ElPrego577

Socialment es va implicar en tot
el que aquest terme significa: des
de la política municipal d’esquerres
a l’Hospitalet de Llobregat, fins a
la Fundació L’Olivera de Vallbona
de les Monges, dedicada a la producció
agroalimentària en forma
cooperativa i participada per persones
amb algunes dependències.
Les estades a la Mina l’havien anat
preparant per a aquesta brega, dura
i brillant, de la participació civil
oberta especialment a les persones
que treballen en les capes més senzilles
de la societat. No es limità a
cercles reduïts, sinó que tastà també
el complicat i ambigu món de la
política internacional en els moviments
contra la guerra de l’Iraq.
Tot plegat va ser un material de
primera mà per a la seva qualificada
docència universitària, caracteritzada
per l’urc de reflexionar
sobre la dinàmica social des del
pensament filosòfic i des de l’anàlisi
social més rigorosa. En això el
van seguir de molt bon grat molts
dels seus deixebles.
Els darrers anys va acceptar de
presidir la directiva de Cristianisme
al Segle XXI, àmbit en què la
fe cristiana i la perspectiva social
volen concretar una petjada de
qualitat en el món actual des de la
senzillesa de l’Evangeli.
Descansa en la pau i la llum del
Misteri lluminós que ens envolta…
—Ramon M. Nogués
Alcem la Veu
Z
Alcem la Veu és una coordinadora
de dones creients i feministes de
diferents diòcesis catalanes que denuncien
la discriminació i la vulneració
dels drets de les dones en
l’Església catòlica, i advoquen per
una institució en la qual les veus
de les dones comptin, participin i
liderin en les mateixes condicions
que els homes.
Conscients de la desigualtat que
hi ha en l’estructura i l’organització
eclesial, denuncien públicament
la invisibilització de les dones. La
coordinadora de dones reclamarà
que se cerquin dones per a espais
de responsabilitat en els moviments,
les parròquies, els consells
parroquials, les activitats lligades
a la institució, l’estructura eclesial,
l’ensenyament universitari i els càrrecs
pastorals.
Volen expressar que el catolicisme
és plural, amb experiències
de vida en comunitat diverses arreu
del món i que, per tant, cap ideologia
fonamentalista o d’extrema
dreta no se’l pot apropiar. En nom
de l’Església ningú no pot defensar
un sistema tradicional i conservador
dels rols de gènere, ni amagar
la violència contra les dones.
Al web de Dones Creients Alcem
la Veu (www.alcemlaveu.org)
podem llegir el manifest Per la
igualtat i la no discriminació de les
dones a l’Església, que han preparat
per a aquest 8 de març, dia de la
dona. Aquest manifest es va llegir
en la concentració de diumenge 1r
de març, a les 11 del matí, a la plaça
de la Catedral de Barcelona. Al
seu web, al qual es poden adherir
tant persones individuals com entitats,
grups, comunitats o coŀlectius,
hi ha el testimoni de coŀlectius nacionals,
estatals i internacionals que
defensen la igualtat a l’Església. —
Montserrat Morera
Z
Jaume Manel Oronich,
la veu d’una revolta
A principis de febrer, el Centre Comarcal
Lleidatà de Barcelona acollia
la conferència i coŀloqui «L’art
sacre del Museu Diocesà i Comarcal
de Lleida: l’espoliació i el robatori
d’aquestes obres. Les veritables
intencions de l’anticatalanisme»,
ponència a càrrec de Jaume Manel
Oronich i Miravet, expaer en cap
de Lleida i impulsor de la creació
del museu.
Miquel Àngel Soriano-Montagut
i Marcos, president de l’Ateneu
Popular de Ponent de Lleida,
presentà el ponent en qüestió definint-lo
com «la consciència d’un
territori marginat», així com també
el «representant de la rebeŀlió» de
Lleida. Segons Montagut, Jaume
Manel Oronich seria, quasi per
antonomàsia, la veu rebel contra
l’espoli artístic patit per Lleida i la
persona encarregada de ressituar
i dotar les terres lleidatanes de la
presència cultural adequada dins
del marc català. «No hi ha hagut un
altre alcalde com ell», rebla.
El discurs del ponent fou força
llarg i ben travat. Parlà, entre altres
temes, de l’espoli de Felip V
i també del bisbe Messeguer. En
destacarem, emperò, dues idees
fonamentals i una conclusió. La
primera idea, com ja hem dit, és la
importància de Jaume Manel Oronich
com a figura clau d’una Lleida
«centre cultural». Ens hem de
situar a l’any 1988, quan Oronich
esdevingué paer en cap. Ens trobem
en un context fortament marcat
per una «transició fallida»—ens
explica—i pel poder fàctic d’unes
quantes famílies i, així mateix, de
l’Opus Dei. Un veritable «coŀlectiu
de pressió», especifica. En aquest
context d’una Lleida nacionalment
constreta i silenciada, el paer Oronich
presentà un Pla Cultural a la
Generalitat, en el qual, entre altres
propostes de revitalització cultural,
hi havia la creació del Museu Diocesà
i Comarcal de Lleida. La idea
era situar Lleida al centre cultural
de Catalunya. Tot i l’aprovació de
la proposta (el mateix any 1988 se
signà el conveni), no seria fins al
govern d’Artur Mas que s’hi posà
la primera pedra.
Silenciar Lleida era (i és!) el
mateix que silenciar Catalunya; és
«afeblir la nostra personalitat nacional»,
reconeix Oronich. És per
això que el Museu no tirà endavant:
la majoria d’alcaldes cediren a la
pressió espanyolista (amb l’excepció
seva i de l’alcalde actual, diu).
Atacar el Museu és atacar al ressorgiment
cultural de ponent i, de retruc,
de Catalunya en el seu conjunt
nacional. Dos casos només a tall
d’exemple: el primer, el fet constatat
que el leridanismo s’omple molt
10