Llibre de poemes del premi Miquel Martí i - CCOO de Catalunya

Edita la Unió Sindical de CCOO del Barcelonès
Imprès a Service Point, Via Laietana, 16
Dip. leg. B-47395/2010

21è Concurs de Poesia
Miquel Martí i Pol
2010

SUMARI
Introducció Pàg. 7
Jurat Pàg. 11
Núria Viñas Pujolràs
Bombolles de sabó. Primer premi Pàg. 13
Eva Font García
La verema. Accèssit Pàg. 29
Irene Solà Sáez
Boca vermella i desagraïda. Accèssit Pàg. 41
Fabián Nieto Pallarés
Vertigen itinerant. Finalista Pàg. 53
Carme Colomer i Planas
Dins la boir, els dies. Finalista Pàg. 61
Ramon Navarro Bonet
Com flors de marge. Finalista Pàg. 67
5

INTRODUCCIÓ
Aquest llibre recull els premis concedits en el XXI Premi
Miquel Martí i Pol de poesia en català i el XIV Premio José
María Valverde de poesia en castellà, creats per CCOO del
Barcelonès, proposta cultural del sindicat en la qual els
treballadors i les treballadores generen creativitat.
Aquesta proposta és un valor de CCOO, sindicat sociopolític,
de classe, que ha de continuar lluitant, a través de tots els
mitjans, culturals i polítics, contra la forma de producció
capitalista, absolutament injusta, i ara, concretament, contra
el seu model neoliberal.
Els premis honoren dos poetes que no varen defugir mai el
compromís polític i social amb la classe treballadora:
Miquel Martí i Pol i José María Valverde. Aquest any 2010
l’entrega dels guardons va tenir lloc en l’homenatge que
CCOO del Barcelonès, juntament amb l’associació cultural
PHAROS i el Consolat General de l’Uruguai a Barcelona, va
organitzar a Mario Benedetti, poeta també compromès
socialment i políticament amb l’esquerra real i amb les
lluites dels treballadors.
A Mario Benedetti, de la mateixa manera que a la majoria de
treballadors i treballadores del sindicat i als dos poetes que
honorem, li importava la vida i la gent, el poema que canta
cada dia el despertar alliberador del poble, la seva
consciència crítica, la revolució social i la memòria viva
capaç de canviar la història.
Els tres poetes, Miquel, José María i Mario, són utòpics i
creen en un demà ple d’esperança, centrat en una justícia
igualitària i una llibertat solidària per a les persones i els
pobles.
7

Utopia i revolució podria ser el lema dels tres poetes, que
coincidien també en el fet de pensar que la poesia és una
eina de participació col·lectiva i, alhora, tant per qui l’escriu
com per qui la llegeix, una ajuda a redescobrir el valor del
silenci, la reflexió personal i la solidaritat.
De fet, la humanitat mai no ha deixat d’emprar la poesia per
expressar i comunicar els seus sentiments, a través de la
força de les paraules.
I comunicar i expressar els seus sentiments és el que han fet
tots els participants en aquests premis, que enguany han
tingut molta participació i gran qualitat, i que espero que
llegiu detingudament. Han estat guanyadors:
Del XXI Premi Miquel Martí i Pol, Núria Viñas Pujolràs, per
Bombolles de sabó, i del XIV Premio José María Valverde,
Julia Muñoz García, per Los guardianes del hielo.
Bombolles de sabó és un preciós recull de poemes d’amor,
un curt recorregut de l’autora des de la tristesa, l’incipient
desamor, l’estranyesa pel trencament, la desolació en els ulls
i el paisatge i la reflexió per conèixer-se millor i poder jutjar
objectivament el que ha succeït, tot dins la primavera, que
comença clara però “enfredorida de pluja i sentiments”, per
convertir-se en “cel gris de primavera” i acabar veient
clarianes, “petites clarianes que es van engrandint fins que
el cel torni a ser blau”.
Los guardianes del hielo és un excel·lent cant a la natura i als
pobles que encara la respecten. En els poemes es parla dels
nenets, un grup humà de la regió del Yamal, a Sibèria, amb
un subsòl ric en petroli i gas i de la por que, per aquest
motiu, els desplacin definitivament de la seva terra gelada, la
8

tundra, “que es como una madre” i a la qual “por ahora nos
dejan volver”. Aquesta por queda reflectida nítidament en
poemes com Pesadilla de Ivan i Piotr.
Penso que és important destacar que tant en les poesies dels
finalistes com els dels premis accèssit i primers premis de les
dues modalitats tenen protagonisme els sentiments de l’ésser
humà: l’amor, el desamor, la tristesa, l’angoixa, la nostàlgia,
la solitud, la vida i la mort, a diferència d’edicions anteriors,
en què també tenia importància la qüestió social.
Per acabar escriuré una frase de Mario Benedetti que parla
de la poesia:
“La poesia mossega, per ser lliure, preguntona,
transgressora,
qüestionadora,
subjectiva, fantasiosa, hermètica de vegades i
comunicativa en altres.
Per això
mossega.”
Joan Sureda Casamor
Associació PHAROS
9

Premi
Miquel Martí i Pol
El jurat del Premi de Poesia Miquel Martí i Pol ha estat
format per:
Carles Alcoy
Rodolfo del Hoyo
Miquel-Lluís Muntané
Barcelona, 6 de maig de 2010
11

Núria Viñas Pujolràs
BOMBOLLES DE SABÓ
Primer premi
Veo una luz debajo de la niebla y la dulzura del error me hace
cerrar los ojos.
Antonio Gamoneda
13

CAMBRA OBSCURA
Cau una pluja fina que fa relliscar els peus
en petjar les llambordes del carrer,
i t’embafa l’olor de glicines,
i l’esclat vivíssim dels pensaments
il·lumina la cambra obscura del teu cor.
15

VEU
La teva veu, avui, no té paraules.
Les paraules resten mudes,
aquesta primavera enfredorida
de pluja i sentiments.
No hi ha paraules que expressin
la tristesa que et corseca
esperant que una veu l’alliberi,
però sense paraules no hi ha veu
i sense veu no hi ha alliberament.
16

RECANÇA
Sents recança d’hores dolces
de mans entrellaçades
i besos sense alè.
Han lliscat els dies
com un parèntesi intens
on la felicitat era pregona.
I ara vols que perduri el passat
en un present confós,
en un instant que fuig
i no torna.
Queda memòria del desig
i un pòsit de melangia
al fons del cor.
Les hores intenses
han perdut tonalitat,
potser per la distància,
potser per la tristesa
d’aquest incipient desamor.
17

BOMBOLLES DE SABÓ
Aquell amor intens que t’encegava
només era en el teu cap.
Les cortines s’han obert d’una a una
i el sentiment s’ha evaporat
com les bombolles de sabó
que de tan boniques
se’t fonen a les mans quan les abastes.
18

MALTEMPSADA
On són les rialles,
les paraules belles,
com música als llavis?
Resta el silenci,
la nuesa d’un cor sense desig
agrisat pel decencís
de la pèrdua.
La sal de la carn
s’ha evaporat en llàgrimes
que recorren el cos abatut
per la maltempsada
d’una guerra d’amor inacabada.
19

HORES PLAENTS
Vàrem caminar
per platges cremades,
per terres fangoses,
boscos infinits.
Em costa comprendre
com s’han esvanit
les hores plaents
passades plegats.
20

TRISTESA
Aquesta tristesa em perfora l’ànima
i resto suspès a la cruïlla
on els camins són una incògnita
que duen enlloc.
El vent m’empeny, però els meus peus
arrelats en terra no poden avançar,
mentre contemplo esmaperdut
aquest cel gris de primavera
amb aus que volen sens rumb.
Em ve el record i sento el desamor
com una fiblada intensa.
21

DESOLACIÓ
He mirat per la finestra
l’herba tendra després de la tempesta.
He mirat per la finestra
i la cortina m’ha acaronat subtilment.
Al seu darrere,
el paisatge que intuïa
ha esdevingut una paret humida
plena de verdet i regust de desolació.
22

EL TEUS ULLS I
Què hi ha darrere els teus ulls,
que miren entre tímids i enigmàtics?
Potser calen massa hores
per copsar quins escenaris incerts
amaguen aquests teus ulls petits
d’un blau gris que s’evapora.
23

EL TEUS ULLS II
Tota la confiança dipositada
en les teves mans,
les teves paraules,
la teva veu,
que amanyagava els meus somnis,
ha desaparegut en entreveure
darrere el vel dels teus ulls
un paisatge desolat
amb arbres abatuts,
i rius desbordats,
un cop passa la tempesta.
24

CORTINES
He jutjat cruelment
el teu comportament,
provocador de la desfeta
entre el meu cor i la teva pell,
t’he jutjat i he culpat.
Havia ignorat que jo també
he trobat cortines que tapaven
el meu paisatge
i, tanmateix, deixaven
entreveure el teu.
25

ENLLÀ
És àrdua la tasca de conèixer-se.
Preferim mirar lluny
abans que escodrinyar què hi ha
enllà de la pell i els sentits.
26

CLARIANES
S’acabarà l’abril
i glicines i pensaments
es marciran.
També la buidor que ara et venç
es diluirà com aquest cel gris
que de mica en mica es va fonent.
I entreveus clarianes,
petites clarianes
que es van engrandint
fins que el cel torni a ser blau.
27

Eva Font García
LA VEREMA
Accèssit
29

I
Les vinyes també parlen.
Diuen del silenci i la por que necessitem,
diuen de la tarda,
de la verema callada,
dels cultius ancestrals de l’antiga civilització mediterrània,
dels dits que hem perdut per amor.
A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps
i els records et miren amb cara estranya.
La tarda obre pas a velles ganyotes d’un temps que mai va ser.
Tu camines sota paraules d’antics pobles.
Jo encara necessito d’aquest art.
Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball.
Junts creem aquest sistema,
un lloc més habitable
amb sòlids vincles de pertenença.
31

II
Setembre plujós,
la maduració dels gotims marca l’albada,
els veremadors claregen els camins tot anunciant la ventura,
cerquen la llum que esfulla els ceps i proclamen Dionís.
Ells saben que sols tenen l’oportunitat d’un dia feraç,
que les mans, el temps i les paraules fan un treball sense
recança,
que després d’una jornada el sol mor del seu bleix
i tot és festa i rialla.
Ells saben del silenci dels ceps i de la glaçada,
de les remors de la fosca fronda
i els balls populars,
saben dels anys revolts,
del traç del veremall,
de la seva veu implacablement mortal.
32

III
El toc de campana aixeca la son,
penso que avui la lluna cau sobre l’espatlla,
jo l’acaricio mentres fem el foc.
On tu no hi ets
imagino una llum tèbia,
el teu cos cansat i els somnis plens de boira.
Som així,
embolcallats de tradicions i records,
fent del cep un bon vi,
del nostre amor, un lligam damunt la taula.
33

IV
Trepitgem els nostres somnis i la nostra terra,
el temps de l’home es diu terra collida,
pell de most de color foc.
La teva mà, els teus llavis, els teus peus tenen el tacte de vinya tallada,
la fibra d’aroma intensa,
la pell aixafada pel pes del teu cos abocat al cup.
34

V
Diumenge de sol
–baix–
darrere la finestra, callat, miro el cos de la muntanya, l’ocell
desorientat,
la sang em vessa de plata, de fusta, de marbre,
tinc l’esperit de verema,
camino descalç sobre la nostra llum:
la vida madura d’una vinya beguda.
35

VI
Portes la metáfora de la tarda esbiaixada d’un amor que sadolla,
els peus mullats d’una terra dolça,
la saba d’un camí traçat de brisa,
l’altura de les coses que no has dit,
amb brogit de ressaca amoixada,
tancada dins la bóta.
36

VII
Escric sota l’alçada de la vinya
damunt la terra que la rosada punxa
amb el temps de llenya i l’ànima marcada.
Escric la forma orgànica de la nostra terra
en precipitar-se el matí despullant els ceps.
La vinya plora,
és dur saber que l’hivern deixa la terra esborrada i que tu ets lluny
i que encara tens les meves paraules.
37

VIII
Ho pots perdre tot,
fins i tot la tendresa de les teves mans,
les mans –que et fan viure, vull dir–.
Et pots perdre en aquella verema que no vas estar
o en el desig d’un cel glaçat que maldarà la collita,
pots perdre el cap per estimar a una alçada que no et toca
i manllevar el temps per un llarg silenci.
38

IX
La porta de casa és oberta,
les vidalbes s’enfilen i els balls i rialles també,
la festa del nostre camp, el tast dels teus llavis dolços,
els mots que no troben camí,
les converses d’herois i honors,
el ritme flexible imposat pel vi,
les gotes d’humitat,
cada retall alliberat pel capvespre.
39

Irene Solà Sáez
BOCA VERMELLA I DESAGRAÏDA
Accèssit
41

Tenia un peix a la fel
que es menjava les perles
dels collarets que es trenquen
quan fas el nus.
A l’enterrament un boig
em va obrir la cintura amb un cúter,
però no sé resar.
Mentre la iaia la cus
diu que volia ser actriu
de vodevil francès.
I jo li veig les calces.
43

Les cortines són de préssec passat.
Ella matava les cuques molles
amb els dits si m’angoixaven.
Els meus nens en van fer un zoo
amb les fiambreres de l’esmorzar.
Quin fàstic! I jo dic que les llençarem al mar,
per als catxalots, que són prou
grans per ser a casa.
44

L’ànec lleig de la meva panxa
no pot dormir, i jo no sé cantar,
i les cançons de la meva mare són velles,
i la meva cuineta no té aigua
que la fusta s’esberla.
45

La farina és sospitosa,
però ni com et mengis les ensaïmades
li hauria d’importar a ningú.
El penjat d’avui també té fetge a les
dents i a les ungles i
el ventre inflat amb cuquets que surten i
semblen semen.
Però t’asseguro que no hi ha cap nen aquí dins.
Ara direm una paraula bonica: gitano.
46

No tinc res,
tinc una bola de pèl a l’estreno
que com les vaques. I els pits molls
de gata maula.
Una cobra nòrdica se’m menja
desmenjada i impuntual,
I jo m’alegro de morir-me així.
Llenceu el meu pijama als vampirs i als indis.
Les noies només es volen divertir.
47

Si l’euga pastura al jardí
embrutarà els vidres de baves.
Però és que el sol és calent!
Podríem fer moltes coses:
pujar a la teulada,
el pare té una escopeta,
l’euga té el pèl suau.
Si neva ens tornarem bojos!
Fes-me un petó a la boca, cavall!
48

El llit és una canoa,
no treguis els peus fora la manta!
Soparem salmó, soparem pollastre,
tacarem els llençols, els rentarem als salts d’aigua.
Agafa’t fort a mi. Sóc una canoa.
Que el jardí, que els nens que es moren de gana,
la iaia, la tele, el gos, les galetes, els bojos,
la tauleta, els xinos, la llumeta,
no existeixin.
Agafa’t fort a mi, que sóc una canoa.
49

He vist un negre morir-se
amb els peus oberts. I jo podia
entelar el vidre amb el nas i
deixar-hi marcats els meus porus.
Sentia xiular els cucs feliços
de la polpa del meu cor
i mirava els que no estimava
i els camins que no m’importaven
perquè jo no m’he escapat
mai de casa.
Tinc un llit i un mirall que jo no vaig comprar-me!
I una boca vermella i desagraïda i
puc vomitar si estic equivocada,
perquè jo no ho sabia.
50

Jo em vaig arromangar desdenyosa
perquè em plantessin pinyols a l’estómac.
Però ja no em crec cap pare,
ni el meu. I mira que sé roncar com un gat.
El meu ventre és buit, groc, repetit,
comprensiu i discret i atent
com un xai en un zoo.
Però els meus pares m’estimen.
Els pits de mantega
per travessar amb una agulla,
he perdut els sostens.
I a més, encara sóc esquerpa.
51

Fabián Nieto Pallarés
VERTIGEN ITINERANT
Finalista
53

ABRAXAS
Avui viatjo sense tu.
Hi duc la meva roba més fictícia.
El temps m’ensuma foll, cobejós d’àmbits,
però sento la ferum estreta on s’arrossega
l’esfondrall d’ahir, car no he pogut despendre’m
del greix polar que vetlla la llet agra de la terra;
aquesta pols molsuda, aquests despulls incerts
on la memòria, trànsfuga, insípida al tast reiterat,
es fa ressentiment, aprimen amb flagels d’acritud
la tèrbola joia d’una expectativa inherent:
no trobar-me cor furtiu al capdavall del camí.
No seré sempre espai d’existència.
Puc ignorar tràmits, indrets, castells mutilats;
puc voleiar la boira futura amb nítides queixalades
de frenesia, perquè els meus lladrucs d’hilaritat ho feren
sobre el cotó de sucre quan el plaer era una consigna
i el bagatge, només mite intransferible que es nodria;
puc, fins i tot, retrobar els orígens, desvetllar la mort,
tornar a casa i créixer un nou model d’infern;
però mai més oblidaré l’absència immòbil dels estels;
les nostres mans ingràvides que festejaren ferrocarrils
i l’aclapadora autenticitat dels nostres cossos nus
són ara un doll sagnant vora la Fontana malmesa de Trevi
on udola aquell neguit inútil, turístic d’embriac.
Amor concupiscent, celístia molla,
recordes ara el coàgul dels amants d’orient?
Sota un cel miraculosament obert com un badall,
55

la seva sang rodola l’os d’un ull i empaita llavis sotmesos,
mugrons de tenebra, púrpura profunda i gènesi.
No hi romandrà pas la nostra indigència amorosa.
A tot arreu plou cel, insubornable, edènic
descens d’humit pel moixí que xiuxiueja orb
l’assedegada falòrnia d’un record incert.
Ho he d’admetre. Vàrem exhaurir la tornada.
Ítaca fou la teva Troia de taverna a Innisfree,
foguera èpica amb cassoles, sexe tàntric, bregues i patums.
D’ara endavant tallaré els brots d’albes blavoses
que naixeren amb desordre vora la roba estesa
i mai més arrelaré els ulls sota el teu miratge.
Avui viatjo sense tu. Sense tornada.
Foscors instantànies m’estoven el penediment
i em curulla palpentes la geniva passional.
Així sóc sempre, on tu no hi ets, on hi pertanyo;
si et veiés, el cos em triaria un germà rar
de peripècia i m’empassaria el negre toll de la nit
fins a desfer-me en llum sucosa o matèria fosca de l’univers.
Si em veiessis sotjaries allò que mai seré,
tebior endins, just quan espurnegen àmfores i violes
i hom fa el recompte visceral d’anys insípids
que destinàrem a la fermentació o l’entesa
com vulgars militants d’una família conclosa
o babaus bramulant llur cançó de bressol.
Per això fujo, volo, m’enfilo pels corrents del vespre
com un ratpenat furiós; vull ser deliri enlaire,
cofoi codol que hi suï ombres d’anonimat,
jazz negre al Café Alto, barbitúric cinema vérité;
besllums de vides inacabables, tràgics ensurts d’intimitat,
anagnòrisis i altres almoines, em complauen, em transiten,
56

m’insereixen el clar pensament de madrèpora
que respira nadons d’ona i mels de calabruix.
Allà on ara hi volten inquiets desordres evangèlics
la nostra carn va fer seu un pacte d’infinit:
ni tu ni jo podem obviar aquesta acceleració perpètua,
estàtics iconoclastes, davant la sincronia de l’atzar,
el sol ens tatuà per sempre l’òrbita helicoïdal d’Abraxas.
57

LA TÈNIA HEROICA
Atenes, finalment: el cor pres, la suor satisfeta:
cauré on caigueren d’antuvi els homes admirables,
minúsculs, últims; homes com obres sardòniques
vers un itinerari reclòs; sovint embuts filantròpics, també
llops sense cap drecera lícita on perdre el seny;
potser poetes... Atenes, al capdavall, tota una psoriasi geogràfica:
cauré sense embuts; més aviat ja hi caic, a plom,
d’una batzegada (sotrac d’avió que balla l’estimball),
i se’m degrada tot d’una la lleugeresa de l’esguard recòndit;
he vingut a retrobar les pomes d’or, la gana quimèrica,
l’estigma de Talia: silenci... Però on són aquells hereus fets
de marbre i mar?
Calla: silenci... No hi ha ningú fora d’aquest matxuc normalitzat;
ara ets a Europa i se’t retreu l’insistir passiu del teu origen:
tant se me’n dóna; finalment sóc a Atenes, hi viuré uns dies,
ningú em coneix,
ningú em pot negar la contingència especular de ser un altre:
ans al contrari, potser ara sóc ben bé jo, l’altre, el desarrelar, l’insòlit,
el rar; ho sóc àdhuc quan m’ofereixen, amb eixuta tenacitat mercantil,
un empatx d’orfebreria lúdica, postals de vint cèntims,
cultura estereotipada (d’esma ho valoro, puc comprar-ne,
m’embruten els diners de la butxaca; intueixo, fins i tot,
que si regategés l’ull blavós de la medusa els Déus
m’enlluernarien un instant amb la seva misteriosa agonia):
però és massa tard, no acceptaré cap culpa, trencaré el mirall itinerant
i m’enfilaré (net de negoci) sobre la venerable ruïna
originària d’occident:
costa d’agafar-se, els segles esmolaren la trencadissa;
58

llavors torno a caure i res m’atura, el meu propòsit rodola
descens enllà:
algú hi parla, és un parany innocent, hi revola
la grata llengua grega, ignorada, bella com una rara bèstia
que mossegués desafiaments a la gola supèrbia dels saxons:
més tard, potser de gairell, seré pres d’un pensament il·lícit:
si aquesta calor feridora, si aquesta llàntia de maig
rebull de bat a bat els carrers de la polis, no serà perquè
un hom enceti la dolça gema cluca on la koré
s’estreti fa segles amb un rapte anorèxic de nua tendresa?
Però abans de res, m’haig de sorprendre amb el cop brut,
senzill, emfàtic
i genuïnament humà, de la ciutat; la vida urgent (persones,
misèries, enginys),
l’esforç inútil del trànsit, la contradicció flagrant vers l’afer dionisíac,
la pòstuma mandra maníaca del riure plaent, cínic, desgranat,
el gargall subtil on tot s’arrodoneix i es conforma, la càpsula
on es tanca
i es reinicia de manera latent la voracitat del cercle:
sobtadament sóc a Atenes; sí, hi sóc i sento una íntima desolació
que comença molt lleu, petita (talment un ribosoma citoplasmàtic)
i tanmateix inassolible, matussera, gegantina sarna jònica
d’un èpic funeral: ningú gaudirà el nou encís d’Atenes,
sóc aquí per constatar aquest fet terriblement històric: ningú!
D’anys ençà, la ciutat batega com la cambrera bruna de
l’Hotel Esperia,
migpartint taronges per al còctel, així com ho feren els
avantpassats
amb la dignitat de l’esclau; una vegada i una altra el seu canell
executa una aquiescència (finíssim tall) i conjura la feixuga
il·luminació del turista,
potser amb un tequila sunrise o amb una barreja de ginebra i
suc natural...
Però això no és tot, la ciutat és ben capaç d’atresorar
59

la nafra casolana de l’amor com una recepta mil·lenària
marinada amb sang:
l’atenenca ens inocula aquesta grémola larvària amb un sol llambrec
fugisser i l’alquímia brodada pels seus ríxols primaverals ens copsa
tot passejant per les Amèlies, fumant per Plaka, menjant per Psiri
o prenent Cointreau al Galaxy cap al tard: llavors la
reconciliació amb la ciutat
és inevitable, inevitable l’anagnòrisi, el despreniment metòdic
de la disfressa i l’acceptació filial al paganisme esporàdic, reactiu:
tothom es torna, com la ciutat, com la vida, inevitable;
inevitable consigna els asils mendicants a la plaça Kodzía
o esclata amb la ira recíproca del trànsit al carrer Stadíou; inevitable
furga el cel a Sintagma i celebra aferent l’agonística d’un
colom roquer
que mormola amb orgull l’òxid vellutat de la passió;
inevitable lacta, estreny,
escura els pits de la nit homicida i aixeca temples perduts,
fures regressives i febres monumentals on tremolen els bustos
de carn viva i els ulls muts (recipients de mitologia perseverant):
i vet aquí, Atenes, tota tu a contracor inevitable; el teu lament
més fòssil,
el teu poble preterit que demana un últim crim;
l’home, el rapsode turístic, l’aprenent de misantrop, l’ésser convidat,
deixarà a banda la rauxa, el brot de la seva jovenesa,
i es delirà per rebre una postrema perla intestina: la tènia
heroica d’Atenes:
perquè, al capdavall, tot poeta busca una ciutat que faci per matar-lo
tendrament, una ciutat on morir com cal, sense tragèdia ni clam:
Atenes, no vas ser tu, temps ençà, assassina de poetes?
Renova doncs la teva tasca, ciutat ullpresa, cimera mitocondrial.
60

Carme Colomer i Planas
DINS LA BOIRA, ELS DIES
Finalista
61

L’est de la vida
vers el nord va enfilant-se
el sud l’espera
mentre a ponent teixeixen la corona darrere.
¿Sabríeu dir-me
per què en el plor i en el riure
es vessen llàgrimes?
Unes el cor aprimen,
les altres l’apaivaguen.
Lenta la tarda
quan surts a l’eixida,
el sol s’esbulla
entre els florits geranis
i, a poc a poc, cau l’ombra.
Quan tot s’ajoca
i palpes el silenci,
tornen imatges
que creies adormides
dins la boira dels dies.
La primavera:
esbart de sentors noves,
el cel ple d’ales,
colors esponerosos
i arreu, picarols d’aigua.
63

64
La lluna plena
traspassa la finestra,
amb mà segura
obre el quadern de notes
i els meus secrets s’escampen.
Com gerra antiga
mestressa del misteri
de tantes vides,
servo humil en la meva
paratges de llum i ombra.
El tro ressona,
el vent vincla les branques,
tremolo tota
i no em faig cap pregunta
per por de les respostes.
El sol treu llustre
en l’equador del dia,
els ventalls s’obren,
esbufega la terra
i els núvols s’ho rumien.
Camino d’esma,
algú vol ajudar-me
sense comprendre
que el camí que em donaren
solament jo puc fer-lo.
Belles històries
han trucat a la porta,
varen ser somnis
que ara adoben la terra
del desert de la vida.

Munts d’embalatges
farcits de coloraines,
regals revestits
d’aparença. D’imatge.
Avui és el que compta.
Tots els avenços
que hom pot imaginar-se
omplen les cases
esclavitzant les butxaques
per poder ser més lliures.
Bufa l’espelma,
feliç aniversari…!
Les copes dringuen,
puja i baixa l’escuma.
Després, silenci feixuc.
La lluna escolta
com li canta el poeta,
tota cofoia
li envia amb indulgència
besllums de nit serena,
Les ones juguen
damunt la platja nua,
s’ha fos el dia
i la lluna es passeja
sobre el Mediterrani.
Gronxen sirenes
els vaivens de l’onatge,
canten meloses
atraient els Ulisses
de voluntat boirosa.
65

66
Els monosíl·labs
de tota margarida
sí, no, sí, no,
són vanes esperances
per als qui creuen en ella.

Ramon Navarro Bonet
COM FLORS DE MARGE
Finalista
Del temps, de tots dos –de tu i de mi–
en tercets no rimats amb mètrica d’haikus
Mots i silencis;
pedra dura que l’aigua
del temps no gasta.
M. Martí i Pol
(Els versos que introdueixen cada estació pertanyen al poema Arran de sorra l’espill, de
Miquel Martí i Pol)
67

HIVERN
1.
Tristes agulles
en famolenques hores
el teu cos guarda.
2.
Reflejos d’aigua.
I al sol ponent les galtes
amb veu de pedra.
3.
Tremolant l’ànima
pren-me la mà fort, ben fort.
El cel clareja.
4.
Un cristall d’afers.
Un convit sense final.
Rius de silenci.
“...arran de llavi, el desig…”
69

5.
No ens calen versos
ni que sang ens arribe
de cap a pensa.
6.
Enyorant terra
malucs colors d’ivori
llençols acullen.
7.
Amb un dolç tacte
acatament amable
ben prop hi eres.
8.
Guspira al temps:
golfes de la memòria
trenen records.
9.
Orfes de terra
escoltarem nocturn. I
veurem miratges.
70

ESTIU
1.
Mirars que encenen,
cremant, parets madures.
Dolçors tastades.
2.
Em cus, i adoba
anunci de l’albada
l’hora que arriba.
3.
D’agost foguera
encoloma judicis
la roba fora.
4.
Al caliu del vers
ens clouen la mirada
ritmes d’absència.
“…d’aquella quietud de l’aigua…”
71

5.
El ventre enjoia
entre oblits i certeses
un mirall d’ombres.
6.
Neguit de mare.
Els conillets a amagar
clouen parpelles.
7.
Un riu que passa
cremant eròtics cossos
amb boca nova.
8.
Just davant mirall
–enllà de la rialla–
els pits li creixen.
9.
Fortes petjades
vora la platja quieta
d’un bon capvespre.
72

TARDOR
1.
La fulla que cau
en remor de silenci
dibuixa l’aire.
2.
Sentors antigues
il·luminen capvespre:
romer, pebrella.
3.
Mirant-se a l’aigua
amb el seu ventre nu
quatre àlbers blancs.
4.
A recer d’aigua,
verd moradenc i encès.
Antull de somni.
“…i el teu cos lleuger, lleuger…”
73

5.
I ens canten grills
ben prop, a la muntanya.
Caliu de vida.
6.
Vetllant el somni
i amb un sol ben calmat
també el silenci.
7.
Raïm reserve.
Just aquell que tastàrem
cremats de vida.
8.
Ocres i rojos
allarguen la mirada.
I un camí neix.
9.
Trenen records
golfes de la memoria.
Guspira al temps.
74

PRIMAVERA
1.
Tres pams de lluna
dibuixen mans amades.
La nit comença.
2.
La pella acostes
com visitant intrusa
a l’illa verge.
3.
Al pit de l’home
amb dolcesa de cor
d’aquella cala.
4.
Si tu ho manes
arrenglaré cossiols
de lluna plena.
“…entre el meu desig i l’aigua…”
75

5.
Recull de vida.
Oratges per oblidar.
Recers inútils.
6.
Ben estimada.
Entre sedes i randes
ullarem roses.
7.
Banyats d’escuma
esgotarem els somnis
amb nits de festa.
8.
Fugida d’aigua.
La pluja pensa la nit
i la forada.
9.
Un vermelló clar
i un repic de campanes
el cos ens canta.
76