2n batxillerat El Modernisme 1. El Modernisme El ... - Aula Balear

2n batxillerat El Modernisme
1. El Modernisme
El Modernisme és un moviment cultural, literari i
artístic que neix pels volts dels anys 90 del segle
XIX amb uns objectius clars: modernitzar i
europeïtzar la cultura i la literatura catalanes. Els
modernistes critiquen la societat i la cultura
catalanes, que consideren anacròniques, és a dir,
antiquades, i localistes. Es proposaran promoure
una cultura i un art moderns i europeus, superant
els models vuitcentistes.
2. Límits cronològics del Modernisme
Tàndem, Ramon Casas
– Podem dir que el Modernisme apareix com a moviment global l'any 1892 quan la revista
L'Avenç es convertirà en la plataforma d’aquest moviment, ja que recollirà totes les novetats
artístiques i literàries que s'estan produint a Europa.
– Es dóna com a data de tancament del moviment modernista l'any 1911, en què moren dos
modernistes significats: el poeta Joan Maragall i el pintor Isidre Nonell. Amb tot, es
considera que l'última obra literària modernista és la novel·la La vida i la mort d'en Jordi
Fraginals, de Josep Pous i Pagès, publicada l'any 1912.
3. Objectius del moviment modernista
Com s'ha dit abans, el Modernisme pretén renovar, modernitzar i posar a nivell europeu la cultura,
la literatura i l'art catalans. Per tant, representa bàsicament una oposició entre present i passat, entre
tradició i progrés. Per als artistes modernistes, l'art, la literatura, la cultura en general han de
respondre als temps que corren i canviar al mateix temps que ho fa la història. Acusen la societat
catalana d'estar endarrerida en tots els aspectes: científic, literari, cultural, artístic, polític, etc.
En el terreny literari, el panorama que es troben els modernistes és el d'una literatura oficial, lligada
encara als models romàntics de la Renaixença, representada pels Jocs Florals. Consideren que
aquests ja no aporten res de nou a la literatura catalana: ni per la temàtica (recordem el lema dels
Jocs Florals "Fe, Pàtria, Amor"), ni pel que fa al paper de l'escriptor, que no és un professional de la
literatura. A més, la Renaixença havia perpetuat un català literari anacrònic, medievalitzant, que no
tenia res a veure amb el que es parlava al carrer i que els modernistes consideraven que no era apte
per fer literatura moderna. Per això, una de les preocupacions del moviment modernista serà
normativitzar la llengua catalana i modernitzar-la, fer-la apta per escriure literatura moderna i a
nivell de l'europea, objectiu que aconseguirà la generació següent d'intel·lectuals, els noucentistes,
ja que l'any 1913 Pompeu Fabra publicarà les seves Normes ortogràfiques.
Per tant, "modernista" serà sinònim d'intel·lectual i artista partidari de:
– modernitzar la cultura catalana a partir del trencament amb la tradició.
– europeïtzar la societat i la cultura.
– renovar les estructures polítiques i socials.

2n batxillerat El Modernisme
4. Etapes del moviment modernista
El Modernisme viurà dues grans etapes:
1a ETAPA: 1892-1900. És l'etapa més combativa del moviment,
en la qual els modernistes aniran rebent i assumint les novetats que
s'estan produint a Europa en tots els àmbits. En aquesta primera
etapa tindrà un paper molt important la revista L'Avenç, que es
convertirà en la plataforma dels joves intel·lectuals modernistes
(Maragall, Fabra, Jaume Brossa, Alexandre Cortada...). L'objectiu
principal de la revista i dels intel·lectuals que hi col·laboren és
recollir les novetats del moment, ser
moderna i progressista. Per això serà la introductora de l'obra de
Nietzsche i d'Ibsen, entre d'altres.
– Actitud modernista:
Els quatre gats
1. El Regeneracionisme
Els modernistes consideren que Catalunya està abocada a la decadència si no passa per
un procés de modernització i europeïtzació. La societat catalana està "malalta" i necessita
"regenerar se". L'artista serà l'encarregat de diagnosticar aquesta malaltia i de donar-li solució, és
a dir, serà l'encarregat de divulgar entre la societat la modernitat europea. Per tant, hi haurà un
sector d'intel·lectuals i d'artistes modernistes, els anomenats "regeneracionistes", que opinen que
la cultura i l'art han de tenir una funció social: fer progressar la societat, superar el seu
endarreriment, trencar amb totes aquelles estructures que la mantenen immòbil i anacrònica. I
l'artista tindrà també una funció social, serà alguna cosa més que un creador: serà l'encarregat de
modernitzar la societat i la cultura a través del seu art. Aquesta postura que es dóna en la primera
etapa modernista rep el nom de Regeneracionisme.
Dins del Regeneracionisme, tindran un paper molt important les figures del filòsof Nietzsche i
del dramaturg noruec Ibsen. Del primer recullen la crítica despietada del amb la seva voluntat
individual i amb el seu orgull pot canviar la societat. Els regeneracionistes recullen aquestes
teories i consideren que l'artista modernista té la tasca de dur la modernitat a la massa social.
L'intel·lectual i l'artista serà un ésser superior, messiànic, un guia que amb la seva voluntat
individual modernitzarà i regenerarà la seva societat, ja que és el dipositari de les claus de la
modernitat i del canvi. L'artista serà un "Superhome", un Messies que guiarà la societat, perquè
aquesta és incapaç per ella mateixa d'engegar un procés de canvi. Per tant, el que destaca del
paper de l'artista modernista és el seu individualisme.
2. L'Esteticisme
Al costat del grup modernista lligat a la revista L'Avenç, de
tendència regeneracionista i que opinen que la modernització i
l'europeïtzació de la cultura i la literatura catalanes s'ha d'estendre també
a tots els àmbits socials i polítics, existeix un grup d'intel·lectuals que en
general planteja les mateixes idees de renovació, modernització i
europeïtzació, però des de plantejaments purament estètics, no socials ni
polítics.
Això vol dir que defensen una renovació només de l'art, sense entrar en consideracions socials.
Són els esteticistes. Com a capdavanter d'aquest grup destaca el pintor i autor teatral Santiago

2n batxillerat El Modernisme
Rusiñol. Els esteticistes , tot i que el seu objectiu bàsic pel que fa a l'art és el mateix que el dels
regeneracionistes, consideren que, efectivament, és necessari renovar la cultura catalana i
modernitzar-la en tots els seus aspectes, però no es preocuparan de qüestions polítiques ni
socials, sinó que es limitaran a treballar pel canvi i la modernització des del punt de vista estètic,
d'aquí la denominació d'"esteticistes". Practiquen l'anomenat "art per l'art", consideren que
aquest no ha de tenir cap paper social regenerador, senzillament són creadors de bellesa, opinen
que la finalitat de l'art és el gaudi estètic.
Els esteticistes creuen que l'artista és un ésser superior i diferent a la resta de la societat perquè
viu dedicat a la creació de la bellesa. Critiquen la societat en què viuen perquè afavoreix la
uniformitat, la lletjor, la vulgaritat, mentre que ells defensen la bellesa, la poesia, la diferència, el
gaudi estètic, l'individualisme.
– "Bohèmia daurada" i "Bohèmia negra":
Les actituds i els comportaments del grup modernista esteticista estan molt lligats al que
s'anomena "bohèmia", una forma de vida, de comportar-se, de vestir-se, etc, propi d'aquells
artistes que es volen presentar com a creadors de bellesa, que viuen totalment dedicats al seu art
i que, per tant, han de ser diferents de la resta de la societat en tots els aspectes. Ara bé, els
esteticistes, en general, formen el que s'anomena "bohèmia daurada". No podem oblidar que la
majoria eren fills de famílies burgeses, amb negocis, que podien donar-los suport econòmic
mentre ells es dedicaven exclusivament a la creació artística, per la qual cosa no s'havien de
preocupar per qüestions econòmiques. Però paral·lelament existia un grup d'artistes, la majoria
d'ells provinents de comarques i que no pertanyien a famílies benestants, que no tenien cap
suport econòmic en cas que no poguessin comercialitzar les seves obres. Formaven part de
l'anomenada "bohèmia negra". Aquests artistes arribaven a Barcelona i sovint es trobaven
inadaptats al medi urbà i sense cap suport econòmic, la qual cosa feia que haguessin de malviure
fent feines poc satisfactòries que no els deixaven dedicar-se completament a l'art i dignificar-se
completament com a artistes. Aquests conflictes derivaven de vegades en un desajustament entre
els seus propòsits i projectes artístics i la realitat que els tocava viure. Molts cops aquests artistes
que formaven la "bohèmia negra" van viure situacions de misèria, malalties, problemes mentals
i, fins i tot, alguns d'ells van arribar al suïcidi.
– Les festes modernistes
Els dos grups: celebració de les anomenades "Festes Modernistes",
que van ser tres i que va organitzar a Sitges Santiago Rusiñol.
Aquestes festes van ser concebudes amb
la finalitat de donar a conèixer totes les iniciatives que s'estaven
produint per modernitzar la societat catalana i rebutjar l'art del
passat.
Cap al 1898 està acabant la primera etapa del moviment modernista. El regeneracionisme de tipus
anarquitzant es dóna per liquidat, ja que s'arriba a la conclusió que no es pot canviar la societat des
de posicions individualistes extremes. Tampoc ha donat resultat la postura esteticista d'evasió
davant la realitat, de ancament en el "jo" de l'artista si el que es pretén és que aquest sigui
professional i que el seu art sigui reconegut i acceptat per la societat.

2n batxillerat El Modernisme
2a ETAPA. 1900-1911. Mentre que la primera etapa del moviment s'havia caracteritzat per ser
combativa i fonamentalment teòrica, la segona etapa significa l'acceptació de l'art i la literatura
modernistes per part de la burgesia catalana. Es pot considerar que el Modernisme "triomfa" com a
moviment cultural, literari i estètic. Els modernistes s'adonen que per canviar la societat necessiten
el suport de les classes dirigents i per això moderen les seves postures radicals i agressives. Alhora,
la burgesia, sensiblitzada arran del desastre colonial del 1898, comença a fer seves les idees de
canvi i de modernitat que han defensat els modernistes i comencen a adherir-se a un catalanisme
polític de caire conservador (representat per la Lliga de Prat de la Riba).
Pel que fa a les publicacions que recolliran les iniciatives
modernistes en aquesta segona etapa destaquen Joventut i El
poble català.
En aquesta segona etapa s'escriuen la majoria d'obres
modernistes, començant per Els sots feréstecs, de Raimon
Casellas (1901) i acabant per La vida i la mort d'en Jordi
Fraginals, de Josep Pous i Pagès (1912).
En el moment que sembla que els objectius de renovació i
modernització dels modernistes comencen a assolir-se, perquè la
burgesia ha fet seu el programa social, polític i cultural del moviment, apareix una nova generació
de joves, que plantejaran noves alternatives: els noucentistes. Aquest grup irromp amb força en el
panorama cultural català a partir de 1906. Havien fet seu el principal objectiu de la generació
modernista: la voluntat de normalitzar la cultura catalana, de modernitzar-la i posar-la a l'altura
europea. Però ho faran des de postures conservadores i de dirigisme cultural, per la qual cosa
criticaran tot allò que el Modernisme tenia d'anarquia i d'individualisme. El programa noucentista
acabarà triomfant i això significarà l'esgotament progressiu del moviment modernista, el final del
qual s'acostuma a situar al voltant del 1911.
5. Característiques de a literatura modernista
En línies generals a literatura modernista es va caracteritzar per:
– La recerca de l'art total amb la incorporació de diverses manifestacions artístiques a les
tècniques literàries.
– La reproducció de les tensions entre l'artista incomprès i la societat burgesa. La influència
del vitalisme de Nietzsche i d'Ibsen s'hi va deixar notar en els personatges, dotats d'una
força espiritual que els duu a la marginació, al lideratge, a la soledat i a la incomprensió
per estar per damunt del sistema de valors de la societat buresa.
– Sinceritat i verisme. L'autor intenta reproduir els seus estats d'ànim a través del
comportament dels seus personatges i dels objectes descrits de manera subjectiva.
– La defensa de la llengua moderna, encara sense normativitzar, però depurada de
barbarismes i vulgarismes. Els modernistes van cercar els models lingüístics en el món
rural, on la parla presentava una castellanització menor.

2n batxillerat El Modernisme
6. La poesia modernista
Els poetes modernistes van reaccionar contra la tradició jocfloralesca, que consideraven mancada de
sinceritat a causa del seu llenguatge arcaïtzant i artificiós i els temes repetitius. Com a alternativa
van proposar una poètica de la sinceritat, amb un llenguatge real, actual, però depurat i culte.
6.1. La poesia modernista: Corrents estètics
Els poetes modernistes van adoptar els corrents poètics més importants de l'Europa de tombant de
segle:
– El parnassianisme
El parnassianisme és un moviment literari francès de la segona meitat del segle XIX creat
com a reacció contra el romanticisme de Victor Hugo, el subjectivisme i el socialisme
artístic. Els fundadors d'aquest moviment van ser Théophile Gautier (1811-1872) i Leconte
de Lisle (1818-1894).
El Parnassianisme va sorgir com una antítesi del romanticisme i els seus "excessos"; excés
de subjectivisme, hipertròfia del jo (creixement excessiu i anormal), excés de sentiment. Per
contra, que els parnassians preconitzaren una poesia despersonalitzada, allunyada dels
propis sentiments i amb temes que tingueren a veure amb l'art, temes suggeridors per ells
mateixos, bells, exòtics, amb una marcada preferència per l'antiguitat clàssica, especialment
la grega, i pel llunyà Orient.
Pel que fa a l'estil, els parnassians tenien molta cura de la forma. Continent i contingut
havien d'anar d'acord. D'aquesta manera, si els romàntics van demostrar una preocupació
pels sentiments, els parnassians ho van fer per la bellesa .
El lema del parnassianisme era: “l'art per l'art”, art vist com a forma i no com contingut.
– El simbolisme
Moviment artístic, essencialment pictòric, del darrer terç del XIX, que presenta imatges
oposades a la realitat visible o científica per a demostrar que existeix una realitat amagada
que, si no és possible de conèixer, és almenys possible d'intuir (
Un tema constant fou el de la dona, venerada o temuda, ésser angelical (Ofèlia) o maligne
(Salomé). També ho fou el de la mort, amb l'al·lusió al més enllà. Sovint la dona i la mort
van unides: l'una porta a l'altra, segons els simbolistes.
Tècnicament i ideològicament els simbolistes no acceptaren ni l'academicisme ni el
realisme, i s'allunyaren també de
l'impressionisme.
– El prerafaelisme
aquest corrent poètic cerca la bellesa en un
món idealitzat. Pren coma model els poetes i
els cavallers medievals. Així mateix la dona
a qui s'adreça és o bé una dona pura, virginal
o innocent, o bé una dama sense pietat.
Pintura prerafalista
La dama de Shalott de J:W:Waterhouse

2n batxillerat El Modernisme
6.2. La poesia modernista: Joan Maragall
6.2.1. Vida
Joan Maragall i Gorina (Barcelona, 1860-1911) va ser el fill hereu d’un
industrial tèxtil. En contra de la voluntat del seu pare, que volia que
continuàs el negoci, Maragall va estudiar la carrera de dret, però va
exercir d’advocat molt poc temps. El 1890 va entrar com a secretari de
redacció del «Diario de Barcelona», diari de tendència conservadora en
el qual va publicar centenars d’articles en castellà sobre literatura,
política i temes socials.
El 1891 va començar la seva col·laboració a la revista L’Avenç, on va
fer conèixer els autors europeus més importants del moment, sobretot
Nietzsche, de qui va rebre una forta influència. El 1903 deixà el càrrec
al «Diario de Barcelona», però hi va continuar fent col·laboracions;
també va col·laborar en altres revistes, però no ho feia d’una manera fixa.
Si la seva vida familiar va ser feliç i plàcida (va tenir tretze fills) no ho va ser, en canvi, l’entorn
social que va viure; per això, tant la seva poesia com els seus articles periodístics expressen les
seves preocupacions socials en una època en què es presagiaven ja els grans canvis que es van
produir el segle XX, de qual només va viure una dècada.
6.2.2. Obra
Maragall fou un escriptor que, gràcies al seu coneixement de diverses llengües, obrí les portes de la
literatura catalana als corrents intel·lectuals europeus del moment.
Llegí i traduí autors on confluïen interessos estètics que anaven des de la serenitat neoclàssica i
hel·lenitzant (Goethe), a les revolucionàries i exaltades propostes filosòfiques de Nietzsche, tot
passant pel romanticisme més pur de Novalis. Maragall fou l’introductor de Nietzsche a la
península.
Aplicà les seves teories estètiques de la “Paraula Viva”: Els poetes tenen una gran capacitat de
meravellar-se i de retornar als mots la plena intensitat de sentit; per això han d'expressar l'emoció
estètica sense el filtre de l'elaboració racional, com si fos dictada per la veu interior que experimenta
el sentiment.
L'obra de Maragall abasta la poesia, el teatre i la prosa:
– Obra poètica:
El gènere bàsic per a l’expressió poètica és la poesia.
D’entre tots els poetes del tombant del segle, la seva obra poètica és la més coherent i
significativa dins el corrent modernista. La seva base ideològica-filosòfica fou el vitalisme
de Nietzsche.
Llibres
L’obra poètica de Maragall consta de cinc llibres:
Poesies: és una espècie d’antologia on s’hi inclouen els poemes d’un llibre que li havien fet
els seus amics. Hi trobam La vaca cega, Alguns poemes, reflex del món interior del poeta,
poden ser qualificats de decadentistes.
Visions i cants vénen a ser dos llibres publicats en un sol volum, on reprengué el fil de la

2n batxillerat El Modernisme
seva poesia civil anterior. Cal destacar L’oda a Espanya”, on reclama la necessitat de
regeneracionisme i de respecte al pluralisme lingüístic., entre d'altres.
Enllà és un recull famós, que inclou L’himne ibèric.
Les disperses conté diversos poemes en homenatge a companys o amics difunts.
Seqüències inclou algun dels seus grans temes, com
el civil amb l’Oda nova a Barcelona, la llegenda
d'El Comte Arnau o el Cant espiritual, poema
metafísic vsobre l’essència humana, on Maragall
cristianitzà la idea goethiana i nietzschiana vsobre la
bellesa del món i la vida.
“El comte Arnau” és un dels seus poemes més
representatius. No s’inspirà en la cançó popular sinó
en la llegenda romàntica elaborada durant el segle
XIX.
Característiques:
- L'ús espontani del llenguatge basat en la llengua actual, sense arcaismes.
- L'actitud optimista i vitalista.
– La prosa
És especialment significativa la seva proposta poètica i el seu concepte de l'art recollits en
dos llebres d'assaig: Elogi de la paraula i Elogi de la poesia. Exposa les seves idees basades
en l'espontaneisme poètic, “Teoria de la paraula viva”.
– El teatre
Nausica: escrita en vers sobre un passatge de L'Odissea d'Homer.
7. La prosa modernista
La novel·la modernista no crea formes noves sinó que potencia les velles amb actituds modernistes.
No prescindiren totalment del Naturalisme i del Costumisme, per exemple, sinó que els
reconverteixen amb un nou tractament. També, hi adaptaran les tensions conflictives entre
l’intel·lectual i la societat, tensions que vénen representades per les sèries binàries:
personatge/ambient; home/món; individu/massa.
Tendències
1.- Costumista. S’adapta la unitat estètica del quadre de costums però no el contingut. És té menys
tendència a la construcció d’una trama narrativa sinó a la desintegració de la novel·la en un seguit
d’escenes/narracions independents. Santiago Rusiñol L’auca del senyors Esteve.
2.- Decadentista. No reflecteix una realitat objectiva sinó una realitat interior, oculta; no descriu el
món físic sinó els efectes que produeix. En aquesta novel·la, de caràcter tant subjectiu, la lletjor i el
color són valorats estèticament i l’erotisme i la sensualitat esdevenen temes freqüents. Miquel de
Palol Camí de llum; Prudenci Bertrana Josafat.

2n batxillerat El Modernisme
3.- Novel·la rural. Amb el Romanticisme començà a aparèixer un gran nombre de narracions curtes
i de novel·les de tema rural que iniciaren una moda molt estesa durant la dècada 1900-1910: el
ruralisme. Només una part recollí els conflictes ideològics de finals de segle, aquesta és la novel·la
modernista.
Adopta les tècniques de descripció i anàlisi típiques del Naturalisme: la influència que el medi
exerceix sobre els personatges contra la qual lluita el protagonista o la interrelació home-medi.
Conseqüència: predomini de la narració sobre el diàleg.
Característiques:
1.- Llengua i estil narratiu. Inaugurat per Raimon Casellas. El llenguatge respon a una intenció
estilística. Introducció dels elements emfàtics i afectius propis de la llengua parlada i
concretament dels pagesos catalans: diminutius, augmentatius, exclamacions, renecs,
vulgarismes, repeticions, pleonasmes,...
2.- Visió tràgica del món rural. Les accions es desenvolupen en un marc no-ciutat, preferentment
la muntanya. El món rural no és considerat com un indret idíl·lic, de vida no contaminada sinó
que és enfocat d’una forma crua, negra i pessimista. La natura representa les forces primàries,
brutals de l’instint, de les baixes passions. Es presenta com a destructora de l’individu, de la
llibertat, de la força creativa. El pagès és la rutina, l’hostilitat a tot el que és nou, la submissió
fanàtica a tradicions opressives, la dependència de les deficiències morals que se’n deriven:
avarícia, egoisme, mesquinesa. Els modernistes idealitzen el solitari, el marginat, figura que cal
interpretar com l’artista i intel·lectual modernista que s’enfronta a les masses, a les multituds, a
les quals tracta de regenerar. Planteja les relacions entre un individu inquiet i revoltat i una massa
social passiva, que intenta asfixiar les pretensions renovadores del personatge.
3.- Simbolisme. La narració modernista és un encadenament de símbols darrera un referent real.
És la realitat mateixa que el Modernisme capta com un conjunt de signes de misteri, de
l’inconegut.
4.- Forta càrrega eròtica, d’un erotisme reprimit, que sovint esclata en forma de “sacré” (ordinari).
7.1. Autors de la novel·la modernista
– Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941)
Vida
Fill de propietaris rurals, va viure durant la seva joventut a Girona,
on va formar part del nucli cultural de la ciutat, primer com a
pintor, la seva vocació inicial, i després com a escriptor. Ja en la
maduresa, va establir-se a Barcelona, on va continuar la seva
producció literària, que compaginava amb la pintura i el
periodisme.

2n batxillerat El Modernisme
Obra
Va conrear la narrativa i el teatre, encara que en aquest darrer gènere la seva producció no va
assolir un grau alt de qualitat. D’entre els seus relats cal esmentar els recollits a Proses
bàrbares (1911) i, entre les seves novel·les, destaca Josafat (1906), obra clau de la literatura
modernista. 45
Bertrana ambienta majoritàriament la seva obra narrativa a la ruralia. Ara bé, en aquest cas,
el marc rural no és un àmbit de desgràcies indefugibles. Més aviat, la ruralia idealitzada de
la seva infantesa va ser per a ell el contrapunt de la ciutat alienadora.
«Josafat»
Josafat recrea el mite de la bella i la bèstia en la història de les relacions eròtiques entre el
campaner de la catedral de Girona, Josafat, i una prostituta, la Fineta, dins l’espai sagrat de
l’església, relacions que acaben amb la mort de l’una i l’embogiment de l’altre. Encara que
sigui indirectament, la novel·la té una clara reminiscència rural. El seu protagonista, Josafat,
campaner de la catedral, és un individu que prové de la ruralia més sinistra i aquesta
circumstància en condiciona decisivament el caràcter. El seu cos estrafet i la seva ment
malaltissa el converteixen en un personatge indefinit antropològicament, mig home i mig
bèstia, capaç de la més gran generositat i, alhora, de la crueltat més extrema. Aquesta
hibridesa fisiològica i la seva terrible indefinició de caràcter fan que embogeixi i acabi
matant la Fineta. Consumat el drama, s’asseu a la barana del campanar de la catedral, fa
sonar el seu flabiol de pastor que el transporta mentalment als orígens de la seva infantesa i
s’allibera amb aquest ritu estrany de la seva culpa angoixosa.
– Víctor Català (L'escala, 1869-1966)
Vida
Era la filla primogènita d'una família rica. Va assumir la
funció de cap de família i va administrar ella els diners de la
família. Caterina Albert sempre va donar una gran
importància a les seves obligacions familiars i socials. El
pseudònim Víctor Català
l'utilitzava per amagar la seva condició de dona. Es va formar un escàndol quan es va
descobrir que Víctor Català, premiat als Jocs Florals d'Olot amb La Infanticida era en
realitat Caterina Albert. Víctor Català va ser una escriptora de formació autodidàctica. La
major part de la seva carrera és una bona mostra de les característiques essencials de la
narrativa modernista.
Obra
Va publicar obres de teatre, poemes, novel·les i narracions, de les quals destaquen les que
s’inclouen a Drames rurals (1902). Ara bé, Víctor Català és una escriptora coneguda és
sobretot per Solitud (1905), la novel·la més important del període modernista. Altres obres
foren: Ombrívoles, Caires Vius,
«Solitud»
El tema de Solitud és el característic de tota la novel·la modernista: la lluita de la
protagonista, la Mila, contra un entorn agressiu. La Mila acompanya el seu marit, en Matias,
a fer d’ermità a la muntanya. Ell és un home sense esma que es deixa arrossegar per un
personatge funest: l’Ànima. Paral·lelament, la Mila fa amistat amb un personatge contrapunt

2n batxillerat El Modernisme
de l’Ànima: el Pastor. Però el medi hostil s’imposa: el Pastor mor i la Mila queda sola
davant la natura. Finalment, l’Ànima entra a l’ermita i viola la Mila. Aquest fet comporta la
decisió de la Mila de fugir d’aquell lloc, conseqüència de la presa de consciència personal,
com veiem en aquest text.
8. El teatre modernista
El teatre sofrí una renovació profunda i es convertí en una dels gèneres més característics del
Modernisme perquè satisfà el principis de l’Art-Síntesi o art total (literatura, interpretació,
arquitectura, música,...)
Corrents
1.- Teatre regeneracionista, vitalista o ibsenià (Ibsen). Teatre social i d’idees. Crítica social àcida,
profunda anàlisi psicològica i un fons de malenconia i misteri. Els temes giren entorn de la
llibertat individual i del conflicte que aquest ideal comporta quan topa amb els drets col·lectius.
Tècniques: versemblança dels personatges, problemes quotidians i incorporació de la realitat a
l’escena. Autors: Ignasi Iglésias (1871-1928), Joan Puig i Ferreter (1882-1956), Pous i Pagès, Juli
Vallmitjana (1873-1937).
2.- Teatre esteticista, simbolista, maeterlinkià (Maeterlink). Exposa realitats tranfigurades i
simbòliques. Es vol commoure l’espectador a través de suggeriments o d’impressions. Els
personatges són éssers vagues, idealitzats, dominats per la tristesa i la melangia. Autors: Santiago
Rusiñol (1861-1931), Adrià Gual (1872-1943).
8.1. Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931)
Vida
Va ser un artista polifacètic, veritable model de l’artista modernista pur,
que destacà sobretot com a dramaturg i pintor. Fill d’una Família de
fabricants tèxtils, aviat va mostrar la seva inclinació per la pintura. Amic i
col·laborador de Ramon Casas, va viure llargues temporades a París amb
ell i amb altres artistes com Miquel Utrillo, Ramon Canudas i Enric
Clarasó. Ell mateix es considerava un pintor que de tant en tant escrivia.
Organitzador de les Festes Modernistes celebrades a Sitges i participant
assidu de les tertúlies artístiques de la cerveseria Quatre Gats, va dedicar
la seva vida a conrear la seva vocació artística.
Obra
Seguidor del corrent simbolista i molt influït per Maeterlinck , va publicar un llibre de narracions,
Anant pel món, el 1896, i un altre de poemes en prosa, Oracions, el 1897.

2n batxillerat El Modernisme
L’èxit literari li va arribar com a home de teatre, i els primers monòlegs que va escriure ja van ser
molt aplaudits. Però quan realment va destacar va ser amb la publicació, el 1898, de L’alegria que
passa, obra decadent d’un sol acte musicada per Enric Morera que ja plantejava l’enfrontament de
l’artista (en aquest cas artistes de circ, que encarnen la poesia) amb la societat, la prosa, “un poble
indiferent, vulgar i ensopit”.
L’any 1900 va publicar una altra obra, El jardí abandonat. Molt marcadament decadentista.
Encara el 1901 va estrenar Cigales i formigues, un nou enfrontament artista-societat, poesia-prosa,
com deia ell, en què les formigues representen la societat burgesa, treballadora i immòbil, i les
cigales són els artistes bohemis i inquiets que viuen el moment.
A partir d’aquest moment de compromís social amb la classe de la qual depenia econòmicament,
Rusiñol va abandonar la pintura i va començar a escriure només obres humorístiques i quadres de
costums segons la demanda del públic.
«L’auca del senyor Esteve»
L’obra que trenca definitivament la primera concepció de l’artista enfrontat a la societat és L’auca
del senyor Esteve, creada primer com a novel·la costumista unida a la idea de l’auca popular i
reconvertida després en obra de teatre, estrenada l’any 1917.
L’obra explica l’ascensió d’una família de comerciants al llarg de quatre generacions, cada una més
estalviadora que l’anterior, que aconsegueixen fer d’una botigueta de vetesifils un gran negoci. Però
a la quarta generació neix en Ramonet, que no vol ser botiguer: vol ser artista. L’obra, per tant,
simbolitza de nou l’enfrontament artista-societat, però la diferència és el tractament que Rusiñol fa
d’aquest enfrontament: el dramaturg hi expressa el reconeixement de l’esforç i de l’aportació de les
dues classes socials en conflicte, perquè la burgesia fa diners però no sap gaudir de l’art i de la vida
i enveja els artistes, mentre que aquests no podrien ser còmodament artistes sense els diners de la
burgesia.