Jaume I i Borriana - ajuntament de burriana

Jaume I i Borriana
MAIG 2008
204
Buris-ana
butlletí de l’agrupació
borrianenca de cultura

Director: Jordi Bort Castelló
(jordibort2@hotmail.com)
Consell de redacció: Glòria Olivares i
Muñoz, Roberto Roselló, Raquel Doñate, Juan
M. Ros.
Disseny logotip: Expanweb.
Disseny portada: Juan Lara
Edita: Agrupació Borrianenca de Cultura
(ABC). Maig 2008, núm 204.
Redacció, administració i publicitat:
Encarnació, 45, entresòl.
Apartat de Correus 155. 12530 Borriana
(Plana Baixa). País Valencià.
Visiteu la nostra web:
www.borriana.com
Fotocomposició i impressió:
Sichet, S.L. (Vila-real)
Dipòsit legal: CS 77-1958
ISSN: 1137-4519
Tots els articles d’aquesta revista són inèdits,
excepte quan consta el contrari, i les opinions
expressades corresponen als seus signataris.
S’autoritza la reproducció, sense fins
comercials, dels continguts d’aquesta
publicació, citant l’autor i la procedència.
Si voleu escriure algun article, us agrairíem
que ens ho donàreu en qualsevol suport
informàtic i amb alguna il·lustració.
S’admetran per a la seua publicació, originals
en qualsevol llengua.
Amb la col·laboració de:
AJUNTAMENT DE BORRIANA
CONSELLERIA DE CULTURA
sumari
parlem-ne 04 Un dinàmic grup
borrianenc
coses de casa 05 Quatre anys
de "Burisàning"
portada
06
arguments 17
Jaume I "el repartidor"
«Lo castell de fust...»,
enginyeria militar aplicada
a la conquesta de Borriana
per Jaume I
La nostra llengua
en temps de Jaume I
L'estany de la Vila (IV)
L'estrany cas de la regidora
Giménez contra la realitat
medi natural 21 Les raboses han tornat
obituari 23 L'amic del Pare Sant Blai
el personatge 24
llibres 28 Una novel·la política?
Portada: Jaume I (en el centre de la imatge, damunt
el cavall quadribarrat) i Sant Jordi (al seu costat) en
la batalla del Puig, segons el retaule de Marçal de Sax
(Victoria and Albert Museum, Londres).
El cas Añoveros.
Situacions límit Església-Estat
galeria 26 Cosecha del 68
fent memòria 29 80 anys de falles a Borriana
El bou de Sant Blai

parlem-ne
buris-ana 204
4
Un dinàmic grup
borrianenc Col·lectiu Excletxa
El Col·lectiu Escletxa és una associació sociocultural que va sorgir de la idea
de fer de Borriana una ciutat més viva, més crítica, més solidària i habitable.
Nosaltres som un grup de gent que intentem oferir una alternativa d’oci a
aquesta ciutat.És a dir que volem ser el despertador d’aquesta ciutat dormitori.
Des d’ací intentem enlairar alguns valors que considerem imprescindibles: La
voluntat, la passió, el coratge d’atrevir-se a posar en peu lluites, iniciatives
rebels, projectes que semblen una bogeria, però que són possibles sobre la
base de l’esforç col·lectiu.
També considerem important una actitud demòcrata radical que rebutja acceptar
plàcidament la desigualtat de drets ciutadans pel fet de venir d’altre país, o per
raons econòmiques, culturals, de gènere, de color de pell o de vestimenta. En
definitiva, aquests són els fonaments del col·lectiu Escletxa, el qual volem mantenir
plenament obert al servei de lluites i iniciatives mil; d’un altre model de fer i estar
al món. Desitgem un espai on trobar-nos, on fer, on pensar, ongaudir...
El Col·lectiu Escletxa és de caràcter assembleari i les nostres assemblees
estan obertes a tothom les solem fer totes les setmanes i són convocades per
internet en el nostre blog. Tot i que sols portem des de novembre treballant ja
hem dut a terme molts projectes:
El 17 de novembre vam organitzar una trobada d’expressió urbana a la Mercé
AGAINSTREET. On vam poder gaudir dels malabaristes, skaters i músics que
tocaven percussió per tal d’amenitzar la vesprada.
El 24 de novembre vam fer una Free Jam Session en el Jamaica Music Bar, on
la música en directe va ser la protagonista. I on artistes de Borriana ens van
deleitar amb les seues improvisacions.
Entre els artistes que es van deixar caure
per allí es trobaven Rafa Jamaica, El Xino,
Farleyn així com membres de la banda
Komoloyes entre altres. En Gener vam
organitzar un taller d’escalada, on els
participants van poder aprendre técniques
i utilització del material d’escalada i van
passar una bona estona practicant aquest
emocionant esport. A més d’aquestes
activitats puntuals, durant tots aquests
mesos, hem organitzat exposicions de
fotos, presentacions de llibres, passes de
curtmetrages quasi tots els diumenges
i hem format un grup de batucada que
assatja tots els dimecres a les 19.00 en
el Casal Jove.
No obstant la nostra activitat estrela va
ser les Jornades de Memòria Històrica
que van tindre lloc en el CMC de
Cultura de la Mercé. La xerrada sobre
els Afusellats i morts a les presons
franquistes va ser tot un èxit, ens vam
ajuntar vora 130 persones que vam
escoltar amb interés i certa conmoció
a Juan Luis Porcar i Teresa Armengot
que ens van explicar el seu treball
d’investigació sobre els morts a la presó
de Borriana durant l’etapa franquista.
Com que l’activitat va crear molta
expectativa, segurament tornarem a
organitzar una nova xerrada amb els nostres
companys del Grup de la Recerca de la
Memòria Històrica, del qual son membres
Juan Luis i Teresa.
El Col·lectiu Escletxa encara és una
associació jove, no obstant tenim moltes
idees i projectes que pensem poden traure a
Borriana de la rutina en què esta immersa.
Per tal de fer difusió sobre el col·lectiu
hem creat un blog a internet al qual
tothom pot accedir per tal de conèixernos,
participar amb nosaltres o
simplement informar-se del que passa
a Borriana:
http://escletxa-borriana.blogspot.com
També tenim un correu electrònic on
la gent es pot posar en contacte amb
nosaltres:
escletxaborriana@gmail.com
Quatre anys de
“burisàning”R. Roselló
Quan em vaig fer càrrec de la direcció del nostre butlletí
no em vaig marcar cap termini. Després de quatre anys i 13
números (14 si comptem l’extraordinari del Lluç), sent que,
ara sí, és arribat el moment del relleu i d’agrair als meus
col·laboradors els seus esforços i compromís, que sempre he
considerat vertaderes proves d’amistat.
Tot i l’“amateurisme” i que les coses sempre són millorables,
crec que podem brindar al nostre successor, l’amic Jordi Bort,
una digna herència sobre la qual podrà seguir construint
el futur de Buris-ana. Pense que hem acomplit amb els
objectius de partida, és a dir, mantindre una regularitat
editorial (habitualment trimestral, ja recuperada en l’etapa
anterior), condició sine quan non per a poder aspirar a una
mínima presència entre els lectors. També hem consolidat
algunes seccions de continguts, sense mai deixar d’obrirnos
a altres de noves ni d’apartar-nos de l’únic i exclusiu
àmbit temàtic a què ens devem: Borriana. Hem sobreviscut
al 50 aniversari de l’ABC i als 200 números del butlletí, a
l’aspecte formal dels quals hem dedicat no poc de temps
i cura en aquesta etapa. Finalment, es pot comprovar
com hem modernitzat el disseny i aconseguit fiançar la
publicació a tot color.
En ocasió de la presentació del CD recopilatori de la revista, ja em vaig referir al meu periple com a director del butlletí
comparant-lo a certs esports de risc per a jóvens com ara el “*pònting” o el “ràfting”, i així vaig batejar l’experiència com
a “burisàning”. Potser practicar “burisàning” no siga exactament com llançar-se de cap per un pont, però no pots evitar
una certa sensació de vertigen, sobretot quan arriben els exàmens trimestrals, és a dir, l’estressant temps de tancar i dur a
impremta la revista; o quan et trobes amb reveladores i sobtades sorpreses, —no sempre negatives, és cert—, sobre com és la
cara oculta d’algunes persones. Amb tot, considere un honor haver sigut dipositari d’aquesta responsabilitat, i ha estat una
experiència personal netament positiva. De fet, la meua intenció és continuar amb el projecte però des d’un segon plànol,
ajudant en allò que puga.
Borriana ha entrat en el segle XXI arrossegada per poderoses forces que semblen fora de control, somoguda pel terratrèmol
de la globalització, essent més urgent que mai salvar els mobles, o siga, preservar la nostra identitat com a poble. A Borriana
estem patint els efectes d’un canvi de model econòmic i d’estil de vida, a més de la crisi que implica un ràpid creixement
demogràfic i la recepció d’un fort corrent migratori amb la problemàtica que comporta la seua integració; la vertiginosa
degradació i transformació de l’entorn, la incògnita de les futures generacions … Què fer contra l’apocalipsi? El nostre
compromís, la nostra recepta és … més “burisàning”! En eixa empresa treballarem amb el nou equip, als quals aprofite per a
desitjar-los tota la sort del món.
buris-ana 204
5
coses de casa

portada
buris-ana 204
6
Jaume I “el repartidor” R.
Roselló
Per més que el prestigi popular del rei Jaume I sempre s’ha mantingut incòlume entre els valencians, sospite que les
relacions d’afecte dels borrianencs envers la seua figura són i han sigut sempre d’una significativa tebiesa.
Borriana recorda i honora la memòria del
Conqueridor dedicant-li una important
—però perifèrica— via urbana i un Institut
d’ensenyament secundari. Però no hi
trobaràs ni una mala estàtua. En això ens
distingim dels altres pobles de la Plana
que sí que han escollit cèntriques places
i avingudes, presidides per conspicus
monuments que exalcen sense cap
mena de reserves la figura d’un gran
rei que projecta sa majestat d’eqüestre
guerrer victoriós o de “modern” estadista
i monarca parlamentari del segle XIII,
indiscutible pare de la Pàtria Valenciana.
Crec que Borriana té al rei Jaume com
un personatge arqueològic equiparable
en interés a les mòmies d’Egipte: ni més
ni menys. Caldria preguntar-se si aquest
presumpte dèficit de culte és producte
d’una innocent amnèsia històrica, de
falta de pedagogia cívica per part dels
nostres mestres o dirigents, o si de cas
és que hi ha quelcom que brolla del
més profund de l’ànima borrianenca.
Recordareu que quan el rei Joan Carles
I visità el nostre poble (2-XII-1976) ja
li vam expressar el nostre vassallatge
d’una forma sui generis, demanant-li què
podíem fer per ell. És aquesta una altra
cara de la mateixa moneda? És inherent
a la nostra idiosincràsia tractar els reis
amb tanta barra i fanfarroneria?
Si repassem l’actual mobiliari urbà de
Borriana, trobarem escassos monuments
públics (llevat dels dedicats a R. Viciana,
al cardenal Tarancon, a l’aigua, al
Rotary Club i a…les musaranyes), i no
deixa de ser significatiu com, quan els
pròcers locals van projectar després
de la guerra (entre els anys 40-60)
l’actual remodelació urbana del sancta
sanctorum de la vila, van dedicar la plaça
i el corresponent monument a un altre
“Jaime”. Sense menysprear la importància
que va tindre Jaime Chicharro en la nostra
història recent, caldria preguntar-se per
què cap dels nostres dirigents va pensar
en el rei Jaume. Si Chicharro intervingué
políticament per tal de materialitzar
nostre port comercial, al monarca
medieval li devem l’estatus de ciutadans
europeus, dins d’un estat modern i modèlic
per a l’època: l’antic Regne de València,
al qual va dotar d’un ordenament jurídic
que perdurà fins al segle XVIII. I ho fou
per dret de conquesta, ja que li va costar
penalitats i esforços militars, en haver
d’arrancar Borriana als moros.
Per als patricis de la burgesia borrianenca
que van prosperar durant el segle XX al
redós del comerç taronjaire, sembla que
el rei Jaume quedava massa lluny com a
personatge de culte. Ja en van tindre prou
amb l’oficiosa capitalitat històrica de la
Plana Baixa i en imitar sense complexes
la sumptuositat dels rics valencians i
fins i tot les seues festes. La qual cosa
contrasta frontalment amb l’actitud
dels de la ciutat de Castelló, que per a
justificar el seu lideratge han hagut de
reconstruir una simbologia identitària
diferenciada respecte de l’existent a
la poderosa metròpoli del centre del
País. Mentre que la gent acabalada de
Borriana mirava en direcció al Micalet de
València, els dirigents polítics de Castelló
van creure trobar als llibres de història i
a la llum de les torxes “sense foc i sense
fum”, en la reial persona de Jaume I o en
l’orde dels Templers, els fets diferencials
amb què festejar i vestir de gala la seua
capitalitat i arrebossar d’una cobertura
cultural les festes majors.
Fins i tot en eixa recerca dels símbols fundacionals, en
part producte d’un sentiment de perifèria, alguns pequen
del mateix centralisme del què sempre s’han queixat,
actuant d’una forma centrífuga en la valoració i exageració
dels fets històrics al voltant dels seus orígens. Si tant
s’estimen aquests orígens, per què han rebutjat conservar
la denominació fundacional que el rei Jaume els assignà
(Castelló de Borriana), i més ara quan la reivindicació de les
toponímies històriques té tant de prestigi cultural?
D’altra banda, fixem-nos per exemple en els Cavallers de la
Conquesta —conquesta …de què, cavallers?— on veiem com
en nom d’una pretesa memòria fundacional, uns respectables
senyors de mitjana edat i segurament nostàlgics del Capitán
Trueno, es visten cada any de nobles i valerosos guerrers
medievals per a honorar la memòria del Rei Jaume I i Na Violant,
la seua segona esposa, personatge femení que contrapesa
tanta ferocitat guerrera i que segurament és la sublimació
en cabells bruns de la princesa Sigrid de Thule, la primera
sueca de qui molts ens vam enamorar. No tindria més sentit i
fonament històric que aquesta associació festivocultural —o
una de pareguda— s’haguera creat a Borriana? Simplement no
se’ns va ocórrer o és que hi ha quelcom de més profund?
Desfullant la margarida
Jo crec que, efectivament, envers el Conqueridor tenim
un sentiment bipolar subconscient, hipòtesi que tractaré
de raonar. A favor seu tenim l’orgull que representa per a
nosaltres que considerara aquella planura governada per
l’emmurallada Borriana medieval, una plaça estratègica per
a l’aprovisionament militar des d’on iniciar la conquesta de
València. En el seu Llibre dels fets (una mena d’autobiografia
escrita —probablement dictada— en el català que parlava el
rei), el monarca afalaga la nostra vanitat deixant ben clarament
i per escrit la nostra supremacia urbana i comarcal, envoltats
d’alqueries i d’algun que altre castellet sense importància.
A les corts de Montsó, convocades el 1232, el rei obtingué la
benedicció del papa i el privilegi de croada, i així es va llançar
militarment a la conquesta de Borriana (juliol de 1233), que tot
i que no caigué després d’èpica batalla campal sinó d’un enutjós
setge de dos mesos, és un episodi que no deixa de tindre per
a nosaltres un legítim caràcter mític (per esta volta estem del
bàndol dels assetjadors). Caiguda Borriana, van anar rendint-se
tots els castells situats al nord. Després d’atorgar-nos la carta
pobla, Jaume sempre ens va distingir d’altres places conquerides,
ja que nostra ciutat sempre fou “seua”, és a dir, patrimoni reial. No
es tracta de desvestir un sant per a vestir-ne un altre però ... no
es mereix açò ja una plaça, i també les dos orelles i el “rabo”?
Poguera ser que nostre passat islàmic fóra responsable
d’algun tipus d’enyorança que genere un inconscient rebuig
envers el conqueridor? No ho crec, perquè els valencians més
bé tenim un sentiment idealitzat —entre femení i filial— per
aquell monarca. Els musulmans ens han deixat uns altres
rastres, importants però no de caire sentimental.
Jaume I "el repartidor"
Ara bé: no tot el balanç de Jaume I és indiscutiblement
positiu. Als aragonesos, per exemple, els va fotre bona cosa la
creació d’un regne de València independent, perquè el que ells
somiaven era una annexió, una ampliació del seu territori que
els permetera l’eixida a la mar. El rei desconfiava dels nobles
— especialment dels aragonesos —, i amb la creació de nous
regnes independents basats en els drets de conquesta allò que
pretenia era consolidar-ne la titularitat reial i reforçar el seu
poder. A part d’això, és evident que per als nostàlgics defensors
(d’ahir i de hui) d’un macroprojecte nacional, el repartiment
del territori dels regnes de la Corona entre els seus fills fou
un error històric (recordeu que Catalunya, Aragó i València
se’ls va quedar l’infant Pere, i que Mallorca, Menorca i Eivissa
van anar a parar a l’infant Jaume, herència amb què la reina
Violant tingué molt a vore).
És per culpa d’eixe afany repartidor, que els de Borriana
podríem reprovar al rei la desmembració del nostre terme
municipal. El 20-II de 1274, 41 anys després de la conquesta
de Borriana, atés que aquell vast terme no acabava de
repoblar-se ni s’explotava conforme a les urgències de les
arques reials —al capdavall sempre manen els diners—, el
propi rei decideix accelerar-ne la rendibilitat atorgant carta
pobla a una nova població, Vila-real, nascuda com Eva de la
costella d’Adam, de la part alta del nostre territori històric.
Algú pot creure que aquest és un fet sense transcendència, però
n’ha tingut, i molta. En desmembrar-li el terme, Borriana es va
quedar amb la façana costanera —hi havia les salines reials—
formada per terrenys exclusivament marjalosos i de regadiu, és
a dir sense cap zona de secanet que ens permetera una futura
diversificació de l’economia. I per si fóra poc, ens vam quedar
despenjats entre la mar i la principal artèria de comunicació
comarcal, futur eix vertebrador del desenvolupament
econòmic i demogràfic de la històrica “Plana de Borriana”.
Gràcies a eixa més favorable posició geoestratègica, Vilareal
i Castelló, ubicats sobre la Via Augusta romana, van anar
envolant-se demogràficament de nosaltres fins a aconseguir
Castelló la capitalitat de la província, a més d’una Universitat i
… el Corte Inglés, símbol aquest últim indiscutible, que marca
la diferència del que hui entenem per una vertadera capital.
El naixement de Vila-real fou una part que ens deixà
convalescents durant segles (molt més traumàtic que el
d’Alqueries per als vilarealencs). Borriana sempre ha tingut
—equivocadament— la mar com una frontera poc favorable,
que fins i tot ens dificultava l’existència (el tòpic diu que
sempre hem viscut d’esquena a la mar), tot i que sempre
hem sabut sobreposar-nos a les dificultats (port, flota
pesquera, etc). Per això l’emprenedor borrianenc va tardar a
reaccionar en presentar-se la nova oportunitat dels anys 60,
sobrevinguda amb el turisme de costa. Ara, a les primeries
del segle XXI, és veu clar com, si bé el bon rei Jaume I ens
va partir en dos, també ens deixà un gran regal: la mar. Un
prometedor futur —ara sí— amb efecte retardat! No cal ferse
monàrquic, però va essent hora que nostre reconeixement
a aquell gran home li siga restituït incondicionalment.
buris-ana 204
7
portada

portada
buris-ana 204
8
«Lo castell de fust...»,
enginyeria militar aplicada
a la conquesta de Borriana
per Jaume I Josep Lluís Gil i Cabrera
Escena bèl·lica al retaule de Sant Jordi, de Xèrica.
Aquest 800 aniversari del naixement del rei Jaume I ens brinda
l’oportunitat de revisar una vegada més el Llibre dels Fets, on
el mateix rei fa memòria del reu regnat, insistint en aquells
fets que considera més importants a l’hora d’entendre el que
hi va succeir i les conseqüències que comportà en la seua
actuació. De l’elaboració del manuscrit s’han ocupat diversos
historiadors no sempre coincidents en opinions; però el que
ens ateny és que la redacció la inicià el rei poc després de la
conquesta de Xàtiva, en 1244, és a dir, uns déu anys després de
la conquesta de Borriana, i és clar que tenia ben gravats a la
memòria els fets que implicaren una major fermesa i resolució
en la consecució dels seus objectius polítics i expansionistes.
Aquest és el cas de la conquesta de Borriana, que fou la clau
de la veritable conquesta del regne musulmà de València,
com don Blasco d’Alagó i el mateix mestre de l’Hospital
N’Hug de Fullarquer li mostraren al rei Jaume a la reunió
que tingueren a Alcanyís la tardor de 1231. En aquell terrat
es decidí la conquesta del regne musulmà de València, així
com el seu inici amb la presa de Borriana, que don Blasco
xifrava en un mes.
Les raons d’Alagó eren: “... car Borriana és lloc pla, e és a
prop de vostra terra, e venrà-vos-hi per mar e per terra mills
que no faria si pus lluny fòssets en la terra, e, a fiança de
Déu, al pus lluny haurets-la dins un mes, e trobar-hi hets
gran conduit e aquest és lo mellor lloc que jo sé per vós
començar a conquerir lo regne de València.” 1 I Fullarquer,
maestre de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem,
ho recalcà dient-li al jove rei: “... al món no és tan bon
lloc com aquell de pendre, que així ho dien tots aquells qui
han estat al regne de València, e fama pública és” 2 ; açò
no obstant no devem oblidar la cessió de les mesquites
i d’altres interessos que el pare de Jaume, Pere el Catòlic,
havia concedit en Borriana a l’Hospital.
«Lo castell de fust...», enginyeria militar aplicada
a la conquesta de Borriana per Jaume I
Jaume I, fet ja un home d’uns vint-i–cinc anys, amb
experiència guerrera i política, no es deixà sorprendre,
perquè ja en tenia eixa informació proporcionada pels seu
serveis d’espionatge, i els pactes signats amb el destronat
rei de València, Abü Sa’ïd el 1229, i els retrucà que ja
ha previst com prendre València i el seu regne: “... Nós
nos n’irem a Borriana, e haurem conduit, aquell que llevar
puixam en atzembles 3 de Terol, e farem venir d’altra part
per mar conduit 4 per raó que abast en la host 5 , e llevar-hi
hem dos fenèvols 6 : e quan hajam presa Borriana, farem-hi
venir la Reina nostra muller, per tal que entenen les gents
que major cor hi havem d’estar. E aquells castells qui són
a les espatlles, així com és Peníscola, e Cervera, e Eixivert,
e Polpis, e les Coves de Cinromà, e Alcalatén, e Morella, e
Cúller, e Ares, qui viuen del camp de Borriana de conduit,
e seran entre nós e terra de cristians, tots s’hauran a retre
perquè nós no serem denant, e no poran haver lo conduit,
e seran entre nós e terra de cristians, tots s’hauran a retre
perquè nós serem denant, e no poran haver lo conduit que
els venia de Borriana.” 7
Aleshores, Madina Burýana, com l’anomenaven el seus habitants, es tractava d’una vila d’enllaç comercial i d’arribada
d’aliments de tota la Plana; amb una població de llauradors, artesans i comerciants, poc preparada militarment, on la defensa
militar estava reservada a l'exèrcit que mantenia l’Emirat en el Cap i Casal, i a set genets, açò no obstant, la major part dels
llauradors sabien usar la «ballesta de dos peus» 8 i la llança per defensar les seues possessions.
Per contra, la societat cristiana tenia una classe social de senyors i cavallers organitzada per a la guerra, és a dir, completament
militaritzada, i on cada home lliure estava compromés a un servei d’armes. Per tant, semblava difícil o quasi impossible que
Borriana poguera resistir l’embat d’un grup ben armat i entrenat com era la mainada 9 de professionals de la guerra que
seguia Jaume I a la conquesta.
Aquesta expedició armada anava proveïda de la intendència
i bastiments necessaris, així com de màquines de guerra
per a neutralitzar qualsevol resistència interior dels setiats
o externa que pogués enviar València en llur auxili. L’exèrcit
baixà per Xèrica i la Vall del Palància saquejant i capolant
els camps, per tal de sembrar la fam i el pànic, i deixar
via lliure fins a la Plana de Borriana. Mentre per mar hom
havia enviat vaixells de càrrega (llenys) amb la intendència
i bastiments necessaris per mantenir un setge que hom
esperava curt i profitós econòmicament, d’un mes segons
don Blasco.
A mitjans del mes de maig de 1233, Jaume I, el Maestre
de l’Hospital, el Maestre del Temple, i el comanador
d’Alcanyís i de Montalbà, amb llurs mainades iniciaren
l’assetjament de Borriana, mentre esperaven l’arribada
dels altres contingents convinguts. Per mar havien arribat,
un manganell 10 i un fonèvol que s'havia de muntar, per
aquesta i altres feines semblants també hi arribà un
enginyer anomenat Nicoloso, oriünd d’Albenga, a la Ligúria
italiana, el qual havia treballat per al rei en la conquesta de
la ciutat de Mallorques, construint-li uns trabuquets 11 per
a batre les muralles.
Reunió d'Alcanyís
Aquest mestre Nicoloso, encoratjat possiblement pel
resultat dels seus bons serveis al Conqueridor, s’atreví
a oferir-li de fer un «castell de fust» per a l’assalt a
les muralles de Borriana, l’ajut del qual es reduiria
l’assetjament –segons ell- a uns deu dies, més huit dies
per bastir-lo, comptant amb que el rei li subministrés la
fusta necessària provinent dels lledoners i d’altres arbres
del terme de Borriana.
La proposta fou ben acceptada tant pel consell militar
com pel propi monarca, a qui no li sobraven els diners per
mantenir l’assetjament previst. I és el propi rei qui descriu
cóm serà el castell, mentre fa venir l’enginyer constructor
perquè els hi done els detalls: “E, mentre que ell venia, nós
los dixem la manera com se podia fer, així com haviem vist
fer a Mallorques:
Lo castell de fust haurà dos vases de cada una part, e seran
quatre, menys de dos altres que n’haurà en la frontera de cada
una part, denant e detràs, e aquells fermaran les vases, e ferlos
ha dos solers, la un en la mijania del castell, e l’altre sus alt:
e en l’alt seran ballesters la meitat e hòmens qui apedregaran a
aquells sarraïns qui pujaran al mur, e puis los crestians pujaran
buris-ana 204
9
portada

portada
buris-ana 204
10
«Lo castell de fust...», enginyeria militar aplicada
a la conquesta de Borriana per Jaume I
Jaume I presidint les Corts de Tortosa, l'any 1225, segons el Llibre Verd.
per aquella torre derrocada, e ells no ho poran defendre, per les
ballestes e per les pedres que seran en lo castell, e el castell serà
en l’extrem del vall, e així porà’s pendre la vila.” 12
Tant la descripció feta pel rei com els detalls que donà
l’enginyer convenceren tothom i aviat començà la seua
construcció mentre el fonèvol tirava contínuament, i el
setiats els responien amb dues algarrades, però el fonèvol
estava ben protegit amb cledes 13 i no el podien danyar.
Acabat de bastir el «castell de fust», el mestre enginyer fa
els preparatius per moure’l vers el fossat 14 o vall enfront de
les muralles mitjançant parats i politges tal i com ho descriu
la crònica reial: “E quan fo feit lo castell de fust, haguem
nostres parats 15 bé untats e ben adobats bé cent; e féu lo
maestre fermar dues àncores en terra ab un mantell de cledes
que anava davant, e fermar prop l’era del vall a escudats, e a
hòmens guarnits, los ferres de les àncores per terra de dins
ab maces, e per la rodeta de l’àncora faem fermar sengles
estaques grans e ferres per cada una ab maces de fust, e en
aquelles lligàrem les talles 16 per on devia córrer lo castell de
fust: e dix-nos lo maestre que al matí hagués-sem hòmens
que el tirassen, que ell mostraria com iria tro allà. 17 ”
Enllestida la feina a juí de l’enginyer, el rei no la trobà
suficientment guarnida per al nivell del contraatac que feien els
defensors de la vila i demana a l’enginyer de no moure el castell
fins dos dies més, per tal de millorar les defenses del castell
i fer-li una coberta inclinada que sobreisqués una braçada
per tal que les pedres llançades per les dues algarrades no es
quedaren sobre el taulat. Però mestre Nicoloso, menyspreant
una altra vegada els assetjats, li respongué: “Micer, no us cal,
que no és aquest lloc per fer aquelles mestries.” 18
Vist que no hi ha forma de canviar les opinions de l’enginyer
al qual calia suposar-li major experiència que al jove rei, es
posaren mans a la feina i el gran pes del castell com les seues
proporcions, uns dotze o quinze metres d’alçada per una base
d’uns vint-i-cinc metres quadrats, ralentitzaven l’avanç tant
més quant les sagetes llançades des del mur els impedien
la marxa fent-los moltes baixes i sense tenir cap auxili de
la host, veiem com ens ho conta el rei: “E metem-hi mans,
e manam los hòmens pendre a les cordes, e cridam aioç, així
com fa hom al varar d’una nau o al traure, o mogueren lo
castell: e quan hac anat una peça aturà’s per les vases que no
poc anar, e sagetes venien, e feriren-nos-en bé unes quatre,
sempre de començament. E nós anàvem nostre perpunt vestit,
e nostre gonió, e nostre capell de ferre al cap, e nostre escut,
escudant-nos, e bé uns vint escudants qui escudaven los qui
tiraven; e teniem-los qui tiraven : e teniem-los nós tan a prop,
que aquells qui eren ferits no lleixàvem partir de les cordes,
mas feíem-los asseure, e faíem-los cobrir, e puis faíem-los-ne
enviar cobertament, sí que ben feriren de vuit tro a nou, si que
no els podíem escudar tant, que ells les sagetes no metessen
entre los escuts que tenien los hòmens.
E, quan haguem llevat lo castell de fust
bé tro a mija via de ço que devia anar,
dix lo maestre:
Fets-ne partir los hòmens, que gran dan
hi fan, e jo aguisar-lo he en tal manera,
que, quan, se guardaran a l’alba, denant
si lo trobaran , ab què vós me donets
gent comptada e hòmens sabuts que
suau facen mon manament.
E dix-li jo que deïa fort bé. E partimnos
així, si que o hi hac negú que allí
fos que tant begués en tot un dia com
aquella hora: si que dues copes grans de
vi aiguat beguem ans que haguéssem
menjat, per la gran set que haviem: e
anam-nos-en menjar.” 19
Desemparat així el castell i amb el
fonèvol també parat, els assetjats
orientaren vers el castell les dues
algarrades i no pararen en tota la nit
de llançar-li pedrades al punt que el rei
les sentia com en carn pròpia: “E en açò
que faïem no ens ajudà negú, ni ens ho
proferí. E, quan venc que nós menjàvem
cessà el fenèvol de tirar, e els sarraïns
meteren mà a la mellor algarrada que
hi havia, e feriren-hi bé deu colps ans
que nós haguéssem menjat:e pesava’ns
tant, que qui ens ferís a punyades en les
costes, no ens pesara tant com los colps
que oïem dar, mentre menjàvem, en lo
castell de fust: e enviam per lo maestre,
que vingués a nós quan hagués menjat.
E quan fo vengut dixem-li:
¿E no valgra més que haguéssets feit ço
que jo us deïa, e feéssets al meu consell,
que ara és rera consell?
E sobre açò no trobam hòmens que
hi volhuessen anar de dia, que el ne
tornassen atràs en lloc on no hi possen
tocar, e que s’adobassen: e lleixam-lo
la nuit així desemparat, e tota la nuit no
hi faeren sinó tirar les algarrades, que
bé hi donaren pus de cent colps.” 20
Al matí següent la visió del castell
era descoratjadora, estava tan
malmés que era inservible, i el rei
decidí desemparar-lo totalment i fiar
l’assetjament a l’acció continuada del
manganell i fonèvol, així com les caves
«Lo castell de fust...», enginyeria militar aplicada
a la conquesta de Borriana per Jaume I
Nom àrab de Borriana
per tal ‘obrir una escletxa a la muralla. Res no diu el rei sobre la reflexió que li
degué fer al mestre enginyer. Però sembla que els seus serveis també degueren
emprar-se per tallar la sèquia del l’Ull de la Vila, que creuava la vila i servia les
ablucions de la mesquita major. Potser aquest fou el precedent del desviament
d’aquesta sèquia fora muralles, pel sud del Pla, donant origen després als llavadors
de la vila.
El mestre Nicoloso, provenia del poble d’Albenga, a la Ligúria, regió del nord
d’Itàlia on hi ha una arquitectura gòtica del segle XII i XIII força interessant, tant
per l’abundància d'esveltes torres, com per emprar la pedra llaurada i la rajola
en les grans construccions. Açò que no es comú en aquell moment a França o a
Fonèvol
buris-ana 204
11
portada

portada
buris-ana 204
12
«Lo castell de fust...», enginyeria militar aplicada
a la conquesta de Borriana per Jaume I
Jaume I presidint les Corts, segons una miniatura dels Usatges i Constitucions de Catalunya (Arxiu municipal de Lleida)
Catalunya, ho trobem aviat a Borriana on els picapedrers
reials estan llaurant carreus ja en juny de 1235, quan
el rei fa el primer assetjament a Cullera i ha de desarlo
car, no té pedrapiquers que li preparen projectils per
als fonèvols, ja que eren a Borriana. 21 Mestre Nicoloso
tenia els coneixements suficients per a crear màquines
per a moure les grans pedres que formen les claus de les
voltes de l’església parroquial de Borriana, la principal de
les quals vora les mil tones, o traçar arcades de més de
quinze metres de llum. Malauradament no s’ha conservat
o trobat la documentació que permeta atribuir-li aquesta
obra monumental.
Açò no obstant els serveis a la corona degueren ser
nombrosos i amplament satisfactoris, ja que el trobem al
Llibre del Repartiment de València, a l’apuntament [347] “Sir
Nichola, ingeniarius domini regis, illam exaream que est inter
illa duo molendina, ad portam de Exarea, sicut vadit usque ad
civitatem, et sicut vadit usque in fine illarum duarum aquarum.
III idus junii.” 22 Tant el títol de “Sir” que aleshores es donava a
les altes dignitats franceses i italianes, com l’ofici de “enginyer
del senyor rei”, mostren ben clar el seu ascens a l’escala social
i al servei del rei; també la donació règia està al nivell de la
dignitat que li concedeix dos molins vora el portal de la Xerea
de la ciutat de València.
Torre d'Assalt
Notes:
1 Jaume I Crònica o Llibre dels Feits, A
cura de Ferran Soldevilla, Edicions 62,
Barcelona, 1ª ed., 1982, [128] pp. 158.
2 Ibídem [128] pp. 158-159.
3 Atzembla: Bístia de càrrega; cast. acémila.
Diccionari català-valencià-balear, d’
Alcover-Moll, Edició virtual de l’IEC.
4 Conduit: 3. Aliments transportats a un
exèrcit, a una ciutat, etc.; cast. conducho,
provisiones. Diccionari català-valenciàbalear,
d’ Alcover-Moll, Edició virtual de
l’IEC.
5 Host: Exèrcit en campanya; cast. hueste.
Diccionari català-valencià-balear, d’
Alcover-Moll, Edició virtual de l’IEC.
6 Fenèvol o fonèvol: Màquina antiga de
guerra, consistent en una gran biga
giratòria que a un extrem portava un
contrapès i a l’altre una fona dins la qual
es posaven grans pedres que, amb el
moviment de la biga, es llançaven contra
els enemics o contra llurs fortificacions;
cast. fundíbulo. Diccionari catalàvalencià-balear,
d’ Alcover-Moll, Edició
virtual de l’IEC.
7 Ibídem nota i [129], pp. 159-160.
8 Ballesta de dos peus: Arma consistent
en un arc muntat a l’extrem d’una barra
de fusta en angle recte que serveix per
donar bona direcció al projectil. Era molt
usada en l’edat mitjana, i n’hi havia de
moltes castes, car així com progressava
la balística s’anaven introduint
modificacions que complicaven el
mecanisme d’aquesta arma per tal
d’augmentar la seva força i eficàcia. c)
Ballesta de dos peus: ballesta de molta
potència, que es parava amb una palanca
de doble gafa (segons Giese Waf. Span.
76). Diccionari català-valencià-balear,
d’ Alcover-Moll, Edició virtual de l’IEC.
«Lo castell de fust...», enginyeria militar aplicada
a la conquesta de Borriana per Jaume I
9 Mainada: 2. Conjunt de guerrers súbdits
d’una casa feudal; cast. mesnada.
Diccionari català-valencià-balear, d’
Alcover-Moll, Edició virtual de l’IEC.
10 Manganell: 1. Màquina de guerra que
s’usava en l’edat mitjana per a tirar
grans pedres a base d’una biga o palanca
de braços desiguals, que a un cap duia
un contrapès i a l’altre cap una fona on
es posava el projectil; cast. manganel,
almajaneque. Sembla que es diferenciava
del trabuquet per tenir el contrapès fix,
no suspès, i perquè la seva perxa en estat
de repòs no estava en posició vertical,
sinó lleugerament inclinada (Congr.
Cor. Ar. i, 803). Etim.: del llatí medieval
*manganellum, dim. de mangànum
‘bassetja’ (cf. Meyer-Lübke REW 5297).
Els àrabs degueren adoptar el nom llatí
convertint-lo en alman3aník, d’on prové
la forma catalana almajanec. Diccionari
català-valencià-balear, d’ Alcover-Moll,
Edició virtual de l’IEC.
11 Trabuquet: 1. ant. Màquina de guerra
destinada a llançar grans pedres contra
les fortificacions, mitjançant una fona
posada a l’extrem d’una grossa biga que
a l’altre extrem portava un contrapès; el
trabuquet venia a ser un fonèvol, però de
més grans dimensions i de major força
ofensiva; cast. trabuco, trabuquete. La
pera del trabuquet per raó de son pes
dóna major colp que la pera del fonèvol,
Llull Cont. 273, 27. Diccionari catalàvalencià-balear,
d’ Alcover-Moll, Edició
virtual de l’IEC.
12 Ibídem nota i [158], pp. 180-181
13 Cleda: 4. ant. Obra de fortificació que
devia consistir en un embarrerat de fustes
i rama, destinat a detenir l'avanç dels
enemics o a abrigar-se contra els seus
trets. Diccionari català-valencià-balear,
d’ Alcover-Moll, Edició virtual de l’IEC.
14 Fossat: Vall, excavació que circueix una
fortalesa; cast. foso. Diccionari catalàvalencià-balear,
d’ Alcover-Moll, Edició
virtual de l’IEC.
15 Parat: 1. Cadascun dels travessers de
fusta damunt els quals llenega una barca
en treure-la de l’aigua (or., val., bal.); cast.
paral. Diccionari català-valencià-balear,
d’ Alcover-Moll, Edició virtual de l’IEC.
16 Talla: 6. Caixa de bossell; peça de metall o
de fusta dins la qual es munten les politges
per a pujar o moure coses feixugues; cast.
motón. Diccionari català-valencià-balear,
d’ Alcover-Moll, Edició virtual de l’IEC.
17 Ibídem nota i [159], pp. 181.
18 Ibídem nota i [160], pp. 181-182.
19 Ibídem nota i [161], pp. 182-183.
20 Ibídem nota i [162], pp. 183.
21 A Borriana devia estar bastint-se
l’església parroquial, dedicada pel rei
Jaume a Santa Maria, les voltes de la
qual es construïren amb rajoles posades
a rosca, tècnica estrenada a Borriana,
que després s’usaria a la major part dels
nous temples gòtics de la cristiandat
valenciana.
22 Llibre del Repartiment de València. Ed.
Arxiu Virtual Jaume I, UJI. [f. 22v]
Algarrada
Bibliografia:
Belenguer, Ernest. Jaume I i el seu regnat.
Pagès Editors, Lleida 2007.
Cingolani, Stefano Maria. Jaume I. Història
i mite d’un rei. Edicions 62, Barcelona
2007.
Furió, Antoni. El rei conqueridor. Jaume
I: entre la història i la llegenda. Edicions
Bromera, Alzira, 2007.
García Edo, Vicent. “Blasco de Alagón”,
Boletín de la Sociedad Castellonense de
Cultura, Núm. 62, Castellón de la Plana,
1986, pp. 383-420.
Gil Cabrera, Josep Lluís. “Les muralles
i fortificacions de la Vila de Borriana”.
Miscel·lània homenatge a Rafael
Martí de Viciana en el V Centenari del
seu naixement 1502 – 2002. Coedita
Magnífica Ajuntament de Burriana i la
Biblioteca Valenciana, Burriana, 2003, pp.
299-320.
Gil Cabrera, Josep Lluís. “L’Església
Parroquial del Salvador”, en Burriana en
su Historia. Ed. Magnífico Ayuntamiento
de Burriana, Burriana, 1987, pp. 99 a 129.
Llibre del Repartiment de València. Ed.
Arxiu Virtual Jaume I, UJI. [f. 22v]
Jaume I. Crònica o Llibre dels Feits. A
cura de Ferran Soldevilla, Edicions 62,
Barcelona, 1ª ed., 1982.
López Elum, Pedro: La conquista y
repoblación valenciana durante el reinado
de Jaime I. Valencia, 1995.
Torró, Josep. El naixement d’una colònia.
Dominació i resistència a la frontera
valenciana (1238-1276), València, 2006
buris-ana 204
13
portada

portada
buris-ana 204
14
La nostra llengua en temps
de Jaume I Lluís Gimeno Betí Universitat Jaume I
És important d’assenyalar, abans d’endinsar-nos en la descripció
de la nostra llengua en temps de Jaume I, que quan les hosts del
rei posaren setge a la ciutat de Borriana, ací hi vivia gent i, més
important encara, que aquesta gent parlava una llengua: l’àrab,
o per dir-ho d’una manera més ajustada a la realitat, la varietat
diatòpica de l’àrab vernacular parlat pels musulmans i pels
jueus. Els nouvinguts, de parla romànica tots ells, aconseguiren
d’imposar les seues respectives llengües als territoris que Jaume
I va afegir a l’univers cristià medieval. Si deixem de banda
el procés d’assentament de les dues principals comunitats
lingüístiques, resulta evident que els resultats van configurar
una distribució prou homogènia: mentre que a les comarques de
l’interior acabaria imposant-se l’aragonès (per ésser-hi majoria
els pobladors d’aqueixa llengua), a les costaneres -i a les ciutats-
serà el català la llengua dominant per la mateixa raó. Ara, però,
podem formular-nos les següents preguntes: en quin estadi
lingüístic evolutiu es trobava la llengua catalana transplantada
ací, com a conseqüència de la conquesta i posterior repoblament
cristià, en arribar a la nostra comarca?, i encara una altra, potser
més interessant que aquella: com podem conéixer-lo actualment,
aquest estadi lingüístic evolutiu?
Quan Jaume I conquista Borriana en 1233, hi deixa
aproximadament un mil·ler de cristians, sobretot de les
comarques meridionals de Catalunya. Aquestes comarques
havien estat conquistades, i reploblades al seu torn, uns
cents anys abans aproximadament (Tortosa, 1148); és a dir,
allà, la llengua, transplantada també com a consqüència de la
conquesta cristiana, hi havia arribat en un estadi evolutiu, en
aquest cas anterior i per això més arcaic que no quan arribà a
Borriana i a tota la comarca de la Plana, i és durant aquests
escassos cent anys d’evolució que es congria el nou estadi
lingüístic que arribarà a la nostra comarca. Ho sabem de l’única
manera que es pot saber actualment aquestes qüestions: a
través dels textos escrits (pocs en el segle XII i una mica més
durant el segle XIII, sobretot en el darrer terç). Per una altra
banda, els antics habitants no són expulsats, ans continuaran
vivint-hi però desposseïts de les seues terres i propietats, que
seran lliurades als nouvinguts perquè les colonitzen. Segons
afirmen els historiadors, el nucli cristià de Borriana molt
prompte col·laborà activament a la tasca de colonització, ja
des de l’encara no nat Regne de València, que ho serà, com es
sap, a partir de 1238, amb la conquista de València i el posterior
atorgament de la nostra carta magna antiga: els Furs.
Hem parlat, adés, d’estadi lingüístic, i ens toca, ara, de fer-ne
una breu referència. És pels textos que sabem de la inseguretat
fonètica a través de les irregularitats de les paraules,
tanmateix es pot afirmar que l’estadi evolutiu de la llengua
que arriba a Borriana comprén una llengua ja estructurada
segons les característiques de la seua fesonomia actual. En
posarem uns quants exemples: 1) la a situada després de
l’accent i en mig de la paraula ja apareix transformada en –e:
cases, passen, cànem, cànter, etc.; 2) la grafia v ens indica
la pronunciació d’aquesta consonant com encara s’articula a
la nostra comarca, sobretot en la generació més vella; 3) les
consonants B, D i G a final de paraula, que en l’estadi previ a
l’avinguda de la llengua ací eren pronunciades com a tals, és a
dir cab, nad, amig, s’han ensordit i han passat a cap, nat, amic,
talment com es fa actualment; 4) en els casos, per exemple,
de feit, lleit, pleit, etc, el resultat fonètic de l’estadi –ei- ja és
–e-: fet, llet, plet, encara que no d’una manera generalitzada;
5) la –n final de paraula en casos antics com pan, matín, raon,
etc., que durant el segle XIII en generalitza la caiguda, podem
dir que a Borriana i la comarca de la Plana el resultat devia
ser ja la desaparició d’aquella consonant: pa, matí, raó, etc.,
és a dir, com actualment; 6) en formes dobles com espatla/
espatlla, ametla/ametlla, batle/batlle, etc., vivents durant
aquesta època, la nostra varietat geogràfica, juntament amb
unes altres, s’inclina sempre per la solució primera: espatla,
ametla, batle, etc.; 7) encara trobem durant aquest segle
estadis fonètics anteriors que mantenen una consonant entre
vocals, com ara crusel > cruel, susor > suor, obesir > obeir,
plaser > plaer, rasó > raó, presar > pear; 8) en les paraules
llatines CRUCEM, VOCEM i DICEM, la forma resultant
romànica és crou, vou i dou, documentades a bastament en el
segle XIII, al costat, però, de les més evolucionades i actuals
creu, veu i deu (del verb deure), que són, molt probablement,
les que portaren a la nostra comarca els repobladors tortosins
de què parlàvem més amunt, i la raó és que les esmentades
en primer lloc no apareixen ja als Furs de València (1261) ni
tampoc als Costums de Tortosa (1279); 9) durant aquesta
època, es produeix un canvi en la configuració lexical, com
és ara la desaparició paulatina de moltes de paraules creades
a recer del món feudal, i documentades en diplomes dels
segles IX a l’XI, com per exemple conolla ‘filosa’, procedent
de CONUCLA, diminutiu de COLUS ‘filosa’; el terme conreu
‘cultiu’ el trobem usat amb l’accepció de ‘porció d’aliments
corresponent a un àpat’ (1075), accepció molt pròxima a
l’etimològica ‘provisió’; aliscara ‘pena que s’imposava a qui
tenia tancat, atacava o assaltava el castell d’un cavaller’;
asberc ‘cota de malles’, terme emprat del germànic halsberk
(mateix significat); acaptar ‘adquirir, terme jurídic feudal’;
comanar ‘posar sota la tutela d’un senyor; conjunt de drets i
obligacions derivats de la cessió d’un castell feta per un senyor
a un vassall’; honor ‘la propietat que encomanava un senyor a
un vassall, normalment de manera vitalícia’; rancura ‘queixa,
greuge’; servici, en el règim feudal ‘dependència d’un vassall
respecte al seu senyor i a les obligacions que se’n deriven’;
galidansa ‘engany, astúcia’, al costat de molts més exemples,
són formes lexicals que ja no arrelaran en el segle XIII.
Jurament de fidelitat de vassalls a Jaume I, segons el Llibre verd.
La nostra llengua en temps de Jaume I
Per a finalitzar aquest breu escrit, hem considerat de
reproduir ací alguna referència a la ciutat de Borriana
–grafiada també, per raons fonètiques, Burriana- en el Llibre
dels Fets del rei Jaume I.
Quan aquest rei preparava la conquesta definitiva de la
població, narrada al capítol 175 d’aquella obra, s’hi diu: “....
E haguem .I. pensament: que·s metessen hòmens armats de
nuyt, ans alba, entrò a .C. entre les cledes e les caves (‘coves’)
e que sus (‘dalt, amunt’), cant se faria alba, que s’armassen
tuyt (‘tots’) en les tendes suau e menys de brugit (‘sense
soroll’); e can nós faríem tocar trompetes, que exissen los de
les caves que havien de esvair (‘desfer’) la vila e que pujassen per aquella torre que havia derrocada lo fenèvol (‘màquina de
llançar projectils’), car pujar-hi podien...”, “... e dixem que, si bé u tenien secret, que la vila de Burriana se prendria matí...”, i
una mica més avant, al capítol 178, s’afirma: “...E fo així feyt: que n’exissen tots dins .IIII. dies ab açò que·n porien levar en
les costes e en les mans. E en aquesta manera aguem Burriana”.
buris-ana 204
15
portada

uris-ana 204
16
FES-TE SOCI DE L’ABC I REP A CASA GRATUÏTAMENT UN MAGNÍFIC REGAL
• Si vols formar part d’una entitat amb gran tradició però que al mateix temps se sent molt jove.
• Si vols ajudar a normalitzar i protegir la nostra llengua, la nostra cultura i el nostre medi natural.
• Si vols tenir dret a rebre per correu totes les nostres publicacions, i informació i avantatges suplementaris
en totes les nostres activitats.
• Si estàs decidit a ser en la teua vida alguna cosa més que una mil·lèsima més en l’estadística del tele-fem.
• Si creus que Borriana i el País Valencià necessiten de la teua opinió i del teu concurs.
No ho dubtes. Fes-te soci de l’ABC omplint i retornant a l’Apartat de Correus 155 de Borriana la
butlleta adjunta (amb totes les dades).
[Tipus de quotes: individual: 40 Euros/any; estudiant o parat: 22 Euros/any; quota familiar: 58 Euros/any;
protector: quantitat a determinar].
Si contestes de seguida rebràs a casa, a més, un llibre-regal en edició de luxe totalment de franc.
AGRUPACIÓ
BORRIANENCA
DE CULTURA
Encarnació, 45, entresòl
Apartat de Correus, 155
12530 Borriana
Tipus de Quota:
Estudiant
o aturat
Individual
Familiar
Protector
Col.laborador
IMPORT: ...................................................................................................Euros.
DADES DE DOMICILIACIÓ
Cognoms: ..................................................................................................................................................................................................................
Nom: ...............................................................................................................................................................................................................................
N.I.F.: ................................................................................................................................................................................................................................
Domicili: .....................................................................................................................................................................................................................
Població: ........................................................................................................ Codi Postal: .....................................................................
Telèfon personal: .................................................................................. Tel. treball: ........................................................................
Professió: ...................................................................................................... Data naixement: .........................................................
Banc o caixa: .........................................................................................................................................................................................................
Codi entitat (4 números): .......................................................................................................................................................................
Codi oficina (4 números): .......................................................................................................................................................................
Número de c/c. o llibreta (10 números): ...............................................................................................................................
Dígit de control (2 números): .............................................................................................................................................................
Adreça de l’oficina: ........................................................................................................................................................................................
Població: ........................................................................................................ Codi Postal: ....................................................................
Signatura:
Data d’alta: A ................................................. , ......................de ........................................................................... del 200 ..........
L'estany de la Vila (IV) Norbert Mesado Oliver
Eixes reivindicacions –estàvem en un temps electoral com no
n’hem conegut cap altre!- serien recollides en els programes
polítics dels principals partits per a les eleccions de 1979:
PSOE: “Restablecer el Clot a su antiguo ecosistema”;
UCD: Es dedicaran 76 milions de pessetes: “para reconversión
del Clot de la Mare de Déu en parque público y expropiación
de terrenos necesarios”;
UNITAT DEL POBLE VALENCIÀ: “Exigim que es mantinga el
seu caràcter de PARC NATURAL, impedint la seua destrucció
simulada (...) rebutgem enèrgicament l’anomenat `proyecto
de limpieza y acondicionamiento´ de l´actual corporació
ja que si es posa a efecte acabarà amb el dèbil equilibri
de l´ecosistema actual ...”. Grup polític que en aquesta
El Clot. (Foto: R. Roselló).
propaganda electoral acaba demanant la restitució del vell
Camí de la Mar, des del naixement al “Molí de les Tatxes” (ja
desaparegut) fins a la Gola. Camí que “constituiria un dels
passeigs més atraients de tot el terme”.
Ple Ordinari del dia 3 de juny de 1980 (B.I.M. núm. 14 de 1980).
Punt 14: “A propuesta de la Alcaldía-Presidencia somete a
la consideración de la Corporación municipal en la que, con
relación a los muros de defensa del Río Anna, propone se eleve
a la Confederación Hidrográfica del Júcar la consiguiente
petición en demanda de que se efectúe el consiguiente estudio
y proyecto total de tales muros desde el Camino de la Cosa
hasta su desembocadura al mar, el Ayuntamiento Pleno, por
unanimidad, aprueba la propuesta de la Alcaldía-Presidencia
facultándola para que deduzca la pertinente solicitud”.
buris-ana 204
17
arguments

arguments
buris-ana 204
18
L'estany de la Vila
Ministeri de Cultura, 29 de juliol de 1980.
El Cap del Servei de la Inspecció Tècnica de Monuments i
Conjunts (firma il·legible), trasllada un escrit a l’Il·lm. Sr.
Director General del patrimoni Artístic, Arxius i Museus,
en el qual diu que l’Ajuntament de Borriana no ha remés a
l’esmentat Ministeri cap planejament sobre l’entorn del Clot
i Torre del Mar, per la qual cosa consideren que no existix
eixe planejament, i “visitada la zona, se considera que pueden
ser construidas y con la distancia mínima de unos treinta
metros haciendo centro en la torre, edificaciones de plata
y planta baja con altura máxima de cornisa de seis metros
estudiadas como viviendas aisladas, no construyéndose en
el frente del mar donde son respetados el entorno de la torre
en sesenta metros de anchura por tanto (treinta metros a
cada lado) y hasta el mar”.
Permanent del dia 30 de juny de 1980 (B.I.M. núm. 14 de
1980).
S’acorda atorgar llicència d’obres “a D. Manuel Amiguet Boix
para construir edificación de doce viviendas y locales en
terrenos situados en la calle Alcalá Galiano, esquina calle en
proyecto, licencia condicionada y supeditada al cumplimiento
por el solicitante de cuanto previene en el artículo 40 del
Reglamento de Gestión Urbanística”.
Ministeri de Cultura, 10 de setembre de 1980.
Escrit remés al Sr. Alcalde-President del Magnífic Ajuntament
de Borriana:
“ASUNTO: Proyecto de urbanización del Clot (zona cercana a
Torre del Mar)
(Foto: R. Roselló).
INTERESADO: D. Manuel Amiguet Boix.
Con esta fecha, se comunica al interesado lo que sigue: De
conformidad con lo establecido en el artículo 19 de la Ley de
Procedimiento Administrativo de 17 de Julio de 1958, se ha
acordado conceder a V.S. trámite de audiencia en el expediente
instruido con motivo del asunto de referencia, a cuyo fin se le
remite fotocopia del informe emitido por los Servicios Técnicos
de esta Dirección General en relación con el citado expediente,
significándole que, no obstante, podrá examinar en el término
de diez días hábiles el precitado expediente en las oficinas
sitas en el Ministerio de Cultura, Avda. del Generalísimo nº 3
(?) 7ª planta, Madrid, y formular las alegaciones que estime
oportunas en escrito dirigido al Ilmo. Sr. Director General del
Patrimonio Artístico, Archivos y Museos”.
Ple Ordinari de l’ajuntament, del dia 2 de juny de 1981 (B.I.M.
núm. 7 de 1981).
Punt 9. Moció del regidor D. Manuel Amiguet Boix apuntant
diverses idees per al futur projecte del riu Sec, entre les quals:
delimitar-ne el llit en una amplària de 25 m; adreçar la corba
a l’alçada del camí de les Salines perforant l’obstacle existent,
per a amb el terreny guanyat “programar un parque de recreo
(...) somos de parecer que en este recorrido bastarían 15 m.
como máximo para el cauce” y “regularizar el entorno desde
la Misericordia a la desembocadura con construcción abierta
y arrancando sobre unos 10 m. del linde exterior del paseo
peatonal (...) solo entonces se procedería a desecar el Clot y
su cauce para ejecutar la contención necesaria de sus aguas,
con la obra pertinente, que podría ser de cemento hasta el
nivel mínimo del estanque y pared ajardinada el resto ...”
Continuarà
L'estrany cas de la regidora
Giménez contra la realitat
Joan Garí
UN història grotesCa amB FiNaL FeLiç
Aquesta amena història va començar quan la senyora
Mercedes Giménez, de Coalición Valenciana (CV), va accedir
al càrrec de regidora d’Esports de l’ajuntament de Borriana
després de les eleccions de maig del 2007. Tot i que el PP, amb
Jose Ramon Calpe al capdavant, va traure majoria absoluta
al nostre municipi, no va tindre millor ocurrència que oferirli
a l’única regidora del partit de Juan García Sentandreu
formar part de l’equip de govern. La Giménez va acceptar
a ulls clucs. Al capdavall, és un dels pocs regidors del seu
partit en tot el país (i concretament l’únic a la província de
Castelló), perquè CV ha estat ignorat olímpicament pels
electors. A pesar dels milions que van manejar (gràcies al
vergonyós suport de la família Lladró), el seu fracàs ha estat
històric i la cosa té la seua gràcia, perquè es presentaven
com l´’unic partit “autènticament valencià” (sic).
Va ser tocar poder a Borriana i posar-se de seguida a maquinar truculències ideològiques. El tema de l’idioma va eixir en
primer pla. I era lògic, perquè Sentandreu encara s’obstina a defendre que el valencià és un idioma diferent del català. Això
ja ho deia fa vint anys, quan ell i jo estudiàvem a la Universitat de València. La diferència és que llavors es passejava per
les facultats amb una pistola (atents a la dada) per a atemorir els qui no pensaven com ell i ara, en canvi, s’acontenta amb
usar una violència només verbal (i gramatical). Però ací ens coneixem tots, i per això l’any 2005, quan un diputat popular
va abandonar el seu grup a les Corts per a abraçar –efímerament- Sentandreu, el president Francisco Camps va qualificar
Coalición Valenciana de “formació parafeixista”. I el detall és interessant, sobretot venint d’algú com Camps, que utilitza,
quan li interessa, els mateixos tòpics anticatalans o l’espectre d’un “idioma valencià” independent, en la millor línia xenòfoba
del gens enyorat Don Visente González Lizondo.
Seguint aquesta línia clara, Mercedes Giménez ha intentat
introduir al nostre poble tota classe de paperassa utilitzant
les normes que ella anomena “del Puig” (preconitzades per
una acadèmia privada de la ciutat de València) i que no són
sinó una manera macarrònica d’escriure la llengua catalana.
Naturalment la senyora Giménez –i tot el seu partit o
partidet- es passa pel folre la consideració legal de “valencià”
i “català” com a “dues denominacions d’un mateix idioma”, tal
com reconeixen explícitament els dictàmens de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua (l’únic organisme, segons el nostre
Estatut d’Autonomia, autoritzat per a regular la qüestió
lingüística al País Valencià). Per si fóra poc, la jurisprudència,
tan valenciana com espanyola, és perfectament clara en
aquest punt: una sentència del Tribunal Constitucional (la
75/1997 de 21 d’abril), una altra més recent del Tribunal Suprem
(de 15/03/2006) i fins a 13 sentències diferents del Tribunal
Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana imposen
l’evidència de la unitat de la llengua valencianocatalana. La
sentència del tribunal suprem és especialment rellevant,
perquè recorda molt fermament als polítics que no poden fer
interpretacions lingüístiques descabellades.
Ignorant olímpicament la llei, Mercedes Giménez s’ha dedicat,
en el trànsit entre 2007 i 2008 a publicar –amb diners
públics!- tota classe de fullets adreçats al públic escolar i al
públic en general en el seu valencià rebordonit. La pressió de
la gent, però, li ha parat els peus. Les queixes van començar
entre els usuaris de la piscina –on la titella de Sentandreu
buris-ana 204
19
arguments

arguments
buris-ana 204
20
L'estrany cas de la regidora Giménez contra la realitat
pretenia canviar tota la cartelleria- i van seguir a les escoles
i amb nombroses queixes de ciutadans adreçades al Síndic de
Greuges. Farts de rebre papers de la regidoria d’esports en
valencià macarrònic, tots els directors dels col·legis i instituts
de Borriana van preparar un document que van signar el
7-2-08, i es va registrar a l’ajuntament el 12-2-08.
Aquest document és especialment important, perquè està
avalat tant pels directors dels col·legis públics d’infantil i
primària (Penyagolosa, Pare Villalonga, Iturbi, Roca i Alcaide,
Número 5 i Número 6) com pels privats concertats (Illes
Columbretes, Salesians, Consolació i Vil·la Fàtima), a més dels
dos instituts de secundària (Llombai i Jaume I). Per primera
vegada, el sector públic i el sector privat –que és com dir
l’esquerra i la dreta socials- es posaven d’acord en una cosa:
el rebuig a la pallassada lingüística de Mercedes Giménez.
La bona senyora, en efecte, ha tingut l’encert d’unir tots els
borrianencs darrere de la bandera de la dignitat del valencià.
Cal fer incidència en aquest document, perquè és molt
important i, no obstant això, ha transcendit poc públicament.
Lingüística. El dia anterior, l’Agrupació Borrianenca de
Cultura passava pel registre de l’ajuntament un escrit on
sol·licitava el cessament immediat de la senyora Giménez.
Però no va caldre cessar-la.
El colp de puny damunt la taula per part de Calpe va fer el
seu efecte. El dia 15 de febrer, Coalición Valenciana feia una
roda de premsa on anunciaven la dimissió de Giménez al
capdavant de la regidoria. Com que, com a bons fanàtics, els
xicots de Sentandreu no canviaran mai d’opinió, han pensat
que estaran més a gust en l’oposició. No cal dir que el 97%
dels borrianencs hi està absolutament d’acord.
La lliçó de tota aquesta història és que el Partit Popular hauria
d’aprendre que, qui juga amb foc, acaba cremant-se. En lloc
Els directors hi exposaven la seua “preocupació i malestar (...)
a causa de la forma com està sent manipulada políticament
la nostra llengua per part de la regidora d’Esports”. Després
censuraven explícitament l’actuació de Giménez, en especial
la seua actitud, davant les primeres crítiques, d’optar per
traure la documentació només en castellà (que sembla ser el
seu propòsit últim).
Els firmants acaben demanant a l’ajuntament que tota la
paperassa que els envie siga en valencià normatiu, atenentse
a la legalitat vigent. En cas contrari, amenacen a deixar
de col·laborar amb les campanyes esportives escolars
municipals. Més clar, aigua.
Sabedor l’alcalde que aquest document estava en
marxa, es va traure un as de la mànega: el dia 5 de
febrer, sorpresivament, va firmar un decret d’alcaldia on
disposava que tota la documentació municipal havia de
seguir les normes de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua,
no autoritzant cap despesa d’edició de papers oficials
sense l’autorització prèvia del Servei de Normalització
de patrocinar, des de València, un discurs institucionalment
anticatalà (recordem també l’atac antidemocràtic contra les
emissions de TV3), haurien d’asserenar-se i no donar tants
arguments fàcils a sectes com Coalición.
El més trist de l’afer és que, en el fons, a Merceditas Giménez,
Sentandreu i tota la turba (para)feixista els importa un
rave el valencià. Com a bons espanyolistes militants ells
consideren que l’únic idioma seriós és el castellà, que és
el que usen prioritàriament, l’únic amb què s’identifiquen
íntimament i que consideren útil i amb futur.
Sembla increïble, d’altra banda, que un home com Jose
Ramon Calpe s’haja deixat ensarronar en un tema com
aquest. ¿Haurà aprés definitivament la lliçó?
Les raboses
han tornat Francisco Sorolla
En la meua ànima d´indígena de la Plana Baixa hi havia un mite que em colpejava a sovint durant la meua infància. Es
tractava d´allò que contaven els majors que “abans” hi havia raboses que per tot arreu mataven gallines. A mi em feien
una por terrible aquelles raboses amb dents esmolades i orelles punxegudes, i sempre que anava pel terme, pensava que,
a poqueta nit, una d'eixes raboses m´eixiria al camí, o pel mig d´un frau, i es quedaria mirant-me, fixament, amb eixos ulls
de rabosa que tenen les raboses, amb el seu llom daurat i amb aquella cua llarga i estarrufada de pèl suau, com les que
portaven les dones majors als abrics de pell, els diumenges, a l´eixida de l´església. És cert que mai vaig escoltar cap història
de raboses que es menjaren xiquets, però com que ja no quedaven molts galliners pel terme, ningú no podía assegurar-me
que una d´aquelles raboses famolenques no canviara la seua dieta de gallines lloques per una de xiquets escanyolits.
Passaven els anys i la por per les raboses es va convertir
en curiositat i una espècie d´admiració per aquell animal
invisible. De tant anar al terme i no veure´n cap vaig acabar
pensant que allò no era més que un conte de vells. Ja
havia descobert feia temps que els majors deien mentides
als xiquets. Una vegada, quan era menut, el meu avi em va
dir que anàvem al terme per a fer una Falla, i enlloc d´una
Falla, el que vàrem cremar va ser la llenya d´un hort amb
unes punxes que et deixaven més coent que una ceba. La
meua crisi de fe amb el tema de les raboses va coincidir
amb el poc interés que li dedicaria en el futur a les Falles.
Entre aquells tarongerals, l´única vida salvatge que es
podia trobar era algun pit-roig descarat que s´apropava
a l´hora de l’esmorzar, alguna llebre, que saltava al camí,
molt de tant en tant, i aquelles moixetes que aturaven
el temps, durant uns segons, quan bategaven les ales
a l´esguard d´algun talpó. De talpons hi havia molts,
però ningú no els podia veure. També hi havia merles
que et pegaven uns esglais de tres parells de dimonis,
quan passaven raseretes a terra, cridant com si fores
un lladre que entrara a casa seua. Les merles també van
ser un altra de les causes perquè jo deixara de creure en
buris-ana 204
21
medi natural

medi natural
buris-ana 204
22
Les raboses han tornat
l´existència de les raboses. Va haver-hi una temporada, quan ja era un poc més major, en què, quan anava al terme, sempre
trobava alguna merla morta, davall d´un taronger, probablement a causa d´algun pesticida. Allò no podia ser un bon presagi
per a la fauna que corria per les nostres terres i evidenment, tampoc per a les raboses.
Els horts tirejats, les sèquies d´obra, els motors d´aigua i aquella fascinació del llaurador per deixar l´hort més net que una
patena, a base de Roundoup Ultrabax, no eren sinó l´antítesi ideal de qualsevol tipus de vida salvatge i vaig assumir, quasi
definitivament, que les raboses, com les merles, mai no podrien sobreviure a Borriana. Definitivament semblava que tot
aquell verd, tots aquells tarongerals no eren més que el que són, és a dir, cultius, i no un bosc.
El colp mortal a la meua idea romàntica de viure a la vora d´un bosc, on poder trobar casualment la mirada fugitiva d´una
rabosa, va vindre de la mà d´un virus maligne. Parle de la “tristesa”. Aquella pesta, que va rebre un nom molt poètic,
com si d´una premonició es tractara, va deixar el terme
pelat com un camp de golf; s´arrancaven els arbres a
centenars i el paisatge va perdre, durant uns anys, la
frondositat i la verdor que sempre l´havien caracteritzat.
La “tristesa” feia que els arbres es tornaren grocs
i floriren a destemps. El més curiós és que, abans de
morir, els arbres produïen una barbaritat de taronges,
com fent un últim esforç, o una demostració de força,
de tot allò que havien sigut capaços de produir en vida.
Malauradament, aquell últim esforç no aprofitava per a
res, les taronges quedaven menudes i, a més a més, eren
agres com el ferro.
Però en aquells temps pocs llauradors deixaven que
els arbres arribaren a aquell estat tan avançat de
“tristesa”, ràpidament s´arrancaven aquells que estaven
visiblement afectats i s´en plantaven de “tolerants” al
virus. Encara hi havia il.lusió per plantar un taronger i
el terme, no sense grans esforços i molt de treball, es
va recuperar.
Els anys han passat i ara ja se'n planten pocs de tarongers.
La il·lusió és un altra. El mite del desenvolupament en
este poble ha deixat de ser la taronja, ara són el PAI i
el Golf. Sembla que en comptes de la coneguda frase
“Borriana, París i Londres” ara haurem de dir “Sant
Gregori, Copa Ryder i Màsters d´Augusta”. A hores d´ara,
l´únic que sembla prou clar (que no és poc) és que si
es concreten tots els projectes urbanístics que hi ha en
marxa res no serà com “abans”.
Però el més curiós de tot és que, hi ha almenys una
cosa, que ha tornat a ser com “abans” i ja no parle de
nostàlgia, simplement certifique un fet: les raboses
han tornat. Entre Santa Bàrbara i Sant Gregori creix la
malesa per tot arreu, tornen pardals que créiem quasi
desapareguts, com els collverds i les becades, apareixen
rates tan grans que s´aturen enmig del camí i et parlen
de vosté i és, en este ambient assilvestrat, on les raboses
han tornat.
L´altre dia en vaig veure una a poqueta nit, encara hi
havia llum, anàvem en cotxe pel Marjalet, entre les
centenars de fanecades abandonades a la malesa. Ella
es va aturar, davant de nosaltres, uns segons, i després
va desaparéixer. Era una rabosa amb els ulls de rabosa i
orelles punxegudes, amb la cua llarga i estarrufada i amb
el llom daurat. S´hi va amagar entre un d´aquells horts
perduts. Aquell moment em va semblar una espècie de
celebració salvatge de la naturalesa, com una última
oportunitat de veure un món que se´n va, amb tota la
seua esplendor, com quan els arbres s´esgarraven de
taronges abans de morir per la “tristesa”.
Però no cal ficar-se malencònics, sembla que d´ací a poc
correrà pel terme un altre tipus d´animalet. Es tractarà
d´una mutació salvatge de la fauna autòctona, el
conegut popularment com “senyoret” o, científicament,
com Pijus Maximus. Pel que fa a la dieta del “senyoret”,
no cal patir, és de paladar fí, no menja ni talpons com
les moixetes, ni gallines com les raboses. Aquest nou
especímen de “senyoret” vestirà de negre rigorós, com
aquelles merles que portaven mals presagis. Quan
baixarà del seu cotxe de luxe, s´aturarà enmig del camí
i, com feien les raboses, se´ns quedarà mirant amb eixos
ulls de senyoret que tenen els senyorets i entrará al Club
de Golf Sant Gregori, com si allà no hi haguera hagut
mai, una altra cosa, que no foren camps de golf.
L'amic del Pare Sant Blai Glòria
Olivares
“Maestre Vicent Ferrer és ací, on ha ja estat bé per sis setmanes, e diu missa alta e preïca fort meravellosament cascun jorn, en què ha
contínuament de set mil en vuit mil persones; e ha preïcat e fet ofici ací en la Seu denant nós, e cantant ensems ab tota la gent que hi
era, la Salve Regina a altes veus; e ha seguida la processó per la ciutat, la qual és estada fort devota, solemne e bella, en què havia
de vint-e-cinc mil persones ensús qui la seguien” Carta del rei Martí l’Humà, de 22 de juliol de 1409, redactada per Bernat Metge
Constantino Antonio Muñoz Granell nasqué el 13 de juny de
1930 al carrer de la Saleta. Fill de Blai Muñoz i d’Assumpció
Granell (Sumpcioneta la Font), era el primogènit dels
germans. Darrere d’ell van vindre al món Suni i Glòria Cecília.
Com tot heroi predestinat a una missió espiritual, una aurèola
llegendària singularitza els primers mesos de sa vida.
Enfront de la casa natal hi havia una vaqueria. Una serp hi
havia fet cap bé arrossegant-se des del riu atreta per l’olor
de la llet o bé l’havien duta, sense adornar-se, barrejada en
l’herba fresca que menjaven les vaques. El rèptil travessà el
carrer, va introduir-se secretament a la casa dels Muñoz i es
colgà al bressol del nadó. Quan Sumpcioneta la Font va anar
a alletar-lo, li saltà la serp. Al crit d’auxili van acudir la mare
Vicenteta i la tia Dolors, que mataren l’animal estacant-li una
canya. En eixa hora el vaquer traginava el fem de les seues
vaques en un carro. Les dones van llançar la bèstia morta
damunt de l’establada. Era tan llarga que el cap repenjava per
davant del vehicle i la cua per darrere. El xiquet de bolquerets
rebaldia al bressol sa i estalvi. Nostre Senyor havia obrat un
miracle protegint-lo d’una mossegada mortal.
De ben menut Constantino sentia profundament la fe cristiana.
Al Raval, a casa de Fraïsqueta la Mascarellera, jugava a fer
altarets i als 9 anys demanà a son pare que li signara uns
documents per a anar-se’n de frare. El xiquet s’enorgullia
de cantar en el cor parroquial i d’actuar en el teatre dels
Carmelites i dels Salesians interpretant els papers de la Mare
de Déu, de Santa Eufrosina i de l’arcàngel Sant Gabriel. L’1 de
gener de 1939 va prendre la comunió als Frares.
Cursà l’ensenyament primari a les Escoles Nacionals i als
Carmelites i va estudiar comerç a l’acadèmia Hermes i professorat
mercantil. Complí el servei militar a Maó i als 19 anys va entrar a
treballar al Banc Exterior d’Espanya. El 1957 es casà amb Lolita
Peris Sancho, amb qui va tindre dos fills, María Dolores i Joan
Bosco. La família vivia al carrer del Jardí i estiuejava a Eslida.
Home de bé, compromés i emprenedor, fundà la confraria de
la Mare de Déu dels Dolors i va exercir el càrrec de regidor de
cultura, des d’on impulsà la creació del Museu Arqueològic.
A més, va promoure la construcció de pisos per a gent
treballadora. Eixos habitatges són els blocs del grup Ripaldi
que hi ha vora Salesians i vora la plaça de la Generalitat.
El Banc Exterior l’ascendí a director i va destinar-lo a Gata
de Gorgos, Vinaròs i Dénia. En retirar-se tornà a Borriana i
va dedicar-se en cos i ànima al culte al Pare Sant Blai.
S’encarregava d’ordir la festivitat patronal i el 1992 en
fundà la confraria. Cada 2 de febrer, en acabar el trasllat
de la imatge, Constantino pregonava les virtuts del màrtir
i exhortava els jóvens a seguir pel bon camí. Les seues
paraules fervoroses retrunyien i deixaven bocabadats els
fidels, que omplien el Salvador de gom a gom.
La memòria popular sempre recordarà l’estampa
d’un Constantino bullint d’emoció, cantant els goigs i
cridant “Visca el Pare Sant Blai!”.
Constantino Muñoz ens deixà el 25 de gener d’enguany,
justament el dia en què començava la novena de
Sant Blai. Feia 8 mesos que li havien diagnosticat
una malaltia difícil de curar. Era conscient que el
ciri s’apagava i va assumir la voluntat celestial amb
valentia i conformisme.
Cinc capellans oficiaren el seu soterrar multitudinari.
Centenars de borrianencs i borrianenques s’agombolaven
a l’ermita del bisbe per dir el darrer adéu a Constantino
Muñoz, a qui tant volien i apreciaven. Si en nàixer la
protecció providencial va salvar-lo de la serp, en el soterrar
Nostre Senyor li concedí una nova gràcia: les imàtgens de
Sant Blai i de la Misericòrdia presidien la cerimònia. Patró
i patrona volien acomiadar-se d’ell i donar-li les gràcies
per mantindre viva la devoció i complir amb els designis
divins. En acabar el ritual els congregats li cantaren els
goigs i li dedicaren un “Visca el Pare Sant Blai!”.
Ara de ben segur que està al cel, aguaitant-nos per
una espiera i assegut vora el seu millor amic, el bisbe
i màrtir Sant Blai.
buris-ana 204
23
obituari

el personatge
buris-ana 204
24
El cas Añoveros Jordi
Bort
Al final de la dècada dels anys seixanta, començava a decaure la dictadura franquista. El règim agonitzava. Al final del franquisme,
el govern volia sufocar a pals allò que tots demanàven a crits: llibertat. És als anys setanta, on es comencen a veure situacions
límit entre l’Església i l’Estat. El cas Añoveros és un clar exemple.
sobre els drets que tenien, perquè la
llengua i la cultura basca foren ateses.
La seua lectura a les esglésies porta
conseqüències, de tal calibre com els
que ara es relaten.
Al cardenal Tarancón li fan saber la
situació, uns dies abans de la seua difusió.
Alertat, pensa en el delicat moment
que travessa la societat espanyola i
els seriosos problemes que, des de fa
temps, arrossega l’Església per la seua
unió amb el Govern franquista. Tarancón
considera inoportuna la lectura de
l’homilia. No el seu contingut, tot i que
necessita certes correccions. L’Església
ha de fer front al problema basc, però
amb rigorositat i sense ambigüitats.
Amb fermesa i amb un esperit conciliar
i de clarificació. El cardenal Jubany
(arquebisbe de Barcelona), pel fet de
ser català i trobar semblances amb el
Els pobles a l’Estat Espanyol, tenen el dret de conservar la seua identitat
i la seua pròpia personalitat. Dins d’una organització sociopolítica,
els territoris, reconeixen la seua justa llibertat. Les persones fan el
poble, però, a la vegada, els pobles modelen les col·lectivitats, pel fet
de nàixer en un lloc, amb una llengua, una cultura, una tradició. És el
deure d’aquesta gent, defendre el patrimoni espiritual d’allà on se
senten fills de la seua pàtria.
Ens situem, cronològicament, al febrer de 1974. La panoràmica social
era ben complicada i difícil. El conflicte i l’agressivitat física i verbal,
era ben present, als carrers i les places dels nostres pobles i ciutats.
Feia dos mesos havia mort, assassinat, a mans d’ETA, l’almirall Luis
Carrero Blanco. L’atemptat va causar sensació, sobretot en els sectors
més conservadors i ultres del franquisme més radical. Els recels i la
incomoditat del govern, per trobar una solució a la perpetuitat del
règim dictatorial i anacrònic, eren patents.
En aquest ambient de tensió i de nerviosisme, el bisbe titular de la
diòcesi de Bilbao, monsenyor Antonio Añoveros Ataún, envia a tots
els preveres de la diòcesi l’homilia, “El cristianisme, missatge de
salvació per als pobles” perquè es puga llegir, íntegrament, el 24 de
febrer de 1974. Un document que parlava sobre l’ètnia dels bascos,
problema que té a Catalunya, havent
llegit l’homilía que li ha donat el mateix
monsenyor Añoveros, parla amb ell,
perquè reflexione i no permeta la seua
lectura als púlpits. El titular de la diòcesi
de Bilbao, no escolta les advertències de
Jubany i tres dies després de la lectura,
el bisbe de Bilbao queda detingut a
casa, pel cap de la policia, en nom del
ministre de la Governació.
L’Església, després de la guerra civil, va
trobar un bon amagatall a la vora dels
vencedors, però no pensava que estava
sent víctima. Franco es va declarar
catòlic i home de bé, al costat d’una
institució poderosíssima i d’alt calat
internacional. Va ser aquest mateix
lligam el que va tancar les portes
a l’Estat espanyol de cara a Europa
i l’Església es va vore sumament
desprestigiada i partidista, quan beneia
als vencedors i enviava a l’infern als
vençuts: dubtós missatge evangèlic!!!
El ministre de justícia, Francisco Ruiz
Jarabo es va reunir amb Presidència,
per trobar una solució “pacífica” -diu el
ministre- i així li planteja a Tarancón: “és
necessari que monsenyor Añoveros ixca
de Bilbao i d´Espanya el més prompte
possible; si després de deu o dotze mesos,
sembla prudent que torne podria, però no
tornaria mai a Bilbao: a Bilbao, mai”. La
Santa Seu no acceptaria el desterrament
d´un bisbe, sense una sentècia judicial i
el govern sabia que no hi havia motiu.
No s’havia provat cap delicte. De tota
manera, al Dret Canònic hi ha un cànon
on diu que els qui obligen a eixir a la
força a un bisbe de l’Estat, cauen en
l’excomunió, per impedir-li la llibertat
d´acció. El règim, que es declarava
oficialment catòlic, deia inspirar-se en la
doctrina de l’Església, i ara volia trencar unilateralment amb aquesta. Les coses s’havien posat molt serioses. Tarancón, en aquell
moment president de la Conferència Episcopal i arquebisbe de Madrid, tenia tota la jurisdicció per a signar el decret d’excomunió,
contra qui fóra responsable de l’expulsió. El cardenal va tindre el document redactat a la butxaca, per si era necessari.
Aquestes eren les solucions “pacífiques” del govern, en aquest assumpte, i molts d’altres. Tot argument que discrepava de la
ideologia i del pensament franquista, era un perill per a la unitat d’Espanya, els espanyols, la llibertat i “l’Imperi”, que es pensaven
posseir aquells militars. El cardenal Tarancon va necessitar grans dosis de tolerància, de diàleg i de comprensió en aquell àmbit
tan hostil. Però, com fer-ho amb aquells que trencaven la capacitat d´entesa? Es reuneix el Comité Executiu de la Conferència
Espiscopal i acorden, que no accepten la decisió unilateral del Govern d’expulsar un bisbe, sense el vist i plau de la Santa Seu.
Són necessàries les raons, de l’ordre d’eixida del bisbe de
l’Estat. Però no imposant la força de la intransigència i
l´autoritat radical. La TV se’n fa ressò de l’esdeveniment
i una nota oficial que dóna el Ministeri d’Informació i
Turisme, és prova evident de les accions malintencionades
del govern. Sense haver fet públic el document pastoral
(l’homilía), la tracten d’un “gravíssim atemptat a la
unitat nacional que consagren les Lleis Fonamentals de
l’Estat”. La nota era insòlita. El règim sempre actuava
despiatadament, contra els qui pensaven diferent. La
manipulació i la falta de coherència, no va faltar mai en
quaranta anys de dictadura. Com podia opinar la societat
sobre el contingut de l’homilía, si no va ser publicada? Ací
tenim la prova de la descarada manipulació. Volien fer
creure al poble, allò que a ells més els interessava. Mai no
havien pensat en la dignitat del poble, perquè no li volien
donar l’opció a pensar per sí mateix. La intel·ligència, en
la dictadura del Generalísimo, era el principal enemic de
la ideologia neonazi. Ells, només sabien combatre amb les
armes, però la intel·ligència era i és possessió de la raó.
Podien matar a les persones, però no a les idees. Podien
manipular les raons, però no el pensament crític.
postulen les exigències de les autoritats
del règim. No convenia que Añoveros
continuara sent bisbe de Bilbao.
Claríssimament, els molestava!!!
Tarancón no admet aquesta proposta
del govern i el que acorda amb
Añoveros és una nota on es defense
de les directes acusacions que fa el
règim sobre ell. Añoveros llig aquesta
carta als bisbes i cardenals a la reunió
de la Comissió Permanent, que la fan
arribar al Consell de Ministres, sense
que els acabe de convéncer. Tot i
així la declaració de la Permanent
és una defensa oberta al bisbe
de Bilbao: “es falso y no puede
estar más lejos de sus verdaderos
propósitos que tuviese intención de
atacar la unidad nacional y sembrar
la discordia entre los ciudadanos”.
Afegint: ”Tales interpretaciones
El cas Añoveros. Situacions límit Església-Estat
resultan especialmente dolorosas
e inaceptables para quien como él,
amando las peculiaridades de la
comunidad concreta que en cada
caso la Providencia le ha deparado,
ha demostrado siempre, a lo largo
de su dilatado servicio pastoral en
la diócesis de Pamplona, Málaga,
Cádiz-Ceuta y Bilbao, su constante
amor a España y lealtad debidos a la
unidad nacional”.
Tarancón, sempre sota la sospita de
no ser amic del règim, va haver de
treballar en la noble aspiració de
contribuir a reforçar i a consolidar
en la a la solució dels problemes
estatals, per mitjà de sinceres
i cordials negociacions. El seu
testimoni de justícia i de llibertat,
potencia al màxim totes les qualitats
lloables de la persona.
Així, el Govern havia creat un estat d´opinió entre la
població, sobre el bisbe Añoveros, de separatisme i
d’afavoriment al terrorisme d’ETA. El Govern es va tancar
en una postura intransigent, i es va comprometre molt
públicament amb el cas. El govern -diu- “Està disposat a
arribar fins a les últimes conseqüències”. La murmuració
era un instrument molt vàlid. Així es crea un estat
d´expectació, posant un avió a l’aeroport de Bilbao,
per traure a la força a monsenyor Añoveros de l’Estat
Espanyol. El Govern continuava exigint, que la condició
sine qua non, per a la solució del conflicte, era l’eixida
d’Añoveros de l’Estat. El cardenal Tarancón és cridat a
moltes reunions, tant amb la Permanent (amb els bisbes)
com amb diferents ministres, així com amb el President
del Govern, Carlos Arias Navarro. El mateix Tarancón se
sent pressionat i sap que la solució no es pot fer per la
coacció i per la força.
El govern exigeix una nota aclaratòria per part de
monsenyor Añoveros, que declare claríssimament el
seu espanyolisme. El temps era importantíssim. A més a
més, el govern fa un esborrany de l’esmentada nota, on es
Ni monsenyor Añoveros va eixir de
l’Estat Espanyol, ni va abandonar
la diòcesi de Bilbao. El govern es
va adonar de la barbaritat que
representava expulsar un nunci i
un bisbe d’Espanya, per ordre d’un
règim personalista (Franco) declarat
catòlic. El que es pot vore, són les
tensions i els conflictes (sobretot
al final de la dictadura) en dos
institucions, que feia unes dècades,
havien pres un compromís mutu: el
Concordat de 1953, desfasat als set
anys de la seua signatura. Una aliança
sota el segell de la conveniència i els
llaços de l’irracionalisme, emparantse
en una protecció divina que mai
va acabar d’il·luminar els objectius
dels aliats. Ni el règim de Franco va
perpetuar en el temps, ni l’Església
va portar, mai més, cap polític sota
pal·li.
buris-ana 204
25
el personatge

galeria
buris-ana 204
26
Cosecha del 68 Josep
Palomero
Vástagos del magma de las primeras clases medias de la historia de España, los niños que nacimos en los años cincuenta al compás
de los primeros electrodomésticos pesados y ruidosos, pudimos convertirnos, gracias a la escolarización, en la esperanza blanca de
nuestros padres. En aquella época, estudiar se consideraba una decisión acertada porque suponía una cierta garantía de alcanzar
un futuro profesional mejor.
Los alumnos de la década de los sesenta del Colegio Salesiano
de Burriana vivimos en primera persona los grandes cambios
de la época. En primer lugar estaba la profunda voluntad de
actualización de la Iglesia, derivada de las renovadoras sesiones
del Concilio Vaticano II, que sin duda debieron influir mucho en
la mentalidad religiosa de nuestros profesores. Gracias a ello, el
mío pudo ser el primer grupo de alumnos capaz de plantearse
cuestiones que hoy parecen ridículamente obvias, como la
obligatoriedad de la misa diaria, la posibilidad de nuevas dinámicas
de grupo en las terribles jornadas de ejercicios espirituales, las
aspiraciones de apertura de un club de alumnos con libre acceso
para las alumnas de los colegios femeninos, el deseo de imprimir
cuatro hojas ciclostiladas de periodismo inocente, los pactos
sobre los calendarios de exámenes y la voluntad de decidir,
por primera vez en la vida, cuáles eran las canciones que nos
identificaban como jóvenes, aunque empezasen a ser verdes o
rojas, en el festival anual llamado de la Canción Blanca.
También tuvimos que aprender a participar en los oficios de
la renovada liturgia con diálogos en castellano, abandonando
los incomprensibles latines que roíamos entre dientes. A partir
de entonces, ayudar a misa supuso el inmenso trauma de
Pati col·legi Salesians. (Foto: J. Palomero).
dejar de manipular la campanilla de bronce, no poder levantar
nunca más la casulla hasta el cogote del celebrante o dejar de
trajinar con los libros sagrados de una esquina a otra del altar.
Por aquel entonces fuimos superando los estigmas que habían
caracterizado el pulso de una dilatada época que empezaba a
desvanecerse, como el hecho de sentirnos aterrorizados ante
el ejercicio de la buena muerte o el vacío eterno que destilaban
los vehementes sermones de los ejercicios espirituales. Eran
interminables las procesiones del día de María Auxiliadora,
donde proclamábamos a pleno pulmón alzad el lábaro sagrado
sin entender qué demonios era un lábaro, las sabatinas de
los sábados, las misas triplicadas de los días de difuntos, los
primeros viernes de mes, los primeros sábados de mes y el
mayo completo del mes de María. Aunque, como gratificación
por la asistencia obligatoria a dichos actos, podíamos obtener
los cuños necesarios en el carnet de control para descubrir,
las tardes de domingo, que había un cómico francés llamado
Jacques Tati que caminaba dando zancadas en Mi tío, aquella
película en la que no decían nada y en cambio silbaban mucho.
Vivíamos aislados en la burbuja inocente de una pompa de
jabón y aquella sala de cine del colegio debió llamarse, sin
duda, Cinema Paradiso.
Pero de repente sucedió, a las tres de la tarde de un día
cualquiera, que Cirilo Rodríguez se puso a gritar como un
poseso y en el Iberia blanco y negro de treinta y dos pulgadas
del salón de actos con butacas de madera. El enviado especial
en Nueva York de tve, dando alaridos, se felicitaba por la
primera huella que Neil Armstrong ponía en nombre de los
Estados Unidos sobre la superficie polvorienta de la luna. Era
la época en que el tuerto Moisés Dayan había logrado fulminar
en sólo seis jornadas a toda la caballería transportada egipcia
del Sinaí; más o menos los mismos años en que el presidente
Kennedy había salpicado la tapicería del coche presidencial
con fragmentos de sus propios sesos; aquellos en los que
cuatro ruidosos hijos de obreros industriales del cinturón de
Liverpool habían empezado a poner en solfa el orden con
flequillos escandalosos y evocaciones de noches como la de
aquel día, donde solamente se podían entender sílabas sueltas
que parecían significar cosas tan absurdas como “¡ye, ye, ye!”.
Fue entonces cuando asistimos día a día a la renovación total
del colegio. Crecimos con la oreja pegada al ruido incesante de
la grúa y a las blasfemias espontáneas de los albañiles, entre
pilas de ladrillos y montones de arena, cuando éramos más de
mil corriendo a la vez, sin equivocarnos nunca como si de un
milagro se tratase, tras el balón de cuero de nuestro curso,
aquellos balones de reglamento untados con sebo de caballo
que se obtenían, según se decía, a cambio de las envolturas
de los bollos de chocolate que merendaban todos los días los
internos con una mueca de aburrimiento.
Pillar un trozo de frontón libre a las nueve y media de la
mañana, tras salir de la misa en la que cada día desfallecía
algún interno a causa del olor de cera, era toda una hazaña.
Entonces empezó a construirse también la nueva iglesia
con toneladas de hierro, en cuyo interior, en lugar de los
acordes del viejo armónium a pedales que solía manejar don
Tomás Utrilla en el coro como si se tratase de una bicicleta
estática, había de ser un nuevo padre catequista quien se
propusiera adiestrarnos con nuevos ritmos propios de la
liturgia postconciliar, ajenos a las antiguas melodías que
conocíamos desde siempre. En lugar de canturelas como
“Cantemos al amor de los amores...” empezamos a entonar
coplas del tipo “A ti, Señor, a ti, mi Dios, quiero cantar...”. Sin
duda alguna, el mundo empezaba a mudar de piel y jóvenes
como nosotros estábamos llamados a constituir sus nuevas
escamas.
El raelite verde de los nuevos pupitres ayudaba bastante en
los momentos trágicos de los exámenes, si se había tenido la
precaución de anotar en una esquina del tablero el recurso que
la memoria no garantizaba. Cabía también copiar por encima
de los hombros si el de delante se dejaba, volver la cabeza hacia
el de atrás como la niña poseída de El Exorcista, lanzar al aire
bolitas de papel con mensajes comprometedores o soplar al oído
del vecino el año del conciclio de Nicea, los afluentes del Ebro
por la derecha, algún ablativo absoluto del texto la campaña
de César en las Galias o cómo se denominaba la laringe de los
pájaros, es decir, cuál era el nombre de la siringe.
Cosecha del 68
Aunque ninguna de dichas argucias lograba ahorrarnos el
tremendo suplicio que suponía la voz y la mirada del jefe
de estudios, que entonces se llamaba padre consejero y
en mi época era D. Jaime Armiñana, cuando se personaba
para cantarnos las notas, precedido de una ráfaga de
silencios temerosos. Así, cuando atravesaba el umbral de
nuestra aula, puestos de pie y habiendo recibido la orden
de sentarnos, el padre consejero, tras descifrar el orden
correlativo de “aplicación, conducta, urbanidad: regular,
regular, bien”, clamaba los dígitos correspondientes a las
diferentes asignaturas, poniendo énfasis en las calificaciones
inferiores a la mitad de diez: “¡cuatro!, ¡cuatro!, ¡tres!,
¡dos!”, para terminar con las notas de Religión, de FEN y
de Gimnasia, que carecían de importancia. Desolados por
el resultado, nos sentábamos —puesto que la sentencia se
recibía en posición de firmes, mientras un amigo piadoso la
taquigrafiaba para nosotros antes de que el boletín de notas
llegase a manos de nuestros padres— y el suplicio pasaba
al compañero siguiente. Los cosechadores de suspensos
estábamos convocados, durante las tardes libres de los
sábados siguientes, a rellenar interminables hojas de copias
de castigo.
Fue aquella la época preclara de nuestros primeros sueños, de
nuestros primeros nombres de mujer y de nuestras disculpables
inocencias. Así, cuando dábamos con nuestros huesos en la
tapia del Francés repleta de bicicletas de los compañeros de Las
Alquerías, acribillábamos la lucida del mortero de las paredes
y la corteza indeleble de los chopos con innumerables cruces
gamadas cuyo significado miserable aún desconocíamos. Y si,
con el paso de los años, alguna vez llegamos al corazón de
París, pudimos comprobar que nuestro francés se entendía
muy bien, porque sin duda el nuestro había sido un excelente
profesor que, a escondidas, escuchaba cada noche la BBC entre
suspiros de resignación y sorbos de Borgoña.
Crecimos entre las zarzuelas de la fiesta anual del director,
las olimpíadas escolares, las clases de urbanidad, el fuero de
los españoles, los misterios gozosos y la festividad de María
Auxiliadora. Vivimos la conmemoración de los primeros
veinticinco años de vida del colegio entre tablas de gimnasia
con uniforme de pantalón corto, puesto que aún no se
conocía el chándal, y la lenta agonía de un internado que
se desvanecía porque ya empezaba a resultar anacrónico.
Pero, sobre todo, fuimos afortunados por tener aquellos
profesores, a quienes bautizamos con motes sonoros. Si
ellos fueron nuestros primeros maestros, en muchos casos
nosotros fuimos sus primeros alumnos. Llamados algunos a
la vocación sacerdotal, se consagraron a seguir los pasos que
Filipo Rinaldi había iniciado en la España del siglo XIX con el
fin de propagar la congregación que Giovanni Bosco había
fundado hacía poco en el cinturón industrial de Turín bajo
la advocación del predicador reformista lionés San Francisco
de Sales, patrón de los periodistas. Con el paso de los años,
aquellos muchachos de entonces les recordamos con afecto
porque gracias a ellos vivimos una adolescencia plena de
inquietudes que nos hizo tal como somos: cosecha del 68.
buris-ana 204
27
galeria

llibres
buris-ana 204
28
Una novel·la política? Joan Verdegal
Quan el metge arrufa els llavis, ja l’has errada.
Quan arrufa també les celles i tamborina
amb els dits imperceptiblement
sobre la taula, a penes tocant la fusta
amb els capcirons, i s’afanya en aquest
posat universal de les males notícies, amb
el rostre greu i la vista fugissera, el pacient
ja pot preparar-se per a una sentència
que potser temia des del fons del seu ser.
Això és el que li va passar a Víctor Vidal
aquella vesprada de novembre...
Així comença La balena blanca. Diuen els
teòrics de la literatura que les primeres
línies d’una obra són el paradigma del
que serà la versió completa, la carta de
presentació de l’argument, la fotografia
artística del plat que ha d’entrar pels ulls
i ha de servir de nodriment als comensals
que s’apresten a la lectura. Així comença
La balena blanca: plantejant una
situació dramàtica per a un protagonista
que comprèn de seguida que s’acosta
la mort, que s’esgota irremissiblement la
seua carrera política, que arriba per a ell
«el final de totes les coses».
No fa molts dies que jo mateix m’endinsava
en la lectura d’aquestes primeres
línies, amb l’objectiu de llegir aquesta
novel·la pausadament, de gaudir de
les seues pàgines sense condicionants
previs, com un neòfit que llegeix des del
faristol del refectori per a ell mateix i
per a la comunitat que l’escolta. Doncs
bé, he de confessar a aquesta comunitat,
a vosaltres mateixos, valencians que
llegiu en la vostra llengua, que aquesta
lectura no sols no m’ha decebut, sinó
que ha esdevingut un bàlsam per al
meu esperit. Perquè la història d’aquest
condemnat al no res, d’aquest desdonat
per la medicina, és una història acostada,
perfectament versemblant, malauradament
coneguda i quotidiana en la
societat on vivim i subsistim. Qui no ha
tingut amics o parents afectats per la
innominada malaltia?
Però el càncer no és el protagonista
de La balena blanca, com tampoc la
política ho és de la societat. L’autèntic
protagonista és l’home amb la seua
quotidianitat, les seues postremes
vivències, els seus objectius inacomplerts,
la seua herència frustrada. I
la tragèdia de l’home de qui parla el
narrador no pot sostraure’s a la realitat
de la societat valenciana contemporània,
ni tampoc emparar-se en ella,
sinó que haurà de transcórrer en la
més absoluta solitud, malgrat la presència
solidària d’alguns personatges
que contribueixen a arrodonir el cercle
vital de Víctor Vidal, el conseller de
cultura del Govern Valencià que té els
dies comptats.
La balena blanca és una novel·la plaïble
de llegir, amb capítols convencionals
perfectament estructurats, però
també amb uns dietaris insomnes on
es descobreixen les introspeccions del
malalt. Tant els capítols com els dietaris
saben arrossegar el lector, amb
suavitat però amb fermesa, a l’esglaó
següent, a l’escena que promet desvelar
el clímax provisional que ens durà
a la sorpresa colpidora, a la tragèdia
familiar, a la hilaritat artística, a la
tendresa de l’amor, a l’autoritat desautoritzada,
al relativisme compungit, a
la impunitat encriptada, a la rebel·lió
inconseqüent, a la resignació inútil o a
la solidaritat afectada.
Des de la intertextualitat de Moby Dick
or the white Whale de Hermann Melville,
que Joan Garí ha inclòs en el títol de la
novel·la, potser com a càrrega de profunditat
simbològica de la fatalitat humana,
representada en la mateixa sobrecoberta
del llibre com a metàfora subliminar de
certs edificis emblemàtics de València,
l’autor de La balena blanca pren el pols
a la societat civil que millor coneix, al
monstre de la filosofia racionalista que
trenca vaixells i que aniquila esperances,
al mite contradictori i tenebrós que no es
deixa capturar i que és causa de reiterats
seguicis fúnebres.
En acabar aquesta ressenya diré què la
ploma que ha escrit La balena blanca sap
el que diu i el que vol dir, coneix l’ofici
d’escriure fins al punt d’haver conreat la
poesia, el periodisme, l’assaig, el dietarisme
i, finalment, la novel·la, el gènere
literari per excel·lència, amb èxit continuat
i reconeixement per partida doble:
en 2006 per On dormen les estrelles (Premi
Ciutat de València), i en 2007 per La
balena blanca (Premi Joanot Martorell).
Al cap i a la fi, si haguera d’adreçar unes
paraules d’ànim al creador d’aquesta Balena
blanca ho faria amb l’encapçalament
del capítol tretze: «La vida et va portant
on vol, però tu ets el capità del barco».
Joan garí (2007): La balena blanca, Barcelona,
edicions 62, “el balancí”, 238 pàgines. Per
a comprar-la en internet: www.llibres.cat
80 anys de falles Jordi
Falla Plaça Chicharro. (Foto: J. Bort).
Enguany, les falles a Borriana complixen 80 anys. Ja comencen
a ser majors d’edat i això implica que hem de cuidar-les, fins
i tot mimar-les i ser agraïts amb elles. És el que s’intenta des
d’aquest article en homenatge a les falles.
Va ser l’any 1928 que es plantà la primera falla, La Mercè,
la veterana, que va ser la pionera en obrir una nova etapa
en aquest sentit al poble. Borriana, cap de comarca, era la
primera potència econòmica de la província. Capdavantera
en la comercialització de la taronja, el conreu citrícola, porta
a la ciutat al seu màxim esplendor, quedant patent en molts
àmbits de la ciutat, la fortalesa econòmica de què gaudia. Es
van crear moviments socials i alhora econòmics, creant un
determinat estil de vida. I un capítol a part és el que es mereix
el món faller a Borriana. La taronja ha sigut una observadora
excepcional del temps. Va fer un recorregut apassionat per la
història política, social, econòmica i cultural de la ciutat i les
Bort
falles són un testimoni present als nostres dies, i conseqüència
d’unes circumstàncies favorables. Les falles a Borriana són
un testimoni imprescindible per mantindre la memòria viva
del poble. En els monuments han estat representades moltes
angoixes, alegries i esperances de Borriana.
Sovint el món de la falla ha rebut crítiques, al definir-lo com
un món tancat i difícil de participar en la festa, si no es pertany
a alguna comissió de falla. Voldria donar un vot de confiança
a tots aquells fallers que treballen desinteressadament per
la cultura popular i pel marc identitari que ens identifica
i organitzen activitats fora del calendari festiu faller, però
dins de l’activitat de la comissió de falla. Són per exemple
les iniciatives que han pres les falles La Ravalera, La Vila o
Caçadors en l’elaboració de sainets en valencià on acudeix
una quantitat de gent nombrosa i considerable. La falla La
Vila va haver de repetir el seu acte per l’èxit obtingut en
buris-ana 204
29
fent memòria

fent memòria
buris-ana 204
30
80 anys de falles
la primera actuació. També cal tenir en compte la Volta a
les Ermites de Borriana, organitzat per la falla Don Bosco.
A part de compartir un dia d’amistat i de fer exercici sa, es
dóna a conéixer a molts jóvens del nostre poble l’oportunitat
de vore que hi ha alguna cosa més després del nucli urbà de
Borriana: el terme i la seua configuració agrària. També cal
mencionar les calderes populars que organitza la falla Sant
Blai en les dates que celebrem el nostre patró. També s’han
de tenir en compte als fallers de la falla La Mercè en l’encert
per mantenir-nos present en la memòria la indumentària
típica d’aquell borrianero que portava sombreret i parlava
valencià i van obrir nous horitzons econòmics i socials al
nostre poble. La cultura i la identitat pròpia és un compendi
de coses, com es veu en els vestits, que són un exemple molt
singular i característic. Per això també cal reconéixer el mèrit
a la falla La Ravalera, en el seu 75é aniversari, per la desfilada
d’indumentària valenciana que va portar a terme a La Llar
Fallera el passat mes de febrer. Són actualment moltes les
falles que fan un gran esforç en fer un llibret de falla escrit
íntegrament en valencià, intentant actualitzar el principal
El bou de Sant Blai Jordi
Borriana va viure el passat mes de
febrer unes festes inèdites en honor
al seu patró. El bou de Sant Blai va
tornar setanta dos anys després. Entre
la polèmica i la expectació el carrer del
nostre patró es va vestir d’una festa
particular. La vespra de la festa, amb
un ple absolut, el bou va fer acte de
presència al carrer.
Sense caure en l’excés es va combinar
la dosi justa d’actes taurins per als
aficionats i la mesura adequada per als
curiosos. Possiblement ha sigut aquest
l’èxit de l’esdeveniment juntament amb
la novetat dels actes. El bou ha aportat
un atractiu més a les festes majors
d’hivern del nostre poble.
La satisfacció ha sigut notable entre
la població i també entre el veïnat del
carrer de Sant Blai. L’any que ve, fent
servir un ampli consens i un alt grau de
comunicació amb els afectats del carrer
es pot arribar a conviure amb respecte
i tolerància per continuar celebrant la
festa. I és que les oportunitats s’han
de saber aprofitar i d’aquesta manera
també es dóna ha conèixer un racó
amable i tradicional del nostre poble
aprofitant la futura revitalització que
per part de l’ajuntament es vol donar a
l’entorn de l’església de Sant Blai.
Continuant amb les festes de Sant
Blai, com a bella tradició, hui, en
Borriana encara existix una xicoteta
Bou al carrer Sant Blai. (Foto: F. J. Bort).
tret característic que ens identifica, i que és la llengua. A
part de la quantitat de fets que se’ns expliquen del nostre
poble deconeguts per molta gent. Les persones passen, però
les obres queden. També s’ha d’agrair el CD, que aquest any
es podia obtenir, amb la compra del llibre de falles emés per
la Junta Local Fallera amb els himnes de totes les falles. Una
altra part de la cultural musical del nostre poble.
Desitjaria que moltes més iniciatives populars d’altres falles feren
participar a tot aquell que vulga reunir-se amb la colla i gaudir
amb amics o familiars compartint anhels, precupacions, alegries
i recuperacions de tradicions i que les falles ens donen a conéixer
moltes més coses que possiblement molta gent desconeix.
Durant aquestes vuit décades han nascut i desaparegut
moltes falles al nostre poble, però possiblement sempre ha
estat l’esperit de superació el que ha fet que la festa no
desaparega i la tradició, poc a poc, es revitalitze.
Al món de la falla a Borriana li desitge molts anys més!!!
Bort
rememoració d´aquell cultiu del vi que
van conrear els nostres avantpassats.
El 3 de febrer, festivitat de Sant Blai,
patró de la població, la ‘Font del vi’, va
ser puntual a la cita amb un important
nombre de gent. És l´acte més antic
que es manté al voltant de la festa
major d´hivern dels borianencs, datat
de l’any 1854.