ElPrego577

El dia de Jahvè. Un esclafament militar
Una mostra de la gran persistència de la concepció
militar del «dia de Jahvè» se’ns ofereix en el llibre de
Joel, recull complex i discordant d’oracles escatològics,
autèntic preludi del que seran nombrosos textos
apocalíptics. Aquest dia anirà precedit d’una commoció
còsmica de cel i terra, Sol i Lluna (Jl 3,4; 4,15). El
judici sobre les nacions enemigues d’Israel tindrà lloc
en la misteriosa i desconeguda vall de Josafat (4,2.12)
o «vall de la decisió» (4,14). Amb tot, no és l’aspecte
jurídic d’aquesta acció el que sobresurt, sinó el militar
característic del dia de Jahvè.
La devastació d’Edom
Juxtaposats sense una coordinació especial amb aquests
oracles sobre la gran acció divina d’extermini escatològic
de dimensions universals, els darrers profetes en
presenten d’altres, de perspectives molt particularistes,
que deixen entrellucar animadversions inconciliables
entre veïns. Aquest és, exactament, el cas d’Edom, un
país enemic mortal d’Israel, sobretot després que els
edomites (o idumeus) haguessin cooperat amb les tropes
babilòniques en la conquista de Jerusalem. Per això,
Isaïes transforma la imatge bucòlica del pagès trepitjant
raïm per a fer el vi en la de Jahvè com a guerrer triomfant
que torna del camp de batalla contra Edom, en «el
dia de la venjança», amb els vestits amarats de sang de
la massacre portada a cap: «He trepitjat els pobles en la
meva ira i els he embriagat en el meu furor, i he vessat
per terra la seva sang» (Is 63,6). Joel en farà la síntesi:
«Edom esdevindrà una estepa devastada» (Jl 4,19). I
segons Malaquies, a la voluntat ferma de reconstrucció
dels edomites Jahvè hi oposa, amb un to lapidari: «Que
ells edifiquin, jo ho enderrocaré» (Ml 1,4).
ruïnes velles, l’aixecament d’edificis enderrocats, la
restauració de ciutats devastades; tot plegat, restes de
les desolacions pretèrites (Is 61,4).
La llista que aplega els fruits de la pau és més llarga:
no treballar en va, no construir una casa perquè un foraster
l’habiti, menjar i beure la collita pròpia (Is 65,21-22),
fer sembra, verema i collita sense por de les incursions
de l’enemic (Za 8,12) per l’absència total d’agressivitat,
com ja somiava Isaïes II, de manera que llop i anyell
pasturin plegats, el lleó mengi palla, i la serp, pols (Is
65,25). L’alegria i no el plany serà la característica de
la nova creació (Is 65,18-19). A la benedicció de la pau
s’hi afegeix la d’una fecunditat dels camps que contrasta
amb l’esterilitat passada (Ag 2,18-19).
Des d’una perspectiva individual
Des d’una perspectiva individual, els nous cels i la
nova terra no suprimeixen la condició de mortal de la
humanitat salvada. No és la immortalitat, sinó la longevitat,
el que centra l’esperança del creient, que Isaïes
III descriu amb trets inequívocs: «Allí ja no hi haurà
nadons que només visquin alguns dies ni vells que no
compleixin el seu temps; morirà jove qui mori a cent
anys i el pecador de cent anys es tindrà per maleït»
(65,20). Com també descriu Zacaries, amb pinzellades
idíŀliques: «Vells i velles seuran encara a les places de
Jerusalem, cadascú amb el seu bastó a la mà a causa
del gran nombre de dies» (8,4). Això sí, oracle diví és
la promesa d’una durada eterna de la posteritat en el
seu conjunt de generacions i la del bon nom: «Com els
nous cels i la nova terra que jo creo persistiran davant
meu, així també persistiran la vostra descendència i el
vostre nom» (Is 66,22).
L’adveniment d’un món nou
Les perspectives sobre el món nou que ha de substituir
el vell, de pecat i expiació, mostren el mateix caire
d’heterogeneïtat que les concepcions del judici final.
Evidentment, el pas als «nous cels» i a la «nova terra»
és irrevocable, tal com proclamava Isaïes II i repetia
Isaïes III: «Mireu, crearé uns nous cels i una nova terra
i el passat ja no es recordarà, no s’hi pensarà més»
(65,17). Tanmateix, els trets del nou paradís són sovint
tan modestos que no mereixen el qualificatiu de nova
creació. Els oracles que hi fan referència giren entorn
de dues benediccions divines bàsiques: la seguretat que
infon una pau indestructible i la fertilitat agrària. La
primera fa possible la reconstrucció tranquiŀla de les
… i des d’una mirada col·lectiva
Des del punt de vista de la coŀlectivitat, les expectatives
són més ambicioses: la realització d’aquell somni
d’Isaïes II d’una repatriació amb el gran suport d’unes
nacions sotmeses (Is 66,20), afluència de riqueses a la
capital empobrida i prestacions estrangeres en la ramaderia
i l’agricultura (Is 61,5-6). En el marc de la política
d’aquest període, el messianisme davídic no ocupà mai
un primer pla. Excepcionals foren els oracles d’Ageu
i Zacaries referits a Zorobabel, un noble repatriat de
la família de David, que l’administració persa nomena
governador de Judà. El d’Ageu no pot ser més altisonant:
«Jo [Jahvè] faré trontollar cels i terra, bolcaré trons
de reialmes, anorrearé el poder de regnes dels pobles i
2