watch 看 pdf

L L I B R E
D ’A M A D A
I D E
L’A M I G A
gerard altaió

A
AMA
ADEVA
ADA
AMADA
AMÈ
AVÉ
ADEMAVA
ADAMEVA
AVEMADA
AVADEMA
ADAVEMA
ADMAVEA
ADA
AVA
DAM
DEVÉ
DE
DAMA
DADÀ
DEA
DEVA
DEDAVA
DEVADA
DEVÉ
DAVADEM

4 5
BASTIDA
Llibre d’amada, de la 7 a la 32
a Raquel de Diego
Prodigi 9
Cànon 15
Lectura 19
Mística 25
Interludi de la 33 a la 44
Escriptura 33
Memòria (Desescriptura) 39
Llibre de l’amiga, de la 45 a la 59
a Masu Fajardo
Moviment / Acció 45
Desig / Bellesa 55
Portadelles a Jesús Galdón

6 7
T’he escrit manta vegades i aquesta no és pas la millor
de les endreces. Però és el que viu en aquestes ratlles,
i és, d’alguna manera, una síntesi de tot plegat. Estic
en procés. Et deixo la lectura i la sensació, per un
cop, d’haver fet un esforç per parlar-te de mi. I no dels
llibres.
He provat moltes vegades de no dir res i no he pogut.

8 9
“he perdut les ulleres, amor”

SUÏCIDI
Em graparé als turmells
les ales d’Hermes. Sagnant.
Em clavaré -el mot
esgarrapa el llenguatge-
la llengua a la taula d’operacions
del laboratori. Per emmudir.
Per emmudir un cop més.
Arraconar. Deixar de banda
l’experiment. I l’escriptura.
Ara que tu no hi ets,
i que t’has vestit de conspiradora
i de botxí. Amada pròdiga
i prodigi.
Em sento
Buit. Obtús.
Em sé
10 11
Sol. Sense.
Em manques
Amada pròdiga.

Não há nada que eu possa recordar
Que não sejam as tuas palavras
O teu corpo sudoroso nas permutações
No chão quando faziamos amor.
Não ha nada que eu possa recordar
Que não sejam os teus gemidos
E exigências, o teu descontento
Com o mundo e comigo.
Tudo o que lembro da vida
É a morte de não te ter
E a tua ausência. Caminho.
Caminho e a dor é tão grande
Como as metáforas de outra língua.
Sómente posso recordar que o nada
É agora no chão onde o teu corpo
Ja não é nunca mais. A vida
E a morte vaõ juntos num mesmo cheiro
Que a tua pele tem escrito em mim.
Longe de ti, amada pródiga, o prodígio.
12 13
Aquest terra eixut de la plaça, esquerdat en les seves
simetries, em rebrota el teu record. No et tinc, ni et
puc albirar en la distància dels cossos. Tota absència
s’ha fet nom per poder dir-te el meu enyor. Amor, que
fuges de mi i et mantens en el teu silenci, no escapcis
més roses, ni rebreguis els meus papers. Són clams
de vida. I de mort. L’absència circumdant s’ha fet
insuportable. Amada pròdiga. I prodigi.

AMADA PRÒDIGA
No m’és senzill de buscar paraules.
Per fer-me entendre. Per dir-te.
No m’és senzill de tenir puixança,
i desig. No puc
sinó mantenir-me despert
enllaçar-nos de nou de mans
i ventre, ser u entre nosaltres.
He estimat molt algú
per ara fer-la fugissera.
I un altre cop i sempre. No tinc paraules
per fer-te saber i conèixer.
No serviria de res. Què puc fer doncs
si no és continuar avançant ingènuament?
Com si il·lusió i engany fossin
per mi una marca de suficiència.
Algun dia tornaràs a recórrer
les pauses dels meus silencis?
14 15
no és noble insultar els morts

Dimecres, 4 de setembre del 1991.
Piero Cannata, pintor de 47 anys, trenca la primera
falange del segon dit del peu esquerre del David del
Miquel Àngel a les 11:40 hores.
L’autor obeïa les ordres de la Bella Nani del Veronese.
La veneciana del Cinqueccento li havia manifestat el
seu desig de venjança.
16 17
ESCORRIALLES. PRIMER SONET.
Per trencalls balbs i senderis de quimera
S’enfilaran fins on feineja la nafra.
Allà on dormiten escarides. I no és llera
On fendir-hi les mans, ni cissura cafre
De cap relíquia de sant. Ah, si pogués
Blasfemar –l’hàbit, del meu exercici és ària
D’un devessall de clofolles dels mots– només.
I exaltaria la paraula incendiària.
Prestidigitador nat, clama amb fal·lera:
Esgargamella’t. És quan s’agermanen xacra
I vers, que neix el poema. Ferida. Gosés
Travessar alisis amb els ulls al clatell. Sacre,
Falange, cor, espina o llengua, lluera,
Tripudi, lat, esvinçar, xurmer, obsés.

DESPRÉSD’UNATRUCADAESPORÀDICADELCA
RLESHACMORESCRICARAIGUNPOEMAALANE
USUMBERTENUNSOLDIA
Teníem cos a cos una lletra a l’inrevés.
De cap per avall i dessota la cintura,
la A giragonsa iterativa d’un fat incomplet
i la Z senyora altiva d’un bosc que s’aparia
entremig les dunes fresques d’un oasi vermell.
Fent equilibri a la corda i escampant colors
com uns i altres abraçats sota la flassada
dels núvols i l’horitzó en combat.
Sense malla, nus i amb calçat ardent,
cremàvem records sota el forat de l’escala
que duia a l’altell major, al cap damunt
de nosaltres mateixos. Uns altres que som,
sense mirades ni memòria. Pòsits.
espais blancs i erts on es dipositen les acaballes
sabent-nos un i enllaçats i entre
absents endins i buits enfora.
Res no érem tret del que som en la distància,
l’abecedari, els mots, la llengua.
O tampoc. Ni això ni res.
No fem afirmacions en els buits del silenci.
Marxàvem exhausts de l’ebrietat mesurada
i ens palpàvem ardents els forats del cos
enmig de llepades cridaneres de temps remots
quan un i altra ens teníem amants com ells
i ens desconeixíem. Estimant en la distància
ara sagnant i porosa, ferida clara de vent.
Ens lleparem mentre fruïm de la follia i tu recites
poetes suïcides, deliri fos i escriptura difusa.
18 19
henri-désire landru els llegia versos de mussot

Tens dedins els teus ulls de plàcida caiguda
tot l’univers contingut dedins un signe.
Perseguida, traginada, arrossegada en el moviment
serves zelosa i amb desfici la memòria de tu
i de tots nosaltres. No hi ha cap secret en les paraules.
Buides cauta cadascun dels múltiples.
Embriac de tu. Crides que no hi ha u enlloc ni mai ni
Ets no de la negació, ni tu, ni jo, ni els altres.
Saps la dificultat i no te n’amagues.
Reclames que no digui, en tens prou
amb un gest silent o amb una correspondència
sorda. Tornes debades al mateix punt
per dibuixar de nou el trajecte. No en saps l’inici.
[encara.
Has colpejat mai enfollida la clarividència del poema?
Deixar de patir.
No pensar més en tu.
Oblidar-te.
No sé.
20 21
Com deixar de llegir-te.

A TU, QUE NO LLEGIES MASOQ
Cap plec de la meva pell
és capaç de remembrar
el tacte del teu pèl,
la teva olor, o la suor
del teu baix-ventre.
No he trobat enlloc una dentallada
ni cap trau de coltell,
ni cardenals, ni blaus, ni bisbes, ni res.
Per què et costa tant d’entendre
que tot el que vull de tu
és que em marquis amb cicatrius.
La ferida, si no es tanca,
queda una fiblada sense remei.
22 23
Encabalco un llibre amb l’altre
Amb la follia d’evadir la solitud.
El temps s’ha duplicat fora sentit
En un xiclet de mil boques ha.

LA LECTORA
Exabruptes i mots.
Significats de bescanvi. Damunt la pàgina.
Cridòria irreverent d’un vers
rimat, també. Semença.
No escriuré cap més poema.
Ni del dessús dels signes.
No del no de l’escriptura.
Braguer, mannàs, ormeig, jaculatòria.
Lèxic d’ús. Àtoms d’aquest i qualsevol exercici.
De què serveixen les lectures?
Damunt la pàgina.
Esclaten les bombes dedins les teves parpelles.
Lectora. Pronom del sexe.
24 25
obre, el blanc, l’espai de l’inconclús

CAU UN LLEU XIM-XIM DE TARDOR QUE
AGOMBOLA LES IDEES I XUCLA LA MEMÒRIA
PER FER BOLLAR L’OBLIT
No en trec res d’invocar el futur i interrogar-lo
R
Mai no ho hauria dit que l’univers es podia contenir en
[un sol signe
26 27
Muda i distesa al punt de fuga.
T’enerves en el teu rastre.
Enduu-te, ben lluny, tots els records
de mi, tu que has decidit de viure
en la tragèdia.
El meu amor per tu ja m’és penyora.
I esforç. Aquest estat permanent
de suspensió ha travestit tots els desordres.

Senderi
Em grato la pell amb energia. Entre
les ungles, el teu plomall.
Avanço lentament
cap al silenci.
28 29
Serves, en l’obscuritat, un rostre.
No et reconeixes en l’ofrena.
Saps, sever, que cap qui no pot feinejar
la teva tasca. Abandona l’espantall.
Reinventa’t de nou des de l’orat.
Fermentar és, com sempre, l’objectiu.
L’única objecció possible: no entrar-hi.
Disposa’t a combatre la teva pròpia queixa.
Has de retornar, amb espantadissa veu,
a reclamar la teva absència.
El pas del calendari. Poder dir-te: sóc.

Ni memòria, ni cues de pansa
Estic tip de recordar-te.
Només sé avançar les hores
Circulant el teu enyor.
Amada pròdiga i prodigi,
Et cerco enlloc i en el silenci.
El teu nom m’és reserva.
No sento la teva veu entonant
Ni estic distret amb el teu comfort d’innocència
I maldat. M’adono, astorat,
Que no puc viure sense un cop i altre
Transitar tot el que en tinc, de tu: absència.
30 31
LA INCERTESA DE L’ÀTOM, O DE LA DIFICULTAT
D’ESBORRAR UN FRESC VENECIÀ AMB LA
PUNTA DE LA LLENGUA
Amb cul de mal seient escrutes l’agonia.
I fuigs. L’espai no és prou extens
Per encabir-hi tota la melancolia
que et tinc. Per més que m’hi entesti
la puixança, no sóc capaç de recordar
el que és l’oblit i la paraula.
Tan sols m’agombola, en el silenci
de les pintures, una mortalla de guix.
I una lleugera irritació a la punta
de la llengua. Allà on ofertaves plena
la puixança més dura de la teva carn.

32 33
aquesta nit m’has visitat (casa dubois, rue
picpus n. 9)

Ets femella que infantes
I encara no has sabut
Que un dia haurà de créixer
Sento que els mots
han perdut aquella força. Hi ha tantes coses
que han estat només belles
i infantades il·lusions. La utopia,
l’escriptura de l’escriptura.
Ara les mans són balbes
i percudeixen l’aire amb un reclam.
On sóc? Quin camí de senderi
em menarà a mi mateix,
de retorn a la claredat
del primer fotograma d’un film?
Provo de cercar endins
alguna cosa que es faci veu
en el text d’un vers
o d’un poema. Tan sols
resta l’exercici de recerca.
S’escriví el nom als palmells
per rebutjar la cicatriu.
Remugues enzims i mots;
escanyes la teva veu
per reviscolar-te altre
de tu mateix.
Deliri.
34 35
El port blanc de la lectura.
El port blanc de l’escriptura.

Corregeixes un text inanerrable
pàgines i pàgines en blanc
el blanc de l’ull i el blanc de l’ou,
el blanc del llenguatge.
Punts. Sotracs. Estires i prens.
Part. Sagnia. Cicatriu.
La sinopsi del pensament:
el camí reïx en l’enigma
Escups brostams,
i tinta.
el negre.
i l’interrogant.
36 37
Cercava mots per escriure’t un poema,
i entre plec i plec del teu cos,
hi he descobert la meva cicatriu.
On has desat el teu plomall?
Tens una protuberància incerta
a les espatlles.

ALCÚDIA 12 D’AGOST
Sóc damunt les despulles del meu cos
cansat, amb la pruïja jove,
assedegat de triomfs, experiència,
tan sols paraula. Paraula
i escriptura.
38 39
sicló monòrquic

Ahir et vaig veure besant flors esparses mentre dels
[teus llavis en creixia un clam.
A fora, la vida continua. Els gats del veí creixen i
a base d’administrar la seva fam.
[subsisteixen
40 41
Inútilment, t’invoco per darrera vegada per desfer-me
Déu, com voldria creure en tu.
Perquè creient en tu creuria una mica més.
En mi mateix i en tots els altres.
[de tu.

Mare, diga’m per què
Continuar descabdellant el fil.
Si tot plegat és insuls i erm
I tota il·lusió decau amb l’esforç
D’un somriure.
Dessota els plecs de la pell
Ja no hi ha puixança
Ni ganes de viure.
Que el desig és mort
I ella és ben lluny dins el seu mutisme.
D’on he de treure les forces
Per continuar trescant?
Potser, llegiràs aquest poema
I en farem confeti de colors.
O en memoritzaràs les sentències
Provant d’entendre. Jo plego.
Tant se val com t’ho miris
Ja fa temps que sóc mort
I no m’arronsa mai la violència de gènere.
42 43
TRANSITES AMB LENTITUD UNA NIT PERMUTADA
Tengo un dolor en el centro
Que no sé como olvidar
Un ombligo abierto por dentro
Canta al amor sin llorar
Cuánto te quiero, amada mía
Y cuán lejos estás de mi voz
Solo puedo roer con alevosía
Todos los recuerdos de una coz
Veta ya, que no me quieres
Pues tanto daño hace desear
Que un rayo te parta las narices
O que algun día vuelvas atrás
Yo te espero aquí, de rodillas
Añorando tu cuerpo y formas de amar
Pensando que alguna vez verás
Levantarme de pronto y echarme a anadar
Pues aquí te dejo, con este cantar,
Que si no me cura me da bien estar.

DIGO
Fuiste flor de un día
Y te apagaste después
Sin tan siquiera despedirte
De tu sonrisa. Yo te veo
Todavía, sin zapatos,
Por los charcos del arrabal
Y la rutina. Te encontré así
Danzándole al viento
Y desafíando el tiempo
Que nos corrompe por dentro.
Como una amazonas, guerrera.
Y ya ves, ahora te canto en un lamento
Con aires de soleá.
No más,
Fuiste flor de un día, me digo,
Y te largaste después
Taconeando la memoria.
44 45
si n’és de lent el temps del desig

Una de les aspiracions més nobles és arribar al centre
d’un mateix per poder desviar del tot l’atenció del
propi jo. Viure com s’escriu.
Ser un excèntric, arribar a deixar de ser jo per poder,
senzillament, ser. Quina complicació més extrema.
La seducció: l’arrel d’un paganisme religiós. La fisicitat
de l’escriptura.
Deixar de pensar. Abandonar la contemplació.
Esborrar la quietud. Pensar en moviment. Fer la cort.
Comunicar amb els altres. Estar en lloc de ser. Vet
aquí la mística.
46 47
ORGIÀSTICA
Restes
Inactiu en la clofolla
Del teu idiolecte.
Resums l’expressió
En un sincretisme flúxid
D’estranyes contorsions.
Mous el peu amunt,
Acles la cama esquerra
I desprens un lleuger
Sospir. Orgiàstica.

ENQUISTAT
Quina bellesa esparsa t’acondueix aquest lament?
Cada cop que alces els ulls els moviments
s’arremolinen en un combat sense terminis.
Mitges tintes, esmunyedís, fugisser en la retuda
escomets amb ardor els batents de les idees.
Cada cop que fas alçaprem i mous el dit en l’aire
Reps incandescent els girs i sospirs de les retines.
A cop calent i amb claredat de llenguatges
oblides els mots per marfondre’t en un llarg expir.
Com si brandant amunt i avall la llengua
[esmunyedissa
poguessis fer preclar el clam de la teva entranya.
Ben endins,
Remor de foc i cendres, reculls entre els palmells el
[suc més extrem.
Vius i sents. Cos. Silenci. La teva pausa i la teva
[matèria.
No cal fer l’arbreforc. Tot just entrellaçar peus i mans.
Una sola i mateixa cadència.
48 49
Tu, que enerves el rastre incandescent
De les teves sabates de taló.
Pretens que l’escriptura és resumeix
En la superfície linial d’una
Nota recordatòria o un diari.
Sàpigues que el verb, no s’endreça
En la raó, sinó que transita
–viatger alat d’una geografia etèria–
el fonoll i la ginesta,
l’argelaga i les profundes cavitats
on s’endreça en el murmuri
el grumoll de la sintaxi
i la paraula.

ARE YOU TALKING TO ME?
Anar.
Tornar. La repetició
Engendra l’amor.
I tu m’omples d’illes
Amb el teu gust de sal
I la teva lleugeresa.
Alada.
Llegar.
Llegar a encontarse y encontrarse en un vacío de
Recuerdo que.
Llegar a casa sin más.
Llegar, encontrar,
quizás uno mismo. Otro.
Llegar o encontrarse?
Recuerdas, Mnemose?
Te acuerdas?
Vaciarse.
Uno. Lo mismo?
Va, acontece. Ir hacia el ser.
No hay
No ha habido
Haber de.
Ver que no hay sin,
tampoco nada.
Llenarse de, encontrarse con, hablar des de,
sin peso, sin palabras, sin.
Llegar quizás a la nada.
Llegar a nada.
Llegar nadeando, sin más. Sentir.
Saber que. No saber nada.
Nadear.
Un cuerpo. Dos cuerpos.
Y sus ausencias.
Volverse hacia.
Dirigirse hasta.
Llegar.
50 51
Llegar ahí, donde la superfície.
Llegar des de la superfície.
Surfear.
No ir, no buscar, llegar.
Tan solo llegar a acontecer.
[memoria.

Aconteció.
Aconteció?
No hay duda, no hay,
sin más. Sin nada.
Hablar del deseo.
Escribir el deseo. Leer.
Leerse.
No el deseo: Acontecer.
Estar. Sin más.
Simplemente estar en.
Dos superfícies.
Un cuerpo.
Estar ahí, encontrarse.
Acontecer y encontrarse.
Querer.
Apropa’t a mi i recull
Entre els dits
La meva saba, el meu delit.
Sí, sóc tosc i dur de closca
I m’alçuro tossut
Contra els cants de les sirenes,
I la meva pròpia veu.
Com voldria que aquest
Silenci
52 53
Ens fos divisa entre els déus
I nosaltres mateixos.
No sé pas qui, ni com, ni si jo mateix.
No sé ni tan sols
Si mai podré omplir-te i sadollar
La teva fam.
Al murmuri i a les veus
Els demano una treva,
A tu tan sols un desdejuni.

Ella és plena de vi en la seva treva.
Ha lluitat amb vents de ponent
I l’embat de l’oceà.
N’ha sortit airosa.
Té una lleugeresa ferma en el vol de les paraules.
En fa cos. i dansa.
54 55
avui en dia, si hom vol viure envoltat de
coses belles no ho pot fer sense tenir un
taladro a mà

Qu’est-ce qu’il y a dans ces couleurs?
Elle regarde le paysage, mais qu’est-ce qu’elle
regarde?
Ne sont pas toutes ces formes, toutes ces présences,
rien que de couleurs en mouvement
lumière
Elle s’arrête.
Le rouge, ce bleu, le ciel, on peut idéntifier partout
une infinité.
N’est ce pas toute cette danse rien de plus que les
spectres, des fantômes en mouvement
Les images
Le cinéma
Elle regarde avec ses yeux pas comme une machine
à photographier
Très proche à un film
Très proche de l’image et de la vitesse.
On peut dire, mais comment dire, comment faire, la
présence, l’instantanéité
Un corps
Ces formes solides qu’elle comprend ne sont pas là,
elle s’arrête.
Elle détache un par un les corps, les formes, les
surfaces.
Sans mouvement, sans ne pas parler pas.
Elle regarde.
N’est-ce pas la transitoireté de la réalité la constance
de cette transparence?
On peut dire
tout est là, dans le point fixe où tout est en danse
avec les fantômes, avec les couleurs
Il n’y a pas de choses, seulement des vibrations
et qu’est que c’est que mon oeil?
Elle voudrait se situer au delà de soi même, de son
regarde
Pas aveugle
Au delà du mirroir, où sont les spectres, la longitude
des vibrations
La lumière
La réalité
Tout paysage est une construction de visage, de
vélocité.
Elle est constante, elle regarde mais jamais.
Elle regarde un point et dans ce point elles y sont
toutes les couleurs.
Tous les points sont là. Tout est la même chose.
Des fantômes
La présence
Qui est-ce qui regarde? Y-a-t’il des yeux qui regardent?
Ou bien c’est la lumière qui se regarde soi même?
Au delà d’elle
Par a travers elle? Peut-être
Pourtant elle est là, j’en suis bien sûr
Elle est là précisément par son regarde, par son
corps
56 57
Ces yeux sont au-delà d’elle même, ce sont les yeux
de tous les autres.
Mais dans le paysage seulement il n’y a que la
transparence
Pas plus d’altérité, pas plus de l’autre
Seulement la multiplicité, la réfraction
Loin de la dualité
Loin de l’intérieur distant de l’extérieur
Prochain d’un extérieur qui n’est pas une différence
mais une singularité
Une pérception.
Une fois, deux fois, trois fois, toute fois.
Fermer les yeux, les ouvrir à nouveau comme si toute
chose avait été là permanemment.
Accéléré.

Un constant changer le visage, les formes, les
présences, les noms
Elle regarde et son regarde est aussi changeant, est
aussi transparent.
Parler sans dire, comment dire, une fois
Une fois elle
Écouter les couleurs, écouter la lumière, écouter les
fantômes
tout est une présence qui est là en apparente
estaticité
une présence corporelle, une substance qu’avec la
vitesse devient au delà de
Le corps, la peau, les surfaces communes des uns et
des autres
Où est-ce la finitude de ce regarde?
Où est-ce la fin de ses yeux?
Au delà d’elle-même ses yeux constituent ce qu’elle
regarde.
Qu’est-ce que constitue qui regarde?
Peut-être une même chose. Peut-être aussi la
transparence.
Elle est aussi un spectre, une image pas immatérielle
mais en mouvement perpétuel
Les morts sont toujours là, dans la mémoire, dans
le mot, les livres, sans aucune vitesse, sans aucun
geste
mais la lumière est toujours en changement constant
Les vivants et les spectres ne sont-ils pas une même
chose que les couleurs?
On peut dire, on peut essayer de dire, on peut
s’arrêter définitivement
mais on ne peut pas regarder et être maintenant
statique
Elle essaye d’interférer avec la présence de tout ce
qui est transparent mais pas invisible.
58 59
Avec soi-même.
Dans ses yeux j’ai regardé toutes les choses.
Dans ses yeux j’y ai regardé moi même.
Elle regarde
Sans destination
Partout
Regarde ses yeux et comment dire, comment faire,
comment être
Seulement des couleurs sans le paysage, la lumière,
le visage, la présence.
Pas de mystère

DEVA
DEAVA
DAVA
MÀ
MEVA
MAVA
MAM
MEDA
MADAMA
MAMA
È
É
EVEDA
EMA
EVADEM E
EDEMA
VAVA
VEVA
VADAM
VAM
VEDA
VADEM
VAMA
VEMADA À

❦