BARCELONA

MEMÒRIA DE TRENTA ANYS
Transformació, il·lusió,
desconcert, represa
T
renta anys, trenta
veus, trenta records,
i dues constatacions.
La primera, que servir
a Barcelona –que
és servir a la seva gent– produeix
satisfacció i orgull. I la
segona, que en aquesta ciutat
aquest servei es fa per sobre
de les diferències ideològiques
i de partit. És el resum que
puc fer-ne després d’haver entrevistat
tres alcaldes i trenta
exregidors i exregidores de
tots els partits polítics que han
servit a la ciutat des del 1979
fins al 2007. Les seves opinions,
que confirmen els versos
de Wordsworth segons els
quals la bellesa sempre perviu
en el record, m’han permès
de rememorar els fets més
significatius d’aquests darrers
trenta anys, i aprofundir en
aspectes que el pas del temps
amenaçava amb l’oblit.
El primer és la situació de profunda
crisi econòmica en què
es va produir el relleu democràtic
a l’Ajuntament. Quan
Narcís Serra va aconseguir
el bastó de comandament el
19 d’abril del 1979, la crisi de
Els exregidors
rememoren
i adjectiven les
diferents etapes
viscudes a l’Ajuntament
durant
aquests anys
1973-1980 colpia Barcelona
amb especial virulència. Teníem
una taxa d’atur del 18%
i una inflació del 20%. Quan
l’alcalde accidental, Font Altaba,
li va traspassar els poders
el va advertir que aquell mes
els funcionaris cobrarien la
nòmina, però els diners ja no
arribarien per al mes següent.
L’Ajuntament estava en situació
de fallida. Completament
arruïnat. Els tres anys que
havien transcorregut entre la
mort de Franco i les eleccions
democràtiques havien deixat
la ciutat en mans d’alcaldes
designats, sense autoritat moral.
En arribar els demòcrates,
el deute municipal pujava
a 24.000 milions de pessetes.
“El Govern de Madrid ens cobria
el dèficit –ens ha explicat
Serra–, però amb crèdits bancaris
dels quals havíem de pagar
els interessos, i tornar el
capital. I els ingressos municipals
no arribaven aleshores ni
per cobrir els interessos dels
crèdits demanats per a pagar
els sous dels funcionaris.” Era
Pasqual Maragall, aleshores
tinent d’alcalde d’Hisenda, qui
va haver d’agafar l’avió en diverses
ocasions, anar a veure
el ministre, i tornar amb el taló
a la cartera per poder pagar
els sous.
DIGNIFICAR SENSE
RECURSOS
Així van anar trampejant la situació
fins que es va aprovar
la llei de sanejament de les
hisendes locals el 1983, és a
dir, quan Serra ja era ministre
de Defensa. Mentrestant, les
demandes socials per què tant
havien lluitat els barcelonins,
s’havien de suplir amb petites
intervencions que servien per
sargir la trama urbana –uns
arbres aquí, una placeta més
• Foto de família
de la celebració
del 30è aniversari
dels ajuntaments
democràtics
(25/V/2009)
enllà, un enderroc...– i anar
guanyant temps. El potent moviment
associatiu ciutadà frisava
perquè s’atenguessin les
peticions acumulades al llarg
dels anys. I què li responia el
seu –ara sí– Ajuntament?
“La primera prioritat de l’equip
de govern –format aleshores
pel PSC, CiU, el PSUC i ERC–
serà dignificar els espais públics
de la perifèria i afrontar
les reclamacions més immediates”,
els deia Narcís Serra.
Bons desitjos estavellats
contra el mur de la crisi. A
començaments dels 80, tota
l’àrea metropolitana era una
vaga. L’Ajuntament no va ser
menys. Va patir la dels funcionaris
que rebutjaven tenir
rellotges que controlessin
entrades i sortides. I la dels
escombraires, que van estar
a punt de dinamitar l’autoritat
municipal.
“A la gent costava d’entendre
que l’Ajuntament democràtic
estava legitimat per manar,
encara que les seves decisions
no sempre fossin compartides
ni compreses”, deia el mateix
Narcís Serra que va haver de
8 9