Full informatiu MARÇ 2018

Llegir, el que es diu llegir...
La desafecció per la lectura és un fenomen que, com és obvi, només es pot donar en una
societat alfabetitzada. El text escrit ha servit, en la nostra civilització de dispositiu cultural per
connectar generacions i la lectura ha ajudat, en certa manera, a cohesionar societats oferint
fins i tot expectatives als menys afavorits, que trobaven en el llibre certa evasió a algunes de
les seves preocupacions. Però llegir cans. I és que pot ser els relats que tenim a l’abast ja no
ens ofereixen punts d’ancoratge per entendre aquest món, tampoc salvacions barates, i potser
també perquè els que es dediquen a l’escriptura ja s’han despreocupat d’aquesta funció social
tan solemne.
En canvi, l’escola, com a agent cultural de primer ordre, si que s’ha encarregat, almenys fins
avui, de facilitar l’accés al bagatge compartit, mitjançant la lectura, i s’ha esforçat per promoure
el gust cap a aquest gest tan dramàtic com és obrir un llibre. Un objecte, el llibre, que ha patit
els embats de la postmodernitat tecnocràtica: s’ha relativitzat la importància de llegir (potser
com a signe dels temps d’incerteses) i s’ha vist sotmès a les inclemències tecnològiques (amb
molta mala sort històrica) derivades de competir amb objectes més atractius i potents, encara
que possiblement menys duradors i sòlids. Una vegada hem aconseguit universalitzar la
lectura, ara hem de canviar de terminal.
L’últim informe PIRLS destaca precisament que, encara que s’ha millorat una mica, les
estratègies de comprensió lectora dels alumnes espanyols continuen a la cua d’Europa. Les
xifres no ens poden sorprendre. Menys encara que busquem explicacions i observem certa
correspondència amb nivell socioeconòmic, estudis de pares i mares, i altres variables
habituals.
Però la dada és encara més preocupant si a aquest dèficit diguem-ne tècnic s’hi afegeix la
desafecció comentada. Perquè no es tracta de tenir un domini més o menys elevat en una
determinada competència comunicativa, sinó de saber per a què s’utilitzarà aquesta capacitat.
L’escola ha dedicat molts esforços per elevar aquest nivell tècnic de lectura i també ha invertit
una mica més a promoure’n l’ús. En conseqüència, caldrà mirar fora de l’escola per trobar
alguna explicació sobre això, i el més segur és que ens trobem amb un panorama amb uns
models que no acompanyen gaire. De llegir de debò, més enllà de 150 caràcters, la veritat és
que no gaire.
Algú va dir que llegir és viure dues vegades, i va ser Vila-Matas qui ha deixat escrit que el eu
lector ideal té quelcom d’hipòcrita. Tal com van els temps, allò de viure dues vegades pot
servir d’eslògan per als més optimistes i el suggeriment de l’escriptor barceloní encoratjaria els
més il·lusos per prendre a dissimular, com aquell estudiant, mestre en potència, que un dia em
va confessar que no li gradava llegir. Em reservo la resposta que li vaig donar. Parafrasejant el
professor Jaume Trilla: “Llegir, el que es diu llegir...”
Enric Prats
Professor de Pedagogia de la UB