2n batxillerat Quadern de textos – HISTÒRIA DE LA ... - Aula Balear

2n batxillerat Quadern de textos 

– HISTÒRIA DE LA LLENGUA 

1. Entre els anys 29 i 7 aC, el geògraf Estrabó v a escriure la seva Geografia, en la qual ens parla, 

entre d’altres coses, de la situació lingüística de la Península Ibèrica. Llegeix el text i contesta de 

quin procés parla i quins en són els senyals més evidents? 

Tots els turdetans, sobretot els que viuen a les riberes del riu Betis, han adquirit 

completament la manera de viure dels romans, fins a oblidar l’idioma propi; a més, la 

majoria s’ha llatinitzat, ha acollit colons romans, i falta ben poc perquè tots esdevinguin 

romans. Les ciutats actualment colonitzades mostren clarament el canvi que s’ha operat en 

la seva constitució política. 

2. Llegeix aquest text i contesta les preguntes següents: 

Avui dia gairebé tothom està d’acord a acceptar que el llatí vulgar s’hauria de considerar 

com el vessant parlat del llatí escrit; l’oposició llatí vulgar/llatí clàssic hauria, així, d’ésser 

substituïda per l’oposició de llatí vulgar o parlat/llatí escrit. Amb aquestes precisions podríem 

definir el llatí vulgar com la llengua parlada per les capes poc o gens influïdes per 

l’ensenyament escolar i pels models literaris, tenint sempre presents, però, les següents 

precisions: a) aquesta distinció no comporta cap limitació cronològica, és a dir, que ja des del 

moment en què comença a existir una tradició escrita en llatí podem parlar de llatí vulgar; b) 

essent el llatí vulgar la variant parlada del llatí, difícilment es pot parlar mai de textos del 

llatí vulgar, cosa que implica una considerable dificultat a l’hora d’estudiar-lo; i c) el llatí 

vulgar estava format per un conjunt de fets complexos i canviants, és a dir, que, per força 

havia de patir, al llarg del temps, una certa evolució. 

Josep M. Nadal i Modest Prats, Història de la llengua catalana 

a. Per què diem que hi ha gran dificultat per estudiar el llatí vulgar? 

b. Com definiries el llatí vulgar? 

c. Quines diferències hi havia entre el llatí vulgar i el llatí clàssic? 

3. El procés de formació de les llengües romàniques a partir del llatí fou: ràpid, lent, gradual, 

imperceptible: els parlants no tenien consciència de parlar una llengua diferent a una altra anterior, 

conscient. 

4. El llatí és una llengua romànica? 

5. Hi ha punts de diferència entre el llatí i les llengües romàniques? 

6. En quin moment històric començà el procés de fragmentació del llatí que va portar a la formació 

de les llengües romàniques: 

a. Al moment de màxima expansió de l’imperi romà 

b. A finals del segle V, moment d’ensorrament de l’imperi romà 

7. Quins són els factors que expliquen la configuració de llengües diferents del llatí? 

8. Per què s’anomenen llengües romàniques? Digues quines són? 

9. Quan apareixen els textos escrits íntegrament en català? 

10. Qui és el creador de la prosa catalana?


11. Relaciona les dues columnes després d’haver llegit el text: 

a. Visigot 

b. Àrab 

1. Substrat preromà c. Cèltic 

2. Superstrat d. Grec 

3. Adstrat e. Llengües iberes 

f. Llengües franques 

g. Influència llengües veïnes 

Els temes de substrat, superstrat i adstrat s’utilitzen el lingüística per a designar tres 

modalitats distintes d’influència d’una llengua en l’evolució d’una altra llengua, com a 

resultat dels contactes que circumstancialment poden mantenir. 

El llatí durant la seva expansió va entrar en contacte amb diferents llengües: en uns casos 

acabà essent adoptat com a llengua pròpia per un país que anteriorment se servia d’altres 

llengües; en altres casos, en canvi, la resistència al llatí fou prou forta per a impedir que les 

llengües autòctones fossin substituïdes pel llatí. És obvi que, en ambdós casos, hi hagué un 

període de pugna lingüística durant el qual les dues llengües tingueren un cert contacte i 

s’influïren mútuament. 

Es parla d’influència de substrat quan la llengua originària condicionà l’evolució del llatí i 

d’influència de superstrat quan la llengua invasora condicionà l’evolució de la llengua 

autòctona. 

El terme d’adstrat s’utilitza per a fer referència a la influència mútua entre dues llengües. 

Josep M. Nadal i Modest Prats, Història de la llengua catalana


- SOCIOLINGÜÍSTICA 

1. Després de llegir aquest text, enceteu un debat sobre les qüestions que planteja: 

"La sociolingüística es diferencia de la lingüística estricta perquè, en lloc d'ocupar-se de 

l'estructura interna d'una llengua, estudia els diversos usos socials que se'n fa. La llengua és 

situada així dins del marc sociocultural a què pertany. 

Ara bé, una comunitat lingüística no sol viure aïllada absolutament de les altres. Una de les 

situacions més freqüents és que la llengua pròpia d'una comunitat estiga en contacte amb una, o 

més d'una, llengua forastera. Les situacions així creades solien tractar-se sota el nom del 

bilingüisme, que podia englobar casos de trilingüisme o multilingüisme. Per això actualment es 

tendeix a parlar de llengües en contacte [...]." 

2. Una vegada llegits aquests textos, comenteu-los en classe i contesteu les preguntes annexes: 

a. Em dic Peire Bec. Vaig nàixer a Occitània. Actualment, el meu país forma part de França. 

Majoritàriament, es parla francés, encara que quan m'adrece als meus pares o als meus 

amics, ho faig en occità. Pel contrari, tant l'ensenyament com els mitjans de comunicació 

escrits i orals són, sobretot, en francés. Molta gent, per tant, considera l'occità com una 

llengua de segona categoria i poc apta per a l'ús acadèmic o institucional. 

Encara que us semble estrany, fa molts anys, la meua llengua era molt prestigiosa i es feia 

servir per escriure poesia, llibres de ciència... 

b. El meu nom és John Heart. Sóc d'Irlanda. La llengua del meu país és el gaèlic o irlandés. El 

meu avi encara parla gaèlic, encara que no va voler ensenyar-lo al meu pare perquè 

pensava que l'anglés era una llengua superior. Per a ell, calia imitar les classes altes, els 

polítics..., que empraven l'anglés. A l'institut, estudie algunes hores el gaèlic, però no el 

parle. 

Quan el meu país s'independitzà de la Gran Bretanya, la constitució va declarar oficials el 

gaèlic i l'anglés, però, com que les classes altes continuaven parlant anglés, i les baixes les 

volien imitar, majoritàriament ensenyaven anglés als seus fills. Actualment, el govern vol 

ajudar a recuperar la llengua. 

c. Hola, em dic Maria Gutiérrez. Visc a les Filipines i parle castellà. Fa molts anys, els 

conqueridors espanyols ens portaren la seua llengua. Però, des que el nostre país va 

començar a formar part dels EUA, hi ha ben poca gent que parle castellà: solament 

l'utilitzem a casa, perquè la resta de coses les fem en anglés [ensenyament, mitjans de 

comunicació...]. Al meu país, hi ha, però, una altra llengua: el tagàlog. 

d. Sóc Hans von Belle. Sóc de Bèlgica. Al meu país hi ha dues llengües oficials. D'una banda el 

francés, a Valònia, al sud de Bèlgica; i d'altra, el flamenc a Flandes, és a dir, a la part nord 

del país. A la capital, Brussel·les, ambdues llengües són oficials. La meua primera llengua 

és el flamenc, encara que també parle francés. A Flandes, quan em relacione amb els 

amics, estudie, llig la premsa, vaig al cinema... utilitze el flamenc. Tanmateix, quan vaig a 

Valònia, empre el francés: tothom l'utilitza. 

Abans les coses eren ben diferents, ja que estava molt mal vist parlar flamenc, perquè 

l'única llengua oficial era el francés. Afortunadament, les coses han canviat i ara hi ha més 

igualtat entre les dues llengües. 

a) Heu reconegut alguna de les situacions descrites abans com a pròpia? 

b) Creieu que pot haver-hi una situació de contacte de llengües que no sigui conflictiva?


3. Per parelles, llegiu el text següent: 

"Una situació de substitució lingüística comporta una actitud de rebuig de la pròpia identitat 

col·lectiva: és el fenomen d'autoodi o deslleialtat lingüística. L'autoodi és el sentiment d'inferioritat 

que experimenten determinats individus per posseir els trets que els identifiquen com a membres 

del grup. L'actitud més simple és, naturalment, la de negar la pertinença a aquest grup. 

Aquesta conducta no sol ser passiva, sinó que sovint el fet d'abandonar lingüísticament el grup 

d'origen comporta, alhora, el sentiment d'hostilitat contra aquells que hi continuen integrats." 

a) Quines raons pot tenir una persona o grup per adoptar en un moment determinat 

comportaments lingüístics que podríem anomenar com a propis d'un sentiment d'autoodi? 

b) Coneixeu cap cas de gent que haja renegat del seu idioma, perquè considera que no és igual 

de vàlid que la llengua dominant? 

c) En quines situacions comunicatives se sol produir? En les formals o en les informals?


RENAIXENÇA: 

Bonaventura Carles Aribau 

La pàtria 

Adéu siau, turons, per sempre adéu siau; 

O serres desiguals, que allí en la pàtria mia 

Dels núvols i del cel de lluny vos distingia 

Per lo repòs etern, per lo color més blau. 

Adéu t, vell Montseny, que de ton alt palau, 

Com guarda vigilant cobert de boira i neu, 

Guaites per un forat la tomba del Jueu, 

i al mig del mar immens, la mallorquina nau. 

Jo ton superbe front coneixia llavors, 

Com conéixer pogués lo front de mos parents; 

Coneixia també lo so de tos torrents 

Com la veu de ma mare, o de mon fill los plors. 

Mes, arrancat després per fats perseguidors 

Ja no conec ni sent com en millors vegades: 

Axi dárbre migrat a terres apartades 

Son gust perden los fruits i son perfum les flors. 

Què val que m´haja tret una enganyosa sort 

A veure de més prop les torres de Castella, 

Si el cant dels trobadors no sent la mia orella, 

Ni desperta en mon pit un generós record? 

En va a mon dolç país en ales em trasport, 

i veig del Llobregat la platja serpentina, 

Que fora de cantar en llengua llemosina 

No em queda més plaer, no tinc altre conhort. 

Plau-me encara parlar la llengua dáquells savis 

Que ompliren lúnivers de llurs costums i lleis, 

La llengua dáquells forts que acataren los Reis, 

Defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis. 

Muira, muira língrat que al sonar en sos llavis 

Per estranya regió láccent natiu, no plora; 

Que al pensar en sos llars no sćonsum ni sényora, 

Ni cull del mur sagrat las lira dels seus avis! 

En llemosí sonà lo meu primer vagit, 

Quan del mugró matern la dolça llet bevia; 

En llemosí al Senyor pregava cada dia, 

E càntics llemosins somiava cada nit. 

Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, 

En llemosí li parl, que llengua altra no sent, 

i ma boca llavors no sap mentir, ni ment, 

Puix surten mas raons del centre de mon pit.


Ix doncs per expressar l'afecte més sagrat 

que puga d'home en cor gravar la mà del cel, 

oh llengua a mos sentits més dolça que la mel, 

que em tornes les virtuts de ma innocenta edat. 

Ix, e crida pel món que mai mon cor ingrat 

cessarà de cantar de mon patró la glòria; 

e pàssia per ta veu son nom e sa memòria 

als propis, als estranys, i a la posteritat. 

1. Segons Carles Riba en aquest poema hi ha dos temes, un de general i un d'especial, de 

concret, dels quals diu: "el tema especial determina el moviment del general, el general 

cobreix l'especial i l'eleva a la dignitat de símbol". Els temes són: l'evocació de la pàtria i 

l'elogi de Gaspar de Remisa. Sabries dir quin és el tema general i quin l'especial? 

2. El poema es pot dividir en dues parts, una estrofa d'enllaç entre elles i una conclusió final. 

Especifica les estrofes que corresponen a cadascun d'aquests quatre apartats (fixa't en els 

quatre títols possibles que figuren a 2.2). 

2.2. Tria, d'entre els que trobaràs a continuació, el títol més adient per a cada apartat del 

poema: 

a) La llengua símbol de la pàtria. 

b) Elogi de la llengua. 

c) Homenatge al patró. 

d) Comiat i enyorança de la pàtria. 

3. Quins elements i temes propis del Romanticisme i de la Renaixença apareixen en el poema. 

4. Per què creus que "La pàtria" es considera símbol de l'inici de la Renaixença. 

Josep Lluís Pons i Gallarza 

L’olivera mallorquina 

Conta’m, vella olivera, 

mentre sec alenant sobre la roca, 

noves del temps d’enrera 

que escrites veig en ta surenca soca. 

Jo vinc a recolzar-me 

a tes nuades rels, trist d’enyorança, 

perquè vulles tornar-me 

dels béns que n’he perduts sols l’esperança. 

Ton delicat fullatge, 

que sota lo cel blau l’embat oreja, 

és de la pau la imatge, 

de tots los goigs de la ciutat enveja. 

Ta rama verda i blanca 

com cabellera d’àngel t’emmantella, 

i a ta esqueixada branca 

falta pel vent l’arrabassada estella. 

Quan, jove i vincladissa, 

creixies sobre el marge de la coma, 

xermava ta verdissa 

la falç del llaurador fill de Mahoma. 

L’àrab i sa mainada, 

respirant-ne tes flors, pel maig sortien, 

i ta oliva escampada 

sos fills, per la tardor, la recollien. 

Ah, quin dol! Escoltant 

del corn aragonès lo toc de guerra, 

tallà tos brots, donant 

empriu a l’host de la guanyada terra!


I el jorn de la conquista, 

ab llàgrimes del cor senyant sos passos, 

sense girar la vista, 

sortí ab l’infant més xic estret als braços. 

Los cavalls trepitjaren 

dins lo solc sarraí les brulles tendres, 

i els ferros enfonsaren 

de l’alqueria en les calentes cendres. 

Com reposava a l’ombra, 

deslliurat lo baró dels durs arnesos, 

mentre els llebrers sens nombre 

jeien al sol, assedegats i estesos! 

I de son puny volant, 

el manyac esparver dalt tu es posava, 

les ungles encreuant, 

i els tendres cims dels branquillons vinclava. 

* 

Quan era una alta ermita 

aquest claper de trossejada runa, 

lo místic cenobita 

aquí s’agenollava al clar de lluna. 

Al toc del monestiri, 

mans plegades al pit, pregàries deia, 

i el cel, en son deliri, 

per lo reixat de ton ombratge veia. 

Joaquin Rubió i Ors 

* 

Ara aquí el temps enganya 

lo pastoret que embadalit s’atura 

i ab flabiol de canya 

gira el ramat que al comellar pastura. 

Mentre l’ovella tosa 

ab lo clapat anyell entorn apila, 

la cabra delitosa 

tos tanys novells per rosegar s’enfila. 

* 

Arbre amic del qui plora, 

dosser sagrat d’eternitat serena, 

jo et sento grat de l’hora 

que m’has aidat a conhortar ma pena. 

Tu al cor m’has donat força, 

tu apar que em tornes joventut perduda, 

com de ta eixuta escorça 

la saba n’ix que ton brancatge muda. 

Jo moriré i encara 

espolsarà el mestral ta negra oliva; 

res serà del que és ara; 

tu sobre el blau penyal romandràs viva. 

Catalunya pot aspirar encara a la independència , no a la política , puix pesa molt poc en 

comparació de les demés nacions, les quals poden posar en lo plat de la balança a mes de sa 

història, exèrcits de molts mils homes i esquadres de cent navios; però si a la literària, fins a la 

qual no se estén ni se pot estendre la política del equilibri. Catalunya fou per espai de dos segles la 

mestra en lletres de los demés pobles; ¿perquè puix no pot deixar de fer lo humiliant paper de 

deixeble o imitadora, creant-se una literatura pròpia i a part de la castellana? ¿Perquè no pot 

restablir sos jocs florals i sa acadèmia del gai saber, i tornar a sorprendre al món amb sa tensons, 

sos cants de amor, sos sirventeses i ses aubadas? Un petit esforç li bastaria per reconquistar la 

importància literària de que gosà en altres èpoques, i si Déu permetés que esta idea se realitzés 

algun dia, i que los genis catalans despengessin las arpes dels trobadors que han estat per tant 

temps oblidades, lo Gaiter del Llobregat, per escasses que sia ses forces, se compromet des de ara 

per llavors a guerrejar en lo lloc que se li senyale, encara que sia a última fila, per conquistar la 

corona de la poesia que nostra pàtria deixà caure tan vergonyosament de son front i que los demés 

pobles recolliren i se apropiaren. (Aquesta és la part final del pròleg, on Rubió barreja conclusions 

amb propostes concretes.) 

1. Localitza i escriu les idees principals i secundàries del text.


2. Per què Rubió no concep la independència política? En quina situació es troba el catalanisme en 

aquest moment? 

3. Sembla que Rubió proposa la represa d'un gènere literari. Quin és? Per què creus que tria aquest i 

no d'altres 

4. Quines propostes concretes es fan en el text de cara a recuperar la literatura en llengua catalana 

5. Quin lloc aspira a ocupar el poeta en la represa de la literatura? Que n'opines de la seva actitud en 

aquest aspecte? 

Narcís Oller 

Aquella nit havia d'ésser memorable en els annals del Liceu. Per fi, després d'haver, el bombo de la 

reclame, eixordat durant setmanes enteres, debutava, en el gran teatre, Masini, el tenor que 

qualificava d'angèlic un de sos fanàtics adoradors. Les localitats del Liceu es pagaven a preus fins 

llavors inusitats a Barcelona. [...] 

La Rambla estava animadíssima. Els passejadors es paraven, s'eixamaven, sense voler, amb el 

vesper negrós de curiosos que s'havia format davant el Liceu, i, tots plegats, ocupaven ja quasi 

l'amplada entera del passeig. Per l'empedrat d'ambdós costats s'escolaven amb estrèpit, i en 

corrents contraposats, dos rius de cotxes, damunt dels quals tremolaven els prims fuets com 

interminable viver de vímets assotats per impetuós corrent. Quatre municipals de cavall podien 

amb prou feines posar en ordre de desfilada el perillós garbuix que al cantó del carrer de Sant Pau 

formaven els cotxes en enfrenar el pas. D'un a un, anaven desgranat-se, parant davant del porxo, 

amarat de llum. Oberta la portella, aquells grans estoigs de laca vessaven belles fembres, 

agençades amb flors, sedes de colors desmaiats, velluts i pedreria enlluernadora. Homes elegants 

les rebien donant-los la mà, els oferien el braç, i desapareixien amb elles, xuclats, pels estrets 

canals de les portes d'entrada, amb sonoroses rialles i alegria als ulls. El públic de peu, que es veia 

amb penes i fatics per a travessar entremig de rodes i cavalls, s'empenyia per l'estreta vorera, amb 

perill de la vida. I els cotxes, un cop buits, anaven afilerant-se en doble renglera per les Rambles i 

carrers adjacents, com estranya corrua de monstruosos coleòpters que llançaven pels ulls blanca i 

enlluernadora llum. 

El gran rossinyol anava a cantar: el teatre sobreeixia, ple d'expectació. Quart i quint pis estaven, 

feia ja dues hores, farcits de goma gom, de gent cansada d'esperar, que suava i es fonia. 

Els músics joves i el diletantisme il·lustrat, exasperats per reclam, influïts per les teories 

wagnerianes, esperaven el tenor amb dents de llop. Cap d'ells no podia acceptar el nou corrent que 

posava el cantor per damunt de tots els altres elements del drama musical; cap d'ells, encara 

menys, no volia aplaudir en Masini, per reputació que portés de fora, sense haver-lo judicat 

personalment. 

[...] 

El jove Faust reté sos passos a mesura que s'atansa a l'angelical Margarida. La seràfica timidesa 

de l'amor pur lliga sos moviments, commou l'accent de sa veu, en entonar el 

Permettereste a me, 

mia bella damigella... 

I les notes ixen del cor, impregnades de sentiment; ondulen en l'aire, pures i afinades com mai no 

s'ha sentit: hi glateix el foc de l'amor, la temença de la castedat. Ja no és un home, és un àngel, qui 

canta. Hi ha en sa veu un caient dolcíssim, un sentiment de puresa en son accent, que fa somiar 

amb les blavors puríssimes del cel. Ella, Margarida, la simpàtica 

Ferni, va a respondre. Es inútil: un aplaudiment unànime, universal, ressona durant dos minuts. 

Sembla que el teatre ha d'esbotzar-se. Tota la ira d'abans s'és tornada admiració; la veritat ha 

vençut al prejudici; tots els cors s'eixamplen; milers de mans saluden el vencedor amb mocadors en 

l'aire. -Ja el tenim! Visca el tenor! 

La febre d'or. 1890-1892


1. Divideix aquest text en tres apartats: inici o exposició, nus i desenllaç i resumeix el contingut de 

cada part. 

2. Oller descriu l'arribada en carruatges de part del públic i la seva entrada al Liceu. Quina 

impressió vol donar d'aquests personatges? 

3. Ja dintre del teatre i abans de començar la representació, quin ambient hi havia entre el públic? 

Com va canviar aquest ambient després de sentir cantar el tenor? Quina fou la causa d'aquest canvi? 

4. Sembla que Masini representava una nova forma d'entendre l'òpera. En què consistia aquest nou 

corrent? 

5. Masini no és un personatge de ficció sinó que va existir realment. Busca dades sobre aquest tenor 

i situa l'escena que acabes de llegir en el seu moment històric. Saps també quina és l'òpera que 

cantava aquella nit? 

6. Per què creus que l'òpera provocava tant apassionament entre els seus seguidors? Creus que ara la 

situació és similar? 

"La gran sala d'espera era buida, ¡buida com sempre! Ell pobre i ella també? Ah, no! ¿Què havia 

somiat, Senyor? què havia somiat?" Llavors, aquell mot estrany de la Clotilde, aquella Venus 

ajupida, l'efeminat tocador de més endins, els desigs sensuals i tota la roentor d'un dia, 

reaparegueren en sa imaginació de manera tan esfereïdora, que sentí impuls de fugir. 

-Si vol fer l'obsequi... -digué alhora el criat obrint la gran mampara de rutilants colors. 

"Oh no! oh no! Si hi entrava avui, ai! es perdria! Oh maleït testament!" 

I tot ensems, amb gran ensurt del cor, sentí la Pilar que en Marcial abandonava ràpidament son 

setial, i el veié aparèixer davant d'ella amb els ulls encesos d'amor, tan groc, tan ullerós, tan 

encorregut, com pogués estar-ho ella mateixa. 

Encara tremolà tota, i de nou pensà a fugir. Ja era tard. "¿Per què, ni per qui, sacrificar ja amor, 

fortuna, vida?" L'aparició de son ídol l'encegà, i... aquella força fatal i misteriosa que ens empeny 

en els moments transcendentals de la passió, llançà a la pobra dona, esmaperduda, a arriscar la 

sort de son obscur destí. 

Narcís Oller. Pilar Prim 

1. En el fragment que acabes de llegir i que clou la novel·la, Pilar Prim es troba en el despatx de 

Deberga, l'home que estima i com pots veure, pateix una sèrie de vacil·lacions, però finalment sap 

que no podrà evitar quedar-se amb aquell home. No obstant això, es tracta d'un final obert, ja que el 

narrador no explicita si els dos personatges es casaran i per tant Pilar perdrà els diners de l'herència 

o bé es convertiran en amants i així podran gaudir del diners. 

Et sembla que Oller dóna prou pistes per saber quina de les dues decisions prendran? En tot cas, per 

què creus que va triar aquest tipus de final? 

2. Com a lector prefereixes els finals oberts o t'agrada més que el narrador arrodoneixi totalment la 

història? 

3. Encara que per respondre categòricament necessitaries haver llegit tota la novel·la, intenta 

explicar la personalitat de Pilar Prim a partir de la informació dels dos textos. 

4. Converteix els fragments d'estil indirecte lliure en fragments d'omniscència absoluta, és a dir, 

imagina que tu ets el narrador que coneixes els pensaments del personatge i els expliques en tercera 

persona al lector. 

Quines diferencies notes entre el text d'Oller i el que tu has elaborat?


Àngel Guimerà 

JOSEP: Doncs l'ermità, que no pensa mal, va dir a l'amo que coneixia un minyó que és pastor, i 

que no s'havia mogut mai de la vora dels moltons allà pel camí de les Punxades, i que era un tros 

de pa. Al sentir-ho l'amo va esclafir a riure, perquè ja el coneixia an aquell beneit de pastor. Com 

que era d'ell lo ramat que guardava! I va dir al Tomàs que, si ell s'hi avenia, ja li feia peça. I no sé 

com s'ho van engiponar que, tot d'amagat, aquests dies ja la Marta l'ha vist an ell i ell ja l'ha vist a 

la Marta, i tot està a punt per avui. Afigureu's-e si és rucàs el Manelic! Li diuen Manelic, sabeu? 

Doncs afigureu's-e si ho és, de rucàs, que amb prou feines ha vist quatre persones en sa vida, i 

encara mascles, que de dones... potser ni la ferum n'ha sentit, de les dones. 

MANELIC: (per los que el volten): Que gent que hi al món, Mare de Déu, si sembla que siguem a 

Núria! (Tots riuen. Ell corre a mirar per la porta de la cortina i torna al mig.) Vosaltres tots que 

contents! I jo també! Tira-li! Sinó que si em giro cap a muntanya em poso xup, que ploraria; que hi 

deixo els moltons i els gossos que m'estimen com a germans, mal m'està el dir-ho! 

Acte I, escena VIII 

MARTA (plorant): Jo era una criatura quan te vaig conèixer. I no he sigut lo que he sigut per 

interès, que prou ho saps tu! A mi tu no em vas comprar, i an ell lo compres. A quin preu no ho sé, 

mes sé que el compres. 

SEBASTIÀ: Si no li dono res, dona. Ja està content de que el deixi viure aquí a sopluig tota la vida. 

Però tu no et donguis per entesa de res amb ell, que el xicot farà com si no en sapigués res de tot 

això, m'entens?... (Rialla a dintre dels que estan amb Manelic). 

(...) 

SEBASTIÀ: Escolta, escolta. ¿No saps tu de cert, ben de cert, que si no entren diners a la casa les 

tinc totes perdudes, les hisendes? ¿No t'he dit cent vegades que no me la daran, la pubilla Sala, que 

no es pensin que tu i jo no som res, Marta? ¿Que no ho saps que l'oncle del mas Riutort m'ha 

desheretat per tu, i que si ara tu et cases tot s'arreglarà i podré treure les hipoteques i els embargs 

que hi ha sobre els masos i les terres? (Ella amb lo cap baix.) I, mira't: si jo no et portés tanta de 

voluntat, si no em tinguessis tan...teu, Marta, et diria: vés-te'n, no tornis més; casa't lluny, i 

enganya a un altre que t'estimi. Mes jo no ho vui, no, que ets meva, tota meva. I sempre, sempre 

serà meva, que jo no et deixo, Marta, que ni que em mori et deixo! 

Acte II, escena VIII 

MARTA (resolta): No; perdonar-me aixís, no! Que tu em perdones perquè no ho saps tot encara. 

Doncs a saber-ho al punt, i per mi mateixa. I després lo que Déu vulga! 

MANELIC: A saber-ho, sí; mes no ací baix, Marta, que el cel s'ha enterbolit amb lo baf de tantes 

misèries, i Déu no et veuria la cara quan parlessis. 

MARTA: Doncs allà dalt; i ara mateix! 

MANELIC: Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. 

Quin fàstic. (Enduent-se-la.) Que allà dalt, Marta, fins los cossos en la neu se conserven: ves què 

faran les ànimes! 

Acte III, escena XI 

MARTA: Sí, sí! Anem's-en, anem's-en!... 

MANELIC (emportant-se-la a braços): Lluny de la terra baixa! (Perquè li obrin pas.) Fora tothom! 

Aparteu's-e! He mort el llop! He mort el llop! He mort el llop! 

(Ho va repetint cridant mentres s'allunya) Àngel Guimerà. Terra Baixa 1897.


1. Quina és la caracterització que es fa de Manelic per boca de Josep i del mateix Manelic en les 

escenes III i VI de l'acte I? 

2. Resumeix els fets de la vida de Marta i Sebastià que ells mateixos donen a conèixer en l'escena 

VIII de l'acte I. 

Quina és l'actitud i els desitjos que mostra l'un envers l'altre en aquesta escena? 

3. Explica la visió de la "terra baixa" i de la "terra alta" que es dedueix del diàleg de la Marta i 

Manelic en les escenes de l'acte II i III que acabes de llegir. 

4. En la seva darrera intervenció, Manelic al·ludeix a la mort del llop, que no és sinó Sebastià. Creus 

que es reflecteix un canvi en el caràcter i l'actitud de Manelic en els actes II i III respecte al I? 

Encara que tens poc material per decidir-ho, en quins aspectes concretaries el canvi? 

- MODERNISME 

Santiago Rusiñol 

És la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint 

del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al 

compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui 

corre a la nostra terra. 

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del 

sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera 

de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la 

tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta 

sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat 

el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, an aquesta terra nostra que, per por 

d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...] 

L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que 

és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir 

passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls 

mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural 

per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses 

d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, 

no creient en el pervindre, paixent resignats les engrunes del present [...] 

Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la 

que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i 

gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, an els que creiem en una hermosa 

renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees 

noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi 

sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i 

els fa veure colors indefinits; molts hi sospiran i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de 

llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat 

modernisme. 

Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu 

arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un 

"cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar an els que senten fred al cor; un 

pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del 

mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a 

veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se 

els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i 

continuar la Santa Lluita [...] 

Això voldríem, oh poetes!, i, per lograr-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples


per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home 

doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; 

valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a 

cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres 

a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del 

gran ramat: que volem ser poetes i que despreciem i planyem an els que no sentin la poesia; que 

estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser 

simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens 

ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on 

hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap 

mena. 

Discurs llegit a Sitges en la Tercera Festa Modernista, 1894. 

1. Al llarg del discurs es poden detectar un conjunt d'antítesis que segons l'autor s'estableixen entre 

els modernistes i la resta de la societat. Sabries completar la sèrie: 

Modernistes Societat 

poesia 

"pervindre" 

somni 

don Quixots 

simbolistes 

boira 

sentit comú 

art comerç 

amor a la província (Catalunya, etc.) 

2. A més del sentit propi, poesia i prosa tenen en el text un significat simbòlic. Què creus que vol 

representar Rusiñol amb aquests dos termes? 

3. Creus que es sacralitza la funció de la Poesia, és a dir, de l'artista en aquest fragment? 

4. Qui són i quina actitud mostra Rusiñol envers tots aquells qui no participen de les seves idees? 

5. Quina funció s'atribueix, en el paràgraf cinquè, al "Cau Ferrat"? 

6. Després d'assabentar-vos de la història del "cau Ferrat", organitzeu-hi una visita per tal d'acostarvos 

a l'esperit de l'època. 

Jaume Brossa 

«L’excessiu culte al passat que s’apoderà del regionalisme esterilitza tota concepció 

moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D’una literatura que 

sols havia de tenir per inspiradora l’anima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses 

tristeses, se’n va fer un conreu d’hivernacle, la major part deguda a la llavor que ens donà el 

romanticisme francès. [...]


A èpoques noves, formes d’art noves. El fonament de la cultura d’una generació ha de 

reposar sobre lo bo de l’anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible 

menysprear-lo, no fer-ne casí començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el camí que li correspon, 

deu agafar nous procediments en la creació de l’obra d’art, procediments que estiguin en 

consonància amb el medi que la volti, procurant influir sobre d’ell per millorar-lo. Les anteriors 

generacions. què ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la 

imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a 

repetir les mateixes idees, idèntics conceptes i imatges retòriques. I a fi que no es qualifiqui de 

lleugera aquesta asserció, direm que a les noves generacions catalanes se’ls imposa una tasca que 

per la grandesa que enclou hauria d’alentar-nos cegament a sa realització [...]. 

[...] és la reforma lingüística, que ha d’acabar amb l’anarquia gramatical que ha estat 

imperant en el camp literari.» 

Jaume BROSSA: “Viure del passat”, L’Avenç, 2a època. IV, núm. 9. 

1. De quina època literària et sembla que parla Brossa al principi d’aquest fragment? Fixa’t que no 

en critica el catalanisme ni el regionalisme, sinó el tractament que n’havien fet els escriptors 

anteriors. 

2. Podríem dir que partim d’una concepció del passat en què tot era “dolent” i d’una visió futura 

en què tot serà “bo” artísticament parlant? Com ens ho fa entendre Brossa? 

3. Quina importància dóna Brossa a la reforma lingüística? 

Joan Maragall 

La vaca cega 

Topant de cap en una i altra soca, 

avançant d'esma pel camí de l'aigua, 

se'n ve la vaca tota sola. És cega. 

D'un cop de roc llançat amb massa traça, 

el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre 

se li ha posat un tel: la vaca és cega. 

Ve a abeurar-se a la font com ans solia, 

mes no amb el posat ferm d'altres vegades 

ni amb ses companyes, no: ve tota sola. 

Ses companyes, pels cingles, per les comes, 

pel silenci dels prats i en la ribera, 

fan dringar l'esquellot mentre pasturen 

l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria. 

Topa de morro en l'esmolada pica 

i recula afrontada... Però torna, 

i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa. 

Beu poc, sens gaire set. Després aixeca 

al cel, enorme, l'embanyada testa 

amb un gran gesto tràgic; parpelleja 

damunt les mortes nines, i se'n torna 

orfe de llum sota del sol que crema, 

vacil.lant pels camins inoblidables, 

brandant lànguidament la llarga cua. 

Oda a espanya 

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill 

que et parla en llengua – no castellana: 

parlo en la llengua – que m’ha donat 

la terra aspra: 

en aquesta llengua – pocs t’han parlat; 

en l’altra, massa. 

T’han parlat massa – dels saguntins 

i dels que per la pàtria moren: 

les teves glòries – i els teus records, 

records i glòries – només de morts: 

has viscut trista.


Jo vull parlar-te – molt altrament. 

Per què vessar la sang inútil? 

Dins de les venes – vida és la sang, 

vida pels d’ara – i pels que vindran: 

vessada és morta. 

Massa pensaves – en ton honor 

i massa poc en el teu viure: 

tràgica duies – a morts els fills, 

te satisfeies – d’honres mortals, 

i eren tes festes – els funerals, 

oh trista Espanya! 

Jo he vist els barcos – marxar replens 

dels fills que duies – a que morissin: 

somrients marxaven – cap a l’atzar; 

i tu cantaves – vora del mar 

com una folla. 

On són els barcos. – On són els fills? 

Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava: 

tot ho perderes, – no tens ningú. 

Espanya, Espanya, – retorna en tu, 

arrenca el plor de mare! 

Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal; 

que el plor et torni fecunda, alegre i viva; 

pensa en la vida que tens entorn: 

aixeca el front, 

somriu als set colors que hi ha en els núvols. 

On ets, Espanya? – no et veig enlloc. 

No sents la meva veu atronadora? 

No entens aquesta llengua – que et parla entre 

perills? 

Has desaprès d’entendre en els teus fills? 

Adéu, Espanya! 

1. L’Oda a Espanya s’emmarca de ple en la tendència regeneracionista. Justifica aquesta afirmació. 

Explica també els fets històrics als qual es refereix el poeta. 

2. Com interpretes la darrera estrofa del poema? 

Santiago Rusiñol 

«—Jo ja sé que no, i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo 

que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi 

eres, a l’escriptori. Hi eres només que per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adona’t del 

meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i me n’he adonat, i per això parlo. 

Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare 

que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners 

perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquest camí que vols 

emprendre, sense mi no l’hauries feta. [...] 

Dit això, el pobre senyor Esteve ja no va poder dir res més... que es tingui d’apuntar 

en l’auca. Tot lo que havia callat a la vida, ho havia dit en dos moments. Cinquanta 

anys de sembradura li havien florit en els llavis. Cinc generacions d’homes pràctics el 

feien parlar al peu de la mort, i moria sense dolor, sense llum i sense tenebres; moria ni 

jove ni vell, amb el cap ni calent ni fred, amb els ulls no mirant enlloc, amb el pensament 

ensopit i amb la mirada confosa. Moria a dintre d’uns llimbs i un cop mort encara era 

tebi. 

L’endemà hi va haver l’enterro. 

—No havia fet mal a ningú -va dir un. 

—Ni n’havia fet ni en podia fer -va dir un altre. 

I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar davant d’una estàtua i va pensar: “Jo 

en faré”. 

I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agraït: “En faré perquè ell paga el 

marbre’.» 

Santiago Rusiñol: L’auca del senyor Esteve.


Aquest text correspon al final de la versió novel·lística de L’auca del senyor Esteve, de Santiago 

Rusiñol. 

1. Quina classe social del final del XlX et sembla que representa el senyor Esteve, que “havia anat 

fent diners” tota la vida? Per què? 

2. Creus que Rusiñol critica aquesta classe social? Per què? 

3. En Ramonet, trencant la tradició familiar de cinc generacions, vol ser escultor. Què simbolitza 

aquest personatge? 

4. Comenta l’últim pensament d’en Ramonet a la novel·la i relaciona’l amb la idea d’artista 

modernista pur que va voler representar Santiago Rusiñol. 

- NOUCENTISME 

Josep Carner 

La bella dama del tramvia A Emili Vallès 

Si ran de la parada veieu el "tram" passar 

tot ple de "smarts" o gent de la pescateria, 

sota un gran feix de plomes eternament hi ha 

la bella dama del tramvia. 

La nua el seu ermini gelós com un serpent; 

sa gorja mal coberta la voluptat exhala; 

deurà parlar, quan parli, melodiosament: 

és de París o Guatemala. 

Tot d'una que l'heu vista, s'allunya a l'infinit 

dins el brogit del tròlei i de la baluerna, 

i es decandeix llavores la flama del sentit. 

Mes, si poguéssim, ¿fora eterna? 

¡Oh, no! La bella dama, de plomes sota un feix, 

val més que amb sa llegenda s'allunyi 

benaurada; 

si gaire l'escatíem, no fora tanmateix 

com la copsà la llambregada. 

Car la beutat, o baixa quan hem pujat -ço és… 

la nostra maniobra subtil resulta vana-, 

o resta, i és de Gràcia i de segur diu "pues", 

sollant la parla catalana. 

I no hi ha més manera: la dama corre avall 

o bé de dispesera tot d'una pren la fila. 

Anem a peu, poetes, car la beutat defall 

en el topant on hom enfila. 

Jovent, ¿oh tu que cerques la joia o el renom!, 

no siguis mai fantàstic, que el dol et colpiria. 

Totes les esperances de l'avenir són com 

la bella dama del tramvia. 

La poma escollida 

Alidé s'ha fet vella i Lamon és vellet, 

i, més menuts i blancs, s'estan sempre a la vora. 

Ara que són al llit, els besa el solellet. 

Plora Alidé; Lamon vol consolar-la i plora. 

-Oh petita Alidé, com és que plores tant? 

-Oh Lamon, perquè em sé tan vella i tan corbada 

i sempre sec, i envejo les nores treballant, 

i quan els néts em vénen em troben tan gelada. 

I no et sabria péixer com en el temps florit 

ni fondre't l'enyorança dels dies que s'escolen, 

i tu vols que t'abrigui i els braços em tremolen 

i em parles d'unes coses on m'ha caigut oblit. 

Lamon fa un gran sospir i li diu: 

-Oh ma vida, mos peus són balbs 

i sento que se me'n va la llum, 

i et tinc a vora meu com la poma escollida 

que es torna groga i vella i encara fa perfum 

Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa: 

el fred ens fa temença, la negra nit horror, 

criden els fills, les nores ens parlen amb 'aspresa. 

Què hi fa d'anar caient, si ens ne duem l'amor? 

.


Eugeni D'Ors 

«Així, d’acostar-se a la Ben Plantada, hom esdevé millor. D’ésser presidit per la Ben 

Plantada, hi ha un guany de noblesa especial. Pels volts de la Ben Plantada tot és ordre i 

acord. Que ella deu ésser l’eternitat mateixa tomada bella aparença i gai instant. Res no hi ha 

comparable a aquesta influència, La influència. l’ensenyament de la Ben Plantada! Si la pogués 

contemplar així, i aprendre d’ella, no una petita colla d’homes. sinó tota la meva terra, amb les 

seves gents! Si vinguessin a l’escola de la Ben Plantada les generacions a guanyar-hi serenitat, a 

guarir de romanticisme. a salvar-se de mentides i captar-hi estil i normes de bellesa i ben viure, i 

tots abjuressin davant d’ella dels errors passats, i els ciutadans, els poetes, els artistes, els 

arquitectes, els polítics, els negociants, els mestres d’estudi sabessin, d’aquest punt endavant, 

infondre una mica de l’esperit de tan escaienta i profunda ensenyança a llur acció i llurs obres! » 

Eugeni d’Ors: La Ben Plantada 

1. Cada vegada que Xènius escriu “la Ben Plantada” posa-hi “el Noucentisme”. Quina conclusió 

n’extreus? 

2. Subratlla tots els mots que es poden reduir als mots clau del Noucentisme. Són conceptes 

positius o negatius? 

3. A què es refereix Eugeni d’Ors quan parla dels “errors passats”? 

4. Explica com han de ser les accions i les obres dels ciutadans, dels poetes, dels artistes... 

- ESCOLA MALLORQUINA 

Joan Alcover 

Desolació 

Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir, 

que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta; 

mes branques una a una va rompre la tempesta, 

i el llamp fins a la terra ma soca migpartí. 

Brots de migrades fulles coronen el bocí 

obert i sense entranyes, que de la soca resta; 

cremar ha vist ma llenya; com fumerol de festa, 

al cel he vist anar-se’n la millor part de mi. 

I l’amargor de viure xucla ma rel esclava, 

i sent brostar les fulles i sent pujar la saba, 

i m’aida a esperar l’hora de caure un sol conhort. 

Cada ferida mostra la pèrdua d’una branca; 

sens mi, res parlaria de la meitat que em manca; 

jo visc sols per a plànyer lo que de mi s’és mort. 

La relíquia 

Faune mutilat, 

brollador eixut, 

jardí desolat 

de ma joventut... 

Beneïda l'hora 

que m'ha duit aquí. 

La font que no vessa, la font que no plora 

me fa plorar a mi. 

Sembla que era ahir 

que dins el misteri de l'ombra florida, 

tombats a la molsa, 

passàvem les hores millors de la vida. 

De l'aigua sentíem la música dolça; 

dintre la piscina guaitàvem els peixos, 

collíem poncelles, caçàvem bestioles, 

i ens fèiem esqueixos 

muntant a la branca de les atzeroles. 

Ningú sap com era 

que entre l'esponera 

de l'hort senyorívol, 

fent-lo més ombrívol,


creixia la rama d'antiga olivera. 

Arbre centenari, 

amorós pontava la soca torçuda, 

perquè sense ajuda 

poguéssim pujar-hi. 

Al forc de la branca senyora i majora 

penjàvem la corda de l'engronsadora, 

i, venta qui venta, 

folgàvem i rèiem fins que la vesprada 

la llum esvaïa de l'hora roenta, 

de l'hora encantada. 

Somni semblaria 

el temps que ha volat 

de la vida mia, 

sense les ferides que al cor ha deixat; 

sense les ferides que es tornen a obrir 

quan veig que no vessa 

ni canta ni plora la font del jardí. 

Trenta anys de ma vida volaren depressa, 

i encara no manca, 

penjat a la branca, 

un tros de la corda de l'engronsadora, 

com trista penyora, 

despulla podrida d'un món esbucat... 

Faune mutilat, 

brollador eixut, 

jardí desolat 

de ma joventut. 

La balanguera 

La balanguera fila, fila, 

la balanguera filarà. 

(Cançó popular) 

Com una parca bé cavil·la, 

teixint la tela per demà. 



Girant l’ullada cap enrera 

guaita les ombres de l’avior, 

i de la nova primavera 

sap on s’amaga la llavor. 

Sap que la soca més s’enfila 

com més endins pot arrelar. 

La balaanguera fila, fila, 


Quan la parella ve de noces, 

ja veu i compta sos minyons; 

veu com davallen a les fosses 

els que ara viuen d’il·lusions, 

els que a la plaça de la vila 

surten a riure i a cantar. 



Bellugant l’aspi el fil cabdella, 

i de la pàtria la visió 

fa bategar son cor de vella 

sota la sarja del gipó. 

Dins la profunda nit tranquil·la 

destria l’auba qui vendrà. 



De tradicions i d’esperances 

tix la senyera del jovent, 

com qui fa un vel de nuviances 

amb cabelleres d’or i argent 

de la infantesa qui s’enfila, 

de la vellura qui se’n va. 



La balanguera misteriosa, 

com una aranya d’art sutil, 

buida que buida sa filosa, 

de nostra vida treu el fil. 

La relíquia: 

1. Fes l’estudi de la mètrica del poema: quin tipus de versos hi ha? Quin tipus d’estrofa formen? 

2. Interpreta el poema a partir de les desgràcies familiars que va viure Joan Alcover. Et sembla que 

és una al·legoria tot el poema? 

3. Explica les metàfores que fan referència al sofriment del poeta. Per exemple, quin significat té 

“jardí desolat”?


Miquel Costa i Llobera El pi de formentor 

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera, 

més poderós que el roure, més verd que el taronger, 

conserva de ses fulles l'eterna primavera, 

i lluita amb les ventades que assalten la ribera, 

com un gegant guerrer. 

No guaita per ses fulles la flor enamorada, 

no va la fontanella ses ombres a besar; 

mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada 

i li donà per terra l'esquerpa serralada, 

per font la immensa mar. 

Quan lluny, damunt les ones, renaix la llum divina, 

no canta per ses branques l'ocell que encativam; 

el crit sublim escolta de l'àquila marina, 

o del voltor que puja sent l'ala gegantina 

remoure son fullam. 

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta; 

revincla per les roques sa poderosa rel; 

té pluges i rosades i vents i llum ardenta; 

i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta 

de les amors del cel. 

Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge: 

domina les muntanyes i aguaita l'infinit; 

per ell la terra es dura, mes besa son ramatge 

el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge 

per glòria i per delit. 

Oh, sí, que quan a lloure bramulen les ventades 

i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, 

llavors ell riu i canta més fort que les onades 

i, vencedor, espola damunt les nuvolades 

sa cabellera real. 

Arbre, mon cor t'enveja. Sobre la terra impura, 

com a penyora santa duré jo el teu record. 

Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura 

i alimentar-se i viure de cel i de llum pura ... 

O vida, o noble sort! 

Amunt ànima forta! Traspassa la boirada 

i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals. 

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, 

i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada 

com l'au dels temporals.


1. Et sembla un poema romàntic? Per què? 

2. Fes l’estudi mètric del poema: tipus de versos i estrofes. Relaciona la mètrica amb el contingut 

del poema. 

3. Busca les figures retòriques i explica-les. 

4. Què simbolitza el pi per al poeta? Com es relaciona amb el sentiment que inspira el paisatge a 

l’autor? 

Cançó de na Ruixa-mantells 

Passant gemegosa com fa la gavina 

que volta riberes i torna a voltar, 

anava la boja del Camp de Marina 

vorera de mar. 

Descalça i coberta de roba esquinçada, 

corria salvatge, botant pels esculls; 

i encara era bella sa testa colrada, 

la flor de sos ulls. 

Color de mar fonda tenia les nines, 

corones se feia de lliris de mar, 

i arreu enfilava cornets i petxines 

per fer-se'n collar. 

Així tota sola, ran ran de les ones, 

ja en temps de bonança, ja en temps de maror, 

anava la trista cantant per estones 

l'estranya cançó. 

"La mar jo avorria mes ja l'estim ara 

des que hi té l'estatge l'amor que em fugí. 

No tinc en la terra ni pare ni mare, 

més ell és aquí! 

Un temps jo li deia: pagès te voldria, 

pagès, anc que fosses pastor o roter; 

i dins la mar ampla, com ell no n'hi havia 

d'airós mariner. 

Bé prou li diria cançons la sirena 

quan ell a la lluna sortia a pescar: 

per això ma finestra deixava sens pena, 

sortint a la mar. 

La mar el volia, jamai assaciada 

de vides, fortunes, tresors i vaixells; 

i d'ell va fer presa dins forta ventada 

Na Ruixa-mantells. 

Na Ruixa és la fada d'aquestes riberes, 

que allà a les grans coves, endins, té l'hostal 

amb arcs i figures, amb llits i banyeres 

de nacre i coral. 

Per bous de sa guarda dins fondes estables 

allà té Na Ruixa clapats vellsmarins; 

si vol per son carro cavalls incansables, 

allà té delfins. 

Quan surt, va vestida de seda blavosa, 

amb totes les tintes del cel i la mar, 

i blanc com la cresta de l'ona escumosa 

son vel fa volar. 

De l'arc que entre núvols promet la bonança, 

la faixa ella imita per fer son cinyell... 

Mes ai del qui rema, quan ella li llança 

son ample mantell! 

Perdut és el nàufrag quan ella el socorre 

i el pren entre els signes del vel florejat... 

La roca feresta serà ja la torre 

on quedi encantat. 

Allà té Na Ruixa mon bé, dia i nit, 

on ell cosa humana no veu ja ni sent. 

Ai, si ell m'escoltava, bé prou sortiria 

de l'encantament!" 

................................................................ 

Així tota sola, ran ran de les ones, 

ja en temps de bonança, ja en temps de maror, 

anava la trista cantant per estones 

l'estranya cançó. 

Un vespre d'oratge finí son desvari: 

son cos a una cala sortí l'endemà; 

i en platja arenosa, redòs solitari, 

qualcú l'enterrà.


No té ja sa tomba la creu d'olivera, 

mes lliris de platja bé en té cada estiu, 

i sols ja hi senyala sa petja lleugera 

l'aucell fugitiu... 

- AVANTGUARDES 

Joan Salvat Papasseit 

Mester d’amor 

Si en saps el pler no estalviïs el bes 

que el goig d’amar no comporta mesura. 

Deixa’t besar, i tu besa després 

que és sempre als llavis que l’amor perdura. 

No besis, no, com l’esclau i el creient, 

mes com vianant a la font regalada; 

deixa’t besar -sacrifici fervent- 

com més roent més fidel la besada. 

¿Què hauries fet si mories abans 

sense altre fruit que l’oreig en ta galta? 

Deixa’t besar, i en el pit, a les mans, 

amant o amada -la copa ben alta. 

Quan besis, beu, curi el veire el temor: 

besa en el coll, la més bella contrada. 

Deixa’t besar 

i si et quedava enyor 

besa de nou, que la vida és comptada. 

Com sé que es besa de Joan Salvat-Papasseit 

MARSEILLE PORT D'AMOUR 

NOTRE DAME DE LA GAR DE PRIEZ POUR 

NOUS 

RESA UNA NOIA EN MON BATELL: 

«oh viens tout près de moi 

puis pose avec émoi 

tes lèvres sur ma bouche 

- dans un baiser farouche 

je serai toute à toi!» 

SOTA LES VELES LA CAPTINDRÉ 

Com sé que es besa 

la besaré 

marineret qui no vigila -- corsari ve i li pren 

l'aimia -si 

no li duia cap cançó-- corsari ve i li pren 

l'amor 

J. V Foix 

És quan plou que ballo sol 

Vestit d’algues, or i escata, 

Hi ha un pany de mar al revolt 

I un tros de cel escarlata, 

Un ocell fa un giravolt 

I treu branques una mata, 

El casalot del pirata 

És un ample girasol. 

És quan plou que ballo sol 

Vestit d’algues, or i escata. 

És quan ric que em veig gepic 

Al bassal de sota l’era, 

Em vesteixo d’home antic 

I empaito la masovera, 

I entre pineda i garric 

Planto la meva bandera; 

Amb una agulla saquera 

Mato el monstre que no dic. 

És quan ric que em veig gepic 

Al bassal de sota l’era.


És quan dormo que hi veig clar 

Foll d’una dolça metzina, 

Amb perles a cada mà 

Visc al cor d’una petxina, 

Só la font del comellar 

I el jaç de la salvatgina, 

–O la lluna que s’afina 

En morir carena enllà. 

És quan dormo que hi veig clar 

Foll d’una dolça metzina. 

* Imatges Avantguardes 

MANIFEST DADA. Francis Picabia 

Els cubistes volen cobrir DADA de neu: us semblarà increïble però és així, volen buidar de neu la 

seva pipa per tapar DADA. 

N'estàs segur? 

Del tot, els fets han estat revelats per boques grotesques. 

Creuen que DADA pot impedir que practiquin el seu odiós comerç: Vendre l'art molt car. 

L'art és més car que la llonganissa, més car que les dones, més car que qualsevol altra cosa. 

L'art és visible com Déu! (Vegeu Sant-Sulpici). 

L'art és un producte farmacèutic per a imbècils. 

Les taules giren gràcies a l'esperit: els quadres i les altres obres d'art són com taules caixa-fortes, 

l'esperit és dins i cada cop esdevé més genial segons els preus de les galeries d'art. 

Comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, comèdia, estimats amics. 

Als marxants no els agrada la pintura, ells coneixen el misteri de l'esperit... 

Compreu reproduccions d'autògrafs. 

I no sigueu esnobs, no sereu pas menys intel·ligents perquè el veí posseeixi alguna cosa semblant a 

la vostra. 

Més cagarades de mosca a les parets. 

Sempre n'hi haurà, és evident, però no pas tantes. 

Dada cada cop serà més i més detestat i els seus passis li permetran de tallar les processons tot 

cantant "Vicens Poupoule", quin sacrilegi!!! 

El cubisme representa la carestia d'idees. 

Han cubicat els quadres dels primitius, les escultures negres, els violins, les guitarres, els diaris 

il·lustrats, la merda i els perfils de les notes joves, ara s'ha de cubicar el diner!!! 

DADA no vol res, res, res, fa alguna cosa perquè el públic digui: "No comprenem res, res, res." 

"Els Dadaistes no són res, res, res, i de segur que no arribaran a res, res, res." 

Que no sap res, res, res, res. 

"391", París, núm. 12, març de 1920 

MANIFEST DEL SENYOR ANTIPIRINA. Tristan Tzara 

DADA és la nostra intensitat: que erigeix les baionetes sense conseqüència al cap sumaral del nadó 

alemany; DADA és la vida sense pantafles ni paral·les; que està en contra i a favor de la unitat i 

decididament en contra del futur; sabem de manera sensata que els nostres cervells es convertiran 

en coixins blanquinosos, que el nostre antidogmatisme és tan exclusivista com el funcionari i que no


som lliures i cridarem llibertat. 

DADA roman dintre del marc de les debilitats europees, és una porqueria com totes les altres, però 

d'ara en endavant volem apallissar-nos en diversos colors per ornar el jardí zoològic de l'art de totes 

les banderes dels consolats. 

Nosaltres som directors de circ i escarnim entre els vents de les fires, entre els convents les 

prostitucions, els teatres, les realitats, els sentiments, els restaurants, ui, ohoh, bang, bang. 

Nosaltres declarem que el cotxe és un sentiment que ens ha mimat més del que calia en les lentituds 

de les seves abstraccions, com els transatlàntics, els sorolls i les idees. Amb tot, nosaltres 

exterioritzem la facilitat, cerquem l'essència central i ens sentim contents si podem ocultar-la; no 

volem comptar les finestres de l'èlite meravellosa, perquè DADA no existeix per a ningú i volem 

que tothom ho estengui. És aquí, us ho asseguro, on és el balcó de Dada. Des d'on un pot sentir 

marxes militars i descendir tallant l'aire com un serafí en un bany popular, per orinar i comprendre 

la paràbola. 

DADA no és follia ni saviesa, ni ironia, mira'm, gentil burgès. 

L'art és un joc color d'avellana, els nens construïen els mots que tenen repic al final, després 

ploraven i cridaven l'estrofa, i li posaven els peücs de les nines, i l'estrofa es va tornar reina per 

morir una mica i la reina es va convertir en balena i els nens corrien i es van quedar sense sopar. 

I després van venir els grans ambaixadors dels sentiments que van exclamar històricament, a cor: 

Psicologia, Psicologia, eheh 

Ciència, Ciència, Ciència 

Visca França 

No som naïf 

Som successius 

Som exclusius 

No som simples 

i sabem discutir bé sobre la intel·ligència. 

Però nosaltres, DADA, no compartim llur opinió, perquè l'art no és una cosa seriosa, us ho 

asseguro, i si mostrem el crim per dir doctament ventilador, és per afalagar-los, estimats oients, us 

estimo tant, us ho asseguro i us adoro. 

Dins Sept manifestes Dada, 1924 

MANIFEST DEL FUTURISME DE FILIPPO TOMASSO MARINETTI 

• 1. Volem cantar l'amor al perill, el costum a l'energia i a la temeritat. 

• 2. El valor, l'audàcia, la rebel·lia, seran elements essencials de la nostra poesia. 

• 3. La literatura ha exaltat fins avui la immobilitat del pensament, l'èxtasi i la son. Nosaltres 

volem exaltar el moviment agressiu, l'insomni febril, la cursa, el salt mortal, la bufetada i el cop 

de puny. 

• 4. Nosaltres afirmem que la magnificència del món s'ha enriquit amb una bellesa nova: la 

bellesa de la velocitat. Un cotxe de carreres amb el seu capó adornat amb grans tubs semblants 

a serpents d'alè explosiu... un cotxe brogent, que sembla que corre sobre la metralla, és més bell 

que la victòria de Samotràcia. 

• 5. Nosaltres volem alabar l'home que s'agafa al volant, la llança ideal del qual travessa la Terra 

llançada a córrer, fins i tot pel circuit de la seva òrbita 

• 6. Cal que el poeta es prodigui, amb ardor, pompa i liberalitat, per tal d'augmentar l'entusiàstic 

fervor dels elements primordials. 

• 7. No hi ha bellesa sinó en la lluita. Cap obra que no tingui un caràcter agressiu no pot ser una 

obra mestra. La poesia ha d'ésser concebuda com un assalt violent contra les forces 

desconegudes, per reduir-les a postrar-se davant l'home.


• 8. Nosaltres estem damunt el promontori més elevat dels segles...! Per què hem de mirar enrere, 

si volem traspassar les misterioses portes de l'Impossible? El Temps i l'Espai moriren ahir. 

Nosaltres ja vivim en l'absolut, perquè ja hem creat l'eterna velocitat omnipresent. 

• 9. Nosaltres volem glorificar la guerra –única higiene del món–, el militarisme i el patriotisme 

el gest destructor dels llibertaris , els bells ideals pels quals hom mor i el menyspreu per la 

dona. 

• 10. Nosaltres volem destruir els museus, les biblioteques, les acadèmies de tota mena, i 

combatre el moralisme contra el feminisme i contra qualsevol vilesa oportunista o utilitària. 

• 11. Nosaltres cantarem a les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: 

cantarem a les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; 

cantarem al vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes 

llunes elèctriques; a les estacions àvides, devoradores de serpents que fumegen a les fàbriques 

penjades als núvols pels recargolats fils dels seus fums; als ponts semblants a gimnastes gegants 

que salten els rius llampeguejats al sol amb resplendor de ganivets; als vaixells de vapor 

aventurers que flairen l'horitzó, a les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com 

enormes cavalls d'acer embridats de tubs, i al vol relliscós dels aeroplans, l'hèlix dels quals 

xiscla al vent com una bandera i sembla que aplaudeixi com una boja massa entusiasta. 

• 12. És des d'Itàlia que nosaltres llancem al món aquest nostre manifest de violència 

atropelladora i incendiària, amb el qual fundem avui el "Futurisme", perquè volem alliberar 

aquest país de la seva fètida gangrena de professors, d'arqueòlegs de cicerons i d'antiquaris. 

• 13. Ja durant massa temps Itàlia ha estat un mercat de drapaires. Nosaltres volem alliberar-la 

dels innombrables museus que la cobreixen tota de cementiris innombrables. 

PRIMER MANIFEST DEL SURREALISME. André Breton. 

(Fragment) 

“Le Figaro", 20 de febrer de 1909 

Creiem tant en la vida, en la vida en el seu aspecte més precari, en la vida real, naturalment, que 

finalment aquesta fe acaba per desaparèixer. L'home, l'etern somniador, malcontent cada dia més de 

la seva sort, examina amb dolor els objectes que li han ensenyat a emprar, i que ha obtingut a través 

de la seva indiferència o del seu interès, gairebé sempre a través del seu interès, ja que ha consentit 

de sotmetre's al treball o, al menys, no s'ha negat a aprofitar la seva sort (allò que ell anomena la 

seva sort!). Quan arriba aquest moment, l'home és profundament modest: sap com són les dones que 

ha posseït, en quines aventures risibles s'ha ficat; la seva riquesa i la seva pobresa ja no li importen, 

i en aquest aspecte l'home torna a ser com un nadó; i pel que fa a l'aprovació de la seva consciència 

moral, reconec que l'home pot prescindir-ne sense massa dificultats. Si li queda una mica de 

lucidesa, no té altre remei que mirar enrere, cap a la seva infantesa que sempre li semblarà 

meravellosa, encara que les atencions dels seus educadors la hi hagin destrossada. Durant la 

infantesa, l'absència de qualsevol norma coneguda ofereix a l'home la perspectiva de múltiples 

vides viscudes alhora; l'home fa seva aquesta il·lusió; només li interessa la facilitat momentània, 

extremada, que ofereixen totes les coses. Cada matí, els nens inicien llur camí sense inquietuds. Tot 

és a l'abast, les pitjors circumstàncies materials sembles excel·lents. Tant si fa sol com si és fosc, 

sempre continuarem endavant, però, per aquest camí no ens adormirem.


- ANYS 20-30 

Carles Riba 

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany, 

i la seva pau no es mudava; 

i qui d’uns ulls d’amor sotjant la gorga brava 

no hi ha vist terrejar l’engany. 

I qui els seus dies l’un per la vàlua de l’altre 

estima, com les parts iguals 

d’un tresor mesurat; i qui no va a l’encalç 

del record que fuig per un altre. 

Feliç és qui no mira enrera, on el passat, 

insaciable que és, ens lleva 

fins l’esperança, casta penyora de la treva 

que la Mort havia atorgat. 

Qui tampoc endavant el seu desig no mena: 

que deixa els rems i, ajagut 

dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut, 

s’abandona a una aigua serena. 

Bartomeu Rossello Porcel 

A mallorca, durant la guerra civil 

Verdegen encara aquells camps 

i duren aquelles arbredes 

i damunt del mateix atzur 

es retallen les meves muntanyes. 

Allí les pedres invoquen sempre 

la pluja difícil, la pluja blava 

que ve de tu, cadena clara, 

serra, plaer, claror meva! 

Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls 

i que em fa tremolar quan et recordo! 

Ara els jardins hi són com músiques 

i em torben, em fatiguen com en un tedi lent. 

El cor de la tardor ja s'hi marceix, 

concertat amb fumeres delicades. 

I les herbes es cremen a turons 

de cacera, entre somnis de setembre 

i boires entintades de capvespre. 

Tota la meva vida es lliga a tu, 

com en la nit les flames a la fosca. 

Pere Quart 

Corrandes d'exili 

Una nit de lluna plena 

tramuntàrem la carena, 

lentament, sense dir res... 

Si la lluna feia el ple 

també el féu la nostra plena. 

L'estimada m'acompanya 

de pell bruna i aire greu 

(com una Mare de Déu 

que han trobat a la muntanya). 

Perquè ens perdoni la guerra, 

que l'ensagna, que l'esguerra. 

Abans de passar la ratlla, 

m'ajec i beso la terra 

i l'acarona amb l'espatlla. 

A Catalunya deixí 

el dia de ma partida 

mitja vida condormida; 

l'altra meitat vingué amb mi 

per no deixar-me sense vida. 

Avui en terres de França 

i demà més lluny potser, 

no em moriré d'enyorança 

ans d'enyorança viuré. 

En ma terra del Vallès 

tres turons fan una serra, 

quatre pins un bosc espès, 

cinc quarteres massa terra. 

«Com el Vallés no hi ha res.» 

Que els pins cenyeixin la cala, 

l'ermita dalt del pujol; 

i a la plana un tenderol 

que batega com una ala. 

Una esperança desfeta, 

una recança infinita, 

i una pàtria tan petita 

que la somio completa.

2n batxillerat Quadern de textos – HISTÒRIA DE LA ... - Aula Balear

Create successful ePaper yourself

Delete template?

Save as template?