Estudi del fons industrial tèxtil de Catalunya.pdf - Joan Miquel Llodrà

es de mostres permeten veure també la gran varietat, pel que fa a
tècniques, amb què treballaven les cases de randers arenyenques i,
per extensió, catalanes. D’aquesta manera, a més de l’amplament treballada
punta geomètrica, amb la base de torchon, el guipur o el ret fi,
típiques de les nostres contrades, es confeccionaven altres modalitats
de tipus internacional –Lille, Valenciennes, Chantilly, Malines,
etc–. Això s’explica pel fet que tradicionalment, depenent de la peça
tèxtil que s’hagués d’embellir, ja fos d’indumentària o de parament
de la llar, es requeria una punta o altra. Així, per exemple, les puntes
de Lille o de Valenciennes, lleugeres i fines, solien complementar molta
de la roba interior femenina, mentre que el guipur, de tacte més
tosc, era més emprat en jocs de llit i de taula o en indumentària de
tipus exterior –colls, punys, volants, etc. –.
La varietat de tècniques produïdes per les puntaires catalanes demostra
no només la gran demanda d’un mercat actiu amb necessitat
de proveir-se constantment de material, sinó també l’adaptabilitat
del rander a les exigències d’aquest empori, ja que, en cas de no ser
satisfet pels productors locals, hauria de recórrer a la punta vinguda
de l’exterior, gairebé sempre més cara que l’autòctona.
Amb tot, cal deixar clar que sovint aquestes còpies eren simples
imitacions formals d’aquestes tècniques anomenades internacionals.
L’estudi minuciós de cada peça permet de veure que en nombroses
ocasions la imitació de la tècnica és purament aparent. És a
dir, si bé pel que fa als motius la còpia s’adiu del tot a la punta original,
pel que respecta als punts emprats, el treball del fil amb els
boixets no segueix el que és característic de la randa primigènia.
Amb aquesta petita trampa es tractava d’aconseguir unes puntes
de confecció més ràpida, també amb menys quantitat de fil i, conseqüentment,
molt més assequibles que les autèntiques. Tot i així,
l’experta puntaire i historiadora de l’art de la punta, Pilar Huguet
Creixells, deixa ben clar en els seus estudis que aquestes tècniques
europees –Valenciennes, Chantilly, Malines...– a casa nostra van ser
produïdes amb una qualitat excel·lent.
Un dels aspectes que encaria o abaratia la punta era, òbviament, el
tipus de fil emprat en la seva realització. En aquest sentit, els mostraris
també donen testimoni físic i perfectament palpable dels diversos
fils emprats pels randers, especialment el lli, el cotó, la seda i el fil de
pita, obtingut de l’atzavara. Tradicionalment, cada tècnica de punta
sol ser confeccionada amb una determinada classe de fil –el ret fi
amb cotó, la blonda amb seda, etc.– encara que sempre hi ha excepcions.
A més, també era un factor a tenir en compte, depenent de la
33