Tema 3 (Revista)

La imatge fa referència a quelcom, representa alguna cosa, és imatge d'alguna cosa. Les imatges
actuen com a signes de quelcom aliè. L'escultura és una imatge del model, la fotografia és una
imatge del paisatge, el prospectes publicitari mostra imatges del producte que anuncia... La relació
entre imatge i realitat està tan mevanitzada, tan assimilada per nosaltres, que sovint ens sentim
davant d'una realitat, més que no pas davant de la seva imatge, una confusió que, segons com,
pot ser perillosa.
Existeix una sèrie de característiques que, en major o menor mesura, posseeixen totes les
imatges. Les propietats concretes d'una imatge dependran del gran de concreció que en ella
tinguin les següents característiques.

La connotació comporta l'associació de la imatge amb determinats sentiments.
Pel contrari, la dennotació és el significat objectiu d'un mot o expressió i de cada element dins d'una imatge. Així, la
interpretació denotativa d'una imatge dependrà de la capacitat de cada espectador de reconèixer la realitat.

La iconocitat és la capacitat que posseeix la representació de quelcom per a produir en nosaltres un efecte visual
similar al que ens produiria la realitat representada.
L'abstracció suposa que la imatge no manté semblança amb una realitat concreta, por ser un producte de la fantasia o
relacions arbitràries.
En alguns casos la representació no existeix i la imatge es converteix en realitat autònoma.

Des del punt de vista de la percepció visual, la inclusió de més de 4 elements que difereixen en color, forma i textura no
permet observar la imatge d'una sola mirada, i diem, aleshores, que és una imatge perceptualment complexa.
Però, a més, si els elements que apareixen tenen relació semàntica, la complexitat de la imatge augmenta
semànticament. Podem trobar imatges perceptualment senzilla, que siguin semànticament complexes.

Les imatges polisèmiques són les que fan possibles diferents interpretacions. La interpretació serà homogènia en
grans sectors amb bases culturals comunes, en similars condicions espacials i temporals.
La polisèmia de les imatges neix de les connotacions que provoquen les relacions entre els diferents elements de la
imatge.
La polisèmia icònica és programada pels creadors d'imatges per entrar en connexió amb els sentiments, creences i
tendències arrelades en el públic a qui va destinat el missatge.

La massificació de la comunicació per imatges produeix la propagació de l'estereotip, la insistència en estímuls coneguts
i redundants de manera que ja no ens criden l'atenció.
Algunes imatges ens sorprenen perquè són originals.
Una imatge pot ser considerada original quan és capaç de transmetre un missatge més o menys complex a través de
mecanismes perfectament recognoscibles, però instaurant nous paràmetres, o modificant els anteriors.

Es poden adoptar els recursos expressius de la llengua en la composició de
la imatge, fet que provocarà un impacte més gran i cridarà més l'atenció en
els receptors.
• LA COMPARACIÓ: consisteix en exposar dos elements per tal que puguin
establir-se semblances i diferències entre les seves qualitats.
• LA PERSONIFICACIÓ: consisteix en donar els objectes qualitats
humanes, trets propis de les persones.
• LA METÀFORA: consisteix en substituir allò que es vol mostrar per una
altra cosa amb la que guarda alguna relació.
• LA HIPÈRBOLE: consisteix en utilitzar una exageració per a destacar
l'expressió.
• LA SINÈCDOQUE: Es tracta de mostrar un objecte presentant-ne només
una part de manera que el receptor pugui imaginar el que falta.

Podem distingir quatre funcions fonamentals de la comunicació per imatges: informativa,
expressiva, poètica i suggestiva.
Comunicar a través d'imatges implica donar un cert èmfasi a algunes d'aquestes funcions.
eferencial
Aquesta funció està en la base de tota comunicació, però té especial rellevància
en el periodisme i el documentalistes.
És la funció del llenguatge orientada al context. Tracta només successos reals i
comprovables, ja que no són opinions ni coses subjectives.
xpressiva
És la funció orientada a l'autor de la imatge, la trobem en imatges que transmeten
els sentiments de l'autor/a; la seva manera personal de veure el món i la vida, les
seves pors i les seves fantasies, el seu estat emocional.
Aquesta funció descriu el món des d'un punt de vista subjectiu.
oètica
La funció poètica i estètica està centrada en la imatge mateixa. L'objectiu és
impactar l'espectador, cridar-li l'atenció i provocar-li una impressió estètica.
També és una funció constant en el llenguatge publicitari, juntament amb la funció
exhortativa o suggestiva que comentarem tot seguit. En aquest sentit, tots els
fotomuntatges criden l'atenció en quant la lògica de la seva construcció, i són
característiques d'una comunicació centrada en la imatge mateixa.
uggestiva
Aquesta funció va dirigida a convèncer l'espectador perquè faci una cosa
determinada. És la funció dominant en les imatges publicitàries.
Les tècniques subliminals intenten influir en les desicions dels consumidors sense
que aquests siguin capaços de percebre cap tipus de manipulació. Es tracta d'un
procés sensorial que es desenvolupa sota l'ombra de la percepció humana.

En la nostra cultura associem automàticament la
visió d'un fet amb la seva existència,
identifiquem la imatge amb la realitat. Tanmateix,
les imatges sempre són signes de quelcom aliè
que incorporen diversos codis comunicatius: uns
de generals, com la gestualitat; altres específics,
com el codi gràfic o el de relació compositia
entre els elements que conformen la imatge. Per
a llegir de forma comprensiva i crítica les
imatges és necessari conèixer aquets codis.
Les característiques de la imatge poden utilitzarse
per a reforçar intencionadament el sentit d'un
missatge icònic en el moment de crear-lo.
Les imatges incorporen codis comunicatius
generals, que existeixen en la nostra interacció
directa amb l'entorn. Els codis són d'origen
cultural, la qual cosa implica que la seva acció
provoca diferents efectes segons l'època o el
lloc.

Quan es fa una fotografia o es pinta un quadre, es plasma una parcel·la del que es pot veure. És
el que anomenem enquadrament. Com més petit sigui l'espai seleccionat més probabilitats hi
haurà de transmetre una idea diferent a la realitat.
Les preses frontals presenten la realitat més objectiva, mentre que els punts de vista picats o
contrapicats la distorsionen.

Els gestos tenen una significació clara i directa en la comunicació humana. La gestualitat és
utilitzada al màxim en l'elaboració d'historietes i caricatures.
La publicitat articula els seus missatges reforçant els aspectes gestuals.

A l'hora de construir missatges, l'escenografia és un instrument per a la creació de matisos
significatius. També pot col·laborar en la presentació deformada de la realitat.

Les possibilitats de variar la quantitat de llum i el tipus repercuteix en el significat i bellesa de la
imatge. També es pot jugar amb la posició des de la que s'il·lumina l'objecte.

La seva associació més immediata és la
sang, que evoca des de l'amor fins la luxúria,
des de l'alegria fins el crim, l'agressivitat, el
risc. El vermell atrau l'atenció i desbanca a
tots els altres colors.

És un color ambivalent que tan simbolitza la vida com evoca el verí i l'enveja.

És sempre un color lluminós. Malgrat tot, la consideració del groc és diferent a Orient i a
Occident per raons culturals. Per el cristianisme és el color de l'enveja, la traïció i la covardia;
mentre que en la tradició xinesa o budista, el groc és un color sagrat.

Tradicionalment s'el relaciona amb la confiança, la seguretat, l'harmonia, l'afecte i fidelitat.
Però és fred, tranquil i ordenat, d'aquí provenen les seves connotacions negatives que es
relacionen amb la tristesa o la depressió.

Quan la representació visual d'una persona o una cosa és representació de quelcom més ampli que
la cosa o persona concretes, estem davant d'un procés comunicatiu de caràcter simbòlic.
Les relacions poden establir-se per la existència d'analogies o d'implicacions causa-efecte, o per
simples convencions lliurement pactades.

Està vinculada als instruments tècnics amb els quals s'elabora el missatge visual.
Un aspecte tècnic que por modificar el significat de la imatge són els objectius. Els objectius
angulars augmenten la sensació de profunditat i distorsionen la realitat. Pel contrari, els
teleobjectius apropen l'objecte i provoquen sensació d'aixafament. Un altre aspecte tècnic és
l'enfonsament/desenfocament, que sovint s'utilitza com a element expressiu.

La disposició dels elements parcials que constitueixen el conjunt d'una imatge, estableix relacions
espacials entre ells i pot convertir-se en factor de jerarquització i ordre.

Les imatges sovint apareixen acompanyades de text. Quan una imatge i un text es combinen per a
formar un missatge estableixen entr si diferents relacions significatives.
La relació entre text i imatge formant part d'un mateix missatge pot ser de diferents tipus segons la
naturalesa del text i de la imatge:
- Text dominant: el text aporta sentit a la imatge.
- Imatge dominant: la imatge expressa una idea bàsica i el text es converteix en accessori.
- Complementarietat: en aquest cas, tots dos aporten part del significat.
• Relació de recolzament: el text serveix de recolzament i concreta el significat de la
imatge.
• Relació de oposició: el text aporta un significat diferent el que expressa la pròpia
imatge.
• Relació de simbiosi: el text i la imatge s'aporten mútuament nous significats. Es
produeix un enriquiment mutu.

El més important que posseeix la imatge és la seva capacitat emocional. Hem explicat
que pot adoptar diferents actituds davant de la realitat i que, el registre que es fa ens
ofereix una selecció de la realitat mirada des d'un determinat punt de vista. Observar una
imatge i llegir-la vol dir explorar els seus significats, veure més enllà de la pura
identificació i intentar discernir quines són les idees i les informacions que ens aporten.
L'exercici de lectura i posterior interpretació depèn de diferents factor: el primer és el
reconeixement d'allò que apareix a la imatge, aquí podem posar en joc tot el
coneixement que tenim sobre els recursos que utilitza un fotògraf per enquadrar i
seleccionar la realitat.
Cal també pensar en els significats que ens susciten els elements i com es relacionen
entre ells. També serà important saber quelcom més de la imatge, i del seu autor i
context.
Finalment cal que siguem capaços d'exposar tot el que veiem i argumentar-ho.

ENQUADRAMENT, TIPUS D'ANGLE I PLA
La imatge que se'ns presenta té un format vertical que suggereix força i fermesa.
El motiu principal, el noi, està captat amb un pla sencer malgrat que no veiem un
dels seus peus; aquest tipus de pla remarca l'acció del protagonista, que avança
feliç amb una ampolla sota cada braç. L'angle picat empetiteix el noi, ja que
proporciona un punt de vista de superioritat. És contraproduent el seu ús en
persones (especialment nens), precisament perquè ajuda a veure’ls com a
inferiors, els resta importància i, a més, pot deformar les proporcions del cap
respecte al cos. També podem considerar un angle aberrant en la presa de la
imatge donat que les verticals dels edificis suggereixen una línia de l'horitzó
lleugerament inclinada. Podem imaginar que el fotògraf estava més interessat en
captar l'instant que en cuidar un enquadrament perfecte.
COMPOSICIÓ (ESTRUCTURA DELS ELEMENTS), ORDRE DE LECTURA I
RECORREGUT VISUAL
Podem considerar que és una imatge complexa perquè podem observar més de
quatre elements, també podriem afegir que és monosèmica perquè no utilitza
cap recurs expressiu com la metàfora visual o altres, que impliqui una doble
lectura de la imatge. És una imatge on predominen les línies diagonals per tant,
implica una sensació de dinamisme i moviment.
Es tracta d’una estructura totalment clàssica on l’element principal a destacar és
situat pel fotògraf just al centre de la imatge. La imatge es centra en el rostre
feliç del noi que, suposem, torna triomfant a casa seva després d’haver complert
amb l’encàrrec de comprar dues ampolles de vi, una felicitat a la que se suma el
fet de veure’s escollit com a objectiu de la càmera del fotògraf. De fet, només la
figura del noi està perfectament enfocada en aquesta imatge, i per tant la
primera lectura visual se centra només amb ell i la seva particular càrrega. En
segon pla, hi ha una nena desenfocada que s’adona perfectament de la intenció
del fotògraf i també n’és partícep amb una mirada còmplice. Finalment,
igualment desenfocat, la resta del fons, persones anònimes i un carrer qualsevol
del París de finals dels anys 50.
IL·LUMINACIÓ I TEXTURES
Una llum natural (perquè és una imatge presa a l'exterior) i plana (ja que no
percebem ombres ben definides) fa brillar la cara del noi i les ampolles que
porta, i ens permet destacar bàsicament dos tipus principals de textures. La
primera és la de les ampolles que porta el noi i que desprenen una mena de
brillantor que les fa co-protagonistes de l’instant. La segona textura destacable
seria la de la roba del noi, una textura que ara ens recorda un temps passat.
PROFUNDITAT DE CAMP
La profunditat de camp és força reduïda, ja que el noi és l’únic element que
podem distingir amb nitidesa. Tota la resta apareix desdibuixat, tot i que podem
distingir les persones i les característiques de l'espai que ocupen.