dossier (pdf) - Teatre Lliure

Teatre Lliure (Sala Fabià Puigserver), del 16 desembreMiquel (homenatge a Martí i Pol)recital de textos de l’autordirecció Jordi DauderintèrpretsSílvia Bel i Jordi Dauder / piano Lluís Llachi els equips del Teatre Lliureproducció Teatre Lliureespectacle en catalàdurada aproximada: 1h. 10’activitats complementàries:lectura de poemes de Miquel Martí i Pol23 de desembre, a les 19:30h.organitza Associació d'Espectadors del Teatre Lliureoberta a tots els sociswww.teatrelliure.cat 2

L’11 de novembre va fer cinc anys que en Miquel sembla ser que ens va deixar.I ho diem així perquè rarament una absència ha tingut aquesta extraordinàriaforça de presència que estem segurs que es perllongarà al llarg dels anys.És senzillament per aquesta raó que avui volem tenir un cop més les paraulesdel poeta entre nosaltres, tot i sabent que l’home i l’amic s’ha guanyat un espaiper sempre més en el cor de la nostra societat, de la nostra gent.A en Miquel no li agradaven gaire els homenatges, però gaudia força amb elsrecitals amb la seva tendra i corprenedora vitalitat.Aquest recital d’avui li està totalment dedicat, com s’escau, perquè, dit amb lesseves paraules, “ens costa imaginar-lo absent per sempre”.Amb tots nosaltres, Miquel Martí i Pol.Lluís Llach i Jordi Dauderwww.teatrelliure.cat 3

Índex de textos llegitsUn sonet per a tuQuan tenia quinze anysInesperadament alguna cosa lleuNosaltres, ben miratL’ElionorLa fàbricaIn memoriamFragments de Joc d’escacs sobre la malaltiaEl més difícil, doncs, és sobreviureT’escric amb veu, MiquelAmb sorra i vent ens lligues al teu freuSegon interludiTercer interludiAmb els dits ben obertsPasso la mà pel llom de les muntanyesMira’m als ulls, que cap fosca no vençDiscretament però amb aquella forçaSuite de ParlavàSolsticiCap llei no imposa silenci al cor que estimaMolt he estimat i molt estimo encaraEstimada Marta (2 poemes)DietariAtzucacAturallMemòriesOracleA tall d’exordiPunt i finalAra mateixLletra a Dolorswww.teatrelliure.cat 4

podien despatxar-se amb la lleugeresa i frivolitat que van exhibir alguns delscrítics –no necessàriament els teatrals. Amb el vehicle de la música d’en JosepMaria Mainat, la versió de Martí i Pol va recrear i apropar el text original en unaoperació que, encara avui, penso que tenia tot el sentit, com va demostrar elpúblic amb la seva adhesió, omplint el teatre de gener a maig de 1982, i encaraamb una reposició els primers mesos del 1986.I, parlant de reposicions, una altra que es va frustrar va comportar el següentencàrrec al nostre poeta. Una història una mica rocambolesca i no massaconeguda de la història del Lliure. De fet, per a aquell començament de 1986en Fabià el que volia era reposar Ascensió i caiguda de la ciutat deMahagonny, de Bertolt Brecht i Kurt Weill, que havia estat el segon muntatgede la història del Lliure, el febrer de 1977. Però no va aconseguir el permís delsrepresentants dels hereus dels autors, ja que s’havien assabentat –per unenregistrament per a TVE difós pel Canal Català– que en aquella producció nos’havia utilitzat ni la versió singspiel de l’obra ni l’òpera, sinó una versióintermèdia, confegida per algun teatre alemany però que els hereus haviendecidit no autoritzar més. Totes les gestions foren inútils i no era cas d’arriscarsea una demanda, però en Fabià era tossut i, ja que no podia fer Mahagonny,es va proposar fer-ne un plagi descarat. Com que els assaigs eren a punt decomençar, va urgir uns quants col·laboradors perquè féssim la feina en untemps rècord. Així, en Xesc Barceló i jo mateix ens ocuparíem dels diàlegs, enFeliu Formosa i en Miquel Martí i Pol de les lletres de les cançons, i en JosepPons, en Lluís Vidal i en Joan Albert Amargós –de l’equip que havia posat enmarxa l’Orquestra de Cambra del teatre- de les solfes. En Barceló i jo vamtancar-nos i en tres o quatre dies vam enllestir els diàlegs de Realitat i quimerade la ciutat de Bossassony. Divertiment èpic. Van arribar uns plagis proudivertits de les lletres de les cançons, ho vam articular, se’n van fer còpies, envam fer algunes lectures amb els actors... i l’invent se’n va anar en orris per lapart musical. A en Fabià no el van convèncer gens les propostes que li van fer idesprés d’unes quantes discussions sobre si la música podia o no ser “irònica”,“paròdica” i no sé quantes categories més va decidir deixar-ho córrer. Potser jali havia passat l’emprenyada, o veia massa arriscat posar en escena un plagitan evident, el cas es que va redirigir els esforços en l’esmentada reposició delMurieta. Aquelles lletres –com els diàlegs- van romandre inèdites i l’episodi nova transcendir més enllà dels murs del teatre i la sala d’assaigs.El febrer de 1988 es constituïa la Fundació Teatre Lliure-Teatre Públic deBarcelona i en Miquel formava part dels patrons fundadors. Per les sevescondicions físiques no va poder participar gaire dels treballs del Ple delPatronat, però el seu suport –al costat de tants altres noms de la societat civil iwww.teatrelliure.cat 6

Qui sóc i per què escricEm dic Miquel Martí i Pol vaig néixer a Roda de Ter, a la comarca d'Osona, eldia 19 de març de l'any 1929 i sóc el segon de tres germans, tots nois. El meupare era manyà d'ofici i treballava de torner en un taller que, segons el que feiaconstar a la propaganda dels seus productes, era la "primera fábrica nacionalde telares automáticos en serie". La meva mare treballava als dobladors d'unafàbrica tèxtil de filatura de cotó i fibres artificials. Els Martí som una família ambforça implantació, al meu poble, i d'adolescent i de jove em vaig adonar que elsMartí-Pol érem allò que se'n sol dir els parents pobres, uns parents respectatssi venia el cas en què calia demostrar-ho, però al capdavall pobres. Ara,quaranta-cinc o cinquanta anys més tard, les coses s'han anivellat força, noperquè els Martí-Pol ens hàgim enriquit, sinó perquè una bona part dels altresMartí han anat més aviat de mal borràs.Vaig començar a anar a estudi als quatre o cinc anys -no ho recordo bé-, alcol·legi parroquial, regit per capellans. Jo no ho sabia aleshores, és clar, però ladecisió dels meus pares de fer-me anar precisament a aquell col·legi tenia unasignificació especial. De fet, els nens de les famílies diguem-ne d'esquerres,però d'una certa posició, anaven a l'escola del senyor Sebastianet, i els de lesfamílies de dretes, amb posició o, almenys, amb un cert "prestigi" social,anàvem a la dels capellans. Els altres nens, és a dir, els que no tenien posicióni això que n'he dit prestigi, solien anar a Les Escoles, o sigui, a l'escolapública, que em sembla que aleshores depenia exclusivament de l'Ajuntament.Les nenes, si no recordo malament, es repartien entre les monges, quepracticaven subtilíssimes distincions entre nenes riques, no tan riques i pobres,i Les Escoles, que era un col·legi mixt. No m'atreviria a assegurar-ho, però emsembla que al col·legi del senyor Sebastianet només admetien nois; al decapellans sí que ho puc assegurar: nens i prou, només hauria faltat!L'any 1936, en esclatar la guerra civil, tot aquest plantejament se'n va anar enorris, perquè els "rojos" van fer tancar els col·legis dels capellans i de lesmonges. La major part dels qui hi anàvem vam passar a Les Escoles i, entre larelativa massificació i el desgavell d'aquells anys, sobretot al principi i quan laguerra ja s'anava acabant, no vam aprendre pas gaire. Pel febrer del 1939 els"nacionals" van alliberar (és un dir) el meu poble i es van reobrir els col·legistancats. Jo tenia deu anys i vaig tornar al col·legi dels capellans. Aleshores,però, ens educaven en castellà i, tant al matí com a la tarda, abans decomençar les classes, a més de resar cantàvem l’Himno Nacional, tots dretsfent la salutació feixista davant d'un alumne que servava una gran banderaespanyola enlairada. Aquest període per a mi no va durar gaire perquè, enwww.teatrelliure.cat 8

complir catorze anys, com que a casa els diners escassejaven i, a més, hihavia malalts, em vaig posar a treballar al despatx de ca la Tecla Sala, lamateixa fàbrica tèxtil en què treballava la meva mare. Un tímid intent de fer-meestudiar -per advocat, segurament-, atès que jo ja mostrava una notableinclinació pels llibres i era força despert, es va frustrar sobretot per laintransigència d'un mossèn, amb molta influència sobre els meus pares, que vaconsiderar que no em convenia gens d'anar, tan jove, a viure a Barcelona.A dinou anys, quan ja en feia cinc que treballava i fins i tot tenia xicota (nòvia,que diuen ara) formal, vaig agafar una tuberculosi pulmonar, una malaltia forçacomuna entre el jovent de l'època, per la gana que es va passar durant laguerra i la postguerra, i segurament herència familiar de la branca pobra delsMartí, atès que tant el meu pare com el meu germà gran van patir-la i dues tiespaternes meves en van morir. El procés tuberculós, que em va enxampar deple, em va obligar a passar un any llarg al llit, i aquesta circumstància esticsegur que va influir en la meva dedicació a la poesia ja que, durant aquelltemps, vaig llegir molt, desordenadament, és clar, però amb un granentusiasme. Jo, aleshores, ja feia anys que escrivia poemes. De fet, els primerstempteigs, en llengua castellana, la meva suposada llengua "de cultura", elshavia fet quan encara anava a escola, o poc després de deixar-la. Per sort,alguns amics, molt més grans que jo, em van fer adonar del despropòsitd'escriure en una llengua que no era la meva i ben aviat vaig passar, de formadefinitiva, al català. No sabria pas dir d'on va venir-me l'afecció als llibres i larelativa facilitat per confegir versos. A casa no hi havia cap llei de tradiciófamiliar, en aquest sentit. El meu avi patern era afeccionat al teatre i tenia unesquantes obres impreses, i la meva mare llegia novel·les d'en Josep M. Folch iTorres, però això em sembla que no aclareix res. De fet, a mi mai no m'hapreocupat trobar una explicació diguem-ne historicista o transcendent del fet.Llegia perquè m'agradava llegir i feia versos perquè m'agradava escriure. Ellligam entre totes dues activitats és evident, però no gosaria pas establir unarelació de causa a efecte en qualsevol dels dos sentits. Els qui, poc o molt,escrivim, ho fem, penso, perquè ens agrada, i també, em sembla, perquè acòpia d'escriure, intentem comprendre les coses, explicar-nos-les i, a més,explicar-les als altres. Per a mi la poesia ha estat sempre com una mena degran interrogació. Cada poema aclareix, en certa manera, uns àmbits més omenys obscurs, però al mateix temps planteja nous interrogants. És un vaivésemblant al del viure; és una manera de viure, tan digna com qualsevol altra.Molta gent prova d'escriure, d'adolescent o de jove; al cap d'un temps, lamajoria ho deixa córrer. D'altres -pocs- persistim. Per què? No m'atreveixo pasa respondre si no és dient que perquè ens agrada. Potser sí que tenim méswww.teatrelliure.cat 9

desenvolupada la capacitat de fabulació d'expressió; potser sí que som mésorgullosos, o més xafarders, o més introvertits, o més perepunyetes. És igual.Tot això explica ben poca cosa. Escrivim perquè ens agrada. A d'altres elsagraden altres coses: fer negocis, jugar a futbol, convertir infidels i s'hidediquen, si poden, en cos i ànima. Alguns d'aquests, potser de joves havienescrit poemes. Després van descobrir el que de debò els agradava i ja no hovan deixar. Com nosaltres, si fa no fa.No vaig estar ben curat de la tuberculosi fins als vint-i-cinc anys. Quan en teniavint-i-set, el 1956, em vaig casar amb la meva xicota de tota la vida, que haviasuportat estoicament la meva malaltia. El 1958 vam tenir una filla i el 1965 unfill. Jo vaig continuar treballant al despatx de ca la Tecla Sala, llegint i escrivintversos. A més a més, però, feia altres coses. Els anys de la postguerra van sermolt difícils per a Catalunya, a la qual s'havia intentat de fer desaparèixer. Afinals dels anys quaranta i sobretot durant les dècades dels cinquanta i elsseixanta, em vaig incorporar a tots els moviments que, a la meva comarca,maldaven per desvetllar la consciència nacional, per recuperar la identitat queens havien volgut arrabassar. Vaig fer de tot aleshores, potser perquè era unmoment en què em sembla que comptava més el nombre que la qualitat.Comptant i debatut, però, no vaig pas fer res més que el que em tocava, el quesentia, el que m'agradava, en una paraula. Defensant el que defensavam'estava conquerint a mi mateix, reivindicant el que reivindicava no feia sinólluitar per la meva llibertat. Presentar-ho com un fet excepcional seria estúpid igrotesc. D'altra banda, és innegable que, tot i la por i el risc, m'ho passavad'allò més bé.L'any 1970 em vaig posar greument malalt altra vegada. Una esclerosi múltiple,aquest cop, que en pocs mesos em va deixar com estic ara, és a dir, quasiparalític. Un altre cop vaig llegir i, sobretot, escriure molt. No han estat fàcils,aquests anys, i segur que tampoc no ho seran els que pugui viure. De fet, noens enganyem, viure mai no ho és, de fàcil. L'any 1984 va morir la meva dona.L'any 1986 em vaig tornar a casar, pel civil, aquesta vegada. La meva segonadona també em suporta estoicament, a mi i a la meva malaltia.Miquel Martí i Polwww.teatrelliure.cat 10

Miquel Martí i Pol(Roda de Ter, 1929-2003)És conegut sobretot com a poeta, però també va ser autor de prosa i traductor.Va cursar estudis primaris a l'escola parroquial del seu poble. Als catorze anysva començar a treballar al despatx de ca la Tecla Sala, la mateixa fabrica tèxtilen què treballava la seva mare. Però als dinou anys va patir una tuberculosipulmonar, que el va obligar a passar un any al llit i li va permetre llegirabundosament. Amb Paraules al vent, que publica el 1954, va obtenir el PremiÓssa Menor. El 1956 es casa amb Dolors Feixas, amb qui tindrà una filla el1958 i un fill el 1965. Fa traduccions i inicia l'activitat pública: dirigeixcinefòrums, fa conferències, posa música als seus poemes i en canta enescenaris al costat de membres de la Nova Cançó, i col·labora a les revistesOriflama i Inquietud. Inicia també a finals dels seixanta activitats polítiques alPartit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).A partir del 1970 una esclerosi múltiple es comença a manifestar en el poeta.Aleshores, la introspecció serena de les seves limitacions fa que la seva poesiatranscendeixi la realitat de l'àmbit de la malaltia i basteix un món poètic originalcom a expressió de les sensacions més humanes: l'amor, el desig i la mort.[Vint-i-set poemes en tres temps (1972), finalista del premi Carles Riba; La pelldel violí (1974), Cinc esgrafiats a la mateixa paret (1975), Llibre dels sis sentits(1974), Quadern de vacances (1976)].Treballarà prop de trenta anys a la fàbrica, fins que el 1973 l'esclerosi múltipleel converteix en un pensionista de gran invalidesa i inicia uns anys de reclusió.El 1978 rep un homenatge dins la Setmana Popular a Osona, organitzada perla comissió de cultura del PSUC, sota el lema Ara és demà, amb cartelld'Antoni Tàpies i amb l'assistència de poetes com Vicent Andrés Estellés, PereQuart, Joan Brossa, Joan Vinyoli, Ramon Pinyol i Xavier Bru de Sala, entremolts d'altres. Aquell mateix any s'editava el treball plàstic sobre Primavera iHivern, realitzat per alumnes de l'Escola El Puig d'Esparreguera amb el guiatgedel seu mestre, Ramon Besora, que després exerciria d'editor i, últimament,d'impulsor de l'Associació d'Amics de Miquel Martí i Pol.El reconeixement públic li arriba amb la publicació a Llibres del Mall de tresvolums de l'Obra poètica: L'arrel i l'escorça, El llarg viatge i Amb vidres a lasang. Amb el poemari Estimada Marta, el 1978, el poeta és conegutpopularment i reprèn l'assistència a actes públics. El 1984 mor la seva esposaDolors Feixas, després d'una llarga malaltia. Tot i que gran part de la sevaproducció són poemes, també va editar un volum de prosa, Contes de la Vilawww.teatrelliure.cat 11

de R. i altres narracions, dos llibres de "memòries novel·lades" i un decorrespondència amb el poeta Joan Vinyoli. A partir de les publicacions, es vanmusicar molts poemes de l'autor. Així, cantants com Maria del Mar Bonet,Ramon Muntaner, Lluís Llach, Celdoni Fonoll o Rafael Subirachs van ajudar afer popular l'obra del poeta.Homenatges i distincions honorífiques es van anar succeint des tota menad'institucions públiques i entitats cíviques. L'assistència del poeta –sempreacompanyat per Montserrat Sans, la seva segona dona, amb qui es va casar el1986– va ser aclamada en molt diversos actes. A moltes poblacions deCatalunya hi ha carrers que van rebre el seu nom, i també el porten un institutd'ensenyament secundari de Cornellà de Llobregat i dues biblioteques, la deSant Joan Despí i la de Sant Gregori.Entre d’altres, la seva obra va obtenir els premis Óssa Menor (1954), elFastenrath, el Premi de la Crítica (1978), el Salvador Espriu, el Ciutat deBarcelona (tant de traducció com de poesia), el Nosside Internacional a la Valld'Aosta, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), la Creu de SantJordi, la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts (1992), el Premi Nacional deLiteratura de la Generalitat de Catalunya (1998) i la Medalla d'Or de laGeneralitat de Catalunya (1999).El 1999 es va produir un reconeixement popular espontani que va fer que unagran part dels ajuntaments catalans aprovessin als seus Plens demanar al'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, de la qual era membre, i a laInstitució de les Lletres Catalanes, que es presentés una candidatura de l'autora l'Acadèmia Sueca per al premi Nobel.Martí i Pol va morir el 2003. De llavors ençà la seva figura ha rebut nombrososhomenatges i la seva obra manté plenament la seva vitalitat. L’obra poèticacompleta ha estat reeditada aquest any per Edicions 62. El seu llegat literaricomprèn, a més, la traducció d'obres d’Antoine Saint-Exupéry, Simone deBeauvoir, Guillaume Apollinaire, Gustave Flaubert, Émile Zola, Jean Racine,Joris- Karl Huysmans i Gianni Rodari, entre altres autors. D'altra banda, la sevapoesia, ja sigui en volums personals o en antologies, ha estat traduïda al'espanyol, el portuguès, l'alemany, l'anglès, l'italià, el flamenc, l'eslovè, elbúlgar, el rus i el japonès.més informació:http://www.escriptors.cathttp://www.uoc.edu/lletra/noms/mmartiipol/index.htmlwww.teatrelliure.cat 12

Bibliografia seleccionadaProgrames artístics del Lliure. Amb vidres a la sang. Fundació Teatre Lliure.Poesia completa. Edicions 62, La Butxaca.Estimada Marta. Edicions 62 i Empúries.La fàbrica. Edicions 62 i Empúries.Llibre de les solituds. Edicions 62 i Empúries.Quietud perduda. Edicions 62 i Empúries.Els bells camins. Edicions 62 i Empúries.Paraules al vent. Edicions 62 i Empúries.Sol de palla trencada. Antologia poètica (1951-2003). Edicions 62.Nova antologia poètica. Edicions 62.Suite de Parlavà. Edicions 62.Andorra. Postals i altres poemes. Edicions 62.Després de tot. Edicions Proa.www.teatrelliure.cat 13

Sílvia BelLlicenciada en art dramàtic. En teatre ha interpretat entre d’altres obres:Carnaval de Jordi Galceran, dirigit per Sergi Belbel; Nausica de Joan Maragall,dirigit per Hermann Bonnín. Teatre Grec; Aurora De Gollada, escrita i dirigidaper Beth Escudé i Gallés dins del Projecte T6 del TNC; La Xarxa, de JoanBrossa, dirigit per Josep Maria Mestres; Sóc el defecte, de Pedrolo, dirigit perJoan Maria Gual; Noves veus, nous poetes, dirigit per Lourdes Barba; ElProcés, de Kafka, dirigit per Àlex Rigola; Els dos bessons venecians, de CarloGoldoni, dirigit per Toni Cafiero; Jo era a casa i esperava que vingués la pluja,de Jean-Luc Lagarce, dirigit per Catherine Marnas; Quan serà pintada unaescena de fons sense fi, de Joan Brossa, dirigit per Moisès Maicas; Les filles deKing Kong, de Theresia Walser, dirigit per Anna Silvestre; Lleons al jardí, espilld’Abu Bakr, d’Albert Roig. Va protagonitzar de manera brillant El ventall deLady Windermere d’Oscar Wilde, amb direcció de Josep Maria Mestres, i Laplaça del diamant, de Mercè Rodoreda amb direcció de Toni Casares a la SalaGran del Teatre Nacional de Catalunya. En cinema ha protagonitzat lespel·lícules: Año Mariano, dirigida per Fernando Guillén Cuervo i Karra Elejalde;i Torapia, dirigida per Karra Elejalde. En televisió ha participat també a El corde la ciutat i a Ventdelplà.www.teatrelliure.cat 14

Jordi DauderIntèrpret de llarg recorregut –ha fet cinema, teatre, doblatge...–, va estudiar ArtDramàtic i Història Contemporània a Barcelona i a París, a més d’aprofundir enel mètode Stanislavski. També ha cultivat el seu vessant literari amb creaciód’obra pròpia (El estupor, i diversos poemes i contes) i com a co-fundador de larevista El Viejo Topo. Com a intèrpret teatral ha participat en un bon nombred’espectacles tant a Catalunya com a la resta de l’Estat. Ha participat en obresdirigides per Joan M. Gual, Herman Bonnin, Xavier Albertí, Ariel García Valdés,Calixto Bieito, Núria Espert, Pierre Chabert, Konrad Ziedrich, Ricard Salvat,Sanchis Sinisterra, Sergi Belbel, Helena Pimenta, Amelia Ochandiano JoséLuis García o Tamzin Towsend entre d’altres. També ha dirigit El último vals apartir de textos de Samuel Beckett i Miquel (homenatge a Martí i Pol), a partirde poemes del poeta català, que es presenta aquest any al Lliure. a banda dediversos recitals de poemes d’autors com Raimon, Vicent Andrés Estellés,Ovidi Montllor (amb Toti Soler), Salvador Espriu (amb Marina Rosell).Ha fet també cinema, participant en nombroses pel·lícules espanyoles iestrangeres. En destaquen Somne, d’Isidro Ruiz; Pasos, de Federico Luppi; Site dicen que caí, El amante bilingüe, o La pasión turca, de Vicente Aranda;Pont de Varsovia, de Pere Portabella; El perquè de tot plegat, Carícies,Amic/Amat, Anita no perd el tren i Amor idiota, de Ventura Pons; DangerousGames, de Winkelmann; Land & Freedom, de Ken Loach; Els sense nom, deJaume Balagueró; L’arbre de les cireres, de March Recha; Smooking room, deRoger Gual, i Joves, de Ramon Térmens. En televisió, ha participat en lessèries de TVC Poble Nou, Nissaga de Poder, Majoria Absoluta o De moda.També ha format part del repartiment de les sèries de Telecinco El comisario,Abogados, Esencia de poder o Hospital Central; i d’Antena 3 Ambiciones. Al’Estat francès ha participat en sèries com Caribe, le grand Battre o Latramontade. Ha estat guardonat amb diversos premis: el Martí Pol de poesia i elCiutat de Sabadell de contes, el Premi Sant Jordi de la Crítica al Millor ActorEspanyol per Pont de Varsovia i La Telaraña, i el Premi del Públic al MillorActor Català per Carícies de Ventura Pons. Aquesta temporada ha participat almuntatge d’El bordell, de Lluïsa Cunillé, dir. Xavier Albertí, a la Sala FabiàPuigserver.www.teatrelliure.cat 15

Lluís LlachNeix el 7 de maig a Girona. Viu tota la seva infància a Verges, (el BaixEmpordà). L'existència d'un piano al domicili familiar marcaria el jove LluísLlach, que amb 6 anys va començar a composar les seves primers estructuresmusicals. Als 15 anys, es va desplaçar a Barcelona per cursar estudisuniversitaris. Immers completament en els ambients estudiantils antifranquistes,i degut al seu interès per la música, entra en contacte amb el Els Setze Jutges,l’antecedent del que llavors començaria a denominar-se "Nova Cançó" i en laqual destacaria molt aviat. El 1969 treu al mercat el seu primer disc Les mevesprimeres cançons i composa “L’Estaca”, que es convertirà en un himnerevindicatiu. El 8 de desembre del 1969 debuta a Madrid al Teatro Español i lisorgieixen els primers problemes. L'opressió franquista prohibeix els seusconcerts i decideix exiliar-se a França, tot i que aprofitarà per tornar enocasions concretes. A l’exili continua el seu treball com a cantautor, triomfa alteatre Olympia i publica el disc I si canto trist, preludi d'un nou tarannà estilístic.Viatge a Ítaca suposa un altre canvi conceptual pel que fa a la creació decançons en català. En morir Franco, Lluís Llach torna a Espanya i celebra tresrecitals al Palau d'Esports de Barcelona recollits en forma de disc sota el títolde Barcelona, gener del 76, tot un document sonor de la situació i sentimentsd'uns moments històrics.A partir d’aquí, la trajectòria de Lluís Llach és imparable. Pública nombrososdiscs com Campanades a morts; El meu amic, el mar; Verges 50; I amb elsomriure, la revolta; T’estimo; Maremar; Astres; Geografia; Torna aviat; Rar;Temps de revoltes i 9. Comparteix escenari amb artistes com PascalComelade, Marina Rosell, Maria del Mar Bonet o Cristina Hoyos, a banda de ferdiverses gires a països com Cuba, Brasil i el Quebec. A més, el juliol del 1985ofereix un concert al Camp Nou on arriba a congregar 100.000 espectadors,tota una fita per a la cançó en català. Al llarg d’aquests 30 anys de trajectòriaha rebut també nombrosos premis, d’entre els quals destaca especialment LaCreu de Sant Jordi i el Premi al Millor Compositor atorgat per l’Acadèmiafrancesa del Disc.El 1993 elabora Un pont de mar blava, en estreta col·laboració amb el poetaMiquel Martí i Pol. Des de llavors la seva relació tan personal com artística esva aprofundint. Deu anys més tard, l’11 de novembre del 2003, mor Martí i Pol,i Llach decideix presentar un nou recital, Poetes, en homenatge al poeta itambé als escriptors catalans decisius en la seva trajectòria musical.L’any 2007 Lluís Llach, després d’una gira de comiat, es retira com a cantautorfent dos concerts de comiat el 23 i 24 de març a Verges.www.teatrelliure.cat 16