Els sinònims i els antònims A grans trets, podríem dir que dues ... - IOC

Els sinònims i els antònims
A grans trets, podríem dir que dues paraules són sinònimes si tenen el mateix significat. En canvi,
són antònims quan tenen significats oposats.
Tot i que són poc habituals, existeixen els anomenats sinònims totals: paraules que es poden
intercanviar en tots els contextos i situacions comunicatives. Per exemple, plata/argent. Sovint es
dóna en paraules pròpies de diferents zones dialectals: mirall/espill; escombra/granera;
diners/doblers; gat/moix...
No obstant això, el més habitual és que els sinònims siguin parcials. Això vol dir que comparteixen
algun tret de significat, però no són intercanviables en tots els contextos, només en alguns.
M'has d'aclarir un parell de dubtes. / M'has d'explicar un parell de dubtes.
El cel va aclarir-se després de la tempesta. / El cel va explicar-se després de la tempesta.
Un altre qüestió que cal tenir present pel que fa als sinònims és el registre lingüístic. Paraules com
robar i pispar, volen dir el mateix, però no les utilitzarem en el mateix context.
Finalment, en els textos es poden utilitzar hipònims o hiperònims per enriquir el llenguatge o evitar
repeticions. Un hiperònim és una paraula el significat de la qual n'inclou d'altres, els hipònims:
animal és un hiperònim de gat, gos, cavall, elefant, peix, cuc... (i tots aquests són hipònims
d'animal). Així, podríem evitar les repeticions de la següent manera:
De petit tenia un gos de pèl aspre que es deia Lai. Era un animal dòcil i amable [...]
En general, els sinònims han de ser paraules de la mateixa categoria gramatical, però fixeu-vos com
a la prova d'accés acostuma a haver-hi un exercici que demana un sinònim o “expressió equivalent”,
això vol dir que s'haurà d'adaptar sempre al context.
Pel que fa a l'antonímia, són antònims dues paraules que tenen significats oposats: dia/nit;
abans/després; fosc/clar; alegre/trist, fred/calent...

Exercicis per practicar
Text 1
DEFENSA DEL SANDVITX
El sandvitx, badall o entrepà, consisteix bàsicament en una certa quantitat de tall (sigui carn,
formatge, peix, truita o qualsevol altre queviure) col·locat entre dues llesques de pa o meitats de
panet. És fàcil deduir que un invent tan senzill deu ser tan antic com el mateix pa. El nom
―sandvitx― és més tardà. Diuen que el van adoptar fa un parell de segles, en honor de John
Montague, comte de Sandwich, que va ser primer lord de l’almirallat britànic durant la revolució
americana i personatge procliu al tràfic d’influències i a deixar el nom en herència a les coses més
diverses: a més de batejar internacionalment l’entrepà, les illes Hawaii es van dir Sandwich durant
una bona temporada. Segons diuen, un dia de 1762 el comte va estar vint-i-quatre hores seguides
assegut a la taula de joc. Per no interrompre la partida (o la successió de partides) es va fer servir pa i
carn, i va col·locar aquesta entre llesques d’aquell. Com que tenia un títol nobiliari, l’invent no va ser
titllat de vulgar. Al contrari: es va convertir en moda. A tot Europa es van començar a servir
sandvitxos. Els francesos van adoptar la paraula anglesa i la resta d’idiomes europeus no van trigar a
imitar-los.
El sandvitx s’ha escampat per gairebé tot el món. Se’n mengen de freds i de calents, amb pa de
blat, de sègol, o amb comí o el que faci falta dins. Les capes es presenten simplement superposades o
enrotllades. Els sandvitxos de te dels britànics són de pa prim, farcits de paté de peix, de cogombres,
de créixens o de tomàquet. Els escandinaus són oberts, amb peixos fumats, carns fredes i amanides.
Als Estats Units es vanen d’un entrepà admirable: el de pollastre (o gall dindi) amb cansalada
fumada, enciam i tomàquet. I la magdalena proustiana de la infantesa dels americans són els
entrepans de mantega de cacauet o de gelea.
El sandvitx ha triomfat arreu menys aquí. Tret de quatre bars, a Barcelona demanar entrepans és
un suplici. Et serveixen dos totxos de pa entre els quals intenten no amagar talls prims com
calcomanies. I això no és un entrepà. Això és una lloa a l’avarícia del propietari de l’establiment. El
gruix del tall ha de ser —com a mínim igual al d’una de les dues llesques o meitats del panet. Perquè
com a màxim —igual que la velocitat de les autopistes alemanyes— no hi ha més límit que la
voluntat de l’oficiant. A les delicatessen americanes i britàniques, el gruix del tall és superior a la
suma de totes dues llesques. I ai de l’establiment que en vulgui rebaixar la proporció. Si no me’l
preparo a casa, a Barcelona em veig obligat a recordar amb enyorança el meu entrepà preferit: el de
mortadel·la de Bolonya amb pa de sègol untat de mostassa, amb un gruix de mortadel·la que no
baixa mai de cinc centímetres.
Escriviu un sinònim per a cadascuna de les expressions següents dins el text.
en honor de:
llesques:
s'ha escampat:
es vanen de:
Quim Monzó. Hotel intercontinental
(Text aparegut a la prova de l'any 2007)

Text 2
HOSTES DE LES DUNES (CRÒNICA DES DE EL CAIRE)
La immensa majoria dels 72 milions d’egipcis viuen a les dues ribes del Nil, que travessa el país
de sud a nord. La resta, més del 97% del territori, és desert. La màgia de les dunes atrau una bona
part dels expatriats. Alguns s’han convertit en autèntiques guineus del desert i han fet de les valls
àrides i arenoses la seva segona residència. Esperen amb ànsia l’arribada del cap de setmana per
llançar-se amb els seus potents 4x4 a la recerca del silenci i del cosmos.
La millor època per escapar-se al desert és de l’octubre a l’abril, ja que la resta de l’any és massa
calorós. A l’hivern s’hi ha d’anar ben abrigat, perquè a les nits hi fa un fred que pela. A la primavera
s’ha d’anar amb compte per si apareix el jamsín, la temible tempesta de sorra que engoleix sense
dilació i sense contemplacions tot el que troba al seu pas.
Hi ha excursions d’un sol dia, com si fos un pícnic al camp. Per als neòfits és un bon punt de
partida. El destí pot ser un paratge pròxim a El Caire, al qual s’arriba en un parell d’hores com a
molt. Uns quants quilòmetres per carretera asfaltada i uns quants més a través de la immensitat. Al
capdavant de l’expedició hi va sempre l’expert, proveït del corresponent GPS, el verdader salvavides
en aquest mar sec, ple de fòssils d’una bellesa prodigiosa, com ara dents de taurons, cargols de mar i
troncs d’arbres.
Per al que condueix, la sensació de llibertat és absoluta. Aquí no hi ha carnet per punts que
valgui. La caravana de vehicles galopa com si fossin cavalls desbocats fins que s’atura a la falda
d’una llarga filera de dunes. L’expedició munta en un tancar i obrir d’ulls el campament, trepa a una
de les dunes i contempla l’infinit. La mirada es perd en un oceà de sorra blanca i, cap amunt, en un
cel de blau intens. Petites ràfegues de brisa acaricien la cresta i el vessant de l’onada arenosa,
marcada per les empremtes dels peus descalços.
Després de dinar, un pot fer una petita migdiada sota el tendal, llegir un llibre o passejar pels
voltants. Després toca esperar el capvespre, quan la llum temperada pinta el buit d’un color ataronjat.
Sens dubte és una experiència inoblidable. Però encara és més sublim allargar l’excursió i quedar-se
a dormir, bé al ras, si la temperatura ho permet, o bé en tendes de campanya.
Quan es comença a fer de nit s’encén un foc i es preparen a la brasa unes bones mitjanes. Després
un cafè o un te i algun licor. Hi ha qui treu la guitarra i entona velles cançons. Arriba un dels
moments més sublims. Abans d’anar-te’n a dormir et deixes portar amagat en la nit més fosca pel
misteri de l’univers. L’immens mantell de llums nocturnes brilla com probablement a cap altre racó
del planeta. No hi falta l’estrella que sense avís previ solca el cel de manera fugaç. Apoteòsic.
Una vivència que només és comparable a la que et brinda el desert a la sortida del sol. És
moment d’allunyar-se tímidament del campament, plantar-se al mig del no-res i sentir l’ànima del
silenci més absolut. Prodigiós. Si es pot, al desert s’hi ha d’anar com a mínim una vegada a la vida.
Kim Amor, El Periódico, 3 d’abril de 2007
(Text aparegut a la prova de 2008)
Doneu un sinònim adequat dins el text per a cadascuna d’aquestes expressions
destacades:
ribes:
àrides:
temible:
neòfits:
prodigiosa:

Text 3
ELS CASTELLS, UNA TRADICIÓ DOCUMENTADA DES DE FA DOS-CENTS ANYS
La tradició suggereix que l'origen de les torres actuals data de les construccions humanes més
modestes que en finalitzar certes processons religioses s'aixecaven a les poblacions valencianes, al
sud del delta de l'Ebre, a començament del segle XVIII. Amb el pas dels anys, aquestes
construccions van anar creixent en altura i importància fins a independitzar-se de les processons i els
balls i cobrar l'entitat pròpia que tenen avui dia. Cap a mitjan segle XVIII, la tradició va anar pujant
des del Camp de Tarragona cap al nord, i es va estendre per la zona del Penedès durant el segle XIX.
La primera actuació documentada data del febrer del 1801, a Valls. No obstant això, no va ser fins fa
trenta anys, amb l'arribada de la democràcia, quan les torres humanes van començar a adquirir la
seva actual rellevància social i es van convertir en un reconegut símbol de Catalunya.
De la mateixa manera que el món taurí té el seu propi llenguatge i girs lingüístics, el vocabulari
casteller és extens, i dominar-lo és un requisit imprescindible per a entendre què passa a la plaça
quan s'aixeca una torre humana. La base és la pinya, que congrega centenars de persones, la majoria
membres del grup, encara que algunes vegades part del públic que s'aplega a la plaça s'uneix per
servir de base al castell. Sobre aquest primer pis es poden construir uns nous fonaments, amb una
segona base que es diu folre i, si cal, una tercera base, les manilles. Les torres s'organitzen per pisos i
s'anomenen començant pel nombre de components de cada pis i el nombre de pisos que el formen.
Així, un tres de nou correspon a tres persones i nou pisos en total. El penúltim pis, el forma
l'acotxador o acotxadora, un nen o nena sobre el qual s'enfila l'enxaneta, que donarà per bo el castell
quan aixequi el braç esquerre en un singular moviment (fer l'aleta).
Cada castell té una litúrgia pròpia. Un intent de castell es considera vàlid quan comencen a sonar
les gralles, una mena de flautes que criden a fer silenci i a la concentració. I es culmina quan es fa
l'aleta. Si després el castell s'ensorra, es diu que ha fet llenya i que només s'ha carregat. Quan es
desmunta igual que s'ha pujat, es diu que el castell s'ha descarregat, procediment que completa el
mèrit de la gesta.
Més enllà del seu valor cultural i simbòlic, els castells són també una modalitat gairebé esportiva,
i cada dos anys, a Tarragona, se celebra una competició per a determinar quina colla és la millor. Fa
poc, els Castellers de Vilafranca es van coronar per cinquena edició consecutiva com la millor colla
de Catalunya, i pocs dies després van aconseguir la gesta de carregar i descarregar, per primera
vegada, un dos de vuit ─una construcció de vuit plantes amb dues persones per pis─, una torre que,
fins en aquell moment, era coneguda en el món casteller com «la bèstia indomable».
Text aparegut a la prova d'accés de l'any 2011
Adaptació feta a partir del text
«Els castells, una tradició documentada des de fa 200 anys»
El Periódico (16 novembre 2010)
En el text hi ha les expressions subratllades següents; escriviu-ne un sinònim o una expressió
equivalent.
no obstant això:
de la mateixa manera que:
encara que:
així: