C/ Josep Hereu i Aulet 8 17160 ANGLÈS

98
Marià Manent (Història, literatura i Església a la
Catalunya Contemporània, Publicacions de l’Abadia
de Montserrat, 2015, p. 122), parlant d’aquell moment,
afirma: “Des d’aleshores s’anà congriant la
imatge del Papa presoner i pobre (Pius IX). Per anarlo
a veure sortiren d’Espanya moltes peregrinacions i
es feren moltes col·lectes per ajudar-lo. La campanya
tenia un àmbit espanyol, però n’era l’ànima el clergue
sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany... Les campanyes del
seu setmanari, Revista Popular, fundada precisament
en 1871 per ell mateix, van fer saó i aconseguiren
d’aplegar quantitats importants de diners per al
papat.
En aquest context cal situar el fet que el 1871 les
mines propietat de Francesca Vilarasau, en morir,
passessin a ser propietat de la Santa Seu i a ser-ne
administrador el bisbe de Girona Constantí Bonet.
Malgrat l’escassa rendibilitat, el fet denota un moment
d’exaltació del papat que també es va fer present
a Anglès que s’unia al sentiment d’agraïment
dels anglesencs per haver obtingut la independència
parroquial.
Així doncs, el 1885 (15 anys després de la dissolució
dels Estats Pontificis i 26 anys després del reconeixement
de la independència de la parròquia
d’Anglès), quan s’obrí la rosassa al mur occidental
de l’església, el vitrall que s’hi col·locà i que encara
es pot admirar, recull aquell moment d’exaltació i de
devoció envers la Santa Seu.
La rosassa queda omplerta per un vitrall d’un diàmetre
de 272 cm. i format per 32 plafons de vidres
emplomats i acolorits, alguns dels quals molt deteriorats.
Al centre del vitrall s’hi representa l’escut dels
Estats Pontificis, és a dir, la tiara i les dues claus de
sant Pere creuades. I a l’entorn es forma un dibuix
calidoscòpic combinant també els colors pontificis.
En primer lloc el color blanc, que ve a ser el color
de fons del conjunt. El blanc es considera el color
personal del sant pare per anar vestit d’aquest color
des de Pius V (papa del 1566 fins el 1572). Aquest
color era present a l’antiga bandera dels Estats
Pontificis i ho és a la bandera actual de l’Estat del
Vaticà.
El color següent és el groc i aquest es considera el
color propi del Senat i del poble romà. Aquest segon
color és el que acompanya el blanc a l’actual bandera
del Vaticà i també hi era a les anteriors banderes,
com també l’uniforme i la bandera de la guàrdia
suïssa. El tercer color que destaca a la rosassa és el
vermell, el color dels patricis romans que ha perdurat
en les vestimentes cardenalícies. El vermell també
era present a l’antiga bandera dels Estats Pontificis
(anterior al 1808) i que perdura en la bandera i
l’uniforme de la guàrdia suïssa. Un altre color que
apareix a la rosassa és el verd, color que es considera
propi dels patriarques i que també s’atorga al sant
pare per ser el patriarca d’occident. També hi ha el
color blau, un dels colors (juntament amb el groc i
el vermell) dels uniformes i la bandera de la Guàrdia
Suïssa. Finalment també cal fer esment del color
morat, el color propi dels bisbes i monsenyors que
són designats per la Santa Seu.
Esteu convidats a aportar informació sobre aquest
tema o altres relacionats amb el patrimoni religiós
d’Anglès. I, sobretot, esteu convidats a entrar a
l’església de Sant Miquel i observar i admirar les dues
peces que he ressenyat.
BONES GALES