Tu i jo, Niccolò Ammaniti - Xavier Serrahima: el racó de la paraula

port segur: “Que bé que estava. Si m‘haguessin portat aigua i menjar, m’hi hauria pogut passar la resta
de la meva vida.” (pàg. 64).
Una vida d’aïllament i de solitud que l’aparella, en la distància, amb els Hikikomori, aquell
nombrós conjunt de joves japonesos incapaços d’acarar-se a les exigències del món exterior, que viuen
closos com eremites entre les quatre parets de les seves habitacions. Això sí, com a eremites moderns i
gens ascètics, que no renuncien a les seves possessions materials ni als avantatges de la tècnica,
envoltant-se de tot allò que consideren que els és imprescindible per a viure: “[...] un televisor petit, la
playstation, tres novel·les d’Stephen King i uns quants tebeos de la Marvel.” (pàg. 29).
A banda de la presentació dels clarobscurs de l’adolescència —per desgràcia, no tan aprofundida
com segurament hauria estat convenient: una major presència del diàleg interior del protagonista (i,
sobretot, en les seves inevitables contradiccions) hauria ajudat, sens dubte, a convertir Tu i Jo en molt
més completa— un dels factors que contribueix amb major vigor a l’atractiu d’aquesta obra és el
progressiu descobriment de la trama. El seu argument —amarat de sorpreses constants— va fent-se
present i conformant-se a poc a poc al nostre davant, palesant que en el món de la ficció, com succeeix
sovint amb el nostre món quotidià, rares vegades les aparences inicials coincideixen amb la realitat.
(Raó per la qual, deixeu-nos-ho dir per més que sigui entre parèntesi, recomanem defugir com
aigua escaldada la lectura de la contraportada, tan innecessàriament explícita que esdevé contraproduent
—quan no inhibidora. Llegir-lo suposa contravenir el plantejament literari d’Ammaniti, que entengué que
tant el ritme del llibre com la seva pròpia essència convertien en adient —si no exigien: el de les
aparences no és tan sols el tema, sinó també, consegüentment, la forma de l’obra— que una gran part
dels elements fonamentals no s’anessin desvetllant fins ben avançada l’acció, vers la meitat del volum.)
Conclourem afirmant que tot i amb algunes mancances —la més destacable de les quals, haver
estat escrita amb una teatralitat excessiva (en alguns instants, sembla que l’autor, tot redactant-la, hagi
pensat més en la seva possible adaptació cinematogràfica posterior que no en el que hauria d’ésser la seva
prioritat bàsica: la creació d’una obra literària que es basti i justifiqui en i per ella mateixa)— es tracta
d’un llibre prou recomanable, principalment per la seva voluntat d’anàlisi i comprensió de l’adolescència.
D’aquest moment crucial on acaba la infància i comença un món nou, curull de riscos però també
d’oportunitats. D’un món que tan sols pots fer-te tu mateix, avançant tot sol, deixant-te anar de la mà
dels pares. D’un món on tot està per fer i tot és possible, però, alhora, on en no poques ocasions es
fonamenta el naufragi de l’existència futura.
Com a nota final, quasi marginal o a peu de pàgina, afegirem que és una veritable llàstima que la
més que correcta traducció de Joan Casas es vegi, ací i allà, sotraguejada per la seva tendència al català
ligth —o el que és el mateix, a l’espanyolització de la nostra llengua— emprant no tan sols mots no
admesos pel DIEC (quarto, prous, barco...), sinó també apostant per una tan poc lògica com confusa
equiparació entre les preposicions “per” i “per a”: “Però les meves històries les guardava per mi” (pàg.
101).
Publicat al Núvol, el 4 de juliol del mmxii
© Xavier Serrahima 2o12
www.racodelaparaula.cat
Informació sobre els drets