3.000 peces d'aviram a punt per la Fira del Gall de ... - La Fura

4 Nº 1581 · 14 / 20 DESEMBRE 2012
El paral·lel. 1894 – 1939
Aquesta exposició que presenta el CCCB retrata l’època
daurada de l’Avinguda del Paral·lel comparable al
Montmartre de París o al Broadway de Nova York.
Cupletistes, artistes de revista, vodevils,
picassos, nonells, sarsueles,
bordells, pianoles, bohèmia,
cinematògrafs, dones barbudes,
ensinistradors de cacatues i molt més
en una exposició al CCCB que no et
pots perdre.
La mostra explica com i per què sorgeix
una nova àrea d’espectacles a la
ciutat de Barcelona i tot allò que s’hi
esdevé durant més de 40 anys. L’avinguda
del Paral·lel va acollir una oferta
cultural genuïna i única a Europa,
per la seva magnitud i singularitat. Un
conjunt de manifestacions de la cultura
popular i de masses fruit d’unes circumstàncies
històriques que transformen
el paisatge social, econòmic i polític
i instal·len la ciutat de Barcelona
en la modernitat amb totes les seves
contradiccions.
El que s’esdevé al Paral·lel des de
finals del segle xix fins al 22 de gener
de 1939 –data en què tanquen tots els
teatres de Barcelona, acabada la guerra–
és similar al Montmartre de París
o al Broadway de Nova York, però cal
remarcar que és un cas únic al món. A
diferència d’aquests i altres exemples
internacionals, el Paral·lel és un àmbit
d’hegemonia popular que des del seu
naixement va esdevenir una expressió
cultural genuïna del conflicte social i polític
que caracteritzava la Barcelona de la
primera meitat del segle xx i va generar
uns espectacles de continguts i formats
perfectament diferenciats, confegits pel
públic i pels artistes.
Organitzada i produïda pel CCCB, la
mostra ha estat comissariada pel director
escènic Xavier Albertí i pel periodista
Eduard Molner.
Fins el 24 de febrer de 2013.
CCCB
Montalegre, 5
08001 Barcelona
ENTRETOC
“El catalán me la suda”
Diguem-li Puri. Era una noia
castellanoparlant alumna d’un
institut de segon ensenyament
del Penedès. No fa massa. Un
dia li va espetar al professor de català
quan li retreia una mala nota o una manca
continuada d’atenció escolar: “El catalán
me la suda”. El catedràtic, mestre
amb abnegació d’apòstol de la llengua,
va quedar fred. Al cap d’uns quant mesos
encara li durava. Pronosticà uns
mal resultats acadèmics, en general, a
l’alumna. Ara la Puri potser aplaudiria
el ministre Wert.
EL MINISTRE NO HA DIT la
frase de menyspreu que va dir l’alumna.
Ha pronunciat una frase més forta.
“Cuando me atacan, embisto como un
toro”. Una autèntica collonada –que diria
Pla– en boca d’un ministre que ha de
governar bé les coses de tots. De la seva
preproposta de llei sí que pot ben dir-se
que es tira a l’esquena l’ensenyament
de la llengua catalana. Sudármela, ve a
dir això, o més.
Es veia a venir que Wert podria sortir
amb una proposta així. Va ser ell qui va
exclamar, en plena campanya electoral
en la que es debatia sobre el dret a decidir,
que calia espanyolitzar l’escola de
Catalunya perquè era un niu de catalanitat.
O de separatisme. Espanyolitzar,
per ell deu ser castellanitzar. Amb això
concidia amb els altres predicadors que
en plena guerra civil i/o al final, deien
el mateix. A aquells els va dir la història
feixistes. Només cal repassar el llibre
de Josep Benet “Catalunya sota el règim,
franquista” per veure qui, com i
perquè propugnaven l’espanyolització
de Catalunya.
Antoni Ribas
COINCIDEIX LA posada en marxa
de la mesura de Wert amb la publicació
a Serra d’Or d’un número extraodinari
en el que el tema preferent és la situació
actual de la llengua catalana, on, diversos
especialistes detecten els problemes
sociolongüístics i polítics que té la llengua
i descriuen la realitat lingüística als
indrets geogràfics on es parla el català.
“Estem en un moment crucial”, escriu
Isidor Marí tot assenyalant que vivim en
un tombant que ens pot portar a la plena
igualtat amb les llengües d’Europa i del
món, però també “pot derivar-se cap a
una subordinació creixent i difícilment
remuntable”. Coneixia Wert aquesta
disjuntiva i ha apostat pel segon decantament?
En l’estudi referit s’indica que l’horitzó
de normalitat del català és encara
llunyà.
EN EL DOSSIER DE Serra d’Or es
fa esment de les dificultats polítiques,
especialment de la sentència contra
l’Estatut, la judicalització de la qüestió
lingüística escolar i la pèrdua de consideració
de llengua preferent i vehicular.
Remeiar-ho és cosa de tots i especialment
dels polítics que elegim. D’aquí
també les manifestacions d’aquests darrers
dies.
No és, però aquesta dimensió que
aquí vull destacar. Sinó l’aspecte poc
atractiu amb la que el govern de l’estat i
determinats portaveus de l’espanyolitat
presenten la seva política o oferta. Van
omplir-se la boca dient i repetint que
amb la unitat política d’Espanya es viu
millor i a la primera de canvi, Wert fa
una proposta de minoritzar l’ensenyament
de la llengua catalana, cooficial.
“Així no ho vendrem pas!” hauria de
dir-li el seu cap polític. Aquest no és
pas el marquèting que s’ha d’aplicar en
aquesta delicada qüestió.
“PERÒ QUE ES PENSAVEN que
és Espanya? Què no la coneixen?” va
dir Jordi Pujol quan va ser terrabastejat
el darrer Estatut. Ho recorda un periodista
català que envia cròniques des de
Madrid. Wert ha protagonitzat la primera
envestida contra un aspecte substancial
del viure col.lectiu dels catalans
despres de les darreres eleccions. Ha
agafat el marquèting clàssic.
Potser un dia, seguint aquest camí,
veurà també com es fan proclames independentistes
en castellà. Suarà? Potser
caurà de cul.