Capítol 4. Accentuació i entonació

Observem què passa quan inserim aquests mots al final d’un enunciat declaratiu
amb més d’un accent: aleshores la síl·laba tònica final ja no es pronuncia amb
una trajectòria d’F0 ascendent, sinó descendent —recordem que l’últim accent
s’articula amb un moviment tonal descendent d’un pendent força pronunciat. Si
comparem els contorns de les seqüències no l’amaga i no l’amagà, podem
comprovar que el nivell tonal de ma en posició tònica (cf. amaga) és inferior al
que presenta aquesta mateixa síl·laba en posició àtona (cf. amagà)
I quan aquests mots s’insereixen al final d’un patró interrogatiu absolut (cf.
¿l’amaga? i ¿l’amagà?), aleshores el seu comportament tonal es torna a
modificar. En aquestes oracions, el to més greu de l’enunciat sempre recau sobre
la darrera síl·laba tònica de la unitat:
Hi ha contextos en què la diferència tonal entre síl·labes tòniques i àtones és
pràcticament nul·la. Recordem que en català les oracions rematitzades consten
d’una primera unitat melòdica emfàtica que separa el constituent focalitzat (cf.
LA MARIA) de la resta de l’oració, que resta tonalment subordinada a la primera.
La segona unitat s’inicia en una tonalitat molt baixa de la tessitura del parlant i
es manté en aquest to fins que arriba al final de la frase. En qualsevol posició de
47