Llibre de Sant Jordi 2005 - Parc de Salut Mar

28
Institut Municipal d’Assistència Sanitària
-Quan veig fotografies del senyor Dalí, amb aquells bigotis tan llargs i aquells
ulls tan grans, que miraven d’aquella manera, m’espanta una mica. -Va respondre
el Martí.
L’avi abraçà dolçament, amb els seus forts braços, al petit, a l’hora que li
deia, per infondre-li serenitat:
-Escolta, t’explicaré una historieta. Quan era jove, en Salvador Dalí va llegir un
llibre. Li va agradar tant que només va trigar tretze dies a llegir-lo. El protagonista
era un Déu que portava “patilles” i uns enormes bigotis, amb una personalitat
estranya amb “instints antisocials i antifamiliars, d’una forma un tant irracional”.
Així que quan el pintor va marxar a viure als Estats Units, va voler
assemblar-se al Déu del conte. Es va convertir en un personatge públic, un tant
estrafolari, però va lograr el seu objectiu, ser conegut i famós!
A en Martí se li escapava el significat d’algunes paraules, però semblava assimilar
la idea.
-Vols dir que es disfressava per a que la gent no el conegués, com quan jo em
disfresso a carnestoltes?
L’avi Miquel li va remoure els cabells, orgullós, al temps que afegia:
-Has de saber, que quan tornava a la nostra terra era un senyor més normal,
parlava amb la gent, ballava sardanes, passejava per aquesta platja, i seia en aquestes
roques, com nosaltres ara! Saps que era un enamorat del Cap de
Creus? Mira al teu voltant!
El petit observava amb delit tot el que el seu avi li mostrava.
-Mira... veus? Ara és migdia, els colors de les roques volcàniques semblen grocs
lluminosos, després el cap vespre, quan marxem i es pongui el Sol, veuràs que
es tornen de color “ocre”, i mira el cel blau tan intens, a que és preciós? Veus
com es reflexa al mar? Les aigües són tan cristal·lines que podem veure els
peixos nedant tranquils i els eriçons entre les roques. A en Dalí li agradava
molt.
-A mi també Avi! -Va irrompre el Martí.Tots dos van esclatar a riure, i així estaven
quana a l’avi Miquel se li va ocórrer una idea.
Sant Jordi 2005
-Martí! Et faig una proposta, què et sembla si el proper diumenge que estiguem
junts anem al museu?
Al petit li semblà una idea fantàstica.
-I podré mirar els seus dibuixos?
-Ja ho crec! I podràs comprovar que tots els colors que hi ha a les pintures els
coneixes molt bé; són els colors que estàs veient ara mateix, al teu voltant, els
reconeixeràs de seguida.
-Hi ha molts quadres, avi?
-Molts -va respondre l’avi- però hi ha molts més repartits per tot el món.
Només a Madrid, a la pinacoteca, hi ha més de cent...
A en Martí aquestes xifres li semblaven tant sorprenents com els anys que
li havia dit l’avi que tenia en Dalí, però més aturat es quedà quan l’avi Miquel li
seguia explicant que no només pintava, sinó que també dissenyava joies, ceràmiques,
gerros, portades de revista, escultures... fotografiava, feia cinema amb el
seu amic Luis Buñuel...
El sol, a la posta, calentejava molt, així que varen aixecar-se i varen caminar
per la sorra de la cala, s’aproparen a les canyes de pescar.
Varen comprovar sense sorpreses que cap altre incaut s’havia deixat atrapar.
No els va importar, ara el que realment els preocupava era trobar una ombra
on guarir-se, sota uns pins, en un bosc de falgueres, o estirar-se en el prat
junt l’aigua salobre que sorprenentment hi havia a la cala Tavallera.
Varen estar d’acord en no banyar-se. Com a bon coneixedor que era de la
comarca, l’avi Miquel va decidir que les aigües eren una mica fredes per l’època
de l’any, però el que sí varen decidir va ser donar-se el gust de menjar un bon
assortiment de fruits secs i uns deliciosos dolços que feien gaudir al petit.
El parc natural del Cap de Creus era molt ric en flora i en espècies animals
adaptades a l’entorn, que l’avi, com a bon empordanès, coneixia molt bé i transmetia
sempre que podia els seus coneixements al seu nét. Aquesta era una altra
de les raons per les que el petit li apassionava acompanyar-lo.
A l’última sortida que havien fet junts, havien visitat un riu d’aigües clares i
transparents, en les quals, per a sorpresa d’en Martí, havia sorgit una petita tor-
29