Emmarco amb quatre fustes un pany de cel i el penjo a la paret Jo ...

m mEmmarco
MARIA-MERCÈ MARÇAL
Gu ie s de L e ct u ra 5 5
amb quatre fustes
un pany de cel i el penjo a la paret
Jo tinc un nom
i amb guix l'escric a sota
“Divisa” a Bruixa de dol

GUIES DE LECTURA és la col·lecció que la
Fundació “la Caixa” va iniciar l’any 1982, amb un
únic objectiu: facilitar als lectors una primera i
documentada aproximació als autors literaris i les
seves obres que, en virtut d’un esdeveniment o
d’una commemoració, ocupen el primer pla d’actualitat,
o són un re f e rent dins de la literatura; la
semblança biogràfica i la bibliografia disponible,
en textos breus i informatius, centren el seu cont
i n g u t .
Amb l’edició d’aquestes guies, ara també disponibles
a la pàgina web de la Fundació “la Caixa”,
es vol continuar afavorint el contacte del públic
amb el món literari i les seves figures més representatives.
LA DONA I L’ESCRIPTURA
Poeta, narradora, assagista i traductora, l’obra de
Maria-Mercè Marçal és una llarga reflexió sobre el
món que l’envolta i la posició establerta, heretada, del
subjecte femení. La re volta instintiva a tota submissió,
la porten a analitzar els elements culturals que situen
la dona en un lloc subsidiari i a una àrdua indagació
per a simbolitzar-la en positiu; i perquè els valors des-
crits fins ara com a universals se situïn en el contex t
de la masculinitat i es treballi per a un nou ord re en
què hi tinguin cabuda uns i altres. Un procés perso-
nal en què Marçal busca i es reconeix en l’obra de
moltes escriptores, pensadores i cre a d o res del segle XX
_ Virginia Woolf, Simone de Beauvoir, Adrienne Rich,
Sylvia Plath, Lucy Irigaray, Anna Akhmàtova, Frida
Kalho, Pauline M. Tarn, Colette, Mercè Rodoreda,
Clementina Arderiu... _ i un llarguíssim etcètera per-
què Marçal va resseguir totes les fonts amb voluntat
aglutinadora, amb la intenció de construir un discurs
femení comú. Dit amb els seus mots, les dones escrip-
tores “ens hem vist abocades a la tria, a l’esforç, al repte
de re c u p e r a r, d’ i n ventar-nos, de crear una altra
memòria, una altra tradició, si no volem que la lite-
ratura signifiqui abdicar de les nostres experiències
més irrenunciables ni acceptar una mena de necessari
travestisme de la ment.”
.m .m a r ç a l

MARIA-MERCÈ MARÇAL
ORDENAR EL CAOS. ITINERARI POÈTIC
Eminentment poeta, Maria-Mercè aborda l’escriptura com l’eix
vertebrador de la seva existència: “la meva manera de dir-me a mi
mateixa, d’ordenar provisionalment amb la paraula el caos que
l’imprevist desencadena”. De fet, Maria-Mercè Marçal és un exponent
diàfan del poeta que viu i creix i es consum en la realització de la seva
obra perquè cada poemari explicita un nou estadi de la seva
investigació, perquè la vida se li apaga havent acomplert tot un cicle
poètic que en primer terme explica el procés vital i intel·lectual de la
poeta, però al mateix temps és capaç d’emmirallar els grans conflictes
que té plantejats el subjecte contemporani.
A més a més, el do de llengua, la riquesa formal, la imatgeria personal
i significativa, la capacitat d’absorbir tant la tradició culta com la lírica
popular fan que la seva obra assenyali un abans i un després en la
tradició poètica catalana, tot i el reduït lapse de temps en què escriu el
gruix de la seva obra. El fet marca paral·lelismes amb alguns dels seus
mpoetes més estimats: Salvat-Papasseit, Rosselló-Pòrcel o García Lorca. El
1989 reuneix en un volum la seva poesia, Llengua abolida (1973-1988), completada pel volum pòstum Raó del cos (2000).
Cau de llunes i Bruixa de dol, els dos primers poemaris, inauguren l’univers poètic marçalià amb la definició d’uns símbols i d’una
construcció poètica que la caracteritzen. Pel que fa a la simbologia, la lluna i la bruixa esdevenen emblemes del món femení. Definit
en oposició al sol, astre diürn identificat amb l’ens masculí, la lluna recull la feminitat tradicional lligada a la natura, a la nit, a una certa
irracionalitat, fins i tot a un cert esoterisme i al misteri, que al llarg dels poemes s’omple de sentit i brilla per ella mateixa: “Hi havia
una vegada, quan la lluna tenia llum pròpia...” La bruixa, personatge femení no sols mviu en les cançons infantils, sinó arquetipus
d’heteredòxia, exclòs de la societat com recorden les cremes públiques en certs períodes històrics, esdevé la imatge de la repressió i la
marginació femenina secular que ara reivindica la seva existència i extreu la seva força del reconeixement entre les dones, de la seva
amistat i lleialtat. Pel que fa a la construcció poètica i com ja queda insinuat, Marçal pren les formes definitòries tradicionals marcades
en negatiu i en capgira el seu valor fixat; l’omple de significació positiva, sempre amb un perceptible deix irònic, com transllueix la
Divisa que enceta tota la seva obra: “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, / de classe baixa i nació oprimida. // I el tèrbol
atzur de ser tres voltes rebel”.
En el recull Sal oberta s’aborda l’experiència de la gestació, el part i la maternitat en solitari en un context històric advers, en una
cultura que havia donat poca o nul·la importància literària a aquesta experiència intrínsecament femenina. Més encara, habitualment
literatura i maternitat han entrat en una relació excloent per a les dones que s’han dedicat a la literatura, Marçal, en canvi, el
transforma en una festa del cos _ ”Mai cap amant no ha gosat arribar / al lloc extrem des d’on tu m’acarones” _ , en un tema literari
de gran lirisme, pràcticament inèdit en la literatura occidental. A més a més, el llibre la rebel·la com la gran poeta de la passió amorosa,
un sentiment que es viu desprovist de tòpics i convencions. Un i altre tema s’elaboren, en primer terme, a través del simbolisme del
mar i la sal, no casualment acrònims del seu nom (mar-sal), que completen la simbologia encetada en el primer recull.
Terra de Mai i La germana, l’estrangera inauguren una nova etapa vital i literària. Les quinze sextines que constitueixen Terra de Mai,
després incorporades a La germana, l’estrangera, són un cant a l’amor lèsbic. La poeta hi descriu l’exaltació del desig, la passió eròtica
i l’abandó posterior (“El teu sexe i el meu són dues boques. / No sents quin bes de rou sobre la molsa!”). Un tema, l’amor conjugat
en femení, que torna a afrontar un dels tabús socials encara profundament instaurats. Amb La germana, l’estrangera, la poesia de
Marçal es torna més reflexiva i conceptual tot i que hi analitza cada replec de les relacions amoroses, sobretot la frustració, els intents
persistents de retrobar l’altra, l’anàlisi de les raons del desamor, en un diàleg que incideix directament sobre la pròpia imatge, sobre
la soledat i la ira i la ràbia. Malgrat tot es proposa un “pacte de sang inestroncable” al·ludit en el títol. El poemari també retorna sobre
les relacions entre mare i filla, una relació estrenada de poc, plantejada des de la llibertat, i que novament ha d’obrir-se pas entre les
imatges tradicionalment atribuïdes al paper de mare. (“Qui em dicta les paraules quan et parlo? / Qui m’incrusta de gestos i ganyotes?
/ Qui parla i fa per mi? És la impostora”).
Nou recull i nous temes. Desglaç, el poemari més extens, elabora la relació amb un pare real, ara mort, i alhora simbòlic, representant
màxim de la llei androcèntrica. Per una banda, doncs, dolor per la mort del seu pare en poemes d’un lirisme difícilment superable, que
reflexionen sobre una possible relació sense submissions, d’igual a igual, però que gradualment s’eleven com el crit de la filla que ha
d’exiliar-se per sobreviure. Per una altra, “Pare-esparver que em sotges des del cel” és la nova oració del parenostre, la de la filla que
s’ha revelat a l’ordre social, històric, cultural i mític, i que busca les noves coordenades en un món que parli en femení. Desglaç

desbrossa molts interrogants i camins sobre aquesta utopia humana, la necessitat de transformar el codi literari per adequar-lo a un
espai divers, sobretot en l’amor entre dones, la companyonia, la sororitat.
Si Desglaç ocupa un lloc central en tota la tradició poètica catalana, el breu recull Raó del cos completa la seva temàtica en una reflexió
lúcida i descarnada sobre la desfeta del propi cos, la malaltia i la mort en un diàleg amb la mare que pren tints sagrats (“Morir: potser
només / perdre forma i contorns / desfer-se, ser / xuclada endins / de l’úter viu, / matriu de déu / mare: desnéixer”).
A l’illa de Sardenya. (Arxiu família)
SÍNTESI BIOGRÀFICA
LA PASSIÓ SEGONS RENÉE VIVIEN
Poeta d’un gran virtuosisme, arriba a perc e b re el vers com una forma potser paralitzadora
de l’expressió poètica. Sota aquest impuls decideix abordar la prosa literària. El punt de
p a rtida va ser el descobriment i la identificació amb la poeta d’expressió francesa Pauline
M. Ta rn (1877-1909), coneguda amb el pseudònim de Renée Vivien. “Segurament,
apunta Marçal en la nota que tanca la novel·la, ens trobem davant de la primera autora
després de Safo que ha cantat de forma inequívoca i oberta l’amor per una altra dona.”
I a través d’estudiar i traduir i apro p i a r-se de l’obra d’aquesta “femme damnée”, la poeta
catalana elabora una de les obres més riques i sorprenents d’aquest segle. Una re f l e x i ó
poètica i filosòfica sobre el subjecte femení sense prescindir de la trama narrativa. A part i r
dels personatges que han conegut Renée Vivien o que l’estudien es construeix una
galeria de tipus, majorment femenins, en relació a l’actitud, la indagació i el compro m í s
amb el subjecte femení.
Maria-Mercè Marçal neix circumstancialment a Barcelona el 13 de novembre de 1952,
però viu, juntament amb la seva germana Magda, nascuda dos anys més tard, tota la
seva infantesa al camp, a Ivars d’Urgell, d’on prové la seva família. Tant el pare com la
mare els desvetllen l’interès per les lletres. El seu pare era un cabalier desheretat amb
aficions artístiques que les introdueix a la cultura escrita; de la seva mare, excel·lent
recitadora, prové el cabal de llengua popular i el gust pel teatre. Maria-Mercè destaca
ben aviat a l’escola; estudia el batxillerat a Lleida i, després, Filologia Clàssica a la
Universitat de Barcelona.
Des dels anys universitaris (1969-1975) les seves inquietuds es canalitzen en tres àmbits
centrals: el polític, el feminista i el poètic. Forma part activa en les re i v i n d i c a c i o n s
nacionalistes de finals de la dictadura franquista, des d’un posicionament independentista. El 1976 ingressa al PSAN i els anys següents
és membre del seu comitè executiu. El 1980 col·labora en la fundació de Nacionalistes d’Esquerra que agrupa ecologistes, feministes, gais
i lesbianes i el 1981, havent nascut la seva filla Heura, crea el grup de Mares Lesbianes. De mica en mica es decanta cap a tasques més
netament culturals i literàries i ben aviat esdevé una poeta i intel·lectual destacada entorn del tema “la dona i l’escriptura”, una re f l e x i ó
que avança i aprofundeix amb els anys, sobretot en la dècada dels noranta quan es relaciona amb el feminisme filosòfic italià (Llibreria de
dones de Milà i el grup Diotima) i amb Fina Birulés, filòsofa i companya. Entre les nombroses activitats – organització d’actes i de jorn a d e s ,
conferències, recitals, taules rodones, articles...–, destaca la creació de la secció feminista de la Universitat d’Estiu de Prada de la qual és
responsable entre 1979 i 1985 i la formació del Comitè d’Escriptores del Centre Català del PEN Club el 1995.
També en els anys universitaris sorgeix la creació de l’editorial “Llibres del Mall” (1973-1988), projecte que porta a terme juntament amb
els poetes Ramon Pinyol, amb qui es casa i viu prop de cinc anys, i Xavier Bru de Sala. Cabdal en el panorama poètic català de les dècades
dels setanta i vuitanta, “Llibres del Mall” es caracteritza per l’obertura de perspectives i per la capacitat d’aglutinar veus ben diverses, des
de la poesia visual al rigor formal o l’interès pel llenguatge pictòric. Joan Brossa i J.V. Foix van ser-ne els principals mentors literaris.
M e n t restant l’obra poètica de Maria-Mercè Marçal no passa desapercebuda des del primer recull. Cau de llunes guanya el premi Carles
Riba (1976) i posteriorment rep diverses distincions, sobretot amb la novel·la La passió segons Renée Vi v i e n ( P remi Carlemany 1994).
Esdevé una autora reconeguda, amb un públic lector fidel, i una figura contro v e rtida, incòmoda, perquè la seva vida es mou en
l ’ h e t e rodòxia més radical, una posició assumida literàriament amb total coherència, que la converteixen en una autoritat en la form u l a c i ó
del fet literari més modern. Víctima d’un càncer, la poeta moria a Barcelona el 5 de juny de 1998.
Lluïsa Julià

POESIA
Cau de llunes. Barc e l o n a :
P roa, 1977
-. Reedició. Barcelona: Proa,
1998
Bruixa de dol. Barcelona:
Llibres del Mall, 1979
-. Última ed. Barcelona:
Edicions 62: Empúries, 1998
Sal oberta. Barcelona: Llibres
del Mall, 1982
-. Última ed. Barcelona:
Edicions 62: Empúries, 1997
Terra de Mai. València: El
Cingle, 1982
La germana, l’estrangera.
B a rcelona: Llibres del Mall,
1 9 8 5 .
B a rcelona: Edicions 62:
Empúries, 1995. [Inclou: Te rr a
de Mai]
Llengua abolida
( 1 9 7 3 - 1 9 8 8 ). València: Tres i
Quatre, 1989. [Inclou els reculls
inèdits: Escarsers (1980-
1982) i Desglaç (1984-1988)]
-. Reedició. València: Tres i
Quatre, 2000
Desglaç. Barcelona: Edicions
62: Empúries, 1997
Raó del cos. Ed. a cura de
Lluïsa Julià. Barcelona: Edicions
62: Empúries, 2000
NARRATIVA
PUIG, Glòria. La disputa de
Fra Anselm amb l’ase
ronyós de la cua tallada.
Adaptació de la Disputa de
l’ase d’Anselm Turmeda.
Barcelona: Aliorna, 1986
“Viratges, reminiscències”
a Barceldones. Barcelona:
Eixample, 1990
La passió segons Renée
Vi v i e n. Barcelona: Pro a :
Columna, 1994
R E C U L L B I B L I O G R À F I C
“Jocs de màscare s ” a D o n e s
s o l e s. Barcelona: Planeta,
1 9 9 5
T R A D U C C I O N S
P R O S A
COLETTE. La dona amagada.
B a rcelona: Llibres del Mall,
1 9 8 5
YOURCENAR, Marguerite. E l
t ret de gràcia. Barc e l o n a :
Ediciones B, 1990
FINI, Leonor. L’ O n e i ro p o m p e.
B a rcelona: Eixample, 1992
P O E S I A
A K H M À T O VA, Anna.
Rèquiem i altres poemes.
Amb Monika Zgustovà.
B a rcelona: Edicions 62, 1990
T S V E T À I E VA, Marina. P o e m a
de la fi. Amb Monika
Zgustovà. Barcelona: Edicions
62, 1992
ASSAIG I CRÍTICA ( s e l e c c i ó )
“Per deixar d’ésser
s u p e rv i v e n t s ” a Dona i
l i t e r a t u r a. Barcelona: I.C.E. de
la U.B., 1986
“Rosa Leveroni, en el
l l i n d a r ” a Literatura de
dones, una visió del món.
B a rcelona: La Sal, eds. de les
Dones, 1987
“El feminisme literari
d’Isabel de Vi l l e n a ” a
Revista de Catalunya;
B a rcelona, setembre de 1990
“La dona i l’escriptura” a F i
de segle. Incerteses davant un
nou mil·leni. A cura d’Àngel
San Martín. Va l è n c i a :
Ajuntament de Gandia:
Universitat de València, 1994
“Qui sóc i per què escric” a
M a r i a - M e rcè Marçal.
Escriptora del mes. G e n e r d e
1 9 9 5. Barcelona: Institució de
les Lletres Catalanes, 1995
“Com en la nit les flames”
a C a rtografies del desig.
Quinze escriptores i el s e u
món. A cura de M.M. Marçal.
B a rcelona: Proa, 1998
MARÇAL, Maria-Mercè; JULIÀ,
L l u ï s a . “ D i f e rencia y/o
n o rmalización: la poesía
catalana de los últimos
t reinta años” a M o s a i c o
ibérico. Ensayos sobre poesía y
diversidad. A cura de Joana
Sabadell. Madrid: Júcar, 2000
ANTOLOGIES
ARDERIU, Clementina.
Contraclaror. Antologia
poètica, int. i sel. de M.M.
Marçal. Barcelona: La Sal, eds.
de les Dones, 1985
Paisatge emergent. Trenta
poetes catalanes del segle
XX. Amb Montserrat Abelló,
Neus Aguado i Lluïsa Julià.
Barcelona: La Magrana, 1999
ENTREVISTES
“Maria-Mercè Marçal,
fetillera del vers”. Entrevista
a càrrec de J. Francesc Massip a
Canigó; Barcelona, 4/09/1982
“Anna Montero entrevista
Maria-Mercè Marçal” a
Daina. Revista de Literatura.
València: Tres i Quatre, 1986
“Maria-Mercè Marçal” a
Dotze sentits. Poesia catalana
d’avui. A cura de Xavier
Berenguer i Jaume Subirana.
Barcelona: Universitat Pompeu
Fabra: Proa: Diputació de
Barcelona, 1996.
“La poesia et porta a l’ull
de l’huracà”. Entrevista a
Maria-Mercè Marçal a càrrec
de Jordi Muñoz a Illacrua;
Barcelona, febrer 1997
“Allà on literatura i vida fan
t rena”. Conversa amb
M a r i a - M e rc èMarçal sobre
poesia i feminisme” per
Joana Sabadell a Serra d’Or;
Barcelona, novembre 1998