Capítol 4. Accentuació i entonació

l’exclamació ¡És indomable! mostra la presència de dos accents melòdics: són les
dues inflexions tonals ascendents alineades amb la primera i la tercera síl·labes
del mot indomable.
Els mots àtons (com ara pronoms febles, preposicions, articles determinats,
adjectius possessius i conjuncions) només reben accents melòdics quan el
parlant vol contrastar-los amb d’altres mots o quan es pronuncien aïlladament.
Finalment, en pronúncies anomenades sil·làbiques, cada síl·laba pot convertir-se
en un grup melòdic aïllat i rebre un accent melòdic —per exemple, en casos en
què es dicta una paraula llarga i poc corrent com ara múl-tí-cúl-tú-rá-lí-tát.
En la modalitat declarativa, l’assignació dels accents melòdics actua com un
recurs expressiu per remarcar la importància comunicativa de certs constituents.
Recordem que l’entonació declarativa catalana es caracteritza per una elevació
inicial del to que es produeix al llarg de la primera síl·laba tònica i arriba al seu
valor màxim en la posttònica (cf. Volen una nena,Viuran a Vilamalla). Tot seguit
es produeix una davallada progressiva del to durant l’emissió del cos central i
terminal de la frase. Finalment, l’últim accent es pronuncia amb un moviment
descendent d’un pendent més pronunciat. 38 Diem, doncs, que les dues síl·labes
que hi ha en negreta reben un accent melòdic alt i un de baix, respectivament.
principal. Cuando las átonas son muy numerosas, no es raro que alguno de los acentos secundarios se
convierta en principal, y más si hay alguna focalización.”
38 Per a una descripció més exhaustiva dels contorns entonatius esmentats en aquesta secció, vg. Prieto
(2002).
51