You also want an ePaper? Increase the reach of your titles
YUMPU automatically turns print PDFs into web optimized ePapers that Google loves.
El procés. Revista contracultural<br />
‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐<br />
<br />
que mossèn Tristany, cofat amb una gorra blava que <br />
li tapava a mitges la tonsura, amb dues terceroles i <br />
un sabre penjats als malucs, alentia el pas del seu <br />
cavall, desmuntava i ordenava als soldats que <br />
resessin el rosari. Eren homes esparracats, <br />
sorneguers, i somreien, però obeïen. Tristany també <br />
somreia. Lluny a l’esquerra s’alçava la serra del Port <br />
del Comte, brusca i fosca, que li avivava mals <br />
records; a la dreta se li estenien com un entramat de <br />
catifes les terres aturonades on havia crescut, amb <br />
sembrats tendres i carrasques que s’arrupien, amb <br />
les masies que tenien totes un nom, un grapat de <br />
xafarderies, bones gallines, bons porcs, un hereu <br />
que rumiava, bones llangonisses penjades a assecar. <br />
Els soldats (tot i que és exagerat anomenar així <br />
aquells homes sense sentit de l’ordre), entonant <br />
l’avemaria, s’imaginaven una donzella plena de <br />
gràcies —«presumida sou vós entre totes les <br />
dones»—, li demanaven que pregués per ells —«peca‐dors!»— <br />
ara i en l’hora de la mort, que se’ls <br />
acostava com una amant torbadora. Repetint‐se, <br />
repetint‐se, el temps també es retardava, <br />
s’espesseïa, fins que arribava el glòria i el canonge el <br />
celebrava disparant un tret enlaire. El tret beneïa <br />
el moment i el lloc i les blasfèmies dels soldats i els <br />
centenars de cadàvers revolucionaris que <br />
s’amuntegarien a la pròxima batalla. Com en el <br />
principi, ara i sempre, pels segles dels segles.<br />
***<br />
A la Catalunya central la primera guerra carlina va <br />
esclatar com una perdigonada: desenes de <br />
violències espontànies, mal comunicades, van <br />
emergir de sobte. Les viles i les ciutats estaven sota <br />
domini governamental; els boscos i els viaranys eren <br />
dels carlins. Els reialistes, que sobre el paper <br />
lluitaven per l’absolutisme i contra la revolució, no <br />
actuaven sotmesos a cap autoritat. Aquella violència <br />
disseminada s’endinsava de vegades en una vila, hi <br />
executava alguns milicians, robava armes i <br />
queviures i desapareixia dins el bosc o entre els <br />
tossals angulosos. Barcelona havia quedat <br />
desguarnida; gairebé totes les forces de l’ordre <br />
havien estat enviades a muntanya i miraven <br />
d’orientar‐se en un territori de signes muts, amb <br />
l’ajuda de mapes imprecisos, sense acabar‐se <br />
d’entendre amb els cristins que els rebien. La <br />
paperassa creixent de l’Estat modern s’enfrontava <br />
als renecs familiars, els despatxos als noms clavats <br />
als indrets, les estratègies planificades a les partides <br />
anàrquiques. Lluitant pel poder absolut d’un rei, els <br />
primers carlins defensaven un sobirà remot i <br />
paternal, tan absent com el Déu dels catòlics. Als <br />
seus enemics els arrossegava l’afany d’expandir <br />
l’aparell burocràtic de l’Estat, un afany que els llibres <br />
d’història, per alguna raó que se m’escapa, <br />
anomenen liberalisme. És el mateix zel que, en <br />
lògica pugna amb les velles prerrogatives de <br />
l’Absolut, exclaustrava monjos i saquejava <br />
monestirs. Com quan el dolor ens revolta el cos i <br />
clavem cops a la paret o vomitem amb una força <br />
que desconeixíem, els carlins van esclatar amb els <br />
desficis de la modernització. Reconforta imaginarlos <br />
com una cosa morta i absurda, o feliçment <br />
superada, però els revivim per dins cada cop que <br />
sentim amb una repugnància íntima l’expansió <br />
d’una forma de poder més precisa sobre nosaltres, <br />
cada cop que entreveiem les esquerdes dels mites <br />
de la Il∙lustració i dels Estats que s’hi repengen.<br />
Com més avançava el conflicte, més esforços <br />
feien alguns carlins catalans per dotar‐se <br />
d’estructures permanents, d’una direcció clara. Cap <br />
a la segona meitat de la guerra es van multiplicar els <br />
papers que ho documenten. Si els esforços van ser <br />
inútils potser no és solament per la incompetència <br />
dels aristòcrates i els catedràtics cerverins que van <br />
intentar posar‐se al capdavant del carlisme. Potser <br />
la jerarquia i aquells guerrillers estrambòtics que <br />
combatien a sang calenta per la jerarquia eren, en el <br />
fons, irreconciliables. Potser havien sentit dir a algun <br />
filòsof que l’esperit de la història obria les portes del <br />
futur als liberals i les tancava als carlins; o ho sabien <br />
amb l’estómac, com se saben les coses importants, i <br />
volien aprofitar mentre podien el plaer de la lluita en <br />
lloc de florir‐se entre discussions polítiques.<br />
Per a algú que venia del nord, per a un militar <br />
habituat a la llegendària disciplina prussiana, tot allò <br />
havia de semblar ben bé d’un altre món. El príncep <br />
Felix von Lichnowky explica a les seves memòries <br />
que, en arribar a Solsona amb la comitiva reial, es <br />
feia creus de l’«anarquia sense límits» en què vivien <br />
els combatents carlins. A un altre septentrional <br />
astorat, Wilhelm von Rahden, se li envolava la <br />
imaginació: «Bona part d’aquestes tropes catalanes <br />
encara vivien i guerrejaven en un estat mig salvatge. <br />
Els genets semblaven centaures, perquè anaven <br />
gairebé despullats i majoritàriament cavalcaven a <br />
pèl. Anaven armats amb llances i alguns fins i tot <br />
amb arcs, buiracs i fletxes; als malucs els onejaven <br />
flassades de colors. Els soldats d’infanteria, com els <br />
beduïns, quasi només tenien unes escopetes <br />
allargades que arribaven molt lluny, algunes amb <br />
pany de metxa, i al costat dret els penjava un <br />
183
Change language