Trajectòries juvenils i mobilitat social. La reproducció ...

Monogràficversus obligació”, especialment quan algunsfactors contextuals com la situació familiari les estructures de suport, i l’habitatge, podenlimitar o afavorir de manera molt diferent lesaspiracions individuals.Els debats actuals sobre les transicionsinclouen l’abast de l’ampliació de la fasejuvenil, el fet que els nivells en augmentde processos no lineals ens porten a unacomplexitat més gran, i que les experiènciesestructurades estan sent reemplaçades perprocessos d’individualització.Transicions lineals i no linealsSi totes les transicions fossin iguals, seriapoc interessant; però aquest, esclar, no ésel cas. Els diferents punts d’inici i de finaldonen com a resultat un nombre potencialÀ mbits I Primavera 2009 37

Monogràficde rutes a les quals es poden connectar.Així, hi ha una matriu de possiblestransicions que es poden organitzarutilitzant l’evidència empírica. Aquesttipus de model direccional basat en eltrajecte ens porta a estudis qualitatius quesón efectius a l’hora de facilitar anàlisisestadístiques de les diferents rutes i deles característiques de les persones quesegueixen unes rutes en concret. S’utilitzenles categories de les rutes típiques queadopten els joves i han esdevingut unmètode comú per diferenciar experiènciescom “l’acadèmica”, en la qual se segueixl’educació postobligatòria, posteriormentseguida per un treball no manual ambbones perspectives. En segon lloc, una ruta“vocacional”, en la qual els joves comencenfeines qualificades i estables, després d’unperíode d’aprenentatge, o d’un període defer una formació professional de grau mitjà.Finalment, una ruta “residual”, en la qual elsjoves són no qualificats i comencen feinespoc qualificades i el més probable és quetinguin períodes d’atur.Aquesta classificació en tres vies, durantalgun temps, va explicar adequadament lamajoria de variacions en les transicions del’escola al treball. L’enfocament tipològic hamantingut la seva popularitat, encara queamb variacions en les categories, perquèel mercat de treball i el sistema educatiuhan canviat. Així com s’ha demostrat útilper remarcar l’estratificació basada enla classe (i consegüentment també en elgènere) de les experiències, l’enfocamenttipològic ha estat utilitzat en termes dedesenvolupament de polítiques públiques.Establint unes trajectòries típiques que elsjoves segueixen, ha estat possible destacaràrees en què la intervenció pot beneficiaraquells joves que menys possibilitats tenende tenir una transició estable. Les tipologiess’han desplegat regularment per ajudar aentendre les experiències de les transicionsa Europa occidental des dels anys 70; amés, s’ha vist que aquest enfocamentfunciona quan s’estudia els païsospostcomunistes (Roberts 2003). Això nosuggereix que les transicions siguin semprelineals o predeterminades d’alguna manera;en realitat l’anàlisi transicional ajuda aidentificar patrons no lineals (EGRIS 2001),però per raons heurístiques la metàforatransicional és una simplificació útil.Mitjançant un enfocament transicional somcapaços d’identificar diferents rutes quesegueixen els joves com a conseqüència deles seves eleccions, dintre dels límits del quese’ls ofereix en el moment d’aquest trànsit.L’estat de l’economia en termes de tipus detreballs que estan disponibles i de l’estructurade l’educació són influències restrictivesimportants en les eleccions que es fan. Pertant, la ruta acadèmica per la qual un joveassumeix dos anys d’estudis postobligatorisja no és elitista, com ho era a finals dels 80.Avui en dia aquest nivell d’educació s’estàapropant a la norma i el terme “acadèmic”ja no ens dóna una descripció acurada. Enlloc d’això, cal centrar-se en l’experiènciade l’educació més alta, i possiblementdiferenciar més aviat per subjecte i/universitat. Per comprendre fenòmens com lasobrequalificació, cal que entenguem de quinamanera els joves experimenten les transicionsa la vida laboral en el segle XXI.Els canvis en la demografia,les polítiques dels governs,l’economia i els sistemeseducatius fan que calguiestar contínuament revisantels tipus de transicióTransicions prolongadesEl contrast entre transicions acceleradesi prolongades ha estat durant molt de tempsuna característica de la recerca sobretransicions. Que les transicions s’estiguinprolongant en el temps no hauria de fer-nosoblidar el fet que hi ha un nombre substancialde joves que aconsegueixen feines establespoc després de la seva formació a tempscomplet, i que la classe, el gènere i l’etnicitat,en gran part, poden predir si una transiciópot ser retardada o interrompuda. L’augmentde la dependència del suport econòmic de lafamília ha estat una característica dels estudisa tot Europa des dels 80. Més recentment,s’ha dit que hi ha un canvi estructural en lamanera amb què hauríem de conceptualitzarla posició dels joves, mitjançant la creació38 À mbits I Primavera 2009

MonogràficÉs una mentida cruel suggerir als joves que només es poden queixarde si mateixos, si no han pogut realitzar les seves ambicionsd’un nou graó de la vida, que serviria percaptar l’allargament de la joventut –eld’“adult emergent” (Arnett 2004) –. Aquestateoria explica per què l’etapa adulta delsjoves s’ajorna respecte d’allò que típicaments’espera (per exemple, dels vint-i-pocsals vint-i-bastants).Es diu que hi ha estructures institucionalsi socials distintives, cosa que significa queels “adults emergents” ara ocupen un graóde la vida plenament drets i fets, d’unamanera que els joves de les generacionsprecedents no van fer. En altres paraules,la inestabilitat d’aquesta etapa de la vida haestat reemplaçada per una gran certesa enel que significa estar entre la dependènciai la plena edat adulta. Aquesta certesaqueda demostrada per les relacionssocials com l’augment de la dependènciarespecte de la família a causa de l’educaciópostobligatòria, l’habitatge i el suport financeri emocional, però també per les estructureslegals que en realitat forcen les famíliesa tenir un paper destacat en el suport als“adults emergents”, en augmentar l’edatd’independència legal; així, aquests demanena les famílies que els financin cada vegadamés educació i més alta, així com que elsdonin suport en els períodes en què notreballen o es troben a l’atur.El debat sobre què vol dir en realitat “joventut”no és nou; durant molt de temps s’haconsiderat que genera grans dificultats, sovinta causa de definicions legals contradictòriesi dels índexs molt diferents amb què els jovesgestionen la seva transició a la vida adulta.Un examen de les dades longitudinals sobreles experiències dels joves al Regne Unit desde la Segona Guerra Mundial mostra quel’edat de matrimoni i de tenir fills, de promig,va en augment, que els nivells d’educaciósuperior i contínua va en augment, i quel’edat de començar un treball estable, depromig, va en augment (Bynner 2005). Aixòaparentment pot semblar que dóna suportÀ mbits I Primavera 2009 39

Monogràfica la teoria d’Arnett, però aquests canvissón agregats, i es distribueixen de maneradesigual entre la població. En realitat lesdiferències de classe social segueixen sentel millor factor de predicció de l’educació,la feina, i l’edat de matrimoni i de tenirfills. Això apunta a un problema amb la teside l’adultesa emergent: s’hauria d’aplicarparcialment a grups socials específics, i enaquest cas no pot captar el que està passanta tots els joves. El retard en el naixement delsfills, per exemple, pot estar relacionat ambnivells d’educació superior i famílies amb dossous. Així, aquest “retard” té molta més relacióamb l’estratificació social, i no és unasimple tendència.Hi ha un nombre substancialde joves que aconsegueixenfeines estables poc desprésde la seva formació a tempscomplet, i la classe, el gènerei l’etnicitat, en gran part, podenpredir si una transició pot serretardada o interrompudaTransicions estructurades oindividualitzades?Els orígens de la classe social representenun punt de partida. Els orígens també fanreferència al tipus d’escolarització i d’educacióque tenen els joves. Les mateixes transicions,doncs, tenen influències de la localitat, elsrecursos i els actors –l’àrea del mercat detreball, les feines disponibles, les tradicionsfamiliars i el suport moral, així com leseleccions individuals juguen a part–. Aquestestransicions, doncs, són una confluència delque està disponible, que està triat i mediat peraltres factors com la influència de la família,les escoles i els iguals.Els canvis en la demografia, les polítiques delsgoverns, l’economia i els sistemes educatiusfan que calgui estar contínuament revisant elstipus de transició. El mercat de treball ara ésmolt diferent del que hi havia als anys 80: elnombre de feines per a la gent jove ha baixati el tipus de feines disponibles està en generalrelacionades amb els serveis.Durant els anys 90, va augmentar l’interès perla manera com la teoria de la individualitzacióens pot ajudar a comprendre la condició deles transicions juvenils. Derivat principalmentdel treball de Beck (1992), la individualitzaciópretenia descriure els processos pels qualsles eleccions individuals augmentaven enimportància a mesura que les societats esdesenvolupaven, i això volia dir que a la gentse li demanava cada cop més fer eleccionsrelacionades amb la seva carrera professional,molt més que en les generacions precedents.Una primera aplicació a les transicions juvenilsdeia que això només tenia sentit quan totsels joves estaven en posició de poder fer lesmateixes eleccions (Roberts et al 1994). Enaltres paraules, això era una manera una micamés contemporània d’articular la teoria de les“estructures d’oportunitat”, o d’elecció dinsd’unes obligacions. Que hi hagués una àmpliagamma de qualificacions postobligatòriessignificava que el nombre de “camins”havia augmentat i, així, ara hi havia mésoportunitats per als joves.A més, l’aparent fragmentació de lesexperiències del mercat de treball–molts canvis de feina i un fenomen desobrequalificació (o de subocupació) enaugment– semblaven demostrar que hi pothaver alguna cosa certa en aquesta teoria.Aquesta perspectiva meritocràtica va serencertadament criticada pel sovint repetitpunt de vista Furlong i Cartmels (1997),que diu que la teoria de la individualitzaciórepresenta una “fal·làcia epistemològica”,perquè es posa massa èmfasi en l’acció delsjoves, quan en realitat les seves eleccionssempre depenen totalment del que se’lsofereix o dels recursos que tenen per fer lescoses. Les eleccions aparentment podenser àmplies, però les oportunitats segueixensent limitades. Aquest context en què esfan les eleccions de vida dels joves (sovintrelacionades amb l’educació i la formació),serveixen cada vegada més per remarcar laimportància de les necessitats immediates,per davant de les incerteses del futur. Aixídoncs, és una mentida cruel suggerir als40 À mbits I Primavera 2009

MonogràficLa intervenció estatal britànica consagra un principide responsabilització individual: a manca de subsidis directes,la política de préstecs a estudiants incita a l’autofinançamentllarg període «jove adult» està consideratsobretot com un temps legítim de progréspersonal.1.2. Una fita democràticaMés que una simple resposta a un certnivell de seguretat econòmica, aquestaforma d’experiència de la joventutconstitueix una mena de fita democràtica.L’impacte de l’Estat-Providència sobrela trajectòria de vida és, en aquest cas,primordial: un subsidi directe i universalgaranteix la supervivència econòmica deljove adult, independentment dels recursospaterns; la seva flexibilitat temporal permetmaterialment la prolongació o la represa,fins i tot tardana, dels estudis. Peròaquesta política no impedeix, ni de lluny, lainversió precoç i massiva d’estudiants ide joves adults sobre el mercat de treball;el 2005, més del 55% dels joves danesosescolaritzats acumulen directament feinai estudis 5 . Si bé ha estat possible peruna política estatal desfamiliaritzadora,l’existència d’aquest tipus de joves responen últim terme a unes arrels culturals mésprofundes: aquests itineraris troben elsseus fonaments en una socialització precoçvers l’autonomia en el si de la família, en laqual independència i igualtat constitueixenvalors pedagògics relativament ancorats.Així, és dins la barreja de valors culturalsque valoren l’autonomia individual, i decondicions polítiques i econòmiquesque la fan possible, que s’explical’existència, a Dinamarca, de trajectòriesde joventut governades per una lògica dedesenvolupament personal.2. «Assumir-se» o la lògica del’emancipació individualEl quadre social i cultural del Regne Unitafavoreix una forma de joventut més curta,orientat vers un accés a l’estatus sociali familiar d’adult.2.1. La precocitat d’un estatusAl Regne Unit, la independència residencialés igualment precoç –l’edat mitjanade partença era de 21 anys el 1999 6 –,però, a diferència de Dinamarca, noestà garantida financerament per unEstat desfamiliaritzador. Posa de relleusobretot la responsabilitat individual, is’adquireix per l’accés precoç a unafeina. Fins i tot quan no suposa la fi delmanteniment financer dels pares, lapartença constitueix una ruptura realsimbòlica dins les trajectòries i dins lesrelacions intergeneracionals. La normasocial convida l’individu a esdevenir adult,és a dir, un ésser responsable que cuidade les seves pròpies necessitats. La llarfamiliar està associada a la infància;des d’aleshores, la partença de casadels pares, eminentment simbòlica, esconverteix en l’acte fundador de l’adult.En el decurs dels estudis, l’endeutamenti l’activitat professional paral·lela sónpreferits davant la solidaritat dels pares;se’n deriven unes durades d’estudi curtesi una integració ràpida al mercat de treball.L’accés a l’estatus marital i patern ésigualment precoç. Lluny de la «no-urgència»reivindicada per molts joves danesos,els discursos dels britànics denoten, alcontrari, una forma de precipitacióvers l’accés a l’estatus d’adult i vers lesresponsabilitats professionals i familiarsque es considera que l’acompanyen.2.2. L’exigència liberalAquestes trajectòries de precocitat estanindissociablement relacionades amb laconjunció d’una societat liberal i d’unmodel familiar de tendència individualista.La intervenció estatal britànica consagraun principi de responsabilitzacióindividual: a manca de subsidis directes,la política de préstecs a estudiantsincita a l’autofinançament. A més de44 À mbits I Primavera 2009

Monogràficl’individualisme, al Regne Unit el distingeixel seu component jeràrquic, en què el sentitprofund de les trajectòries d’autonomia ésl’emancipació. L’edat adulta hi constitueixuna perspectiva positiva, fins i tot unideal: el jove adult és convidat a traçarindividualment el seu camí en el si d’unasocietat que valora el mèrit com a èxitprofessional. La trajectòria de la joventuts’inscriu dins un context cultural quedesvaloritza la dependència financerarespecte dels pares a partir del final del’adolescència i dicta uns comportamentsde cerca de feina remunerada, abans quede sol·licitud d’ajut familiar; i això mateixpassa durant els estudis.3. «Situar-se» o la lògica de laintegració socialEl corporativisme té una influència profundaen les trajectòries de joventut : aquest períodeestà pensat fonamentalment com un períoded’inversió en la vida, que determina de formaimmòbil i definitiva l’estatus social futur del’individu, i legitima, doncs, unes trajectòriesd’estudis lineals i l’acceptació d’unmanteniment parcial sota la dependènciafamiliar.3.1. L’edat del definitiuA França regna la semidependència. Entreuna partença relativament precoç –l’edatmitjana de partença era de 23 anysel 1999– i una estabilitat professionalefectiva més tardana, s’escolen múltiplessituacions intermitges caracteritzades perla seva ambigüitat : cohabitació senseautorització paterna, lloguer d’estudiantpagat pels pares, autonomia oficial peròno financera efectiva… Les trajectòries,progressives, associen les pràctiquesde solidaritat familiar a una ètica deÀ mbits I Primavera 2009 45

Monogràficl’autonomia. L’exercici d’una solidaritatpaterna efectiva, malgrat una normad’independència precoç, respon a l’apostasocial d’aquest període, pensat com unainversió per a tota la vida. Dins d’aquestasocietat caracteritzada per la importànciade pertànyer a un cos professional dinsla definició social i individual, i per unacoblament entre aquest estatus i eldiploma obtingut a la fi dels estudis, la fasede joventut està pensada com aquella onla persona «construeix la seva vida». Laproblemàtica d’un «definitiu» condicionatpel nivell i el domini dels estudis inicialsconstitueix realment una clau decomprensió fonamental de les trajectòriesd’entrada dins la vida activa; fa, de laqüestió de l’orientació, una aposta majorde les trajectòries i indueix a una relacióamb el temps marcat per la pressió peravançar i per l’absència percebuda deldret a l’error. La urgència per la integració il’absència de retorn als estudis contribueixa crear unes trajectòries acadèmiquescontínues i engegades de manera precoç:l’edat mitjana en els estudis superiors, de21 anys el 2005 7 , és una de les més baixesd’Europa occidental.3.2. La pressió corporativistaAquest tipus de joventut s’inscriu dinsun model social que fa de la pertinençaa un cos professional un dels principisdeterminants de l’estatus individual,però que en tanca l’accés pel diploma.Aquí es toca un dels components d’uncorporativisme que travessa mésàmpliament el conjunt de la societatfrancesa, fortament estructuradaa l’entorn d’una jerarquia d’estatussocioprofessionals compartimentats. Laconcessió dels drets socials hi apareixmolt segmentada i lligada a la pertinençaprofessional, d’una manera que acostaFrança a un règim d’Estat-providència detipus «corporativista», tal com Gøsta Esping-Andersen 8 l’ha definit. El sistema educatiui el mercat de treball reforcen aquestapartició per una sectorització pronunciadadels diferents tipus d’estudis i de feines,així com per un valoració extrema deldiploma inicial al llarg de tota la vida. Amés, la intervenció estatal vers els jovesadults «dependents» consagra el principique els pares es facin càrrec del tempsdels estudis i de la integració professional;però això es combina amb alguns tretsdesfamiliaritzadors, per exemple legitimantel dret parcial a la independènciaresidencial per als estudiants i els jovessense feina mitjançant una política d’ajutals lloguers. Això reflecteix una dissociacióparticularment perceptible en el si dela joventut francesa entre una aspiracióa la independència i l’adaptació a unmanteniment provisional sota l’ègidapaterna, almenys financera. Encaraque provenen d’una societat d’arrelcatòlica, els joves francesos adopten unscomportaments d’independència i devalors familiars més propers als delspaïsos protestants.4. «Instal·lar-se», o la lògica de lapertinença familiarFinalment, la societat espanyola, com d’altressocietats mediterrànies, afavoreix en el seu siuna experiència de joventut caracteritzada peresperar en el domicili patern unes condicionsnecessàries per a una instal·lació estable dinsla vida adulta; la sortida de la llar clausuraunes trajectòries marcades per l’atur i laprecarietat professional.4.1. Una instal·lació tardanaA Espanya, la descohabitació de la llar ésmés tardana –l’edat mitjana de partençaera de 27 anys el 1999–, i clausura unestrajectòries de joventut completamentviscudes sota el sostre familiar. Aquestasituació és deguda tant a la legitimitatd’un manteniment al domicili familiar, compel fet que no es reuneixen les condicionsfinanceres per a una instal·lació adulta,com perquè no es segellen les relacionsde parella que indueixin a crear una novallar. La cohabitació dels joves adults i delsseus pares és sovint qualificada d’ »hotelde luxe » per part dels joves. La contribuciófinancera s’observa més freqüentmenten les famílies més desafavorides ; enels altres medis, els pares encoratgen elsfills a estalviar per preparar la seva futurainstal·lació. Aquesta absència relativa departicipació financera poques vegadessuposa un problema de culpabilitat, jaque es troba integrada dins d’una lògicad’assegurança i de reciprocitat a llargtermini. La cohabitació, doncs, es pensa46 À mbits I Primavera 2009

MonogràficLa societat espanyola, com d’altres societats mediterrànies, afavoreixen el seu si una experiència de joventut caracteritzada per esperaren el domicili patern unes condicions necessàries per a una instal·lacióestable dins la vida adultacom una forma d’inversió col·lectiva pera la instal·lació del «nen», de manera que lipermeti estalviar per a una futura compraimmobiliària. El preu d’aquest «hotel»,a més, es basa força en el respecteals valors paterns que indueixen a lacohabitació. Punt culminant d’un itineraride joventut conduït en el domicili patern,la partença tendeix a ser vista, doncs,com el «gran salt» dins la vida adulta.4.2. Una norma familiaristaAquesta forma d’experiència s’inscriusobretot dins una societat que no ofereixcap rol social a la seva joventut fins a unaedat relativament elevada, i que mantédurant molt de temps els individus enun estatus d’espera. Les trajectòriesde manteniment a la llar paterna estanrealment molt condicionades per lesrestriccions econòmiques i per laimpossibilitat material de poder «oferir-se»una sortida instal·lada. Dins del contextd’una taxa d’atur juvenil particularmentelevada i d’un mercat d’habitatge orientatmés cap a la compra que no pas cap allloguer, l’absència d’ajuts públicsa favor de la independència obliga elsindividus a prolongar la seva estada aldomicili patern, ja que no es donen lescondicions d’una estabilitat adulta. Peròtambé és fonamental la consideració de la«pertinença» al grup familiar, en la definicióque els joves fan d’ells mateixos, perentendre les trajectòries de mantenimentdins la llar dels joves adults. Més queper la seva independència, l’individu esdefineix sobretot per la seva inscripció dinsuns lligams d’interdependència materiali afectiva, reactualitzats constantment.La llar constitueix l’espai privilegiat deconcreció d’aquests lligams, i deixar la llarsense construir-ne una de nova suposaÀ mbits I Primavera 2009 47

Monogràficuna « traïció » afectiva. En aquest sentit, lestrajectòries d’autonomia dels joves adultsconsisteixen sobretot a construir la sevaindividualitat en el si d’aquesta pertinençafamiliar, per la introducció progressivad’una reciprocitat vers els pares, i lapreparació de la seva pròpia instal·lació.ConclusióLes fronteres entre l’adolescència, la joventuti l’edat adulta varien fortament d’una societata l’altra, i revelen les representacionspolítiques, socials i culturals dels atributsrelacionats amb les diferents edats de lavida. Les diferents formes d’intervencióestatal, i la manera amb què s’articulen elsajuts públics, la solidaritat familiar i el recursal mercat de treball dins la gestió d’aquestperíode de dependència econòmica potencial,expliquen en gran part l’estructuraciónacional de les trajectòries. Ara, si bé aquestsdiferents disposicions marquen fortamentamb la seva empremta els cicles de la vida,l’heterogeneïtat de les trajectòries dejoventut en el si de les societats analitzadesestà lluny de veure’s reduïda a un sol vectorexplicatiu. El rol dels valors familiars i deles herències religioses sobre les normesd’independència residencial i financera ésigualment important, i separa els païsosd’arrels catòliques dels d’arrels protestants.Així, a l’hora d’una internacionalització delssistemes educatius i dels mercats de treball,ja que es posa la qüestió de la convergènciapotencial de les formes de transicióa l’edat adulta a Europa, aquestacomparació convida a pensar que lamultiplicitat de destins en el si d’aquesta«generalització europea» resistiria –almenysparcialment– a l’harmonització de polítiquesestudiantils i a la globalització econòmica.NOTES1 CAVALLI Allesandro, GALLAND Olivier (dir) (1993), L'allongement de la jeunesse, Poitiers, Actes Sud.2 més de 135 entrevistes en profunditat realitzades a individus entre 18 i 30 anys en aquests quatre països,completades amb l’explotació de sis buidatges del Panel Européen des Ménages (1994-1999).3 Source: Panel Européen des Ménages.4 Situation moyenne 1994-1999, Panel Européen des Ménages.5 CHAGNY O., PASSET O. (2006), «La faiblesse du cumul emploi-études des jeunes pèse sur le taux d’emploiglobal de la France», Note de veille du Centre d’Analyse Stratégique, n.25, septembre.6 Source: Panel Européen des Ménages.7 Source: Eurostat.8 ESPING-ANDERSEN G. (1999), Les trois mondes de l'Etat-providence. Essai sur le capitalisme moderne,Paris, PUF.48 À mbits I Primavera 2009

MonogràficTrajectòries juvenils en la Catalunya actualUna mirada a través de l’Enquesta a la joventut de CatalunyaPau Serracant / SOCIÒLEG / Observatori Català de la JoventutIntroduccióEn aquest article presentem alguns dels resultats de l’anàlisi de la darrera Enquesta a la joventutde Catalunya. El nostre objectiu és triple: en primer lloc, volem mostrar una tipologia de trajectòriesde transició que il·lustri la diversitat de maneres actuals de transitar per la joventuta Catalunya. Pretenem, a més a més, connectar els resultats d’aquesta anàlisi amb els debatsvigents a Europa amb relació a les transicions juvenils. En segon lloc volem posar de relleu elpes de l’estructura social en el desenvolupament de les trajectòries juvenils i, en concret elpaper que hi juga l’origen social i el sexe. Finalment, també ens interessa explorar les vinculacionsentre aquestes trajectòries de transició i l’esfera cultural a través de les pràctiques d’oci delsi les joves. D’aquesta manera, volem connectar els resultats de l’enquesta amb el debat sobre latransformació dels mecanismes de generació de les identitats en les societats contemporànies,en què el pes dels aspectes materials i laborals estaria essent substituït pels elements vinculatsa l’esfera de l’oci i el consum.L’Enquesta a la joventut de Catalunya 2007 és una Estadística Oficial de la Generalitat de Catalunyaque es realitza cada cinc anys, essent la de 2007 la seva cinquena edició. L’enquesta s’harealitzat a una mostra de 2.400 joves representatius de la població de 15 a 34 anys residents aCatalunya. Els resultats complets de l’anàlisi, realitzada per l’autor d’aquest article i per P.Miret, A. Salvadó i R. Soler i Martí poden consultar-se al número 24 de la Col·lecció Estudis dela Secretaria de Joventut i es poden descarregar gratuïtament al web www.gencat.cat/joventut/observatori.Una tipologia de trajectòries de transicióL’anàlisi de l’enquesta s’ha fet principalmentpels diferents eixos estudiats (educació, treball,habitatge i família), és a dir, a partir de lesdiferents transicions que constitueixen lajoventut. No obstant això, s’ha volgut completaraquesta anàlisi amb una mirada transversalsobre les dades per tal de generar unatipologia integrada que dibuixi un mapa de lesdiverses maneres de transitar per la joventuten la Catalunya actual. La tipologia s’ha fetentre els enquestats de 30 a 34 anys per talde disposar d’un nombre suficient d’anys peranalitzar. De manera molt sintètica, i deixantles qüestions metodològiques a la publicacióesmentada, la tipologia resultant mostra settrajectòries de transició a la vida adulta.Trajectòries detransició de la poblacióde 30 a 34 anys.Catalunya, 2007.Font: Enquesta a la joventutde Catalunya 2007,Secretaria de Joventut.Obreres ambruptura familiar5,7%No emancipació17,3%Obreres16,9%Emancipaciópreuniversitària11,2%Universitàriesprecàries2,9%Lineals mitjanes22,2%Linealsuniversitàries23,9%À mbits I Primavera 2009 49

MonogràficI. Trajectòries d’emancipaciópreuniversitària i ocupació tardana(11,2%). Són potser les trajectòries mésprivilegiades: marxar de casa els paresd’hora (fins i tot abans de començara treballar), estudiar fins tard i, quans’entra en el mercat laboral, es fa en bonescondicions.II. Trajectòries universitàries precàries(2,9%). Aquesta trajectòria minoritàriaagrupa els i les joves que, malgrat tenirestudis universitaris, tenen moltesdificultats per trobar una feina estable.III. Trajectòries lineals universitàries(23,9%). És la trajectòria clàssica delsi les joves que van a la universitat, trobenuna bona feina i després s’emancipen performar una família.IV. Trajectòries lineals mitjanes(22,2%). La gent jove que conformaaquest grup ha tingut una trajectòriasemblant a la del grup anterior però, acausa de la menor durada dels seusestudis, ha fet els passos successius enedats més primerenques i troben feines decategories més baixes.V. Trajectòries de no-emancipació(17,3%). El tret comú més destacabledels membres d’aquest grup heterogeniés el fet que no s’han emancipat abansd’arribar als trenta anysVI. Trajectòries obreres amb rupturafamiliar (5,7%). Són trajectòriessimilars a les anteriors però en què s’haviscut un procés de ruptura familiar quedeixa els joves en una situació de majorvulnerabilitat.VII. Trajectòries obreres (16,9%).En les trajectòries obreres es donenles transicions força d’hora: els estudisduren poc i s’accedeix al món laboralen categories baixes i en una situaciód’inestabilitat de la qual costa sortir-ne.Els set tipus de trajectòries resultantsconfiguren un mapa divers de la joventutcatalana, marcat per les desigualtats internestant en la destinació –algunes trajectòriescondueixen a posicions clarament mésprivilegiades que d’altres– com en l’origen –laprocedència social dels i les joves condicionafortament les probabilitats de seguir unao altra trajectòria–. Les trajectòries linealsmitjanes i de no-emancipació són aquellesque mostren una major heterogeneïtat en laprocedència social dels seus membres i enles casuístiques internes del grup. D’altrabanda, les variables relacionades amb latransició educativa i laboral juguen un papermés important en la definició dels grups. Siles transicions educatives i laborals, sobretotpel que fa a la incorporació al mercat, sónles millors discriminadores de les trajectòriesés que, d’alguna manera, les transicionsdomiciliars i familiars s’estructuren, tot i quede manera diversa, a través de les primeres.Els canvis en les trajectòries juvenilsA continuació veurem fins a quin punt s’estanproduint a Catalunya els canvis en lestrajectòries juvenils detectats a nivell europeu.Les tres principals tendències detectades perla literatura europea són l’allargament,el trencament de la linealitat i lareversibilitat i, finalment, la diversificacióde les trajectòries juvenils.A. Allargament de les trajectòriesAl llarg del segle XX el període vitalde la joventut s’ha tendit a allargar,especialment per l’extrem superior.Existeix una àmplia evidènciaestadística sobre l’endarreriment delsprocessos característics de la joventuti sobre l’especial incidència d’aquestendarreriment en els països amb unrègim del benestar familiarista. L’articlede C. Van de Velde que pot llegir-seen aquest monogràfic il·lustra aquestadisparitat. L’Enquesta a la joventut deCatalunya, lògicament, únicament permetcomparar la diversitat entre elsi les joves catalans.La comparativa dels diferents ritmestransicionals de les set agrupacions dejoves exposades més amunt mostrauna divisió entre aquells que completenabans el cicle de la joventut o ho fandesprés. D’una banda, entre els i lesjoves que –utilitzant la terminologiade J. Casal– realitzen una transicióprecoç es troben els que segueixen lestrajectòries universitàries lineals, mitjanes50 À mbits I Primavera 2009

Monogràficlineals, obreres amb ruptura familiari obreres. Tot i que la velocitat en què esprodueixen els diferents esdevenimentsvaria, les trajectòries d’aquestsjoves es caracteritzen per l’absènciad’endarreriments o dificultats substantives.Dins d’aquest gran grup, les trajectòriesuniversitàries lineals es diferencien de laresta perquè la seva etapa formativa ésmés llarga. No obstant això, són jovesque, un cop acabats els estudis, trobenla primera ocupació majoritàriamenten el període següent i a continuaciómarxen de casa (25-29 anys) per viure enparella, sense que es produeixin gairesdilacions en el procés. Entre els jovesque segueixen les trajectòries mitjaneslineals el procés és semblant però esprodueix a edats més primerenques, fetque s’explica per la menor durada delsestudis secundaris majoritaris entre elscomponents d’aquest grup. Finalment,en les trajectòries obreres i ambruptura familiar hi trobem els individusque abans finalitzen o abandonen elsestudis, comencen a treballar i marxende casa per formar una família i tenir fills.Aquestes quatre tipologies aglutinenel 69% dels i les joves.D’altra banda, les tres trajectòries restantsmostren un clar endarreriment de lesseves transicions si es comparen ambels altres grups. Així, per exemple, en lestrajectòries d’emancipació preuniversitàriala primera ocupació no es produeix finsdesprés dels 25 anys; i, entre els joves ambtrajectòries de no-emancipació, als 29 anysencara no s’havia donat l’emancipaciódomiciliar.Així doncs, si l’anàlisi se centrés únicamenten la comparativa entre la joventutcatalana actual, caldria concloureque les transicions accelerades sónles dominants. No obstant això, lesanàlisis temàtiques de cadascuna deles transicions educatives, laborals,domiciliars i familiars realitzades pelsactors i exposades en l’informe generalpermeten copsar de manera més claraels processos d’allargament de lestrajectòries juvenils en les diferentstransicions, especialment quan esrealitza la comparativa amb lesdades de 2002.B. Reversibilitat i trencament de lalinealitat de les trajectòriesLa teoria ens indica que actualments’estan incrementant les trajectòries enquè els successius passos dels joves esdonen en un ordre diferent al tradicional(estudiar, treballar, casar-se i tenirfills). A més d’aquest trencament de lalinealitat, existeix un cert consens sobreel fet que s’ha incrementat la reversibilitaten les trajectòries: abandonar els estudisper tornar-los a emprendre, marxar decasa els pares però retornar-hi en trencaramb la parella, ser acomiadat tot i tenirun contracte indefinit, etcètera, serienexemples de situacions en què l’arribadaa un determinat estadi no impedeix elretorn a l’estadi anterior. Tot i que sempres’han pogut donar casos de situacionscom les descrites, existeix un cert consenssobre el fet que en el context actual laproporció de joves que han passat peraquestes circumstàncies ha augmentat.No lineals, 17%Emancipació preuniversitària.Obreres amb rupturaLineals estruncades, 20%Universitàries precàries.No-emancipacióLineals, 63%Lineals universitàriesmitjanes i obreres,À mbits I Primavera 2009 51

MonogràficEls resultats de l’enquesta catalanarelativitzen els plantejaments exposats finsara: les pautes tradicionalment lineals detransició a la vida adulta es mantenen ambclaredat en tres dels set tipus construïts:així, tant en les trajectòries linealsuniversitàries i mitjanes com en les obrereses manté la pauta d’estudiar, trobar feina,marxar de casa i tenir fills. El que distingeixaquests tres tipus de transició no és l’ordredels esdeveniments, sinó el moment enquè es produeixen, marcat per l’edat definalització dels estudis. Aquests jovesagrupen el 63% de la població de 30a 34 anys, per la qual cosa es pot afirmarque la linealitat continua essent la pautamajoritària en la transició de les personesjoves a la vida adulta.S’ha incrementat la reversibilitat en lestrajectòries: abandonar els estudis pertornar-los a emprendre, marxar de casaels pares però retornar-hi en trencar ambla parella, ser acomiadat tot i tenir uncontracte indefinit, etcèteraD’altra banda, trobem aquells tipus detrajectòries estroncades en què elsprocessos se succeeixen segons l’ordretradicional –estudiar, treballar, formaruna llar– però en què la integraciólaboral no s’assoleix, fet que comportadiverses conseqüències. És el casdels joves que han seguit trajectòriesuniversitàries precàries, que tot i viure enparella no tenen fills; i el cas dels jovesamb trajectòries de no-emancipació, quecom que tenen una emancipació tardanao no assolida no viuen en parellani tenen fills.Finalment, el 17% de les persones de 30a 34 anys han tingut unes transicionsmarcades pel trencament de lalinealitat: és el cas de les trajectòriesd’emancipació preuniversitària (en quèl’edat majoritària de la primera ocupacióprincipal és posterior a l’edat principald’emancipació) i de les trajectòries obreresamb ruptura familiar (en què es produeixuna ruptura familiar i, sovint, un retorna la llar d’origen).C. Diversificació de les trajectòriesEn aquest punt, la literatura acadèmicaapunta a una pluralització dels caminsseguits pels i les joves en la seva transiciócap a l’adultesa. Probablement caldriaexplicar la diversificació no tant com unfenomen d’aparició de noves trajectòries,sinó com l’increment proporcional detrajectòries fins ara minoritàries. En totcas, la diversificació de les opcions vitalsestà lligada als processos descrits fins almoment: en la mesura que les trajectòriess’allarguen i la tradicional linealitat vaesmicolant-se, van apareixent novesmaneres de transitar per la joventut. Així,la tipologia de trajectòries juvenils ofereixun possible mapa de fins a set maneresdiferents d’esdevenir adult. Certament,un dels tipus (trajectòries universitàriesprecàries) agrupa únicament el 2,9% dela població juvenil i un altre (trajectòriesobreres amb ruptura familiar) el 5,7%;els altres cinc tipus restants agrupencadascun més del 10% dels i les joves,però cap arriba a agrupar el 25% de lapoblació considerada. Sembla clar, doncs,que existeix una multiplicitat de maneresde transitar a la “vida adulta” i que no hi haun tipus dominant de transició.Certament, dels diversos perfils detectats,alguns poden semblar característics delsnostres temps: seria el cas dels jovesque han seguit les trajectòries obreresamb ruptura familiar o les d’emancipaciópreuniversitària i ocupació tardana; noobstant això, les trajectòries obreresdifícilment es poden considerar emergents,especialment en un país com el nostre enquè les complicacions d’una economia envies de desenvolupament típiques delsanys 60 i 70 van ser substituïdes,als 80 i 90, per l’atur massiu i latemporalitat. En aquest sentit, no ésdescartable que en el passat existissind’altres maneres de transitar ajustadesa les possibilitats del moment queconformessin un mapa igualment diversde les transicions juvenils.52 À mbits I Primavera 2009

MonogràficEl pes de l’estructura socialA continuació ens interessa veure quin és elpes de l’estructura social en la configuraciódel ventall d’oportunitats dels i les jovesa través de l’anàlisi de diferents variablesindependents. En la publicació en la quales basa aquest article, ens centrem endiverses variables que –com el sexe, elnivell d’instrucció dels pares o el lloc denaixement– són alienes a les decisions deljove –depenen de l’atzar– però determinenles seves trajectòries. Per qüestions d’espai,aquí presentem tan sols els resultats de lesdues variables que es mostren més influents:l’origen social i el sexe.A. Origen socialUn dels objectius de l’anàlisi ha estatconstatar fins a quin punt són vàlidsper al cas de la joventut catalana elsplantejaments sobre l’atenuació dela importància de l’origen social en laconfiguració de les oportunitats vitalsdels individus. Autors com Beck (1998)apunten l’emergència de nous factors que,com el risc, reestructuren les societatscontemporànies. D’altres autors, com elmateix Andy Furlong (2001 i 2006), a quis’entrevista en aquesta revista, qüestionenaquests plantejaments per al cas de lajoventut i a escala europea. L’Enquesta ala joventut de Catalunya 2007 confirma lanecessitat de matisar la dissolució de laimportància de l’origen social.Entenem per origen social lescaracterístiques, amb relació al nivelld’instrucció i a la categoria professional,de la família d’origen del jove. L’anàlisi del’enquesta ha mostrat algunes diferènciesen la influència d’un i altre indicador però,sigui per l’efecte d’un dels dos o tots dosalhora, la majoria d’indicadors clau estaninfluïts per l’origen social del jove. Així, i pelque fa a l’educació, el nivell d’instrucciófamiliar mostra una influència cabdal en ladurada de l’escolarització (i el consegüentnivell d’estudis finalment assolit), en elsentit que a un nivell d’estudis més alt dela família d’origen més probabilitats té eljove de tenir una escolarització prolongada;i ambdós indicadors marquen amb forçales probabilitats d’optar per la formacióprofessional (vinculada a nivells d’estudii categories professionals familiars baixes)o el batxillerat i de tenir una trajectòriad’incorporació al mercat de treball méso menys còmoda i qualificada. Ambrelació al mercat de treball, l’origen socialcondiciona un seguit d’indicadors claucom les probabilitats d’estar ocupat o laprofessió, vinculada als ingressos; totÀ mbits I Primavera 2009 53

Monogràfici que no sembla influir sobre la inestabilitatcontractual, que pot dir-se que –a causade la seva extensió– ja és una dimensióinterclassista. No obstant això, cal destacarque l’“efecte net” de l’origen social noafecta el procés d’emancipació residencial:així, un cop descomptat l’efecte que té elmajor nombre d’anys estudiats pels jovesamb un origen social elevat (anys querepercuteixen sobre l’edat d’emancipació),l’origen social per ell mateix no mostracap incidència sobre la via majoritàriad’emancipació (anar a viure amb la parella).B. SexeEl sexe de les persones –a través delsprocessos de construcció social delgènere– mostra una clara influènciasobre les trajectòries dels i les joves i,especialment, sobre les seves transicionsa la vida adulta. L’anàlisi de l’enquestades de la perspectiva del gènere confirmaalgunes tendències ja conegudes: l’avençde les noies respecte als nois en qüestionseducatives no ha servit –com a mínim finsal moment– per aconseguir una milloro igual posició que els nois en el mercat detreball. Així, les noies estudien més tempsi tenen uns nivells educatius superiorsa la mitjana dels nois, cosa que estàrelacionada amb el fet que tendeixena acabar més que els nois els estudis queinicien; i tenen trajectòries de transicióde l’educació al treball menys abruptesi més prolongades: la finalització del’etapa educativa als setze anys seguidaper la incorporació immediata al mercatde treball és una qüestió principalmentmasculina. Aquest millor posicionamentde les noies en una suposada “economiadel coneixement”, però, no té una claratraducció en la posició en el mercatde treball: la inversió educativa de lesnoies els serviria per no estar pitjorposicionades del que estan. Així, mésenllà del fet que la taxa d’ocupació entreels no estudiants és similar entre sexes,algunes diferències aparentment neutres,com la diferent distribució dels gèneresen el sector d’activitat (les noies estansobrerepresentades en el sector serveis),condicionen altres indicadors laborals enquè les noies es troben en una situaciópitjor: els anys treballats sobre el total de lavida laboral, el treball manual no qualificat,la sobrequalificació, l’autoocupació i laprecarietat són dimensions del món deltreball en què el gènere juga en contra deles noies. No obstant això, caldrà observaramb atenció les conseqüències de la majorinversió educativa de les noies a curttermini, especialment en moments de crisieconòmica com l'actual.Tot i el major nombre d’anys d’estudi deles noies i la seva posició més feble en elmercat de treball, l’edat en què es donenels diferents processos d’emancipaciódomiciliar i formació d’una família pròpiano varia gaire segons el sexe i, si ho fa, sónles dones les que s’avancen als nois enaquests processos (marxar de casa, viureen parella, tenir fills), fet que mostra laforça de les pautes de reproducció socialsegons el gènere.Oci i trajectòries de transicióCom hem vist fins ara, l’Enquesta a la joventutde Catalunya se centra principalment enles transicions relacionades amb l’esferamaterial de la vida del jove. Tanmateix, tambéhi trobem alguna referència a aspectesrelacionats amb qüestions culturalso identitàries. Els estudis de joventut hantendit a centrar-se en una o altra esferai, en general, es troben a faltar recerques querelacionin l’esfera material amb la identitària,sobretot tenint en compte la manera com elsaspectes socioeconòmics condicionen lesdiferents visions del món. Justament ambaquesta intenció, en aquest apartat ensproposem veure si la tipologia de trajectòries,construïdes amb variables que volen copsarla realitat material, es relaciona ambdeterminats estils de vida.Quan parlem d’identitats gran part de laliteratura coincideix a advertir un canvi. Enla societat industrial el treball era l’elementestructurador de les identitats, mentre queen les societats actuals la fragmentació declasse, la individualització i l’extensió delconsum d’oci fan que la identitat s’estructurien funció de les pràctiques realitzades foradel món del treball. D’aquesta manera,i en especial en els joves, el posicionamenten el consum d’oci és el que defineixles identitats. Cal veure, però, si aquestposicionament està condicionat al seutorn per aspectes materials o, allò que54 À mbits I Primavera 2009

Monogràficés pròpiament el nostre interès, per latrajectòria de pas a la vida adulta.Per fer-ho, a través d’una anàlisi factorial hemagrupat en set tipus les divuit preguntes del’enquesta referents a diverses activitats d’ociper tal de simplificar-ne l’anàlisi. Aquests settipus són els que apareixen en la primeracolumna de la taula següent. Cada tipusd’activitat ha estat tractat per tal de generaruna ràtio per veure quines són les activitatsd’oci més homogènies –aquelles en què larealització no sembla dependre del tipus detrajectòria que ha seguit el jove– i les mésdiferenciades. A la taula, les caselles mésfosques mostren una major predisposicióa realitzar aquell tipus d’activitat, mentre queles caselles marcades més clares, mostrenuna menor predisposició.Si ens fixem en la darrera fila, veurem que,malgrat que les diferències en la intensitatamb què es duen a terme els diversos tipusd’activitats no són gaire grans, les trajectòriesamb un pes elevat de joves universitaristenen totes uns valors superiors a la mitjana,mentre que les trajectòries obreres i deno-emancipació es queden per sota. Defet, amb un primer cop d’ull a la taula ja esveu que les caselles més fosques se situenRàtio de realització de tipus d’activitats d’oci de la població de 30 a 34 anys segons el tipusde trajectòria. Catalunya, 2007.Tipus de trajectòria de transicióTipusd’activitats d’ociD’emancipació preuniversitàriaUniversitàries precàriesLineals universitàriesLineals mitjanesDe no-emancipacióObreres amb rupturafamiliarObreresTotalSociabilitat i oci nocturn 1,19 0,95 1,05 0,96 1,15 0,95 0,72 1,00Culturals 1,11 1,23 1,11 1,05 1,02 0,92 0,71 1,00Urbanes 0,99 1,07 0,98 1,08 0,96 0,85 1,04 1,00Esportives 0,94 1,01 1,16 0,99 0,98 0,96 0,86 1,00D’“habitació" 1,28 0,99 1,28 0,97 0,88 0,82 0,65 1,00Audiovisuals 0,74 0,98 1,02 1,04 0,91 1,04 1,19 1,00“Ideològiques” 0,94 2,50 1,28 1,00 0,83 0,50 0,78 1,00Total Ràtio 1,04 1,08 1,10 1,02 0,98 0,91 0,86 1,00Font: Enquesta a la joventut de Catalunya, 2007. Secretaria de Joventut.1 Ràtio que estandaritza els valors absoluts i permet una comparació acurada de la proporció en què els jovesque han seguit els diferents tipus de trajectòria realitzen cada tipus d’activitats d’oci. Així, per exemple,els joves que han seguit les trajectòries d’emancipació preuniversitària realitzen les “activitats de sociabilitati oci nocturn” un 19% més (valor 1,19) que la mitjana dels joves (valor 1). La ràtio s’ha calculat dividintel valor de l’índex de cada tipus d’activitat segons el tipus de trajectòria de transició pel valor de l’índex deltotal de joves.À mbits I Primavera 2009 55

Monogràficmajoritàriament a l’esquerra de la taula, enles trajectòries universitàries. És una pautageneral, doncs, que els joves amb aquestestrajectòries siguin més actius en l’oci.L’avenç de les noies respecte als noisen qüestions educatives no ha servit–com a mínim fins abans de la crisi–per aconseguir una millor o igual posicióque els nois en el mercat de treballUna mirada general a la taula ens presentaun patró força clar de la relació entre elshàbits d’oci i les trajectòries de transició.En primer lloc, sembla que hi ha un tipusd’activitats que són realitzades gairebé amb lamateixa intensitat pels joves independentmentdel seu tipus de trajectòria: són les activitatsurbanes (passejar i anar de compres). Nodeixa de ser curiós que sigui aquest tipusd’activitat, tan directament vinculat al consum(allò que segons molts autors constitueixl’essència actual de les identitats juvenils),el que sigui comú als joves d’avui.Pel que fa a les diferències entretrajectòries, hi ha quatre tipus d’activitatsque semblen requerir una certa capacitatde consum i/o certs recursos cognitius: lesactivitats culturals, les d’habitació, les desociabilitat i oci nocturn, i les ideològiques.Són activitats que impliquen, en la sevamajoria, gastar diners i/o sortir de casa perrelacionar-se amb els altres. Aquest grupd’activitats són les més realitzades pelsjoves que han seguit una trajectòria que elsha conduït a assolir un millor nivell formatiui una major capacitat de consum. En la taulaprecedent es pot apreciar clarament unadivisió entre els joves que més fan aquestesactivitats (els que han seguit trajectòriesuniversitàries) i els que menys (els quehan seguit trajectòries de no-emancipaciói els dos tipus de trajectòries obreres).Enmig, els joves amb trajectòries linealsmitjanes (columna en què cap casella estàmarcada) apareixen, com sempre, com elgrup social estàndard, el més representatiudel conjunt del col·lectiu juvenil. Per contra,hi ha un tipus d’activitat que semblasubstitutiva d’aquests altres tipus: lesactivitats audiovisuals. Els joves quemenys freqüentment van al cine o al teatre,estudien o llegeixen, o surten de nito s’impliquen políticament o religiosament,són els que amb més freqüència miren latelevisió i juguen amb consoles.Aquesta divisió, més enllà de la valoraciósubjectiva que cadascú pugui fer delsdiferents tipus d’activitats, és evident queplanteja diverses problemàtiques: enprimer lloc, una dimensió d’exclusió, en tantque bona part de les pràctiques del primergrup estan relacionades amb la disponibilitatd’ingressos, de temps o de recursosformatius. En segon lloc, el primer grup depràctiques engloba les activitats pròpies de laparticipació social, és a dir, les que permetenincidir en la configuració política de la societat.En tercer lloc, les pràctiques del primer gruptambé són les que són fruit d’una xarxarelacional i permeten establir-la; una xarxaque, més enllà de la satisfacció subjectivaque les relacions interpersonals puguinproporcionar, és un element cabdal a l’horad’obrir el ventall d’oportunitats disponiblesper a un individu. En definitiva, la distribucióde l’oci sembla respondre a l’estructura dedesigualtats socials i, en part, contribuira la seva reproducció.En aquest punt podem reprendre la ideaque avui en dia és l’oci, més que el treball,l’element vertebrador de les identitats(Albaigés, 2003). El referent en la construccióde les identitats ja no és tant la classesocial –la posició en el mercat laboral– coml’oci –la posició amb relació al consum enel temps lliure–. Per bé que això sigui així,les dades ens mostren que les preferènciesi possibilitats d’oci estan marcades per laposició en l’estructura social i la trajectòriaseguida pel jove, de manera que el canvi delterreny de joc en el qual es configuren lesidentitats juvenils no ha suposat una igualacióde les oportunitats sinó que, finsal moment, esdevé un reflex i, possiblement,un mecanisme de reproducció de lesdesigualtats socials.56 À mbits I Primavera 2009

Monogràfic

MonogràficEl paper de les polítiques de joventut en la mobilitatsocial intergeneracionalRoger Soler I martí / SOCIÒLEG / Observatori Català de la JoventutEls resultats de l’Enquesta a la joventut deCatalunya ens assenyalen alguns elementsde canvi en la forma com transcorren lestrajectòries juvenils, però alhora ens mostrenalgunes continuïtats. En els anteriorsarticles hem vist les tendències de canvi enles trajectòries juvenils, les diferències endiversos contextos i els trets principals deles transicions juvenils a Catalunya. Aquestarticle tracta d’una de les continuïtats, d’unaconstant en les transicions juvenils: la forçaestructuradora de l’origen social respecteles diverses transicions juvenils i el paper deles polítiques públiques per corregir aquestsmecanismes que estan a la base de lareproducció de les desigualtats.La posició social de la família d’origen és,tal com mostra l’enquesta, un dels millorsindicadors en la majoria de variablesrelacionades amb les transicions educatives,laborals, residencials i també familiars. Nonomés això, sinó que la correspondènciaentre la posició social de la família d’origeni la de l’individu després d’haver completatles transicions també tenen una fortacorrelació. La reproducció intergeneracionalde les desigualtats socials és, doncs, el patrómajoritari.Les polítiques de joventut actuen sobre unmoment del cicle vital que és clau a l’hora dedefinir els recursos, habilitats i oportunitatsamb què l’individu afrontarà la seva vidaadulta. És, per tant, un espai de joc idoni perfacilitar i promoure processos de mobilitatsocial. Però, perquè això sigui així, cal actuardes del convenciment que les polítiques de58 À mbits I Primavera 2009

MonogràficLa reproducció intergeneracional de les desigualtats socials és,doncs, el patró majoritarijoventut poden ser transformadoresi coordinar-les amb les polítiques dirigidesa l'infància i l'adolescència i situar-les en elcentre de les polítiques socials.Les transicions juvenils com a momentde posicionament en l’estructura socialLa joventut representa un moment crucialen les biografies de les persones, en el qualadquireixen un estatus autònom coma individus, alhora que esdevenen ciutadansde ple dret i amb plens deures. Tal comho entén Casal (1999:117) les transicionsjuvenils representen un “temps de resolució”que té unes implicacions determinants pera la posició social futura de l’individu. Malgratla creixent diversificació i complexitat deles trajectòries vitals, segueix sent durantla joventut que l’individu completa la sevaetapa formativa, s’insereix amb més o menysèxit en el mercat laboral, fa el possible(majoritàriament “s’hipoteca” en sentit ampli)per emancipar-se residencialment, i defineixen gran part la forma que tindrà la sevaprimera comunitat, la família.Cachón (2001:531), en analitzar els supòsitsbàsics de la mobilitat social, afirma que“diversos mecanismes interrelacionats(família, escola, mercat de treball, Estati altres de “menors”) determinen la posiciósocial dels grups socials i dels individus dinsi com a part d’ells, i les seves probabilitats demodificar històricament aquesta posició”. Lamajoria d’aquests mecanismes tenen en lajoventut un punt d’inflexió determinant.Des del punt de vista de les desigualtatssocials, podem dir que és durant la joventutque els individus, a través de les sevesdecisions, oportunitats i constriccionssocials, segueixen estudiant o deixen defer-ho i assoleixen el que serà el seu nivellinstructiu bàsic. També a partir de lesdecisions, oportunitats, constriccionsi, especialment, en funció del nivell formatiuassolit, els joves s’insereixen en el mercatlaboral en una feina o una altra, i ambmillors o pitjors condicions laborals. Encaraa través de les seves decisions, oportunitats,constriccions i, en gran mesura, en funció delsseus ingressos fruit del treball, assoleixenl’emancipació residencial i formen unafamília. En definitiva, és durant la joventuti a través de les seves transicions que elsindividus adquireixen la posició, els recursos,habilitats i també actituds que condicionarande forma determinant les seves biografiesi la seva posició en l’estructura social. Elsresultats de l’Enquesta a la Joventut deCatalunya ens demostren que aquestesoportunitats i constriccions a partir de lesquals es desenvolupen les transicions vénendeterminades per la posició social de lafamília d’origen i, en aquest sentit, podríem dirque és durant la joventut que es dóna formaa la reproducció intergeneracional de lesdesigualtats socials.En principi, l’Estat social hauria d’intervenirper tal d’evitar aquesta reproduccióintergeneracional, però els resultats del’enquesta també ens mostren que el modelde benestar a Catalunya no té precisamentaquest efecte.Model de benestar, transicions juvenilsi reproducció de les desigualtats 1Un dels objectius de l’Enquesta a la joventutha consistit a analitzar de quina manera elmodel de benestar influeix en les trajectòriesde transició juvenils. En concret, s’estudia comels agents proveïdors de benestar –mercat,família i Estat– intervenen en les trajectòriesjuvenils facilitant o posant pals a les rodesde les seves transicions, i com cadascund’aquests agents reprodueixen o corregeixendesigualtats socials entre la generació delspares i la dels fills.Una de les claus de les diferents formes quepren el model de benestar arreu del món ésjustament la distribució de rols i pesos ques’estableixen entre el mercat, la famíliai l’Estat. La història del benestar dels païsosde l’Europa meridional, entre els quals elÀ mbits I Primavera 2009 59

Monogràficnostre, està marcada per l’herència delsrègims dictatorials, en què les escassesmesures de política social es desenvolupensobre la base del clientelisme. L’Estat delBenestar que neix sobre aquestes basesprecàries es caracteritza pel paper dèbil delmercat i l’Estat, la qual cosa fa que la famíliaentomi el paper principal en la provisió debenestar (Ferrera, 1995). En general, lafamília actua de forma subsidiària allà onmercat i Estat fallen, fent-se responsableúltima del benestar dels seus membres.És en les transicions juvenils quan el pesde la família es posa de manifest de formaevident, sobretot si ho comparem amb altrespaïsos amb tradició més estatista com elspaïsos escandinaus, on és l’Estat qui es faresponsable de facilitar aquestes transicions.Les dades de l’Enquesta ens diuen queel millor predictor de la categoria laboraldel jove és el nivell d’estudis i categorialaboral dels seus paresTornant als resultats de l’Enquesta a lajoventut, les dades posen de relleu queel mercat és una font de dificultats pera l’emancipació. En relació amb el mónlaboral, el mercat de treball té un dobleefecte sobre la realitat de la gent jove. Enprimer lloc, vulnerabilitza la condició juvenil:els indicadors de precarietat laboral, coml’atur, la temporalitat o la sobrequalificació,són sistemàticament molt superiors entre lapoblació jove que entre els adults. En segonlloc, si ens fixem en la posició en el mercatde treball dels joves respecte als seus pares,s’observa que el món laboral és un espai dereproducció de les desigualtats: les dades del’Enquesta ens diuen que el millor predictorde la categoria laboral del jove és el nivelld’estudis i categoria laboral dels seus pares.Més enllà de l’àmbit laboral, el mercat del’habitatge, en els últims anys, ha estat ungran escull per a l’emancipació residenciala causa de l’augment vertiginós dels preusi del poc pes relatiu del mercat de lloguerrespecte del de compra.Pel que fa al paper de la família, el rolprotagonista en la provisió de benestar que téen els països del sud d’Europa s’accentua enels períodes del cicle vital que es caracteritzenper la dependència, com la infantesa o latercera edat. En l’etapa de la joventut s’esdevéuna situació paradoxal, ja que el procésd’emancipació hauria de consistir justamenta desfer-se d’aquesta dependència. En canvi,es constata que la família és absolutamentprotagonista en les estratègies dels jovesper completar les seves transicions. En unmodel en què la família té aquest paper tantimportant, l’assoliment de l’emancipació és untrajecte més dificultós i llarg que en els modelsde benestar en els quals Estat i mercatjuguen un paper facilitador. Pel que fa alsmecanismes de reproducció de desigualtats,el suport familiar (ja sigui econòmic,residencial o funcional) està evidentmentcondicionat pels seus propis recursos. Així,una família amb molts recursos i, en elmoment que un dels seus membre afronta lestransicions educatives, laborals, residencialso familiars, pot elaborar estratègies de suportde més qualitat perquè aquestes transicions elsituïn en una posició d’avantatge. Per contra,les famílies amb més dificultats disposen demenys recursos per facilitar el camí dels seusjoves cap a l’emancipació. Sovint l’estratègiad’aquestes famílies es limita a mantenir el seufill a casa mentre acumula capital per ferfront a una hipoteca.Finalment, queda destacar els aspectesmés rellevants que ens mostra l’Enquestaa la joventut respecte al paper de l’Estaten relació amb les transicions juvenils. Enprimer lloc, es constata que la participacióde l’Estat és més aviat escassa, i a vegadesimperceptible, en aspectes clau de lestransicions com la col·locació en el mercatlaboral, les ajudes a l’habitatge, les bequesper a estudis i, en general, en la protecciósocial. Si ens fixem ja no en el volum dela intervenció estatal, sinó en qui rep elsserveis i prestacions, en la distribució delsbeneficis de l’Estat orientats a la joventuta través de les polítiques, hem observatforça diversitat segons el tipus detrajectòria. En general, aquells joves ambtrajectòries universitàries aprofiten millorels serveis d’orientació, informaciói assessorament, a més (com és lògic, jaque tenen itineraris formatius més llargs) deles ajudes relacionades amb la formació. El60 À mbits I Primavera 2009

Monogràficfactor del nivell de formació també semblaque ajuda a beneficiar-se de serveis decaràcter més universal. Les prestacionsassistencials són les que es dirigeixen demanera més evident a aquells joves ambtrajectòries més desfavorides, ja que sónels únics que hi poden optar. Amb aquestadistribució dels serveis, programes i ajudespúbliques sembla que l’Estat no compleix unafunció redistributiva. Els únics programes quees dirigeixen clarament a les trajectòries mésdesfavorides són de caràcter assistencial,és a dir, adreçats a parar el cop de l’exclusió,però no pensats per generar novesoportunitats. En canvi, els programes pensatsper donar qualitat a les transicions –comels programes de formació o de mobilitatinternacional– es dirigeixen, també de maneraclara, als joves amb trajectòries de més èxit.Sembla que estem davant d’un model debenestar en què el mercat posa pals a lesrodes a les transicions, l’Estat no compleixamb la seva funció redistributiva i és la famíliala que, amb les seves possibilitats, entoma lestransicions. Aquest model, en què ni mercat niEstat ofereixen gaires possibilitats de mobilitatsocial, deixa molt poques alternatives a lareproducció de les desigualtats.Polítiques socials, polítiques dejoventut i mobilitat socialEls resultats de l’enquesta, especialmentpel que fa a l’anàlisi dels mecanismes dereproducció de les desigualtats, ens situenen el debat del paper que han de jugar lespolítiques de joventut i el seu pes específic enel conjunt de les polítiques socials.Les polítiques socials tenen la missió delluitar contra processos de reproducció deles desigualtats i facilitar mecanismes demobilitat social per tal de garantir certaigualtat d’oportunitats. Aquest és un objectiuque va una mica més enllà de posicionamentsideològics més o menys favorables a laredistribució de la riquesa ex post. La igualtatd’oportunitats fa referència a les condicionsamb què les persones comptem per talEstem davant d’un model de benestar en què el mercat posapals a les rodes a les transicions, l’Estat no compleix amb laseva funció redistributiva i és la família la que, amb les sevespossibilitats, entoma les transicionsÀ mbits I Primavera 2009 61

Monogràficd’assolir un objectiu determinat. Aquestescondicions depenen d’unes “circumstàncies”que s’escapen del seu control (la posiciósocioeconòmica familiar, la posició enl’estructura social, les oportunitats delcontext...) alhora que depenen de “l’esforç”sobre el qual l’individu sí que pot incidir (lesseves decisions, el temps dedicat per,aquell objectiu, les preferències...) (Roemer,1998). La reproducció intergeneracionalde les desigualtats socials consisteix en lapersistència d’aquestes “circumstàncies”a través de les generacions. Les polítiquesorientades a lluitar contra la reproduccióde les desigualtats són polítiques que volengarantir el principi bàsic de la igualtatd’oportunitats, que ja no es consideratan sols un valor propi de l’esquerrapolítica, sinó un principi democràtic bàsic.En el concepte ja clàssic de ciutadaniademocràtica de T.H. Marshall (1950)hi trobem aquest component social:la democràcia requereix no només eldesenvolupament de drets civils i polítics,sinó també drets socials, en la mesura quegaranteixen la igualtat d’oportunitats. Lalluita contra les desigualtats i, en especial,contra la seva reproducció és doncs elfonament de les polítiques socials i unprojecte bàsic de la mateixa democràcia.Si acceptem aquesta missió democràticade les polítiques socials i constatemque la joventut és un moment del cicle62 À mbits I Primavera 2009

Monogràficvital crucial per definir la posició enl’estructura social, cal reivindicar lacentralitat de les polítiques destinadesa la joventut i, en concret, a les transicionsjuvenils, en les polítiques socials.Des de la seva aparició, amb l’arribada de lademocràcia, les polítiques de joventuta Catalunya han viscut sota una tensiódualista entre les polítiques transicionals ointegrals i les polítiques afirmatives; i, al mateixtemps, en una certa esquizofrènia entre teoriai pràctica. La perspectiva integral s’ha dotatd’un cos teòric coherent i convincent quemai ha anat acompanyat de recursos i, pertant, de la capacitat pràctica d’afrontar elsobjectius que es proposava. Per altra banda,les polítiques afirmatives, més realistes desdel punt de vista pràctic, no han acabat detenir la capacitat teòrica de convèncer queestaven apuntant als problemes i necessitatsprincipals dels joves en una època de gransdificultats en l’emancipació (Martínez, 2002).Afortunadament, el debat entre una i altraperspectiva sembla superat, més que perhaver trobat una alternativa paradigmàtica,perquè s’ha demostrat un debat poc fructíferi les polítiques de joventut s’han anatdesenvolupant en un camp de joc intermedisense gaires contradiccions.El que sembla que no queda tan benresolt, i cal seguir posant de manifest, ésla incoherència entre teoria i pràctica enles polítiques de joventut, i en especialpel que fa a les polítiques orientades a lestransicions. Intervenir sobre les transicionseducatives, laborals, residencials i familiarsrequereix recursos i una actuació decididade tots els agents que hi intervenen. Sia més es vol tenir una incidència quecontribueixi a modificar les biografiespreestablertes per l’origen social, esrequereix encara més recursos i una apostasocial i política inequívoca per lespolítiques de joventut.Els discursos en polítiques de joventutintegrals han identificat el camp de joc en elsaspectes nuclears, de condicions de vida delsjoves. Aquest ha estat un pas endavant enidentificar els reptes que tenen les polítiquesde joventut. Tanmateix, ni tan sols en el pladiscursiu s’ha arribat a posar de relleu la sevaimportància en la lluita contra la reproducciógeneracional de les desigualtats socials. Arael repte consisteix a assumir la responsabilitatd’exigir que les polítiques de joventut deixinde ser la cara amable de les polítiques socialsper passar a tenir una posició de centralitaten la lluita contra les desigualtats i a facilitarprocessos de mobilitat social.NOTES1 Els resultats als quals fa referència aquest apartat es poden consultar a Miret, P. et al (2008) disponible awww.gencat.cat/joventut/observatoriBIBLIOGRAFIA- Cachón, Lorenzo (2001) ¿Movilidad social o trayectorias de clase? Centro de Investigaciones Sociológicas,Madrid.- Casal, Joaquim (1999) “Juventud, transición y políticas sociales” a La nueva condición juvenil y las políticasde juventud. Actas del congreso. Diputació de Barcelona, Barcelona.- Marshall, Thomas Humphrey (1950) Citizenship and social class, and other essays. Cambridge UniversityPress, Cambridge.- Martínez Sanmartí, Roger (2002) “Ilusión y reflexividad en el campo de juego de las políticas de juventud enEspanya” a Revista de Estudios de Juventud. N. 59- Miret, Pau et al. (2008) Enquesta a la joventut de Catalunya 2007. Una anàlisi de les transicions educatives,laborals, domiciliars i familiars. Secretaria de Joventut, Barcelona.- Roemer, John E. (1998) Equality of opportunity. Harvard University Press, Cambridge.À mbits I Primavera 2009 63