins que desitjaven marxar a Xile. Es tractava d’una sèrie de fragments, 

escollits d’una convocatòria que feia als seus afiliats la directiva de l’Agrupación Democrática 

de Santiago, per manifestar-se contra el govern per la massiva arribada al país d’emigrants 

europeus: 

66 

“El domingo dice se ofrece la oportunidad de reunirnos en un gran 

comicio público para tratar de la emigración europea. 

Los agentes del gobierno nos envian a tanto por cabeza todas las 

heces y desperdicios que arrojan de su seno las ciudades del viejo mundo. 

Nuestros hospitales estan atestados de inmigrantes y entretanto se 

niega una cama para los pobres chilenos. 

Las calles de la ciudad se ven llenas de limosneros que golpean de 

puerta en puerta implorando un pan para los hijos que se mueren de hambre. 

Los talleres nacionales arrojan a los chilenos para dar ocupación a 

tanto desgraciado que se ofrece a trabajar por el alimento,.... 

No son ellos responsables de que se les engañe pintándolos un paraiso; 

cuando vivimos tan cercanos al infierno de la miseria y de la desesperación. 

Son los agentes del gobierno los que se empeñan en mandarnos toda 

clase de inmigrantes por el interés de ganar la prima que se les ofrece. 

¿Basta de servidumbre! 

No consintamos que se convierta nuestra cara patria en lazareto europeo, 

en asilo de valetudinarios, en colonia penal del viejo mundo, en refugium 

pecatorum de todos los perseguidos por la justícia de su país.” 

L’Argentina, sotmesa a un període de recesió econòmica, també va veure sorgir brots de 

xenofòbia contra els immigrants que s’havien establert al país. El 1890, alguns diaris de 

Buenos Aires com El Sud América, esperonaren l’opinió pública argentina contra el corrent 

forà que s’imposava sobre la col·lectivitat nativa: “Los desheredados europeos que se dirigen 

a la América del Sur, como los ingleses a la India, con el menguado fin de chuparle su savia 

vital para derramarla a su regreso en la tierra que los vio lanzarse tras lo desconocido con la 

atrevida desesperación del hambre, esos son los que hoy privan sobre el elemento nacional y 

le inocuan poco a poco el veneno de sus mezquinos ideales.” 108 

¿Qui eren i quin degué ser el nombre d’aquests mallorquins que decidiren embarcar-se a 

la recerca de fortuna, malgrat les penúries d’un viatge llarguíssim i d’un futur incert a una terra 

llunyana? Com hem pogut veure al analitzar les causes de l’èxode, la primera part de la pregunta 

es fàcil de respondre, marxaren cap a l’Argentina i Xile, sobretot habitants de la Part 

Forana de Mallorca, especialment d’aquells municipis que més patiren els efectes de la crisi 

agrària esdevinguda entre 1888 i 1889: Manacor, Pollença, Artà, Capdepera, Alaró, etc. Es trac- 

108 El Isleño, 16 desembre 1890. 


ta, doncs, d’una emigració rural i de caràcter familiar més que no individual: “Antes emigraba 

un solo individuo de la familia con el propósito de redimirla de la miseria a costa de trabajos 

y privaciones; y el emigrante solo pensaba en enriquecerse para regresar al terruño con sus 

ahorros: Ahora, en cambio es la familia entera la que emprende el viaje, espoleada por el hambre, 

dispuesta a refugiarse donde quiera que pueda hallar trabajo y alimento, sin fe ni grandes 

ambiciones y quizás sin esperanza de volver....” 109 

Encara que també dins aquest nombrós contingent d’illencs partits cap a Amèrica també hi 

havia gent que no tenia res a veure amb la pagesia i la seva marxa es devia a raons diferents a 

les que ocasionaren l’èxode de la ruralia. Alguns quintos falsificaren la documentació per lliurarse 

del servei a les colònies espanyoles d’ultramar i fugiren desapercebuts dins el remolí de gent de 

les grans expedicions 110 . La denúncia d’aquests fets per la premsa mallorquina, va produir un increment 

de les mesures de control envers els passatgers com assenyalava El Isleño a la crònica del 

segon i darrer embarcament cap a Xile: “.. los Inspectores de Vigilancia, cuidaban de no permitir 

el embarque a los mozos que no presentaban en una u otra forma el certificado de libertades.” 111 

Per a alguns mallorquins i mallorquines l’emigració va respondre a una qüestió d’amor o 

desamor que rebé la censura de la premsa: “En medio de dolorosas despedidas ocurrió una 

escena verdaderamente inmoral producida por una mujer que abandonaba su marido para 

seguir en la emigración a su amante, haciendo alarde de ello y mostrando su satisfacción con 

palabras y acciones que todos los presentes recriminaron. ¿Quiera Dios que en el pecado no 

lleve la penitencia?” 112 En una altra ocasió, va ser una dona recentment casada qui va patir el 

menyspreu del seu espós, el qual s’estimà més viatgar cap a Xile amb la seva amant: “Cada 

expedición que sale de esta capital para la América del Sur o Chile deja rastro. En la última, 

o sea la que salió el jueves se largó un individuo que llevaba poco más de tres meses de matrimonio, 

pues se había casado el 29 de junio, y por no irse solo; o por no querer sin duda exponer 

su media naranja a las contingencias del viaje, buscó y se llevó otra compañera. La primera 

dícese está inconsolable, pues el perillán se ha llevado hasta las cartas matrimoniales. 

No será este el último caso de ese género que ocurra, si la emigración continua.” 113 

La Roqueta amb el seu sarcasme habitual va fer befa d’aquestes escampadisses d’enamorats: 

“Han emigrat de ca seua fa uns quants dies, una joveneta de quinze 

añys, molt guapeta y atxerovida y un jovensá que la duya señy a perdre. 

No’s sap en á quina república son anats; lo que si se presumeix que 

se fará us des tractat d’extradició per reclamarlós. 

Por lo regulá pagarán es delicte davant es rectó de Santa Eulari, amb 

assistencia des Jutge municipal.” 114 

109 ALMANZOR: Mayo: La Almudaina, 1 juny 1889. 

110 El Isleño, 19 setembre 1889. 




114 La Roqueta, 2 novembre 1889 

67


El desig de “fer les Amèriques” estès per Mallorca gràcies a la propaganda realitzada pels 

agents d’emigració també es va escampar entre alguns menors d’edat enlluernats per la quimera, 

encara que per al protagonista de la següent història el seu projectat viatge no va anar 

més enllà del punt de partida: “Un día de esta semana un muchacho en la estación de 

Manacor tomó pasaje para Binissalem y cuando se hallaba dentro de un coche y en el instante 

de tocar el tercer repique, aparecieron dos mujeres le asieron una por cada lado, y lo 

sacaron a viva fuerza del vagón. El muchacho que tenía de trece a catorce años era un emigrante 

que marchaba a Buenos Aires y había tomado pasaje hasta Binissalem esto es, hasta 

la mitad del camino, poco más o menos.” 115 

Pel que fa a la segona part de la pregunta abans plantejada, podem afirmar que el volum 

de mallorquins que es va adreçar cap a l’Argentina i Xile el 1889 no es pot comparar amb el 

registrat a qualsevol altre any del segle XIX i dificilment del XX i, encara que no existeixen 

fonts estadístiques per conèixer amb exactitud el nombre d’illencs que aquest any partiren cap 

ambdòs estats, la certesa de la magnitud que va assolir el corrent emigratori ens l’ofereix l’extraordinari 

ressò que va tenir a la premsa local, el qual no hem trobat a cap de les altres fonts 

periodístiques consultades en el període comprès entre 1887 i 1900. 

Només per mitjà de les publicacions periòdiques hem pogut establir un càlcul aproximat 

de l’allau emigratòria. El Felanigense del 22 de juny de 1889 informava del següent: 

68 

“No puede menos de ser muy sensible la consecuencia que acarreará 

a esta isla la numerosa emigración de trabajadores que marchan a América en 

busca de ilusorias fortunas. Por conducto fidedigno sabemos, solo del pueblo de 

Manacor se cuentan ya más de tres mil emigrantes, y más de mil de Pollensa 

que con los demás de los otros pueblos forman un contingente de nueve mil; 

cifra aterradora, digna de tenerla en cuenta nuestros Gobiernos para ver si arbitrarian 

medidas a fin de que no se aumentara en adelante”. 

La quantitat de tres mil emigrants originaris de Manacor oferida pel setmanari de Felanitx 

va ser posada en entredit pel corresponsal del Diario de Palma a l’esmentada localidad a una 

crònica lliurada a inicis del mes de juliol: “.. hay mucha exageración respecto al número de los 

emigrantes de esta villa. Hemos procurado adquirir datos oficiales y no llegan de mucho a la 

mitad de los tres mil que algunos quieren suponer, y procede la equivocación por agregarse 

en las diferentes tandas de emigrantes muchos de las villas circunvecinas a las de Manacor, 

pasando todos en el concepto público por manacorenses. Con todo creemos que, a no ponerse 

remedio, durante el corriente año la cifra llegará o pasará de los tres mil emigrantes de 

esta localidad...” 116 

Aquestes dades, exagerades o no, ofereixen una idea de la intensitat del flux emigratori i encara 

cal tenir en compte que varen ser formulades abans dels grans embarcaments massius que es 

produïren entre els mesos de juliol i octubre, per la qual cosa no seria gairebé excessiu assegurar 

115 La Almudaina, 17 agost 1889. 

116 Diario de Palma, 3 juliol 1889. 


Mapa de Mallorca amb una referència a l’èxode massiu dels habitants de l’illa esdevingut el 1889 (La Almudaina 1 juny 1889) 

que foren més de deu mil els mallorquins que marxaren de l’illa el 1889 cap a l’Argentina i Xile, la 

qual cosa suposaria al voltant del quatre per cent de la població total de l’illa. 

L’assentament al territori de les dues repúbliques sudamericanes dels emigrants mallorquins 

que no regressaren arran de la crisi financera i de la inestabilitat política, va possibilitar 

l’obertura de les cadenes migratòries que canalitzaren, sobretot cap el país del Río de la 

Plata i en menor mesura cap a Xile, el corrent emigratori de les tres primeres dècades del 

segle XX. 

69


2.3. Els culpables de l’allau emigratòria i 

les propostes per aturar el desplaçament 

segons la premsa mallorquina. 

El 1889, s’editaven a Palma sis diaris: El Isleño, La Almudaina, El Diario de Palma, El Áncora, 

La Opinión i El Palmesano 117 , mentre que a la Part Forana es publicaven quatre setmanaris: El 

Felanigense, El Manacorense, La Revista de Inca i Sóller. Així mateix, s’imprimien a la capital de 

l’illa al voltant d’unes catorze publicacions periòdiques de temàtica molt diferent, entre les quals 

destacaven: La Roqueta, El Republicano, El Centinela, Las Instituciones i Puntos i Comas. 

70 

Carrer de Palma (Charles W. Wood: Letter from Majorca. 

Londres 1888) 

L’ideari de la premsa diària i de les publicacions 

periòdiques era prou divers i, en la 

majoria de casos, es trobava vinculat a les distintes 

opcions polítiques existents a Mallorca. 

Desde la seva particular perspectiva, totes les 

publicacions consultades sense cap excepció, 

obriren un debat sobre l’abast del fenomen 

migratori i es convertiren en una sola veu per 

sensibilitzar a l’opinió pública davant la problemàtica 

generada per l’èxode massiu de mallorquins. 

A les seves pàgines hi podem trobar 

informació i comentaris sobre els embarcaments 

d’emigrants; editorials i articles sobre les 

causes que varen originar l’allau; columnes d’opinió 

adreçades als habitants de Mallorca perquè 

no abandonassin l’illa; crítiques contra l’activitat 

dels ganxos; propostes per interrompre el 

flux emigratori; transcripcions, -la majoria procedents 

de diaris de la Península-, de cartes lliurades 

per emigrants a les quals narraven les 

calamitats que havien patit en el decurs del 

viatge a ultramar o en el país d’acollida; informacions 

procedents de diaris peninsulars i 

americans on es descrivien desgràcies esdevin- 

gudes als emigrants; etc... No obstant això, aquests periòdics de Palma que tan crítics es mostraren 

amb el moviment emigratori, també se’n beneficiaren econòmicament mitjançant els ingressos 

obtinguts pels anuncis que publicaren a les seves pàgines les agències d’emigració i les principals 

companyies navilieres italianes, espanyoles i franceses que operaven des de Barcelona. 

117 Els únics diaris de Palma que no hem pogut consultar, a causa de no trobar-se cap exemplar de 1889 a les hemeroteques són 

La Opinión i El Palmesano. 


De l’anàlisi dels continguts de les diferents capçaleres mallorquines es dedueix que hi 

havia, entre elles, una avinença general al considerar la crisi de subsistències que s’estenia 

per la ruralia de l’illa, l’impost de consum i l’acció engalipadora dels contractistes de mà d’obra 

com els factors essencials que explicaven la gran onada emigratòria de 1889, encara que, 

mostraren determinades divergències a l’hora de culpabilitzar als causants de la situació generada, 

plantejant l’origen del problema emigratori des de la seva particular òptica ideològica. 

Les publicacions, no tans sols es limitaren a exposar els factors que havien ocasionat el 

flux i a polemitzar sobre els seus responsables, sinó que com veurem a continuació, també 

llançaren des de les seves pàgines tot un seguit de propostes, pràctiques i d’allò més utòpic, 

per aturar el desplaçament de mallorquins cap a l’Argentina i Xile. 

Mossèn Antoni Maria Alcover i Sureda dirigia l’any de la gran onada emigratòria un dels 

sis diaris de Palma, El Áncora. Havia obtingut el 1888 la càtedra d’història eclesiàstica del 

seminari de Palma i a l’any següent fou nomenat director d’aquest diari d’ideologia catòlica 

integrista. 

El Áncora sempre va tractar el fenomen emigratori des d’una perspectiva ultracatòlica 

militant i les seves opinions sobre la problemàtica sorgida arran de la diàspora es trobaven 

impreses en els comentaris que acompanyaven les notícies sobre els embarcaments que apareixien 

a la secció anomenada Gacetilla local. El diari pensava que la misèria que patien els 

treballadors constituïa la raó de l’èxode, encara que considerava que l’emigració no era la solució 

al seu problema: “Comprendemos la tremenda y pavorosa crisis por qué atraviesa hoy en 

nuestra España el infeliz obrero; harto sabemos cuan pesada es la carga que sobre sus hombros 

tienen que llevar muchos hijos del trabajo; patente es y palpable el abandono en que se 

encuentran por parte de quien debería velar por ellos. Pero a pesar de esto, a pesar de la miseria 

que todo lo invade, a pesar del sinnúmero de impuestos que gravitan sobre el pobre pueblo, 

no vemos el remedio en la emigración” 118 . Sota el prisma del seu ideari ultracatòlic responsabilitzava 

a la política liberal del govern d’haver ocasionat aquesta situació: “El liberalismo 

ha invadido todas las clases sociales, matando poco a poco los sentimientos religiosos del 

pueblo español. Multiplicado este funestísimo sistema en infinidad de partidos, éstos quieren 

vivir y engordar siempre a expensas del país. Cada partido tiene su jefe y sus prohombres, y 

de lo que menos se cuidan es del bien moral de sus adeptos. Cuando un patricio está en la 

oposición, lo que quiere es gobernar, y promete felicidades sin cuento con tal de adquirir votos. 

De los partidos existentes casi no queda ninguno que no haya empeñado las riendas; ¿y que 

bien hemos alcanzado los españoles? ¿qué felicidad ha sido la nuestra?. Abran los ojos los 

obreros, vuelvan todos al amoroso seno de la Iglesia Católica y con ella trabajen para la completa 

restauración de nuestra Patria. Fuera política liberal, causa y origen de todos nuestros 

males, que sólo así se puede venir el bienestar, a la paz y tranquilidad que tanto se desea.” 119 

L’anatemització del liberalisme 120 es repetia contínuament a les pàgines del diari de Palma 

com una cantarella alliçonadora adreçada als emigrants, perquè coneguessin als veritables 

culpables de la seva partida: 

118 El Áncora, 4 octubre 1889. 


120 Des de 1885 fins a 1890, el partit liberal presidit per Práxedes Mateo Sagasta va ocupar el govern de l’Estat espanyol. 

71


72 

“Otra vez hubo ayer tarde embarque de multitud de hermanos nuestros 

que dejan Mallorca para ir en busca de pan y trabajo, allá en Buenos Aires. 

Para mañana según se nos dice, son muchos más los que deben 

emprender el viaje. 

¡Pobre Mallorca! ¡Pobre España! 

La España liberal asesinó a indefensos frailes y expulsó ignominiosamente 

a los verdaderos amigos del pobre, y todos pagamos las fatales consecuencias 

que a esto ha seguido. 

Engañado el infeliz obrero por hombres expertos; fascinado por los falsos 

resplandores de mentida libertad y torpe pregreso; yace hoy sumido en la 

más espantosa miseria, sin que mano alguna trate de poner fin a tan horrible 

situación...” 121 

Desemmascarats els causants d’un corrent emigratori sense cap aparença d’aturar-se, l’únic 

que podia fer El Áncora era pregar a Déu i a la patrona de Mallorca perquè emparassin 

als emigrants en el decurs del seu pelegrinatge i proposar la volta als valors catòlics com a 

remei per impedir l’emigració: 

“Entre ayes y lamentos; entre abrazos y lloros partió el vapor Lulio, y 

los que nos quedamos no pudimos menos de elevar una oración al cielo en 

demanda de protección y amparo para los que se van. 

Que Dios les dé buena suerte; que la preciosísima sangre del redentor 

del mundo les preserve de todo peligro; que la Virgen de Lluch les cubra bajo 

su manto y haga que puedan volver a sus lares los miles de personas que hoy 

abandonan patria y hogar. 

Hora es ya que el infeliz obrero abra los ojos a la luz y vea donde está 

el remedio. Cincuenta años de libertad y de progreso no han sido suficientes a 

calmar las necesidades más perentorias de la vida. Tanto hemos gozado de 

libertad, cuanto hemos progresado en miseria, en malestar, en inquietud insoportable. 

¡Fuera política! La Religión y solo la Religión puede salvar a España. 

En ella, como en tiempos anteriores, es donde los hijos del trabajo han de 

encontrar recompensas a sus sudores y fatigas.” 122 

El darrer capítol d’aquesta campanya contra l’emigració mallorquina desfermada pel 

diari ultraconservador es va obrir en els darrers mesos de 1889, mitjançant la reproducció de 

fragments d’esquinçadores cartes escrites per emigrants illencs on el dramatisme de la narració 

contribuirïa segons El Áncora: “a impedir el frenesí que por la emigración desgraciadamente 

hemos presenciado durante los meses anteriores, y despues mediten a lo que se exponen 

y los riesgos que peligran correr en la travesía del viaje.” 123 

121 El Áncora, 31 juliol 1889. 

122 El Áncora, 6 setembre 1889. 



La línia editorial del diari El Isleño, òrgan de la Unió Liberal, s’allunyava dels plantejaments 

confessionals de El Áncora amb el qual va mantenir, el 1885, una forta polèmica. 

Malgrat la seva vinculació amb una determinada tendència política, posseïa un ampli caràcter 

informatiu que es fèia palès en el tractament del fet emigratori, divulgant un extens ventall 

de notícies sobre el tema procedents de diaris peninsulars i estrangers. Crític amb l’èxode, 

demanava al govern de l’Estat, accions orientades a detenir el flux emigratori: “... deploramos 

la emigración y no nos cansaremos de pedir medidas de buen gobierno que la contengan, 

pues, de lo contrario los efectos de ella serán desastrosos para los que se van y los que se 

quedan. Mirar con los brazos cruzados ese movimiento, puede llegar a ser criminal, mirado 

bajo el punto de vista de la conciencia y si la tienen nuestros administradores, deben evitarse 

el remordimiento que pueda caberles.” 124 

Qualsevol situació relacionada amb l’emigració proporcionava als redactors de El Isleño 

un motiu per manifestar el seu rebuig a la passivitat del govern front al problema i així ho va 

fer, en ocasió d’informar als seus lectors de l’aparició, als principals carrers de Palma, de cartells 

editats per una agència d’emigració incitant als mallorquins a partir cap a Xile: “... el 

Gobierno que tiene cuidado de dictar ordenes para que no se publiquen anuncios de loterias 

extranjeras sin duda para evitar que los fondos del Erario sufran mermas, podría interesarse 

en que no se fijaran aquellos carteles y evitar la propaganda que se hace para llevarse brazos 

que hacen falta al pais. Sin duda estos valen más que el dinero.” 125 

El Isleño, com a la resta de publicacions de l’illa va formular una sèrie de mesures per 

aturar el corrent emigratori. Les dues més significatives cercaven resoldre el problema des 

d’una perspectiva general que interessava la totalitat de l’emigració de l’Estat espanyol i des 

del punt de vista local relatiu a Mallorca. Pel que fa a la primera de les propostes, en el mes 

de juny, -abans de la publicació del Reial decret del 23 de setembre que fomentava l’emigració 

a les províncies espanyoles d’ultramar- 126 , El Isleño ja plantejava la necessitat d’adreçar el 

moviment emigratori de ciutadans de l’Estat espanyol cap a Cuba, Puerto Rico i Filipines 127 . 

Durant l’efervescència dels grans embarcaments registrats a l’estiu, va publicar una col·laboració 

titulada Un medio contra la emigración, on el seu autor llançava una solució del tot insòlita: 

posar en explotació agrícola dues de les illes deshabitades de l’arxipèlag balear, Cabrera 

i sa Conillera. El promotor anònim de l’agosserat projecte raonava així la seva iniciativa: 

“Una de las causas que han provocado la emigración, es el escaso provecho 

que rinden los terrenos de Mallorca, muchos de ellos enfermizos, cansados 

de producir y recargados hasta lo imposible de impuestos que todo el beneficio 

absorben. Estos terrenos, que distribuidos en parcelas, o rotas, constituían 

el patrimonio de la mayor parte de los que emigran, son hoy abandonados para 

ir a buscar allende los mares, tierras vírgenes, que recompensen dignamente el 

trabajo, bajo el amparo de Gobiernos que no exploten sus sudores. 



126 El Reial decret publicat a la Gaceta el 23 de setembre de 1889, va constitur una resposta del govern davant l’allau emigratòria 

cap a l’Amèrica llatina produït l’esmentat any. Tenia com a objectiu orientar el corrent emigratori cap a Cuba, per la qual 

cosa s’autoritzava l’assentament a l’illa antillana de 250 famílies per establir-hi colònies agrícoles. 


73


74 

Por mi antigua profesión y mis aficiones, conozco palmo a palmo, 

todos los terrenos de la provincia; y me atrevo a asegurar, que hay entre ellos, 

unos que, aunque relativamente de corta extensión, reunirían las grandes ventajas 

de los codiciados de la América del Sur, sin costar a las muchas familias 

que podrían dedicarse a explotarlos, lágrima alguna. 

La vecina isla de Cabrera, y también su inmediata Conejera, contienen 

grandes extensiones de tierras vírgenes y feracísimas, tupidas de lozana vegetación, 

que solo muy pocas personas y las cabras silvestres que las pacen, conocen, 

puesto que hace siglos, las tiene condenadas al casi abandono, la incuria 

de sus poseedores. 

Estos terrenos arrancados de manos tan muertas, convertidos en 

extensa Colonia Agrícola, y repartidos en condiciones favorables, entre estas 

pobres familias que emigran, formarían en muy corto tiempo su felicidad y 

risueño porvenir. 

Una vez transformadas aquellas sementeras en verdaderas huertas y 

jardines, ya que a ello se presta la excelente bondad de clima, Palma ganaría 

también, no solo una agradable estación de veraneo, sino mayor facilidad para 

aprovechar las ventajas de aquel manantial de salutíferas aguas, tan acreditadas 

para las enfermedades del pecho. 

La manera de conseguir prontamente tantas ventajas no creemos 

fuese imposible. Bastaría saber armonizar la voluntad de determinadas autoridades 

y particulares. El país sabría agradecerlo.” 128 

Dins del conjunt de capçaleres locals, és a les quatre pàgines del conservador Diario de 

Palma on es troben datades el major nombre d’informacions sobre els embarcaments registrats 

el 1889. Així mateix, va ser el diari que va incorporar més transcripcions de periòdics peninsulars 

i argentins on es narraven les calamitats que sofrien els emigrants. De la mateixa manera 

que els altres diaris de la capital de l’illa desaprovava el moviment emigratori, encara que 

els remeis per posar-hi fre no tenien res a veure amb els suggerits per El Áncora i El Isleño. 

Així, d’una banda, va enfocar la resolució de la problemàtica jornalera dins una òptica ajustada 

als criteris de la doctrina cristiana confiant en una actitud gairebé paternalista dels grans 

propietaris agrícoles envers els jornalers desocupats, encara que de l’aplicació d’aquesta mesura 

també en sortiria beneficiat el mateix propietari: “Sabemos que algunos propietarios de esta 

isla han empezado varias obras, a fin de dar trabajo a los pobres jornaleros; y hay un hacendado 

que hasta proporciona sitio para dormir y efectos para elaborar la comida, si son de lejanos 

puntos dichos trabajadores. Todo esto, a más de útil para el fomento de la agricultura e 

industria, es muy conforme a la moral cristiana, mayormente en una época en que por falta de 

trabajo en ciertas comarcas de Mallorca, muchos braceros emigran a lejanas tierras.” 129 


129 Diario de Palma, 19 octubre 1889. 

El Diario de Palma. 

Periódico de noticias e intereses locales. 


Un altre antídot per curar la malatia de 

l’emigració implicava les autoritats provincials 

i municipals de l’illa. Es tractava de fomentar 

les obres públiques per oferir feina als jornalers: 

“En la carretera de Andraitx particularmente 

desde el arrabal de Santa Catalina 

hasta el llano de Bellver, se han hecho en diferentes 

épocas varias mejoras para nivelar en 

cuanto ha sido posible, el piso de la vía. Esta 

mejora, tan útil para el tráfico, convendría se 

hiciese pronto estensiva a otras carreteras en 

cuyas ásperas subidas tiene que aligerarse la 

carga, causando graves perjuicios. Ahora que 

se trata de emprender obras públicas para 

dar trabajo a los jornaleros, es de desear que 

las autoridades e ingenieros de caminos tengan 

esto presente para bien de la agricultura 

y del comercio” 130 . Dos dies després d’haver 

exposat aquesta idea, El Diario de Palma mostrava 

la seva satisfacció pel recolzament que 

havia obtingut la iniciativa entre els membres 

de la Diputació Provincial: “Sabemos que la 

comisión permanente de la Diputación 

Provincial ha empezado a entregar dinero y seguirá entregando, para que se emprendan 

obras, a fin de dar trabajo a la clase pobre y contener la emigración. Lo mismo se realizará 

por el ramo de ingenieros civiles. Celebramos mucho sean atendidos los deseos que días atrás 

manifestamos en este periódico. Solamente falta que los Ayuntamientos en cuanto puedan, 

correspondan al celo de la representación provincial, particularmente en los municipios donde 

los emigrantes son en mayor número.” 131 

De tots els periòdics de la capital de l’illa consultats, El Diario de Palma, era l’únic que 

posseïa a Manacor un corresponsal que lliurava puntualment a la redacció del diari, extenses 

i pormenoritzades cròniques que ens permeten conèixer la difícil conjuntura per la que travessava 

el municipi de Mallorca que més intensament va sofrir l’epidèmia de l’emigració. 

L’esmentat col·laborador va exposar des de la tribuna del diari ciutadà tot un seguit d’iniciatives 

molt diverses per aconseguir estroncar la sagnia humana que aleshores patia la localitat. 

Pel periodista manacorí totes les propostes encaminades a cercar solucions adients als problemes 

del municipi havien de plantejarse sota una triple vessant: Protección, economía y 

moralidad 132 . 


131 Diario de Palma, 2 agost 1889. 


75


Per posar en pràctica aquestes tres premisses es feia necessari rectificar el més urgent 

possible el cens de població sobre el que es basava el repartiment de l’impost de consum, per 

així obtenir la lògica rebaixa de la contribució. També proposava apel·lar a les autoritats competents 

per aconseguir suprimir les arbitrarietats en el cobrament de l’esmentat tribut, comeses 

pels conservadors que controlaven el poder municipal i racionalitzar l’impost 133 . En consonància 

amb la línia moralitzadora expressada des de la redacció del diari pel que escrivia, 

va manifestar la idea de promoure, entre els latifundistes del terme, l’aplicació de millores en 

els seus conreus per oferir feina als jornalers, de la qual cosa en sortirien afavorits els hisendats 

que corrien, en un futur, el perill de trobar-se sense mà d’obra: “los que tienen medios de 

hacerlo que todavía son en número considerable, deben por su interés promover mejoras en 

sus campos en los tiempos que el trabajo escasea a los jornaleros, a fin de contener esta funestísima 

corriente de emigración, que a no remediarse, pronto nos encontraremos sin brazos 

suficientes para el cultivo de nuestras propiedades.” 134 

De la mateixa manera, creia que el foment de les obres públiques en el municipi podria 

alleujar l’anguniant situació de molts dels seus habitants. Així, sol·licitava al consistori que 

enllestís el projecte d’acondicionar els més de cent quilòmetres de carreteres anomenades 

camades que hi havia en el terme municipal, el manteniment de les quals anava a càrrec dels 

propietaris de les terres per on passaven. L’Ajuntament, davant l’estat lamentable de conservació 

que presentaven la majoria de les camades, hauria d’imposar als propietaris de les finques, 

la realització d’obres de millora d’aquests camins rurals, la qual cosa proporcionaria 

feina als jornalers. Dins aquest mateix capítol d’impulsar l’obra pública, proposava dur a terme 

la neteja de la part arrecerada del port de Manacor per facilitar l’ancorament dels vaixells que 

hi anaven a descarregar bocois de vi. Aquestes obres permetrien mantenir la feina dels nombrosos 

carreters dedicats al transport dels bocois, des de Manacor fins al port, i n’aturarien 

l’emigració que es produïa entre aquest col·lectiu 135 . 

La iniciativa més original per interrompre l’onada emigratòria, sorgida de la ploma del corresponsal, 

cercava penalitzar econòmicament a les navilieres que transportaven emigrants i els 

doblers així obtinguts repercutirien en una rebaixa de l’impost de consum. Pensava el següent: 

76 

“.. Es preciso ya poner un remedio pronto y eficaz, como lo sería, según 

el parecer de muchos, estableciendo un impuesto o arbitrio, que deberían satisfacer 

los capitanes de los buques con pasajeros emigrantes, igual a la prima 

que por cabeza les vale cada emigrado al llegar a su destino, lo cual sería una 

justa defensa contra lo que algunos llaman ya trata de blancos. Cuyo arbitrio 

debiera ser municipal y aplicable en descargo del cupo de consumos del pueblo 

a que perteneciera cada emigrado. Esto u otra cosa parecida, a nuestro 

entender, es lo que convendría en un brevísimo plazo...” 136 



135 Diario de Palma, 18 setembre 1889. 



El diari d’informació general de caràcter regionalista, La Almudaina, era l’únic dels periòdics 

de Palma consultats que tenia corresponsals d’origen balear a dos països d’Amèrica llatina: 

l’Argentina i l’Uruguai. El menorquí Antoni Cursach 137 s’encarregava de lliurar cròniques 

des de Rosario de Santa Fe, mentre que l’escriptor mallorquí Joan Torrendell 138 , que signava 

les seves col·laboracions sota el seudònim de Fernan González, feia el mateix des de la capital 

de l’Estat Oriental. Malgrat gaudir, a dos dels indrets receptors d’emigrants balears, d’aquesta 

parella d’excel·lents periodistes que podien oferir una informació puntual de tota la 

problemàtica que envoltava al món de l’emigració l’any de l’èxode massiu, no hem trobat en 

els seus articles cap comentari negatiu sobre el tema, ben al contrari de l’escrit a les pàgines 

de La Almudaina pels seus redactors i col·laboradors habituals, dirigits aleshores per Joan 

Lluís Oliver Sabrafin, els quals engegaren des del periòdic una encoratjadora campanya per 

persuadir als mallorquins que no abandonassin la seva terra d’origen. 

Va ser precisament un dels fundadors del diari regional, l’economista, empresari i periodista 

Enric Alzamora, qui en el mes de juny va donar la veu d’alarma, davant el creixent despoblament 

de l’illa ocasionat per l’emigració dels seus habitants, a la columna on exposava els 

fets més interessants esdevinguts a Mallorca al llarg del mes recentment finalitzat 139 . En els 

mesos següents, coincidint amb la gran onada, la campanya editorial contra l’emigració oberta 

per La Almudaina es va concretar en un triple front informatiu. El primer ho trobam a les 

cròniques sobre els fets esdevinguts en el moll de Palma els dies dels grans embarcaments, a 

les quals existeix una intenció evident d’impressionar el més possible a l’opinió pública mitjançant 

una acurada i sensible descripció de les dramàtiques escenes que continuament es 

repetien a les instal·lacions portuàries. 

En un altra nivell podríem situar la secció iniciada l’11 de setembre que amb el títol Contra 

la emigración reproduïa fragments de cartes lliurades des de l’Argentina per emigrants mallorquins, 

on explicaven als seus familiars i amics les seves desventures a ultramar. Malgrat que 

l’objectiu del diari era el d’esvair dels illencs el propòsit de marxar a Amèrica mitjançant la 

publicació de malaurades històries personals, sembla que hi havia suspicàcies entre els veïns 

de determinades localitats d’intensa emigració, perquè crèien ques estaven inspirades pels 

hisendats del municipi esverats per la constant pèrdua de mà d’obra per treballar a les seves 

propietats: 

“.. Su suspicacia llega al extremo de creer que todas las noticias desfavorables 

que se reciben de los emigrados, son obtenidas por las sugestiones 

capciosas de los ricos o por compras o maquinaciones de ellos, cuando no se 

las supone pura invención; y se enfadan y ponen furiosos cuando alguno las 

refiere. 

137 Antoni Cursach Truyol (Ciutadella 1860-Buenos Aires 1953). Impresor, periodista, novel·lista i assagista. Va emigrar a Rosario 

de Santa Fe (Argentina) el 1888. Posteriorment es traslladà a Montevideo i el 1892 es va establir a Buenos Aires on hi va viure 

fins a la seva mort esdevinguda als 93 anys. Fou fundador i director de les revistes periòdiques El Faro (1910-1920 i El 

Menorquín (1919-1921) publicades a la capital argentina 

138 Joan Torrendell Escales (Palma 1869-Buenos Aires 1937). Periodista, novel·lista i dramaturg. La seva vida com a emigrant a 

l’Amèrica del sud comprèn dues etapes. La primera se situa a Montevideo i s’estén entre els anys 1889-1894, mentre que la 

segona va de 1910 a 1937, residint els darrers vint-i-cinc anys a Buenos Aires, on fou redactor dels diaris La Nación i El Hogar 

i director del quinzenari L’Orenella adreçat al col·lectiu d’emigrants balears i catalants assentats a l’Argentina. 

139 ALMANZOR: op. cit., nota 109. 

77


78 

Se ha dado el caso de que un criado del médico de cierto pueblo, que 

no viene al caso nombrar volviese de Buenos-Aires después de haber ido a tentar 

fortuna, y de que refiriese sin exagerar, lo que se necesita allí para vivir 

medianamente. 

Pues bien; en el pueblo se supuso y corrió como un Evangelio, que el 

facultativo en cuestión había pagado el viaje a su criado para que volviese a 

desanimar a los vecinos, con objeto de no perder su clientela. 

Nos consta positivamente que en Pollensa y Manacor numerosas familias 

han recibido cartas muy desfavorables: Esta es la hora, por más activas que 

hayan sido nuestras gestiones, que se nos hayan dejado leer ni copiar ni una 

sola de estas cartas. No queremos -se ha dicho siempre- dar este gustazo 

(aquest greix) a los señores!.” 140 

El darrer vessant de la campanya de conscienciació de la població de l’illa, davant la magnitud 

que havia assolit el fenomen emigratori, encetada per La Almudaina, ve formulada a editorials, 

columnes i articles d’opinió on, a més de l’anàlisi de les causes de l‘èxode i de la crítica 

a la labor de reclutament efectuada entre la pagesia pels ganxos que ja hem esbrinat en 

capítols anteriors, es censurava l’emmascarament de la realitat del fet emigratori realitzada 

pel consolat argentí, es plantejaven conseqüències inquietants generadores de posibles conflictes 

socials en el camp mallorquí, es denunciava la incapacitat de les autoritats per solucionar 

el problema de l’emigració illenca i es proposaven mesures per aturar el flux. 

La maledicció dels contractites de mà d’obra va constituir un clam reiterat insistenment 

per La Almudaina i per les altres publicacions periòdiques, però no va succeir el mateix amb 

els representants diplomàtics dels països colonitzadors, els quals, al cap i a la fi, exercien idèntic 

paper d’inductors del corrent que els ganxos. La premsa de l’illa rebutjava la política poblacionista 

engegada pels governs argentí i xilè i el reclutament d’emigrants efectuat pels seus 

agents a Europa, però amb l’única excepció de La Almudaina mai va qüestionar directament 

la tasca efectuada pel cònsol de l’Argentina a Palma, Mateu Enric Lledó, futur batle de la capital 

de l’illa. Només Enric Alzamora fou l’únic periodista que es va permetre ironitzar sobre el 

cònsol de l’estat sudamericà. 

A l’octubre de 1889, Alzamora aprofitava el retorn d’un dels primers emigrants mallorquins 

desenganats del seu pelegrinatge a l’Argentina per mostrar la seva mordacitat envers el 

cònsol d’aquell país. A la seva columna mensual, deia: “Regresa de la ex argentina tierra un 

pobre hombre con su familia; herido, desarropado, débil, hecho, en fin, una pura lástima. Se 

entera la prensa, inquiere noticias y relata la historia del infeliz: una historia de desdichas y 

miseria; un borrón para la República Argentina. El cónsul de esta nación -¡naturalmente!- se 

hace cuenta de que el borrón le ha caido sobre la frente, y va y coge al repatriado y le somete 

a un interrogatorio en regla, del cual se deduce todo lo contrario de lo que dijeron los periódicos. 

O sea que el infeliz no ha sido tan infeliz como se suponía, que si se queja es por 

vicio.” 141 

140 Una semilla funesta. La Almudaina, 17 setembre 1889. 

141 ALMANZOR: Setiembre. La Almudaina, 1 octubre 1889. 


Per sortir de dubtes i averiguar quina de les dues versions era la certa, Alzamora i el 

dibuixant de La Almudaina, s’adreçaren a S’Hort d’es Ca 142 , on vivia el retornat, amb la intenció 

d’entrevistar-lo, a la qual cosa es va negar l’emigrant i així: “Tuvimos pues, que volvernos 

con el rabo entre las piernas y sin haber podido averiguar a ciencia cierta, en que consistía la 

falta de hormonía (la hache es del Sr. Cónsul) que existe entre el relato de la prensa y el interrogatorio 

del representante de la República Argentina”. L’únic que en tregueren de la seva 

eixida a S’Hort d’es Ca va ser un retrat de l’emigrant amb un rostre remagrit, que exterioritzava 

l’emprenta de la seva descoratjadora aventura. 

Retrat d’un emigrant mallorquí retornat a l’illa desenganat de la seva experiència a l’Argentina 

(La Almudaina, 1 octubre 1889) 

La Almudaina va ser l’única publicació de les consultades que va creure advertir en l’emigració 

mallorquina un possible motiu generador de conflictivitat social a la Part Forana: “El 

movimiento que ha logrado infundir en nuestro pueblo la propaganda de la emigración sudamericana, 

ofrece algunas observaciones, que nos vemos en el caso de recoger: La agitación 

es más honda de lo que parece a simple vista; y en algunos puntos presenta ya que no síntomas 

alarmantes, cuando menos caracteres socialistas, en el sentido de plantear una guerra 

fatal entre los terratenientes y las clases proletarias”. Aquest plantejament l’exposava l’autor 

142Antic barri del terme municipal de Palma que coincideix amb l’actual nucli urbà de la Soledat. Prenia el nom d’un hort que 

fou començat a parcel·lar el 1851. 

79


de l’article d’opinió titulat Una semilla funesta publicat el 17 de setembre, el qual considerava 

que els agents d’emigració utilitzaven hàbilment la carestia que patia la pagesia, per crear 

entre aquest col·lectiu un clima d’hostilitat contra els grans hisendats, als que culpabilitzaven 

de les seves penúries. Els jornalers, assegurava, emigraven més que per l’escassetat de feina 

o pels baixíssims jornals, per fer la guitza als terratenents ocasionant amb la seva marxa el 

despoblament del camp i la consegüent manca de mà d’obra per treballar a les seves propietats: 

“Mas bien que por la miseria, por la escasez de trabajo o por la baratura de los jornales, 

muchos se van –y no se recatan de decirlo- para crear dificultades a los señores para abandonarlos 

a los azares de una despoblación y de una carestía. Quisieramos ver –añade- que 

cultivaran ellos por sus propias manos las tierras; que segasen sus mieses y practicasen la 

recolección en sus viñedos sin ayuda de nosotros; quisiéramos obligarlos a experimentar los 

rigores de un forzado barbecho en las propiedades que los pobres hemos regado y fertilizado 

con nuestro sudor y nuestros esfuerzos, recompensados miserablemente”. 

Resulta del tot evident el paral·lelisme que hi ha entre aquest darrer desig manifestat pels 

jornalers i el que expressaven alguns dels glosats relatius a l’emigració mallorquina, impressos 

el 1889. Joan Aguiló “Serena” a la glosa “Sen van” exemplificava amb el que, aleshores, 

s’esdevenia a Pollença per explicar el que podia succeir als hisendats del municipi com a conseqüència 

de l’escassetat de jornalers provocada per l’emigració. L’advertiment d’Aguiló als 

propietaris de les possessions encara anava més enllà del fet que s’haguessin d’ocupar en les 

tasques del camp. El glosador interpretava el moviment emigratori com una disjuntiva pels 

terratinents i empresaris al repercutir en les seves relacions econòmiques envers els treballadors. 

Si minvava la mà d’obra es produirïa un notable increment dels salaris afavorint als jornalers 

que havien decidit romandre a Mallorca, i en el cas de no pujar els sous es mantendria 

l’emigració amb la natural disminució de gent treballadora que en res els beneficiaria : 

80 

... A Pollensa pasan, ja, 

de mil que sen son anats 

perque están desesperats 

sense feina ni menjá, 

y un altre mil ni ha 

que ja están apareyats 

en poré per á partí, 

y si tots heu fan així 

tot Pollensa fogirá; 

llevó heurán de trebayá 

ets amos y es señós, 

y ses señoras pastós 

per aná á gordá bestiá, 

algun rich qu’heurá d’aná 

á fe lleña a Formentó, 

algun altre á fé carbó 

y altres á xercolá, 

si falta jent per lleurá 

també ni anirán uns cuans 

y es posarán sas mans 

que no’s porán agontá, 

llavó voreu aumentá 

de cada día es jornal, 

y no tendrá es señ cabal 

es qui anirá á trabayá 

si no’ls á volen doná 

deu reals ó tres pesetas, 

y si ván a fe gavetas 

deu reals y bon menjá, 

y si’s saben arretglá 

es pobres serán señós 

perque de trabayadós 

molta de gent hey heurá,.. 

(.....) 

Aixó es mal per tot señó 

y mestres d’es menestrals 

qu’heurán de pujá es jornals 

á tot homo trabayadó, 

y si acás diuen que no 

seguirá sa porfesó 

d’aumenta s’emigració 

y llevó estarán mes mals... 


De fet a causa de la pèrdua de mà d’obra ocasionada pel corrent emigratori a ultramar es va 

produir un augment dels jornals, encara que per no veure disminuïts els seus guanys, els hisendats 

decidiren contractar el mínim de jornalers, creant més atur i en conseqüència generant més 

emigració en el futur. La qüestió de l’increment salarial i l’emigració constituiran dos factors lligats 

que repercutiren en les onades emigratòries de les dues primeres dècades del XX. 143 

El parer dels periodistes i col·laboradors de La Almudaina sobre qui eren els culpables 

del problema emigratori i les iniciatives per interrompre l’allau es va expressar a tres articles 

d’opinió publicats en els mesos de juliol i setembre. A La emigración mallorquina 144 , Miquel 

dels Sants Oliver, descrivia el despoblament i l’èxode que en el mes de juliol es manifestava a 

algunes localitats de la Part Forana: 

143 PEÑARRÚBIA, Isabel (1999): Carnaval, codolades i teatre popular. La dissidència a la Mallorca caciquista (1875-1923), dins 

“Menjavents”, núm. 30. Edicions Documenta Balear, Palma. 

144 OLIVER, Miquel S: La emigración mallorquina. La Almudaina, 21 juliol 1889. 

81


82 

“Pollensa, Alaró, Manacor, San Lorenzo, comarcas cuya frondosa vegetación 

encubre con apariencias de fecundidad una tierra que no alcanza el sustento 

de todos sus hijos, sienten ya los efectos de la soledad y el abandono. En 

el interior de las villas, muéstranse desiertas muchas de sus calles. Centenares 

de casas están vacías sin encontrar inquilino que ni aún de balde las ocupe. En 

las plazas públicas se amontonan los humildes ajuares del labrador que emigra, 

sin que nadie se acerque a adquirir aquellos recuerdos estimados de familias 

deshechas. Otros apagan sus hogares, venden los frutos cosechados y hasta 

su pequeña suerte de tierra (cuando no la abandonan a los rigores fiscales de 

la Administración acreedora), reunen sus mezquinos ahorros, embalan sus gastados 

aperos y aun sintiendo dentro de sí mismos aquella verdad de que vale 

más lo malo conocido que lo bueno por conocer, buscan bajo otro cielo y otro 

clima, lo que no les da el de su patria: pan”. 

Assenyalava com a culpables, d’aquesta pertorbadora situació que patien els esmentats municipis 

de la ruralia mallorquina a l’estiu de 1889, a les corporacions locals, a les autoritats provincials 

i a l’Administració central, entre d’altres institucions, a causa de la seva manifesta incapacitat a l’hora 

de pendre decisions per evitar el desplaçament humà a ultramar: “¿No tiene Mallorca 

Ayuntamientos, no tiene corporaciones populares, no tiene Sociedad Económica, no tiene Cámara 

de Comercio ni Liga Agraria? Tentados estamos de decir que no, a juzgar por las muestras de vitalidad 

irrisoria que dan en los presentes momentos ¿Si estos son los más premiosos y dificiles que 

tal vez se hayan alcanzado en las últimas décadas, ¿para cuando reservar sus energías y sus influencias? 

Ante la emigración de Cádiz, no se cierra el arsenal y se conceden proyecto tras proyecto. Ante 

las manifestaciones de Vigo sucede una concesión parecida. Ante las necesidades de Málaga se 

obtiene la desviación del Guadalmedina y se da impulso a las obras del puerto. Ante la tenacidad 

de los coruñeses y santanderinos se zanja el asunto de los correos de Ultramar. ¿No pueden lograrse, 

aquí dentro de los límites de la prudencia y de la legalidad más estrictas, resultados idénticos? 

Oliver finalitzava el seu article encarant les solucions adients a la resolució de la qüestió 

emigratòria. Gairebé totes les iniciatives suggerides eren de tipus econòmic i coincidien amb les 

exposades per altres diaris de Palma: foment de les obres públiques, aplicació de l’agricultura 

intensiva a les possessions per garantir l’ocupació als jornalers i sobretot: “.. una remisión de los 

impuestos por el tiempo y con las circunstancias que se pudiesen otorgar, ya que la causa inmediata, 

directa y casi exclusiva de la emigración de muchísimos, es el execrado impuesto de consumos 

en las comarcas rurales. ¿Será tan ciega, tan irreflexiva, tan torpe la Administración que 

prefiera perder el contribuyente de toda la vida a la cuota de un solo trimestre.” 

El segon dels articles d’opinió se titula Alerta emigrantes. Datat el 8 de setembre, tres 

dies després del primer gran embarcament cap a Xile, presentava unes altres idees per treure 

del cap el desig d’emigrar que encara covava entre un considerable contingent de ciutadans 

mallorquins. Deia que els ganxos s’aprofitaven de la ignorància de la majoria dels emigrants 

per ensarronar-los, per la qual cosa era necessari: “.. combatir el charlatanismo y la 

superchería con la predicación constante; combatir el engaño con el ejemplo de escarmentadas 

ilusiones..”. Així mateix, incorporava una iniciativa novedosa pel que feia a l’àmbit 


mallorquí 145 , la qual fou exposada més endavant per El Áncora 146, encara que pel seu ideari 

catòlic semblava que li pertocava ser la primera publicació mallorquina en llançar la proposta. 

Es tractava de recórrer als capellans perquè utilitzasin la trona per predicar contra l’emigració: 

“ Y hasta nos permitimos aconsejar a los curas párrocos y al clero de esta isla, que 

escojan la necesidad de reflexionar resoluciones tan extremas, como asunto de benéficas, eficaces 

y utilísimas predicaciones.” 

Amador Torrens, després de denunciar les argúcies dels agents d’emigració tancava el 

darrer dels articles d’opinió esmentats, per ordre cronològic de publicació, La trata de blancos, 

proposant una sèrie d’iniciatives per estroncar el flux: “A nuestras autoridades y representantes 

del país toca en primer término la iniciativa en este asunto, impetrando del 

Gobierno desarrollo para nuestra industria, protección para nuestro comercio y fomento para 

nuestra principal fuente de riqueza la 

Agricultura, seguros de que con sólo esto se 

habrá obtenido el objeto principal que nos 

proponíamos el que cese la emigración.” 147 

La Roqueta. Setmanari mallorquí 

De totes les diferents publicacions periòdiques 

que s’editaven a Palma, només La 

Roqueta va tractar extensament a les seves 

pàgines el fenomen de l’emigració mallorquina, 

unint-se a la campanya desfermada pels 

diaris de ciutat contra la partida dels habitants 

de la major de les Illes de l’arxipèlag 

balear. L’inici de la seva segona etapa, a l’agost 

de 1889, va coincidir de ple amb els 

moments de màxima intensitat del corrent 

emigratori illenc cap a l’Amèrica del sud. En 

els mesos que mancaven per finalitzar el 1889 

i en els primers de l’any següent, en el setmanari 

costumista, dirigit aleshores per l’escriptor 

i pedagog felanitxer Mateu Obrador 

Bennàsser, es publicaren interessants editorials 

sobre el tema emigratori i se’n feu una 

lectura en clau satírica i humorística a la secció 

fixa “Pedres menudes”. 

145 El Isleño del 29 de maig de 1889 reproduïa un article d’un diari de Màlaga que feia referència a la campanya iniciada per 

alguns capellans de la província amb l’objectiu de prevenir als seus feligresos envers l’emigració a Amèrica. Resulta del tot 

interessant observar l’opinió que posseïen de l’emigració alguns d’aquests religiosos. N’hi havia un que des de la trona comparava 

el desig d’emigrar amb una embriaguesa funesta i un altre predicava que els qui emigraven rebrien com a càstic de 

Déu el convertir-se en una mena de jueu errant que mai troba el descans. 

146 El Áncora, 19 novembre 1889. 

147 TORRENS, Amador: op. cit., nota 1. 

83


La primera pàgina del número 61, aparegut el 21 de setembre de 1889, incorporava una 

llarga “Editorial contra s’emigració” signada amb el pseudònim “Un señó pagés”, a la qual hi 

trobam tot un conjunt de mesures, la majoria inèdites, per evitar l’allau. L’editorialista deia que 

ja es trobava fart de sentir parlar del tema de la manera com l’enfocaven els diaris de Palma. 

Segons ell, les queixes al govern per no posar-hi solució no servien de res, ni tampoc el foment 

de les obres públiques que només implicaven pa per avui i fam per demà. Calia l’aplicació d’iniciatives 

pràctiques en consonància amb la realitat econòmica de la ruralia mallorquina, la 

majoria de les quals s’haurien de dur a terme amb el suport econòmic de la Diputació 

Provincial, plantejant fins i tot la possibilitat de que aquesta institució sol·licitàs un crèdit per 

poder pagar el viatge de tornada als mallorquins decebuts de la seva aventura emigratòria, els 

quals al informar dels seus patiments als seus conciutadans es convertirien en la millor publicitat 

per interrompre l’èxode. D’aquesta manera, l’autor expressava les seves idees: 

84 

“Noltros de per la vila , que no som afectats de porros-fuyes ni de dexá 

ses manades p’es rostoy, proposam altres remeis que son més pràctics. 

¿Per qué no s’ha de constituí á cada poble una comissió ó junta, formada 

d’homos lletruts y desxondits, que hajin estudiat lo que’s pot fé per millorá 

ses condicions industrials y agrícoles d’aquella comarca ahont residexen? 

¡Quantes veles hey ha, ahont avuy hey reyna sa miséria, que en lloch 

d’una carretera lo que necessitan es qu’una fonteta d’aigo que neix a dins es 

terme, no se perdi a la mar o dins barranchs, sino que ben canalisada y distribuida, 

podria doná lloch á nòus conrons, nòus p’es seus habitants, transformant 

y millorant ses seves condicions de vida! 

Sa malehida rutina que fa que à cada poble sembren y conren sempre 

lo mateix, podría essé combatuda y desterrada no amb rahons que s’estrellan 

devant sa tradició, sino proporcionantlos sa Diputació uns quans 

milers d’abres nous, d’aquells que se creguen més convenients, com per exemple, 

castañés, vellanés, etc. Que repoblassen ses nostres montañes despuyades, 

evitant axí d’una manera profitosa ses inundacions y proporcionant lleña 

y fruyt, que amb el temps podría donar lloc a una exportació. Es necessari no 

tant sols pensá en vuy sini també en demá. Si no vols caure prop, mira lluñy, 

mos diu s’adagi. 

Millorá ses nostres produccions amb llevós noves, escullides. Fé dú, 

per exemple, castes noves de tomátigues, de melicotons y altres fruytes de ses 

qu’en fan conserves y confitures; y evitá com ara succeeix, es tení que aná a 

fora Mallorca a cercá peres, per doná abast á les nostres fábriques de conserves, 

més conegudes en es continent que entre noltros mateixos. 

Sa malaltia des porchs ha fet que molts de pagesos haguessen d’emigrá. 

Antes, es porquet era sa esperança de salvació de moltes famílies de 

la pagesia. Avuy se fa molt dificil criá y engrexá porchs, demá será imposible 

mentre no se trobi un remei vertader per aquest mal. 

Sabem que un tal Paulí, homo entés en microbis vengué aposta de 

Barcelona, per estudiá aquexa malaltia. Idò, sa Diputació ¿per qué no s’entén 


amb ell oferintlí, si s’es mesté, una recompensa perque prenga amb interés 

aquest estudi? 

Per altra part, ¿tant costaria de completá es material d’un laboratori 

provincial, ahont, amb conexement de lo que se pot fé, poguéssen es qui’n 

saben, fé estudis, proves i experiments, destinant á n’aquest objecte uns quants 

cents duros de tants com s’en malgastan?. 

Y no parlem de si podria essé objecte de millores es modo de fe es ví. 

¿Per qué no s’ha d’agafá un pagés desxondit, encara que fos y tot enseñantlí 

primé un poc de química y dirlí: 

-Mira, vesten a Fransa, y estudia practicament allá com fan es ví, no 

tan sols com s’obten de primera collita, sinó també com l’arreglen y el componen 

per esportarló, qu’es lo que fan es francesos amb so nostro fogenèu, que 

batiat de Burdèus, l’envían cap á ses Amèriques, perque’ls ho paguin com un 

òu un sòu y s’en fassen molt de llepa-dits, y axò no es lo que mos convé, sino 

ferho de modo y manera que mos quedem en casa tota sa ganancia. 

Es necessari que ses nostres Autoritats heu sian per qualque cosa més 

que per comandá. 

S’han d’arromangá y s’han de posá en es costat des poble, per ajudarlo 

a sortí no ja de sa miseria que tenim sino de sa més grossa que mos amenassa, 

y contribuí no a curá nafres, sino a evitá qu’en surtin més de noves, 

demunt ses que ja ratjan. 

S’es mesté doná vida a sa provincia, fent conexe es seus productes a 

s’extranjé, y premiantlos no amb medalles sino amb dobles; perque amb aquests 

fan cuéres, com deym noltros pagesos. 

Y per últim, no estaria fora de lloch que sa Diputació votás un crédit 

per pagá es viatge de tornada a més d’un y més de dos d’aquells germans nostros, 

útils p’es trebay, que enlluernats per falses promeses, ploran lluñy de sa 

roqueta, llágrimas d’añoransa y de miséria, y que sa falta de recursos, més que 

no sa vergoña d’haversen de torná vení amb ses mans demunt es cap no los 

dexa torná. 

Ells dirán, amb més profit que no es diaris, a tots es mallorquins que 

encara tenen dins sa tudossa es cap de fil d’anarsen a fé fortuna, que sa fortuna 

la troba tot aquell que sap perfeccionarse y aná endavant a dins es seu modo 

de viure. 

El degà de les publicacions periòdiques de la Part Forana, el setmanari El Felanigense, 

fundat a Felanitx el 1883, també va adoptar una postura clarament crítica enfront del problema 

de l’emigració mallorquina. Felanitx, tot i no experimentar, un descens tan accentuat d’habitants 

en el seu padró municipal com el que va esdevenir al terme veí de Manacor a causa 

del moviment emigratori produït el 1889, també va veure partir a un significatiu nombre de 

ciutadans, de la qual cosa, la publicació se’n va fer ressò a les seves pàgines. Juntament amb 

notícies sobre embarcaments en els que hi figuraven felanitxers, hi trobam articles d’opinió 

escrits pels redactors o col·laboradors i reproduccions de diaris de Palma o de la Península. 

85


La línia editorial del setmanari sintonitzava amb els diaris de Palma que cercaven impressionar 

els aspirants a emigrar mitjançant la publicació d’històries commovedores protagonitzades 

per emigrants. Així, El Felanigense va utilitzar un fet realment tràgic, que va patir un 

veí del municipi en el decurs del seu viatge a ultramar, com a element dissuassiu pels que 

pensaven marxar a Amèrica del sud. La informació apareguda a la secció Crónica Local narrava 

el següent: 

86 

“He aquí un espejo en que deberían mirarse todas aquellas personas 

que se ven acometidas de la fiebre de la emigración, antes de emprender el viaje: 

Un paisano nuestro, vecino y natural de ésta, y que conocíamos bastante, 

quiso formar parte en el número de los emigrantes y engrosar sus filas. 

Empezó por vender algunas fincas que poseía; y como los tiempos que atravesamos 

no son los mejores para efectuar dichas operaciones, sucedió que su 

venta le produjo muy poco. 

Emprendida la marcha, él y su familia que se componía de su esposa 

y dos hijos, la primera falleció en el camino; a ésta le siguió en la misma suerte 

uno de sus hijos, llegando al término de su viaje el pobre padre con el único 

hijo que le quedaba, con la mente tan conturbada, por sus rudos sufrimientos, 

que ha tenido que ingresar a un manicomio; quedando el pobre hijo sin más 

amparo que el que ha podido prodigarle la autoridad de aquel país, o bien la 

de sus paisanos que residen en el mismo. 

Conviene, pues, escarmentar en cabeza ajena, como vulgarmente se dice.” 148 

El setmanari felanitxer també es va sumar a la resta de publicacions mallorquines en el 

desig de formular les seves pròpies iniciatives a la recerca d’interrompre el persistent degotís 

humà cap a l’Argentina i Xile. Les propostes plantejades pel Felanigense passaven per la creació 

d’entitats financeres rurals i pèr l’aplicació a càrrec del govern de mesures proteccionistes a 

les activitats econòmiques: “... Según nuestro parecer, uno de los medios que más vienen al caso, 

es procurar la creación de bancos agrícolas, para que de este modo pudiera el propietario mejorar 

sus fincas y dar medios de subsistencia a los pobres jornaleros y trabajadores. Esto, con un 

tanto de protección por parte del Gobierno, no dudamos que daría pingües resultados, vigorizando 

por legítima consecuencia, el Comercio y la Industria, que en estos días arrastran ya una 

existencia muy precaria. Desengañémonos, mientras no se proteja a la Agricultura, todo lo 

demás, es gastar pólvora en salvas, como vulgarmente se dice. Verdad es, que cuando no se le 

apoya, cuando se le niega el auxilio es la primera en sucumbir, pero, no lo es menos que su 

caída arrastra en pos de sí a la Industria, al Comercio y a la sociedad entera...” 149 

El municipi mallorquí més sacsejat per l’onada de 1889, Manacor, va gaudir des d’inicis 

d’agost de l’esmentat any fins al gener de 1890, d’un efímer setmanari, El Manacorense, que 

en els seus escasos 26 números va oferir testimoni del frenesí emigratori que s’havia estés 

entre els habitants del terme. El més interessant per comprendre les causes que varen impul- 

148 El Felanigense, 8 juny 1889. 

149 El Felanigense, 29 juny 1889. 


sar l’allau de manacorins i per conèixer les solucions tendents a deturar-lo ho descobrim dins 

una llarguísima editorial publicada el 31 d’agost amb el títol de Predicar en desierto. Pel que 

fa a la darrera qüestió, l’autor explicava que a Manacor hi havia massa gent ocupada en l’agricultura 

i que calia potenciar la indústria i el comerç local, per a la qual cosa es feia indispensable 

que els pagesos enviassin als seus fills a l’escola perquè adquirissin els coneixements 

necessaris per poder dedicar-se en el futur en aquestes activitats econòmiques i a la 

vegada seria positiu per sortir de la ignorància que era una de les causes que empenyien a 

molts manacorins a l’emigració: “Pues bien dedicaos en número prudente y proporcionado a 

la agricultura y acudid los restantes a la industria y al comercio. Empezad por instruir algo 

más a vuestros hijos desde niños y no considereis como tiempo perdido el que emplean asistiendo 

a la escuela, pues estad seguros que les haceis un gran bien, allí aprenderan lo útil, lo 

necesario, lo indispensable para poder despues cuando mayores empezar con aprovechamiento 

cualquier oficio y dedicarse con ventaja a cualquier industria o negocio lucrativo. Allí 

aprenderan hábitos de moralidad y economía que más adelante les haran los hombres probos 

y honrados y en una palabra de allí saldrán dispuestos para salir airosos de sus empresas. La 

ignorancia es gran causa del mal estar que se observa.” 

Al mateix temps, l’editorialista deia que calia impulsar el comerç cercant mercats pels 

productes de la contrada i inculcar entre els jornalers el costum, -gens estès entre els manacorins-, 

d’anar a cercar feina a fora poble, a les obres públiques d’altres municipis, per tornar 

així cada dissabte amb un bon jornal. Una altra inciativa consistiria en fomentar l’estalvi entre 

els treballadors obrint dipòsits bancaris que oferissin interessos i en èpoques d’escassetat 

constituissin una mena de “caixa de resistència”. També caldria involucrar les classes benestants 

del terme en la solució del problema de l’emigració. Aquestes, deixant de banda els odis 

polítics existents al municipi, haurien d’invertir en l’agricultura per iniciar una reforma agrícola 

que beneficiàs els jornalers. Quant a les autoritats municipals, assegurava que ben poc 

podien fer per aturar l’emigració a causa de les seves reduïdes atribucions, però sí que podien 

dur endavant tot un seguit de gestions davant el govern, encaminades a afavorir l’economia 

del poble. 

L’autor de l’editorial finalitzava la seva argumentació fent una crida a la solidaritat entre 

els habitants de Manacor des d’una perspectiva moralitzant de caire catòlic: “Y de esta manera 

haciendo todos, trabajadores, propietarios y autoridades un poco de su parte resultaría 

mucho, no siendo aventurado augurar un brillante porvenir a este pueblo. Sobre todo no olvideis 

que sois hijos de un pueblo católico por excelencia y que la Religión es la base más sólida 

en que descansa la sociedad. Desgraciado del pueblo, cuyas creencias religiosas van debilitándose. 

No desmintais, pues, el espíritu religioso de vuestros antepasados y recordad siempre 

que la virtud y la justicia elevan a las naciones, más el pecado hace miserables a los pueblos.” 

De l’exposat es dedueix que les principals publicacions mallorquines existents el 1889, des 

del degà de la premsa diària de Palma, El Diario de Palma, fins al setmanari forà més novell, 

El Manacorense, es varen involucrar en una mena de croada contra el despoblament de l’illa, 

originat per l’emigració a l’Argentina i Xile d’un nombrós contingent dels seus habitants. Totes 

i cada una de les capçaleres consultades es caracteritzaren per impulsar una campanya informativa 

del tot bel·ligerant contra els responsables del fet emigratori i a llançar tota casta d’iniciatives 

per solucionar el problema generat per l’èxode. Malgrat la tenacitat de la premsa 

87


mallorquina per dissuadir de la partida a ultramar als seus conciutadans, expressada per mitjà 

d’un variadíssim ventall d’articles d’opinió, narracions sobre fets malaurats, propostes per 

crear llocs de feina, etc.., es fa molt difícil avaluar el seu impacte sobre el teixit social de la 

Part Forana, proveïdora de la majoria d’integrants de l’onada emigratòria de 1889. En aquest 

aspecte, cal considerar la dificultat que tenia la premsa per arribar a un col·lectiu que presentava 

unes taxes d’analfabetisme elevadíssimes, situades l’any 1875, al voltant del 75% en el 

cas dels homes i del 90%, en el de les dones 150 . Els jornalers i l’altra gent de la pagesia a qui 

s’adreçava el missatge necessitaven d’un transmisor oral de la informació periodística, del que, 

en molts casos, es devien malfiar perquè els llegia unes històries que trencaven amb la quimera 

desitjada en el decurs de vetllades famolenques que esperonaven, encara més, la fàbula 

del paradís americà. Amb argumentacions i narracions es feia complicat lluitar contra la 

fam, que sens dubte era la causa inductora de la partida per a molts mallorquins. Gairebé es 

pot assegurar que no va ser la premsa la que va aturar el projecte d’emigrar que encara a 

finals de 1889 s’endevinava en el col·lectiu forà, sinò que fou el mateix factor exterior, que 

durant uns mesos li va oferir la possibilitat d’atipar-se en un país llunyà al que podien viatjar 

de franc, el que va interrompre l’allau al suprimir el mitjà que convertia en realitat la seva quimera: 

els passatges subsidiats. 

150 COLOM CAÑELLAS, Antoni Joan (1989): Mallorca-l’educació, dins “Gran Enciclopèdia de Mallorca”. Promomallorca S. A, 

Palma. 

88 

CONSIDERACIONS FINALS 


La premsa mallorquina ens ha permès recuperar uns dels episodis més espectaculars de 

la història de l’emigració balear a Amèrica a l’època contemporània. En cap any del segle XIX, 

la premsa diària de Palma i les publicacions periòdiques de la Part Forana es varen involucrar 

amb tanta vehemència en el tractament informatiu del fenomen emigratori com succeí en 

el decurs de 1889. 

L’èxode registrat aquest any a la major de les Illes de l’arxipèlag balear va obeir a la simultaneïtat 

cronològica dels distints factors que l’impulsaren, la qual mai es tornà a repetir en el 

que restava per finalitzar el XIX. La crisi agrària que es va estendre per la ruralia de Mallorca, 

dificilment hagués allunyat de l’illa a la mà d’obra jornalera perquè no disposava dels mitjans 

econòmics per emprendre el camí de l’emigració. El fet de coincidir el seu desig de partir amb 

la màxima expressió de l’aforisme emprat per determinats estats sudamericans poblar es 

gobernar com varen ser els passatges subsidiats lliurats pels governs de l’Argentina i Xile, va 

possibilitar la seva marxa a la recerca de la quimera somiada. D’aquesta manera, el 1889 s’uniren 

la voluntat d’emigrar d’un col·lectiu de mallorquins i l’ambició de poblar amb immigrants 

europeus el territori d’ambdues repúbliques, ocasionant la partida d’un contingent notable d’illencs 

cap aquells estats. Es pot gairebé assegurar que no s’haguès produït una allau de 

dimensions tan considerables, si el president argentí Miguel Juárez Celman o el xilè José 

Manuel Balmaceda no haguessin potenciat, encara més, la política poblacionista dels països 

que presidien. 

Les diferents capçaleres de l’illa recolliren a les seves pàgines el devenir de tota l’onada. 

En els inicis, només informaven breument dels embarcaments, però a mesura que l’èxode va 

anar adquirint intensitat es convertí en el tema local que va merèixer més atenció informativa. 

A l’estiu, semblava com si el perill de despoblament de la Part Forana que amenaçava amb 

desproveir de mà d’obra a la principal font de riquesa de l’illa, hagués esperonat a totes les 

redaccions, provocant l’inici d’una campanya mediàtica per assabentar l’opinió pública de les 

dimensions que havia assolit la qüestió de l’emigració mallorquina i tractar d’estroncar l’incessant 

flux. Sense cap excepció, coincidiren en la valoració de les raons inductores del flux: 

salaris baixíssimis, atur entre la classe jornalera, tributació abusiva i acció propagandística 

dels agents d’emigració. Aquest darrer factor que diferencia aquest corrent d’altres produïts 

en el XIX, va ser, sens dubte, el que més crítiques va rebre de les publicacions mallorquines. 

Les xarxes de reclutament iniciaren el seu proselitisme entre la pagesia mallorquina a les 

darreries de 1888 i, l’octubre de l’any següent, presentaven un notable balanç de resultats, com 

ens ho demostren els nombrosos embarcaments efectuats en aquest període. Les xarxes s’estructuraren 

en tres nivells: legació consolar de la República Argentina (Xile no disposava de 

consolat), agents d’emigració amb despatx a Palma i els pobles i ganxos que recorrien els 

municipis més afectats per la crisi agrària a la recerca d’emigrants. El desigual tracte informatiu 

que reberen de la premsa diària de Palma els integrants d’aquest engranatge ens suggereix 

que, en determinats casos, s’imposaren els criteris econòmics i polítics de les empreses 

periodístiques sobre els interessos de la col·lectivitat. La labor propagandística i reclutadora 

89


del cònsol Mateu Enric Lledó només fou desaprovada per Enric Alzamora a La Almudaina, 

cap altra capçalera s’aventurà a qüestionar-la, al contrari, publicaven quantes notificacions 

lliurava a les seves redaccions: “En un atento B.L.M. nos suplica el Consul de la República 

Argentina en esta capital, D. M. Enrique Lladó, la publicación del siguiente escrito en El Áncora, 

a cuyo ruego accedemos gustosos...” 151 . D’altra banda, malgrat censurar l’activitat dels agents 

d’emigració, tots els diaris consultats se’n beneficiaren econòmicament dels que despatxaven 

viatges subvencionats des de les seves oficines ubicades a Palma i Pollença, mitjançant la 

publicació d’anuncis que divulgaven la seva ocupació. En canvi, no va passar el mateix amb 

els ganxos als qui dedicaren tot tipus d’improperis, acusant-los d’enriquir-se a costa de la ignorància 

dels jornalers als qui enganaven amb la promesa d’un paradís llunyà. Malgrat això, a 

les pàgines de La Almudaina i El Isleño, mai varen mancar els avisos de les sortides des de 

Barcelona, dels vaixells de les navilieres que cobrien la ruta transoceànica, entre la nòmina de 

les quals hi devien figurar els ganxos, que rebien una comissió per cada viatger que els hi 

aconseguien. 

Les publicacions trencaren l’unanimitat 

expressada en l’apreciació dels factors que 

propiciaren l’èxode, quan encararen el debat 

sobre els causants de la problemàtica emigratòria, 

articulant contra ells un discurs culpabilitzador 

des de la seva pròpia ideologia. El 

Áncora demonitzava el liberalisme i els polítics: 

“En el muelle hubieramos deseado ayer 

tarde a nuestros gobernantes, a los traficantes 

políticos, a esa turba multa de explotadores 

del infeliz obrero que tanto y tanto le han 

engañado ofreciendole lo que no tienen ni le 

pueden dar: paz, bienestar, trabajo: Pero no, 

que si en el muelle hubiesen estado nuestros 

políticos, los ánimos se hubiesen exaltado al 

ver la sangre fria con que miran la emigración. 

La política embriaga, y la pasión de partido 

hace que no se vean ni se sientan las desgracias 

del prójimo” 152 . Aquesta opinió del diari 

ultracatòlic s’allunyava dels plantejaments de 

El Áncora. Diario Católico Popular de las Baleares. les altres publicacions, així La Almudaina, 

atès el seu tarannà regionalista, del que es 

queixava era de la passivitat dels sectors econòmics 

i polítics de l’illa per no emprendre una política eficaç per solucionar les mancances 

que patia Mallorca, les quals constituïen, segons el seu parer, l’origen del fenomen emigrato- 

151 El Áncora, 5 juny 1889. 

152 El Áncora, 6 setembre, 1889. 

90 


ri. El setmanari La Roqueta sintonitzava amb La Almudaina, incidint en el desinterès per 

enllestir iniciatives pràctiques demostrat pels col·lectius abans esmentats. En canvi, el diari El 

Isleño, no reincidia en els anteriors culpables i malgrat la seva afiliació liberal, els càrrecs 

exposats s’adreçaven al govern presidit, aleshores, per Sagasta a qui reprenia, encara que de 

manera tova, per la manca de mesures adoptades per interrompre el flux. La menys combativa 

de les capçaleres va ser El Diario de Palma, vinculada ideològicament a l’altre partit dinàstic, 

es va limitar a exposar el fet emigratori i a formular remeis per aturar-lo, deixant de banda 

les argumentacions contra els seus causants. 

Encara que la premsa ha constituït la font essencial que ens ha permès comprovar la trascendència 

que en el seu moment va tenir l’emigració massiva de mallorquins, entendre les 

seves causes, deduir el seu abast i conèixer les calamitats que patiren alguns emigrants en el 

decurs del seu viatge i del posterior assentament a ultramar, no podem oblidar la importància 

de la literatura popular referida a l’emigració apareguda en el mateix any de l’allau. Per 

les repercussions que va assolir el fenomen entre la col·lectivitat forana, no és cap casualitat 

que el 1889 es datassin fins a quatre aplecs entre codolades i glosats, la meitat signats per 

Mateu Borràs. Amb el seu llenguatge poètic i planer dibuixen un quadre de misèria estès per 

la ruralia mallorquina, del que tracten de fugir els seus habitants mitjançant l’emigració a 

ultramar. A inicis del segle XXI, quan l’emigració mallorquina és un record gairebé esmorteït 

dins la memòria de la nostra col·lectivitat, glosats tan contundents com el següent ens condueixen 

a la remembrança d’una realitat oblidada que constitueix una fita prou significativa 

de la nostra història contemporània: 

Mallorquins desgraciats 

en que hem d’arribá 

haver de desempará 

á sa terra ahom som nats 

que som nodrits i criats 

per nostros antecesós 

y per no protejirnos 

no porem veurermoshi 

y per forsa hem de fojí 

d’un punt tant deliciós 153 

Dels mallorquins que partiren cap a Xile i l’Argentina, un reduït col·lectiu va retornar a l’illa 

decebut del seu pelegrinatge. La majoria, malgrat la difícil conjuntura econòmica i política 

d’ambdòs estats, aconseguí arrelar al país receptor. El seu establiment va propiciar l’obertura 

de cadenes migratòries que a les tres primeres dècades del XX acolliren a noves remeses de 

mallorquins. Xile no fou una de les destinacions més escollides per les onades registrades en 

aquest període, malgrat això, a inicis de la dècada del vint, hi devia haver una representativa 

colònia d’origen illenc que es va agrupar institucionalment el 1923, al voltant del Centro Balear 

153 Bonas-Ayres lo qu’es el seu govern y relació de sa protecció que poren troba els emigrants que pasan abaix de sa bandera 

de sa República Argentina. Imp. de Juan Colomar. Palma, 1889. 

91


de Santiago. En canvi, l’Argentina, juntament amb França i Algèria, va rebre al major contingent 

d’emigrants illencs durant els primers trenta anys del XX. Les xarxes migratòries obertes 

pel col·lectiu assentat al país abans del flux de 1889 i pels que marxaren aquest any, propiciaren 

l’arribada de nous grups d’emigrants que es distribuiren per gairebé tot el territori del 

país, assolint, segons estimacions d’Ana Jofre 154 , la quantitat mínima d’uns 20.000 immigrants 

d’origen balear l’any 1930, dada que ve a tancar el cicle de l’emigració massiva. 

154 JOFRE CABELLO, Ana (1997): Así emigraron los baleares a la Argentina. Conselleria de Presidència del Govern Balear, 

Palma 

92 

EPISTOLARI 


La secció Contra la emigración iniciada per La Almudaina en el mes de setembre de 1889 

constituïa un nou capítol de la campanya encetada pel diari de Palma amb la finalitat de combatre 

la malaltia de l’emigració que amb tota virulència s’havia escampat entre els mallorquins. 

Amb l’objectiu d’impressionar als que encara pensaven embarcar, la secció incorporava fragments 

de cartes lliurades per emigrants mallorquins a l’Argentina on descrivien les calamitats 

que havien patit en el seu viatge a ultramar. La iniciativa de reproduir, a les pàgines del diari, 

fets dissortats protagonitzats pels desplaçats no suposava cap novetat dins el panorama informatiu 

ja que, des de feia mesos, ho venien efectuant els periòdics de la Península. Les diferents 

capçaleres de Palma, sobretot El Diario de Palma i El Isleño, es dedicaren a transcriure algunes 

d’aquestes narracions per exposar als seus lectors el semblant obscur de l’emigració. 

El mèrit de La Almudaina va consistir en recollir, a les acaballes de l’estiu de 1889, les 

històries d’alguns dels mallorquins integrants del gran allau registrat des de principis d’any. 

En un període de dos mesos en va publicar quatre, totes procedien de Buenos Aires, tres es 

trobaven incloses dins l’esmentada secció, mentre que l’altra la va lliurar a la redacció del 

diari, el seu corresponsal a Manacor. Amb l’excepció d’aquesta darrera, introduïa el contingut 

amb unes línies breus on insistia en l’urgent necessitat d’aturar el flux davant el cúmul d’infortunis 

esdevinguts als mallorquins establerts a la República Argentina. 

En el mes de novembre, El Áncora es va 

afegir a l’epistolari específic per a l’emigració 

mallorquina a Amèrica obert per La 

Almudaina, encara que no ho va fer dins el 

context d’una secció creada a propòsit. Un 

altre aspecte que diferenciava el diari ultracatòlic 

de la capçalera regional, feia referència 

a la procedència dels fragments de cartes 

publicats, ja que gairebé totes les reproduïdes 

per El Áncora estaven signades a l’altre país 

que el 1889 va rivalitzar amb l’Argentina per 

captar el major nombre possible de mallorquins: 

Xile. Així mateix, comentava el seu 

contingut amb un to semblant al de La 

Almudaina, encara que ho feia després de la 

transcripció. Sens dubte, a l’aplec de missives 

recollides pel diari dirigit, aleshores, per 

Mossèn Antoni Maria Alcover, és on trobam 

la millor informació sobre el que s’esdevenia 

a algunes de les llargues travessies 

transoceà niques. 

Portada del número especial de final d’any del diari 

La Almudaina de Palma (1889) 

93


LA ALMUDAINA, 11 SETEMBRE 1889 

“Contra la emigración” 

No son exageraciones como habeis creido muchos de los ilusos; no son contrariedades 

que se complazcan en pintaros los enemigos de la emigración, no. 

Son voces salidas de vuestra misma boca; son quejas de los que os han precedido. ¿Qué 

interés podemos tener nosotros en privaros de mejorar fortuna si supiésemos que allí se puede 

alcanzarla mejor? 

Tratamos únicamente de preveniros contra la desgracia, contra la especulación, contra la 

ignorancia en que vivís y contra la farsantería que os esplota para obtener TRES DUROS por 

emigrante. 

La carta cuyo fragmento insertamos es de un mallorquín que trabajaba en el conocido 

horno de Can Cetra. No será esta la última y suplicamos a todas cuantas personas conozcan 

cartas semejantes se sirvan proporcionárnoslas para su publicación: 

Buenos-Aires 30 julio de 1889. 

“Mis apreciados amigos: tomo la pluma para manifestaros lo que pasa por esta de 

Buenos-Aires. Sabreis que para venir a ésta no pagan nada los emigrantes por su pasaje; pero 

por poco bien que uno se encuentre en Mallorca, QUE NO SE MUEVA, porque seguramente 

EMPEORARÁ. Los trabajos en América son muchísimo más pesados que ahí y cuando has 

sacado la cuenta se gana mucho menos. Yo he trabajado de panadero y de las veinte y cuatro 

horas que tiene el día tan solo me daban cinco para dormir: así es que mandé al patrón a 

paseo: he tenido que dejar mi oficio por el de cochero, porque es el único oficio soportable. 

En una palabra no sabeis lo que es preciso pasar para venir a Buenos-Aires: las casas están 

carísimas; nosotros pagamos 16 DUROS MENSUALES de un miserable cuartucho y gracias 

que lo hemos podido encontrar. Como viene tanta gente no hay casas para alquilar. Si mi 

mujer tuviese dinero para el viaje ya volvería otra vez a España y yo que no os digo nada; 

estad seguro de lo que os cuento es la PURA VERDAD y si sabeis de alguna persona conocida 

que quiere venir le podeis enseñar esta carta; si no creen en mis palabras que vengan y 

se convencerán. Para venir aquí tienen que llevar mucho dinero con que dedicarse a negocios; 

así es fácil que les vaya un poco bien. Ahora sin dinero se pasan muchas penalidades, no por 

falta de trabajo, sino porque los comestibles están sumamente caros y el jornal no alcanza 

para ellos. etc. etc.” 

95


LA ALMUDAINA, 12 SETEMBRE 1889 


Ahí va para muestra otro botón. Leed esa nueva carta, leed las que publicaremos otros 

días y a través de todas ellas vereis el mismo disgusto y la misma miseria. 

Vereis el mismo mal de la tierra y el continuo suspirar para volver a Mallorca, llenos de 

decepción, de engaño y de remordimiento. 

El volver es la aspiración de centenares de infelices que se encuentran a la otra parte del 

Atlántico, prisioneros de la indigencia. 

No vuelven porque no pueden reunir la crecida cantidad que cuestan los pasajes, máxime 

cuando suelen ser familias numerosas. 

El que va allí desprovisto de recursos cae en una verdadera trampa. Se corta la retirada 

y quema las naves como Cortés. 

No le queda más remedio que afrontar todos los peligros y todas las inclemencias o perecer 

en la lucha, sin esperanza de regresar nunca más a su pobre y tranquila tierra. 

Leed, pues, lo que dice otra familia de desgraciados: 

96 

Buenos Aires 11 agosto 1889 

“Mi querida tía: Paso a manifestaros nuestro buen estado de salud. 

Hoy no puedo explicaros nada por motivo que estoy muy aflijida al ver el engaño que me 

ha llevado al venir a esta; y SI PODÍA VENIR A MALLORCA MUY PRONTO VENDRÍA. Todo 

está muy caro; el que no quiere trabajar tiene mucha más miseria que en esa; pero los que 

trabajan mucho pueden vivir en malas condiciones. 

Hasta ahora no puedo contaros más que tribulaciones. Sólo por el alquiler de la casa 

tengo mucho disgusto, porque por aquí las casas no tienen más que un cuartito y el valor del 

alquiler es de 18, 20 a 25 duros mensuales; para que os convenzais de la capacidad de las 

casas, la que tenía en esa -calle del Socorro- de que me hacías 7 pesetas era más grande; no 

solo sería esto, sino que solo quieren tres chicos pequeños en cada casa, figuraos yo que tengo 

6! He alquilado dos casas y me cuestan 38 pesos. 

Comemos mucha carne porque es lo más barato; sopa por el medio día y por la noche; 

por la mañana café y así es que todo el día tengo que estar en la cocina y no puedo atender 

a los demás quehaceres domésticos. 

Valgame, tía, el llevarme dinero, que de no ser así ya sería muerta; a bordo del vapor estábamos 

como sardinas, con gente de todas clases. Con dinero en mano no comíamos lo suficiente, 

ahora figurase si no hubiese llevado nada. 

Tuvimos una buena travesía escepción de 6 días que tuvimos mar de costado que pensaba 

no ver más tierra; cada golpe de mar barría por completo el vapor. El día de Santa Margarita 

casi nos ahogábamos, yo estaba amarrada a una barra de hierro del palo mayor, tenía todos 

mis hijos agarrados a mí esperando la voluntad de Dios, llorando y SUSPIRANDO A MALLOR- 

CA, todos mojados y sin alimento, teniendo que secarnos las ropas sobre nosotros mismos. 


A pesar de todo esto llegamos con salvamento a los 23 días de navegación a Montevideo. Allí 

fue Troya: todos los emigrantes querían saltar por las lanchas y no fue permitido a ninguno. 

Cuando llegamos a ésta saltamos a tierra medio muertos por el mareo de 27 días en alta mar. 

Caminamos una media hora y encontramos la casa de los milagros; nos detienen y nos 

piden la papeleta del vapor, expulsándonos. Andamos tres cuartos más de hora lloviendo continuamente, 

hasta que ayudados por la gracia de Dios encontramos la casa de la miseria. 

Subimos una escalera y nos alojaron en la Plaza de Toros juntamente con cuatro mallorquines 

más. Llegamos mojados sin ropas (porque en el vapor me extraviaron el cofre que contenía 

nuestra pobre dotación). La cama en el suelo aunque de madera, y sin nada para tapar 

nuestras mojadas carnes, sin comer durante todo el día. Por la mañana nos dieron un pedacito 

de pan y yerbas bollidas. 

LA ALMUDAINA, 4 NOVEMBRE 1889 

Carta de Manacor 

Sr. Director de LA ALMUDAINA. 

Memorias etc. etc.” 

2 de noviembre de 1889. 

“Querido Director: Ayer llegó a mis manos una carta escrita por un joven de una familia 

amiga mía, que hace unos meses fue copartícipe de los malos e ilusorios consejos dados por 

ciertos agentes de emigración. La carta procede del Río de la Plata; nunca podrá U. imaginar 

Sr. Director, los negros colores con que el infeliz pinta su tristísima situación. Entre otras 

cosas, todas de la misma índole, dice que ha dormido bastantes días materialmente en el suelo, 

que después de mucho padecer ha encontrado trabajo por misericordia, pero ni con mucho le 

es suficiente para sostenerse; añade que a no haber sido por una familia que se fue de aquí 

también, con algún dinero, habrían perecido de hambre todos. Suplica a sus padres que en 

manera alguna dejen salir otro hermano suyo que en breve debía partir también para la 

América del Sur; pues él salió miserablemente engañado y hay mucha diferencia, termina 

diciendo, entre aquellos lejanos paises desprovistos de familia y de amigos y su querida patria, 

que abandonó soñando con riquezas que no existen más que en la mente de los agentes que 

en mal hora los aconsejaron.” 

El Corresponsal 

97


LA ALMUDAINA, 15 NOVEMBRE 1889. 


A pesar de que ya está casi totalmente extinguida la manía de emigrar a Buenos Aires, 

sino por falta de ganas, por falta de auxilios de aquel Gobierno, copiamos a continuación el 

sabroso párrafo de una carta tocante al asunto. Unicamente para que se vea que no pecamos 

de lijeros al iniciar en su día y sostener después la campaña empeñada contra esa desatentada 

expatriación, unimos a lo que ya llevamos manifestando los comprobantes de nuestras afirmaciones, 

que recargan todavía el tono sombrío en que hubimos de trazarlas. Dice así la carta: 

“Por los diarios que me mandas me entero de los escritos de la prensa de Palma contra 

la fiebre que reina en Mallorca para emigrar a Buenos Aires. Estos periódicos tienen razón 

en dar el grito de alerta, por cuanto esta República está atravesando una grave crisis monetaria 

y Dios sabe en que parará. La miseria abunda tanto hoy, como el bienestar en otro tiempo. 

Muchísimos son los emigrantes que viven de limosna y pordiosean por las calles, entre 

ellos gran número de mallorquines, hasta el punto que nos vemos todos los días asediados 

por los infelices que vienen a pedirnos prestado para comer. Te pido COMO UN FAVOR 

ESPECIAL QUE NNOO MMEE RREECCOOMMIIEENNDDEESS NNIINNGGÚÚNN EEMMIIGGRRAANNTTEE ni facilites nuestra dirección 

a nadie bajo ningún pretexto y si algo me mandas mándalo por correo y no por conducto 

personal.” 

Ya ven pues los ilusos, los que encontraban exajerados los juicios de la prensa y los temores 

que esparcían, como estos se realizan y aún superan a las primeras predicciones. La carta 

cuyo fragmento acabamos de publicar es de un mallorquín, y de un mallorquín casi argentino 

que hace muchos años que reside en Buenos Aires y que tiene en aquella capital un arraigado 

establecimiento. Y ese mallorquín se vé obligado a suplicar que no se le recomiende a 

nadie, asediado como está por los emigrantes, a quienes la dura realidad les convence cruelmente 

de lo que aquí desoyeron, cuando con solicitud eran avisados. 

EL ÁNCORA, 19 NOVEMBRE 1889 

“Realidad y desengaño” 

De una carta de Santiago de Chile escrita con fecha de 29 de setiembre, cortamos el 

siguiente párrafo: 

“También veo que está saliendo mucha gente de Palma para la América del Sur. Sentiré 

mucho que vengan mallorquines, porque aquí un noventa por ciento de los emigrantes vienen 

a sufrir hambre y miseria, y los otros tienen que ser buenos trabajadores para que puedan 

vivir regularmente. En los prospectos que reparten los agentes de colonización, se dice que 

aquí se gana de cinco a seis pesos diarios. No se gana tanto, a lo más son tres o cuatro pesos, 

98 


y con este salario tienen que vivir. Aquí la vida es muy cara y si uno tiene familia, peor; la 

carne es lo que está más barato; el vino, si se quiere tomar un poco bueno, cuesta dos pesetas 

o dos y media el litro. Una casa con solo una habitación, de unos treinta metros cuadrados, 

vale de alquiler diez pesos, y aun tiene que estar situada en puntos apartados. El vestido 

cuesta un ojo de la cara, el precio del calzado todavía es peor. En fin, aquí la vida cuesta 

mucho, y, en proporción se gana poco. Si hubiese alguno que quisiera venir a esta de Chile, y 

tenga familia, que no lo intente, pues conviene mucho más que venga solo, si no quiere presenciar 

el triste espectáculo de ver padecer hambre a sus idolatrados hijos. Cuando se halle 

aquí y encuentre una buena colocación, entonces puede hacerla emprender el dilatado viaje 

para estas distantes regiones. Les advierto que un peso en esta República no es la mitad del 

valor de los de España.” 155 

De otra carta fechada el 13 de octubre en Buenos Aires y escrita por un conocido sacerdote 

que reside en dicha capital, tomamos lo siguiente: 

“Supongo que ustedes harán sus comentarios en vista de las pésimas noticias que les llegan 

por medio de los periódicos de esta: Y, en verdad, pésima como nunca es la situación que 

atraviesa este pais a causa de los desacuerdos del Gobierno que lo rige, que con el derroche, 

sin ton ni son de la hacienda pública, ha creado una deuda de centenares de millones, y el 

papel moneda nacional que antes tenía premio sobre el oro, ahora no vale más que la mitad 

de su valor. De aquí muchos desastres financieros y el comercio en bancarrota. El trabajo 

empieza a faltar, pues nadie se atreve a emprender obras de importancia. 

Pobres de los emigrantes que llegan aquí llenos de esperanzas y se encuentran engañados 

y rodeados de miseria y necesidad. ¡Por Dios, predíquelo U., si es necesario hasta en el 

púlpito, que no vengan, pues por duro que sea el pan de Mallorca, aún es preferible al que 

con lágrimas de desengaño deberan comer acá. América no es lo de hace veinte años; todas 

las ventajas y bienestar que había en tiempo no lejano, han desaparecido, y a la pesadumbre 

de estar lejos de su patria hay que añadir todas las calamidades sociales de Europa. No, no 

aconseje a nadie que venga, hay fiebres que matan, y la que se ha apoderado de los mallorquines, 

lleva trazas de producir fatales consecuencias. Le digo esto, amigo mío, por lo que veo 

que dicen los periódicos de esa, y UD. puede estar seguro de que, por mucho que digan y por 

negro que lo pinten, jamás llegaran a decir y a pintar la realidad, que no cejen los diarios de 

Palma en hablar todos los dias contra la malhadada emigración a Buenos Aires.” 

Ante cuadro tan lúgubre, ¿qué debemos nosotros añadir que ya no lo hagamos dicho en 

otras ocasiones? ¡Cuántos de los muchos emigrados anhelan hoy con viva ansia poder volver 

a pisar este suelo, vergel de sus puras ilusiones, jardin ameno de sus más tiernas delicias, y 

emporio de su gloria y felicidad! ¿Cuántos deben arrepentirse de haber surcado el ancho mar 

que ahora los separa de la perla del Mediterráneo, de esta Isla encantadora que les sirvió de 

cuna! ¡Cuántos de los que dejaron a sus padres, a sus esposas y a sus hijos (que quizás en 

este momento se encuentran solos, errantes y sin albergue, sufriendo la amarga pena de verse 

155 Aquest mateix fragment de carta fou reproduït pel Diario de Palma el 21 de novembre de 1889. 

99


separados de aquellos seres que constituyen su dulce encanto y su más vehemente amor) 

están hoy pesarosos de haber tomado una resolución tan extrema. 

¡Ah! No podemos recordarlo sin que rueden por nuestras mejillas lágrimas de acerbo 

dolor! Aquella multitud de compatriotas que se ausentaron y a quienes casi toda Palma salía 

a despedir y a presenciar su embarque, ¿quién sabe las penalidades, que habrá sufrido a 

causa de la miseria, del hambre y de la desnudez en que se han visto? Y ¿quién sabe si a consecuencia 

de tan crueles calamidades habrán ya sucumbido muchos de aquellos infelices? 

Son muy fundados sin duda los presentimientos que concebimos ante las tristes noticias 

que a menudo dirigen a sus familias aquellos emigrados, y que desgraciadamente vienen a 

confirmar los fragmentos de las dos cartas que hemos copiado 

No es nuestro intento hacer revivir en los corazones de las familias los lúgubres recuerdos 

de las desconsoladoras escenas de aquella penosa despedida; pero sí hacer desistir a los 

que, acaso alucinados por halagadoras promesas y por el brillo del falso oro y el de un brillante 

porvenir, tratan de emprender un viaje largo y a un punto donde el trabajador padece 

tantos sinsabores envueltos con el colmo de todas las penalidades e infortunios inherentes a 

la expatriación y al desengaño. 

EL ÁNCORA, 28 DESEMBRE 1889 

Con especial gusto publicamos el siguiente escrito, aunque es seguro que su lectura causará 

honda pena a todas las personas que deploran, como nosotros, las desagradables peripecias 

que han sufrido muchos de nuestros compatriotas que emigraron a Chile. Dice así: 

100 

Señor Director de El Áncora. 

Remito a U los siguientes “acapites” de cartas que han escrito dos hermanos mallorquines 

que hace algunos años se encuentran en Chile, por si los juzga dignos de que aparezcan en su 

acreditado periódico para enseñanza de todos los que sueñan en riquezas.- Un suscritor. 

El primero de estos “acapites” es de fecha de 31 de octubre último, y pinta de una manera 

sencilla, pero clara, todas las peripecias que nuestros compatriotas experimentaron en su 

viaje . Dice así: 

“La cuestión palpitante entre nosotros es la de los emigrantes mallorquines. No hay día 

que no se presenten algunos de los que se quedaron en Talca, y todos reniegan y blasfeman 

contra el gobierno y sus agentes. A. C. (Antonio Crispi) vive en esta nuestra casa. Todavía no 

ha podido encontrar colocación, y así muchos otros. Hoy llegó un barbero con su mujer y dice 

que en Talca, en una peluquería le habían ofrecido cinco pesos semanales, lo que no le bas- 


taba para comer. A. D. (Alfredo Dubaes) y otros zapateros tienen trabajo: ganan de dos pesos 

a dos pesos y medio. 

Paso a darle cuenta de las noticias que he podido conseguir sobre el viaje de los mallorquines 

desde Palma a Chile, para que te formes idea de los sufrimientos que estos infelices 

que, engañados por las promesas que les hacian los agentes del diablo, se han atrevido a atravesar 

el océano en busca de un brillante cielo, cuando solo han descubierto un cielo cubierto 

de negros nubarrones y de miseria. 

Desde Palma a Barcelona ya sabrás mejor que yo lo que les pasó y, tambien que se 

embarcaron gran número de catalanes, franceses, rusos, italianos i tutti cuanti a más de los 

que se embarcaron en Valencia, Alicante, Málaga, pero lo que no se si sabias es la clase de 

gente que se embarcó y que fue la canalla más grande. Allí había ladrones, desertores y hasta 

rameras. Considera que algazara se formaría. 

Desde Barcelona a Málaga pasaron algo bien porque no había tanta gente y la comida 

era buena y se divirtieron cantando; pero en Málaga se pelearon los dos cocineros, uno frances 

y el otro italiano, y el resultado fue que se despidió al frances que era el mejor. Desde 

entonces la comida fue mala y al repartirse había peleas y hasta puñaladas. 

Desde Málaga hasta Cabo Verde puede decirse que la comida fue de peor condición, y 

enfermaron varios y de hambre murieron cinco. Había algunos que contaban con ahorros provenientes 

de la venta de sus muebles, y los gastaron todo. En Cabo Verde, desembarcaron 

varios, prefiriendo pedir limosna antes que morirse de hambre. 

De Cabo Verde a Punta Arenas demoraron treinta días, y hubo dos grandes peleas: una 

entre italianos y andaluces, en que salieron a relucir los puñales resultando varios heridos; otra 

entre franceses y mallorquines, en la que sacaron revólveres, pistolas y manoplas, llegando a 

tal extremo, que el capitán amenazó con hacer volar el buque. Siempre había marineros fusil 

en mano haciendo la guardia. En todo el camino se mataron cinco bueyes de catorce que llevaban. 

Y ¿qué son cinco bueyes para mil setecientas personas?. Con las tripas hacían caldo 

para los enfermos. Llegados a mitad del estrecho (Magallanes) tuvieron un gran temporal. 

Al fin llegando al puerto de Talcahuano, desembarcaron en la mayor confusión, y resultó 

que en una familia el marido se hallaba por un lado, la mujer por otro y los hijos por otro. Los 

equipajes llegaron mal y muchos perdieron casi toda su ropa”. 

El otro “acapite” de fecha 1 de noviembre a más de confirmar lo anterior, dice entre otras 

cosas: 

“La tal emigración no tiene razón de ser, porque Chile no tiene terrenos que dar, ni industria 

que fomentar, en lo que se habla de un meeting que la clase obrera quiere celebrar contra 

la emigración de extranjeros, y de una petición dirigida al ministro plenipotenciario de la 

101


Argentina para que patrocine la emigración de chilenos a dicho país, por no tener en el suyo 

trabajo. Despues habla de los jornales, y dice que un peón solo gana de treinta a cuarenta centavos, 

y un artesano de 1 peso a 1’80, y que los comestibles son carísimos, y lo que se gana 

no basta para comer, y mucho menos para vestir. Y concluye aconsejando a todos que no emigren, 

porque el país está muy mal”. 

Renunciamos a hacer ninguna clase de comentarios, porque los hechos que se relatan, 

revisten un carácter demasiado exasperante y desconsolador y por lo mismo no queremos 

hacer resaltar con negros colores el fondo de unos cuadros tan sombrios, que deben llenar de 

amargura los corazones de las familias de aquellos que fueron engañados con promesas de 

un porvenir halagüeño, merced a las incalculables riquezas que les ofrecieron los emisarios 

de aquella República. 

102 

FONTS 

1. FFoonnttss nnoo iimmpprreesseess 


Actes de les sessions del Consistori municipal de Pollença (1888-1889). Arxiu Municipal 

de Pollença. 

Correspondència municipal de l’Ajuntament de Pollença (1888-1889). Arxiu Municipal de 

Pollença. 

Movimiento de buques y pasajeros (1889), sèrie Estadística. Arxiu del Regne de Mallorca. 

2. FFoonnttss iimmpprreesseess 

AGUILÓ “SERENA”, Juan: Sen van: Impremta de J. Colomar. Palma, 1889. 

Bonas-Ayres lo qu’es es seu govern y relació de sa protecció que poren trobá els emigrants 

que pasan abaix de sa bandera de sa República Argentina. Impremta de Juan Colomar. 

Palma, 1889. 

BORRÀS, M.: Els emigrants de Pollensa y Manacó o siga relació dés motius que tenen els 

habitants d’aquets pobles per anar a viura a sa República Argentina. Palma, 1889. 

BORRÀS, M.: Decimas glosadas referent en els emigrants mallorquins. Impremta de J. 

Colomar. Palma, 1889. 

Dictamen sobre las causas y origen de la inmigración en las provincias de Baleares y 

Canarias, redactado por el Exc. Sr. Nicolás Díaz y Pérez. Ministerio de Fomento, Dirección 

General de Agricultura, Industria y Comercio. Imprenta de M. Romero. Madrid, 1882. 

3. PPuubblliiccaacciioonnss ppeerriiòòddiiqquueess 

La Almudaina 

El Áncora 

El Centinela 

Diario de Barcelona 

El Diario de Palma 

El Felanigense 

El Isleño 

Las Instituciones 

El Manacorense 

Puntos y Comas 

El Republicano 

La Roqueta 

103

BIBLIOGRAFIA 

ALEMANY VICH, Lluís i MUNTANER 

BUJOSA, Joan: Las publicaciones periódicas 

en Mallorca, contribución a su estudio. 

Premi Ciutat de Palma, 1955 (inèdit). 

ALENYAR, Miquel, BARCELÓ, Bartomeu i 

ARNAIZ, Pere Carlos (1982): Evolució 

econòmica, dins “Cents anys d’Història de 

les Balears”. Editorial Salvat, Estella. 

BARCELÓ PONS, Bartomeu (1961): La vida 

económica de Mallorca en el siglo XIX, 

dins “Boletín de la Cámara de Comercio, 

Industria y Navegación de Palma de 

Mallorca”, núm. 632. 

BARCELÓ PONS, Bartomeu (1962): 

Evolución de la población en los municipios 

de la isla de Mallorca 1591-1960, 

dins “Boletín de la Cámara de Comercio, 

Industria y Navegación de Palma de 

Mallorca”, núm. 637. 

BARCELÓ PONS, Bartomeu (1964): El segle 

XIX a Mallorca. Obra Cultural Balear, 

Ciutat de Mallorca. 

BARCELÓ PONS, Bartomeu (1989): La 

població de Mallorca, dins “Gran 

Enciclopèdia de Mallorca”. Pro mo ma llor - 

ca S.A, Palma 

BIBILONI, Gabriel (1983): Els noms dels 

carrers de Palma (I. Ciutat antiga). 

Ajuntament de Palma. 

BUADES, Joan; MANRESA, M.A i MAS, 

Margalida (1995): Emigrants illencs al 

Río de La Plata (La vida associativa a 

Buenos Aires i Montevideo). Vice-presidència 

del Govern Balear, Palma 

BUADES CRESPÍ, Joan (2000): L’emigració 

de manacorins a América a l’any 1889, 

dins I Jornades d’Història Local de 

Manacor. Ajuntament de Manacor. 


BUADES CRESPÍ, Joan (2001): La emigración 

masiva de mallorquines a Argentina 

y Chile en el año 1889. Las causas y el 

debate que origina en la prensa local dins 

“Emigración española en las regiones 

bilingües”. Congreso de la Asociación 

española de Hispanistas. Universitat de 

Leipzig. 

BUADES, Joan; MANRESA, M.A; MARI- 

MON, Antoni i MAS, Margalida (2001): 

El moviment associatiu balear a l’exterior 

(L’emigració de les Illes Balears a 

Ultramar), dins “Els camins de la quimera” 

núm. 1. Conselleria de Presidència del 

Govern de les Illes Balears, Palma. 

CATALEG DE 100 ANYS DE PREMSA 

DIÀRIA DE LES BALEARS (1993). Hora 

Nova S. A, Palma. 

CELA CONDE, Camilo José (1979): Ca pita - 

lis mo y campesinado en la isla de 

Mallorca. Siglo XXI, Madrid. 

CIFRE DE LOUBRIEL, Estela (1975): La formación 

del pueblo puertorriqueño. La 

contribución de los catalanes, baleáricos 

y valencianos. Instituto de Cultura 

Puertorriqueña, San Juan. 

COLOM CAÑELLAS, Antoni Joan (1989): 

Mallorca-l’educació, dins “Gran En ci clo - 

pè dia de Mallorca”. Promomallorca, 

Palma. 

COMPANY i MATAS, Arnau (1997): La primera 

etapa de la Premsa Forana a 

Mallorca (1883-1936), dins “Verguisme, 

anarquisme i espanyolisme. Noves recerques 

sobre el segle XX a Mallorca”. 

Fundació Emili Darder, Palma. 

CORTÉS CONDE, Roberto (1991): Mi gra - 

ción, cambio agrícola y políticas de pro- 

105


tección. El caso argentino. Inmigración 

española en la Argentina. Oficina cultural 

de la Embajada de España, Buenos Aires. 

ENCICLOPEDIA UNIVERSAL ILUSTRA- 

DA EUROPEO AMERICANA. Hijos de 

J. Espasa editores. Barcelona, 1930. 

ESTRADA, Baldomero (1992): Factores de 

atracción por países de destino, dins 

“Historia General de la emigración española 


FULLANA PUIGSEVER, Pere i MARIMON 

RIUTORT, Antoni (1994): El segle XIX a 

Mallorca: cultura i compromís polític 

(1800-1900), dins “Cultura i compromís 

polític a la Mallorca contemporània. Els 

intel·lectuals a l’àmbit cultural mallorquí”. 


GONZÁLEZ, Elda (1992): La llegada, dins 

“Historia General de la emigración española 


GRAN ENCICLOPÈDIA DE MALLORCA 

(1989). Promomallorca S. A, Palma. 

JOFRE CABELLO, Ana (1997): Así emigraron 

los baleares a la Argentina. 

Conselleria de Presidència del Govern 

Balear, Palma. 

JULIÁ SEGUÍ, Gabriel (1993): Antoni 

Cursach un ciutadellenc de cor a 

l’Argentina. Col·lecció “Menorca arreu del 

món”. Editorial Sicoa, Menorca. 

LUIS SALVADOR, Archiduque (1984): Las 

Baleares. Volums I-III. Olañeta, Palma. 

MARIMON RIUTORT, Antoni (1997): El 

republicanisme a Mallorca a l’època de la 

restauració (1895-1905), dins “Verguisme, 

anarquisme i espanyolisme. Noves recerques 

sobre el segle XX a Mallorca”. 


PEÑARRÚBIA, Isabel (1999): Carnaval, codolades 

i teatre popular. La dissidència a la 

Mallorca caciquista (1875-1923), dins 

“Menjavents” núm. 30. Edicions 

Documenta Balear, Palma 

106 

PONS i PONS, Damià (1981): Aproximació a 

Joan Torrendell (1869-1937). “Affar”, núm. 

1, Palma. 

PONS i PONS, Damià (1998): El diari “La 

Almudaina” en l’època de Miquel S. 

Oliver, dins “Zitzània”, núm 10. Di7 edició, 

Binisssalem 

PONS i PONS, Damià (1998): Ideologia i cultura 

a la Mallorca d’entre els dos segles 

(1886-1905), dins “Refaubetx” núm.1. 

Lleonard Muntaner editor, Palma 

POU MUNTANER, Juan (1977): La marina 

en las Baleares. Caja de Ahorros y Monte 

de Piedad de las Baleares, Palma. 

POU MUNTANER, Juan (1987): Noticias y 

relaciones históricas de Mallorca. Siglo 

XIX. Tomo VII 1886-1890. Societat 

Arqueològica Lul·liana, Palma. 

ROCAMORA, Joan (1992): Catalanes en la 

Argentina. Centenario del Casal de 

Catalunya. Buenos Aires. 

ROSSELLÓ VERGER, Vicenç (1964): 

Mallorca. El sur y sureste. “Cámara oficial 

de Comercio, Industria y Navegación de 

Palma de Mallorca”, Palma 

SALVÀ TOMÀS, Pere (1984): La dinámica 

de la población de las Islas Baleares en el 

último tercio del XIX, dins “Trabajos de 

Geografía”, núm. 38. Universitat de les 

Illes Balears, Palma. 

SALVÀ TOMÀS, Pere (1992): Els efectes de 

la transició demográfica illenca sobre el 

territori: el marc de l’emigració a les Illes 

Balears entre 1878 i 1955, dins “Congrés 

Internacional d’Estudis Històrics Les Illes 

Balears i América”, Volum III. Institut 

d’Estudis Baleàrics, Palma. 

SÁNCHEZ–ALBORNOZ, Nicolás (1988): 

Medio siglo de emigración masiva de 

españa hacia América, dins “Españoles 

hacia America. La emigración en masa, 

1880-1930”. Alianza Editorial, Madrid. 

SÁNCHEZ ALONSO, Blanca (1988): La emigración 

española a la Argentina 1880- 

1930, dins “Españoles hacia América. La 

emigración en masa, 1880-1930”. Alianza 

Editorial, Madrid. 

SBERT GARAU, Miquel (2001): Oh mar 

blava, que ets de trista... (L’emigració a 

Amèrica al cançoner popular de 

Mallorca), dins “Els camins de la quimera”, 

núm. 2. Conselleria de Presidència del 

Govern de les Illes Balears, Palma. 

SERRA BUSQUETS, Sebastià (1996): 

L’emigració de les illes Balears a 

l’Argentina. “Mayurqa”, núm. 23. UIB, 

Palma. 

SERRA BUSQUETS, Sebastià (2001): Els 

moviments migratoris a Mallorca, dins 

“Els elements del canvi a la Mallorca del 

segle XX”. Edicions Cort, Palma. 


SEVILLANO COLON, Francisco; POU 

MUNTANER, Juan (1974): Historia del 

puerto de Palma de Mallorca. Instituto de 

Estudios Baleáricos. Diputación 

Provincial de Baleares, Palma. 

SERRA DE GAYETA D’ASPRER, Francesc 

(1981): Aportació a la Història de 

Pollença. Edicions Cort, Palma. 

TORTELLA CASARES, Gabriel. (1983): La 

economia española 1830-1900, dins 

“Revolución burguesa, oligarquía y constitucionalismo”. 

Vol. VIII “Historia de 

España” dirigida per Manuel Tuñon de 

Lara. Editorial Labor, Barcelona 

VÁZQUEZ, Alejandro (1992): Factores de 

expulsión en las regiones de procedencia, 

dins “Historia General de la emigración 

española a Iberoamérica”. Volum I. 

CEDEAL, Madrid. 

107

Allau emigratoria® - Fundació Càtedra Iberoamericana - Universitat ...

You also want an ePaper? Increase the reach of your titles

Delete template?

Save as template?