Els primers comtes catalans, Ramon d'Abadal - Xavier Serrahima: el ...

Períodes poc o mal coneguts precisament perquè “les relacions de pau no deixen gaire
rastre en les fonts històriques, a diferència de les bèl·liques” (p. 212). Malaurada situació a la qual
d’Abadal s’encarregarà de posar remei combinant de manera exemplar la seva infinita capacitat de
treball, la seva intuïció i la seva lògica històrica. Permetent-nos saber, per exemple que segons els
Annals Bertinians, els musulmans “per [l’any] 852 (...) «prengueren Barcelona i, després de matar
gairebé tots els cristians i sacsejar la ciutat, se’n tornaren impunement»” (p. 216). Atac que repetí
—sense necessitat de demanar permís a Peces Barba—, amb idèntics efectes devastadors, al-Mansur
més de cent anys més tard, el 985.
Igualment, la consulta minuciosa de la ingent documentació que tingué al seu abast, féu
possible que l’autor de la inacabada Catalunya carolíngia delimités i restituís de manera fefaent la
realitat històrica —deslliurada del substrat fantasiós de “les lectures romàntiques del passat” (p.
16)— de figures cabdals del nostre passat com, entre d’altres, la de Guifré el Pilós (p. 240-241).
Així com permeté establir damunt una base fiable les refutacions relacionades amb algunes
teories, fal·laces, poc fonamentades i anecdòtiques, sobre qüestions tan discutibles com
l’establiment del sentiment nacional català —les “evolucions tan profundes com les que suposen la
concreció d’un poble en el que avui s’entén per entitat nacional no es produeixen sobtadament,
sinó a còpia de molt de temps i sota l’acció de prolongades circumstàncies històriques” (p. 33)— o
sobre les hipotètiques “aspiracions autodeterministes” de la nostra terra (p. 279).
Teories que cal estudiar amb molta “honestedat” (p.19), deteniment i prudència, si se’n vol
treure l’aigua clara, car “els fets coneguts són més aviat pocs”, per la qual cosa “cal refer el passat
sobre tènues bases, a cops d’intuïció. El resultat pot ésser molt congruent, però no deixa d’ésser
hipotètic. És un risc que cal afrontar” (p. 26). I fer-ho, sobretot, amb una profunda humilitat, i
tenint sempre present, com ho fa d’Abadal, el principi de falsabilitat de Karl Popper, ja que “Algú
vindrà a rectificar-nos i serà benvingut, perquè el progrés en la història només s’obté afinant-la”
(p. 27).
Un progrés que requereix, ineludiblement, una gran amplitud de mires i estar dotat d’una
modèstia suficient per a adaptar-se als canvis de perspectiva que comporta l’aplicació estricta de
l’anàlisi històrica. Per a oposar-se, quan cal, a les hipòtesis preexistents, que no eren més que
producte de prejudicis i partits presos.
Remarcant, per esmentar un sol exemple, la cabdal importància compartida que tingueren
tant “l’atracció romana” —en general, sobreestimada— com “la pressió —habitualment negligida—
que la potència i la grandesa pel califat cordovès adquiriren a partir de la meitat del segle [X]
sobre els comtes barcelonins en el procés de llur apartament del domini franc” (p. 358).
Califat que, cal tenir-ho tothora present —amb major raó encara en temps com el nostre, en
el qual l’abominable espectre del racisme i la xenofòbia cada dia és més esgarrifosament proper—
suposà una de les èpoques més fructíferes de la cultura i la ciència de la humanitat, equiparables
únicament a altres cimals tan essencials per a la història de la humanitat com foren la civilització
mesopotàmica, l’egípcia, l’hel·lènica, les ameríndies o la del renaixement italià: “Els (...) quinze
anys de califat [d’Al-Hakam] foren els més brillants i de més esplendor de la civilització cordovesa,
irradiant des d’una gran altura sobre el món occidental i no cal dir, especialment, sobre els humils
estats cristians peninsulars” (p. 362).
En definitiva, Els primers comtes catalans és un llibre fonamental d’un dels nostres més
grans historiadors, la reedició del qual era tan aconsellable com convenient és de llegir —o de
rellegir.
dimarts 21 i dimecres 23 de febrer del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Informació sobre els drets