7 Dia 1 Mirau la dona que seu al compartiment de primera classe ...

insults amb fermesa. Va suportar les paraulotes i els mals gestos. Va
ser testimoni de la meua progressiva millora. Jo em guaria i ella
també. Les cirurgies. La rehabilitació. Aprendre a caminar de nou
després de l’operació a la cama. La reconstrucció de l’envà nasal
que m’havien trencat d’una pallissa i em dificultava la respiració.
El color i la llargària dels meus cabells. Sóc el seu constructe. Plastilina.
La filla de Frankenstein, sóc. I ara na Teresa em diu que
me’n vagi lluny i que creixi, i s’endú les seues coses de casa. No s’ha
cansat de mi, diu, però em deixa. Sóc una autòmata de llauna i
ella em donava corda i jo trescava alegre i sorollosa. Que visqui,
em diu. Ha tirat la clau a la mar i jo he de caminar sense garrossa.
Les separacions són de color gris. Em vaig veure buida, tan cansada
com no ho havia estat mai abans. Fatiga i oi. I molta por.
Vaig tenir por de l’abisme. Me’n vaig de la ciutat, tenc un veí de
seient que juga al solitari amb l’ordinador, plou i tenc un projecte
de futur, i molta bateria encara al portàtil, i un botilet d’aigua
mig ple, i una barreta energètica a la bossa, i un record per a na
Teresa. Jo sí que tenia claríssim el nostre projecte. Nosaltres érem el
projecte. Jo l’estimava, l’estim. I sí que li dec coses. Ens distancien
massa anys, i massa vida, em va dir. Jo ja sóc massa vella i no et
puc seguir, va ser el seu últim raonament. Abans del comiat ens vam
fer un cafè amb llet a l’Starbucks, un dels nostres llocs preferits del
centre de la ciutat. El seu, amb caramel i molta escuma. El meu,
normal, amb una polseta de cacau per damunt. La vaig trobar
més delicada que mai. Més tendra. Més fràgil. Li vaig voler agafar
la mà esquiva. Vam mantenir una conversa d’aquelles que ella en
diu pròpia de «persones adultes», de les que, segons em deia, en
podia tenir poques amb mi. Em considera una filleta petita. Ella
em va salvar d’una mort lletja i es va sentir obligada a mantenir
una amistat desigual amb mi. Potser és això el que ens ha passat.
26