delebre

delebre

Catalunya no s’acaba a l’Hospitalet de l’Infant. Tant és així que l’equip
humà que hi ha darrera d’aquesta revista ha volgut unir-se per
enderrocar les barreres geogràfiques i oferir-vos en dosis mensuals
els encants més desconeguts de les Terres de l’Ebre. Platges salvatges
i desèrtiques, cultius que transformen un paisatge en horitzons
llunyans, aigua, vent i muntanyes. Tot un món per descobrir,
al vostre abast a través d’aquestes pàgines. Ens hem proposat
apropar-vos al sud de Catalunya, un territori amenaçat per polítiques
hidrològiques perverses que, paradoxalment, l’han situat en
el mapa. Les Terres de l’Ebre són quelcom més que un espai flanquejat
per dos bells parcs naturals equidistants de la bimil·lenària
ciutat de Tortosa. El sud de Catalunya té un parlar propi i una idiosincràsia
tan variada com nuclis de població s’hi erigeixen. Mensualment
viatjarem per aquest territori que va caure en un oblit
institucional del que es comença a recuperar amb passes curtes
però fermes. La història d’aquestes terres és la de la colonització
d’un delta, la d’un dels episodis més sagnants de la guerra civil
espanyola i, més properament, la de la batalla de l’aigua, lliurada
modèlicament pels ebrencs i ebrenques. Orgull de territori recent i
delebre
anhelat reconeixement polític. Tot això us ho anirem explicant a través
de delebre, una revista que neix amb vocació de pont entre
dos móns separats per menys de 200 quilòmetres: Barcelona i les
Terres de l’Ebre. El primer número d’aquesta publicació mensual
parteix de l’entusiasme incontrolat dels seus creadors. Per anar fent
boca, amb aquesta edició hem volgut aixecar el teló d’un veritable
escenari de pel·lícula: “El Delta de l’Ebre, plató natural”. Així mateix
encetem seccions com “La ruta d’Amado Cebolla”, un emblemàtic
veí de Deltebre que us transportarà allà on les guies de viatge no
hi arriben. D’altra banda, us presentarem els sabors i els productes
artesans més selectes de l’extensa gamma ebrenca, com els
arrossos, els cítrics, els olis i els vins. Aprofitem també aquest espai
per anunciar-vos que la revista no és més que la punta de l’iceberg
de delebre, un projecte empresarial que obrirà properament les
portes de l’Ebre a Barcelona amb la imminent inauguració d’una oficina
d’informació turística i una botiga de productes típics del
sud de Catalunya. Entretant, esperem que aquesta publicació us
vagi despertant els sentits envers aquest territori tan poc explorat
i que té tant per oferir.

delebre 0 maig 2005 04
LA RUTA
Tranquilament per la
desembocadura del riu Ebre
14
El Delta de l’Ebre,
un plató Natural
18
VORES DE RIU
Perejaume / Albert Roig
32
POBLES I CIUTATS
22
Dels cables a les arrels
34
RESTAURANTS
24
CUINA I CULTURA
40
ALLOTJAMENT
30
LA GUIA
44
ACTIVITATS

LA RUTA
Tranquilament per la desembocadura del riu Ebre
Text | Amado Cebolla: Locutor de Radio Delta a Deltebre, coneixedor autòcton
del Delta de l’Ebre i voluntari del Parc Natural del Delta de l’Ebre
Fotografia | Albert Arques

La ruta que proposo per a aquest primer número és potser la més senzilla
i a la vegada la més aventurera. Podeu practicar-la tots sols, en parella,
amb amics o amb tota la família, ja que no comporta cap risc ni
dificultat i és apta per a totes les edats. Es pot fer en poca estona i a la
vegada us hi podeu recrear tot el temps del món, ja que al Delta, si hi
esteu de visita, el temps no importa per a res. El recorregut per la platja
de sorra fina, les illes i l’avifauna, les dunes d’arena i vegetació, les vistes
al riu, les llacunes i les seves panoràmiques són tot un regal per als
ulls que no entén de rellotges.
Per a situar-vos i començar la caminada caldrà arribar primer al final
del passeig marítim de la urbanització Riumar (al terme municipal de Deltebre),
just on comença la pista de terra per a dirigir-nos a la desembocadura
del riu. Allà una passarel·la de fusta us aproparà a la platja de
Riumar, on trobareu un mirador del Parc Natural del Delta de l’Ebre. Des
d’aquest punt podreu observar la ruta que us proposo, per la vora de la
platja en direcció a la desembocadura de l’Ebre. Davant dels vostres ulls
apreciareu dunes amb vegetació i tamarius, canyes, salicòrnies, agram,
i els primers camins naturals que us aproparan a la llacuna del Garxal.
Amb una mica de sort i amb uns prismàtics podreu observar la colònia
de flamencs que s’alimenten en aquest singular ecosistema, a més d’una
gran varietat d’ocells que hi cohabiten, com garses reials, ànecs, polles
d’aigua, gavines, fotges...
Després d’aquest primer contacte visual amb la llacuna, cal seguir el recorregut
en direcció a la desembocadura per la vora de la platja, ja que no
hi ha una altra manera d’arribar-hi. Des de dalt de les dunes es pot apreciar
una bona panoràmica tant del Garxal com de la costa de l’Ebre. En
un dia clar es poden veure fins i tot el cap de Salou, l’Ametlla de Mar,
l’Ampolla, el massís del Port i el pic del Montcaro i les serres de la Tinença
de Benifassà i del Montsià. Poc a poc anireu arribant a la desembocadura
de l’Ebre, un riu cansat del llarg camí que separa Reinosa de la
Mediterrània. Al davant dels vostres ulls podreu observar, a l’altra banda
del riu, l’illa de Sant Antoni. Una gran colònia de gavilans fa seu aquest
paradís insular. De nou, des de dalt de les dunes de sorra fina, podreu
observar ara tot el tram final del riu Ebre. Aquest és el moment ideal per
a fer unes fotografies dels galatxos i de les petites illes, pàtria terrenal i
aèria dels ocells. Un lloc ideal per a la pràctica de la pesca amb canya.
Aquest indret també us proporcionarà el moment ideal per a gaudir de la
natura i per a contemplar el gran riu abraçant-se amb el mar Mediterrani,
tot un regal per als vostres ulls.
Ara haureu de tornar pel mateix lloc cap al punt de partida. Un cop
allà seguirem la pista de terra, a peu o en BTT. La ruta està ben senyalitzada.
De seguida hi trobareu el mirador de la bassa del Garxal, des d’on
podreu observar la rica avifauna d’aquest paratge. Aquí mateix, el Parc
Natural ha col·locat uns cartells d’informació sobre les espècies que hi

podeu contemplar. Això si teniu sort i paciència. Continuareu pel camí i
per la vora dels galatxos fins arribar al far. Allà mateix hi ha un restaurant
i, mirant cap al riu Ebre, s’hi erigeix l’illa de Buda. Per poder veure-la des
d’un punt més elevat haureu d’anar riu amunt, en un passeig de pocs
minuts per una via asfaltada coneguda com la carretera del Far, tot vorejant
les instal·lacions del càmping L’Aube. Deixareu la carretera i entrareu
des de l’embarcador del càmping per una passarel·la que porta al lloc
més elevat de tota la planura del Delta de l’Ebre: una duna natural vetllada
per les quatre verges que representen les quatre comunitats autònomes
que reguen les aigües de l’Ebre. Les escultures de santa Anna de
Tudela, la Barbanera de la Rioja, la Mare de Déu del Pilar en representació
de l’Aragó, i la Verge de la Cinta, patrona de Tortosa, coronen aquest
montícul: el punt més elevat del Delta de l’Ebre. Des d’aquest indret
podreu contemplar una bona panoràmica de l’illa de Buda, l’ermita, els
seus boscos de ribera, els camps d’arròs i la llacuna coneguda com la
bassa de Buda. Mar endins podreu apreciar l’antic far de Buda, que ens
permet fer-nos una idea de fins on arribava aquesta illa que, a poc a poc,
està conquerint el mar de nou.
Des de la duna de les Quatre Verges us podreu dirigir, fent una passejada
curta, al port pesquer de Deltebre, l’únic de tot Catalunya que es
12 | 13
troba situat en un riu. Val la pena apropar-s’hi, ja que és molt pintoresc
i des del passeig portuari es pot gaudir també d’una excel·lent vista de
l’illa de Buda. Des del port pesquer fins al punt de partida s’haurà de
tornar a recórrer la carretera asfaltada que va des del càmping fins a la
urbanització Riumar, on es deu trobar el vostre vehicle.
Un suggeriment per a l’estiu: preneu un bany a les aigües tranquil·les
de la platja de Riumar i degusteu un bon àpat de cuina típica del
Delta de l’Ebre en qualsevol restaurant dels voltants. També us recomano
fer un tomb pel genuí municipi de Deltebre, els més llarg de tot Catalunya
i el que disposa de més bicicletes per habitant. Els seus carrers
irregularment afilerats i les seves genuïnes construccions fan d’aquesta
vila tot un laberint urbà. Heu de tenir en compte també que de Deltebre
surten transbordadors que us poden apropar a la banda dreta del Delta
de l’Ebre.
Finalment, voldria acabar aquesta ruta recordant-vos que cal respectar
en tot moment la fauna, la vegetació i l’entorn en general. Tingueu present
que us trobeu dins d’un parc natural. Si feu aquesta ruta, oblideu-vos
de les presses, desconnecteu de tot i gaudiu del paisatge. Com diem a
les Terres de l’Ebre:
Xaleu a tope! i si us perdeu, millor per a vatros...

Només cinc mesos han separat el rodatge d’una superproducció cinematogràfica, protagonitzada
per Penélope Cruz i Matthew McConaughey, de la filmació del darrer vídeo musical dels U2.
Gravar imatges al Delta de l’Ebre només costa 300,15 euros al dia, però el seu elevat preu ecològic
el manté fora de l’abast dels desaprensius capricis de la indústria audiovisual. Passin i vegin!
El Delta de l’Ebre,
un plató natural
text | Pilar Justícia · fotografia | Abraham Sebastià

Silenciosos boscos de ribera, còmplices dunes de sorra i interminables
horitzons que canvien de forma i color a cop de calendari. Natura
en estat pur. La versatilitat paisatgística del Delta de l’Ebre ha atret des
de la dècada dels setanta la vertiginosa mirada de la indústria audiovisual.
La màgia del setè art ha estat capaç de transformar els racons
més emblemàtics d’aquest idíl·lic espai del sud de Catalunya en àrides
terres desèrtiques, fèrtils i remots arrossars o intrèpides selves amazòniques.
A escassos 200 quilòmetres de Barcelona i per només 300,15
euros al dia disposem d’un impagable plató natural que pot esdevenir
qualsevol indret del món segons les exigències del guió.
La seva inaccessibilitat, però, radica en l’escrupolós compliment
d’una normativa que vetlla per la salvaguarda d’una de les zones humides
més importants de la Mediterrània. I és que les condicions per poder
rodar al Delta de l’Ebre són molt estrictes i el respecte al medi ambient
està per damunt de gratuïts capricis audiovisuals, per molt estel·lars
que siguin. “Quan ens arriba una petició, ens atenem a la normativa
vigent. Els interessats han de pagar les taxes pertinents i en tot moment
aniran acompanyats per algun guia del Parc Natural. També valorem si
el rodatge és factible, depenent del lloc escollit i de l’època de l’any”,
explica Xavier Abril, tècnic d’ús públic del Parc Natural del Delta de l’Ebre
i encarregat de la tramitació dels permisos per a obtenir imatges del
Delta. La seva feina li ha permès convertir-se en espectador d’excepció
en els dos rodatges més recents i “sonats” que ha conegut aquest
plató natural: el de la pel·lícula “Sahara”, una superproducció protagonitzada
per Penélope Cruz i el seu actual company sentimental, Matthew
McConaughey, i el videoclip promocional del darrer treball
discogràfic dels llegendaris U2, “How to dismantle an atomic bomb”.
Els escenaris deltaics més cobdiciats i alhora inabastables són l’illa
de Buda i la punta de la Banya, on, tret d’algun documental científic,
hi estan vedades les videocàmeres en qualsevol estació de l’any.
La indústria audiovisual ha hagut de conformar-se amb la cinematogràfica
punta del Fangar, on també es prohibeix qualsevol tipus d’activitat
del maig a l’agost, durant el període de nidificació del xatrac, una au
que nidifica a les dunes d’arena fina. Les salvatges platges de la Marquesa
i de l’Eucaliptus han estat també objecte de desig de cineastes
i publicistes des de fa ja quatre dècades.
I és que les oficines del Parc Natural reben una mitjana de 30 peticions
anuals per a fer rodatges i filmacions. Però, la presència del firmament
mediàtic és encara anecdòtica, ja que el 70 per cent de les
produccions realitzades en aquest plató natural són espots publicitaris.
O és que algú encara creu que els camperols asiàtics d’un dels anuncis
del Fòrum de les Cultures es trobaven en un arrossar del Vietnam?
Tampoc la Penélope Cruz va haver de viatjar fins a Nigèria per gravar
algunes de les seqüències de “Sahara”, un film ambientat al delta del
Níger. Val a dir, però, que les escenes més aventureres del film van ser
rodades al Marroc, on la llei és molt més flexible i permissiva amb la
indústria audiovisual.
En aquest sentit, Abril adverteix que el rodatge al Delta de l’Ebre
de “Sahara” hauria estat impossible només un mes després de la seva
filmació, que va tenir lloc a l’abril de l’any passat. Als U2 també els va
anar de poc de no poder gravar el seu darrer vídeo al Delta de l’Ebre.
El rodatge va tenir lloc el passat mes de setembre, pocs dies després
que el Parc Natural aixequés la “veda mediàtica” a la punta del Fangar.
Amb tot, Bono i la seva banda van haver d’adaptar-se a les exigències
imposades pel Parc Natural, ja que els realitzadors pretenien construir
un dau de formigó d’uns 45 metres d’alçada; un intolerable atemptat
ecològic que finalment va ser reemplaçat per la menys impactant diana
de lona asfàltica que apareix al videoclip de “Vertigo” que es va estrenar
a finals de l’any passat.
La discreció és un dels al·licients afegits que proporciona el Delta
de l’Ebre, ferm competidor cinematogràfic dels aragonesos Monegros
i les àrides terres d’Almeria. “No ens interessa que s’escampi que els
U2 estan rodant un vídeo al Delta, perquè en qüestió de segons podem
rebre una allau de gent, insostenible per al nostre entorn”, explica Xavier
Abril.
Tot i que darrerament és més present als mitjans de comunicació,
l’activitat cinematogràfica al Delta de l’Ebre no és recent. Cal remuntar-se
a la dècada dels 70 per trobar singulars versions sèrie B del mític
“Tarzán” rodades en aquests mateixos escenaris. Posteriorment ha
estat el món publicitari el que més ha sabut aprofitar el reclam de les
dunes mòbils de les platges ebrenques, úniques a la península Ibèrica.
Un brandi promocionat per Javier Bardem i les sessions fotogràfiques
d’una model per a la revista “Playboy” són algunes de les seqüències
dels 90 més recordades al Delta de l’Ebre. Els reportatges d’ “Un país
en la mochila” o l’encara inèdit “España, entre el cielo y la tierra” de
TVE, així com els documentals científics de canals temàtics de la televisió
privada i fins i tot de la BBC no han pogut resistir-se als múltiples
encants de la desembocadura de l’Ebre i de les espècies animals que
hi habiten o hi estan de pas en les seves migracions cap a l’Àfrica.
Després d’aquest fugaç passeig per la videoteca produïda al Delta
de l’Ebre només ens queda afegir que els animem a no esperar a veure
aquests paisatges des de la butaca d’un cinema o des del sofà de
casa seva quan es pot gaudir d’ells en viu i en directe per un mòdic
respecte al seu entorn natural.

Regueu l’Ebre (2001)
Perejaume

VORES DE RIU
IDEALMENT L’OFICI DE POETA CONSISTIX A DIR, A ESCRIURE I A VIURE COM UN VOL.
IDEALMENT, PER TANT, POQUES VEGADES UN POETA ACCEPTA UN ENCÀRREC. DE
VEGADES N’ACCEPTA UN SI ES TRACTA D’UN HOMENATGE A UN ARTISTA O A UN
POETA A QUI CONEIX BÉ I ADMIRA. TAMBÉ POT SER QUE S’AVINGUE A COL·LABORAR
(IDEALMENT MAI PER AMOR A L’ART) EN UN PROJECTE DE LA TERRA NATAL, COM
POT SER EL NÚMERO ZERO D’UNA REVISTA QUE PARLA I MOSTRA JUSTAMENT LA
TERRA NATAL I LA LLENGUA QUE PARLA AQUESTA TERRA. EL POETA I DESPINTOR
PEREJAUME ÉS QUI MÉS HO HA REPETIT AIXÒ: QUE ÉS LA NATURA QUI ENS DICTA
LA IMATGE I EL VERS. ÉS POSSIBLE QUE VOSTÈS, D’ESTE ARTISTA QUE AQUÍ
HOMENATJO, PEREJAUME, NO EN SÀPIGUEN RES -ENCARA. DE LA MEUA TERRA
NATAL, LA GENERALITAT (DEL SEGLE PASSAT), NE DÏA, EN UNS CARTELLS QUE VOS
DONEN LA BENVINGUDA, “LA CATALUNYA INSÒLITA”. ÉS UN MALENTÈS QUE VE DE
LLUNY. LOS GARROFERS, AULIVERES, PRUNERES, TARONGERS, CEPS I ARROSSARS
DE L’EBRE NO EN TENEN RES D’INSÒLITS. SÓN MÉS AVIAT LA MIRADA CONTRÀRIA:
SÓN AMOR NATURAL. ALMENYS PER A QUI EN TÉ CURA, CADA DIA. LA PRÈDICA DE
PEREJAUME TAMBÉ VA PER AQUÍ: RES ÉS INSÒLIT NI GRATUÏT EN LA NATURA PERQUÈ
JA ESTAVA AQUÍ ABANS DE NOSALTRES, DE NATROS. LA NOSTRA FAENA ÉS DIXAR LA
VIDA NATURAL TALMENT COM LA VAM TROBAR. ALLÒ MÉS “INNOVADOR” DE
PEREJAUME (SÉ QUE MOLTS DE VOSTÈS NO M’ENTENDRAN ARA) ÉS QUE PROPOSA
DE FER ESTA FAENADA A PEU, PERQUÈ, AFIRMA, ÉS L’ÚNICA MANERA DE MIRAR I
VEURE I VIURE. ÉS LA DIVISA DE J. V. FOIX: CAMINAR, LLEGIR, ESCRIURE. PEREJAUME
HA CAMINAT L’EBRE DE LA MÀ D’UN ARTISTA AMPOSTÍ, CARLES GUERRA, I D’UN
POETA TORTOSÍ, ALBERT ROIG. AMB ROIG HA VISITAT LOS CINGLES DELS PORTS I
ELS GORGS DE LA CARAMELLA. I EN VA FER UN DIBUIX, UN ESPILL DE LES SENDERES
(LA LLENGUA) DE RUYRA I DE VERDAGUER. I EL VA TITULAR “CREACIÓ DEL POETA”.
PER AQUELLES SENDERES HI VA PASSAR PEREJAUME CARREGANT UNA GERRA
D’AIGUA VIVA D’ABELLES I DE RODADITS (QUE ÉS COM NE DIEM A CASA DE LES
LIBÈL·LULES). AMB CARLES GUERRA HA VISITAT NOVA YORK I ELS PRINCIPALS
MUSEUS D’EUROPA. GUERRA HI HA SIGUT L’ASSESSOR DE LES EXPOSICIONS
DE PEREJAUME. I INDIGNAT PEL PLA HIDREOLÒGIC DELS GOVERNS DEL PP I
CONVERGÈNCIA I UNIÓ VA FER UN PÒSTER: UN ANGELET DE L’ALTAR DE LA MARE DE
DÉU DE LA CINTA QUE DÏA UNA COSA AIXÍ COM: DIXEU-LI FER A LA NATURA UNA
GUERRA DE LLIBERTAT. NO SÉ DIR LES PARAULES EXACTES. I PEREJAUME HA
ENSENYAT A GUERRA I A ROIG A MIRAR EL RIU I LA MUNTANYA, A MIRAR TOTS LOS
PINTORS DE CAVALLETS DE L’EBRE (DES DE GIMENO I ELS CERVETO FINS A ARASA I
BENET I ESCODA I MAURÍ I COLOMÉ I TANTS D’ALTRES) COM UNA REALITAT QUE ÉS
ENCARA VIVA. SE M’HA DEMANAT UNA PÀGINA SOBRE PEREJAUME I VOLIA I PODRIA
OMPLIR-LA AMB TOT DE NOMS DE PINTORS I FOTÒGRAFS DEL RIU. ME LA IMAGINAVA,
ESTA PÀGINA, PLENA DE NOMS I DE LLOCS: ÉS UNA PARET PLENA DE PINTURES, UNA
SALA QUE AMUNTEGA, ENGALZA MARCS I MÉS MARCS, ÉS UN MUSEU INACABABLE,
SENSE FI, ÉS LO RIU QUE MOR I MOR I TORNA A MORIR CADA CAPALTARD DAVALL
LES FINESTRES DE CASA VOSTRA. Albert Roig

Dels cables a les arrels
Text | Santi Valldepérez
L’agost de 2003 es va celebrar el vintè aniversari del Parc Natural del Delta
de l’Ebre. Coincidint amb aquella efemèride es va fer públic un estudi
que xifrava en un milió les visites que rebia anualment. Jordi Pujol, que va
presidir els actes de commemoració d’aquell vintè aniversari, va manifestar
que la declaració de Parc Natural no només havia servit per atreure
més gent al Delta, sinó també per protegir adequadament els
ecosistemes de la zona. El llavors president de la Generalitat es va referir
a la colònia de flamencs del Delta com una de les més beneficiades.
Efectivament, la creació del Parc Natural fou decisiva per assegurar la presència
permanent d’exemplars d’aquesta espècie. Es calcula que, aquell
mateix 2003, a les zones protegides del Delta van nidificar-hi més de 1.300
parelles de flamencs.
No hi ha dubte que el Delta de l’Ebre és un paradís per als amants
de l’ornitologia. Durant tot l’any és freqüent la presència d’investigadors
d’arreu del món, atrets per una oferta turística cada cop més sòlida que
ha apostat per un model respectuós amb l’entorn. En són exemples la
proliferació de les barraques com a establiments de turisme rural, pràctiques
com els passejos en barqueta de perxar per les llacunes del Delta i
festes com les del cicle de l’arròs (la plantada, la birbada i la sega). Arreu
de les comarques de l’Ebre, iniciatives com la Ruta de la Pau per la Terra
Alta (a través dels escenaris de la batalla de l’Ebre a les serres de Cavalls
i Pàndols), els itineraris que proposa Ilercavònia (el segell turístic de la
Ribera d’Ebre que inclou també algunes poblacions del Baix Ebre i el Baix
Cinca) i la Via Verda (que segueix el trajecte de l’antiga línia de ferrocarril
entre Tortosa i la Valdesafan, a l’Aragó) són exponents d’un model turístic
centrat en l’explotació controlada del paisatge. A tota la riba de l’Ebre,
en l’última dècada s’ha produït també una revifada de les tradicions autòctones.
Les curses de muletes i pontones han rebut un nou impuls a Flix,
Móra d’Ebre i Móra la Nova, i la recuperació del patrimoni històric i cultural
ha produït iniciatives com la Festa del Renaixement de Tortosa i la representació
del Setge del Castell de Miravet.
La creació del Parc Natural del Port (juny de 2001) fou determinant
per configurar una estratègia turística basada en la diversitat paisatgística.
En aquella mateixa època l’Institut per al Desenvolupament de les
Comarques de l’Ebre va endegar una campanya de comunicació que tenia
per eslògan “Terres de l’Ebre: tu tries”, a fi de promoure la diversitat d’espais
que configuren el sud català: 3.261 quilòmetres quadrats de costa,
muntanya, horta i garriga.
La conscienciació ecològica ha generat també reflexions sobre l’urbanisme.
Alertats per actuacions que han propiciat un creixement caòtic
en poblacions properes a la línia de costa, diversos municipis del Delta
–a través de consultes populars convocades pels seus ajuntaments- s’han
expressat també a favor d’un model urbanístic propi, integrat en el paisatge
i el menys agressiu possible amb l’entorn. Tot plegat són expressions
unides per un mateix fil conductor: les Terres de l’Ebre han decidit
enganxar-se al futur exhibint amb orgull el seu patrimoni natural i cultural.

CUINA I CULTURA
Carmen Guillemot | Cuinera i pintora

Sóc la Carmen Guillemot i visc a les Terres de l’Ebre, amb un peu en el
món de la gastronomia i l'altre en el món de l’art. Hi ha qui diu que quan
cuino es nota que sóc pintora, i que quan pinto es nota que sóc cuinera.
El cert és que les dues coses m’apassionen i les faig amb plantejaments
semblants: fugint dels adjectius i centrant-me en les sensacions.
En aquest primer número us parlaré, mentre passejo pels meus
records, de bases culinàries a les Terres del Ebre, zona d’abundants
matèries primeres de gran qualitat: vins, oli, arròs, fruites, hortalisses,
fruits secs, peixos d’aigua dolça i salada, crustacis, mol·luscs, carns de
caça i ramaderia... per esmentar alguns dels elements més significatius.
Els meus primers anys de vida estan fortament associats a sabors,
però també a olors: de la mar, de les barques descarregant peix, d’herba
mullada plena de cargols, de flors de taronger, de pell de mandarina,
de bassa, de sotana, de poble en festes, de galliner, de forn de pa, de mel
calenta, de farigola, de casa plena de gent...
El món culinari va provocar en mi, des de ben aviat, una forta fascinació,
que es va veure afavorida per l’activitat constant a la cuina de llenya
de casa, on de bon matí hi havia una cassola fent xup-xup i una olla
borbollant. I, a la pica, peix per netejar o aus per pelar. I hortalisses i fruites
acabades de collir sobre el marbre blanc. A les tardes, tot ja net i
tranquil, era el moment de fer els flams d’ou, la crema catalana o les
coques de pebrots o de poma de l’agredolç. Jo ajudava en tot allò que
em deixaven, encara que haguera de suplicar amb vehemència per aconseguir-ho,
perquè m’agradava tant com jugar a nines.
Recordo la dona que repartia llet casa per casa, i els conills i pollastres
del pati convertits en el rostit del diumenge. I els ous casolans, de
rovell gairebé vermell, que menjàvem fregits o en truites de suculents interiors.
I les veus de les dones dels mariners de les Cases d’Alcanar, que
em despertaven al crit de: "Xiques, sortiu al peix!", quan pujaven al poble
a peu i el recorrien fins buidar les paneres plenes de pesca del dia, amb
una balança a la mà i mitja dotzena de gats al darrera. Que bones aquelles
galeres que fregíem, per després aprofitar l’oli per fer l’arrossejat.
En aquells temps, les pastes casolanes es coïen al forn del poble,
on, de vegades, el terra semblava un tapís, amb tantes llaunes fent cua.
I els diumenges d’estiu dinàvem al prat. De matí, els homes agafaven
marisc a les roques mentre els nens nedàvem, i les dones posaven a punt
26 | 27
el dinar, que es completava amb els cubells plens de musclos, dàtils i
culleretes. I a la primavera, quan els seitons estaven ben llustrosos, posàvem
un parell de caixes en salmorra i ens n’aprovisionàvem per un any.
També assecàvem mollets i vetes, ben salats i protegits de les mosques
i de la llum. Eren deliciosos passats per la planxa i amb un raig d’oli.
De vegades fèiem un allipebre amb anguiles de l’Encanyissada. Però
a mi el que de veritat em fascinava eren les angules. Recordo que alguns
cops l’any anava amb el meu pare a Deltebre -aleshores la Cava- a comprar
angules per dinar. Allí, al viver, totes nedant, semblaven cucs, però
jo les trobava massa bones com per anar amb manies. Allò era com un
ritual, el pare no les deixava tocar a ningú. Ell s’encarregava de matar-les
amb tabac i després posava unes cassoletes individuals sobre la planxa
calenta, hi afegia oli, unes rodanxes d’all amb pell, una mica de bitxo i,
quan estava tot ben calent, incorporava a cada cassoleta un grapat
d’angules ben escorregudes, remenava i ho portava a la taula tapat, on
ens feia esperar mentre s’escoltava un xiu-xiu. "S’acaben de coure", ens
deia. I jo, mentre esperava amb la forquilleta de fusta a la mà, seguia atentament
les instruccions, perquè allò era molt bo, i no volia fer res malament
i desgraciar-ho.
En aquella època jo encara no havia tastat el vi (ni el vi d’aquestes
terres era el que és ara), ni les granotes, ni l’anguila xapada o fumada, ni
l’ànec salvatge, ni els ous de tenca (boníssims els del mascle), ni els
ostrons, ni els eriçons de mar. Però ja havia descobert els caxels al vapor,
les ortigues de mar arrebossades, les tallarines amb sofregit de ceba i
tomàquet, els cargols de terra i de mar, les fideuades, els suquets de peix,
els llobarros a la sal, la sípia amb patates, les cloïsses a la marinera, el
pop amb allioli, els tords fregits, els colomins rostits, les carxofes a la brasa,
les olles d’arròs, fesols i col, les borraines, els pastissets de cabell
d’àngel, els carquinyolis...
De tot això en parlarem en properes edicions: de cellers, de maridatge
de vins i plats, de productes, de formes de preparar-los, de
cuina casolana, de plats típics, de cuina d’autor aplicada a productes
autòctons, de restaurants, d’hotels, de cases rurals, d’allotjaments
amb encant...I de persones relacionades amb aquest món i amb
aquestes terres.

Direcció
Joan Calvo
joancalvo@delebre.com
Subdirecció
Mireia Andreu
mireia@delebre.com
Redacció
Pilar Justícia
pilarjusticia@delebre.com
Direcció d’art
Jaume Martínez
mecanica@delebre.com
Disseny gràfic
MECANICA
mecanica@delebre.com
Fotografia
Abraham Sebastià
Albert Arques
Carlos Carro
Col·laboradors
Amado Cebolla, Carmen Guillemot,
Santi Valldepérez,Cinta caballé,
Clara Lamote
Agraïments
Perejaume
Albert Roig
Semillas Castells - La Cava
Publicitat
Joan Calvo
joancalvo@delebre.com
Coordinació Terres de l’Ebre
Albert Arques
albertarques@delebre.com
Distribució
distribucio@delebre.com
Suscripcions
suscripcions@delebre.com
Redacció i Punt d’informació delebre
Ciutat de Balaguer 6 - Barcelona
info@delebre.com
www.delebre.com
www.jornadesgastronomiques.com
Dep. Legal
sudcultura