revista Dv2

CATEGORIA D
Amb la col·laboració del CEIP Horta Major,
Colegio San Francisco y Santo Domingo,
CEIP La Pea i IES Vilamarxant
Regidoria d’Educació i Cultura
Ajuntament de Vilamarxant

L’amor de Maria

Nova vida

Sense límits

La bogeria de la guerra

La bogeria de la guerra
“En la guerra l’ànima se’t tanca i no sents emocions. Es com
un mecanisme de defensa, perquè si no et moriries de veure
tant horror”,
Hola em dic Amer. Tinc 35 anys i sóc un exsoldat.
Al lloc on solíem anar a escola a voltes veiem passar els grups
armats, que anaven buscant xiquets per a reclutar-los.
La primera volta que em senyalaren fou al 2006, quan tenia
15 anys. Estava treballant en el camp a soles, conreant la
nostra collita. Quan vaig mirar cap amunt i vaig veure alguns
soldats se m’hi acostaven. M’agafaren per la força i se
m’endugueren amb ells, em donaren arma, m’entrenaren per
usar-la i m’ensenyaren com utilitzar els cartutxos. Ens
entrenaven per usar-les i em pegaven pallisses. Havíem de
fugir, volíem tornar a casa, tornar a viure amb els nostres
pares. Ens pegaven per fer-nos oblidar la nostra vida normal,
la nostra casa, l’escola. Ens deien que ens calia oblidar tot allò
que havíem aprés abans, que ara érem soldats i que mai no
podríem anar-nos-en.
El campament d’entrenament era una vella escola que el grup
armat havia pres. Enviaren a les xiquetes i als professors més
vells a casa. Als professors joves els obligaren a quedar-se. Hi
havia molta gent en el campament: xiquets i adults. Tots els
xiquets tenien entre tretze i dèsset anys. No hi havia
xiquetes.
Tots els xiquets teníem por d’anar al front però no hio havia
elecció. Ens enviaren a primera línia. Els adults ens anaven al
darrere i si ens negàvem, ens mataven.
El capità del nostre equip fou qui ens deixà escapar. Ens va
dir que correguérem i així o vam fer. Dels 25 xiquets, 23 ho
aconseguirem. Els altres dos desaparegueren.

Aplegàrem a un campament de les forces del govern en
busca d’ajuda. No obstant això, en comptes d’un llit i menjar,
ens van donar bales i un fusell. Sense voler, ens havíem
tornat a convertir en xiquets soldats-
L’exercir es va convertir, llavors, en la meua única família. Els
comandants sanguinaris i autoritaris, exercien la figura
paterna i els xiquets soldats ens consideràvem com a
germans.
Però per a formar part de la família calia fer tot allò que et
deien. Era necessari manifestar la teua lleialtat al grup. Per
això si et demanaven que matares, havies de matar i la
violència es convertia en la teua forma de vida.
Reconec que he vist assassinar centenars de persones i que jo
mateix sota els efectes de la droga, l’odi i les ordres dels
superiors, vaig apretar el gatell en nombroses ocasions. He
matat combatents adults, però també xiquets, vells i d’altres
persones innocents.
Al principi, quan assassinen algú et sents horroritzat, però al
final t’acabes acostumant. Es com un mecanisme de defensa,
perquè si no pots morir pel sol fet d’haver vist això. L’ànima
es tanca i no ets capaç de sentir emocions. És la bogeria de la
guerra.
Durant prop de tres anys les armes formaren part de la meua
vida. Per sort una associació em tragué de la guerra i em
traslladí a un centre de rehabilitació per a xiquets soldats.
Allí va començar la meua nova vida. Vaig tornar a escola i
endavant vaig consagrar la meua vida a ajudar altres
persones. Quan vaig fer vint-i-dos anys em vaig llicenciar en
Ciències Polítiques.
Actualment sóc l’ambaixador d’una associació contra la
injustícia de la guerra i en defensa dels éssers humans.

Obrim la porta

Obrim la porta
Farà dos anys, estaven a casa, tan tranquils. Joana, una dona de
40 anys, que estava recentment divorciada, amb el seu fill
menut de 8 anys. Com era de costum Joana havia d’anar totes
les nits a treballar perquè era una dona que tenia moltes
responsabilitats. Tant al treball com a casa. Però aquell dia era
molt diferent als altres ja que, quan estaven sopant va veure en
les noticies que un assassí en sèrie molt perillós i agressiu
s’havia escapat del centre penitenciari de la ciutat. El pitjor era
que havia sigut vist a uns pocs carrers d’aquesta casa. Açò va
provocar la inseguretat de Joana. Si se’n anava a treballar
deixaria el seu fill tot sol a casa. Ella, per evitar desgracies, tancà
les finestres i les portes i li va explicar al fill:
No òbrigues les portes ni les finestres a ningú. Encara que duc
claus, per si ocorre alguna cosa, jo tocaré tres vegades seguides
al timbre o simplement em reconeixeràs per la veu, i aleshores
sabràs que sóc jo.
Quan va arribar el moment, Joana va anar a treballar i el va
deixar sol. Ell, atemorit, va tancar la porta i es va a ficar a veure
la tele per relaxar-se. Una estona desprès tocaren a la porta:
POM...POM. Ell es va despertar i va dir: Ets tu, mama?. La
resposta vingué acompanyada d’altra sèrie de colps i un
xiuxiueig que deia “jobi da pora” El xiquet, atemorit, va córrer
fins la seua habitació i allí romangué tota la nit plorant. A
l’endemà quan s’alçà es va adonar que sa mare no hi era. I
encara amb por es va dirigir cap a la porta i es va trobar sa mare
amb les cames tallades (raó pel qual no havia pogut aplegar al
timbre), la llengua tallada (motiu pel qual no pogué reconèixer
la veu) i totalment plena de sang. Des d’aquell dia el xic fou
hospitalitzat en un psiquiàtric i no pogué dormir sense patir
malsons. I si es pregunteu per què ho sé, és simplement perquè
eixe xiquet sóc jo.

El bagul misteriós

El bagul misteriós
Paola és una xiqueta d’una família amb molts diners.
Complirà quinze anys i se sent molt emocionada. En
aniversaris anteriors mai no havia demanat res, perquè no era
una xiqueta interessada. Els seus pares volien premiar-la, així
que van preparar per a ella una sorpresa. Com tenien molts
diners, la van enviar una setmana a un creuer pel Carib. Ella
se sentia molt feliç, perquè li agradava molt el mar. Quan va
arribar a la seua habitació, sense voler va entropessar. Algú la
va ajudar a alçar-se i aquí va ser quan es van conèixer. Ell
tenia desset anys i es deia Raül. Era alt, d’ulls verds, de bona
família i pareixia un xic respectuós. Al dia següent, davall la
porta de Paola hi havia una nota i una flor. Era de Raül,
parlant-li d’amor. Ella va sentir molta emoció. En els següents
es va enamorar d’ell. Ella sentia que l’estimava i li va entregar
el seu cor junt amb la seua virginitat. L’endemà, en alçar-se, va
veure un xicotet bagul amb una nota al costat, del seu
benvolgut Raül. Deia: “T’estime, princesa, signat Raül. Fins
que no arribes a casa, no òbrigues el bagul”. Quan va arribar a
casa, va saludar a tota la seua gent, però en la seua ment tenia
una cosa pendent. Va pujar a la seua habitació ràpidament, va
obrir el bagul i dins hi havia una flor i una nota que li va
canviar la vida, deia: “BENVINGUDA AL MÓN DE LA
SIDA”.
“Un viatge, un creuer, un xic, un sol moment, és el que es
necessita per a perdre quinze anys de la teua vida”