2n batxillerat Quadern de textos – HISTÒRIA DE LA ... - Aula Balear

2n batxillerat Quadern de textos
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plor et torni fecunda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre
perills?
Has desaprès d’entendre en els teus fills?
Adéu, Espanya!
1. L’Oda a Espanya s’emmarca de ple en la tendència regeneracionista. Justifica aquesta afirmació.
Explica també els fets històrics als qual es refereix el poeta.
2. Com interpretes la darrera estrofa del poema?
Santiago Rusiñol
«—Jo ja sé que no, i deixeu-me dir. Tu, Ramonet, seràs escultor. No sé si desitjo
que ho siguis, però lo que sé és que ho seràs. T’he vist sempre a l’escriptori, però no hi
eres, a l’escriptori. Hi eres només que per mi, i ja t’agraeixo que hi fossis. “Adona’t del
meu sacrifici”, em recordo que em vas dir un dia, i me n’he adonat, i per això parlo.
Adona’t del meu, et vui dir jo. Adona’t sempre i a tothora que havies tingut un pare
que no havia sigut res en el món perquè tu poguessis ser; que havia anat fent diners
perquè tu els poguessis tenir, i que si mai fas una obra bona, en aquest camí que vols
emprendre, sense mi no l’hauries feta. [...]
Dit això, el pobre senyor Esteve ja no va poder dir res més... que es tingui d’apuntar
en l’auca. Tot lo que havia callat a la vida, ho havia dit en dos moments. Cinquanta
anys de sembradura li havien florit en els llavis. Cinc generacions d’homes pràctics el
feien parlar al peu de la mort, i moria sense dolor, sense llum i sense tenebres; moria ni
jove ni vell, amb el cap ni calent ni fred, amb els ulls no mirant enlloc, amb el pensament
ensopit i amb la mirada confosa. Moria a dintre d’uns llimbs i un cop mort encara era
tebi.
L’endemà hi va haver l’enterro.
—No havia fet mal a ningú -va dir un.
—Ni n’havia fet ni en podia fer -va dir un altre.
I en Ramonet, que sortia plorós, es va aturar davant d’una estàtua i va pensar: “Jo
en faré”.
I, recordant-se del difunt, va afegir amb el cor agraït: “En faré perquè ell paga el
marbre’.»
Santiago Rusiñol: L’auca del senyor Esteve.