URC 42 - 50 anys després

L’Avinguda Meridiana cap el 1900 en ina imatge de l’arxiu de Jordi Morell
l’Estat per qui en seria president, Nicolás Salmeron.
Aquest municipi, però, va aconseguir una petita victòria:
una corba a l’avinguda Meridiana per tal que no
creués el seu nucli antic.
Barcelona estava considerada plaça militar de primera,
la qual cosa volia dir que no podia enderrocar
les muralles que la constrenyien. La població, que a
causa de la industrialització passà
dels 30.000 habitants de 1717 als
183.000 de 1857, vivia en condicions
d’absoluta insalubritat en
habitatges de creixement vertical
ben precari, a tocar de les fàbriques
i amb un índex de mortalitat infantil
que feia que un de cada quatre
infants no arribés a complir cinc
anys. La necessitat de creixement
del municipi era, doncs, ben peremptòria. Com a primera
mesura, el 1846 les autoritats van prohibir la
instal·lació de nous vapors a l’interior de la ciutat.
Sis anys abans d’aquella prohibició, l’Ajuntament
convocava un concurs amb un objectiu ben concret:
“¿Qué ventajas reportaría para Barcelona, y especialmente
su industria, la demolición de las murallas que
circuyen la ciudad?”. El permís per al seu enderroc
va arribar el 1854 i, a partir d’aleshores, el Consistori
barceloní va pensar en eixamplar el municipi. Un
posterior concurs, des del govern central, es va adjudicar
a Ildefons Cerdà, tot i que el guanyà Antoni
Rovira i Trias.
La pressió recaptatòria de
l’Ajuntament de Barcelona
era més gran que la dels
ajuntaments del voltant:
amb l’annexió, la fiscalitat
s’igualaria per la banda alta
l’URC I CIUTAT 43
40.000 persones a la Rambla, en contra
Per a la construcció i desenvolupament d’aquell
Eixample, Francesc de Paula Rius i Taulet, l’alcalde el
1874, va iniciar un expedient per a aconseguir l’annexió
dels pobles de la rodalia. Aquests s’hi van oposar.
I ho van fer davant del
govern de l’Estat posant el dit a
la nafra de Madrid tot argumentant
que Barcelona pretenia
“disputar a la capital de la
Monarquía la supremacía que en
diversos órdenes y muy en particular
en población tiene sin disputa
sobre Barcelona”. Els
pobles del pla s’havien oposat
en bloc a l’agregació. El rebuig
va arribar al seu moment àlgid el
1889, quan unes 40.000 persones
d’aquells pobles es van manifestar
a Barcelona a favor de mantenir
l’autonomia municipal. Van
baixar per la Rambla, van continuar
per l’actual passeig de
Colom i al Palau de la Duana es
van reunir amb el cap polític o governador civil.
Durant dues dècades, els intents es van veure frustrats
per qüestions polítiques, tot i que, en alguna
ocasió s’havia argumentat, fins i tot, la pèrdua de
l’expedient corresponent!
Sembla ser que el van trobar més endavant.
Sobretot quan l’1 d’abril de 1897 els representants
del Consistori barceloní es van presentar
a Madrid per comunicar que
no podien fer front a la taxa extraordinària
assignada pel govern per
ajudar a l’exèrcit a la guerra de
Cuba, Puerto Rico i Filipines. Però sí
que podrien si el seu ajuntament
s’annexionava els municipis del
voltant. Només set dies després
s’autoritzava l’agregació i el dia 20
s’emetia el Reial Decret que en donaria compliment.
Amb el Decret d’Agregació, Barcelona passava a
tenir, de cop, el triple de superfície i 510.000 habitants,
el conjunt metropolità líder a la Península, per
davant de Madrid, Lisboa i València, lloc que perduraria
fins al final de la Guerra Civil. En el moment de
l’agregació, tant Gràcia com Sant Martí havien superat
els 35.000 habitants, per davant de la segona ciutat
de Catalunya, que era Reus, amb 30.000. Amb
l’annexió la capital catalana representava el 0’25 de
la superfície del país i passava a concentrar més del
25 per cent de la població. El nou ajuntament es va
constituir el dia de Sant Jordi.
Parafrasejant Enric Calpena amb el títol del seu llibre
El dia que Barcelona va morir, que fa referència a
quan les tropes d’Al-Mansur van entrar a la ciutat,
hom pot dir que, el 20 d’abril de 1897, Sant Martí va
morir com a municipi. Un municipi el document més
antic del qual data de 1359.