Els primers comtes catalans, Ramon d'Abadal - Xavier Serrahima: el ...
Els primers comtes catalans, Ramon d'Abadal - Xavier Serrahima: el ...
Els primers comtes catalans, Ramon d'Abadal - Xavier Serrahima: el ...
Create successful ePaper yourself
Turn your PDF publications into a flip-book with our unique Google optimized e-Paper software.
<strong>Els</strong> <strong>primers</strong> <strong>comtes</strong> <strong>catalans</strong>, <strong>Ramon</strong> d’Abadal<br />
Segurament, una de les qüestions que es planteja més sovint en parlar de la història de<br />
Catalunya és la raó per la qual <strong>el</strong>s monarques <strong>catalans</strong> no s’anomenaren reis sinó <strong>comtes</strong>. Una<br />
curiosa singularitat —aprofitada p<strong>el</strong>s de sempre per a negar-nos les arr<strong>el</strong>s seculars de la nostra<br />
indiscutible realitat nacional— l’origen de la qual tractaren d’escatir tant Ferran Soldevila com<br />
Antoni Rovira i Virgili en les seves tan esplèndides com indispensables Història de Catalunya i<br />
Història Nacional de Catalunya.<br />
Tanmateix, si en volem conèixer tant la seva raó com la seva<br />
gènesi, res més convenient que recórrer a una altra obra tan exc<strong>el</strong>·lent com<br />
les esmentades, publicada originàriament per Editorial Teide l’any 1958 i<br />
reeditava per fortuna l’any passat: <strong>Els</strong> <strong>primers</strong> <strong>comtes</strong> <strong>catalans</strong>, de<br />
<strong>Ramon</strong> d’Abadal, La Magrana, Barc<strong>el</strong>ona, 2011.<br />
Un llibre, cal dir-ho d’entrada, tan interessant —i, per tant,<br />
recomanable— com exigent, que s’ha d’emprendre amb paciència i<br />
constància. Com bé ens adverteix <strong>el</strong> mateix autor a la “Presentació”, més<br />
sovint d<strong>el</strong> que no és fóra convenient esdevé feixuc, difícil d’accedir:<br />
“Haurà hagut d’ésser molt més analític que no hauríem volgut, molt menys<br />
planer” (p. 23), “aquest tema ha de resultar una mica àrid” atès que “la<br />
vida d’una institució és en <strong>el</strong>la mateixa matèria poc apassionant,<br />
ensopida”(p. 26).<br />
Tot amb tot, encara que l’autor l’encerti en assegurar que és prou àrid, convé remarcar que<br />
no ho és ni més ni menys que la immensa majoria de llibres d’història —així com d<strong>el</strong>s assaigs en<br />
general— que se centren, de manera exhaustiva, en un assumpte molt concret. Quan hom decideix<br />
embarcar-se en l’aventura incerta de redactar una obra d’aquesta mena, si pretén ésser pregon i<br />
fiable, no li resta altre remei que esdevenir, almenys, un xic prolix i feixuc.<br />
D’altra manera, més que no pas d’assaigs de caire seriós —científic, gosaríem dir-ne— es<br />
tractarà d’obres de divulgació. Obres que, en la immensa majoria d<strong>el</strong>s casos, han sacrificat<br />
l’ambició d<strong>el</strong>s seus objectius, diluint-los amb la finalitat de fer-se comprensibles erga omnes. S’han<br />
adaptat forçadament a la —sempre teòrica— capacitat d<strong>el</strong> lector mig. Amb la qual cosa, <strong>el</strong> que es<br />
guanya, en principi, en int<strong>el</strong>·ligibilitat es perd en pregonesa, en aprofundiment. Fer fàcil <strong>el</strong> que és<br />
difícil —o provar-ho, car no és més que un intent balafiat d’assolir la quadratura d<strong>el</strong> cercle— no tan<br />
sols és una quimera, sinó una renúncia a l’exigència que no presagia res de bo.<br />
P<strong>el</strong> que a aquesta obra es refereix, segons <strong>el</strong> nostre parer, bé és cert que en alguns<br />
moments, com en <strong>el</strong> capítol VII, l’exposició fins i tot és acusadament àrdua i innecessàriament<br />
prolixa, sobretot per al públic general no especialitzat. Això no obstant, l’esforç suplementari que<br />
requereix, si hom és capaç de dur-lo a terme, és compensat amb escreix amb la ingent informació<br />
que ofereix sobre <strong>el</strong>s orígens reals, històrics —deslliurats de qualsevol llast mític o llegendari— d<strong>el</strong><br />
nostre país. D<strong>el</strong> que érem i, com a conseqüència, d<strong>el</strong> que som i d<strong>el</strong> que podem ésser.<br />
Hem d’advertir, doncs, als lectors de best s<strong>el</strong>lers¸als partidaris d<strong>el</strong> consum (pseudo)literari<br />
d<strong>el</strong> fast read, d<strong>el</strong> «Ho vols? Ho tens!», de la cultura —o, més aviat, incultura— d<strong>el</strong> Mínim Esforç<br />
Possible, que <strong>el</strong> millor que poden fer és defugir aquest llibre admirable com si fos <strong>el</strong> portador i<br />
transmissor de la més esgarrifosa de les malalties: la de l’aprenentatge. No fos cas que <strong>el</strong>s<br />
encomanés —<strong>el</strong> déu omnipresent de l’empobridora facilitat <strong>el</strong>s en guard!— <strong>el</strong> funest plaer de la<br />
lectura com a font inexhaurible de fruïció i de coneixement.<br />
Als altres, a tots aqu<strong>el</strong>ls i aqu<strong>el</strong>les que considerin que —bo i essent-ho— la lectura és<br />
qu<strong>el</strong>com més que una bàsica i simple diversió, un simple entreteniment, hem de dir-los que rebran<br />
una generosa recompensa si tenen la virtut d’insistir-hi. Entre d’altres motius, perquè, en gran<br />
mesura, la feixuguesa no és tan responsabilitat de d’Abadal, sinó de l’escassa documentació<br />
disponible sobre una època tan allunyada en <strong>el</strong> temps: “Aquest llibre no és pas <strong>el</strong> que hauria volgut<br />
ésser, (...) ens han fallat les matèries primeres, les fonts històriques” (p. 23).<br />
Ho evidencia <strong>el</strong> fet que <strong>el</strong> llibre esdevé més llegidor i, per tant, més atractiu, a partir d<strong>el</strong><br />
moment en <strong>el</strong> qual les fonts d’estudi disponible augmenten. Així, per fortuna, la feixuguesa és<br />
compensada amb escreix d’ençà <strong>el</strong> capítol IX, tan interessant com sorprenent, en <strong>el</strong> qual<br />
l’historiador exposa «Les r<strong>el</strong>acions amb la Hispània Sarraïna». R<strong>el</strong>acions i no pas enfrontaments,<br />
atès que, per més que en general tota aquesta època de presència musulmana s’acostuma a<br />
estudiar gairebé únicament des d<strong>el</strong> punt de vista bèl·lic, de dominació territorial —de conquesta i<br />
reconquesta, per dir-ho en termes llecs—, l’autor emfatitza que, si bé “hi ha períodes de guerra,<br />
(...) hi ha períodes molt més llargs i duradors de pau” (p. 211).
Períodes poc o mal coneguts precisament perquè “les r<strong>el</strong>acions de pau no deixen gaire<br />
rastre en les fonts històriques, a diferència de les bèl·liques” (p. 212). Malaurada situació a la qual<br />
d’Abadal s’encarregarà de posar remei combinant de manera exemplar la seva infinita capacitat de<br />
treball, la seva intuïció i la seva lògica històrica. Permetent-nos saber, per exemple que segons <strong>el</strong>s<br />
Annals Bertinians, <strong>el</strong>s musulmans “per [l’any] 852 (...) «prengueren Barc<strong>el</strong>ona i, després de matar<br />
gairebé tots <strong>el</strong>s cristians i sacsejar la ciutat, se’n tornaren impunement»” (p. 216). Atac que repetí<br />
—sense necessitat de demanar permís a Peces Barba—, amb idèntics efectes devastadors, al-Mansur<br />
més de cent anys més tard, <strong>el</strong> 985.<br />
Igualment, la consulta minuciosa de la ingent documentació que tingué al seu abast, féu<br />
possible que l’autor de la inacabada Catalunya carolíngia d<strong>el</strong>imités i restituís de manera fefaent la<br />
realitat històrica —deslliurada d<strong>el</strong> substrat fantasiós de “les lectures romàntiques d<strong>el</strong> passat” (p.<br />
16)— de figures cabdals d<strong>el</strong> nostre passat com, entre d’altres, la de Guifré <strong>el</strong> Pilós (p. 240-241).<br />
Així com permeté establir damunt una base fiable les refutacions r<strong>el</strong>acionades amb algunes<br />
teories, fal·laces, poc fonamentades i anecdòtiques, sobre qüestions tan discutibles com<br />
l’establiment d<strong>el</strong> sentiment nacional català —les “evolucions tan profundes com les que suposen la<br />
concreció d’un poble en <strong>el</strong> que avui s’entén per entitat nacional no es produeixen sobtadament,<br />
sinó a còpia de molt de temps i sota l’acció de prolongades circumstàncies històriques” (p. 33)— o<br />
sobre les hipotètiques “aspiracions autodeterministes” de la nostra terra (p. 279).<br />
Teories que cal estudiar amb molta “honestedat” (p.19), deteniment i prudència, si se’n vol<br />
treure l’aigua clara, car “<strong>el</strong>s fets coneguts són més aviat pocs”, per la qual cosa “cal refer <strong>el</strong> passat<br />
sobre tènues bases, a cops d’intuïció. El resultat pot ésser molt congruent, però no deixa d’ésser<br />
hipotètic. És un risc que cal afrontar” (p. 26). I fer-ho, sobretot, amb una profunda humilitat, i<br />
tenint sempre present, com ho fa d’Abadal, <strong>el</strong> principi de falsabilitat de Karl Popper, ja que “Algú<br />
vindrà a rectificar-nos i serà benvingut, perquè <strong>el</strong> progrés en la història només s’obté afinant-la”<br />
(p. 27).<br />
Un progrés que requereix, in<strong>el</strong>udiblement, una gran amplitud de mires i estar dotat d’una<br />
modèstia suficient per a adaptar-se als canvis de perspectiva que comporta l’aplicació estricta de<br />
l’anàlisi històrica. Per a oposar-se, quan cal, a les hipòtesis preexistents, que no eren més que<br />
producte de prejudicis i partits presos.<br />
Remarcant, per esmentar un sol exemple, la cabdal importància compartida que tingueren<br />
tant “l’atracció romana” —en general, sobreestimada— com “la pressió —habitualment negligida—<br />
que la potència i la grandesa p<strong>el</strong> califat cordovès adquiriren a partir de la meitat d<strong>el</strong> segle [X]<br />
sobre <strong>el</strong>s <strong>comtes</strong> barc<strong>el</strong>onins en <strong>el</strong> procés de llur apartament d<strong>el</strong> domini franc” (p. 358).<br />
Califat que, cal tenir-ho tothora present —amb major raó encara en temps com <strong>el</strong> nostre, en<br />
<strong>el</strong> qual l’abominable espectre d<strong>el</strong> racisme i la xenofòbia cada dia és més esgarrifosament proper—<br />
suposà una de les èpoques més fructíferes de la cultura i la ciència de la humanitat, equiparables<br />
únicament a altres cimals tan essencials per a la història de la humanitat com foren la civilització<br />
mesopotàmica, l’egípcia, l’h<strong>el</strong>·lènica, les ameríndies o la d<strong>el</strong> renaixement italià: “<strong>Els</strong> (...) quinze<br />
anys de califat [d’Al-Hakam] foren <strong>el</strong>s més brillants i de més esplendor de la civilització cordovesa,<br />
irradiant des d’una gran altura sobre <strong>el</strong> món occidental i no cal dir, especialment, sobre <strong>el</strong>s humils<br />
estats cristians peninsulars” (p. 362).<br />
En definitiva, <strong>Els</strong> <strong>primers</strong> <strong>comtes</strong> <strong>catalans</strong> és un llibre fonamental d’un d<strong>el</strong>s nostres més<br />
grans historiadors, la reedició d<strong>el</strong> qual era tan acons<strong>el</strong>lable com convenient és de llegir —o de<br />
r<strong>el</strong>legir.<br />
dimarts 21 i dimecres 23 de febrer d<strong>el</strong> mmxii<br />
© <strong>Xavier</strong> <strong>Serrahima</strong> 2o12<br />
www.racod<strong>el</strong>aparaula.cat<br />
Informació sobre <strong>el</strong>s drets