1iKBMzl

El
procés.
Revista
contracultural
‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐‐
Correspondències com conspiracions
(papers entre Joan Vinyoli i Vicenç Altaió)
Vicenç Altaió
Acabàvem
 de
 sortir
 una
colla
 de
poetes
a
l’exterior
de
 la
cerveseria
Baviera,
a
La
Rambla
de
Barcelona
tocant
 la
font
 de
Canaletes.
Ens
hi
 havíem
protegit
per
un
instant
d’extrema
tensió
en
les
hores
darreres
del
 dia
 de
 Sant
 Jordi,
 quan
 les
 parades
 de
 llibres
acabaven
 de
 ser
 desmuntades
 i
 s’havia
 iniciat
 una
manifestació
 llampec
 a
favor
de
 la
llibertat,
de
l’estatut
d’autonomia
‐amb
 crits
 d’In‐de‐pen‐dèn‐ci‐ain‐de‐pen‐dèn‐ci‐a‐
i
de
l’amnistia,
que
havia
acabat
amb
 un
 enfrontament
 amb
 les
 forces
 d’ordre
 de
la
Dictadura.
De
cop
 sobtat,
 en
 aquell
 buit
 que
 es
 fa
després
d’una
violència
màxima,
va
aparèixer
venint
per
 l’altra
banda,
emergint
 de
la
 cruïlla
Santa
Anna
carrer
 Canuda,
 caminant
 parsimoniosament,
 un
home
amb
abric
a
pesar
de
la
primavera
i
les
mans
a
les
 butxaques,
enmig
de
 les
cadires
que
 havien
saltat
per
 l’aire.
Un
 de
nosaltres,
dels
joves
 estudiants
de
l’Autònoma
que
ens
identificàvem
amb
el
nom
de
la
revista
Tarotdequinze,
que
devia
ser
el
Lluís
Urpinell
o
potser
el
Josep
 Maria
 Fulquet,
va
reconèixerlo:
“És
Joan
Vinyoli,
el
poeta”.
Es
 va
 acostar
 remugant
 fort,
 queixant‐se:
“M’han
expulsat.
Els
catòlics
m’han
expulsat
 de
l’Ateneu...
un
home
com
jo.”
I
havent
estat
presentats
els
 quatre
 o
 sis
 que
 allà
 érem,
 s’apuntalà
 amb
 els
peus,
tancà
els
ulls
per
agafar
força,
els
obrí
com
un
il∙luminat
 i
 ens
 digué
 com
 un
 orat:
“Veig
 venir
 una
triple
renaixença:
una
 nova
Renaixença
 per
a
Catalunya;
el
 centre
 i
 motor
 d’aquest
 ressorgir
 serà
 la
poesia;
i
jo
m’ofereixo
a
vosaltres
per
fer
d’intermediari
entre
els
poetes
ja
majors
i
vosaltres,
joves,
que
porteu
aquest
canvi
i
el
renéixer.”
A
 la
 nit,
 vaig
 rellegir
 Vinyoli
 amb
 una
 gran
curiositat.
Vaig
 comprendre
 que
 aquell
 home
 que
se’ns
havia
afigurat
com
un
poeta
en
essència
pura,
procedia
 del
 pas
 de
la
poesia
 postsimbolista
 cap
 a
un
 despullament
 realista,
i
que
mai
no
 abandonava
una
 recerca
 transcendental.
En
 els
 seus
 estats
d’exaltació,
parlava
de
tu
a
tu,
amb
un
cant
humil
però
arrogant,
amb
 Déu
 i
 la
 Natura,
en
 un
 absolut,
i
 la
Poesia.
Llegit,
Vinyoli
temperava
la
força
sota
severes
estructures
formals
que
havia
practicat
en
disciplina
permanent.
Dies
després
va
reaparèixer,
anònim,
en
hora
tardana,
al
 bar
Velòdrom,
on
 els
 del
Tarotdequinze
teníem
una
tertúlia
oberta
fins
que
ens
van
 fer
 fora
perquè
fèiem
multitud
i
regia
encara
la
limitació
del
nombre
de
gent
que
es
podia
reunir
en
un
lloc
públic
sense
 autorització
 governativa.
 Ens
 vam
 intercanviar
unes
 paraules
 i
 vam
 quedar.
 L’endemà
el
 vaig
recollir
a
la
feina,
a
l’editorial.
Va
explicar‐me
que
es
volia
retirar
 per
 lliurar‐se
 de
 ple
a
 la
 poesia,
 que
 li
quedaven
 pocs
anys
i
 que
 tenia
 una
tasca
personal
que
 passava
per
 damunt
 de
tot:
cloure
la
seva
obra
poètica
com
una
aventura
 total,
definitiva,
indiscutible.
Vaig
tenir
la
sensació
 que
rere
la
seva
aparent
fragilitat
 quotidiana,
domèstica
 i
 laboral,
aquell
 home‐poeta
s’autoexpulsava
 del
 món
 real
 per
 entrar
en
una
aventura
d’ordre
poètic
 insòlita.
Anava
a
donar
la
vida.
Al
matí,
l’endemà,
ens
vam
veure
a
casa
seva
i
 des
 d’aquell
 dia
 vam
 iniciar
 una
 relació
 personal
molt
intensa
que
duraria
uns
anys,
els
anys
universitaris
d’aprenent
 de
 poeta,
 amb
 la
 revista
Tarotdequinze
(1972‐1975)
i
 el
Festival
Gespa
Price
(1975)
i
els
anys
que
jo
 vivia
a
Sabadell
i
treballava
a
Barcelona
a
cavall
 de
 la
 col∙lecció
 Cristalls
 (1975‐78)
 i
 la
revista
d’objectes
metafòrics
Èczema
(1978‐84)
fins
que
 vaig
 marxar
a
París
 i
vaig
canviar
de
 rumb
 i
de
cicle
 cultural.
 Ens
 veiem
 sovint.
 Molt.
 Una
 relació
molt
estreta,
confidencial
i
íntima,
lligada
del
tot
a
la
seva
obra
i
als
 lligams
que
anava
establint
jo
com
 a
agitador
amb
el
món
de
la
cultura.
El
Joan
era
una
persona
força
solitària
que
no
li
 agradava
estar
 sol.
 Em
 telefonava
 sovint
 perquè
assetjat
 pels
fantasmes
de
la
memòria,
se
 li
havien
aparegut
uns
versos
primers,
com
regalats,
que
havia
donat
 continuïtat
 i
 volia
 posar‐los
 a
 prova
 de
24