Capítol 4. Accentuació i entonació

En general, una parla viva i expressiva afavoreix una major presència d’accents
melòdics. Si comparem el contorn d’F0 de l’oració declarativa Voldrien una nena
amb el corresponent enunciat exclamatiu ¡Voldrien una nena! podem apreciar
que l’exclamació conté tres accents tonals en lloc de dos. A més, en l’entonació
exclamativa els accents melòdics es realitzen com inflexions ascendents d’un
camp tonal especialment ampli.
En la major part de llengües, l’interval o camp tonal que ocupa un accent es
relaciona directament amb el grau d’involucrament del parlant en l’acte de parla,
de tal manera que un augment en el desnivell de l’excursió tonal reflecteix un
increment en el grau d’èmfasi (Bolinger 1986). Així, com més s’incrementa
l’altura tonal d’un accent, més augmenta la força expressiva de l’enunciat. Els
tres esquemes melòdics següents mostren tres possibles lectures de l’oració
interrogativa parcial ¿Quan hi va arribar?: la primera és el d’una pregunta parcial
neutra i adopta el patró típic d’aquesta modalitat oracional; les dues següents
reflecteixen lectures cada vegada més emfàtiques (cf. ¡¿Quan hi va arribar?!). 39
A mesura que hom incrementa l’expressivitat de l’enunciat, més s’amplia el camp
tonal de l’accent focalitzat, per mitjà de l’augment del nivell tonal de la tònica. En
definitiva, com més extrem és el sostre superior de la inflexió, més expressivitat
adquireix el contorn.
39 Els dos signes d’entonació combinats (!, ?) reflecteixen el doble caràcter exclamatiu i interrogatiu de l’oració.
53